Zapatero assumeix tota la responsabilitat

La declaració de Pasqual Maragall anunciant que li ha estat diagnosticat un principi de la malaltia d'Alzheimer ha recollit moltíssimes mostres de reconeixement i solidaritat. De totes elles, precisament per la seva sinceritat i caràcter personal, en destaco l'article de Rosa Cullell publicat a El Periódico de Catalunya.

Aquesta setmana es va commemorar amb un acte al Palau de la Generalitat el 30 aniversari del retorn del President Josep Tarradellas i, per tant, del restabliment de la Generalitat de Catalunya. S'ha dit en moltes ocasions, i amb tota la raó, que es tracta de l'únic element de veritable ruptura en la transició pactada del 1977, l'únic reconeixement de legitimitat a una institució vigent en l'època de la República. En l'acte de Palau es va produir una magnífica intervenció del President Montilla. Us convido a llegir també un article de Raimon Obiols sobre els principis de l'actuació política del President Tarradellas i un altre de Carles Sentís, que va acompanyar Tarradellas en el seu històric viatge a Madrid per negociar amb Suárez, recordant elements de la glossa que en va fer en el decurs de la seva intervenció en l'acte institucional.

Però, sens dubte, l'element que està centrant el debat públic en les darreres setmanes i que ho seguirà fent les setmanes a venir és la crisi de les obres de l'arribada a Barcelona del Tren de Gran Velocitat (TGV) i el seu impacte sobre les línies de Rodalies i dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). La fase aguda de la crisi es va iniciar el dissabte dia 20 d'octubre quan les obres del TGV van malmetre un túnel dels FGC i es va decidir interrompre aquest servei i el de Rodalies. RENFE, la Generalitat i els Ajuntaments van posar en marxa mecanismes alternatius de transport que estan pal·liant en part el perjudici causat pel fiasco de les obres del TGV. De forma immediata el president de la Generalitat va assenyalar les prioritats a partir d'aquell moment: en primer lloc, assegurar la seguretat dels usuaris i dels treballadors; en segon lloc, restablir de la forma més ràpida possible el servei de Rodalies; i en tercer lloc -i l'ordre és aquest i no pas altre-, culminar les obres de l'arribada del TGV a Sants. Avui mateix, el president Zapatero, en el decurs d'una visita a les obres, ha assumit tota la responsabilitat pels incidents ocorreguts, ha demanat excuses als ciutadans i ha fet seves les prioritats assenyalades pel president Montilla. Dimecres vinent, el president Zapatero compareix al Congrés dels Diputats per donar explicacions sobre aquests incidents, el retràs de les obres i els perjudicis ocasionats als usuaris dels serveis de Rodalies i dels Ferrocarrils de la Generalitat.

Perquè us podeu fer una idea precisa de l'impacte que aquests fets estan causant en els creadors d'opinió, us convido a llegir els editorials d'El País i de La Vanguardia al respecte, així com els articles de David Miró, Manuel Castells i Joan Tapia. He fet una tria de pocs materials i els he elegit precisament d'entre els que no són en absolut sospitosos de voler aprofitar un problema com aquest per erosionar el govern Zapatero. Tampoc he triat cap declaració de dirigents de CiU o del PP que són en part responsables del que passa, tant pel que fa al retard en l'arribada del TGV a Barcelona, com en la tria del traçat, com del retard en les inversions i els dèficits de manteniment de Rodalies.

Un dels elements a resoldre de cara al futur és la capacitat de la Generalitat per incidir directament en les grans obres públiques de l'Estat a Catalunya, especialment en l'inici d'un llarg període en que, gràcies al nou Estatut, aquesta inversió serà important per rescabalar-nos d'anteriors períodes que van ser especialment gasius per a Catalunya. L'esquema podria ser semblant a l'utilitzat amb èxit amb motiu de l'execució de les obres al voltant de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992, quan es va constituir l'empresa HOLSA -presidida pel recordat Santiago Roldán-. A aquesta possibilitat se'n fa referència en un article de Joaquim Coello i en l'entrevista a Joaquim Nadal publicada avui mateix pel diari El País.

Un altre aspecte de l'actualitat política que m'ha preocupat especialment aquesta setmana és la iniciativa del PP de recusar tres magistrats més del Tribunal Constitucional per bloquejar-lo de forma definitiva i d'acord als seus interessos que passen per l'anul·lació de l'Estatut de Catalunya i de les lleis impugnades pel PP que amplien els drets civils i els drets de les dones. Aquesta iniciativa s'afegeix al bloqueig de la necessària renovació del Consell General del Poder Judicial també decidit pel PP. Podeu llegir al respecte, els editorials d'El País i La Vanguardia, així com dos articles de Javier Pérez Royo, publicats respectivament a El Periódico de Catalunya i El País. Per cert, aprofito aquesta avinentesa per felicitar el professor Pérez Royo a qui ha estat justament concedit el XIV Premi Blanquerna atorgat per la Generalitat “per la seva rellevant activitat en el camp del dret constitucional i per la seva lectura oberta, evolutiva i adaptada a la realitat plural espanyola de la Constitució de 1978”. El Premi li serà lliurat pel President de la Generalitat el proper dia 7 de novembre a Madrid.

No sé com subratllar prou la gravetat de l'actuació del PP intentant bloquejar el poder judicial i el màxim arbitratge constitucional. Si un dels elements dels cops d'Estat és el de perjudicar greument o interrompre el normal funcionament de les institucions democràtiques, la deriva del PP té elements que apunten clarament en aquesta direcció. El problema no és només que el PP no hagi acceptat el resultat de les eleccions del 2004, sinó que vol distorsionar el funcionament institucional fins que pugui tornar a governar. Espero que el Tribunal Constitucional sàpiga afrontar aquest desafiament però la única resposta a aquesta ofensiva reaccionària del PP només pot venir de les urnes, d'una clara i neta victòria de Zapatero l'any que ve.

És el que va passar amb els intents involucionistes que es van produir des del 1977 al 1982, només la victòria clara del PSOE en les eleccions del 28 d'octubre del 1982 va permetre acabar definitivament amb els sectors que volien fer marxa enrere. Avui hem commemorat aquesta victòria amb un acte a la seu central del PSC. Per recordar aquesta fita històrica podeu llegir els articles de Javier Pradera, Joaquín Estefanía i Txiki Benegas.

Parlant de memòria històrica, us recomano la lectura de la intervenció de Josep Maria Balcells en el debat d'aprovació de la Llei de Memòria Històrica al Parlament de Catalunya.

Davant de la imminència de la sentència també convé fer memòria del judici sobre els atemptats de l'11-M, com ho fa Ernesto Ekáizer en aquest article publicat a El País.

També són diversos els comentaristes que s'estan referint a la deriva radical de CDC. Com a mostra us convido a llegir l'article d'Alfons Quintà aparegut al diari Avui i la crònica de Josep Garriga publicada avui a El País. En aquesta crònica es posa de relleu que els actuals màxims dirigents de CDC són partidaris de l'autodeterminació i la independència de Catalunya. Lògicament aquesta posició augmenta les tensions internes en el si de CiU, incomoda a sectors més moderats de la pròpia CDC i pot tenir conseqüències electorals des del moment en que CiU renuncia a la trajectòria dels anys 80 i 90 que permetia recollir suport de sectors autonomistes i sobiranistes alhora.

Per un debat rigorós sobre el present i el futur de Catalunya i les esquerres catalanes, resulta d'imprescindible lectura l'entrevista a Raimon Obiols publicada el dia 22 pel diari El Punt. Més centrat sobre la qüestió federal considero important l'article de Carme Valls-Llobet publicat el dia 16 a Público. De caire més conjuntural podeu llegir l'article que em va publicar el diari ABC el dia 24. Podeu trobar interessant aquest article d'Albert Branchadell sobre el cas Peri Rossi. Aquesta setmana s'ha fet públic el Baròmetre d'opinió política d'octubre del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya.

Si voleu seguir el procés de primàries i de debat intern en el si d'Izquierda Unida, aquí trobareu els llocs web de Gaspar Llamazares i de la seva oponent Marga Sanz.

