La VI Conferència Nacional del PSC

Escric l'entrada del Diari tornant de la VI Conferència Nacional del PSC celebrada a Girona. Dos dies d'intens debat sobre infraestructures, habitatge i convivència. Dos dies d'anàlisi seriós dels problemes i de propostes sòlides per entomar-los i resoldre'ls.

Quin contrast! Mentre d'altres s'encaparren en debats abstractes, posicions ambigües i derives radicals, nosaltres ens refermem en la necessitat de debats concrets, posicions clares i sentit comú al servei del país.

Quin contrast! Uns intentant dissimular la seva responsabilitat directa en la manca d'inversió pública de l'Estat en els darrers anys i nosaltres corregint aquesta tendència negativa en els anys 2006 i 2007 i, sobretot, assolint els acords Solbes-Castells que, en compliment d'allò que s'estableix en la Disposició addicional 3a del nou Estatut, ens proporcionaran uns 34.000 milions d'euros en inversió pública de l'Estat en els anys 2007-2013.

Quin contrast! Entre un dret a decidir que en boca d'Artur Mas no se sap ben bé que vol dir (o que amaga el que vol dir com argumenta Javier Pérez Royo en un interessant article) i el deure de fer coses, pensar projectes, treballar pel país i servir als ciutadans.

Cap al final de la Conferència, abans de la intervenció de Jordi Hereu i el discurs de José Montilla, he presentat la resolució política en una intervenció que recollia els set punts principals de la declaració.

1. Una exigència de redistribució de competències i recursos cap als Ajuntaments, com el nivell de govern que ha d'afrontar en primera línia els problemes que més preocupen la ciutadania.

2. La demanda que els tres nivells de govern actuïn de forma eficaç i coordinada, en la lògica d'un funcionament federal, per tal de poder entomar amb la màxima capacitat d'actuació els grans problemes de la nostra societat en l'inici del segle XXI.

3. Una valoració positiva del primer any del nou Govern de Catalunya presidit per José Montilla, amb 13 lleis aprovades, el rècord històric d'inversió per habitant recollit en els pressupostos per al 2008, 6875 funcionaris docents nous, 2752 professionals sanitaris nous, 1261 nous Mossos d'Esquadra, reducció de les llistes d'espera en un 8%, 130.000 noves targetes sanitàries, desplegament de la Policia de Catalunya al Baix Llobregat, Alt i Baix Penedès i Garraf, ajuts per la construcció de 53 noves biblioteques, augment del 43,7% del pressupost en R + D + i i del 43% en el Pla Únic d'Obres i Serveis de Catalunya per als Ajuntaments.

4. Plena disposició a col·laborar en l'elaboració i concertació dels Pactes Nacionals per a la Immigració, la Recerca i la Innovació i la nova Llei d'Educació de Catalunya. Les resolucions de la Conferència són aportacions de primer ordre a aquest esforç.

5. Suport exigent, compromès i apassionat al Govern Zapatero. Pel que ha fet i pel seu impuls a l'Espanya plural. Un suport que hem volgut subratllar avui amb motiu de la celebració avui a Madrid de l'acte públic de proclamació de José Luis Rodríguez Zapatero com a candidat socialista a la Presidència del Govern a les properes eleccions generals.

6. Suport a la negociació del nou sistema de finançament autonòmic. Perquè des de l'any passat Catalunya està en fals perquè Artur Mas va renunciar a una clàusula de revisió quinquennal en la negociació del sistema 2001-2006 i perquè ho diu el nou Estatut. Perquè ho reclamen els catalans, ho necessita el nostre país i ho exigeixen les polítiques que cal desenvolupar. Massa anys d'inversió insuficient ho posen de relleu. Després de llargs anys de potents polítiques de reequilibri territorial impulsades pel PSOE amb el nostre suport, i després de vuit anys de govern del PP amb el suport de CiU, que van servir sobretot a enfortir Madrid i la seva àrea d'influència, ara li toca a Catalunya. És de justícia. I tots els estudis demostren que això és així, ho ha dit Foment (vegeu aquí les dades), ho ha dit la Cambra de Comerç, ho han dit les Universitats, els sindicats, ho ha dit tothom. Ara li toca a Catalunya. Però que ningú no s'esveri. No trobaran en els socialistes actituds insolidàries ni un esperit d'enfrontament entre Comunitats. Trobaran, això sí, la legítima reclamació dels catalans, encapçalats pel seu govern que té l'obligació de defensar allà on calgui i davant de qui calgui els interessos de Catalunya.

7. El PSC surt amb més idees i amb més empenta d'aquesta 6a Conferència Nacional. Forts i units al servei de les persones. Forts i units al servei del país.

Podeu llegir dues entrevistes que m'han fet aquesta setmana publicades respectivament per La Vanguardia i El Punt i un llarg article d'opinió sobre el projecte del catalanisme federalista que em publica avui el diari Público. També us recomano la lectura de l'entrevista al President Montilla publicada avui per El País i l'article d'opinió publicat avui per José Zaragoza a La Vanguardia.

M'han resultat suggerents per diversos motius els següents articles: el d'Antonio Cerrillo sobre canvi climàtic, el de Claudi Pérez i Amanda Mars sobre l'eventual entrada de capital privat en la gestió de l'aeroport de Barcelona, el de Ernesto Ekáizer sobre les maniobres de Esperanza Aguirre per condicionar l'accionariat d'Iberia, el de Manel Pérez sobre les diverses visions del món empresarial català, el de Ramón Jáuregui sobre la crisi del PNB, el de Jordi Sánchez sobre la situació de l'educació a Catalunya i, molt especialment el de José María Ridao sobre “La izquierda sin crisis”.

Aquesta setmana es va produir la conferència d'Artur Mas en el que s'havia anunciat com acte de refundació del catalanisme. El cert és que no n'hi va a haver per tant. Podeu llegir al respecte els articles de Ferran Mascarell i Alex Masllorens. Es va parlar molt del dret a decidir però el cert és que no es va aclarir gaire què es volia dir (no era l'autodeterminació però sonava bé). Com deia abans, Javier Pérez Royo, en un interessant article explica que o bé no vol dir res o bé amaga una aposta independentista. El que sí va quedar clar, potser de forma un xic prematura ja que queden tres anys fins a les properes eleccions, és que Artur Mas vol tornar a ser candidat de CiU a la Presidència de la Generalitat per tercer cop.

En tot cas la conferència d'Artur Mas mereix una anàlisi més aprofundida. Aquí teniu les meves conclusions: en un 80% les coses que diu les podem compartir una àmplia majoria dels catalans (importància de l'educació, les infraestructures, la política social, la sostenibilitat, el progrés econòmic, etc), en un 10% es tracta de revisar es posicions tradicionals mantingudes per Jordi Pujol (i aquí s'equivoca) i en el 10% que queda es dedica a fer propostes concretes que topen amb la legalitat democràtica espanyola (i que, de ser posades en pràctica, portarien a Catalunya a un nou cul de sac, com el del 6 d'octubre de 1934.

Anem a pams.

Mas pretén revisar la doctrina segons la qual és català qui viu i treballa a Catalunya i substituir-la per “una definició del tipus: és català qui se'n sent, o qui viu a Catalunya i ho vol ser. El sentiment de pertinença és més important que la condició administrativa de viure en un territori. I en qualsevol cas, la voluntat de ser català és l'element més determinant” (pàgina 8). És a dir, d'entre els ciutadans de Catalunya n'hi hauria de dos classes, els que són catalans i els que no ho són. Crec que és un absolut disbarat.

Segona afirmació categòrica “el catalanisme s'ha d'ocupar de l'ànima de la nació” (pàgina 14). Jo crec més aviat que el catalanisme s'ha de preocupar del benestar dels catalans i del progrés de Catalunya, no sigui que cercant l'ànima se'ns en vagi el sant al cel...

Tercera afirmació categòrica: “Catalunya com a nació, i els catalans com a poble i com a cultura, tenim dret a preservar, enfortir i projectar els valors de la nostra civilització i la nostra catalanitat. Els catalans hem de defensar aquest dret si volem que Catalunya no es converteixi simplement en una confederació d'ètnies diferents” (pàgina 15). Crec sincerament que això de la “confederació d'ètnies diferents” és un llenguatge propi de minories extremistes radicalitzades.

Mas manté la seva proposta d'oferir incentius als immigrants que facin un esforç real i positiu d'integració (Pàgina 16). No aclareix si serà un xec o una bonificació al supermercat o si ells tindran accés a coses que es vedaran a d'altres. En tot cas no em sembla una aportació gaire positiva a un debat més democràtic basat en els drets i els deures de les persones.

Capítol apart mereix la reflexió sobre la seva proposta en cas que una Sentència del Tribunal Constitucional alteri l'Estatut aprovat pels catalans. No seré jo qui minimitzi aquest risc ni qui digui que si es verifica no passaria res; no, crec que caldria una resposta política sòlida i contundent. Ara bé, no estic d'acord en la solució que Mas proposa quan diu que s'haurà de consultar als ciutadans sobre la Sentència o, si no fos possible, que la votés el Parlament de Catalunya,. De fet, crec que no seria bo que la resposta fos un enfrontament amb la legitimitat democràtica espanyola, cosa d'efectes nefastos per a Catalunya com ja va demostrar per sempre el trist episodi del 6 d'octubre de 1934. Sembla que Artur Mas minimitza aquest risc quan diu: “Prefereixo, de tota manera, que ens haguem de confrontar amb el marc legal que no pas amb la indiferència del poble català” (Pàgina 45). A mi tampoc no hem va satisfer el nivell de participació en el Referèndum de l'estatut, però no se m'acudiria com a remei portar a la societat catalana a un carreró sense sortida. Els polítics tenim la possibilitat de fer moltes coses però no crec que tinguem dret a perjudicar de forma conscient i pre,editada als nostres conciutadans.

De totes maneres, i suposo que per a mantenir una certa ambigüitat, Artur Mas es fa una mica enrere del que va significar la Declaració de Principis de la Refundació del Catalanisme aprovada per CDC l'octubre d'enguany. Allà, en el darrer punt de la declaració s'afirmava “El catalanisme ha de passar de la idea de regenerar Espanya a la prioritat de situar Catalunya al món, projectant arreu la seva condició de nació”. Ara, en canvi, de forma més matisada, Artur Mas proposa: “Allà on es buscava la regeneració d'Espanya, hem de situar, a més, Catalunya al món” (Pàgina 10). En la declaració de principis es passava d'una cosa a l'altra, ara es proposa fer les dues coses, aquest és el sentit del “a més”. Serà aquesta la petita concessió a Duran? En tot cas, amb ambigüitat o sense, el màxim responsable de l'operació de la refundació de CDC, Francesc Homs, ho té clar i afirma en una entrevista publicada pel setmanari “El Temps”: “El que proposem és més propi d'un moviment d'alliberament nacional”. Si ell ho diu no seré jo qui el desmenteixi. De fet, el propi Artur Mas ens ho confirma a la pàgina 5 del seu discurs quan diu: “Espanya havia perdut les seves colònies exteriors, però no estava disposada a perdre les seves 'colònies interiors'”. Aquí és Artur Mas qui s'autoproclama líder anticolonialista.

De forma més realista, el propi Mas explica com Catalunya no ha pogut avançar més quan afirma en el seu discurs (pàgina 44): “Tanmateix, tots sabem que el poble de Catalunya vota d'una manera que dificulta tenir les majories prou clares per plantejar temes com el concert econòmic amb la força necessària”. És a dir, els catalans no ho volen prou, s'encaparren a votar partits que no són el seu...

En fi, repeteixo, en moltes coses del discurs s'hi pot estar d'acord, però n'hi ha algunes que, precisament per allunyar-se del terreny central que Jordi Pujol havia dominat al llarg de tants anys, poden generar el rebuig d'alguns sectors socials que fins ara s'havien sentit representats pel catalanisme pragmàtic de l'antiga CiU.

Ben aviat podreu trobar a les llibreries el llibre “Catalanisme federalista”, editat per la Fundació Rafael Campalans, que recull articles, conferències i intervencions parlamentàries meves sobre el projecte del catalanisme federal del PSC. Com a petit avenç podríeu llegir l'article que avui em publica el diari Público on parlo precisament del nostre projecte. Com a tast del llibre i per excitar la vostra curiositat, aquí sota trobareu una reproducció de la seva portada.



