El debat al Parlament i emocions diverses

L'actualitat política d'aquesta darrera setmana no ha proporcionat ni un moment de repòs ni tampoc d'avorriment. La celebració del debat d'orientació política general al Parlament, maniobres ultres al Tribunal Constitucional, manifestacions de menyspreu al Rei i utilització subsegüent de les mateixes pels adversaris de Catalunya, enèsima proposta d'Ibarretxe de celebrar un referèndum il·legal -aquest cop amb data, 25 d'octubre de 2008- i l'agreujament de la repressió a Birmània, ocuparan el meu Diari d'avui.

Comencem pel Debat al Parlament. Es fa relativament fàcil resumir-lo: el President Montilla presenta un balanç positiu de la gestió del govern i demostra que té molt clar els objectius a assolir els propers anys, Artur Mas exhibeix desconcert, el PP es radicalitza i la majoria que dóna suport al govern impulsa l'aprovació d'una resolució d'impuls a l'acció del govern demostrant solidesa i cohesió. Trobareu aquí la intervenció inicial del president de la Generalitat, la meva intervenció com a portaveu del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi i la resolució aprovada.

Podeu llegir el balanç del debat que fan, des de perspectives ben diferents però amb coincidències notables en les conclusions, David Miró (responsable a Catalunya del nou diari "Público"), Juan José López Burniol, Xavier Bru de Sala i Francisco Marhuenda. Podeu llegir també una crònica de Josep Tordera sobre la meva intervenció, que rep una crítica especialment favorable d'Antoni Puigverd a La Vanguardia. La recent deriva radical d'Artur Mas rep una crítica contundent de l'editorial d'El País. Sobre la pretensió d'Artur Mas de refundar el catalanisme, que vaig criticar durament en la meva intervenció, podeu llegir també sengles articles de José Antonio González Casanova i de Joaquim Nadal. En relació al debat sobre la crisi de les infraestructures i dels serveis públics és gairebé imprescindible llegir l'article d'Enric Colet publicat a El Periódico.

Per acabar amb els temes relatius a la política catalana, us encoratjo a llegir l'entrevista al President de la Generalitat que li fan Lluís Mauri i Joan Manuel Perdigó avui a les pàgines d'El Periódico i l'article de Jordi Hereu publicat ahir en el mateix diari.

També han fet molt soroll aquesta setmana la proposta d'uns centenars de joves contra la visita del rei a Girona que va culminar amb la crema d'unes fotografies del cap de l'Estat. No cal dir que es tracta d'uns fets lamentables. Uns fets condemnats de forma rotunda, per exemple, en aquest editorial de La Vanguardia, que adverteix sobre els riscos i la insensatesa d'una deriva radical.

També s'hi va referir el president de la Generalitat en el seu discurs al Parlament quan va afirmar "Una Catalunya respectuosa amb totes les institucions, amb tots els símbols i amb totes les lleis del nostre ordenament jurídic. Una Catalunya que no necessita cremar res per a fer-se sentir i per a fer-se valer". Jo també en vaig parlar en la meva intervenció en aquests termes: "La majoria no podrà mai sentir-se identificada amb els que cremen símbols. En democràcia sols el respecte genera respecte. Les guerres de banderes mai no han portat al triomf dels ideals. Prou vegades hem vist trepitjats els nostres símbols i menyspreada la nostra llengua com per imitar aquestes actituds insensates".

Aquests fets no sols no són representatius de la societat catalana ni aconsegueixen cap mena d'avenç sinó que, a més, són aprofitats pels adversaris de Catalunya i poden ser subjectes d'una resposta desproporcionada que no fa més que alimentar una espiral que sols serveix a alimentar als radicalismes i frenar el progrés de Catalunya i Espanya. Sols cal veure com es freguen les mans la gent del PP i els seus acòlits mediàtics. En aquest sentit, la resolució aprovada pel Parlament és clara: "El Parlament de Catalunya manifesta que l'esforç, la il·lusió i la responsabilitat han estat en bona mesura els factors determinants que han contribuït a forjar una societat catalana oberta, plural i tolerant. És per això, que el Parlament manifesta que el futur del poble català serà aquell que de manera democràtica, pacífica i constructiva es proposi. És en aquest sentit, que com a país que ha patit la persecució dels seus símbols nacionals, el Parlament fa una crida a respectar els símbols institucionals. I al mateix temps expressa la necessitat que la resposta a aquests fets de menyspreu per part de les instàncies judicials, mediàtiques i polítiques en cap cas pot ser desproporcionada. Catalunya té dret a establir el seu horitzó d'ambició col·lectiva sense distorsions que ens destorbin o serveixin d'excusa per limitar la tasca principal de reconstrucció i progrés nacional". És de justícia assenyalar qe aquesta resolució va ser aprovada a partir d'una proposta de CiU, transaccionada amb els grups Socialistes-Ciutadans pel Canvi, d'Esquerra Republicana de Catalunya i d'Iniciativa per Catalunya Verds- Esquerra Unida i Alternativa.

Javier Pérez Royo va encara més lluny i manifesta que el veritable perill per a la Monarquia i la democràcia el representen els que volen donar una resposta de naturalesa penal a incidents de menyspreu institucional i simbòlic d'aquesta naturalesa.

Però la "campanada" de la setmana ha estat sens dubte l'anunci del lehendakari Ibarretxe de la celebració del referèndum -del que parla ja fa més de dos anys- el 25 d'octubre de 2008. El propi Ibarretxe ha dit que aquest anunci implica un diàleg i negociació prèvia amb el Govern d'Espanya. I Zapatero ja ha contestat que es pot parlar de tot però que el respecte a la llei i a la Constitució no són negociables. Aquí trobareu una crònica de Luis Rodríguez Aizpeolea a El País sobre aquest afer, l'editorial d'aquest mateix diari al respecte, un article de Patxi López avançant-se al que va ser la proposta d'Ibarretxe i un recull d'opinions d’experts constitucionalistes negant la constitucionalitat de la proposta.

Alguns, de forma malintencionada, han volgut posar en relació aquesta proposta amb l'aprovació per Parlament de Catalunya d'una resolució (per segona vegada, ja que amb motiu de la celebració del debat sobre el desplegament de l'Estat del passat mes de març ja es va produir una primera votació al respecte) per la que s'insta al govern a presentar un projecte de llei de consultes populars. Aquesta possibilitat es recull a l'article 122 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya en el que s'estableix de forma explícita que aquesta competència de la Generalitat respecta el que disposa l'article 141.1.32 de la Constitució, que reserva a l'Estat la competència exclusiva per autoritzar la convocatòria de consultes populars per via de referèndum.

Si algú vol confondre aquestes dues qüestions pot intentar justificar-ho a partir de la proposta de Josep Lluís Carod Rovira d'anar cap a l'autodeterminació el 2014 o en el referèndum també reclamat per CiU en la proposta de resolució presentada al Registre del Parlament el 29 de març de 2007, en el que va ser la prova més evident del procés de radicalització d'Artur Mas i els seus, que avui han anat a carregar-se les piles a la festa del Partit Nacionalista Basc. Em temo que no serà precisament allà on hi trobaran la moderació perduda...

La proposta d'Ibarretxe ha agitat la política espanyola i dóna arguments al PP en el seu intent de retornar a un escenari de discussió monotemàtica sobre la unitat d'Espanya. Tot i aquest intent, les qüestions a debat en agenda són moltes. Per exemple, les propostes de política social del govern, de les que parla Ignacio Sánchez-Cuenca; la política d'habitatge, de la que parla Enrique Gil Calvo; o les conseqüències per a Espanya de les turbulències financeres internacionals, de les que parla Josep Oliver. Podeu llegir un anàlisi de l'estratègia electoral de Zapatero en aquest article de Gonzalo López Alba a "Público".

En aquest context no ens ha de passar per alt l'ofensiva del sector ultra conservador del Tribunal Constitucional contra la seva Presidenta per trencar l'equilibri intern i l'equanimitat en el moment de resoldre els recursos d'inconstitucionalitat interposats contra l'Estatut. En aquest sentit cal recordar l'incident de recusació de Pablo Pérez Tremps i totes les maniobres que sols tenen com a objectiu la impugnació de l'Estatut decidida al carrer Gènova. Podeu llegir al respecte la crònica de Josep Maria Brunet publicada a La Vanguardia i l'editorial d'El País. No us hauríeu de perdre el reportatge i el perfil d'un dels magistrats ultraconservadors que publica avui el diari "Público".

Finalment, Dominique Strauss-Kahn ha estat elegit Director-gerent del Fons Monetari Internacional substituint Rodrigo Rato, després de la seva deserció a mig mandat. Com sabeu els lectors del meu diari, DSK, com se'l coneix habitualment, ha estat dirigent del PS francès i el màxim exponent del seu corrent socialdemòcrata.

Per desgràcia la notícia internacional més rellevant de la setmana ha estat l'agreujament de la repressió militar a Birmània, podeu llegir al respecte l'editorial d'El País, l'article de Timothy Garton Ash al mateix diari, i la resolució aprovada ahir pel Consell Nacional del PSC.

Acabo parlant de renovació del socialisme democràtic. Ahir al Consell Nacional es va donar a conèixer el document del qual vaig presentar-vos l'índex el mes de gener. És un document pel debat que serà distribuït a les organitzacions del PSC. En el debat es podrà participar també a a través d'internet en una pàgina web que presentarem demà. Sobre aquestes qüestions també podreu trobar interessants les reflexions de Joan Subirats en un article publicat a El País.



A partir d'ara us convido a seguir setmanalment els resums del programa Polònia que fa la meva germana Núria a través del seu blog "Perles del Polònia". Us ho recordaré cada setmana!



ZW núm. 97 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.blogslaconversacion.com/

El dijous, 18 d’octubre, tindrà lloc una nova edició de “Blogs. La Conversación”, en el marc de la celebració de les VII Jornades Internet NG, organitzades per la Càtedra Telefònica - UPM i que aquest any estan dedicades a l’evolució d’Internet en l’àmbit empresarial, sota el títol Enterprise 2.0.

En l’àmbit de l’empresa, es va desenvolupar també a Madrid, els passats 27 i 28 de setembre, la conferència Web 2.0.

“Blogs. La Conversación Madrid 2007” tractarà sobre com els blogs estan formant part d’una nova comunicació, quin està sent el seu impacte en la societat, en les relacions personals, l’educació o l’acció social. També es reflexionarà sobre la condició femenina de la bloguesfera i l’impacte de la conversa que està tenint lloc en ella, en àmbits com la política o el periodisme.

Els seus organitzadors pretenen que aquesta cita sigui un punt de trobada per a blocaires d’arreu del món, interessats en reflexionar conjuntament sobre aspectes diversos i conèixer la visió i aportacions dels diferents participants, a partir de les seves experiències concretes.

L’acte tindrà lloc a Madrid (Saló d’Actes de l’Edifici López Araujo- Edifici C- de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Telecomunicació (ETSIT), pertanyent a l’Universitat Politècnica). L’assistència és gratuïta i la inscripció es realitza a través del wiki de Blogs. La Conversación. Podeu consultar aquí la programació i la llista de participants definitiva.

Per acabar, comentar que dissabte, 20 de octubre, tindrà lloc a Barcelona la I Trobada de la Xarxa de Ciutadania per la Democràcia organitzada per Ciutadans pel Canvi i No Nos Resignamos (Madrid).

ZV (Zona Vídeo). Directa TV és una plataforma de televisió a Internet, especialitzada en continguts d’oci i entreteniment. El seu llançament va tenir lloc coincidint amb les passades Festes de Sant Fermí, sobre les quals va fer un complet seguimient, creant la primera sèrie documental específicament per a una televisió a Internet a Espanya. Els canals de música i la seva secció de vídeos més impactants han seguit en marxa després de les festes, ampliant progressivament la seva oferta.

Intervenció en el debat d'orientació política general

INTERVENCIÓ DEL PORTAVEU DEL GRUP PARLAMENTARI SOCIALISTES-CIUTADANS PEL CANVI EN EL DEBAT D’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL

Gràcies, Sr. President.

Senyores i senyors diputats

Molt Honorable Sr. President de la Generalitat, pujo a la tribuna en nom del grup Socialistes-Ciutadans pel canvi per manifestar el nostre suport a l’acció desenvolupada pel seu govern, per afirmar la coincidència amb el seu diagnòstic de la situació del país i per donar suport també als propòsits que ha anunciat.

President, vostè ha demostrat que sap on va, i això és molt d’agrair en un moment polític en el que alguns evidencien una gran desorientació i fins i tot una curiosa deriva radical.

El fet de compartir diagnòstic i de donar ple suport a les polítiques del Govern que van ser desenvolupades ahir de forma tan detallada, em convida a fer en nom del meu grup parlamentari una aportació al debat polític més general al que vostè ens emplaçava cap al final de la seva intervenció.

I per això vull començar proporcionant un reguitzell de dades que ens ajudin a situar-nos.

Quin és el món d’avui?

- L’any 2006, 1,3 milions de persones als Estats Units van completar el seus estudis universitaris, 3,1 a l’Índia i 3,3 a la Xina. El 100% dels llicenciats universitaris hindús parlen anglès. D’aquí 10 anys, el país amb més habitants que parlin anglès com a segona llengua serà...la Xina.

- Segons el Departament de Treball dels Estats Units, 1 de cada 4 treballadors canviarà de feina en el proper any. I 1 de cada 2 ho farà en els propers 5 anys. Per cert, dades molt coincidents amb les del Departament de Treball de la Generalitat. Els nens americans que actualment es troben en edat escolar, hauran tingut entre 10 i 14 ocupacions diferents quan tinguin 38 anys. Aquesta veritable mutació del món del treball té conseqüències de molts tipus, entre elles les estudiades per Richard Sennett en el seu llibre “La corrosión del carácter”.