Finalment, a la cimera europea de Lisboa es va assolir un acord sobre el nou Tractat de Reforma de la Unió Europea, que vol substituir la non nata Constitució europea. Aquí hi trobareu els textos i una primera valoració d'urgència continguda en l'article de Francisco Aldecoa publicat a El País. Celebrades les eleccions a Polònia, podeu llegir el balanç que en fa Josep Borrell a les pàgines d'El Periódico.

Acabo recomanant-vos la lectura de la intervenció d'Antonio Franco en rebre el premi Antonio Asensio de periodisme, la intervenció d'Amos Oz en rebre el Premio Príncipe de Asturias de las Letras, i el manifest de la campanya contra les agressions racistes impulsada per SOS Racisme amb motiu de l'agressió d'una jove equatoriana.



“Perles” del programa Polònia emès el 25 d'octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)

LES PERLES (per ordre d’aparició)
- La supernanny ha entrat a Palau i ha creat un racó de pensar... en Montilla hi envia Carod per l’afer de la no-Biennal de Venècia, i allí ja hi ha altres consellers entremaliats (Tura, Saura i Castells). Mentre s’expliquen l’un a l’altre què han fet, entra el mateix Montilla, però no en plan supernanny, sinó perquè a ell també l’han castigat.... en ZP.

- La Terribas llegint un titular del Kyoto Times en japonès. Era una xorrada el gag, però ella s’ho val.

- La recepta de Ferran Adrià i Santi Santamaria: “Peus de porc amb vambes i reducció de cordons” ... pinggggg.

- Nou vídeo de Rajoy dirigit per Woody Acebes: “Cuando sea presidente, no voy a permitir el cambio climático. Mi primo y yo vamos a impedir que nos cambien el clima, nuestro clima es nuestro y de nadie más.”

- Rajoy renyant a Toni Soler perquè incompleix la llei de la memòria històrica si no retira els símbols franquista, en el cas que ens ocupa, el mateix personatge de Franco!

EL MILLOR
- El Premi Ondas al millor programa d’entreteniment i el gag del president Maragall, molt delicat i entranyable, efectiu i amb el punt crític de mala llet necessari, fent un antigag sobre la seva malaltia que em va recordar l’antidiscurs de Monzó a Frankfurt. Comença el President Montilla dient a Toni Soler: “Quines cabòries amb els àdhucs del Maragall, eh” [Hi pot haver un resum millor que aquest?]. Soler: “Sí, porto tota la setmana donant-hi voltes, és un tema delicat per un humorista.” Montilla: “Eh, un respecte per en Maragall, eh!”. Soler: “Quan dic humorista em refereixo a mi! Hem de ser delicats, mirar de no ofendre ningú...”. Irromp Maragall: “Ningú... com jo! Però home, si quan no surto jo això sembla un funeral de tercera!”. Soler: “Segui, segui, que vostè està malalt”. Maragall: “Que no estic malalt, ves a la porra!”. Carod s’apunta a l’hagiografia: “Estic al teu costat... ets un gran polític”. Maragall: “Tu el que ets és un pilota, com en Mas i en Zapatero... estic per presentar-me a les eleccions a veure si em voten. Us deixo que vaig a preparar-me el monòleg final”. Soler: “Em quedo parat, Maragall és un lluitador infatigable”. Carod: “Sí, un almogàver”.

EL PITJOR
- La traducció simultània sense eufemismes de les declaracions de Fernando Alonso després de perdre el campionat del món... i no per res, sinó perquè no suporto a l’Alonso ni tot el tema fatxa-pijo de la Formula 1 en general.

SURREALISTA
- Franco a favor de la llei de la memòria “para que no se olviden las atrocidades de mi régimen... claro que sí, que uno tiene su trayectoria”

KA FORT
- Nova edició de “Caçadors de simbolets”. ZP i Montilla a la caça de sim-bolets franquistes (que s’han d’arrencar, no tallar, ja, ja). El més comú és el Plaquis habitatus franquistis, el més verinós l’Aguiluchus Capitanis Generalus, i, el més gros..... Samaranch!

ARXIU HISTÒRIC
- La reunió a l'Ajuntament amb un representant dels antisistema... ni cap ni peus la negociació de pati de col·legi, però és que al final resulta que el perla és fill d'un dels dos de l'Ajuntament i li acaba donant diners perquè es presenti dutxat a dinar a casa els macarrons de diumenge...

LA NOVETAT
- Boris Izaguirre. Costa distingir l’original de la còpia. Diu que ell també vol anar convidat a Frankfurt.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Els morros pintats i recautxutats de ZP mirant el seu lamentable vídeo de la Z. Siguem seriosos, zizplau!
- Carod vestit de trabucaire per potenciar el seu perfil de patriota.

LA PICADA D’ULLET
- Segueix la preparació de la Biennal de Venècia: al despatx del President hi ha un Miró convenientment tunejat de PSC.

EL DIÀLEG DELS PRESIDENTS MARAGALL I PUJOL
PM: Catalans, fa uns dies que tothom parla de mi. Per cert, moltes gràcies per les mostres de suport. Ah, i a partir d’ara canya a l’Alzheimer.
JP: Molt bé, Pasqual.
PM: Jo i tots, eh!. Però no he vingut a parlar d’això perquè no m’agrada el protagonisme.
JP: [riu]
PM: Jo he estat un exemple de discreció i sobrietat. Però l’altre dia se’m va escapar de dir que ja no tinc carnet del PSC. Mira, se’m va escapar, tu. Em sap greu però ara ja està dit. Total, que estic lliure... i disponible.
JP: No et sap greu després de tant de temps?
PM: Com??? Però si aquests del PSC són una colla de desgraciats! Que m’han deixat tirat!
JP: Però hi ha gent de molta vàlua i han fet coses bones...
PM: La culpa és del Zapatero, i del PSOE. Estic fart dels polítics espanyols. Mira, et dic una cosa. Si el Partit Democràtic Europeu no funciona, m’apunto a Convergència.
JP: Aquesta casa de barrets? Fes-me cas, aquí només hi ha l’Artur Mas i quatre jovenets que no saben fer la O amb un canuto.
PM: Però si Convergència és el pal de paller del catalanisme!
JP: Va, va! Si fins i tot el meu fill remena les cireres!
PM: Realment el país en mans de quatre immadurs...
JP: No queda sentit d’estat.
PM: Què et sembla si...
JP i PM: Fem un partit polític!!
PM: Que cabróoooon. Partit de Convergència.
JP: No, Convergència Socialista.
PM: Bé, el nom és igual. L’important és que jo seré el líder.
JP: No, no, a mi em toca primer.
PM: Per ordre alfabètic, Maragall amb “m” va abans que Pujol amb “p”.



ZW núm. 101 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Global Forum “Shaping The Future” 2007

Els pròxims dies 5 i 6 de novembre tindrà lloc a Venècia (Fondazione Giorgio Cini) una nova edició del Global Forum, impulsada per Items International, una organització dedicada a les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació amb seu a París. Aquest esdeveniment internacional de caràcter anual, està dedicat a aquells aspectes de l’economia, la política i la societat que influeixen en el desenvolupament exitós de la Societat de la Informació. En aquesta ocasió, compta amb un partner especial: l’organització World Summit Award que cada any reconeix amb els seus premis els millors productors d’e-contingut. Aquest any la cerimònia oficial d’entrega de premis tindrà lloc el dia 5 de novembre en una gala emmarcada en la celebració del Global Forum.

El lema escollit aquest any és “Shaping the Future” (“Construint el Futur”) i el seu objectiu serà reflexionar sobre la forma en què la convergència digital de plataformes i canals, en l’era 2.0, pot ajudar a desenvolupar una veritable Societat del Coneixement, multimèdia i col·laborativa; els canvis que es produeixen en la societat de les tecnologies mòbils (el futur del treball en el segle XXI, noves iniciatives governamentals, ciutats digitals, etc.), amb la idea de potenciar la creació de xarxes col·laboratives a escala mundial que generin i fomentin iniciatives internacionals.

Podeu consultar el programa (en versió pdf).