Un llibre que sí trobareu a les llibreries i la lectura del qual recomano especialment és l'obra “Necessitem governants” d'Àngel Pes, publicat per editorial Mina del Grup 62. Com a tast del llibre podeu llegir l'article “Debilitats i fortaleses de l'autogovern” que el seu autor publica en el número d'hivern que inicia la nova etapa de la revista de debat polític de la Fundació Rafael Campalans.



“Perles” del programa Polònia emès el 22 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)

LES PERLES (per ordre d’aparició)

- Mas i Duran al camerino. Pujol li dóna uns “trankimazins” i fa callar a Duran que està atabalant l’estrella de la nit “Si no calles em presento jo a les eleccions.” Però lamentablement les pastilles tenen efectes secundaris i Mas s’està transformant en Pujol com si fos l’increïble Hulk.

- “Cariño ya estoy en casa....” Acebes enganxa la seva dona al llit amb un altre però sembla que no vol acceptar la realitat. Que estrany, no?? Ell el que vol saber es “¿Quién es el autor intelectual de este presunto caso de infidelidad? ¿Había testigos?”

- La pregunta del dia del Cuní: “Quan un explica una cosa i segueix i segueix, se’l pot fer callar? Es pot fer, callar, als que xerren massa? Matins.sí. Matins.no. Saludem a sa majestat el rei Joan Carles I. Sr. I, bon dia. Majestat, es pot fer callar algú?” El Rei prou que ho va intentar amb el Chávez, sense èxit. Cuní vol contrastar opinions amb en Chávez mateix. L’escena de Xile es repeteix i Cuní “no m’obliguin a fer ús de l’autoritat”: el famós prouprouprouprou es transforma en el nou rap de les discoteques protagonitzat per Cuní, Rahola, el Rei i Chávez: “prouprouprouprou, home, imperialista, prouprouprou, porquénotecallas”

- Maripau parla amb Josep Coní i amb el rei “Majestad, vol que fem una ballaruga?” No diu més que bajanades, però ho fa taaaaant bé!

EL MILLOR

- Nadal al volant de l’autobús alternatiu. Calla, que la guia és la inefable Maleni, que s’adreça al respectable: “En nombre del Ministerio de Fomento y de toda la tripulación le damos la bienvenida a este autobús con destino a Vilanova i la Geltrú. Durante el trayecto les proyectaremos la trilogía del Señor de los Anillos... Si caemos en un esvorang automáticamente se abrirá el compartimento superior... con este rosario para rezar a la virgen. Vámonoh, Joaquing!” Però l’autobús no engega, és clar, i els passatgers han de baixar i empènyer amb els crits d’ànim de la Maleni “Bon cop de fal!”. El passatge indignat [a la catalana, ja m’enteneu, o sigui, remugant por lo bajini] “Si fóssim a França, ja hauríem cremat l’autocar”. Ah, i m’ha encantat la brusa de lleopard de la Maleni.

EL PITJOR
- Manifestació de mestres: “Companys, que quedi molt clar, que tothom respecti els pronoms febles: els, les en, li, ho”

SURREALISTA
- Franco es queixa de l’intent de fer un nou himne: “con lo bonita que era en mi época “Franco, Franco, que tiene el culo blanco” i no sé com però això acaba en una versió digna del Neng.

KA FORT (versió moooolt light)
- La càmera oculta de l’afer del rei i Chávez: El rei està llegint un telepomter que li va indicant quan ha d’assenyalar amb el dit a Chávez o quan li ha de dir “por qué no te callas” i l’últim que es veu a la pantalleta és “La Infanta Elena está al teléfono.”

ARXIU HISTÒRIC
- El Papa a la turca [o com portés una turca, és clar], o sigui, amb un minivestit ¡¡¡rosa!!! preparat per fer la dansa del ventre davant els turcs a Istanbul intentant fer-se perdonar la seva ficada de pota amb els musulmans.

POLONEWS (PP: Perles del Pellicer)
- Agh! Mateu Prados is back. S’ho fan a mitges, però Mateu no deixa posar-hi cullerada al Pellicer.

- “Si algun dia sóc Conseller d’Interior seria una pena, amb tot el bo que tinc a l’exterior.”

- Els Mossos han de ser raonables i no actuar si no és estrictament necessari. Uns antisistema el foten daltabaix per la finestra. “Perquè després no diguin que Saura no cau bé als okupes... "saurà" fet mal?”

LA IMATGE DE LA SETMANA
- L’alcalde veu enfundat en unes malles verdes per fer el gag de l’alcalde invisible en l’afer de Rodalies.

LA PICADA D’ULLET
- El President li ha agafat gustillu a l’humor. Va atavaiat tipus Eugenio. "He venido en Cercanías y ya se sabe, son menos de fiar que un cirujano ciego. Va un tren de Cercanías y choca con un camión que cruza la vía. El maquinista le dice al conductor del camión, no tenías que poner un trapito al final del camión?, y li diu, li diu al maquinista, titu, no has visto el camión y vas a ver el trapito? Qué bueno... Sabes como se suicidan las ninfómanas? Cómo? Tirándose al tren. Tranquilos, que los retrasos y el caos lo vamos a solucionar en un periquete la Maleni y yo. Eh, que el AVE está a punto de llegar. No os riais. Es verdazzz!!!"

LA CANÇÓ [Artur Sisa]

Aquesta és una gran nit, la nit catalanista,
perquè ja tinc la casa gran acabadeta de pintar
i tots els patriotes hi han d’entrar
pot entrar-hi en Maragall,
la Montse Tura, en Quim Nadal,
en Carretero i d’altra gent,
i fins i tot algun convergent
si algú hi sobra serà en Duran

Oh benvinguts, passeu passeu
de les tristors en farem fum
que casa meva
mentre jo tingui la clau.

Bona nit, Mossèn Cinto, Guifré el Pilós,
en Patufet, el gol de’n Koeman, un panellet
en Joel Joan i d’altra gent
oh quina pena,
no hi ha en Duran

Oh benvinguts, passeu passeu
de la política en faré fum
i si la cosa no funciona
jo mateix apagaré el llum.

EL DIÀLEG DELS PRESIDENTS PUJOL I MARAGALL
- PM: Catalans, no vull anar de sobrat però... sóc un crac. La setmana passada vaig explicar que quan jo era alcalde, vaig pactar amb el Felipe que l’AVE arribés a Sevilla abans que a Barcelona per obtenir el suport per als Jocs. I ara és quan surt el típic que dirà que per culpa d’això, seguim sense AVE.
- JP: És que per culpa d’això, seguim sense AVE.
- PM: Potser sí, però vaig fer un pacte, i és va complir. I això és més del que poden dir molts polítics. Total, sóc un crack.
- JP: Jo, al 83, vaig pactar amb el González que podria tenir els mossos a canvi de donar suport a la Remedios Amaya a Eurovisión. Quién maneja mi barcaaaa... i al final va i quedar l’última així que, jugada rodona.
- PM: Ui sí, quina transcendència pel país!
- JP: Era només un exemple. Has de veure que jo he fet pactes amb gent molt important: Suárez, Tarradellas, Kohl, la Marta, el Nixon. L’any 66 vaig pactar que els americans submistrarien coca-cola gratis a les oficines de Banca Catalana a canvi que ells fossin els primers en anar a la lluna.
- PM: Ara t’has passat tres pobles, no cola.
- JP: Sí, i segur que hi ha proves, perquè el Nixon ho gravava tot.
- PM: Bé, és igual, la qüestió és que nosaltres feiem pactes i es complien, no com aquests pipiolos d’ara.
- JP: Com Mas, que pacta l’Estatut amb el ZP a canvi de ser President.
- PM: O el Montilla, que pacta amb ZP fotre’m fora i al final.... bé, al final vaig i marxo jo. Bé, és igual. Pujol, donem exemple i pactem. Jo dic “Visca Catalunya” i tu tries quin programa veiem. Visca Catalunya!
- JP: Vale, doncs, jo vull mirar “Un lloc per viure”.
- PM: Ja ho sabia, jo també.
- JP: Que ca... agh!



ZW núm. 105 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.icps.es/

En un context on s’aniran succeint diversos processos electorals en els propers mesos, resulta oportú citar alguns dels cursos i seminaris que tindran lloc ben aviat i que tracten sobre el desenvolupament de les campanyes electorals, el marketing i la comunicació política.

Màster en Marketing Polític, Estratègies i Comunicació Política. Curs 2007-2009. L’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) desenvolupa una nova edició d’aquest Màster en el qual es desenvolupen cinc grans mòduls que contemplen: estratègies polítiques, enquestes, escenaris electorals, actors en la política, campanyes, política i imatge, organització de la comunicació, discurs polític, política i mitjans de comunicació… He tingut l’oportunitat de participar com a professor en les dues edicions anteriors i, en aquesta nova edició, desenvoluparé dues sessions sobre “Política i Mitjans de Comunicació” (abril i juny de 2008).

Aquest Màster s’ha convertit en punt de trobada d’una nova generació jove de consultors polítics. Molt motivats, preparats i amb un entusiasme contagiós per les noves idees, alguns han començat recentment els seus blocs sobre comunicació política, que ja són una referència a seguir. Entre ells destaquen: e-campany@, Estratega, Marc Pérez Serra, IdealPolitik, Socarrats però no vençuts…

VI Seminari Internacional de Comunicació Política i Electoral. Madrid, 27 i 28 de novembre. Amb el títol “Piensa en las elecciones de 2008” se celebrarà aquest nou seminari organitzat per MAS Consulting Group (que impulsa el Curs Superior de Direcció de Campanyes Electorals) i la Universitat George Washington, juntament amb la Universitat Pontifícia Comillas. Entre els ponents convidats, destaca George Lakoff, professor de la Universitat de Berkeley i autor d’un dels llibres més referenciats en l’àmbit polític: “No pienses en un elefante”.

IX Diploma Internacional Disseny i Planificació de Campanyes Electorals. Madrid, de l’11 de gener a l’1 de març de 2008. L’Institut Universitari d’Investigació Ortega i Gasset organitza un programa de formació orientat a l’especialització en el disseny i la planificació de campanyes electorals. Dirigit a professionals, docents i investigadors interessats en formar-se com a assessors i consultors de comunicació política, a polítics, partits, organitzacions socials, assessors en marketing electoral de líders o moviments polítics, etc.

(ZV) Zona Vídeo. Cámara Abierta 2.0 és un nou programa de La2 TVE dedicat exclussivament a Internet i que compta amb la col·laboració dels espectadors, que poden enviar els seus propis vídeos amb informació diversa a la pàgina web del programa, o fins i tot tenir una càmara del programa durant un dia per explicar la seva pròpia experiència. També, els usuaris d’Internet que destaquin a la Xarxa pels seus blocs o per altres peculiaritats seran els protagonistes de les seccions “Locos por el blog" o "Personajes en Red".

Entrevista a La Vanguardia

A continuació trobareu l'entrevista que m'ha publicat avui La Vanguardia:

Miquel Iceta · viceprimer secretario y portavoz del PSC

"Catalunya no se reafirma enfrentándose a España"

IÑAKI ELLAKURÍA
LA VANGUARDIA – 23.11.07

Los socialistas catalanes celebran, este fin de semana en Girona, su VI conferencia nacional con el objetivo de impulsar sociales. Miquel Iceta, Viceprimer secretario del PSC, analiza la situación del partido cuando se cumple un año del Gobierno Montilla.

El PSC celebra su conferencia nacional en pleno debate sobre la refundación del catalanismo propuesta por Artur Mas...

Nosotros huimos de aquellas discusiones que no tienen nada que ver con la cotidianidad. Por ello este fin de semana abordaremos tres de las principales preocupaciones de los ciudadanos: infraestructuras, vivienda e inmigración. Somos un partido que reflexiona sobre la sociedad y busca soluciones.

El ex president Maragall aboga por el partido demócrata europeo, Mas habla de la casa común del catalanismo. ¿Ustedes?

Creemos que el catalanismo no se puede cerrar a un solo partido, ya que es un movimiento cívico, transversal, que tiene lecturas y orientaciones diferentes. Y, por lo tanto, querer reducirlo a una casa, por muy grande que esta sea, es un error. CiU evidencia su dificultad para asumir que está en la oposición. Se está equivocando en el diagnóstico y en su tratamiento con lo que es una deriva radical independentista. Por primera vez en la historia CDC se declara independentista y se separa de lo que era una de las razones del éxito de Pujol: su capacidad para sumar sentimientos diferentes. La postura de Mas también les distancia de sus socios de Unió. ¿Qué credibilidad tiene una casa grande en la que su socio de siempre no cabe? El PSC no quiere radicalizar a los catalanistas para que se vuelvan independentistas, sino ensanchar la base del catalanismo incorporando a la gente que viene de fuera.