- La ràdio va trigar 38 anys en aconseguir una audiència de 50 milions de persones. La televisió ho va aconseguir en 13 anys. Internet en 4.

- La fibra òptica de tercera generació pot transmetre 10 trilions de bits per segon, és a dir, l’equivalent a 1.900 CDs cada segon, o a 150 milions de trucades telefòniques simultànies. Aquesta capacitat s’està triplicant cada sis mesos.

- A Catalunya en aquests moments, un 41,5% dels ciutadans són usuaris freqüents d'Internet i un 53,9% l’han usat en els darrers tres mesos.

- Pel que fa a les empreses, Catalunya és el país número u d'Europa en penetració de la banda ampla i el número sis pel que fa a les llars.

- Gairebé un 60% dels adults del nostre país no han acabat els estudis secundaris. I, per tant, molts no tenen gaire clar què es pot fer amb Internet. Hi ha un 39% de la població que ni fa servir Internet ni ho vol fer perquè no hi veu la utilitat.

- Estem formant a gent jove perquè faci feines que encara no existeixen, perquè utilitzi tecnologies que encara no s’han inventat, per solucionar problemes que encara ni se’ns han acudit. De les deu feines més sol·licitades en el món en l’any 2000, es preveu que cap d’elles ho sigui l’any 2010.

- La comunitat llatinoamericana implantada a Barcelona ha crescut fins a multiplicar-se per tres en els últims 4 anys i ja representa un xic més de 200.000 ciutadans.

- Uns 300.000 musulmans residents a Catalunya van començar el passat 13 de setembre el Ramadà.

- Els equatorians, romanesos, marroquins, xinesos, així com altres comunitats d’immigrants de la Unió Europea que han decidit escollir Catalunya per treballar, per viure i per formar les seves famílies, representen el 12% de la població.

És molt sorprenent que en aquest món que canvia tant ràpidament i on tot està tan interrelacionat els nostres debats tendeixin a esdevenir cada cop més locals, limitats, petits...

En particular, els debats produïts en les setmanes que han precedit a aquest debat d’orientació política general, han estat més aviat marcats per la desorientació i la contemplació extàtica del nostre melic. Extàtica, d’èxtasi.

Com la peregrina idea de refundar el catalanisme.

La temptativa de refundar el catalanisme resulta com a mínim pretensiosa perquè el catalanisme té unes arrels ben profundes i sòlides que difícilment poden ser substituïdes per l’acte voluntarista d’un dels dos partits d’una coalició en crisi. Quan parlem de catalanisme estem parlant d’un sentiment, de les moltes maneres d’identificar-se amb el país que no necessiten refundacions, ni reformulacions, ni pautes, ni models, ni receptes, ni carnets, ni cases comunes. Si m’apuren el catalanisme no necessita ni líders carismàtics, ni messies, ni herois. És un sentiment cívic, que no admet cap mena d’apropiació personal ni de patrimonialització partidista.

Ja ho deia en Sisa, “casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú”. El catalanisme ha d’estar a totes les cases que ho vulguin –i quan més siguin millor- i si hi ha d’haver una casa comuna del catalanisme, aquesta ha de ser la pròpia Catalunya, no un partit o un altre. El catalanisme no precisa de salvadors ni homes providencials, però sí d’un impuls col·lectiu. Un impuls que ha d’encertar en assenyalar horitzons.

Cal evitar, doncs, l’error de tancar el catalanisme en el marc d’un projecte polític determinat. Però cal també evitar un altre error en el que alguns poden caure. L’error de la radicalització estèril. Hi ha dreceres que no porten enlloc. I excessos de velocitat que es paguen cars.

No és radicalitzant una minoria que mobilitzarem la majoria. No és apel·lant a les essències que convencerem aquells que esperen més substància. Contràriament al que semblen voler alguns, no es tracta de convertir els nacionalistes en independentistes, sinó d’aconseguir que el catalanisme sigui atractiu per a la immensa majoria, que esdevingui un sentiment cívic àmpliament compartit, el projecte nacional de la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Deia el poeta León Felipe: “¡No hay que llegar los primeros y solos, sino con todos y a tiempo!”. Aquest és el repte del catalanisme d’avui.

El catalanisme d’avui no és el custodi d’una identitat col·lectiva preestablerta i tancada per sempre. La identitat catalana és dinàmica i plural. Qualsevol identitat col·lectiva no pot substituir el concepte de ciutadania i ha de ser compatible amb identitats personals diverses. De fet, més útil que la discussió sobre identitats, és treballar per tal que tothom s’identifiqui amb el país, que té una llengua i una cultura a preservar i projectar, una història a conèixer, un paisatge a conservar i unes formes de vida a practicar. Però això no serà possible des de la confrontació entre identitats perquè el sentiment de pertinença no es pot construir des del rebuig, la confrontació o l’exclusió.

Nosaltres, socialistes i ciutadans pel canvi, no volem un catalanisme contra Espanya, ni tant sols d’esquenes a Espanya. Volem seguir treballant per augmentar l’autogovern i transformar el conjunt d’Espanya en un sentit federal. És obvi que la pluralitat del catalanisme integra posicions diferents a aquesta. Però es poden reduir a dues grans opcions: l’aprofundiment de l’autogovern en el marc espanyol (que pot i ha d’evolucionar en un sentit federal) i la independència. L’opció independentista, plenament legítima, no és, evidentment, la nostra.

Un respectat columnista ha alertat ja de la brama que corre segons la qual si no ets sobiranista no ets bon català. Ai, dels que volen un altre cop expedir carnets de bons i dolents. Ai, Catalunya, si et deixes portar pels especialistes en carrerons sense sortida.

La majoria no podrà mai sentir-se identificada amb els que cremen símbols. En democràcia sols el respecte genera respecte. Les guerres de banderes mai no han portat al triomf dels ideals. Prou vegades hem vist trepitjats els nostres símbols i menyspreada la nostra llengua com per imitar aquestes actituds insensates.

En canvi, hem de pensar com incorporar la immensa majoria dels que viuen i treballen a Catalunya al catalanisme, a aquest sentiment cívic compartit. I en aquest sentit resulta absolutament necessari “repensar Catalunya” en el segle 21.

Sí, RE-PEN-SAR Catalunya en el segle 21.

Repensar-la des de la política i repensar-la des de la societat civil. Una societat que ens exigeix avui una visió generosa de la responsabilitat política. Ens cal compartir, plegats, quants més millor, un diagnòstic sobre el futur de Catalunya en el món global d’avui.

Una altra distracció nacional perversa ha estat la d’alimentar el pessimisme patològic. El pessimisme ens matarà perquè ens paralitza… i és més trist i més avorrit.

El pessimisme és contagiós. Però, afortunadament, també ho són la confiança, la il·lusió, o l’optimisme. Practicar el pessimisme des de la política és irresponsable. Ho diuen tots els manuals d’economia moderna. Generar confiança és clau pel desenvolupament i el creixement.

No podem anar amb cara de tristos pel món.

I no es tracta de fer més petits o menys importants els reptes. Tot el contrari. Es tracta d’encarar-los amb l’energia necessària per vèncer-los.

Ens cal una Catalunya més integradora alhora que oberta i confiada, una oferta nacional “més contractual”, més cívica, més moderna, menys emocional-dramàtica… Si Catalunya “interessa”… la nostra nació té futur. I Catalunya interessa si proporciona benestar, si genera oportunitats. I així serà també capaç d’integrar als nouvinguts.

Aquest és el repte.

Si perdem la cohesió interna i no sumem més voluntats cíviques i ciutadanes a un projecte nacional més acollidor, menys tibat, menys ofegat per la llosa del que vam arribar a ser i no som...; si no som capaços d’oferir un catalanisme més amable, més simpàtic, més confiat, més tranquil, el catalanisme podria esdevenir inútil per a cohesionar i liderar el país.

Per això cal encertar també amb les polítiques públiques que desenvolupi el Govern. Una política econòmica capaç de garantir prosperitat a partir del foment de la competitivitat i la innovació; que recompensi els emprenedors i que valori la cultura del treball i de l’esforç. Una política social en sentit ampli, que asseguri igualtat d’oportunitats per a tothom i atenció als que més ho necessiten. Una política territorial atenta a la diversitat del país. Una política educativa que formi els ciutadans del futur i els prepari per aquest món de canvis vertiginosos. Una política cultural integradora i compromesa en la projecció de la llengua catalana. Unes infraestructures al servei del creixement econòmic, la mobilitat sostenible i l’equilibri territorial. Una política ambiental que asseguri el respecte al medi natural i la incorporació de criteris de sostenibilitat al conjunt de polítiques públiques. Unes polítiques actives d’ocupació i per a l’emancipació juvenil. Unes polítiques d’habitatge que facin possible l’exercici del dret a gaudir d’un habitatge digne en condicions assequibles. És a dir, les polítiques públiques de les que ahir ens parlava el Molt Honorable President de la Generalitat.

Però som conscients que no n’hi haurà prou només amb polítiques públiques. Cal estrènyer el lligam dels ciutadans amb la política. I això no sols requereix eficàcia de les polítiques sinó una reflexió a fons sobre el propi paper de la política.

Llegeixo a Daniel Innerarity:
Lo que actualmente desacredita a la política no es una actitud autoritaria sino la distancia entre lo que habría que hacer y lo que se hace, la discrepancia entre las palabras y los hechos, la precipitada apelación a que no es posible hacer otra cosa. Lo que molesta de la política es su desconcierto e incapacidad. (...) La política es una mezcla ocasional de postergaciones, administración y táctica.

Si la política no aplaça els debats sobre els problemes reals per refugiar-se en debats essencialistes; si som capaços de pensar en avui, l’any vinent i la dècada vinent; si som capaços de mantenir diferències allà on hi ha diferències i de tendir ponts allà on és necessari, estarem fent un gran servei al país i, molt probablement, estarem fomentant el retorn de la confiança en la política i una disminució de l’abstenció.

Cal reconèixer que la retòrica ens perd i, també, la petulància de creure que els debats que massa sovint mantenim entre les forces polítiques són els debats de la societat, els que interessen a la gent.

Correm el risc de no interessar per no abordar, senzillament, els temes que afecten la gent concreta, en termes reals i amb propostes realistes. Del “parlar pels descosits” i del “parlar per parlar” hem de passar al nostre popular i senzill “parlar clar i català”, que és molt més que la reivindicació d’una llengua. És una manera de dir que no s’ha de perdre la força per la boca. Menys queixar-se i més autoexigència. Com ho plantejava ahir el President.

Hi ha una cosa encara pitjor que una política irresponsable, irrealitzable o equivocada… és senzillament que sigui irrellevant. Correm el risc de que la política, a casa nostra, acabi sent irrellevant per a la ciutadania: bé per allunyada, per incomprensible, o per preocupada per d’altres coses que no són les que afecten a la vida diària de les persones,… etc.

Correm el risc no tan sols de no anar per davant, estirant, liderant o acompanyant la societat en la seva projecció cap el futur… sinó de ser una rèmora per ser incapaços d’entendre el moment i les necessitats.

La política no pot conrear la melangia, la hipocondria, l’ànim pusil·lànime, el derrotisme, la decepció... No ens ho podem permetre i no correspon a la llarga i exemplar tradició del catalanisme polític que no ha defallit mai, que no s’ha deixat vèncer, que no s’ha rendit davant de les adversitats.

Tenim problemes sí, però també oportunitats i gent nova que no es queda amb els braços creuats esperant que des de la política resolguem els seus problemes.

Avui, afortunadament, la nostra societat és més autònoma.

Siguem clars. La política ha perdut espai i capacitat d’incidència sobre qüestions transcendentals. Avui la política apareix com a menys necessària pel desenvolupament individual i personal. Per això ens cal retrobar el lloc d’una política democràtica que faciliti el desenvolupament dels projectes de vida de les persones, que garanteixi les condicions de llibertat real, la imprescindible justícia social i la necessària cohesió territorial que ens farà una societat equilibrada i segura de cara al futur.

Hi ha molts exemples de capacitat emprenedora i d’optimisme en la societat catalana.

Per exemple, Javier Mariscal el dissenyador més internacional que viu i treballa a Catalunya, que està preparant una pel·lícula de dibuixos animats amb Trueba, dissenyant una botiga per a una potent cadena internacional de moda, o un banc a Internet ens diu que “El futur és de la llum, de la gent que innova, que s’equivoca, d’aquells que es posen al dia.”

O el cas d’Amadeu Roig, el jove emprenedor lleidatà que ha guanyat el premi internacional Creative Young Entrepreneur Award, per davant d’una romanesa i d’un italià.

Una empresa catalana, Ros Roca, que compra l'anglesa Dennis Eagle i es converteix en líder d'equipaments mediambientals. Ros Roca esdevé així la primera empresa mundial en la producció de béns d'equip de medi ambient.

Una empresa catalana de recomanacions gratuïtes que innova el panorama de la música "online". El software social de MusicStrands sobrepassa els 4,7 milions de títols (juny 2005). MusicStrands és una empresa ubicada en el campus de la Universitat Autònoma (UAB) a Bellaterra que rastreja no només la música que els usuaris compren sinó també la forma en què la busquen a Internet.

Una empresa catalana que il·lumina Nova York. El panell lluminós del Nasdaq a la plaça de Times Square de Nova York, està fabricat per una empresa catalana. També els nous cartells informatius de l’estadi dels Yankees de Staten Island. Es tracta d’Odeco, una companyia de Badalona amb filials internacionals que ha passat a mans de la família Carulla, propietaris de firmes com Pans & Company, Gallina Blanca o Ausonia.

Però no es tracta sols d’alguns exemples aïllats. La taxa d’activitat emprenedora a Catalunya es va incrementar l’any 2005 fins el 6,8%, segons el darrer informe Global Entrepreneurship Monitor (GEM). Aquesta taxa del 6,8% supera clarament la mitjana espanyola (5,7%) i europea (5,5%). De fet, d’entre els estats europeus analitzats només Irlanda compta amb una taxa d’activitat emprenedora superior.