(ZV) Zona Vídeo. Common Craft realitza, en aquest context Web 2.0, uns vídeos tutorials curts que anomenen papersworks i que expliquen de manera senzilla i ingeniosa conceptes com: Wikis, RSS, Social Bookmarking, etc. Molt recomanables.

Força, Pasqual!

Avui no parlaré de política en el meu Diari. Parlaré d’amistat i de coratge, perquè ahir Pasqual Maragall va fer públic que li ha estat diagnosticada la malaltia d’Alzheimer. Avui mateix el diari El Pais publica un article d’en Pasqual explicant-ho.

L’impacte de la notícia provoca una barreja de tristesa, indignació i solidaritat. I un renovat sentiment d’admiració per la persona: “Vam fer els Jocs i l’Estatut i ara aniré per l’Alzheimer”. Vaig gaudir dels Jocs, vaig poder ajudar en Pasqual amb l’Estatut i m’agradarà poder-ho fer amb l’Alzheimer.

El vaig conèixer fa 25 anys. Ho recordo avui com si ho estés veient. Era al 3er Congrés del PSC a Castelldefels. L’eslògan, “Mirant endavant”, l’escenari, vermell i blanc. En Pasqual portava uns pantalons vermells, de manera que de vegades només se’l veia de cintura cap amunt perquè el color dels pantalons es confonia amb el de l'escenari. Poc després, des de la Comissió Executiva del PSC de Barcelona, encapçalada per Antonio Santiburcio, vam donar ple suport al canvi en l'alcaldia de Barcelona perquè, en efecte, el desembre d'aquell any, Narcís Serra era nomenat Ministre de Defensa i abandonà l'Ajuntament. En Pasqual era un perfecte desconegut pel gran públic, el coneixíem en els ambients polítics i culturals i entre el funcionariat de l'Ajuntament però la seva tasca municipal no havia tingut projecció pública fins llavors. Recordo com li vam organitzar una marató pels districtes de la ciutat perquè prengués contacte directe amb els dirigents del teixit associatiu en uns sopars que s'allargaven fins la matinada. Des de llavors vaig seguir amb admiració la seva trajectòria. Recordo les increïbles i emocionants campanyes municipals, la campanya del 1999, la tasca parlamentària 1999-2003, la campanya del 2003 que em va tocar dirigir, la difícil negociació de l'Acord del Tinell en la que també vaig prendre part de forma especialment activa, i l'emoció del dia de la signatura de l'Acord que va fer possible el Govern catalanista i d'esquerres i la investidura de Pasqual Maragall. La formidable tasca de govern i l'elaboració, negociació i aprovació de l'Estatut que van sacsejar-nos al llarg de tres anys. Mai no podré agrair prou l'oportunitat d'haver pogut viure-ho des de dins al costat de Pasqual Maragall. Seria absurd no recordar també que hem tingut desacords. No sóc partidari de les falses unanimitats en política, ni tampoc dels amics que no són capaços de dir la veritat del que pensen. El primer desacord de Pasqual Maragall amb el PSC que recordo data de molt lluny, del 1987, quan el PSC va decidir no interposar recurs d'inconstitucionalitat contra l'equivocada i perversa decisió del Govern de CiU de dissoldre la Corporació Metropolitana de Barcelona; en Pasqual ho volia, però la majoria no el varem acompanyar. Els desacords no poden entelar de cap de les maneres una relació d'afecte ni tampoc el fet que Pasqual Maragall sigui la figura més destacada del socialisme català contemporani. Com ha dit el President Montilla, amb carnet o sense, Pasqual Maragall tindrà per sempre l'estima i l'afecte de la família socialista.

Avui, plantant cara a una malaltia cruel, s'ha fet encara més entranyable i pròxim pels catalans. Avui, més que mai, estem al seu costat, recordant també tots els afectats per aquesta malaltia, les seves famílies, els investigadors, metges i professionals sociosanitaris que col·laboren a combatre-la. I com a petit homenatge reprodueixo un cartell de Javier Mariscal que la Joventut Socialista va difondre en la campanya municipal de Pasqual Maragall del 1991. Així també recordem un crit útil pel dia d'avui i pels anys a venir: Força, Pasqual!





“Perles” del programa Polònia emès l'18 d'octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)

LES PERLES (per ordre d’aparició)
- Montilla torna de Frankfurt vestit de... tirolès? I ha portat un souvenir al Puigcercós: la novetat editorial En Teo es fa d’Esquerra. Ah, i una bona notícia: els d’Iberia ja no perden maletes. Mala notícia: els d’Iberia han perdut al Carod. Sembla que està a Kuala-Lumpur.

- Carod i Puigcercós es veuen abocats a treballar junts: “Si no estem junts no ens podem carregar en Carretero”, caram quina frase més difícil.

- Carod i Duran atacant el càtering de TVE abans del programa. El del PNB surt en una camilla, i ara li toca entrar a Carod. Ah, però és que resulta que no és el plató de “Tengo una pregunta para usted” sino el de “Mira quien baila”, amb Igartiburu i tot. El convidat és Serafín Zubiri que espera que entri la Raquel Revuelta i es troba amb el Carod, però p’alante, i a ballar!

- El lehendakari Ibarretxe molt perjudicat: el rep Toni Soler amb un aurresku impossible, al detector li fan treure els pantalons, i el fumiguen amb noséquè. Quan finalment entra al despatx de Zapatero el diàleg dura poc:
Lehendakari: “Lo del referendum que no, no?”
ZP: “No! Siguiente..”
Y ale, agur.

- Ferran Adrià a Toni Soler, amb el guió a la mà: “M’has fet baixar d’El Bulli amb la feinada que tinc per fer dues línies? I el ñu esferificat que he deixat al forn, què?” Però bé, els plats, també relacionats amb Frankfurt no tenen pèrdua: Milfulles, el boli que escriu amb ketchup, i uns llibrets de llom. La perla: com fer un punt de llibre amb un frankfurt? Doncs eso.

EL MILLOR
- El rei fa classes a Rajoy de discursos llegits per la tele, que ja té c... la cosa: “Queridos polacos, españoles todos. Os quiero decir como líder espiritual de la nación que, a pesar de Carod, amais a España. Por eso, polacos míos, en esta fecha tan señalada, la reina y yo os invitamos a colgar las banderas de España que no colgasteis en su momento (el viernes pasado). Si no tenéis bandera, cortáis por la mitad la seño, la señe, senyerrrasss. Ah, y si no las colgáis habrá que colgar otras cosas.”

EL PITJOR
- El Papa, un cop més, jugant a Un, dos, tres, picapareti???

SURREALISTA
- Rajoy té visita al despatx, el bisbe de València i la Presidenta de l’Associació de Mares d’Alumnes Catòlics. “Lo primero, quién es quién, para no meter la pata?” Rajoy vol explicar-los la seva campanya educativa “Somos España”. El bisbe porta pinganillu escoltant la COPE. Rajoy els ensenya el vídeo en què Acebes fa d’Espanya en un vídeo suposadament pedagògic. Amb Ceuta, Melilla, les Balears, Canàries... I també surt França, el Marroc.... un horror.

KA FORT
- Mani fatxa a Madrid el 12 d’octubre. A part dels típics d’estètica skin hi ha un parell de jutges del Constitucional, amb toga i tot.


ARXIU HISTÒRIC
- Jordi Sureny teoritza: “Colom era català”. El suposat descobriment d'Amèrica (res de senyeres... amb la bandera blaugrana, caram) i l'argumentació del perquè Colom era català: perquè treballava en dia festiu, perquè amb la importació del tomàquet s’inventà el pà amb tomàquet. Queden alguns dubtes... i si fos una dona?

POLONEWS
- Carod anuncia que l’any que ve Catalunya serà el país convidat a l’Aplec del Cargol de Lleida.

- Pellicer anuncia el govern de la República catalana del Barça: Laporta, president; Rikjaard, primer ministre; Etoo, ministre d’educació [segur?]; Ronaldinho, ministre de treball; Montilla, ministre d’esports; i Puyol, ministre de defensa.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- La preparació per la Biennal de Venècia [al 2009 o quan sigui]: al despatx de Mas hi ha un Warhol, un president Pujol warholat, i al despatx de Puigcercós hi ha un Munch, per si no ho sabíeu, el protagonista del crit és Carod.