Pero en el seno de su partido también han surgido voces, como la del conseller Castells, reclamando un mayor "perfil propio" del PSC en Madrid...

Mire, incluso los que parecía que planteaban lo del grupo parlamentario propio son los mismos que dicen ahora que no es el momento de abrir ese debate. El PSC tiene una apuesta muy clara por incidir en la política española a través del PSOE. Siempre hemos dicho que no creemos que Catalunya se reafirme enfrentándose a España, sino que para avanzar en el autogobierno catalán se debe transformar España en un sentido federal. Esta es nuestra apuesta y lo hacemos a través del PSOE, para que en Madrid entiendan cada vez más la pluralidad del país y Catalunya. Una apuesta que coincide con la mayoría de los catalanes, que no quieren una Catalunya separada de España, sino que influya en ella.

¿No cree que en los últimos meses están pagando un precio muy alto por su apoyo al PSOE? Sus socios en el Govern les dejaron solos en el Parlament...

Pedir el cese de la ministra Magdalena Álvarez fue un error, y por lo tanto podemos lamentar que nos quedásemos solos, pero todavía lamentaríamos más sumarnos a una decisión equivocada. Se ha producido una perversión del sistema al hacer que una institución quiera ejercer el control político sobre un gobierno que no depende de ella. Yo ya lo dije en el Parlament: ¿Qué pensaríamos en Catalunya si una comunidad autónoma pidiera la dimisión de un conseller? Nos sentiríamos ofendidos, ¿verdad?

Así, ¿cómo juzga usted la labor de la ministra Álvarez?

Es evidente que en el tramo más difícil de la línea no se tomaron todas las medidas para limitar al máximo su incidencia sobre el servicio ferroviario. Aunque, es verdad que la perspectiva de la ministra es más amplia y por eso ha señalado que de 1.600 kilómetros de AVE sólo ha tenido problemas en dos. Lo que pasa es que fue un error que está afectando muy negativamente a 200.000 personas, que tienen todo el derecho del mundo a que los servicios funcionen.

Importantes sectores de Catalunya hablan de desafección con España, pero al mismo tiempo los sondeos indican que Zapatero sigue manteniendo su popularidad entre los catalanes...

Aquí coexisten al mismo tiempo dos fenómenos. Por un lado, la existencia de un cierto malestar por considerar que Catalunya se merece un mejor trato; y, por otro, el reconocimiento de que hoy tenemos un Gobierno en Madrid que es el que más inversiones ha hecho en Catalunya. Lo que pasa es que los efectos de esta inversión más grandes no se verán hasta pasado un tiempo. Lo mismo ocurre con el acuerdo Solbes-Castells y el aumento de las inversiones... Por eso yo pedí al PSOE un esfuerzo de pedagogía para que se explique en el resto de España que este incremento presupuestario no es un privilegio, sino que quiere paliar décadas de déficit inversor en Catalunya.

¿Cree que es suficiente?

¿Que se quiere más? Sí, pero es que las cosas estuvieron paradas mucho tiempo. Pero no hay duda de que, sin Zapatero, Catalunya no tendría hoy un nuevo Estatut.

EL PERFIL

El arquitecto de Nicaragua

En 1995 saltó a la primera división política de la mano de Narcís Serra, quien se lo llevó de Cornellà - donde era concejal- a Madrid para trabajar en el Gabinete de Presidencia. En la Moncloa, Miquel Iceta (Barcelona, 1960) se granjeó rápidamente la fama de político hábil e inteligente y se erigió en referente ante el PSOE de un nuevo PSC.

Ese que irrumpió con fuerza en el congreso del 2000 - en el que murió el obiolismo en manos del Baix Llobregat- y que, años después, ha alcanzado las mayores cuotas de poder de su historia. Hoy, Miquel Iceta es el cerebro en la sombra del proyecto Montilla; el arquitecto del catalanismo social que proponen desde la calle Nicaragua. Algo que reconocen hasta sus más enconados rivales. David Madí, mano derecha de Artur Mas, ha dicho de él que es "el único socialista capaz de jugar en la primera división". Ahora Iceta anda enfrascado en la preparación del próximo congreso del PSC, que se celebrará en julio y que aspira a definir la hoja de ruta del partido para este inicio de siglo XXI.

Llibre (gairebé) imprescindible

Tot i que, lògicament, no comparteixo al 100% tot el que s'hi diu, crec que els polítics hem de saber entomar les crítiques i crec que val molt la pena tenir presents les reflexions de l'autor. Us recomano, doncs, la lectura del llibre recentment publicat:

"NECESSITEM GOVERNANTS"

Àngel Pes

Editorial Mina (Grup 62)

Creieu-me, val la pena.

Text de contraportada

Trenta anys després d’obtenir l’autogovern, les principals reivindicacions de la societat catalana encara són eixugar el dèficit d’inversió en infraestructures i reduir el de la balança fiscal. Així, no és estrany que els catalans es preguntin per l’efectivitat de l’autonomia i què fan, realment, els polítics d’aquest país. A hores d’ara molts ciutadans veuen asimètrica la relació amb Espanya, en perjudici de Catalunya, sense que s’observi cap voluntat d’equilibrar-la.

Necessitem governants deixa clar als lectors que, als catalans, ens falta ofici en la labor de governar, raó per la qual cometem més errors dels habituals en societats més experimentades. Per exemple, ens costa molt assumir que governar és donar prioritat a les institucions públiques –la Generalitat en el nostre cas–, fins i tot quan convé per davant del partit polític del governant. El catalanisme hauria d’assumir que l’Estat espanyol s’inclou en els instruments de Govern de la nació catalana, i actuar en conseqüència: concentrar-se a formar part d’Espanya sense renunciar a la nostra llibertat, cosa que, per difícil que sembli, és possible si la societat catalana i els polítics que la representen actuen amb la determinació suficient.

Debat sobre la crisi de rodalies i molt més

Aquesta setmana cal destacar el debat sobre la crisi creada el el sistema de rodalies per les incidències de les obres de l'arribada del Tren d'Alta Velocitat a Barcelona, després en parlaré.

Però vull que el primer enllaç del diari d'avui serveixi per descarregar-vos el discurs de José Luis Rodríguez Zapatero en la reunió del Comitè Federal del PSOE celebrada ahir. En aquest discurs hi trobareu una explicació coherent i contundent sobre el que ha suposat la gestió del govern socialista en la legislatura 2004-2008. És un text imprescindible com a material per a preparar el balanç de la legislatura i l'argumentari de la campanya electoral. El to contundent i optimista de Zapatero no el va portar a donar per guanyades les eleccions sinó que va fer èmfasi amb la necessitat de “suar la samarreta” per guanyar el març del 2008. També es va referir als problemes derivats de les obres de l'alta velocitat mostrant el seu convenciment sobre la nostra capacitat col·lectiva per resoldre'ls i per comptar ben aviat amb una xarxa ferroviària amb un magnífica alta velocitat i unes rodalies molt millors de les que Catalunya tenia abans que els socialistes tornéssim al govern d'Espanya l'any 2004.

El debat sobre la crisi de rodalies al Parlament va començar amb una intervenció del President Montilla en la que va explicar les raons de la crisi i la gestió del govern de Catalunya per afrontar-la i superar-la. També trobareu aquí la meva intervenció en la sessió de dimecres dia 14.

Certament els perjudicis que estan patint els usuaris i els veïns de la zona en obres són molt importants i hauran de ser rescabalats per això. La gratuïtat del servei alternatiu i la gratuïtat del servei de rodalies fins a l'arribada del Tren d'Alta Velocitat, són imprescindibles. I caldrà també cercar altres formes d'indemnitzar els damnificats. En qualsevol cas celebro que es comencin a sentir veus també interessades en el que podríem anomenar “indemnitzacions col·lectives”, és a dir, processos de millora de la xarxa dels que es beneficia tota la comunitat. En aquest sentit, la millora dels continguts del Pla de Xoc de Rodalies, i l'acceleració de la seva posta en marxa són elements a tenir presents.

No comparteixo en canvi els arguments que contraposen rodalies a alta velocitat. Crec que ambdós elements són imprescindibles per garantir el nostre progrés econòmic, la nostra competitivitat i el nostre benestar.

Els partits de l'oposició van incórrer en una hipocresia enorme quan van silenciar la seva responsabilitat en el retard en matèria d'inversions ferroviàries a Catalunya i també quan diuen que el govern de Catalunya no ha reaccionat bé davant la crisi (com de ràpid s'obliden les inauguracions de discoteques en dies de nevades que ho col·lapsaven tot o la descripció de la catàstrofe del Prestige en termes de “cuatro hilillos de plastilina”).

Divendres es van votar diverses propostes de resolució en les que es demanava la dimissió de la Ministra de Foment. Aquí trobareu la meva intervenció explicant el vot negatiu del Grup Socialistes-Ciutadans pel canvi. De forma resumida les nostres dues raons van ser aquestes:

La primera raó és perquè creiem que no correspon al Parlament de Catalunya erigir-se en instància de control polític del Govern d’Espanya. Els governs sols responen davant la cambra que ha fet confiança als que els presideixen. Això no vol dir que des d’altres instàncies polítiques no es pugui exercir la crítica, però el que no es pot pretendre és que el Parlament de Catalunya s'apropiï d’una funció de control polític que no li correspon. I una exigència de dimissió és una clara funció de control polític. ¿Quina seria la nostra reacció si el Congrés dels Diputats o les Corts Valencianes exigissin la dimissió del conseller de Cultura de la Generalitat, posem per cas? ¿Per què el Parlament de Catalunya, almenys des del 1980, no ha reclamat mai la dimissió d’un ministre o d’un president del Govern d’Espanya? El Parlament mai no ha exigit la dimissió o el cessament d’un ministre, perquè no havia de fer-ho, perquè no pot fer-ho, perquè no està en el seu àmbit de competències fer-ho. Tampoc no ho han fet els successius governs de la Generalitat, no perquè no hagin mantingut de vegades una posició crítica o una forta disparitat de criteris respecte d’un ministre, sinó perquè el respecte i la lleialtat institucionals, l’eficàcia política i fins i tot el sentit comú així ho aconsellen. Ens ha sorprès moltíssim comprovar com cap dels grups de la cambra que plantegen avui la votació d’exigir la dimissió de la Ministra de Foment, cap ni un, no ha plantejat aquesta votació en el Congrés dels Diputats, que és on toca. Aquests grups tenen representació al Congrés. Alguns d’ells fins i tot tenen grup propi, però allà no han provocat una votació en el mateix sentit de la que avui ens porten aquí. És, com a mínim, sorprenent. Per tant, primera raó: en la nostra opinió, no correspon a la cambra catalana prendre l'acord d'exigir la dimissió d'un Ministre del Govern d'Espanya. I aquest argument val per a avui, per a demà i per a demà passat i l’altre, governi qui governi, aquí i allà. Més lluny ens portaria la reflexió sobre si enfortim o afeblim les institucions, sobre si les apropem o les allunyem de la ciutadania quan les forcem a prendre decisions que no estan en el marc de les seves competències i que, per tant, no tindran efecte pràctic. Això ens portaria molt lluny, perquè, evidentment, el nostre grup no vol resta valor a l’assumpció de responsabilitats polítiques. No estem dient això; estem dient que no s'ha de portar a una institució una decisió que no està en el seu àmbit de competència.

Segona raó. Ningú no dubta que estem davant d’una situació de col·lapse de les infraestructures ferroviàries, sobre la qual hi han responsabilitats evidents. Hi ha responsabilitats d’anteriors governs, i, per tant, dels que els donaven suport i també, lògicament, hi ha les responsabilitats de l’actual Govern d’Espanya, més importants, precisament, perquè els fets s’estan produint ara i aquí. Aquestes responsabilitats les ha assumit en primera persona el president del Govern d’Espanya, ho ha fet a peu d’obra i davant dels veïns i ho ha fet també davant del Congrés dels Diputats en un debat monogràfic. El president Zapatero ha assumit responsabilitats i s’ha compromès a resoldre el problema creat i rescabalar els afectats. I en el marc de les seves competències ha decidit mantenir en el seu càrrec la Ministra de Foment. Nosaltres tenim la màxima confiança en el president del Govern d’Espanya. I creiem que és una confiança compartida també per molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Si el president Zapatero ha posat par davant de qualsevol altra consideració la solució als problemes creats, també ens té al costat per assolir aquest objectiu.