A Catalunya, el 84,3% de les empreses es creen per la detecció d’una oportunitat de negoci, mentre que només un 9% es creen per necessitat.

L’any 2006 el creixement del producte interior brut (PIB) va superar el 3% per quart any consecutiu i es va elevar al 3,9% (superant en un punt i mig el de la zona euro), a conseqüència del fenomen migratori i de la fortalesa del consum intern i del sector de la construcció.
El nostre país, la nostra societat viu un bon moment. Tenim problemes, sí. Però són problemes derivats del creixement. Problemes que compartim amb la majoria de societats avançades. I aquí cal recordar que un dels nostres factors de retard ha estat precisament que els que governaven quan érem 6 milions no van pensar que ben aviat arribaríem a ser 7 i mig.

El benestar ha generat també majors nivells d’exigència i una ciutadania més crítica. I això és bo. I és la política la que s’ha d’adaptar a aquesta nova realitat. I no al revés.

Molt Honorable President Montilla,

L’encoratgem a continuar el camí que el seu Govern ha iniciat. Fent de la Catalunya social i nacional la mateixa Catalunya. Aquesta síntesi ens farà forts. La prioritat social és una exigència nacional. Qui no ho entengui no estarà entenent el que el país i la societat ens reclamen.

Vostè senyor President ens deia fa poc més d’un any que “Catalunya necessita un govern que governi, que estigui al costat de la gent, i que doni respostes als neguits dels catalans. No cal omplir-se la boca amb la paraula nació. Perquè la nació és la casa, l’escola, el barri, l’empresa. La nació és la gent i les seves oportunitats de futur”.

Ho compartim. No és menys nacional ni menys ambiciosa aquesta Catalunya de la que vostè parla. Com deia ahir la Presidenta del nostre grup parlamentari, Manuela de Madre, alguns confonen èpica amb retòrica. Nosaltres no. I Catalunya tampoc no s’ho pot permetre.

Compartim la seva preocupació pel present i pel futur. D’aquí l’interès concret a que ampliï les seves referències a la formació professional que és un factor decisiu en aquesta batalla pel futur que Catalunya està lliurant.

Perquè avui en dia es produeix cada cop més una incorporació massiva dels joves al mercat laboral.

I cada cop són més els joves que associen el treball amb l’únic objectiu de l’emancipació...

Emancipació, sí; però no a costa de perdre la capacitat d'aprenentatge i de formació!

La nova Formació Professional pot ser una resposta adequada.

Una bona formació no garanteix automàticament el fet d’aconseguir un treball digne, de manera immediata, però pot garantir l’estabilitat del lloc de treball, la capacitat de progressió laboral o professional. Alhora que s’ha de consolidar com un element clau per a la millora de la competitivitat a nivell global.

És important fomentar la qualificació professional adaptada a la realitat del mercat laboral, combinant-la amb polítiques actives d’ocupació.

Volem saber quins són els objectius de l’acció de govern en aquest terreny.

President, el seu Govern està guanyant la discussió en el terreny real. Mentre uns es barallen per saber qui és més nacionalista, el seu govern assoleix un acord transcendental en matèria d’inversió de l’Estat en infraestructures a Catalunya. Debatrem fins a avorrir-nos sobre qui defensa millor els interessos del nostre país. Però del que ja no hi ha dubte és que qui més inversions de l’Estat ha aconseguit per Catalunya ha estat el seu govern, President Montilla. I potser la seva modèstia li impedeix fer-ho, però l’acord cal qualificar-lo d’històric. Un acord aconseguit gràcies a la tenacitat del Conseller Castells i a la unitat sense fissures del govern, sens dubte. Però és un acord que ha estat possible sobretot gràcies al nou Estatut.

Ho dic pels que el consideraven esquifit, pels que creien que no es desenvoluparia, pels que han dubtat o dubten sobre si valia la pena.

I ho dic també per recordar que l’Estatut va ser referendat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya fa un any. Fa un any, no vint anys! I parlant del referèndum, qui pot defensar el dret a decidir si no respecta les decisions preses pels catalans fa poc més d’un any?

L’Estatut del 2006 és el nostre horitzó nacional per a molt de temps. Recordem que el del 1979 no es va desenvolupar plenament ni en 20 anys. Recordem que encara hi ha qui vol liquidar aquest Estatut a través d’una sentència del Tribunal Constitucional. Nosaltres el defensarem aferrissadament on calgui i davant de qui calgui. I no ho dubtin: també davant del govern socialista sempre que calgui. Perquè és el millor reconeixement de la nostra personalitat nacional en els darrers tres segles. Perquè ens atorga més competències i més recursos per enfortir l’autogovern. Perquè ens dota dels instruments necessaris per fer de Catalunya el país de primera i el país ple d’èxits dels que el President Montilla ens va parlar en el seu discurs d’investidura.

Defensarem aferrissadament l’Estatut perquè vàrem ser decisius en la seva elaboració però, sobretot, perquè respectem la voluntat dels catalans. Perquè, com vostè, Molt Honorable President, va dir amb motiu del lliurament de la medalla d’or de la Generalitat als presidents Pujol i Maragall, “ningú no ens farà anar com a poble per un camí que, col·lectivament no desitgem”. I Catalunya no vol anar enrere. Ni tampoc vol emprendre aventures incertes.

Vam dir que Catalunya faria un salt endavant quan hi hagués un govern d’esquerres aquí, capaç de negociar i acordar amb un govern socialista a Espanya. I ha estat així. Així hem tingut el nou Estatut. Així hem obtingut l’acord sobre infraestructures. Així obtindrem el traspàs de la gestió del servei de rodalies, la participació decisiva en la gestió de l’aeroport, la gestió dels permisos de treball dels treballadors estrangers en connexió amb l’expedició dels permisos de residència, la gestió de les beques de l’ensenyament obligatori, majors competències en matèria de justícia, la inspecció de treball, i tantes altres competències que ens permetran vèncer la batalla pel segle 21.

Vostè i el seu govern representen l’esperit català que ens ha fet forts: modèstia, treball rigorós i constant, poques paraules… i molts fets, la cultura de l’esforç. Poca gesticulació i encara menys escarafalls.

Valorem de forma especialment positiva l’acció del govern sobre el territori, el dibuix de la Catalunya del futur a partir de la realitat i el potencial diferencials de cada una de les seves regions.

Vostè i el seu govern entomen els problemes, conscients de les dificultats i de la necessitat d’establir complicitats més àmplies… Per això celebrem i encoratgem la política de grans acords nacionals iniciada amb el Pacte Nacional per l’Educació i l’Acord Estratègic.

Impulsar grans acords sobre temes de país (habitatge, recerca, infraestructures, immigració) és la millor política per a fer front als reptes que tenim avui plantejats.

Valorem la seva capacitat de diàleg i concertació. De la mateixa manera que cridem a la confiança, l’empenta i el compromís dels diferents sectors socials, dels emprenedors i dels treballadors i les treballadores de Catalunya.

Quan encara no fa un any de la seva investidura com a President i de la constitució del nou govern, s’han obtingut bons resultats. I n’obtindrem molts més en els anys a venir. Al servei dels catalans.

No s’estranyi, per tant, Molt Honorable Senyor President, si aquesta perspectiva d’estabilitat, treball rigorós i bons resultats incomoda molt a alguns. La raó és que pensen que el seu futur polític depèn del fracàs del govern que vostè presideix. I això, senyores i senyors Diputats, no seria bo per Catalunya. Però no pateixin, no passarà.

Gràcies, senyor President, senyores i senyors diputats.

Bona festa de la Mercè!

Començo el diari d’avui desitjant els barcelonins i barcelonines unes bones festes de la Mercè. Jo he estat força ocupat perquè després de diverses aventures informàtiques (que van trasbalsar entre d’altres coses el meu programa de correu electrònic) he canviat d’ordinador i he tornat al Macintosh. Apart d’això aquesta setmana vaig tenir el goig que 30 amics i amigues m’organitzessin una festa sorpresa per celebrar els meus primers 30 anys de militància socialista i em fessin un regal que feia temps que desitjava. En fi, que aquesta setmana emocions de tipus personal no han faltat… Tampoc ha estat avorrida des del punt de vista polític perquè s’ha produït un transcendental acord sobre com aplicar la previsió estatutària que ens ha de rescabalar de massa anys d’insuficient inversió pública de l’Estat a Catalunya, hem vist nous episodis de la crisi crònica entre CDC i UDC, s’ha produït un important anunci de mesures en suport a l’accés a l’habitatge, s’han fet públiques les línies mestres els pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2008 i el nostre grup al Parlament ha fet unes jornades al Montseny en les que hem comptat amb el President Montilla, el Vicepresident Carod i el Conseller Saura. En fi, hi ha hagut de tot. Anem a pams.

La tria del primer tema és senzilla. L’acord Solbes-Castells sobre el criteri pel qual s’ha de calcular el volum d’inversions públiques de l’Estat en el període 2007-2013 en aplicació de la Disposició Addicional 3a de l’Estatut. Ras i curt: és un magnífic acord. Catalunya rebrà en concepte d’inversió pública de l’Estat 34.486 milions d’euros en set anys. Perquè us feu una idea, l’any passat se’n van pressupostar 3.195 i s’hi va incloure una clàusula que preveia que quan s’arribés a un acord sobre la metodologia es compensaria la diferència en exercicis posteriors. Doncs bé, segons la metodologia acordada ens haguessin correspost 4.022 milions d’euros i, per tant, n’haurem de rebre 827 per compensar-ho. Aquí teniu l’acord sobre metodologia, el que suposa l’aplicació de l’acord amb efectes retroactius pel 2007, l’evolució dels darrers anys i la previsió pels propers set anys. L’acord ha estat referendat pel govern de Catalunya i ha rebut el suport dels partits que en formem part. Ha estat acollit amb respecte pel PPC i ha rebut crítiques ferotges del PP que ha acusat immediatament Zapatero de “tracte de favor a Catalunya”. CiU va intentar minimitzar l’acord però de forma immediata es va posar en evidència la seva manca de rigor i el seu oportunisme si recordem que pel 2007 havien reclamat 3.719 milions d’euros i finalment se n’han obtingut 4.022 i per si això no fos prou es va fer públic el text d’una moció que pretenien que s’aprovés als Ajuntaments en la que reclamaven 4.300 milions d’euros per a l’any 2008 que és precisament el que ha aconseguit el Conseller Castells amb aquest acord (text de la moció presentada pel grup municipal de CiU a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú). CiU pensava que posant el llistó molt alt podria afirmar que el govern havia fracassat i s’han trobat amb un pam de nas. A més, els exponents més rellevants de la societat civil han valorat positivament l’acord i volen que ben aviat es defineixin les infraestructures concretes que rebran aquesta important injecció econòmica. Us recomano també la lectura d’aquest article de Marta Espasa que explica els fonaments de l’acord.

No he entès gaire unes declaracions d’ERC en les que afirmaven que volien esmenar els Pressupostos Generals de l’Estat per “blindar” l’acord. Crec que s’ho haurien de tornar a pensar, perquè el millor blindatge és el propi acord de la Comissió Bilateral que sols pot ser modificat per consens d’ambdues parts. Portar aquest tema als pressupostos és tant com dir que cada any cal ratificar-lo… I no és així. Tampoc no s’entén que sigui precisament Esquerra qui vulgui restar el caràcter bilateral d’aquest acord…

També s’han donat a conèixer aquesta setmana les noves mesures d’ajut a l’accés a l’habitatge. Perquè us podeu fer una idea del que suposen aqui trobareu un resum molt entenedor de les mesures i també el dossier entregat per la Ministra Chacón als mitjans de comunicació. Com va dir la Presidenta del nostre grup parlamentari, Manuela de Madre: “Donada la dificultat d’accés a l’habitatge de tantes persones, tota mesura d’ajut és benvinguda i té el nostre total suport”.

Aquestes mesures han estat qualificades per l’oposició d’insuficients i d’electoralistes alhora. Sí, ja sé que és contradictori, però són així.... Com va dir Zapatero a Gavà, per a alguns ajudar els poderosos és política d’Estat mentre ajudar els que més ho necessiten és electoralisme. Així estan les coses. També aquesta setmana el Consell de Ministres ha aprovat el projecte de llei de Pressupostos. Aquí teniu una breu nota feta pública pel govern en la que s’expliquen els trets fonamentals del projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per al 2008.

Aquesta setmana ha continuat també el penós espectacle de la degradació de les relacions entre CDC i UDC. Un espectacle que va portar a l’habitualment circumspecte Duran Lleida a dir que n’estava fins els “cataplines”. Suposo que finalment avergonyits per l’espectacle, Mas i Duran han intentat tapar el desastre amb la difusió d’un breu comunicat en el que es ratifica la candidatura de Duran per a les properes eleccions generals. El cert és que la crisi és profunda i el pedaç amb el que intenten resoldre-la no és en absolut suficient. Us recomano la lectura de la crònica de les tensions entre CDC i UDC publicada avui per Josep Gisbert a La Vanguardia.

No s’escapa a ningú que la crisi de l’espai nacionalista és notable. No és una mera baralla personalista, tot i que s’hi troben clars ingredients d’un enfrontament personal de Mas i Duran i que els seus respectius interessos político-personals han entrat en conflicte. No es tracta sols d’una pugna entre dos socis de coalició-federació, tot i que hi és. No es tracta tampoc d’una mera crisi de lideratge, tot i que a CiU es dóna per descomptat que no serà Artur Mas qui els tornarà a obrir les portes del Palau de la Generalitat i per això la seva autoritat és contestada per molts dins de la pròpia CDC. Es tracta també d’una veritable crisi de projecte. Per una banda, la dificultat d’adaptar-se a una situació d’oposició i a l’evolució de la societat catalana, com apunten els dos importants articles de Josep Ramoneda titulats “Un país de ciudadanos” i “Malestar de los nacionalismos periféricos”. I d’altra banda la cruïlla en que es troba un partit que no sap si mantenir-se en una via de nacionalisme pragmàtic que opera dins d’Espanya o de tancar definitivament aquesta etapa per intentar obrir-ne una de nova que porti cap a la separació de Catalunya d’Espanya en una via sobiranista-independentista. Sobre la bromera sobiranista m’ha semblat especialment rellevant i compromès l’article de Lluís Foix a La Vanguardia. Molta gent està sorpresa de la sobrerepresentació mediàtica d’un sector respectable i legítim, però minoritari.