LA PICADA D’ULLET
- Montilla fa una declaració solemne: “Si finalment podem anar a Venècia, i per evitar polèmiques innecessàries, anuncio que també hi aniran els pintors catalans que pintin en castellà.”

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL [amb-sense President Pujol, avui]
- “Catalans, el tema d’avui és la Fira de Frankfurt. El titular: Hi vaig jo i és tot un èxit. De fet, des dels meus Jocs Olímpics que Catalunya no ha tingut tanta projecció exterior. Bé, el Jimmy Jam també ha fet coses, però no tant. Però també hi ha hagut polèmiques. Per exemple, saber si la barba de Porcel és real o postissa. És real, un dia darrere l’estand l’hi vaig estirar. De la fira em quedo amb dos detalls: l’exposició on hi havia un plafó dedicat al meu avi, he hee... que cabróon; i el discurs del Monzó, quan va dir allò d’una polla, xica, pica, mica, camacurta i becarica va tenir... Que aquí sí que hi va haver polèmica, perquè jo sempre havia dit [l’imita] ballarica. I el Monzó pellerica. Bé, és igual, tota la setmana discutint-ho. Jo al final li vaig dir que era igual, si la gallina era una mica marica, perquè l’important és defensar la cultura catalana. Per què els catalans discutim sempre, fins i tot quan tenim les coses de cara? Per què en comptes de parlar tant no llegim més llibres en català? Mira, jo aquesta nit predicaré amb l’exemple i en comptes de veure la tele llegiré Pandora al Congo, del Sánchez Piñol. No, espera, Cavall Fort, millor encara. Ai, avui a TV3 fan allò dels pisos, no? Ai, perdó, Visca Catalunya!”



ZW núm. 100 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

100 ZONA WEB!

Gràcies pel vostre interès i gràcies al Miquel Iceta per la seva confiança. Per celebrar el número 100 de ZW, us presento una selecció molt personal de 10 decàlegs (100 idees!) que em semblen fonamentals sobre política, comunicació, recursos, Web 2.0… Sempre m’ha agradat col·leccionar llistes, recomanacions, “decàlegs”… i em complau compartir amb vosaltres aquesta selecció que he recollit en els últims mesos. Decàlegs que han anat apareixent en blogs molt diferents, entre els quals es troba l’imprescindible Mangas Verdes. No són tots els que hi ha, ni hi ha tots els que són, ni sempre són un decàleg, però per mostra… aquí va el meu “top ten!”:

1. Per a consensuar una normativa de conducta bàsica entre els blocaires: el polèmic Codi de conducta per a blocaires del Tim O’Reilly.

2. Per a escriure bé un blog polític, o sobre altres temes: Decàleg del blocaire polític; Decàleg precari (i personal) per a blocaires i altres ocells de malviure.

3. Per estar segur abans de publicar definitivament un text en el blog: Coses que has de fer abans de pitjar el botó Publicar (en anglès), (en castellà); i per incrementar els comentaris en el teu diari: 10 maneres d’augmentar els comentaris en el teu blog.

4. Per a legitimar la tasca política en l’era 2.0 estimulant la participació ciutadana: Decàleg de conductes polítiques per a la participació ciutadana.

5. Per conèixer com es desenvoluparà el periodisme online: 10 obvietats sobre el futur de la premsa (en anglès).
6. Per saber quines conseqüències té l’era del vídeoblog en la política: La fin du "off" et les 10 changements pour les politiques avec le vidéo blogging (en francès).

7. Per conèixer les tendències d’Internet en el futur: 10 tendències de la pròxima Internet.

8. Per estar al dia sobre algunes de les eines que ofereix la Web 2.0: Les 10 millors aplicacions que s’han fet per a Twitter.

9. Per saber-ne més sobre els principis bàsics de grans corporacions com Google o Apple…: Els 10 manaments de Google (en anglès); 10 coses que podem aprendre d’Apple (en anglès).

10. Per mirar-s’ho amb sentit de l’humor: 12 símptomes i més de que ets “blogadicte”; 10 usos alternatius per als pòsits del cafè; 10 motius per a no tenir un telèfon mòbil.

El fracàs de Rajoy

Per començar us recomano la lectura d'una intervenció de José Montilla, com a Primer secretari del PSC, en la inauguració del curs acadèmic de l'Escola Xavier Soto. Convé de tant en tant escoltar una veu sensata entre tanta insensatesa.

Segurament aquesta virtut --el seny-- del president Montilla, és la que millor explica la novetat que ens aporta l'enquesta publicada avui per El Periódico de Catalunya. El propi diari ho destaca en portada "Montilla guanya suport al carrer com a president", "El líder socialista és el preferit dels votants per governar a la Generalitat", "Mas perd el primer lloc en l'avaluació i queda darrere del seu oponent". Efectivament, Montilla guanya amb un 44% de preferències sobre el 39,5% que obté Artur Mas. La resta de dades de l'enquesta no reflecteix canvis significatius amb respecte dels resultats de les darreres eleccions al Parlament.

En un moment polític marcat per les turbulències, és probable que els ciutadans apreciïn encara més un tarannà seriós i una obra de govern rigorosa. En aquest sentit cal remarcar aquesta setmana la signatura del Pacte Nacional per l'Habitatge. Aquí hi trobareu la informació proporcionada pel Govern, la crònica de Clara Blanchar a El País, i un resum dels compromisos que adquireixen els signataris del pacte realitzat per aquesta mateixa periodista. La dreta catalana, CiU i PP, no ha signat el pacte per manca de sentit de país. Com justificar sinó la seva absència d'un acord signat per tots els agents econòmics i socials?

També és molt rellevant l'aprovació del Pla de Salut Bucodental per part del Ministeri de Sanitat i les Comunitats Autònomes en el marc del Consell Interterritorial de Salut. Vegeu aquí la informació al respecte proporcionada pel propi Ministeri i pel diari Público.

Aquesta setmana ha tingut també especial ressò la celebració de la Fira de Frankfurt que ha tingut com a convidada especial a la cultura catalana. No cal dir que ha estat un èxit. Que cal felicitar els responsables de l'Institut Ramon Llull, amb Josep Bargalló al capdavant. Per cert, ben aviat les Illes s'hi reincorporaran (Hi tindrà quelcom a veure el President Xisco Antich? Encara es creu algú la nrama convergent segons la qual PSOE i PP són el mateix?). Podeu llegir les magnífiques intervencions de Quim Monzó i el President Montilla en l'acte inaugural de la Fira de Frankfurt. I també les reflexions de Xavier Bru de Sala i Xavier Vidal Folch al respecte. I la resposta d'Ernest Maragall als interrogants que sobre la política lingüística de la Generalitat plantejava Albert Branchadell en un article que vaig recomanar-vos la setmana passada. Tot sentit comú. Com el que traspua l'article de l'economista Jordi Pons i Novell publicat a La Vanguardia que porta el significatiu títol "La confianza paga", en el que ens adverteix de la importància del "capital social".

Fins aquí, el més important. Un projecte clar, assenyat i engrescador, el del President Montilla; un Pacte Nacional per l'Habitatge, un Pla de salut bucodental, i l'èxit de Frankfurt. A partir d'ara, el soroll, el "barullo", als que ens vol sotmetre el PP, amb l'ajut inestimable d'algunes minories radicalitzades que, amb insignificants actes testimonials, donen munició a la dreta i l'extrema dreta. (Per cert, ha estat notable la declaració del President de Cantàbria segons la qual el rei estaria molt més emprenyat per les catilinàries de l'emissora dels bisbes que per la crema de fotos seves).

Podeu llegir, en primer lloc, l'article de Miquel Caminal, que ens adverteix dels riscos de desestabilització política que, a més, sempre són especialment perjudicials per a Catalunya.