En un bitllet d'opinió publicat dissabte, Jordi Barbeta a La Vanguardia, donava força importància al primer dels nostres arguments.
Sobre altres qüestions relacionades amb la política catalana us recomano la lectura de l'article de Josep Ramoneda sobre algunes ficcions que la sustenten, l'article d'Oriol Bohigas sobre la cultura del no, l'entrevista a Antoni Castells publicada a El Periódico, la crítica a l'independentisme continguda en l'article de Lluís Maria de Puig publicat al lloc web de Nou Cicle, el meu article sobre els Pressupostos de la Generalitat per al 2008 publicat a ABC, i l'article d'Assumpta Roura publicat al Diario de León en el que alerta sobre la importància de l'advertiment del President Montilla sobre la necessitat d'atendre les necessitats catalanes sinó es vol que qualli un desafecte irreversible i mutu entre Catalunya i Espanya.

Pel seu especial interès us recomano que seguiu de prop el debat sobre la futura Llei d'educació de Catalunya impulsat pel Conseller Ernest Maragall. Aquí trobareu una primera presentació dels objectius de la llei en format powerpoint.
Ahir vam conèixer la trista notícia de la mort de Gregorio López Raimundo, històric dirigent del PSUC i un dels màxims referents de la lluita antifranquista i de la recuperació de la democràcia. Podeu llegir al respecte la crònica de Josep Maria Sòria a La Vanguardia, i els articles de Jordi Miralles, Xavier Folch i Andreu Mayayo.

En la política espanyola segueix la polèmica al voltant de les maniobres del PP per desestabilitzar el Tribunal Constitucional i forçar una sentència destructiva contra l'Estatut d'Autonomia. Si no fos un tema tant important el qualificaria sense embuts de vodevil. Per aclarir els darrers esdeveniments és imprescindible llegir les cròniques de Julio M. Lázaro i de Carlos E. Cué i J.M. Moreno a El País. És demolidor al respecte de les maniobres del PP, l'editorial d'El País que porta el significatiu títol “Doblegar al TC”. També fan de bon llegir els articles d'Enric Hernández, que es pregunta com un Tribunal en aquestes condicions pretén jutjar l'Estatut, i de Santos Juliá, que descriu l'estratègia de terra cremada practicada pel PP. Sobre les perspectives electorals de cara al 2008 cal llegir l'article de César Molinas que porta el significatiu títol de “El poder decisorio de la izquierda volátil”.

A València s'ha fet públic un nou informe sobre canvi climàtic impulsat pel IPCC (aviam si Rajoy i el seu cosí se n'assabenten d'un cop!). Podeu llegir al respecte l'article de Joschka Fischer a El País i la crònica d'Antonio Cerrillo publicada a La Vanguardia.

Sobre el futur de la política europea i el seu impacte a la política internacional heu de llegir la conferència de Javier Solana al Real Instituto Elcano. Pel seu interès he volgut recuperar la intervenció de Jordi Pujol davant la Knesset, una intervenció valenta d'un amic d'Israel que defensa davant del Parlament israelí la creació d'un estat palestí. Aquesta és una de les qüestions a debat en la propera cimera d'Annapolis. Podeu llegir al respecte els articles de Lluís Bassets i Walter Laqueur.



“Perles” del programa Polònia emès el 15 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)

LES PERLES (per ordre d’aparició)
- Franco vestit de blanc i angelet. “Estoy intentando que me lleven a un buen monasterio, no olviden que tengo buenos amigos en la Conferencia episcopal... y de paso a ver si funciona la beatificacion exprés que se ve que la plaza de San Pedro estaba a tope el otro día. Y además todos esos mártires tienen mucho que agradecerme, que sin la guerra civil que les monté nada de nada...”

- Montilla es converteix a l’independentisme després de sentenciar “Tot va com el cul.” i surt al balcó de Palau a proclamar la independència de Catalunya. I qui l’atura? ZP? Albert Rivera? L’Iceta? Nooo, és Carod! “Què fas José?” Montilla:”Em dic Josep, aquí i a la Xina.” La intervenció de ZP, ara sí, es decisiva: “Peró qué haces? Si yo pierdo en marzo, me quedo en el paro, pero Joan Clos vuelve a Barcelona.”

EL MILLOR

Nadal i Montilla al despatx del ZP a veure què pillen per les infraestructures. ZP els dóna un bitllet de 20 € (i encara demana el canvi) per a les inversions del trienni. Mentre xerren, entren sense massa contemplacions un parell de tiarrus. ZP diu que són: “funcionarios del gobierno vasco que vienen a buscar su cupo”. Obren la caixa forta i s’incauten de tot de bitllets. Hilarant el conseller Nadal que ho pilla tot amb efectes retardats. Però el president Montilla està llançat, torna al despatx de ZP vestit de basc amb la consigna “Àdhuc la hostia, venimos a por el cupo.” A veure si fent-se passar per bascos pillem una mica més... però es veu que no.


EL(S) PITJOR(S)
- Jordi Hereu fa aturar una bici per portar les rodes baixes, per contaminació acústica, per mil tonteries. Total, que la noia baixa de la bici, i mentre parla amb Hereu i els urbans li roben i... no dóna per més la cosa.

- Terribas amb Artur Mas amb l’excusa que diuen que vol ser el Sarkozy català. “No, si és a Sarkozy que li agradaria ser l’Artur Mas francès.” No sé, és que no m’ha fet gràcia.

SURREALISTA
- Intentar fer un gag amb ZP i la confusió entre “las chicas del Chad” amb “las chicas del chat”.

KA FORT
- El Rei sopant a casa amb els Prínceps: “Qué asco de comida, dónde está el caviar iraní? Ya se ha acabado? Pero si me gasté toda la pasta de la multa de los d’El Jueves.” El Rei, amb un atac de sinceritat post-Chávez es deixa anar, amb perles com “Por fin me he librado de Marichalar.” “Por qué no te callas, Letizia, me gustaba más la Sanum.”

- Aznar a cal Jiménez Losantos que el fa trempar fent-li unes feinetes per sota la taula. Que fuerte, que fuerte.

ARXIU HISTÒRIC
- Esmorzar Mas-Laporta (el segon, el de després de les eleccions, quan ja no hi havia possibilitats de ser President). L’objectiu de l’esmorzar és veure si així menja alguna cosa decent.... i què dir de Duran sota la taula com un gos que espera les engrunes de l'amo...

POLONEWS (PP: Perles del Pellicer)
- Piqué ocupa la presidència de Vueling després d’abandonar la política o, millor dit, després que la política l’abandonés a ell.

- Els números de l’Once: 1 i 1, once.

LA NOVETAT
- Chávez. Un encreuament entre Jaime Peñafiel i Santi Santamaria.

- Schuster. Formant parella artística amb Acebes. Que què tenen en comú? Ja sabeu, cap dels dos diu que han dit...

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Piqué vestit d’hostessa de Vueling i repartint cacauets.

LA PICADA D’ULLET
- Uns mossos irrompen en el despatx de Saura. Després de l’esglai aconsegueix articular paraula: “Estic molt ocupat, com sempre”.

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT PUJOL
Catalans, la gent em copia. No sé si us en recordeu, però jo vaig ser el primer en fer callar de manera dràstica. “Voleu fer el favor de callar?” Sí, em copien: primer el Cuní amb allò de “Prou, prou, prou”. I ara el rei que li diu a l’Hugo Sánchez (Chávez) “Por qué no te callas?” Mira que es soso, no és el mateix preguntar “Por qué no te callas?” que “Voleu fer el favor de callar?” Al que li agrada parlar, no li pots fer una pregunta! Pero no és l’únic que m’han copiat. Cada vegada que hi ha grip tothom em copia la tos. O anar a la presó per motius polítics... jo ja ho vaig fer als anys 60, i ara l’Ibarretxe em vol copiar. [el rei en off: Por qué no te callas?] Ah sí, Visca Catalunya. Mira això també ho deia jo abans que ningú. D’això, chjee, koniec.



ZW núm. 104 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.las1001ideas.com

Aquest mes de novembre tenen lloc diferents esdeveniments vinculats a noves tecnologies, Internet, blocosfera, Web 2.0 i Administració Pública.

Associada a aquesta última, T-Systems i ProPolis impulsen una interessant iniciativa de participació ciutadana amb el nom de: “Las 1001 Ideas.com”. Una pàgina on proposar idees per millorar l’e-administració pública, per part de treballadors, ciutadans, empreses, gestors públics o privats… que s’aniran promocionant de manera similar al sistema de Menéame, on els internautes voten aquelles propostes que més els interessen. ProPolis s’ha compromès a fer arribar les 25 idees més votades al Ministeri d’Administracions Públiques (Direcció General de Modernització Administrativa).

També, aquest cap de setmana, se celebra a Madrid el Congrés de Webmasters 2007 que tractarà temes diversos com: posicionament en cercadors, promoció, legislació, usabilitat, disseny i programació, entre molts altres.

Una altra cita important, que apuntava en el Zona Web 91, serà “Evento Blog España (EBE 07)”, la segona edició del qual tindrà lloc a Sevilla els pròxims 23, 24 i 25 de novembre.

I, del 27 al 30, a Gijón s’inaugurarà la X edició de les Jornades sobre Tecnologies de la Informació per a la Modernització de les Administracions Públiques, TECNIMAP. Podeu consultar el programa complet que combinarà taules rodones, tallers i conferències amb les diferents presentacions comercials.

Per acabar i per saber més sobre els beneficis de la Web 2.0 en el context de l’Administració Pública, us recomano aquesta presentació en power point: Web 2.0 for eGovernment: Why and How? Carlos Guadián fa un resum de les idees principals a més d’oferir altres enllaços d’interès.

(ZV) Zona Vídeo. The Hub és un portal de vídeos, que funciona ja en sistema beta de prova, similar al conegut YouTube, on els usuaris poden pujar els vídeos i àudios que desitgin sempre que la temàtica sigui els Drets Humans. Permet publicar vídeos des de qualsevol tipus de suport, mòbils o càmares. Proporciona espais per a ONG, entre altres serveis, i possibilita la creació de grups de discussió i diferents perfils d’usuaris.

Intervenció en el debat sobre les propostes de resolució

INTERVENCIÓ DEL PORTAVEU SOCIALISTA EN EL DEBAT SOBRE LES PROPOSTES DE RESOLUCIÓ

16/11/2007

Gràcies Sr. President, senyores i senyors Diputats,

Pujo a la tribuna per manifestar la posició del nostre Grup parlamentari davant les Propostes de Resolució presentades i per anunciar el sentit del nostre vot.

M’havia promès a mi mateix que em cenyiria estrictament a la intervenció que m’havia preparat, però em crec obligat a fer alguna consideració que, creguin-me, ha estat feta des del màxim respecte a les posicions de tots els grups, i interpretant el que em va semblar que era l’esperit d’ahir del líder de l’oposició quan va demanar als membres del seu grup que no aplaudissin, en el sentit de donar a un debat sobre un tema que afecta tan directament a tants ciutadans la solemnitat, el rigor i la manca de partidisme que l’haurien de presidir. En aquest sentit, intentaré ser molt fidel a aquest esperit.

Permetran que amb el màxim respecte els digui, per exemple, que jo no negaria mai la dignitat nacional a cap grup d’aquesta cambra, a cap ni un, perquè no crec que ningú tingui el dret a fer-ho. Ni ho he fet quan CiU governava, ni quan va tenir un acord amb el PP en la investidura del senyor Aznar o amb la gestió d’Alvarez- Cascos.

Segona qüestió que els volia comentar. S’ha posat com a argument d’autoritat unes afirmacions de la meva companya Mercè Sala. Li haig de dir que jo accepto l’autoritat de Mercè Sala en temes ferroviaris. Totalment. També quan va dir que governs anteriors no van voler el traspàs de Rodalies i quan va dir que el procés de millora de les Rodalies es va interrompre, lamentablement, el 1996.

Els haig de dir també que des del meu escó, amb la presidenta del meu grup, amb qui compartim comentaris sobre el desenvolupament de la sessió, hi ha hagut un moment que m’ha sortit una frase que deia: “Tanta coherència m’aclapara”. La de tothom.