La deriva radical de la proposta de refundació d’Artur Mas queda recollida de forma ambigua en el cinquè punt d’un document de treball del que es fa ressò Enric Company en una crònica publicada ahir a El País. Els altres quatre punts formen part d’una o altra forma, amb més o menys intensitat, dels projectes polítics de la majoria de partits catalans: 1. El catalanisme ha de tenir vocació majoritària. 2. El catalanisme és el motor del canvi i la transformació que Catalunya necessita. 3. El catalanisme és un projecte que posa les persones en el centre de l’acció política, tant en la seva dimensió individual com col·lectiva. 4. El catalanisme s’ha de comprometre en la regeneració de la democràcia i combatre la percepció de fatiga i esgotament que la societat té respecte de la política. El cinquè punt afirma el següent: “El catalanisme ha de passar de la idea de regenerar Espanya a la prioritat de situar Catalunya en el món”. És obvi que aquesta qüestió no sols topa amb la voluntat de Duran d’intervenir decisivament en la política espanyola, sinó que trenca amb la trajectòria que CiU havia seguit fins ara i obre la porta a l’entesa amb els sectors sobiranistes i independentistes.

Francament crec que el punt primer i el punt cinquè portat a les seves darreres conseqüències són obertament contradictoris. La majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya no volen separar-se d’Espanya, no volen la independència. És més, la radicalització del nacionalisme pot acabar allunyant a molta gent del catalanisme. Com ho ha fet la politització de la llengua catalana (tema del que n’han parlat Josep-Lluís Carod Rovira o Miquel Pueyo). Com ho ha fet la deriva dels mitjans de comunicació públics, que tenen dificultats creixents en arribar precisament als sectors que voldríem que s’apropessin al catalanisme (i no estic demanant a aquests mitjans que canviïn de llengua però sí que atenguin a la diversitat del país perquè necessitem que siguin atractius per a sectors més amplis). Ras i curt, s’ha de triar: o bé la tranquil·litat de saber que som pocs però bons (una minoria sobiranista-independentista que es queixa de la indiferència nacional d’amplis sectors socials) o bé fem un esforç important perquè la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya abracin el catalanisme. I això sols ho farem si la política catalana, sense renunciar a plantejar les reivindicacions necessàries, apareix com a instrument de solució dels problemes reals de la gent concreta. A aquest respecte m’han interessat les reflexions de Joan Subirats en el seu article “¿Qué refundamos?” i vull recomanar-vos de forma molt emfàtica la lectura de l’article del Conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras “Seducció i construcció nacional”. Sense haver de compartir necessàriament la seva opinió i els seus arguments, és una reflexió molt pertinent que haurien de fer els que pensen que des del radicalisme s’avança més i més ràpid. Quan vaig llegir l’article de Tresserras, vaig recordar una reflexió similar que havia escoltat al Montseny de boca de Josep-Lluís Carod Rovira.

Afortunament, mentre Artur Mas i els seus no saben on van, el govern que presideix José Montilla fa la feina i gràcies a l’acord sobre inversions podrem recuperar el temps perdut i posar les condicions perquè Catalunya guanyi la batalla del segle XXI, que és el que de veritat importa als ciutadans i ciutadanes del nostre país. De tot això en parlarem la setmana vinent en el Debat d’Orientació Política General que se celebrarà al Parlament de Catalunya.

El replantejament del nacionalisme fins ara pragmàtic també ha arribat al País Basc, com reflectia un dels articles ja esmentats de Josep Ramoneda i sobre el que aprofundeix José Luis Barbería en un article publicat a El País en el que descriu “El viaje truncado de Imaz”.

Acabo recomanant-vos alguns articles d’interès: la reflexió de Jordi Martí sobre “Política, cultura y ciudad”, la de Josep Borrell sobre “El capitalisme financer global”, la d’Abraham Yehoshua sobre “La misión de Blair” en el su rol com a enviat especial a Orient Mitjà, i la de Timothy Garton Ash sobre el perill present i futur d’Iraq i Iran, “Las pesadillas gemelas”.

Us recomano també la lectura del document “Manifeste pour un socialisme nouveau”, aportació dels seguidors de Dominique Strauss-Kahn al debat obert en el si del socialisme francès i la lectura del llibre de Daniel Cohen “Tres lecciones sobre la sociedad postindustrial” publicat per Katz editores, del que es fa ressò avui Justo Barranco en el suplement “Dinero” de La Vanguardia.



Aquesta setmana no tenim el resum del Polònia. Haureu d’esperar la setmana vinent o conformar-vos amb una visita al web de la meva germana on hi trobareu els resums de programes anteriors.



ZW núm. 96 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.edemocracy-forum.com/

Els dies 3 i 4 d’octubre tindrà lloc a Issy-les-Moulineaux (París) la setena edició del Fòrum Mundial e-Democràcia (World E-Gov Forum). En aquesta ocasió l’eix temàtic central és “La societat digital en l’era del ciutadà 2.0” i el país convidat de manera especial a l’esdeveniment és el Regne Unit, un dels països europeus amb més iniciatives d’interès en aquest àmbit que compartirà amb tots els assistents.

Durant el Congrés, conferenciants i participants d’arreu del món debatran sobre diversos temes com: les e-peticions, els usuaris 2.0, la clivella digital, la confidencialitat en els e-serveis públics o la democràcia 2.0 de la blogosfera a Second Life… entre moltes altres qüestions.

En el programa tenen un lloc destacat les noves eines 2.0, on es parlarà també del paper i la preparació dels candidats a les pròximes eleccions presidencials 2008 en aquest context (conferència a càrrec de Phil Noble, president de PolitcsOnline USA).

Un any més, en el transcurs del Congrés, es donaran a conèixer els guanyadors d’aquesta edició entre els deu finalistes (individus, organitzacions i empreses) que estan canviant el món d’Internet i la Política: The top 10 Who Are Changing the World of Internet and Politics. El proper dimarts dia 25 de setembre es tancaran les votacions (obertes a tothom) per seleccionar entre 20 finalistes els 10 guanyadors.

Cal destacar que entre els nominats de 2007 es troba el portal espanyol de ciència política: Ciudad Política que té com a missió “liderar el desenvolupament de la Ciència Política amb la finalitat de transformar l’anàlisi en intervenció política”.

Entre els 24 restants referencio: Brett Solomon (GetUp! Action for Australia); Daily Kos; Gov2u (en español); John Edwards; National Democratic Institute; mySociety, o Unity08. Podeu consultar aquí la llista dels guanyadors de l’any passat.

ZV (Zona Vídeo). Next TV és una nova oferta de canals de televisió creada amb l’objectiu de que estigui disponible en els portàtils HP i també com a actualització per als usuaris d’HP i de Vista. Estarà operativa en el mes d’octubre i ara ofereix una versió beta privada (a la qual ens podem subscriure). Compta amb continguts de Freemantle, Endemol o CBS i té previstos diversos acords que permetran visualitzar fins a 50 canals. Contingut a la carta en qualsevol lloc i en qualsevol moment.

Ecos de la Diada

Avui, Festa de la Rosa a Gavà. Moltíssima gent, molt activa, animada i optimista. Excel·lent ambient pels discursos que s’han produït. Jordi Hereu, orgullós del que som i del que hem fet en aquests 30 anys, i conscient de l’enorme responsabilitat que recau sobre nosaltres. Convençut que sabrem vèncer els reptes. Carme Chacón, feliç. Feliç de poder treballar en un projecte en el que creu intensament, apassionadament. Canviar les coses per millorar la vida de molts. Ella és realment la Zapatera. José Montilla, el Primer Secretari conscient que, per damunt de tot, és el President de la Generalitat. Sap on va, sap què vol, sap que necessita Catalunya. I es dedica plenament a aconseguir-ho. Aquí teniu el text de la seva intervenció. I Zapatero, eufòric. Amb ganes d’explicar el que s’ha fet: progrés econòmic, creació de llocs de treball, polítiques socials, ampliació de drets i una política internacional basada en els valors de pau i llibertat. Parla de salari mínim, de pensions baixes que s’apugen el doble de la mitja, de beques, de la llei d’igualtat, de la llei de la dependència, de l’atenció bucodental. Parla de Catalunya i Espanya. Una Catalunya optimista i amb empenta en una Espanya moderna i acollidora. Denuncia els que recullen vots atiant l’odi i l’enfrontament, allà i aquí. Conscient de les dificultats conjunturals demana disculpes pels errors comesos, però es referma en tots i cadascun dels seus compromisos. L’Estatut es va aprovar i ara es desplegarà en plenitud. Catalunya recuperarà el temps perdut en infraestructures i manteniment de rodalies. L’aeroport seguirà creixent en importància. La Generalitat gestionarà el servei de rodalies. El TGV arribarà a Barcelona abans de Nadal. Catalunya serà la primera Comunitat Autònoma en tenir relligades les seves capitals de província per alta velocitat i la que relligarà Espanya amb França per TGV. Espanya serà el país del món amb més quilòmetres d’alta velocitat i amb el creixement més fort en autovies. Atraparem els països europeus amb polítiques socials més avançades. Tots els avenços s’han aconseguit malgrat o contra la dreta. Per això el PP perdrà les properes eleccions generals. Com us deia, eufòric. Sense necessitat de criticar Rajoy. Que jo recordi ni tant sols l’ha citat. Jo, al menys, li he dedicat un article a l’ABC fa uns dies...

Però aquesta ha estat la setmana de la Diada. D’ella en destaco sis intervencions:
1. Missatge institucional del President de la Generalitat
2. Glossa dels Presidents Pujol i Maragall a càrrec de Joan Rigol, expresident del Parlament
3. Intervenció del President Pujol en rebre la medalla d'or de la Generalitat
4. Intervenció del President Maragall en rebre la medalla d'or de la Generalitat
5. Intervenció del President Montilla en lliurar als Presidents Pujol i Maragall la medalla d'or de la Generalitat
6. Intervenció del President Montilla en la celebració de la Diada Nacional de Catalunya a Madrid

Però, certament, ha estat una diada estranya. Així la qualificava en un interessant article Antoni Segura. J.B. Culla parlava de Diada peculiar. Lluís Foix i Pilar Rahola consideraven excessiu el protagonisme dels Presidents Pujol i Maragall, als que també retreien un canvi massa brusc de posició. Miquel Caminal denunciava en un article valent i compromès que l’espiral nacionalista no és ni un bon camí per a les esquerres ni un instrument per resoldre els problemes de la gent. El seu article començava dient: “A más nacionalismo menos ideas y soluciones sobre los problemas reales de la sociedad”. De la desconcertada efervescència de l’espai sobiranista se’n feia ressò Toni Soler. I Vicenç Villatoro va considerar necessari escriure un article per recordar en què consisteix el catalanisme. Diu Villatoro que catalanisme és la combinació de defensa de la identitat col·lectiva, del progrés del país i de l’autogovern. Personalment dedueixo de l’article que el catalanisme no cal refundar-lo ja que les bases fundacionals segueixen essent vigents, que és il·lusori pensar que un únic projecte polític pot expressar-lo i que negar que hi ha diferents interpretacions del catalanisme és absurd i no porta enlloc. Tampoc no seria un bon servei al catalanisme tancar-lo en el carreró sense sortida de la via autodeterminista com assenyala encertadament Javier Pérez Royo.

Potser sí que la Diada d’enguany ha estat un xic estranya. Però no podem oblidar que la immensa majoria dels catalans la viu de forma ben diferent als que escridassen tots els partits mentre desfilem davant l’estàtua de Rafael de Casanova. També és bo remarcar que fa anys que la gent d’ERC són titllats de “botiflers” al Fossar de les Moreres. Hi ha infinitat d’exemples que demostren que la radicalització, lluny de mobilitzar majories, sols aconsegueix acontentar minories. Potser la Diada és un miratge del país que alguns somien, però no és un mirall del país real. I fer política pensant sols en els que es mobilitzen per la Diada és un greu error.

Considero també un error la radicalització que sembla contagiar alguns sectors de CDC que influeixen de forma determinant sobre Artur Mas. La radicalització allunyarà CDC de l’espai central del catalanisme que fins ara havia ocupat. Molts a CiU enyoren els moments feliços en que Jordi Pujol era capaç de relligar en un projecte polític moderat a àmplies majories amb diversos nivells de reivindicació nacional. El camí de la radicalitat no relligarà majories sinó que pot fins i tot trencar la Federació nacionalista. La radicalització que Mas sembla abraçar comportarà greus problemes a CiU; als socialistes catalans ens tocarà de garantir que la radicalització de CDC no perjudiqui el país.

Aquesta setmana també hem conegut la renúncia de Josu Jon Imaz a presentar-se a la reelecció com a President de l’Euskadi Buru Batzar del Partit Nacionalista Basc. Podeu llegir aquí la seva carta de comiat, així com l’article que va obrir la caixa dels trons al PNB quan Imaz va reafirmar-se en que la celebració d’una consulta popular per a canviar el marc polític ha de produir-se en total absència de violència. Per comprovar la coherència d’Imaz us convido també a llegir els seus articles “Bases comunes frente al terror”, “Más allá de la encuesta del desayuno” i “Radicalidad frente a pragmatismo”, que ja havien estat recollits en el meu diari. Aquí trobareu un article d’Emilio Alfaro en el que podeu trobar claus per interpretar la decisió de Josu Jon Imaz.