Després, podeu llegir alguns articles al voltant de l'episodi de la preparació d'un "12 d'octubre calent" per part del PP -que, tot sigui dit, ha fracassat en el seu intent-. Per exemple, l'article de Josep Ramoneda titulat "El conjunto vacío", el duríssim article de Manuel Rico sobre Mariano Rajoy titulat "El hombre que no conocía su identidad", el d'Isaac Rosa en el que denuncia el patrioterisme espanyol titulat "Españoles sin ardores", el de Manolo Saco titulat "No por mucho rezar amanece más temprano", el d'Antonio Avendaño titulat "Sufrir de mentira por una España de mentira", el de Fernando López Agudín denunciant l'ànima d'ultradreta en el si del PP titulat gràficament "La tentación de Alien", el de Carles Navales titulat "Mariano Rajoy: primer fracàs", el de Pilar Rahola titulat "¿Quién la tiene más larga?" (la bandera), o l'editorial de La Vanguardia.

Podeu llegir també la declaració que vaig fer en nom del PSC sobre l'intent del PP d'utilitzar el 12 d'octubre com a factor de divisió i replicant les crítiques d'Artur Mas sobre la presència del President Montilla a Madrid, que sols s'expliquen per la deriva radical de CiU que els allunya de la centralitat política. Una centralitat que ja no disputa el PP com ho demostra, per exemple, amb la seva posició sobre la llei de memòria històrica. Antonio Avendaño ens explica en un article aparegut a Público el per què aquesta llei incomoda tant la dreta.

La dreta ens vol arrossegar a una guerra de banderes, a una batalla simbòlica sobre la idea d'Espanya (segons ells en perill). Així s'estalvien en entrar a discutir polítiques concretes, orientacions conservadores o progressistes. Ho analitza en detall Gonzalo López Alba a les pàgines de Público.

Si el PP guanyés les eleccions del proper mes de març moltes coses se n'anirien en orris: el dret a casar-se de les parelles formades per persones del mateix sexe, la llei de la igualtat de gènere, la llei de la memòria històrica, el creixement molt significatiu que seguirien experimentant les pensions més baixes i el salari mínim, la recerca amb cèl·lules mare (imprescindible en la lluita contra el càncer i altres malalties degeneratives), l'assignatura d'Educació per la ciutadania, etc., etc., etc.

I també se n'aniria en orris el nou Estatut i totes les possibilitats que ens obre. En canvi, el PSOE, un cop més s'ha refermat en la idea de l'Espanya plural, del desenvolupament estatutari i de la reforma del Senat, com queda ben palès en el document aprovat pel Consell Territorial celebrat ahir a Toledo.

La dreta està desenvolupant una ofensiva en tota regla contra la política reformista de Zapatero. Una ofensiva que té en el Tribunal Constitucional un dels principals escenaris. Llegiu al respecte la crònica de Julio M. Lázaro a El País i l'editorial del mateix diari. La cosa està tan magra que Javier Pérez Royo escriu un article en el que planteja directament que no es produeixi control jurisdiccional sobre un acord entre dos Parlaments (les Corts Generals i el Parlament de Catalunya) que ha estat referendat pels ciutadans destinataris de l'acord.

També cal seguir molt d'aprop l'actuació d'alguns jutges que potser actuen massa apressats com assenyala Lluís Foix en un incisiu article publicat a La Vanguardia.

Sobre el Pla Ibarretxe no us hauríeu de perdre els articles de Manuel Chaves a El País i el de Fernando López Agudín a Público.

Sobre la constitució avui a Itàlia del nou Partito Democratico podeu llegir l'interessant article de José Andrés Torres Mora. Pels que encara segueixin enlluernats pel fenomen Sarkozy, és d'imprescindible lectura l'article de Ignacio Ramonet publicat a Le Monde Diplomatique. I pels interessats per l'evolució de la situació a l'Orient Pròxim, resultarà d'interès l'article de Shlomo Ben Ami (antic Ministre d'Afers Exteriors d'Israel) sobre els errors d'Estats Units i Israel en la seva relació amb Síria.

Acabo, celebrant la concessió del Premi Nobel de Literatura a Doris Lessing, i del premi Nobel de la Pau, de forma conjunta, a Albert Gore i el Panell Internacional sobre Canvi Climàtic.



“Perles” del programa Polònia emès l'11 d'octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)

LES PERLES (per ordre d’aparició)

- No hi podia faltar, la desfilada militar del 12-O presidida pel rei i el príncep. Avantatges de les noves tecnologies, el rei es pensa que pot aturar, anar endavant, endarrere i fins fer ballar la yenka a la desfilada, ji jiiiii. La Brunete mediàtica també desfila: Jiménez Losantos, Peñafiel, Pedro J. Boníssima idea.

- I tampoc no hi podia faltar el gag sobre la Fira del Llibre de Frankfurt. El President Montilla recita en el bar Paco: “Veles e vents han mos desigs complir... Ni Groucho, ni Harpo, Ausiàs Marx és el millor...” Sona el telèfon. És Carod des de l’estand de la Cultura Catalana a la Fira: “On ets?” Montilla: “Que no havíem quedat en un frankfurt amb tots els escriptors catalans? Ja m’estranyava a mi que ens haguéssim de trobar amb els escriptors en un frankfurt i no en una cocteleria...”

- Un debat a la Fira. La presentació del moderador dóna una idea de l’altura intel·lectual del debat: “Literatura catalana: de Ramon Llull al Diari de la Isona de Ventdelplà.” Després d’un brevíssim i inútil debat sobre la “nova concepció de la textualitat narrativa” el moderador etziba: “passem a l’assumpte principal que ens ha portat fins aquí... els canapès” [No, si desencaminat del tot no va... ;)]

EL MILLOR

- El llançament mundial del nou col·leccionable “La casa comuna del catalanisme”. Mas s’ha construït una casa de nines per ficar-hi tots els personatges adients: Carretero, Otegi, Obiols.... tots? No! Diu Mas: “A casa meva hi caben tots. Bé, Montilla no, ni Carod, ni Duran” Maragall s’hi apunta: “Ei, jo també hi vull jugar, que sóc catalanista.” Mas: “Ah, bé, a totes les cases hi ha un iaio.” I amb el número 1, una Creu de Sant Jordi autèntica!

EL PITJOR

- Un gag molt gastat de fantasies sexuals en un ascensor quan hi ha una apagada [s’entén, com que a Catalunya últimament n’hi ha tantes...]

KA FORT
- Acabes ensenya Sirera a esbroncar a la militància. La víctima acollonida pregunta: “Puedo irme?” I el guardià de les essències crida: “No! Sit!”

LA NOVETAT

- Oriol Pujol Ferrusola: és una síntesi entre Mas, Trias, els seus propis gestos grandiloqüents i la tos del seu pare.

- El lehendakari Ibarretxe entrevistat per la Terribas, en un bucle parlant sobre el seu referèndum. Real com la vida mateixa.

EL CAMEO

- Santi Millán fent promo del seu programa, naturalment.

ARXIU HISTÒRIC

- Mas s’entrena pel cara a cara amb Montilla, bé, vull dir amb Montilla amb una careta de Montilla.

POLONEWS

- “Davant els problemes amb els trens Quim Nadal ha fet una crida a la paciència als usuaris... qui millor que ell per fer-ho?” I ho demostra en una compareixença diletant i eterna davant la premsa extraordinària.

LA IMATGE DE LA SETMANA

- El rei cremant fotos de Toni Soler. He heeee. “Y eso que sois el único programa que me trata con cariño”

LA PICADA D’ULLET

- Franco parla sobre la llei de la memòria històrica. “Y cómo me va a afectar a mi?” Puf! La seva estàtua eqüestre ha desaparegut! “Pues me cago en sus muertos!”

“TOMES” FALSES

- El príncep preguntant al rei: “Pare, a quina hora s’acaba això?”