Per exemple, avui podem saludar amb satisfacció que per primera vegada el Grup Mixt demana la unanimitat en defensa de l’interès de Catalunya. Crec que val la pena subratllar-ho. I potser reclamar-ho en altres ocasions que també ho poden requerir, com la defensa d’un Estatut aprovat pel poble català, per exemple.

També la coherència d’alguns que titllen de sucursalistes els seus companys de Govern i amb els que es presenten plegats a les eleccions al Senat. Tanta, tanta coherència m’aclapara!

S’ha dit per part d’alguns intervinents que el president no hi és. Jo crec que tothom ho sap, però per si algú no ho sap, el seu grup parlamentari sí que hi és, i ell està exercint d’amfitrió, en nom del país, en la Cimera de l’Assemblea de Regions Europees amb Poder Legislatiu.

I ara sí, passo al que volia dir. Em sembla que he mantingut un bon to, per no abusar del fet de ser l’últim, i ningú es pot haver sentit ferit, o com a mínim igual de ferit que el nostre grup en escoltar la resta d’intervencions.

En política, anar contra corrent té poc rendiment a curt termini. Prou que ho va comprovar el nostre Grup en la llarguíssima tasca d’elaboració del nou Estatut... Penso en la Lídia Santos.

Dic això perquè alguns es poden preguntar de forma ben legítima com és que el Grup Socialista ha decidit conscientment anar a perdre una votació avui sobre un tema que ha causat tanta alarma social, però que, al cap i a la fi, no tindrà cap mena de conseqüència pràctica.

Per això és important fixar amb claredat la nostra posició i proporcionar els arguments que la sustenten.

Votarem en contra de les peticions de dimissió de la Ministra de Foment, però ja els anuncio que votarem a favor dels dos primers punts de la proposta signada pels companys d’Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, per la qual cosa demanem la votació separada del tercer punt d’aquesta proposta. Entenem que en els dos primers punts es fixa el que hauria de ser la decisió unànime avui d’aquest Parlament.

Votarem en contra de les peticions de dimissió de la Ministra de Foment per dues raons.

La primera raó és perquè creiem que no correspon al Parlament de Catalunya erigir-se en instància de control polític del Govern d’Espanya.

I no pensin que aquesta és una raó de tipus formal, no, és una raó profundament política.

D’altra banda, no seré jo qui tregui mèrit als arguments de tipus formal que en un Estat de dret esdevenen gairebé sempre qüestions de fons.

Els governs sols responen davant de la Cambra que ha fet confiança als que els presideixen. Això no vol dir que des d’altres instàncies polítiques no es pugui exercir la crítica, però el que no es pot és pretendre apropiar-se de la funció de control polític.

I convindran amb nosaltres que una exigència de dimissió és una clara funció de control polític.

¿Quina seria la nostra reacció si el Congrés dels Diputats o les Corts Valencianes, per posar dos exemples, exigissin la dimissió del nostre Conseller de Cultura, posem per cas? És una reflexió, i no me l’agafin al peu de la lletra, perquè li desitjo que segueixi durant molt temps fent la magnífica tasca que està fent. I si algú a qui no correspon en demanés la dimissió, no li faríem cas, òbviament.

¿Per què es pensen vostès que el Parlament de Catalunya, al menys des de 1980, no ha reclamat mai la dimissió d’un Ministre o d’un President del Govern d’Espanya?

Algú pot pensar que no ho ha fet perquè no hi ha hagut fins ara motius per fer-ho. Jo no ho crec. Crec que el Parlament mai no ha exigit la dimissió o el cessament d’un Ministre perquè no havia de fer-ho, perquè no pot fer-ho, perquè no està en el seu àmbit de competències fer-ho.

Tampoc no ho han fet els successius Governs de la Generalitat. No perquè no hagin mantingut de vegades una posició crítica o una forta disparitat de criteris amb respecte d’un Ministre, sinó perquè el respecte i la lleialtat institucionals, l’eficàcia política i fins i tot el sentit comú així ho aconsellen.

Sigui dit de pas, m’ha sorprès moltíssim comprovar com cap dels grups de la Cambra que plantegen avui la votació l’exigència de dimissió de la Ministra de Foment, cap ni un, no ha plantejat aquesta votació en el Congrés dels Diputats que és on toca. Aquests grups tenen representació al Congrés, alguns d’ells fins i tot tenen grup propi, però allà no han provocat una votació en el mateix sentit que ho fan avui aquí. És, com a mínim, sorprenent.

Per tant, primera raó. No correspon a la Cambra catalana prendre una decisió com la que avui, n’estic segur, prendrà. I aquest argument que els donem val per avui, demà, demà passat i l’altre. Governi qui governi, aquí i allà.

Més lluny ens portaria la reflexió sobre si enfortim o afeblim les institucions, les apropem o les allunyem de la ciutadania, quan les forcem a prendre decisions que no estan en el marc de les seves competències i que, per tant, no tindran efecte pràctic.

Segona raó, també d’ordre polític. Ningú no dubta que estem davant d’una situació de col·lapse de les infraestructures ferroviàries sobre la qual hi ha responsabilitats evidents. En vam parlar dimarts. Hi ha responsabilitats d’anteriors governs i, per tant, dels que els donaven suport i també, lògicament, hi ha responsabilitats de l’actual govern d’Espanya.

Són aquestes darreres les que ens porten avui aquí.

I aquestes responsabilitats les ha assumit en primera persona el President del Govern d’Espanya. Ho ha fet a peu d’obra i davant dels veïns; i ho ha fet també davant del Congrés dels Diputats en un debat monogràfic que tots vam poder seguir i del que avui se’n poden consultar les actes.

El President Zapatero ha assumit responsabilitats i s’ha compromès a resoldre el problema creat i rescabalar els afectats. I, en el marc de les seves competències, ha decidit mantenir en el seu càrrec la Ministra de Foment. El perquè se li hauria de preguntar a ell, allà on toca.

Nosaltres tenim la màxima confiança en el President del Govern d’Espanya. Una confiança compartida també per molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I relativament aviat podrem veure fins a quin punt.

Si el President Zapatero ha posat per davant de qualsevol altra consideració, la solució als problemes creats, també ens té al costat per assolir aquest objectiu.

Per tant, per les dues raons que he explicat, votarem no a les propostes de resolució que abans els he indicat.

Moltes gràcies, Sr. President, senyores i senyors Diputats.

Pressupostos socials

Aquí teniu l'article sobre els pressupostos de la Generalitat per al 2008 que m'ha publicat avui el diari ABC:

Presupuestos sociales

Esta semana, en el Pleno del Parlament de Catalunya, se lleva a cabo el debate y votación del Proyecto de Ley de Presupuestos que el Govern de la Generalitat, a través de su Conseller d’Economia, Antoni Castells, presenta a aprobación a los grupos de la cámara.

El Conseller Castells, utilizando una expresión muy catalana, ha puesto, con estos Presupuestos, “fil a l’agulla” a la clara voluntad del Govern Tripartit y del President Montilla de trazar una clara línea de trabajo orientada a la mejora de las prestaciones y políticas sociales y la apuesta por la competitividad de la economía.

El Presupuesto para 2008 profundiza pues en el esfuerzo de cohesión social y de mejora de la competitividad, apostando por la calidad de los servicios públicos y modernizando la economía. Al mismo tiempo, culmina el proceso de saneamiento de las finanzas catalanas, enjugando los 1.264 millones de euros de déficit heredado de los gobiernos de CiU. Un equilibrio presupuestario que además es sinónimo de buena gestión, eficiencia y rigor en el manejo de las cuentas.

Si hablamos de números, vemos que estamos ante un Presupuesto claramente positivo, necesario y beneficioso para Catalunya, con un total de 34.749,7 millones de euros, aumentando un 7,9 % más que el 2007. Y todo ello sin aumentar la presión fiscal. Ejemplos: las políticas de vivienda suben un 32%; se incorporarán 1.270 Mossos y personal de comisarías más; la plantilla de profesores y personal de centres no universitarios crecerá un 2,4%, con 1.725 nuevos contratos; aumentan un 33’5 % los fondos destinados a I+D+i; el gasto en salud concentra el 26,2% del presupuesto y la partida en educación llega a los 5.770,3 millones de euros, un 16,6% del presupuesto.

Es una señal clara para los catalanes y catalanas. El Govern presenta unas cuentas que, en sus rasgos más definitorios, dedica más de la mitad de la inversión a políticas sociales, aumenta la inversión un 17 % hasta llegar a los 715 euros por habitante (duplicando casi las cifras del último gobierno de CiU), y que pone la prioridad en las infraestructuras de transporte que Catalunya tanto necesita, dedicando 2.212,5 millones de euros al transporte público, de los que 1.182 serán para infraestructuras ferroviarias.

Los presupuestos que se someten a votación del Parlament muestran, así mismo, la sólida cohesión del Govern, y una determinación fuera de toda duda para que las políticas progresistas y de mejora de los servicios públicos sean el motor de la política catalana. A través de estos presupuestos, los partidos que forman el actual Govern de Catalunya demuestran la cohesión y solidez imprescindibles para el progreso del país.

Intervenció en el debat sobre la crisi de rodalies

Aquí teniu la transcripció de la intervenció que he fet en el debat sobre la crisi de rodalies celebrat avui al Parlament de Catalunya:

INTERVENCIÓ MIQUEL ICETA AL PARLAMENT (14/11/07)

Gràcies, senyor President, senyores i senyors Diputats.

Sr. Mas vostè ha fet una intervenció que no està a l’alçada del que s’espera d’una persona que per dos cops consecutius ha volgut ser elegit President de la Generalitat. Parla com si acabés d’arribar a aquest tema, no com qui representa el partit que ha governat Catalunya vint-i-tres anys.

Sr. Mas, fa temps que veig que ja no és el que era. Ha abandonat el camí per esdevenir un líder de país i es conforma amb dirigir, de moment, el seu partit. Alguns dels que té més a la vora ja s’han adonat. I això no s’arregla posant un altre logotip al carrer Còrsega. Vostè avui ha perdut una altra oportunitat de fer un bon servei al país i al debat polític.

Ja va perdre una altra bona oportunitat quan fa uns dies va criticar de manera mesquina al President de la Generalitat quan ell alertava a Madrid de les conseqüències que podria produir una manca de respecte a Catalunya, en comptes de donar-li suport, que és el que tocava.

Vostè ha fet novament ostentació de manca de generositat, d’objectivitat i d’alçada de mires.

I si la falta de mesura, d’objectivitat, de criteri és greu en un dirigent polític que aspira a presidir Catalunya… encara és més empipador venint de qui dirigeix per ara la força política que ha governat el nostre país tants i tants anys.

És empipador, perquè resulta d’una gran hipocresia.

No se li recorda ni a vostè ni al seu partit un gran interès en la xarxa de rodalies de Barcelona.

No van demanar la transferència del servei ni quan una sentència del Tribunal Suprem de l’any 1996 els hagués permès de fer-ho. I vostès, llavors, eren imprescindibles a Madrid, li ho recordo.

Vostès han estat també responsables de la manca d’inversions a Rodalies a Catalunya.

No poden amagar la realitat per molt que els hi molesti.

Van votar a favor dels pressuposts del PP (tenint aquest partit majoria absoluta a Madrid!) els anys 2000, 2001, 2002 i 2003. La legislatura negra per a les rodalies de Barcelona.

Amb pocs diners per inversions
Amb pocs diners per manteniment
Amb nul·la previsió de futur

Decidien un traçat de l’Alta velocitat que superposava línies, sense preveure les conseqüències. Sense dedicar-hi cap esforç addicional. En uns anys en què es va incrementar en gairebé un 17% el nombre de passatgers.

Compari xifres: inversió en rodalies mitja en el període 2000/03, 78.4 M€; inversió mitja en el període 2004/06, 146,8 M€, un 87,2% més.

Sort d’aquest increment. Sort d’això. Diran que és insuficient, què hauríem de dir si hagués continuat el ritme de la parella de ball CiU-PP!

Hem sabut també que vostès mateixos presentaven esmenes als pressupostos del PP per rebaixar encara més la inversió en rodalies de Barcelona, pretesament per afavorir altres actuacions, que finalment s’ha vist que eren obres que no es van realitzar. Vagi a veure el pas a nivell de Flaçà.