La renúncia d’Imaz sembla haver inspirat a Josep Antoni Duran Lleida a reclamar un aclariment sobre l’evolució del projecte d’Artur Mas i a congelar de moment la designació de Duran com a candidat de CiU a les eleccions generals. Llegiu el final de la carta setmanal de Duran a la militància d’Unió del 14 de setembre: “M’he llegit, d’altra banda, la carta que ell ha escrit explicant el perquè de la seva renúncia. Impecable! És una carta molt sucosa, que m’ha fet reflexionar molt i voldria destacar-ne quatre notes especials. La primera, sobre el respecte que expressa envers els graus i diversos sentiments de pertinença que hi ha al País Basc, la necessitat que convisquin mútuament i que ho facin amb acords amplis que garanteixin la unitat i no la divisió de la societat.”

“La segona nota és referent al seu sacrifici personal per garantir la unitat del partit i la tàcita però entenedora invitació a d’altres perquè facin el mateix. La tercera, amb relació a la necessitat d’actualitzar el llenguatge del nacionalisme basc, tot recordant que avui conceptes com estat-nació, sobirania, independència tenen un sentit molt distint del que tenien fa unes dècades. I finalment la quarta nota té a veure amb el lideratge dels partits. Imaz afirma que ‘un partit no pot portar endavant una modernització necessària en un context de competició pel discurs. La reflexió serena –afegeix- exigeix lideratges no qüestionats i partits units i sòlids’.”

“Catalunya necessita també modernitzar-se, però no ho farà en el context de competició que ara viu, i molt em temo que la decisió d’Imaz encara aportarà més elements de competició a l’hora de formular un discurs per al nostre país. I passant del país als partits, a Catalunya necessitem lideratges forts, sòlids, no qüestionats permanentment i que quan es qüestionen, sobretot si es fa per motius o capricis personals, és cert que d’entrada el que cal fer és tenir paciència, molta paciència... Tanta com en calgui. Però si arriba un moment que ja no pot més, cal deixar-ho per buscar un altre lideratge amb el desig que el deixin treballar en pau.”

En fi, crec que el nacionalisme català està molt desorientat i que el lideratge de Mas està en qüestió. La fugida endavant de la casa comuna del catalanisme ha estat llegida per molts en clau de radicalització. Potser a CiU es pensen que el futur passa per disputar-li a ERC la primacia en el camp del sobiranisme. Sols cal recordar que el 29 de març de 2007 el grup parlamentari de CiU va entrar al Registre del Parlament la següent proposta de resolució: “El Parlament de Catalunya: 1.- Davant la possibilitat que el Tribunal Constitucional declari nuls alguns articles de l’Estatut vigent o simplement en declari una interpretació restrictiva, que seria del tot contrària al contingut de les al·legacions dels lletrats de la Cambra catalana. 2.- Davant d’aquesta eventualitat, el Parlament de Catalunya manifesta la necessitat de contemplar sense excepció totes les sortides democràtiques i pacífiques que puguin satisfer millor les legítimes aspiracions d’autogovern de Catalunya, inclusa l’exercici efectiu en referèndum del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya, d’acord amb les reiterades resolucions d’aquest Parlament, per poder fer efectiu el dret democràtic a decidir sobre la constitució d’un Estat propi en el si de la Unió Europea. 3.- I per aquests motius, insta al Govern de la Generalitat a emprendre les actuacions necessàries per tal de facilitar i promoure el reconeixement del dret dels pobles a conservar i desenvolupar llur identitat, establert a l’article 4.2 de l’Estatut d’Autonomia”.

D’aquí a dues setmanes el Parlament celebra el Debat d’Orientació Política General. Tornarà CiU a intentar una operació d’aquestes característiques?

Reitero que aquest procés de radicalització sols pot perjudicar l’estabilitat interna de la Federació nacionalista, l’allunya de la centralitat política i perjudica les expectatives electorals de Duran. Un Duran que vol esperar al definitiu aclariment de la posició d’Artur Mas anunciada pel 20 de novembre. No sé si CiU es pot permetre esperar tant. Afortunadament, el govern de Catalunya seguirà treballant i les dificultats de CiU no poden, ara per ara, perjudicar al país.

Acabo amb la recomanació d’un article de Timothy Garton Ash sobre l’amenaça jihadista a Europa i l’entrevista al Primer Ministre portuguès José Socrates que publica avui el diari El País.

Aquí sota trobareu una tanca de precampanya de Gordon Brown, que juga amb el personatge de ficció Flash Gordon. “Not flash, just Gordon” significa un compromís amb la política rigorosa, lluny de tota pirotècnia o joc de llums. El “Fets, no paraules” de Montilla, vaja.

“Perles” del programa Polònia emès el 13 de setembre, resum crític realitzat per Núria Iceta

Per fi ha arribat Sant Tornem-hi, i amb la nova temporada, estrenem bloc:

LES PERLES (per ordre d'aparició)

- Reunió Mas-Montilla després del caos de les infraestructures a l’estiu. Montilla acusa els homes de Mas de provocar l’apagada, els problemes de Rodalies, de l’AP7, el tauró de Tarragona.... i fins dels incendis de Grècia [és que Mas va encomanar la tasca a Trias per fotre el Saura, però li va dir que provoqués un incendi a Gràcia, no a Grècia]

- Carod rep al Dalai Lama. Ell encantat, dient que Catalunya comparteix els mateixos ideals sobiranistes del Tibet. Un monjo del monestir del Garraf comença a fer-li preguntes: que digui un número, un color... són proves que l’assenyalen indiscutiblement com la reencarnació del Hulai Lama. Carod???? Can’t believe!!! El Dalai Lama li diu que vagi al Tíbet per fer-hi de líder, i és clar, la idea li entusiasma. Ja el veiem amb l’hàbit taronja fent un discurs per televisió: “Tibetans....”. A l’altra banda de la tele, hi ha Puigcercós –qui sinó?– “a ningú se li escapa que vam tenir una idea espectacular, oi? El Carod al Tibet i jo aquí, controlant-ho tot. Té [al monjo del Garraf], una subvenció perquè pugueu treure un discu raru dels vostres, amb les lletres en català, com al programa de la Nina.”

- Alcalde Hereu: “Vull fer una CRIDA a la calma quant a les obres de l’AVE. Ja no passarà per sota la Sagrada Família, sinó per sobre.” Comor?

- Rajoy assaja amb Acebes com fotre fora Piqué acusant-lo de ser l’únic responsable dels mals resultats del PP a Catalunya. Hi ha diverses possibilitats: estil Matías Prats “Piqué se va pero continuará el pique”, rollu hip-hop “coge tus bártulos”, rollu L’hora dels adéus, rollu baralla de l’Oest, rollu acudit caspós militar... Però Piqué el que té és ganes de marxar ja. És que no vol ni despedir-se de Soler “amb tots els bons moments que ha passat aquí...” Vols dir? Pqiué viu en un flashback els millors moments amb Rajoy, Acebes, Espe-luznant ;)

- Cuní i Rahola. “Bon dia i bona hora. Una temporada més amb vostès i em comprometo a no aixecar la veu ni picar la taula. Avui parlarem assenyadament sobre violència i joventut.” Un skinhead amb un bat de beisbol i tirants de bandera espanyola, i un okupa “amb la respectiva flauta” fan tremolar la promesa. Cuni se’n surt: crits i cops no, però pistola immobilitzadora sí!!!!

EL MILLOR
- El missatge de la Diada del President de la Generalitat en transcripció fonètica: “Catalanes i catalanus, avui és l’11 de setembre i commemorem l’aniversari d’una gran cabòria, l’11 de setembre. Hi va haver un abans i un àdhuc d’aquell dia tan fatídic. Nogensmneys, van perdre la vida molts homes i donuts de forma innocent. La història ens ha ensenyat que amb la violència no se va enlloc. Avui vull tenir un rècord, record, molt especial per tots aquells que van donar la vida l’11 de setembre. Especialment, els bomberus. No devia ser fàcil atravessar Nova York en cotxe, perquè hi havia molt de polvu, encara que portin sirena. Un dels moments més cruels va ser la caiguda de la segona torre. Allò va ser tremebundu. I sí, va ser a les 17 i 14, com l’hora del te. Quina mala llet, també. Quina lliçó hem d’esprémer de tot això? Oju amb el Bin Laden. Però no oblidem que avui i aquí és festa. Salut per tothom i Visca Catalunya. Repit, visc a Catalunya.” Això ha sigut al segon intent d’enregistrar-ho, perquè en el primer hi ha hagut interferències vàries: primer de llum, i després de so, no hi ha generador sense soroll, és clar... El President s’emprenya: “Bolaño, el generador!!!” I no oblidem que el guió d’aquest discurs l’havia escrit Carod, però el President n’ha fet una versió lliure, fixeu-vos que 1714 s’ha convertit en les 17 i 14, ja jaaa.

EL PITJOR
- Polònia s’arrisca a un segrest del programa i ensenya la princesa Letizia sense marca del bikini. El que sí es veu [literalment] que en té és el rei. No pot ser...

LA NOVETAT
- Carles Latre / Ramon Pellicer, nou presentador del Polonews.

- Daniel Sirera i els del PP entusiasmats davant la idea de portar les flors i rebre a canvi uns quants ous. I a qui distingim entre els cridaners?? Al mateix Piqué cridant “Peperus de merda”... ja deia jo que estava molt calladet...

- Magdalena Álvarez, arribant tard a la cita amb ZP i Toni Soler i provocant tot tipus de curtcircuits, caigudes de tensió i mobiliari... ZP a Soler: “Cuidado que es un poco gafe”. El Conseller Nadal: “Alsa aquí, ha vingut la Maleni i no hem avisat els serveis d’emergència!” Ella s’està carregant el plató acabat d’estrenar i ZP ha d’anar repartint bitllets per compensar les pèrdues. I la pregunta és: venen eleccions, també, a Polònia?

- Justo Molinero, el rei de la publicitat: “Jamones el carro: si veo una paletilla voy y la agarro” “Lampistería Aguado, dame un martillo y échate a un lado.” Li fa una entrevista surrealista al Papa, trufada d’anuncis, com sempre. Però el Papa contraataca amb “Rosari Roncalli, i a volare,” la Quinta Sanclimenti i la Bíblia en fascicles.

ARXIU HISTÒRIC

- ZP i la immigració. De la Vega alerta sobre l’arribada de 19.000 subsaharians a Canàries. Què dir? Ella, llesta, proposa el llançament d’un nou col·leccionable: “Construye tu propio cayuco. Esta semana, gratis, el cubo de agua potable para 80 personas. Los primeros 19.000 compradores recibirán un inmigrante ilegal de tamaño real.”

LA CANÇÓ (Lluís Llach mix)

[VIATGE A ITACA]

Quan surts per fer el viatge en Rodalies
et pot passar que el camí sigui llarg
que el tren no pari a totes les parades
que entris a un túnel que tothom ignorava
i allà t’hi pots quedar fins que no arribi l’AVE

[QUE TINGUEM SORT]

Si vas al Prat
porta tenda per si has de fer nit
i a l’AP7 tindràs temps de fer-hi molts amics
Que tinguis sort
i no et passis tot el putu estiu, aquí
Si vols un bull
que el colmadu no estigui tancat
perquè potser s’ha quedat sense electricitat
Que tinguem sort
i puguem tot i el generador, clapar.

[EL BANDOLER]

No em poseu el generador aquí a casa
que fa un soroll de cal Déu
prefereixo una batucada.
No el poseu
us demano per ma mare
el trindreu fins el febrer, pietat, pietat.

[L’ESTACA]

El tren arriba sempre tard
els nous petges són molt cars
quin desesperu, Zapateru
més promeses per variar
Si tu t’indignes pels avions
i t’emprenyes pels apagons
tingues paciència
que nosaltres mai se’ns inflen els collons!

LA PICADA D’ULLET

- Montilla li ensenya a Mas unes imatges de Felip Puig manipulant un generador i li pregunta si sap qui és. Mas diu que no el coneix i mentrestant... canta el gall, com Sant Pere!!! Boníssim.

POLONEWS
- Bona nit, sóc Ramon Pellicer, i no ho dic per presumit. Sóc el més ràpid canviant de càmera.

- Els incendis han deixat mig país en ruïnes i això, a Grècia, és bo pel turisme.

- A Madrid s’oposen a l’amistós Catalunya-Estats Units. Ells sí que volen un estat unit. Sembla que sortiran a jugar a l’atac, sort que l’Oleguer té a punt els còctel-molotov.

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL
Catalans, ja hi tornem a ser. Setembre, tornem les escoles, els embussos, el Polònia... que de les 3 coses no sé quina és la pitjor. A mi ja em va bé, perquè les vacances són un conyàs. Tot el dia a la piscina, a Rupià, avorrit, sense fer res. A Barcelona era un festival: els trens, l’apagón... I jo allà, perdent-m’ho. L’únic que pots fer allà és tirar-te en bomba a la piscina per mullar la Diana. Que com a maragallada és fluixeta. He, heeee, que cabróooon. A més, jo havia de venir per la Diada. Jo volia fer pont, però clar, com que em volien donar la medalla. Ja ho veureu al programa que ve. Ja ens anirem veient. Respecte al Polònia, tot més o menys igual. Em sap greu pel Piqué. Jo li tenia un cert carinyu. Però és llei de vida, a mi també em van fer fora i vaig saber acceptar el meu paper secundari. Qui sap, potser el nano aquest, el Sirera, encara és més divertit, li diuen l’Acebes català. En fi, catalans. Esperant que sigui un any tan mogut com l’anterior, sobretot perquè jo ja no mano, acabem com sempre. Visca Catalunya!

“TOMES” FALSES
- Carod vestit de lama tunejant Els Segadors: “Endarrera aquests xinesos” “Que tremoli el Japó”, “Bon cop de yak” i altres Perles.