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT PUJOL [fent llum de gas al President Maragall]

JP: Catalans, ja ho heu vist, oi? El meu fill, l’Oriol, ja surt al Polònia! Estic content que segueixi la tradició familiar, perquè, heu vist al Polònia algun fill del Maragall?
PM: [Se sent la veu de lluny] Pujol, que ja ha començat el monòleg?
JP: No, encara no... ja t’avisaré. És que li estic fent una broma. El meu fill de petit ja feia de polític. Com el seu pare sempre duia unes tirosa. I inaugurava qualsevol cosa: tallava el cable de la tele, els espaguetis... Un dia, sortint de la dutxa una mica més i... També jugava als polítics amb els cliks, i feia com si fos un congrés de Convergència: “Pare, tu a primera fila, Roca, al lavabo”
PM: Segur que no ha començat el monòleg?
JP: No... I potser arribarà més lluny? Ja li agradaria, ja. Per cert, Oriol, si ens estàs veient, a veure si vens un dia a dinar, que ens tens molt abandonat, i talla’t aquestes patilles que sembles el Curro Jiménez. Ah, i Visca Catalunya!
PM: Com? Visca Catalunya? Que ja l’has fet? Que cabróooon



ZW núm 99. Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Presidential Campaign Songs, 1789-1996

La utilització de la música en l’àmbit de la política i, en especial, en el context d’una campanya electoral, és cada vegada més un element a considerar pels responsables de comunicació i estratègia electoral, amb l’objectiu de connectar amb l’univers emocional i sensorial dels seus possibles votants.

A Espanya, en el marc de les Eleccions Municipals i Autonòmiques de 2007, hem vist com les sintonies electorals de mítins i partits han estat superades per cançons per a cantar i ballar. Des de “pasodobles” a cançons pop, passant pels ritmes més llatins de la salsa o el reggeaton, polítics i ciutadans fan servir el seu talent i creativitat per a transmetre el seu missatge.

Als Estats Units, són molts els candidats que compten amb el suport explícit d’artistes i músics que no dubten a manifestar en públic les seves simpaties. Barack Obama va utilitzar una cançó del grup U2 en l’acte de presentació de la seva candidatura a la nominació del Partit Demòcrata, com va fer també John Kerry l’any 2004.

I Hillary Clinton impulsava, des de la seva pàgina web, un concurs obert a la participació dels internautes per escollir la seva cançó de campanya entre els seus temes preferits. Després de rebre un total de 200 mil vots i al voltant de 25 mil suggerències per escrit, la cançó guanyadora va ser: “You and I”, de la canadenca Céline Dion.

L’àlbum Presidential Campaign Songs és una recopilació única de cançons de diferents campanyes presidencials americanes des de 1789 a 1996. Algunes d’elles es poden visionar a YouTube: John F. Kennedy, Nixon (Buckle Down with Nixon) o Dwight "Ike" David Eisenhower (Ike for President-1952).

Encara que algú prefereix fer les seves pròpies versions de temes coneguts com “Sunday, Bloody Sunday”, en aquest cas interpretat pel president George Bush.

ZV (Zona Vídeo). Balzac.tv és un nou projecte de continguts àudiovisuals a Internet a partir de una línia editorial que ha iniciat el seu camí amb una primera entrega: “Rocas de Madera”. Una interessant reflexió on Vicente Guallart explica com “el món digital ens ajudarà a ser més naturals.” La iniciativa va ser presentada per Héctor Milla i tractarà sobre innovacions i noves tendències en el segle XXI, entre altres temes.

Sudoku polític

L'acumulació de temes fa sovint difícil saber per on començar. I l'evolució vertiginosa de les coses fa témer de perdre'ns en petits detalls i anècdotes que ens facin oblidar la visió de conjunt. Per això aquesta setmana he decidit començar transcrivint la part final d'un article publicat el 5 d'octubre al diari Expansión per Josep López de Lerma, antic portaveu del grup de CiU al Congrés dels Diputats i estret col·laborador de Miquel Roca.

Diu López de Lerma: "Mientras los demás viajan por galaxias varias, Montilla, un presidente metódico y aplicado, menos gris de lo que aparenta y más diesel que meteorito, se pasea por la centralidad toda con los pies en el suelo y la cabeza alejada del disparate. Todos menos él embrollados están y la seriedad institucional que el presidente transmite más diputados puede proporcionarle, porque, al fin y al cabo el ciudadano sólo desea que quien gobierne, gobierne, y de la bobada se aleje".

Penseu en qualsevol dels temes de l'agenda política i comprovareu fàcilment que López de Lerma té raó i que molts, especialment CiU, farien bé d'intentar imitar la sensatesa i el rigor del president Montilla, en comptes de perdre's en inútils gesticulacions, afeblidores divisions internes, buits verbalismes i eixorcs radicalismes.

Es tracta que la política sigui útil i entenedora, gens allunyada de les preocupacions quotidianes de la gent i més atenta en encertar l'orientació de fons que en cercar la frase que faci el millor titular de demà. Per exemple, no he vist crítica més demolidora a la situació actual de CiU que l'article de Francesc-Marc Alvaro que porta el títol "Política para la señora Pérez". Les darreres decisions preses per CDC sembla que segueixen inscrites en la desorientació i la deriva radical dels darrers temps, és a dir, tot allò que espanta una part significativa del seu electorat.

Afortunadament el president Montilla no està sol en el centre de gravetat del sentit comú. Comproveu-ho, per exemple, en l'article de Jordi Guillot "El deliri nacional", en l'article de Lluís Foix "El optimismo también cabe", en el de Juan-José López Burniol "L'ampolla està mig plena", en el de Josep Ramoneda "Sobre la ambición nacional", o en el de Joaquim Coello "Sobiranisme i frustració".

Probablement, l'article que m'ha colpit més aquesta setmana ha estat el reportatge de Francesc Peirón i Jaume V. Aroca publicat a La Vanguardia que es titula "Barcelona discute, Madrid construye". El títol és prou explícit, mentre aquí ens perdem en discussions bizantines, allà van cara a barraca, és a dir, per feina. I si algú ens guanya per anar per feina mentre nosaltres maregem la perdiu, estem perduts. I el risc, em temo, hi és. O aprofitem les oportunitats que ens dóna el nou Estatut, particularment el compromís de fort increment de la inversió pública de l'Estat a Catalunya, o ja no recuperarem el temps perdut.

En aquest sentit també m'ha semblat una mica absurda la polèmica sobre l'atribució d'espais a la nova T-Sud de l'aeroport. Primer, perquè s'ha pres amb la participació activa --tot i que no formal-- del Govern de Catalunya (per primer cop des del restabliment de la Generalitat el Govern participa activament en una decisió com aquesta; abans la Generalitat se n'assabentava pels diaris). Segon, perquè és una decisió que es pot ajustar als previsibles canvis en la propietat de les companyies aèries i en el compromís de les diverses aerolínies i aliances amb l'aeroport de Barcelona. Tercer, perquè no atorga el monopoli a ningú. Quart, perquè fomenta la competència en el corredor Barcelona-Madrid. En fi, la millor solució partint de la situació actual i tenint present que estem davant d'un escenari canviant.

Ara el que hem de fer és fer bé les obres, decidir els projectes que es finançaran amb l'increment de la inversió de l'Estat, exigir el compliment de l'estatut, governar bé, promoure un gran acord sobre habitatge, recerca, infraestructures i immigració. És a dir, seguir el full de ruta marcat pel president Montilla en el darrer debat sobre l'orientació política general.

I pensar també en com incorporar al projecte catalanista a la immensa majoria dels que viuen i treballen aquí. Jo en vaig parlar en el debat del Parlament. Raimon Ribera ens proposa elements concrets per fer-ho en el seu interessant article "Catalunya como proyecto".

Sobre altres temes que han estat subjectes a debat en la política catalana us recomano els articles d'Albert Branchadell sobre política lingüística, de Josep Ramoneda sobre la polèmica del vel a l'escola i, molt especialment, els articles de Francesc Pallarès i Mariona Ferrer sobre l'abstenció apareguts en el número d'octubre de la revista L'Avenç. Podeu fer-vos una idea llegint l'editorial, que porta el significatiu títol de "Qüestions de classe".

Per seguir debats que toquen de peus a terra us convido a visitar el web dedicat a preparar el debat de cara a l'11è Congrés del PSC.

També faria falta més sentit comú en el tractament d'incidents aïllats com els de la crema de fotos de Rei. En parla José Antonio Martín Pallín en el seu article "La còlera i la política" publicat dijous i ho faig jo mateix en l'article que em va publicar l'ABC el mateix dia que portava com a títol "Símbolos, respeto y Código penal".