En què pensaven vostès quan governaven?
On miraven?
Què volien?
Què pensaven que passaria en el futur?
Com volien gestionar-ho?

Vostès no poden exercir d’acusació particular en aquest tema. Perquè la seva responsabilitat per omissió, per inhibició, és claríssima i aquesta desatenció inversora ha deteriorat el servei de rodalies i ha estat també una de les causes de les incidències que ha patit darrerament.

Però aquest no era l’inici de la intervenció que volia fer. Perquè crec que val la pena que els debats siguin quelcom més que un exercici de llençar-nos els plats pel cap.

El que ha fet vostè, senyor Mas... sento que els cogui, però jo també estaria realment “escocido” si, després de governar 23 anys Catalunya, em trobés amb la dotació d’infraestructures que tenim.

Com és possible dir que el govern de Catalunya no ha fet res, quan ha començat per reclamar la transferència del servei de rodalies quan vostès, en 23 anys, no han fet res.

Com es pot dir que no s’ha fet res quan el govern de Catalunya ha exigit i obtingut un pla de xoc de rodalies per posar remei a una desatenció inversora de tants i tants anys?

Jo crec que el govern de Catalunya la va encertar, aquest, no només el 20 d’octubre, que també. L’havia encertat ja abans, o és que es creuen que és casualitat que un Secretari d’Estat, per primera vegada, es desplaci a una zona per seguir de prop unes obres? O es que es pensen que això va ser una decisió casual?

O com avui, quan la Ministra ja ha anunciat que les rodalies seran gratuïtes fins que no arribi l’alta velocitat a Barcelona? Es pensen que no té res a veure amb les gestions del govern de Catalunya, del seu president i dels partits que li donen suport?

Per tant, siguem objectius i reconeguem les responsabilitats allà on són. Perquè és veritat que aquest debat en aquesta cambra és una mica trucat. Perquè vostè ha reconegut, i això l’honora, que la responsabilitat d’aquesta obra correspon a un altre govern. I per tant l’exigència de responsabilitats també correspon a una altra cambra.

El govern de Catalunya ha fet el que li tocava. Posar-se al costat de la gent, posar els mecanismes alternatius, exigir del govern responsable de l’obra el compliment de tots els compromisos i rescabalar els usuaris i altres perjudicats per aquest fet.

Però aquest debat no es limita només, i en això té vostè també raó, al que ha passat del 20 d’octubre ençà. Perquè és veritat que ens hem trobat uns problemes abans molt importants. Tots érem conscients que el traçat era difícil. Els primers que haurien d’haver estat conscients d’això amb més eficàcia és la pròpia empresa constructora i també hi ha hagut una manca de diligència per l’administració que havia de vetllar per la verificació del compliment d’aquesta obra.

I aquesta és la responsabilitat que ha assumit en primera persona, in situ i en seu parlamentària, el president del govern d’Espanya.

Per què era crític aquest punt? Si ho sabem tots! Vam decidir entre tots que l’AVE entrés a Barcelona soterrat. Vam decidir entre tots el mínim impacte ambiental possible, i per tant la superposició de línies. Vam decidir que entrés per un lloc on el terreny presenta problemes d’estanqueïtat perquè són capes freàtiques pròpies d’un terreny deltaic. Això és així. Quan vostè diu: “com explicarem a la gent les dificultats?”. En primer lloc dient això. Acceptant que aquesta obra era molt difícil. Que també era molt difícil preveure que no tindria incidències sobre les altres línies que coincidien en aquest tram. I això fa també més responsables els que, havent aprovat aquest traçat en el seu dia, no van posar cap mesura, no van incrementar la dotació inversora per atendre aquesta eventualitat que desgraciadament s’ha produït. Error constructiu, per tant, de l’empresa. Deficient supervisió de l’obra, efectivament. Però no ens podem quedar aquí.

Tots els partits que hem tingut responsabilitats de govern sabem les dificultats de l’execució i la gestió de les obres públiques, inclòs de la decisió sobre els seus traçats. Probablement a algú li serà difícil entendre perquè una estació de l’AVE se situava al terreny municipal de la Secuita. A algú li pot costar, segurament perquè no va assistir en el moment precís a la discussió entre diverses administracions, que va produir un resultat. Però segurament d’aquí 50 anys ningú ho entendrà...

Ens pot passar el mateix si ara comencem a jugar entre tots sobre el traçat al travessar Barcelona. Perquè és veritat que hi ha possibles, sempre, errors en la construcció, però hi ha garanties exigibles i confiances necessàries en els tècnics que dirigeixen, controlen i supervisen aquestes obres.

Jo el que demano és que en aquesta qüestió ens posem al costat del govern en el que és l’obligació en aquest moments del govern de Catalunya: exigir, davant qui és responsable, el compliment de les obres i els compromisos. Assegurar una presència del govern de Catalunya en tota l’execució d’obra pública que realment ho requereixi. Sigui de la pròpia Generalitat, lògicament, o sigui de l’Estat. Cosa que no s’ha plantejat mai, amb la petita excepció, quina casualitat, dels Jocs Olímpics de Barcelona.

I per això jo voldria acabar amb un missatge d’esperança i de confiança, que també ho és d’exigència i autoexigència. És el mínim que podem fer per les persones afectades, de les quals en parlem però no sé si en pensem prou. Reconeixent el seu civisme i la seva paciència, intentant rescabalar-los del que han patit i garantint-los que els problemes que afrontem se solucionaran, que al final la xarxa de rodalies serà millor que la que tenim i que l’alta velocitat arribarà a Barcelona i a la frontera en un termini raonable.

Moltes gràcies senyor president, senyores i senyors diputats.

Aznar segueix a Iraq

El debat més rellevant de la setmana ha estat sens dubte el plantejat per sengles intervencions del President Montilla a Madrid. En efecte, la conferència del President de la Generalitat en el Forum Nueva Economía i les paraules del President Montilla en l'acte de lliurament del Premi Blanquerna a Javier Pérez Royo, han estat notícia i van aixecar força polseguera. En l'esmenat forum econòmic el president va alertar contra una eventual desafecció irreversible de Catalunya amb respecte del conjunt d'Espanya i en el lliurament del premi Blanquera va alertar contra el que el propi guardonat ha qualificat de “cop d'Estat judicial”, referint-se a les maniobres del PP per condicionar i bloquejar el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial.

El President Montilla no és persona de les que perden força per la boca ni tampoc d'aquelles que fan de la política un exercici d'escenificació teatral. Quan Montilla parla, se l'escolta i molts prenen nota. Com ha de ser. No cal dir que comparteixo totalment les paraules del president. Si l'Estatut no arribés a desplegar-se progressivament a un ritme raonable, si no es produís el rescabalament del retard en inversió pública de l'Estat en infraestructures a Catalunya o si no es resolguessin satisfactòriament i a bon ritme els problemes ocasionats per les obres del Tren d'Alta Velocitat, la desafecció política d'una majoria de catalans amb respecte d'Espanya podria tenir efectes irreversibles. Com va dir el propi President, fer aquest advertiment és una obligació per pura lleialtat institucional.

Hi ha hagut qui ha volgut veure en les paraules del President Montilla un retret o amenaça al Govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero. És una interpretació equivocada. Si algú està fent el màxim esforç per evitar que es produeixi aquesta desafecció és Zapatero. Hi hauria hagut Estatut sense Zapatero? No. Hi hauria hagut acord sobre les inversions públiques de l'Estat a Catalunya (34.000 M €) pels propers set anys sense Zapatero? No. S'hauria produït l'inici del procés de retorn dels papers de Salamanca sense Zapatero? No. Hi hauria hagut acord per permetre la presència de les Comunitats Autònomes als organismes de la Unió Europea sense Zapatero? No. Hi hauria hagut un reconeixement institucional de la llengua catalana per part de la Unió Europea sense Zapatero? No. Hi hauria hagut llum verda del govern espanyol al reconeixement del domini d'internet puntCat sense Zapatero? No.

Les paraules del president Montilla són advertiment seriós i van adreçades al conjunt de l'opinió pública espanyola, contenen un reconeixement explícit a la tasca desenvolupada per Zapatero, i alerten dels perills de desafecció que es poden crear si el procés obert no es desenvolupa satisfactòriament, si no es resolen els problemes pendents, si el tracte singular a Catalunya es pretén presentar com a privilegi, si no es reconeix que els avenços impulsats des de Catalunya acaben sent sempre molt beneficiosos pel conjunt dels pobles d'Espanya, si persisteix la furibunda campanya anticatalana desfermada pel PP i pels seus corifeus mediàtics, o si la conspiració ultra contra l'Estatut s'imposa i aconsegueix manipular el Tribunal Constitucional per desnaturalitzar l'increment d'autogovern pactat entre les institucions catalanes i espanyoles i referendat lliurement i majoritària pel poble de Catalunya.

Sobre les declaracions del president Montilla i la polèmica que han desfermat us convido a llegir els editorials d'El Periódico i La Vanguardia, i els articles de Joan Tapia, Enric Juliana, Antoni Papell i Enric Hernández.

Em va sorprendre l'equivocada reacció d'Artur Mas a l'advertiment del President. En comptes de fer costat al President en la defensa dels interessos de Catalunya, el cap de l'oposició va intentar menystenir la declaració presidencial. Afortunadament, no va ser capaç de desviar l'atenció sobre el que és fonamental, però va perdre novament l'ocasió de demostrar que és capaç de posar per davant de l'interès partidista la defensa dels interessos nacionals de Catalunya. Contrasta la seva posició amb la d'altres dirigents del seu partit (algun d'ells -Antoni Vives- inclús va intentar utilitzar les paraules del President Montilla com a argument d'autoritat per criticar Josep Antoni Duran Lleida).

La posició de Mas no és sinó una nova manifestació de la profunda desorientació que està patint en aquests moments CiU. Desorientació que es va posar novament de manifest amb les intervencions de Duran Lleida abans i després de la seva presentació com a candidat, amb un discurs que sona bé però que no té res a veure amb la posició política dels dirigents de CDC (Artur Mas, Felip Puig, Oriol Pujol, Francesc Homs, Josep Rull, Antoni Vives) que estan en un concurs permanent per veure qui és més sobiranista o independentista i per aclarir qui s'entendria millor amb ERC. En aquest context no és estrany que Duran hagi d'utilitzar com a referència de centralitat el propi PSC, amb qui diu que lamenta no haver-se entès més en el passat (oblidant que des de CiU s'ha practicat de forma permanent un intent de desqualificar el PSC per una pretesa manca de catalanisme i que quan han intentat fer aproximacions al PSC han anat a buscar-lo al carrer Ferraz de Madrid en comptes de fer-ho al carrer Nicaragua de Barcelona).

El que és rellevant, però, és que el discurs de Duran no és el projecte que defensen els dirigents de CDC, que són els que manen i els que després de les eleccions generals decidiran el rumb de CiU. Duran els serveix temporalment per intentar evitar una fuita de vots moderats, però després de les eleccions generals prescindiran absolutament d'ell i d'Unió per desplegar l'estratègia sobiranista ja decidida pel pinyol que envolta Artur Mas. En aquestes condicions es molt difícil que antics electors de CiU que ho eren perquè la coalició era sinònim de moderació i centralitat tornin a confiar en la federació nacionalista fent cas d'uns discursos de Duran que no tenen res a veure amb la política que CiU desenvoluparà a l'hora de la veritat.

En contrast amb el desori convergent, avui es publiquen tres entrevistes de tres rellevants dirigents socialistes a tres diaris diferents. Llegiu-les i comprovareu fins a quin punt és sòlid i coherent el projecte del PSC. Carme Chacón a El Periódico, Jordi Hereu a La Vanguardia i Celestino Corbacho a El País.

L'altra gran centre d'atenció de la setmana ha estat la contradictòria reacció del PP a la sentència del judici sobre els atemptats de l'11-M. Acatant formalment la sentència, mentre segueix abonant estrafolàries teories que sols busquen exculpar la mentida en la que el PP es va instal·lar des de l'11-M del 2004 fins avui. En aquest sentit ha estat ben significativa la reacció de José Maria Aznar que es ratifica en tot el que ha dit al llarg de més de tres anys i segueix cercant altres responsabilitats pels atemptats que convinguin a la seva falsa versió de la història. Sembla encara convençut de la tesi abonada pel seu assessor Pedro Arriola que, segons el llibre sobre l'atemptat escrit pel periodista d'El Mundo, Casimiro García Abadillo (poc sospitós de treballar pel PSOE), poques hores després de l'atemptat va dir: "Si ha sido ETA, barremos; si han sido los islamistas, gana el PSOE".