ZW núm. 95 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.acuerdopais.com

Durant els propers mesos, tindran lloc diferents processos electorals a Llatinoamèrica. Aquí teniu una selecció de referències que ens ofereixen informació i anàlisis d’interès de la mà d’experts, acadèmics, etc.

Les primeres cites amb les urnes:

Equador. El 30 de Setembre se celebren eleccions en aquest país. Des de “Acuerdo de País”, el president de la República, Rafael Correa, proposa participar activament en la construcció de la “Asamblea Constituyente” per Internet, tal com diu en el vídeo que apareix en el seu blog.

Argentina Elections 2007. El 28 d’octubre s’escollirà a les urnes el nou president o presidenta. Aquest portal pretén profunditzar en el debat públic sobre el règim electoral, analitzant les pròximes eleccions presidencials. Ofereix una completa informació dirigida als ciutadans i també a periodistes i a experts en temes electorals: una guia informativa general, entrevistes, articles i anàlisis d’opinió, seguiment dels candidats, entre els quals es troba Cristina Fernández, i dels partits, etc.

Més informació d’àmbit general sobre política i e-govern a:

E-lecciones.net un portal iberoamericà ens ofereix, a més del calendari electoral, referències d’interès sobre màrqueting polític i l’ús d’Internet a la política. A la seva pàgina podem trobar notícies i articles d’opinió, un butlletí electrònic (Politired), una plataforma blog dirigida a periodistes i/o analistes polítics i curiositats com la Galeria Electoral que recull fotos dels cartells i materials publicitaris associats a diferents campanyes electorals.

Directorio del Estado. El portal del gobierno electrónico, on podem realitzar cerques temàtiques, més a prop del concepte “e-govern”. Aquest és el primer cercador i directori de tots els governs iberoamericans.

Per acabar, una altra referència que he comentat en alguna ocasió: l’enquesta anual d’opinió pública Latinobarómetro. L’estudi es realitza a 18 països de Llatinoamèrica, de la mà d’aquesta corporació, recollint les opinions i actituds, d’uns 400 milions d’habitants. Ha comptat amb la col·laboració de l’UE (en la línia de desenvolupament del seu Eurobaròmetre) o del CIS amb el qual ha realitzat algun estudi comparatiu adaptat a la realitat espanyola.

ZV (Zona Vídeo). Freetube és una iniciativa més de televisió per cable d’accés gratuït a Internet, que ofereix una àmplia oferta de canals temàtics: notícies, música, esports, etc. La majoria dels canals són en anglès i es poden veure directament des d’Internet, sense necessitat d’instal·lar cap software. Fent doble clic sobre l’emissió en directe es visualitzen a pantalla completa.

Rajoy i el mite de Sísif

Avui el diari ABC em publica l'article que podeu llegir a continuació:

Rajoy y el mito de Sísifo

Sísifo tenía que empujar cada día una piedra por una ladera. Tanto esfuerzo era baldío, pues cada jornada, remontada la roca, ésta volvía a caer. Se han hecho muchas interpretaciones sobre este mito, probablemente la primera sea la de Homero en La Odisea. También las hay que lo asocian con la idea de absurdo, como lo hace Albert Camus, cuando describe la realización de una tarea sin un propósito razonable y sabiendo que una y otra vez deberá iniciarse el trabajo de nuevo. O aquellas que ven en Sísifo a esa persona que empuja perpetuamente la piedra cuesta arriba como castigo por alguna ofensa cometida.

En el caso de Rajoy, ignoro si tiene alguna ofensa pendiente, aunque puedo llegar a imaginar los «pecados» que acumula para con la sociedad española a partir de su participación activa en el aznarato. En su caso, la tarea absurda es la de levantarse cada día e intentar aparecer como candidato convincente y convencido del PP y líder de la derecha española.

Lejos de parecer creíble, lo único cierto es que Rajoy se levanta candidato y se acuesta temiendo las pesadillas nocturnas y que llegue el día en que le falte el convencimiento necesario para afrontar mitines y ruedas de prensa. Como ya dijo Zapatero, el PP es el único partido donde hay más peleas por ser el número 2 que el número 1, a sabiendas de que el número 1 está destinado de antemano a hacer mutis por el foro tras la nueva derrota electoral que le espera.

Por más que él, de forma patética lo pida, ¿alguien es capaz de vislumbrar el día en que Rajoy tenga un momento de liderazgo sin discusión? Desde que fue nombrado a dedo, Rajoy no solo ha perdido unas elecciones, para suerte de los españoles, diluyendo de paso la mayoría absoluta con la que Aznar se amparó para llevarnos a la guerra, sino que ha tenido que luchar constantemente contra la enorme desconfianza que genera entre los suyos y entre los que desde las ondas de algunas emisoras de radio y televisión y desde las páginas de algunos diarios que en principio debieran ayudarle.

El balance del aznarato y su propia derrota en 2004 lastran al Sísifo-Rajoy. Y por si no fuera suficiente ahí están Acebes y Zaplana insistiendo cada día en recordar a los españoles que la victoria de Rajoy implicaría su vuelta. A la espera, quizá, del gran retorno de Aznar, si se cansa de hacer negocios por el mundo. Sólo le faltaba el amago de Rato. La única suerte de Rajoy es que él, a diferencia de Sísifo, sí será jubilado.

El més important de la Diada del 2007

El que quedarà pel futur de la celebració enguany de la Diada Nacional de Catalunya seran sis importants intervencions. Aquí les teniu:

1. Missatge institucional del President de la Generalitat
2. Glossa dels Presidents Pujol i Maragall a càrrec de Joan Rigol, expresident del Parlament
3. Intervenció del President Pujol en rebre la medalla d'or de la Generalitat
4. Intervenció del President Maragall en rebre la medalla d'or de la Generalitat
5. Intervenció del President Montilla en lliurar als Presidents Pujol i Maragall la medalla d'or de la Generalitat
6. Intervenció del President Montilla en la celebració de la Diada Nacional de Catalunya a Madrid

En aquestes cinc intervencions hi trobareu reflectida, amb accents i matissos diferents, sense desmerèixer altres aportacions, la gran riquesa del catalanisme. Aquell que pretèn que la casa comú del catalanisme sigui, com no pot ser d'altra forma, la pròpia Catalunya, el que vol que la bandera del catalanisme ho sigui del país i no es vegi empetitida per esdevenir mer signe de partit.

Homenatge als Presidents Pujol i Maragall

11 de setembre de 2007

Discurs del president de la Generalitat en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or als expresidents Pujol i Maragall

En el moment de cloure aquest acte de reconeixement i d’agraïment als presidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall, crec que s’escau fixar una vegada més l’atenció en el recorregut històric realitzat pel poble de Catalunya en els darrers trenta anys.

En una tarda històrica de l’onze de setembre de 1977 centenars de milers de catalanes i de catalans reclamàvem pels carrers de Barcelona el restabliment de la Generalitat i el retorn del president Josep Tarradellas. Clamàvem per la llibertat. I reclamàvem el restabliment de les nostres institucions.

Estàvem sortint d’un llarg túnel de la nostra història i iniciàvem un camí de transició. Tot just havíem estrenat, tres mesos abans, la democràcia amb les primeres eleccions a Corts. Però sabíem que aquesta democràcia seria incompleta sense la recuperació del nostre autogovern.

Mesos més tard, amb el president Tarradellas al capdavant de la Generalitat, la nova democràcia espanyola reconeixia la plena legitimitat històrica de les nostres institucions. El primer pas estava donat.

I a partir d’aquest, faríem altres passos que ens havien de permetre consolidar l’autogovern, fins arribar al seu ple reconeixement per part de la Constitució Espanyola i la seva concreció en l’Estatut d’Autonomia de 1979.

Les institucions i el poble de Catalunya han manifestat, en moments diversos, el seu reconeixement a la figura humana i política del President Tarradellas. I ben aviat, d’aquí a unes setmanes, tindrem novament ocasió de fer-ho en celebrar el trentè aniversari del seu retorn a aquest Palau.

Els trenta anys transcorreguts entre l’onze de setembre de 1977 i el d’enguany han estat anys d’una feina constant, pas a pas, per dotar de contingut les normes jurídiques i per desplegar tot el seu potencial polític.

Han estat anys de construcció. I és absurd contraposar si ha estat nacional o social, perquè... Han estat trenta anys de construcció de Catalunya. Any rera any. Dia rera dia.

De l’excepcionalitat del moment inicial –quan gairebé estava tot per fer- hem passat a la normalitat de les institucions assentades.

I és precisament per això, perquè hem fet el llarg camí que va de la reivindicació a l’assentament sòlid de les nostres institucions, que avui, en una altra tarda d’un onze de setembre, podem homenatjar amb orgull i emoció els presidents de la Generalitat que han succeït el president Tarradellas. Perquè Pujol i Maragall han estat entre els protagonistes indiscutibles del període més llarg i pacífic d’autogovern de la nostra història contemporània.

Passats trenta anys d’aquell mític Onze de Setembre de 1977, doncs, celebrem un acte de normalitat nacional que aleshores ens hauria semblat impensable.

Vull subratllar –com ja s’ha fet aquesta tarda- el valor de la llarga durada d’aquest període, que hauria de servir per relativitzar el pes de les conjuntures, convidar-nos a practicar una mica més la modèstia i moderar una mica la pretensió transcendent dels nostres judicis sobre el present.

Perquè, més enllà de les vicissituds polítiques i de les valoracions històriques d’aquesta llarga etapa del nostre autogovern, el fet essencial és la continuïtat de les nostres institucions.

És la continuïtat institucional la que ens ha permès preservar la nostra identitat i la que en possibilita la seva renovació. És la continuïtat institucional la que ens permet governar els nostres interessos comuns en una perspectiva de llarg abast. És la continuïtat institucional la que ens estimula a pensar conjuntament en un projecte per al nostre futur col·lectiu. És la continuïtat institucional la que ens fa completar amb orgull allò que altres han iniciat i, alhora, encetar –amb idèntic orgull- camins que sabem que no completarem nosaltres.

No hi ha prova més irrefutable de la maduresa política i institucional d’un país que aquests fils diversos amb els que es trena la continuïtat.

Perquè la política –com la vida- està feta de continuïtats i de discontinuïtats. Les primeres ens proporcionen unes certeses bàsiques per afrontar els resultats incerts que es deriven de les segones.

El futur de Catalunya no està escrit, serà el que els catalans i les catalanes vulguem i siguem capaços de fer. Ningú no ens farà anar, com a poble, per un camí que, col·lectivament no desitgem.

Afrontem aquest futur no escrit amb el bagatge de les lliçons de la història, dels nostres encerts i dels nostres errors. D’aquest bagatge en formen part els líders que han tingut la més alta responsabilitat de presidir democràticament la Generalitat de Catalunya els darrers trenta anys.

No ens pertoca a nosaltres –els seus contemporanis- establir el judici de la història. Temps al temps. Però sí que ens és permès expressar un judici, encara que sigui més apassionat i, per tant, condicionat per les vivències pròpies.

I el judici del present sobre els presidents Pujol i Maragall em porta a manifestar el màxim reconeixement per la seva trajectòria personal i política, per l’obra feta i per les actituds i valors que se’n desprenen.

Dues trajectòries diferents, divergents; sovint enfrontades. Però amb el denominador comú d’haver servit apassionadament el país i sobretot la seva gent –la nostra gent-, per damunt de qualsevol altra consideració política o ideològica.

D’aquesta disposició, d’aquest capteniment se’n diu patriotisme. Patriotisme entès com un amor al país, que exclou l’odi i el menyspreu als altres, i que impulsa a treballar pel bé públic en contra dels interessos establerts.

Orgullós de les pròpies arrels, sí, però respectuós de les dels altres i, sobretot, corresponsable dels fruits.

Pel seu exemple de patriotisme, Jordi Pujol i Pasqual Maragall són mereixedors de l’homenatge que avui els retem. I lògicament són mereixedors de reconeixement també per l’obra feta.

El president Jordi Pujol va rebre una Generalitat que, per l’exigència del conjunt de forces polítiques i de la mà del President Tarradellas, tot just acabava de renèixer, i que calia cuidar i fer créixer fins esdevenir adulta com a eina bàsica del nostre autogovern. Així ho va fer, tot donant sentit i ànima a la institució, ensenyant-nos que més enllà de les normes, les competències, l’organització o els pressupostos, la Generalitat de Catalunya vol ser l’expressió de l’esperit de tot un poble.

El president Pasqual Maragall, després de més de quinze anys de feina (molta i ben feta) des de la capital de Catalunya; després del gran servei a la ciutat i el país, i a llur projecció internacional, que van suposar els Jocs Olímpics de 1992... Després de tot això, va prendre el relleu del president Pujol, normalitzant i enfortint el nostre sistema d’autogovern amb la prova de l’alternança i impulsant el nou Estatut.

Tots dos propòsits han servit, al capdavall, per enfortir el nostre sistema democràtic i per millorar les eines que ens permeten decidir sobre els interessos col·lectius dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Així, els presidents Pujol i Maragall formen part de la memòria viva i de la consciència col·lectiva de Catalunya. Ens han deixat un llegat ric d’obres, d’actituds i de valors. I han sabut preservar el fil històric que ens relliga com a poble.

Per tot plegat, presidents, rebeu el nostre reconeixement. En vosaltres, el nostre poble s’hi reconeix. En l’un i l’altre, d’alguna manera, els catalans i les catalanes s’emmirallen; i jo trobo un referent i un mestratge.

Però m’han de permetre que vagi més enllà de la gratitud institucional i política, per entrar en el terreny dels sentiments i de les emocions.

Crec –presidents- que sou, per damunt de tot, mereixedors d’un profund agraïment. El que fa el Govern de la Generalitat concedint-vos la Medalla d’Or no és altra cosa que afegir-se a un sentiment popular: la gent us estima. A tots dos ..... i molt!