Uns incidents que, afegits al rebombori creat per l'enèsima revifada del Pla Ibarretxe, estan servint magníficament l'estratègia del PP de fer girar el debat polític al voltant de la idea que Espanya es trenca. Podeu llegir al respecte la magnífica crònica d'Ernesto Ekáizer a El País i l'editorial del mateix diari, on també es denuncia l'intent del PP d'apropiar-se de la idea d'Espanya --que és la millor formula perquè es trenqui--. Segurament per això Manuel Rico a "Público" ens recorda que la més formidable fàbrica de nacionalistes a Espanya ha estat el propi PP.

No us podeu perdre l'article de José Andrés Torres Mora publicat a "Público" en el que explica el per què els socialistes hem col·laborat amb els nacionalistes i, al mateix temps, els convida a renovar-se, a fer el seu Bad Godesberg particular.

No cal dir que farà falta molta pedagogia per retornar uns i altres nacionalistes al sentit comú. En aquest sentit, aplaudeixo amb peus i mans el magnífic suplement Babelia del diari El País dedicat, amb motiu del 25è aniversari de l'edició de Catalunya d'aquest diari, a la cultura catalana, coincidint amb la inauguració el proper dimarts de la 58a Fira del Llibre de Frankfurt que té la cultura catalana com a convidada d'honor.

Sobre el referèndum proposat pel Lehendakari Ibarretxe podeu llegir els articles de Ramón Jáuregui, Javier Pérez Royo i José Luis Zubizarreta, així com la crònica de Luis Rodríguez Aizpeolea a El País sobre la divisió que la proposta està generant en el si del PNV, així com l'editorial d'aquest mateix diari al respecte.

En tot cas ningú no pot desconèixer que el panorama de cara a les properes eleccions generals es presenta molt obert. Aquesta setmana s'han fet públiques diverses enquestes:

a) el pulsómetro de la Cadena SER, que assenyala una diferència de 5 punts entre el PSOE i el PP (44% i 39%, respectivament), una nota pel govern del 4.80, una nota de 4.87 per Zapatero i de 4.10 per Rajoy, una nota de 5.04 pel PSOE i de 4.39 pel PP, i unes preferències com a President del 48.1% per Zapatero i del 31.6% per Rajoy.

b) l'enquesta electoral del diari "Público", que assenyala una diferència de 2.2 punts entre el PSOE i el PP (41% i 38.8%, respectivament), amb una fidelitat del vot del 70% pel PSOE i del 82% pel PP, una intenció de vot entre els nous electors del 30% pel PSOE i del 12% pel PP, un 37.7% té molta o bastant confiança en Zapatero, mentre Rajoy obté un 25.9%, el 30.8% mostra la seva simpatia envers el PSOE i un 11% de rebuig, mentre el PP té una simpatia del 22% i un rebuig del 32.7%. Llegiu l'anàlisi del director de l'estudi José Luis de Zárraga.

c) l'enquesta de La Vanguardia, que assenyala una diferència de 2.7 punts entre el PSOE i el PP (42.3% i 39.6%, respectivament), un 42% té molta o bastant confiança en Zapatero, mentre Rajoy obté un 31%, unes preferències com a President del 51% per Zapatero i del 36% per Rajoy. El PSOE guanya en economia, ocupació i benestar social, mentre PSOE i PP empaten en la lluita contra ETA. Llegiu l'anàlisi del director de l'estudi Julián Santamaría.

Sabeu que tinc molt respecte pels comentaris de Julián Santamaría, que adverteix d'una percepció negativa de la situació econòmica i afirma rotund: "Al govern li perjudica el soroll, al PP la feblesa del seu líder". Un escenari obert, doncs, tot i que Santamaria no s'està de citar l'expert Giacomo Sani que sosté que "la preferència per un o altre candidat és el factor més influent de la decisió de vot dels que decideixen al llarg de la campanya i, sobretot, al final". No s'hi val a badar. I això té molt a veure amb l'abstenció de la que abans parlava.

No cal perdre de vista tampoc la fenomenal batalla política que s'està lliurant en el si del Tribunal Constitucional. Avui la crònica de Julio M. Lázaro al respecte en el diari El País és d'obligada lectura.

Importants també són els articles de Felipe González (sobre les mentides del PP sobre la guerra d'Iraq) i de Vicenç Navarro (sobre la distància que ens separa de l'Europa dels 15 en matèria de despesa social).

I si encara cuegen les mentides sobre Iraq, Lluís Bassets a El País ens alerta sobre les "Razones para ir a otra guerra" que s'estan construint a Washington per a justificar una guerra contra Iran.

Cal seguir denunciant la repressió que el règim militar està imposant a Birmània. Ho fem recordant la premi Nobel de la Pau, Aung San Suu Kyi, amb aquest article de Georgina Higueras publicat a El País.

En aquest context internacional no és sobrer seguir reclamant un paper més actiu de la Unió Europea com ho fan en aquest article Martti Ahtissari i Joschka Fischer, que formen part activa del nou think tank europeu dirigit per Mark Leonard "European Council on Foreign Relations". També cal llegir la crònica d'Andreu Missé, optimista pel que fa a la propera ratificació del Tractat de Lisboa que substituirà la non nata Constitució Europea (ai d'aquells que deien que votant no arribaríem més lluny i més de pressa), i l'article de Timothy Garton Ash sobre les mentides dels conservadors britànics criticant una Europa cada cop més imprescindible.

Acabo recomanant-vos la lectura d'un dur article d'Ignacio Ramonet a "Público" que porta el títol "Sarkozy, lecciones para las izquierdas".



“Perles” del programa Polònia emès el 4 d'octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)

LES PERLES (per ordre d’aparició)
- La ministra Chacón al seu despatx, té una visita: “Un momento que estoy acabando un informe” En realitat és un bonic Carme [estima] Jose. El pla de la vivenda de la Ministra consisteix en llogar per 800 euros al mes un bonic pis mostra. Què dic un pis mostra? El que lloga per 800 euros és només la maqueta. I amb un cotxe de joguina de regal. La nova llogatera no es deprimeix “Un pis i un cotxe, és el que sempre he somiat”

- Montilla vol parlar amb els seus lloctinents Saura i Carod sobre el referèndum d’Ibarretxe i els sorprèn jugant al parxís: “Fiiiiirmes.... àdhuc!. El referèndum que proposa Ibarretxe no és pel 2014, sinó per l’any que ve.” Carod: “Merda, m’ha tornat a guanyar.”

- Rajoy i Acebes vestits de capitans de l’Alatriste coincideixen PER FI! en alguna cosa amb ZP: “Ibarretxe se ha equivocado de siglo. Por supuesto. No estamos en el siglo XXI sino en el XVI.... Anda, mira, Lope de Vega!”

- Franco: “Me han dicho que alguien quiere refundir el catalanismo... eso está bien. Cómo? Ah, refundar. Pues me parece muy bien eso de la casa común. Si todos los catalanistas están en una misma casa es más fácil bombardearlos. Yo ya hice algo parecido, la casa Modelo.”

- La paròdia de l’espot contra el foc de l’estiu: “Quan un rei es crema no queda res. Al rei, foc zero.”

EL MILLOR
- La nit al dia. Mònica Terribas entrevista a Frank Rijaard: “Catalunya està desil·lusionada, els trens no van a l’hora i es jugadors del Barça tampoc van a dormir a l’hora. El codi intern és paper mullat i Joaquim M. Puyal està tan deprimit que ha demanat l’ingrés al monestir de Poblet. Què em contesta?” Rijaard: “Hombre, el año pasado no conseguimos disciplina pero sí paciencia. Ser entrenador no es tan fácil, hazlo tu si puedes.” Ah, vale. No hi ha fronteres infraquejables per ella. En un plis la veiem amb la samarreta del Barça al mig del camp esbroncant Ronaldinho: “Menys anuncis i més gols.” i demostrant com es pot fer un golàs estilós a cop de cadera. Quina exhibició. I qui substitueix Mònica al plató ? ? ? El mateix Rijaard entrevista Montilla. Es pot trobar un duo més “hoho” (com diria Ferran Adrià?). Atenció a la primera pregunta: “Usted en qué equipo juega?”