Podeu llegir al respecte les opinions d'Ernesto Ekáizer, Manuel Rico, Patxo Unzueta i Josep Ramoneda. No us podeu perdre el vídeo del PSOE en el que queden al descobert les mentides del PP a través dels fets provats continguts en la sentència del judici. Podeu llegir aquí la crònica d'Anabel Díaz sobre el contingut d'aquest vídeo.

Sobre l'endimoniada situació que viu el Tribunal Constitucional podeu llegir els articles de Soledad Gallego-Díaz i Javier Pérez Royo. De les maniobres del PP en el món judicial i en el propi Tribunal Constitucional, Basilio Baltasar n'extreu una conclusió rotunda i inquietant: “La ruptura subversiva de la derecha”.

Com a contrapunt hauríeu de llegir la llarga entrevista a José Luis Rodríguez Zapatero publicada en dues entregues pel diari Público i l'entrevista a Alfredo Pérez Rubalcaba publicada avui a El País.

Sobre l'incident entre Hugo Chávez i el Rei a la Cimera Iberoamericana celebrada aquest cap de setmana, us recomano que llegiu el comentari del director de Publico, Ignacio Escolar.

Acabo recomanant la lectura de l'article de Joseph S. Nye publicada a El País en la que certifica la fallida de l'unilateralisme practicat pels Estats Units i abona la creació de mecanismes multinacionals per abordar els problemes més importants del planeta.



“Perles” del programa Polònia emès el 8 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí i celebrar que ja en portem 50!)

LES PERLES (per ordre d’aparició)
- L’assessor assessora Duran i Mas sobre les causes del desgavell. De tota l’explicació tècnica (tipus “cua de maniobres” ja m’enteneu) el que no entenen són conceptes com “servei de rodalies” o “Baix Llobregat” i mostren un desconeixement total sobre aquella cosa anomenada “metro”.

- Montilla a Nadal: “ja has parlat amb Zapatero com et vaig demanar? ja has aconseguit que Maleni dimiteixi?” Montilla hi veu cabòries ocultes... i és que Carod, Tura i Nadal li han col·locat una càmara oculta. Montilla descobreix el pastís, vull dir, El show de Truman [Montilla], i el seu director ZP: “Tu vida transcurre en un inmenso plató, y no veas el éxito que tenemos, hasta ganamos a Gran Hermano.” Montilla: “pero y el tripartito? Y el Carmel?” ZP: “Ah sí, eso nos costó una pasta en efectos especiales...” I és segons Soler “quan la realitat no és prou divertida l’exagerem una mica, però normalment no cal.”

- Reunió a cal PP. Rajoy parla clar: “Hay que pasar página y mirar para adelante.” (es veu que s’ha d’aprofitar que els psicòlegs encara no deixen sortir a Acebes). Zaplana: “Eso lo sabe José Mari?” Rajoy: “No, y como se lo digas te vas a enterar”.

- Maleni a l’Hospitalet inaugurant... “el socavón número 18 que, por votación popular, llevará mi nombre (en el cartel lo pone en catalán para respetar el estatut).”

- Cuní i Rahola entrevisten la ministra Àlvarez, que “fa anys que ens està foment.”

EL MILLOR
- “El estado contra Juan José Ibarretxe alias... vaya no tiene alias?” Ibarretxe: “Porque no soy terrorista!”. Després d’un brevíssim interrogatori del fiscal, que només deixa contestar amb un sí o no, encara que la pregunta no ho faci possible, el jutge crida a deliberar al jurat. Jurat, el portaveu del qual és Rajoy: “Señoría, mis primos y yo venimos deliberados de casa”. Culpable, y al trullo. El gag acaba amb tots fent l’onada, és clar.

LA CANÇÓ [by Maleni Jurado]
Como una obra
así es toda mi vida
Como una obra
que nunca se termina

Que un día de estos
me caerá un tren encima
Como una obraaaa

Aguantaré, que dimita su padre
Me muevo bien en medio del desmadre
como me mola
armar follón, con una obraaaa

[Mas] Però es pot saber quan arribarà l’AVE?
eso mi amor ni dios mismo lo sabe
y que me importa?
mi vida es hoy como una obraaaa

EL PITJOR
- Santi Santamaria i Ferran Adrià de joves treballant en un burguer: “Yo només tenia lus vint anys i només Déu sap el gran tostón que em va fotre”. [la Rusqui, de clienta]

EL CAMEO
- El vídeo del Ministre Joan Clos de visita a General Motors. Insuperable. No el poso a la categoria d’El millor perquè malgrat que ho sembli, no és obra del Polònia...

SURREALISTA
- El Rei li ha comprat a Mohammed una “colònia”: “Tu tranquilo, que yo ya tengo dos”.

KA FORT
- Possibles candidats a gestionar l’aeroport del Prat: Port Aventura, L’Arca de Zoè, Samsonite...

ARXIU HISTÒRIC

- Renfe aventura: “M’acaba d’arribar una novetat però no sé si estan preparats... El viatge en Rodalies Renfe entre Barcelona i Castelldefels”. El de l'agència Aunmal Viatges diu que el bitllet costa 500 €, que t'hi pots passar 4 hores dret, amb 300 persones que no s'han dutxat i que més val que t'hi enduguis una llinterna... Ei, i d’això ja fa un any, eh, no 5 minuts!!!

POLONEWS
- Efectes a Catalunya de la vaga de guionistes de Hollywood : “sort que el Ministre Clos sempre apareix quan se’l necessita”

LA PICADA D’ULLET
- Arxius secrets vaticans. En un sobre es descobreix un quart secret de Fàtima: que l’AVE ensorrarà la Sagrada Família.

EL DIÀLEG DEL PRESIDENT MARAGALL
Catalans, no sé si heu vist el vídeo que ha fet el tete, vull dir el Conseller Maragall. Aquell de les 3 bessones que diu que Catalunya és el Barça i en Ronaldinho. Es veu que els de l’Espanyol estan que trinen. Total, per què? El vídeo diu la veritat. Catalunya és com el Ronaldinho, no? Vull dir, que no estem en el nostre millor moment, per dir-ho d’una forma suau. Abans erem millors, més ràpids i més imaginatius. Ara volem fer filigranes i no ens surten. I encara notem els efectes de la ressaca política. La gent està desanimada, i el Govern, i no ho dic pel Montilla, que sempre fa la mateixa cara. He heeee que cabrón. Recordo un dia que, sense voler, li vaig fotre la porta als nassos, i el tio es va quedar impassible, callat però, això sí, amb el nas com una patata. He heee. Total, que vivim un temps de desànim que s’ha de superar. Solucions: jo quan em desanimo, per exemple, menjo pistatxos. Ja ho sé, això no arregla el pollo de l’AVE, però a veure, algú té alguna idea millor? Va, a la de tres... visca.



ZW núm. 103 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://zonaong.canalsolidari.org/

Cada vegada, trobem més recursos a Internet, per facilitar la cooperació entre organitzacions que es dediquen al desenvolupament d’accions de sensibilització, actuació en el territori, investigació i/o formació…en diferents àmbits i que van incorporant progressivament les noves tecnologies. En el seu dia, destacàvem les Aplicacions d’Acció d’APC (Associació per al Progrés de les Comunicacions). Avui, des de Zona Web volem presentar ZonaONG, una nova eina al servei de les organitzacions socials amb l’objectiu de facilitar les tasques comunicatives a les entitats. Posa a la seva disposició un seguit de recursos i serveis online que permeten desenvolupar accions molt concretes: publicació i enviament de notes i convocatòries de premsa als mitjans; seguiment d’un calendari de convocatòries de premsa previstes a la zona (per província, localitat); publicació d’informes d’interès per a la comunitat d’usuaris; accés a un directori d’usuaris responsables de comunicació…

ZonaONG és un projecte de la Fundació Chandra amb el suport de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i impulsada per CanalSolidari.org. A nivell internacional, destacar l’Institut Interamericà de Drets Humans, un dels centres mundials d’ensenyament i investigació acadèmica sobre drets humans més importants en l’actualitat. El seu objectiu: promoure i enfortir el respecte als drets humans, basant-se en els principis de la democràcia representativa, el pluralisme ideològic i el respecte dels drets i llibertats fonamentals. Ofereix un enfoc multidisciplinari, fent un èmfasi especial en els problemes d’Amèrica, facilitant informació general i recursos per a l’ensenyament dels drets humans, així com seccions temàtiques especialitzades: Drets de la Dona, Drets polítics i electorals, Seguretat i Drets Humans, Llibertat d’Expressió, etc. Es poden consultar també els informes periòdics de l’Institut, recursos per a la investigació i la formació, noticíes i publicacions diverses, entre altres referències. Des de la pàgina s’accedeix al Centre de Documentació de l’IIDH (CEDOC) que disposa d’una col·lecció documental interdisciplinària que aborda la situació dels drets humans d’aquell continent.

(ZV) Zona Vídeo. Kyte.tv és una plataforma que ens permet crear el nostre propi canal de televisió a Internet, a partir de vídeos, imatges, àudios o altres documents com enllaços o enquestes. A més de veure quants usuaris estan veient el mateix vídeo que nosaltres en un moment determinat, està preparada per veure vídeos en una interfície mòbil. Ofereix televisió des de i per al mòbil. El seu operador en aquest cas és Swisscom Mobile que ofereix el suport de telecomunicacions de manera gratuïta a l’usuari, només fins a finals d’any. Kyte.tv inclou, també, xats privats per a cada canal.

El PP al govern tornaria a mentir

La notícia de la setmana ha estat sens dubte la Sentència del judici sobre els atemptats de l'11-M. El cert és que la Sentència no ha sorprès gairebé ningú: la magnífica instrucció del jutge i la fiscal ja havia deixat claríssima l'autoria dels atemptats i la ridiculització fins al límit de la teoria conspirativa avalada pel PP. La única sorpresa ha vingut, novament, de la mà del propi PP que, acatant aparentment la Sentència, no deixa d'apuntar cap a preteses incògnites sobre una inefable autoria intel·lectual que d'alguna manera justificarien la seva actitud des de l'11-M-2004 fins avui.

La veritat és que el PP va mentir des del primer moment, intentant atribuir l'autoria dels atemptats jihadistes de Madrid a ETA per tal d'obtenir no se sap quin rendiment polític. Estaven convençuts que si ETA era culpable, ells guanyarien les eleccions, mentre que si l'autoria era atribuïda a Al-Qaeda, molta gent podria retreure al govern la implicació espanyola en la invasió d'Iraq. Encara no han entès que les eleccions no van castigar la guerra d'Iraq (tot i que molta gent la rebutjava, molt abans dels atemptats de Madrid), sinó que la ciutadania va manifestar el seu rebuig frontal a la mentida i l'intent de manipulació. Encara és hora que algú del PP accepti l'error, demani disculpes i pugui mirar cap al futur amb ulls nets. Quan en el decurs d'aquest dies encara parlen de donar suport a ulteriors investigacions de l'atemptat, molta gent pensa que encara voldrien manipular els fets i les dades per trobar disculpes a una actuació que ha merescut el rebuig majoritari de la societat espanyola.

Si Rajoy fos President seria capaç de tornar a anomenar Acebes Ministre de l'Interior, Astarloa seria el nou Ministre de Justícia i Zaplana esdevindria Portaveu del Govern. Amb aquest “dream team”, intentarien que el guió escrit per Aznar a la FAES tornés a esdevenir veritat oficial, amb l'ajut inestimable d'alguns mitjans de comunicació que han rebut, ells també, una sonora bufetada amb motiu de la sentència que el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha subratllat.

Us recomano llegir els editorials d'El País i d'El Periódico sobre la sentència, el magnífic reportatge de José Manuel Romero aparegut avui a El País que desmunta punt per punt la tesi conspirativa a partir d'un anàlisi de la sentència. Ho fa més resumidament Ernesto Ekáizer en aquest article. Podeu llegir també les opinions al respecte de Josep Ramoneda, Carlos Carnicero, Javier Pradera i Juan Fernando López Aguilar. El combatiu Manuel Rico escriu a Público dos articles antològics: “La factura política de tres años de mentiras” y “Acebes cambia la mentira por el silencio”. Sobre la peregrina tesi de l'autoria intel·lectual no us hauríeu de perdre els articles d'Ernesto Ekáizer i Javier Ortiz.