I ens sentim orgullosos que aquest sentiment generós d’estimació predomini sobre qualsevol altra consideració i s’hagi estès entre la majoria de la societat catalana.

El poble de Catalunya us estima perquè heu sabut –cadascú a la seva manera representar– i expressar un sentiment profund de catalanitat i una voluntat col·lectiva de ser i d’esdevenir; perquè heu estat portadors d’una esperança de futur; perquè més enllà dels vostres encerts i dels vostres errors heu mantingut aquesta esperança i l’heu sabut transmetre i compartir amb el poble de Catalunya.

Una esperança sempre necessària i que ha de seguir alimentant la nostra màxima institució, i aquells a qui ens correspongui la responsabilitat de presidir-la, perquè els catalans i les catalanes percebin que el nostre país segueix tenint un horitzó cap al qual val la pena caminar.

Catalunya, els darrers trenta anys, ha anat sempre endavant. En tots els ordres, avui, estem millor que quan va començar la Transició. Ja ho he dit en començar: la tarda que un milió de catalans i catalanes clamàvem per la nostra llibertat individual i col·lectiva pels carrers de Barcelona i de tota Catalunya, pocs haurien cregut que avui celebraríem un acte de reconeixement i gratitud al cent vint-i-sisè i al cent vint-i-setè presidents de la nostra Generalitat.

Catalunya, ara, sabrà trobar, també, el camí del seu futur. Sobretot si els qui tenim la responsabilitat de dirigir-lo políticament sabem entendre que cal unió en els grans objectius nacionals del nostre país, tant en els reptes que el món global i el creixement de Catalunya ens imposen, com en el ple desplegament normatiu i legislatiu de totes les potencialitats del nou Estatut.

Presidents, el nostre poble avui, mitjançant aquestes medalles, us vol reiterar allò que vosaltres percebeu, dia a dia, arreu: que Catalunya creu i confia en els seus presidents, que cap a ells dirigeix les seves exigències del present i en ells diposita les seves esperances de futur.

I que cal saber donar resposta les exigències, tant com saber traçar aquesta esperança d’un futur millor per al nostre país.

Moltes gràcies, de nou, President Pujol, President Maragall.

Moltes gràcies, senyores i senyors.

Missatge del President Montilla

Missatge institucional del president de la Generalitat amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya

Les institucions i el poble de Catalunya, al llarg dels anys, hem convertit l’Onze de Setembre en jornada de record i homenatge d’aquells qui van lluitar i van donar la vida per la llibertat del nostre país. Però també hem sabut anar convertint la Diada en motiu d’orgull i celebració del que hem esdevingut com a nació.

Una generació rere l’altra hem anat sumant les aportacions de tots aquells qui afirmaven lliurement “Catalunya és la meva casa”, “Catalunya és la meva terra”, “Catalunya és la meva pàtria!”. Entre tots hem aconseguit que el nostre fos un país d’acollida, obert i generós. I que tots els catalans, tant els nascuts aquí com els vinguts d’arreu, estimin i respectin la nostra història, la nostra llengua i la nostra cultura.

La nostra és la història d’un èxit col·lectiu. De superació de dificultats, de tenacitat constructiva, de treball assenyat, de solidaritat, d’ambició compartida. Catalunya, en els darrers cent anys, ha viscut períodes lluminosos i creatius i d’altres de molt dolorosos i plens d’adversitats. Però sempre ens n’hem sortit.

El proper mes d’octubre s’acompliran trenta anys de la recuperació de la Generalitat i del retorn del president Josep Tarradellas, el seu cent vint-i-cinquè president.

D’aleshores ençà, hem viscut el període més llarg i fecund de normalitat política i institucional de la Catalunya contemporània, de la mà dels presidents Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Amb ocasió de l’Onze de Setembre d’enguany, el Govern de Catalunya ha volgut concedir-los la Medalla d’Or de la Generalitat, en senyal de reconeixement i agraïment.

Els darrers anys han estat certament complexos i plens de canvis. En el terreny social, Catalunya ha rebut centenars de milers de persones que buscaven a casa nostra una oportunitat per a les seves vides. La societat catalana està aconseguint integrar, com sempre hem fet, els nouvinguts, tant pel que fa al respecte dels seus drets com a l’exigència dels seus deures. Si ho fem bé, treballant des del compromís social, la Catalunya de demà serà més forta.

En el terreny econòmic, l’evidència implacable del món global ens obliga a fer un esforç permanent per a ser més competitius. Algunes empreses han hagut de plegar, però afortunadament, se n’han creat moltes de noves i d’altres han tingut oportunitats de créixer i progressar. I el balanç ens permet seguir avançant en prosperitat i benestar. Si ho fem bé, treballant amb rigor econòmic, la Catalunya de demà serà més forta.

En el terreny cultural, alguns creien que la globalització podia amenaçar el futur dels nostres
principals valors culturals o la nostra llengua. Però s’ha demostrat una vegada més que la llengua catalana tenia una fortalesa extraordinària. I que, amb voluntat per part dels uns i generositat de tots, érem capaços de fer-ne créixer el coneixement i ús social. Per altra banda, d’aquí a poques setmanes la nostra llengua i la nostra cultura tindran una oportunitat extraordinària per projectar-se al món gràcies a la Fira de Frankfurt. Si ho fem bé, treballant amb ambició cultural, la Catalunya de demà serà més forta.

En el terreny polític hem viscut un període molt intens. Fa poc més d’un any que el nou Estatut va entrar en vigor i hem començat el seu desplegament amb realisme i decisió. L’Estatut és un gran avenç: reconeix millor que mai en el passat la nostra realitat nacional; ens dóna més i millors eines per governar-nos; i estableix clarament que Catalunya ha de disposar de més recursos, tant per exercir les seves competències com per fer les inversions que necessitem i que durant massa anys ens han estat regatejades. Els demano que tinguin confiança. Estiguin segurs que si ho fem bé, és a dir, projectant el nostre horitzó polític des del realisme, per anar més lluny, la Catalunya de demà serà més forta.

La nostra fita és el progrés econòmic, social, cultural i nacional de Catalunya. És una fita que ens demana un esforç constant i una actitud positiva per fer front a les dificultats del camí.

Al llarg d’aquests darrers mesos, molts de vostès han patit els problemes generats per diverses i a vegades reiterades deficiències en el funcionament d’alguns serveis públics. Els parlaré molt sincerament: hi ha motius per al malestar. I els demano disculpes una vegada més.

Les molèsties que aquestes incidències han provocat són innegables. En alguns casos, els problemes són per raons ben concretes com les obres del tren d’alta velocitat. Però en altres casos, han sorgit a causa de massa anys de poca inversió i d’un manteniment inferior al que calia.

Però amb la mateixa sinceritat els vull dir que s’està treballant de valent per resoldre els inconvenients i que, en els propers mesos, la situació millorarà. La preocupació i l’enuig justificats no ens han de dur al pessimisme. Perquè avui s’està invertint com mai en la millora de les nostres carreteres i autovies, i en la millora del servei ferroviari, no només per l’arribada del tren d’alta velocitat sinó, molt especialment, en el servei de rodalies.

Els ciutadans de Catalunya tenen tot el dret a esperar i exigir que els serveis públics funcionin millor i de manera més eficient. No només a Barcelona i a la seva conurbació metropolitana, sinó a tot el país.

N’estic segur: Si fem les coses bé -i les farem bé-, és a dir, des del compromís, amb rigor, amb ambició i des del realisme, la Catalunya del futur esdevindrà més equilibrada i serem més forts.

De tot el que els he parlat, com a president de Catalunya, n’he assumit, en tot moment la responsabilitat. Com l’han assumida el Govern i tots i cadascun dels servidors públics. Però aquesta exigència, aquest sentit de la responsabilitat, d’una manera o altra, l’ha d’assumir tothom, cadascú al nivell que li correspon, a l’empresa, al comerç, a la universitat, a les escoles, als centres de salut, als serveis públics en general.

Perquè si com a país abdiquem de la nostra responsabilitat col·lectiva, correm el risc de perdre la batalla pel futur. És la meva confiança en aquesta responsabilitat col·lectiva, la que em fa afirmar que no hi ha motius per al defalliment. Al contrari: hi ha motius per a l’esperança en el nostre futur.

Crec que som més a prop que mai del somni de convertir Catalunya en un país d’homes i dones lliures que doni les mateixes oportunitats a tothom. Avui podem tornar a pensar en la Catalunya gran, orgullosa de les seves arrels i de la seva identitat lingüística i cultural, oberta a noves veus, segura del seu futur. És des d’aquesta convicció que els he volgut parlar aquesta nit. I és des del convenciment que Catalunya està en condicions d’esdevenir la pàtria rica i plena que anhelem, que els convido a participar activament en els actes cívics de la nostra Festa Nacional, demostrant el màxim respecte per totes les expressions i manifestacions de la nostra pluralitat.

Visca Catalunya!

Amb el Dalai Lama al Parlament

Avui el XIV Dalai Lama ha estat rebut al Parlament de Catalunya en tant que rellevant líder religiós. Aprofitant la nota del servei de premsa del Parlament us faig una breu ressenya de la seva visita.

El Dalai Lama, premi Nobel de la Pau i líder espiritual del Tibet, ha visitat aquest matí el Parlament on l'ha rebut el president Benach. En arribar Tenzing Giatso ha saludat el vicepresident primer, Higini Clotas, la secretària primera de la Mesa, Lídia Santos, el secretari segon, Antoni Castellà, i els representants dels sis grups: Felip Puig (CiU); Miquel Iceta (PSC-CpC); Anna Simó (ERC); Carina Mejías (PPC); Francesc Pané (ICV-EUiA), i Albert Rivera (Grup Mixt).

En el discurs de benvinguda, Ernest Benach ha recordat que "Catalunya és terra d'acollida per a centenars de milers de persones vingudes d'arreu del món que han fet d'aquest el seu país, és oberta i tolerant amb totes els creences i religions, i solidària amb la defensa dels drets i les llibertats de totes les persones i els pobles". Pel president, "no podria ser d'altra manera, tenint en compte que la nostra és una nació que, al llarg dels darrers tres segles, ha patit i sobreviscut a dictadures i imposicions, a l'abolició i l'exili de les nostres institucions, a la persecució de la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat nacional". Per Benach, és "la pròpia història, allò viscut, el que, a Catalunya, ha fet del pacte i el diàleg instruments irrenunciables en la resolució de conflictes; el que ha fet de la pau, la llibertat i la democràcia, valors fonamentals arrelats en el caràcter del nostre poble". El president ha destacat que, precisament demà, amb la Diada, "la nació catalana recordarà un cop més els fets del passat, celebrarà que encara som, i reivindicarà el seu futur com una nació que no vol imposar, com una nació que vol pau, democràcia i llibertat, que construeix el seu camí fent ús del pacte i el diàleg". Per Benach, "trobar camins de convivència en què es pugui avançar sense que ningú hagi de renunciar a ser allò que és ni a allò que sent és un repte difícil però necessari" i ha dit al Dalai Lama que el Parlament, "per tot allò que vostè fa, per tot allò que vostè és, per tot allò que vostè representa, el rep amb honor i agraïment, conscient que vostè participa en aquesta recerca comuna, que ajuda a fer del nostre un món millor on poder conviure en pau i llibertat".

Tenzing Giatso ha agraït la benvinguda que ha rebut al Parlament i ha dit que "sempre m'inspira i encoratja trobar-me persones que lluiten per la llibertat com jo". Pel catorzè Dalai Lama "les vostres experiències del passat i els desitjos d'obtenir la llibertat són molt semblants al del cas del Tibet" i ha afegit que "cada individu i cada comunitat, amb una herència cultural, té tot el dret de voler preservar-la". El Dalai Lama s'ha mostrat "esperançat" pel futur i ha dit que veu senyals de canvi "en el camí recorregut durant els darrers seixanta anys, amb els canvis polítics que hi ha hagut a la Xina, fins arribar a l'actual president xinès", i ha dit que "ens dóna una certa esperança d'obtenir certa autonomia i un enfocament nou de la situació". El premi Nobel de la Pau de 1989 ha dit que, quan viatja, sempre té un gran interès per conèixer el funcionament de les autonomies i ha destacat, entre les d'altres països, les del País Basc i Catalunya. El líder espiritual del Tibet també ha volgut expressar dos compromisos personals "promoure els valors humans i l'harmonia entre religions", ha afegit que "quan una persona promou valors humans és més feliç" i ha demanat que aquests valors de pau i harmonia es difonguin perquè arribin a tothom, per aconseguir més felicitat.

Un cop acabats els parlaments, el president Benach ha lliurat a Tenzing Giatso un llibre que explica la història del Palau i de la institució parlamentària, mentre que el Dalai Lama li ha imposat la khatha o bufanda blanca típica tibetana com a "símbol d'amistat i estima". El Dalai Lama ha explicat que la khatha és una tradició que prové de l'Índia, que la seda amb què està feta és xinesa i que es confecciona seguint instruccions tibetanes. La khatha porta la inscripció "felicitat de dia i de nit" i, segons que ha explicat el Dalai Lama, "és de color blanc perquè és símbol de cor càlid" i és suau perquè simbolitza la gentilesa. El Dalai també ha imposat la khatha als membres de la Mesa i presidents i portaveus dels grups presents, s'ha reunit durant uns instants amb els diputats que han assistit a l'acte institucional i la visita ha acabat a l'hemicicle.

Aquesta és la tercera vegada que el Dalai Lama visita el Parlament, la darrera visita oficial que va fer el líder espiritual i polític del Tibet a la cambra va ser el 14 d'abril de 1997, quan va ser rebut pel president Joan Reventós.