EL PITJOR
- Roda de premsa del President Montilla: “A Catalunya les coses rutllen gràcies al Superavi”. Voldrà dir superàvit?, pregunta un periodista. Les imatges sobre les actuacions del Superavi, un avi sord, lent de reflexes propi de l’edat i amb sabatilles de llana de quadrets us les estalvio.

LA NOVETAT
- Frank Rijkaard. Si tanqueu els ulls, només sentireu l’autèntic Rijaard.

- Leo Messi. Cabells al vent i dient que podria ser “Messi d’Esquadra”.

LA CANÇÓ
- Per aclamació popular a causa de l’embolic de la guerra del futbol de la setmana passada i, sobretot, perquè el gag s’ho valia, han tornat a posar el gag de ZPoppins “Supercatalunyipastarrufimillonoso” [jo he tornat a plorar de riure]

ARXIU HISTÒRIC
- La reunió dels jutges del Suprem sobre les mesures antiterroristes és una espiral de despropòsits, sobretot quan decideixen aplicar el codi penal de 1944 i el retrat de Franco comença a aplaudir.

POLONEWS
- “Decisió salomònica en l’adjudicació de l’aeroport del Prat... em sembla que el que la gent volia era partir en 2 a la ministra Álvarez.”

LA IMATGE DE LA SETMANA
- El tango que es marquen Mònica Terribas [amb la samarreta del Barça] i Mari Pau Huguet. Quan estaven a punt de sortir-se’m els ulls de les òrbites, Toni Soler rebla el clau “Prou, que només falta la lluita del fang!”

LA PICADA D’ULLET
- Aquesta l’esperava... ZP picant una porta perquè l’obrin simulant l’autèntic gag de l’ascensor que es va produir amb tot de VIPs l’altre dia a la festa de La Vanguardia.

“TOMES” FALSES
- Toni Soler assegut en un llit parodiant els crits inhumans dels protagonistes d’”Escenas de matrimonio”.

EL DIÀLEG DEL PRESIDENT MARAGALL I DEL PRESIDENT PUJOL [al sofà davant la tele]
PM: Catalans, no feu gaire soroll que aquest s’ha adormit. És que aquest al ser gran s’adorm...
JP: Què dius? Estava meditant sobre el futur de Catalunya.
PM: I perquè et queia la bava?
JP: Perquè m’imaginava que guanyava Convergència.
PM: Però si estaves... zzzzzzzz
JP: Catalans, ja ho veieu, jo sóc més gran però aguanto més. A veure.... em posaré un programa cultural.
PM: Què fas?
JP: No res.
PM: Però si estàs mirant el Gran Hermano.
JP: Em pesnava que era un documental de la Transició.
PM: No els documentals de la Transició els fan al 33.
JP: Ai, sí, mira, sóc jo de jove.
PM: Ei, ja eres calvo de jove? He heee, que cabróoon.
JP: Ep, això no toca. Mira, ara donen l’Olimpíada del 92. Quin rollu, canviem!
PM: Quiet! És interessant aquest documental sí... eh, no t’adormis eh! Visca Catalunya, zzzzzz



ZW núm 98. Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.democrats.org/

El Partit Demòcrata americà juga amb força a la xarxa. El seu president, ex candidat a les eleccions presidencials de 2004, Howard Dean, impulsa l’ús de les noves tecnologies i la importància de la mobilització de xarxes socials, com a factor clau per garantir la victòria en els comicis de 2008. Dean és el fundador de Democracy for America (A National Grassroots Network) una exitosa organització nacional que va impulsar en el marc de la seva campanya electoral i que treballa per a l’estratègia “50 State Strategy”.

La pàgina del Partit Demòcrata ofereix també una versió en espanyol, deixant constància de la importància que atorguen a la comunitat hispana, on es pot consultar un apartat específic amb el títol: “Blog/foro latino”.

En un context on els simpatitzants demòcrates hauran de decantar-se finalment entre els dos principals candidats (Hillary Clinton o Barack Obama), la mobilització de les bases resulta fonamental. I els activistes online, els anomenats netroots, ho saben, desplegant per la xarxa la seva influència de cara a decantar la balança a favor d’un o altre candidat en les properes elecciones primàries.

El paper dels demòcrates a l’estranger i el procés de votació d’aquests a través d’Internet han estat alguns dels temes que aquest dissabte s’han tractat a la trobada anual de Democrats Abroad a Espanya. En aquesta ocasió, la jornada es va desenvolupar a la seu de l’Ateneu Barcelonès, comptant amb les intervencions de la presidenta de Democrats Abroad Spain, Alana Moceri, i de la presidenta de DAS Barcelona, Rebecca Lewis, entre altres convidats.

ZV (Zona Vídeo). Tvgratis.TV es defineix com un portal de televisió on els usuaris poden accedir a tota l’oferta gratuïta i pública que existeix a Internet. No té cap relació amb les empreses, cadenes o operadors dels canals publicats, només els agrupa en el seu portal a través dels seus propis senyals online o de “streamings” lliures que circulen per la xarxa. Els diferents canals es poden cercar per països o per categories temàtiques.

Símbols, respecte i Codi penal

Avui el diari ABC em publica l'article que trobareu a continuació:

Símbolos, respeto y código penal

La quema de unas fotos del Rey con motivo de su visita a Girona ha causado un tremendo revuelo y algunos ven en ello un síntoma de desintegración de España y de deterioro de la autoridad de los poderes legalmente constituidos. A mi juicio estas opiniones constituyen un desvarío aún mayor que los incidentes reseñados. Vaya por delante mi repudio a cualquier acto de menosprecio a los símbolos y las instituciones. Demasiado hemos tenido que sufrir en Cataluña el desprecio por nuestros símbolos, instituciones y lengua como para amparar actos de este tipo. Además, en palabras certeras del Presidente de la Generalitat: “Cataluña no necesita quemar nada para hacerse oír y hacerse valer”.

Ahora bien, nos hallamos frente a comportamientos maleducados, no frente a una amenaza a las instituciones o a la convivencia. Resulta llamativo el interés de algunos por tratar estos incidentes como agresiones al Estado de Derecho. Y resulta aún más chocante cuando esos interesados en sacar provecho de una desagradable anécdota no han denunciado, por ejemplo, las peticiones de abdicación de Su Majestad el Rey proferidas desde la emisora de los obispos, que Dios les perdone.

Es también de lamentar que incidentes aislados sean presentados con manifiesta mala fe como la evidencia de una actitud mayoritaria en Cataluña. Quienes los protagonizan parecen desconocer que luego serán utilizadas por los adversarios del autogobierno catalán. O, si lo saben, deben estar encantados de alimentar una espiral de enfrentamiento que perjudica más a la causa del catalanismo que a cualquier otra. Ciertamente hay sectores radicales de signo diverso que sólo saben practicar una política basada en el “cuanto peor, mejor”. Pero la mayoría sabemos que eso suele ser el camino más rápido a una crispación inútil y, en el peor de los casos, son causa de regresión democrática.

Lo saben bien quienes propugnan mano dura contra los protagonistas de estos incidentes aislados. Buscan así provocar reacciones de solidaridad con los autores que, a su vez, justificarán un incremento del uso de instrumentos represivos.

A mi juicio, la aplicación de los preceptos contenidos en el Código Penal referidos a las “calumnias o injurias al Rey” (art. 490.3 y 491) y a las “ofensas o ultrajes de palabra, por escrito o de hecho a España, a sus Comunidades Autónomas o a sus símbolos o emblemas” (art. 593) debe ser muy mesurada pues, en lugar de impedir que se dañe el prestigio de la Corona, puede acabar produciendo todo lo contrario. ¿Duda alguien ya a estas alturas que el secuestro de la revista “El Jueves” ha hecho más daño a la Corona que la publicación de una portada de dudoso gusto por parte de esa revista?

Por eso el Parlament de Catalunya ha llamado al respeto de los símbolos institucionales expresando al mismo tiempo la necesidad que la respuesta a estos hechos de menosprecio por parte de las instancias judiciales, mediáticas y políticas no sea en ningún caso desproporcionada.