Una represa potent

Reprenc avui l’actualització setmanal del Diari, aprofitant per agrair a tots els lectors i lectores, subscriptors i subscriptores, l’interès amb el que el seguiu, que espero seguir mereixent. I em volta pel cap la necessitat d’actualitzar-lo gairebé de forma diària amb comentaris més breus i sense necessitat d’ajuntar-hi materials. Ja veurem.

Avui començo per dir-vos que vull celebrar el 30è aniversari de la meva militància socialista. En efecte, el mes de setembre de 1977 vaig afiliar-me al PSP català i des d’aleshores he mantingut una militància molt activa en el socialisme català. Tinc algunes idees per anar celebrant aquest llarg trajecte que tantes satisfaccions i tanta feina m’ha proporcionat. Però començo avui per presentar-vos l’Arxiu de Miquel Iceta. Aquí hi trobareu ordenats per data, tema i mitjà, la majoria dels meus articles i intervencions públiques d’aquests darrers anys. Sou cordialment convidats a visitar l’Arxiu i dir-me què en penseu. També l’he preparat en versió castellana, tot i que els textos estan en l’idioma original en que foren escrits.





Avui, el gruix del Diari anirà adreçat a recuperar quaranta articles d’opinió apareguts a l’estiu. Són articles que criden a la reflexió. Com és obvi no comparteixo totes les coses que s’hi diuen però crec que val la pena llegir-los. La tria és òbviament subjectiva i cal tenir en compte que les vacances afavoreixen que algun article important m’hagi passat per alt.

Però abans de recuperar aquests materials voldria fer un parell de comentaris sobre temes d’actualitat. En primer lloc voldria felicitar els esforços de tots aquells i aquelles que han fet possible que la tornada de les vacances i la represa de l’activitat no hagin patit a causa de les infraestructures i els serveis públics. No vull dir que no s’hagin produït alguns petits problemes però han quedat absolutament desmentits tots els mals auguris derivats de l’apagada elèctrica a Barcelona o del col·lapse d’una autopista a principis d’estiu. Això vol dir que s’està fent feina i que si es persevera no sols desapareixeran els problemes sinó que acabarem tenint les infraestructures i la qualitat dels serveis públics que necessitem. És obvi que encara queda molt per arribar allà on volem. I també hem d’aprendre dels problemes que hem patit, causats en la meva opinió per unes companyies prestadores de serveis més preocupades pels seus beneficis i els sous dels seus gestors que no pas per la prestació de serveis d’excel·lència. També hi ha hagut, possiblement, per part d’aquestes companyies un abús de la confiança dipositada en elles per les administracions ja que en gran mesura tenen delegat el control de la qualitat del servei que presten. I sens dubte els que governaven als anys 80 i 90 no van preveure massa bé les necessitats de la Catalunya del 2000. Una Catalunya que ha passat dels 6 milions als gairebé 7 milions i mig. I un dèficit d’inversió en infraestructures que el nou Estatut permet de recuperar. També haurem de superar la síndrome “aquí no” (NIMBY – not in my back yard) que dificulta la instal·lació d’infraestructures necessàries.

Més exigència a les empreses, més exigència a les administracions que hauran d’actuar més concertadament, més inversió pública, l’anunciada llei de qualitat del subministrament elèctric, la verificació dels compromisos inversors del Ministeri de Foment (que inclouen també importants partides per recuperar el dèficit de manteniment de la xarxa de rodalies), el traspàs de la gestió del servei de rodalies a la Generalitat i una gestió compartida (amb presència del sector privat) dels aeroports, són el camí per resoldre definitivament el problema.

En tornar de vacances Artur Mas planteja la necessitat de refundar el catalanisme, considera que el problema és que el govern de PSC, ERC i ICV-EUiA és un fre per a Catalunya i que la presidència de Montilla ha situat l’espanyolisme com a llast per a les aspiracions catalanes. Ha arribat a dir que el catalanisme no està al govern! Jo ja li vaig respondre que en l’actual govern de Catalunya hi ha tres visions del catalanisme, la del PSC, la d’Esquerra i la d’ICV-EUiA. Tot i que la proposta de Mas ha estat rebutjada fins i tot pels seus socis d’Unió, convé donar-li una resposta clara i contundent, en la línia del que ja vaig assenyalar en un article publicat a ABC.

En primer lloc, pretendre patrimonialitzar el catalanisme és un error. A Catalunya li convé que tots els partits siguin catalanistes, cadascun d’ells amb la seva visió del catalanisme (regionalistes, autonomistes, federalistes, nacionalistes, sobiranistes i independentistes). Reduir el catalanisme a un sol partit, a una sola veu és altament perjudicial pel país. De fet, és delirant.

El debat sobre el catalanisme ha estat sempre present en la política catalana des de fa més de un segle. Estic convençut que el catalanisme és un sentiment difús i transversal, d’estima per la terra, la cultura, la història i la llengua catalanes, és la convicció que des de l’autogovern de Catalunya podem construir una societat pròspera i avançada, lliure, segura, justa i solidària, un país en el que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin desenvolupar plenament els seus projectes de vida e intentar ser feliços.

Aquest sentiment i aquesta convicció són compartits per moltes forces polítiques, des de perspectives ben diferents: l’autonomisme, el federalisme, el sobiranisme o l’independentisme. Cap d’aquestes perspectives pot negar a les demés el seu caràcter catalanista. Ja és hora que CDC abandoni la pretensió de ser l’únic intèrpret del catalanisme! Per ser catalanista ni tant sols és necessari afirmar que Catalunya és una nació ni, encara menys, pensar que la plenitud de Catalunya sols podrà ser assolida mitjançant la independència.

Un dels mèrits del catalanisme ha estat històricament el seu caràcter integrador, la seva capacitat de convertir en catalanistes a persones no nascudes a Catalunya. Aquesta dimensió serà encara més important en el futur. El catalanisme sols prevaldrà si és capaç de «fabricar catalanistes». I això no s’aconsegueix ni per la via de la imposició ni de l’exclusió. La gent apreciarà l’autogovern si aquest va aparellat al bon govern. De la mateixa manera, cal convèncer tothom de la necessitat imperiosa de fomentar el coneixement i la difusió de la nostra llengua, front l’absurd d’obligar a ningú a fer-la servir. Si el català apareix com a mera obligació administrativa, desapareixerà. Si és un instrument de comunicació útil i prestigiat, prevaldrà. Si l’autogovern és vist com a garantia de progrés, tothom el farà seu i el defensarà; si apareix estrictament com el camp de batalla per a establir qui és més catalanista, esdevindrà quelcom estèril i inoperant.

El catalanisme ha de tenir clares les seves prioritats Catalunya endins i Catalunya enfora, transformant Espanya i participant activament en la construcció europea. La seva força rau en la capacitat d’unir i mobilitzar; la seva feblesa rau en la divisió i l’enfrontament. I si s’enfonsa en el debat de les essències acabarà essent irrellevant.

Per això convé que entre les diverses interpretacions del catalanisme hi hagi un diàleg fluid, per això convé que entre govern i oposició s’estableixin grans acords nacionals com ha proposat el president Montilla. Tot el contrari de pretendre monopolitzar el catalanisme des d’un partit, tot el contrari de pretendre desqualificar el catalanisme d’uns o altres des d’un pretès monopoli de les essències pàtries. CiU ha d’acceptar que està a l’oposició i que el lideratge del catalanisme correspon a un govern format per tres forces catalanistes. Un govern que compta amb l’oposició pels grans temes de país.

Progrés econòmic, justícia social, equilibri territorial, respecte al medi ambient i solidaritat han de ser els objectius del catalanisme del segle XXI. Sols així renovarà la seva vigència i el seu vigor. Sols així servirà Catalunya i, el que és més important, als que hi viuen i treballen en aquest país. De tot això n’haurem de parlar al proper Debat d’Orientació Política General a celebrar al Parlament de Catalunya.

Per acabar os desitjo una feliç Diada Nacional de Catalunya i, organitzats en nou epígrafs, us adjunto una selecció d’articles i intervencions produïdes al llarg de l’estiu que considero d’interès.

Reflexions sobre política catalana:

José Montilla (article sobre un any d’Estatut, discurs a Vilopriu, intervenció davant els Diputats i Senadors del PSC i entrevista a La Vanguardia), Jordi Sánchez sobre immigració, Quim Nadal sobre infraestructures, Llàtzer Moix sobre la confiança que ens han de merèixer els enginyers quan diuen que el túnel del TGV no afectarà la Sagrada Família, Carles Bonet sobre la situació econòmica catalana, entrevista a Antoni Castells, Laia Bonet sobre un any de vigència de l’Estatut, Jordi Font sobre el federalisme, Josep Ramoneda sobre la situació política catalana, i entrevista a Víctor Morlán sobre els compromisos del Ministeri de Foment amb Catalunya.

Reflexions sobre política espanyola:

José Luis Rodríguez Zapatero (entrevista a El País i discurs a Rodiezmo), entrevista a Felipe González a El País, Josu Jon Imaz (article a El País i article a El Correo), Ignacio Muro sobre la idea d’Espanya de l’esquerra, Ferran Requejo comparant democràcies federals, Josep Lluís Sureda sobre la derrota d’ETA, Javier Pradera sobre els problemes de lideratge del PP, Joaquín Estefanía sobre la situació econòmica, i un reportatge d’Alejandro Bolaño a El País amb opinions d’experts sobre la situació econòmica.

Reflexions sobre política britànica:

Anthony Giddens sobre laboristes i conservadors en l’era de Gordon Brown.

Reflexions sobre política italiana:

Aquest estiu he llegit dos llibres publicats recentment amb opinions contraposades sobre el procés de construcció del Partito Democratico (Antonio Polito, “Oltre il socialismo”, ed. Marsilio i Emanuele Macaluso, “Al capolinea”, ed. Feltrinelli). He trobat molt curiós que molts dels elements político-ideològics que apareixen com a factors de renovació de l’esquerra italiana ja van ser incorporats al bagatge socialista europeu a mitjans dels anys 80. En fi, jo sóc dels que crec que el Partito Democratico pot acabar desestabilitzant el govern Prodi i que és una operació que no justifica l’absència a Itàlia d’una gran força reformista d’esquerres que formi part del socialisme europeu. És a dir, l’opinió de Giorgio Napolitano publicada a la revista Le nuove ragioni del socialismo l’any passat just abans de ser elegit President de la República italiana.

Reflexions sobre política USA:

Manuel Castells sobre la dimissió de Karl Rove, Toni Gutiérrez també sobre la dimissió de Rove i Timothy Garton Ash sobre les deficiències del sistema de govern dels Estats Units.

Reflexions sobre Iraq:

Michael Ignatieff que reconeix el seu error sobre la invasió d’Iraq i convida Bush a fer el mateix.

Reflexions sobre política internacional:

Manuel Castells sobre la dictadura del sotsproletariat.

Reflexions de tipus global:

Paul Kennedy sobre la importància dels números, Guillermo de la Dehesa sobre la crisi hipotecària als Estats Units i les seves conseqüències, Niall Ferguson sobre la vigència del malthusianisme, Mariano Marzo sobre les dificultats de les empreses petroleres i gasístiques en molts països productors de petroli i gas, i Daniel Innerarity sobre la necessitat d’una esquerra propositiva.

Articles de Miquel Iceta:

Article sobre el moviment gai a El País, entrevista a El Triangle, entrevista estiuenca a El Mundo i article a l’Endavant sobre la renovació del PSC.



Encara no ha començat la temporada del Polònia però els nostàlgics i nostàlgiques podeu visitar el bloc de la meva germana Núria on hi trobareu tots els resums setmanals que ella amablement em cedeix per incloure’ls al meu diari.



ZW núm. 94 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://blogactionday.org/

El 15 d’octubre tindrà lloc el Blog Action Day. Una iniciativa de participació a Internet que vol centrar el focus d’atenció en únic tema des de l’opinió i les aportacions de milers d’usuaris. Blog Action Day proposa que milers de blogs i websites parlin durant un dia d’un mateix tema, per crear consciència sobre aquest; en aquesta ocasió pretén generar consciència mediambiental.

El projecte es presenta des d’aquest plantejament: “Què pasaria si tots els blogs publiquessin posts sobre un mateix tema, en un mateix dia? Un tema. Un dia”. Es pot participar de tres maneres: amb l’adhesió del propi blog a la iniciativa, postejant sobre el tema en el dia indicat; cedint els guanys obtinguts en aquella jornada (si és que n’hi ha) a una causa vinculada temàticament; i/o promoure la iniciativa, difonent a la Xarxa la informació bàsica sobre l’esdeveniment.

Es pot consultar una llista ordenada alfabèticament i per data dels blogs participants (més de 3.000) que s’han sumat ja a la iniciativa. Blog Action Day és un projecte, sense afany de lucre, que manifesta com a únic objectiu: facilitar als blocaires l’ocasió de treballar junts per un món millor. Deixa oberta la possibilitat d’opinar sobre els temes i qüestions que han de protagonitzar els futurs Blog Action Day i anuncia que estan treballant per a que en el 2008 la iniciativa es presenti en diverses llengües (ja que poden participar blocaires d’arreu del món).

Des de la secció Zona Web s’ha tractat en diverses ocasions el tema mediambiental. Podeu consultar a continuació tres referències d’interès:

- ZW42 Climatecrisis Dia Mundial Medi Ambient
- ZW66 Informe Stern
- ZW93 Live Earth.org

Els blocaires van celebrar també el seu Blog Day el passat 31 d’agost; en aquesta ocasió, amb l’objectiu de que blocaires de diferents països es coneguin entre ells donant a conèixer, des dels seus propis espais, a 5 autors preferentment que tractin temes diferents als seus, amb la finalitat de compartir amb els lectors noves experiències.

ZV (Zona Vídeo). BuscaTube.com és un metacercador de vídeos que cerca en els espais d’allotjament de vídeos més populars: des de YouTube a Google Vídeo o Dailymotion, entre altres. Permet veure des d’un únic lloc tots els vídeos, a més de poder descarregar-los.