Si l'Audiència Nacional ens ha donat algun motiu per seguir confiant amb la justícia, no falten elements per a la desconfiança com ,per exemple, la decisió de processar el Lehendakari Ibarretxe i els dirigents del socialisme basc Patxi López i Rodolfo Ares per haver-se entrevistat amb dirigents de l'esquerra abertzale. Podeu llegir l'editorial d'El País i l'article de Lluís Foix al respecte. Per altra banda, prossegueix l'estratègia del PP de bloquejar la renovació del Consell General del Poder Judicial, tal com denuncia de forma contundent Santos Juliá en aquest article. I, per acabar-ho d'adobar, no es dissipen sinó més aviat tot el contrari, les boires que amenacen el prestigi del Tribunal Constitucional. José Bono fa una crida a un cop de timó, proposant una “ètica Valiente” al TC. Tant de bo!

Aquesta setmana es va produir també la compareixença al Congrés dels Diputats del President del Govern per a explicar la crisi de les infraestructures a Catalunya. Podeu llegir aquí la intervenció inicial de José Luis Rodríguez Zapatero i les seves rèpliques als portaveus de l'oposició. El dia abans Zapatero havia publicat al diari La Vanguardia un article amb el títol “Rendir cuentas”.

Per fer-vos una idea de la situació de l'opinió pública catalana i de la seva percepció de la situació política actual es fa imprescindible llegir les dades del sondeig de l'Instituto Noxa publicat avui a La Vanguardia, així com el comentari del director de l'estudi, Julián Santamaría. Un contundent editorial de La Vanguardia alerta sobre la notable distància entre polítics i ciutadania que es posa en evidència a partir de les dades del sondeig. Podeu trobar també interessant la reflexió de Joan Subirats en complir-se un any de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

En aquesta setmana s'ha produït l'aprovació per part del Govern de Catalunya dels Pressupostos de la Generalitat per a l'any 2008. Són uns pressupostos molt importants (34.749,7 M €) tot i que es poden considerar de transició fins que no comptem amb un nou finançament (cal recordar que CiU -i molt personalment Artur Mas- van negociar el finançament 2001-2006 acceptant eliminar la clàusula de renegociació quinquennal existent fins llavors; la qual cosa ens ha deixat en una situació una mica delicada que sols el nou finançament derivat del nou Estatut pot resoldre definitivament). Els Pressupostos pel 2008 suposen un increment del 7,9% amb respecte dels anteriors. El 52% del pressupost correspon a despeses socials. Els increments més significatius es produeixen a les àrees de: recerca, desenvolupament i innovació (33.5%), Habitatge (32,1%), Cicle de l'aigua (26,5%), Transport (23,7%), Transferència als ens locals (17,3%) i Protecció social (10%). La inversió per habitant arriba al màxim històric de 715 € (cal recordar que el 2004 era de 399 €). Trobareu totes les dades aquí.

Tot i que no subscric alguns dels arguments que contenen, considero valuoses tres aportacions aparegudes aquesta setmana sobre l'etern debat sobre l'organització territorial de l'Estat, la plurinacionalitat d'Espanya, o el federalisme, digueu-li com vulgueu. Es tracta dels articles: “Federalismo o autodeterminación” de Juan-José López Burniol, “Cartas boca arriba” de Joan B. Culla i “Estat, nació i asimetria” de Joseba Arregui. Temps hi haurà per parlar de tot plegat. Per cert, aprofito per anunciar-vos la imminent publicació per part de la Fundació Rafael Campalans del llibre “Catalanisme federalista” que recull els meus articles i intervencions sobre el tema.

Segueixo pensant que en general donem poca importància al debat europeu que s'està rellançant a partir de l'aprovació del nou Tractat de Lisboa pel que es reforma la Unió Europea en el sentit assenyalat per l'abandonat projecte de Tractat constitucional. El Real Instituto Elcano ha fet un esforç per ordenar la documentació al respecte que podreu trobar aquí. També trobareu interessants les opinions d'Enrique Barón i de Marc Carrillo sobre el nou Tractat. Aprofito per convidar-vos al debat obert pel Partit dels Socialistes Europeus sobre el seu manifest programàtic de les eleccions europees del 2009 (en anglès i en francès). Podeu trobar d'interès l'entrevista a Naomi Klein apareguda al diari Público.

I acabo amb una mala notícia. Dimarts va morir el company Albert Musons, Viceprimer secretari del PSC de Gràcia, molt conegut en els ambients graciencs i en el món del periodisme. El trobarem a faltar. Us convido a recordar-lo llegint la remembrança d'Albert Musons publicada per Vicenç Sanclemente a La Vanguardia.



“Perles” del programa Polònia emès l'1 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)

LES PERLES (per ordre d’aparició)

- Després de ser entrevistat per Justo Molinero i les seves falques publicitàries, el President Montilla ha adoptat nous mètodes per captar l’atenció als avorrits debats parlamentaris. Només us dic que el tècnic de so és el President Benach, que li va posant falques customitzades a la realitat política catalana, tipus: “Gestoria Revilla, si no pagas te rompemos la rodilla.”

- Maleni buscant esvorancs pel plató com qui trepitja raïm. Sembla que ni Montilla i Soler tampoc s’atreveixen a fer-la fora.... del plató; plató sota del qual passa el nou traçat de l’AVE.... nooooooooo!

- Al Consell de Ministres, ZP escolta més a Chacón que vol que se’n surti del debat sobre les infraestructures explicant acudits davant De la Vega que vol parlar de terminis, seguretat, etc. Més tard... De la Vega es venja amb Chacón fent-la anar disfressada de bruixa per la festa de Halloween a una recepció dels americans que era de gala.

EL MILLOR / LA CANÇÓ [Lluís Llach]

El vostre pis és taaaaan petit
que quan us aneu a dormir
us aniria bé ser estrets de pit
Però quan ve la hipoteca
coi, si et fot una cleca
i et veig mirant a la meca
no és així, no és així com m’agrada a mi
pagar per aquest cutxitril
Sabeu quants euros val?
doncs cada metre va a sis mil
El vostre pis és tan petit
sigui a Porrera o a Rupit
no hi entres mobles si abans no has sortit
no sé pas si s’arreglen
amb una beca
tot això és xerrameca
No és així, aneu-se’n a parir
si els preus no podeu abaixar
molts, per poder pagar
mai no es podran pas retirar.

EL PITJOR

- El ministre Clos intervé per salvar les emissions de TV3 a València. Com?? Amb el seu nou invent, la paella parabòlica valenciana. Els escamarlans són els que han de pillar les ones i l’all, com tothom sap, és un repetidor.

SURREALISTA

- Franco: “Con esto del puente la gente viaja mucho, a mi me gustaba Berlín, Roma... pero claro, desde la Guerra Mundial que esas ciudades están muy sosas. Propongo... Birmània. [L’uniforme militar es transforma en hàbit de monjo budista]. Ah, y además se podría organizar una especie de Gran Birmano....”.

KA FORT [però ni la meitat de tot el que passa a Barcelona]

- El President Montilla i el President Zapatero visiten els es-vorancs de l’AVE: “Lo sé, lo sé, la hemos cagado.... a ver, qué prometo ahora! Ya sé, Arreglaré las obras que quiera el Parlament de Catalunya.... El President Montilla li diu que ja no cola, i ell tan tranquil: “Però mira, la verdad es que en las encuestas seguimos subiendo y pase lo que pase yo nunca voy a hundirme... Ahhhhh [Naturalment, ha caigut en un es-voranc] Esto es culpa de Maleni, cuándo la pille...” Maleni/Magdalena [con g de gafe]: “Estoy aquí, Presidente. Es que me caí el 12 de octubre.” ZP: “Montilla, sácame del agujero y te prometo algo”.

ARXIU HISTÒRIC

- ZP buscant candidat a l'alcaldia de Madrid... Bono el rebutja i en un inversemblant atac de discreció surt per la finestra per fugir dels fotògrafs... ZP: “Pero si yo le he dicho que no se precipite!”

LA NOVETAT

- El cosí de Rajoy, invisible per Acebes. “Hay amigos imaginarios que en realidad existen, no has visto El orfanato?”

LA IMATGE DE LA SETMANA

- El cap tallat de Magdalena Álvarez en una safata, regalimant i tot, mentre crida: “No pienso dimitir! Seguiré a la cabeza del Ministerio... es que yo todo me lo tomo con sentido del humor.... saben qué le dice un socavón a un socavón? Oye, se te ve muy hundido”. Es queda a les fosques i crida: “Eh, cabroneh, hay alguieng?”

LA PICADA D’ULLET

- Acebes: “Yo nunca dije que hubo conspiración, pero la hubo.” No cal dir res més, no??

EL DIÀLEG DELS PRESIDENTS MARAGALL I PUJOL

PM: Catalans, estic emprenyat. Tot l’estiu tothom ha anat de cul perquè el Woody Allen rodava a Barcelona i va i li fot un títol a la pel·li que ningú entén “Vicky, Cristina, Barcelona.” Però què és això, el nom de la filla d’una infanta, o què?
JP: Què sabras tu, que no saps ni anglès!
PM: Are you saying I don’t talk english? Pues no només sé l’anglès. Parlo, al menus, cinc idiomes: català, castellà, anglès, francès i italià.
JP: I alemany.
PM: No, alemany no en sé.
JP: Doncs jo sí.
PM: Qué cabroooon. Doncs això que el català no el parles molt bé, no? Perquè jo quan parles no t’entenc.
JP: Kghgkgikgkn´knk. Escolti.., khooih..
PM: Calla, calla, que jo sé recitar el conte de la caperucita amb els síl·labes canviades, i això compta com a idioma. Ja veuràs: Bai la tacirupeca por el quebos do cuan zas, el bolo! Adedonvas tacirupeca, a saca de mi talibuea...
JP: Doncs jo parlo valencià.
PM: Valencià i el català és la mateixa cosa, no?
JP: Sí, però per guanyar el que sigui.
PM: Però vols dir que encara hi arribem allà baix?
JP: [a càmera] Hola, ché! Ací mos lo passem de categoria.
PM: Potser els del PP ja han tancat el repetidor... au anem.
JP: Ei, per què no ho diem tots dos avui?
PM: Va, a la de tres: un, dos...
JP: Visca Catalunya!
PM: Qué cabróooon.



ZW núm. 102 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.avaaz.org/es/

Avaaz.org (que significa “Veu” o “Cançó del poble”) és una comunitat on i off line de ciutadans activistes i compromesos d’arreu del món, que actuen conjuntament mobilitzant-se en relació als temes socials i polítics més rellevants. A través de campanyes, accions puntuals…, i utilitzant les tecnologies 2.0. per arribar a tots els racons del món, els membres de la comunitat Avaaz.org fan sentir la seva opinió i posicionament sobre qüestions com el canvi climàtic, la seguretat mundial o els drets humans.

Avaaz.org va ser fundada per Res Publica i MoveOn.org, una comunitat d’activistes per Internet als EE.UU. Compta amb un milió de membres distribuïts a 192 països que organitzen accions diverses. Un dels seus vídeos sobre la Pau a l’Orient Mitjà –“No al xoc de Civilitzacions” – ha estat un dels més vistos en la història de YouTube, amb 1,4 milions de visites i 37.000 comentaris, i ha guanyat, també, nombrosos premis. Podeu veure’l aquí, junt amb altres vídeos sobre la justícia global, la lluita contra la pobresa o la guerra de Iraq, entre altres.

Un dels professionals vinculats a aquesta organització, i director de campanyes, és Paul Hilder, cofundador d’openDemocracy.net i autor de documents tan interessants per a la reflexió política com: “Partits polítics oberts? Un mapa per a la democràcia del segle XXI”.

Per acabar, i en la mateix línia, referenciar l’organització Idealist.org (“Idealistas” en la versió espanyola); un espai web interactiu d’Acción sin Fronteras on persones i organitzacions d’arreu del món poden intercanviar recursos i idees, trobar oportunitats i voluntaris, i actuar conjuntament per contribuir a canviar el món.

(ZV) Zona Vídeo. Documentals Online ofereix reportatges d’interès sobre temes diversos com “La caiguda de Fujimori”, el conflicte entre Palestina i Israel, entre molts altres dedicats a ecologia, ciència, Història, art, cinema… L’únic requeriment per veure els documentals és tenir el reproductor web de Divx (Divx Web Player), un reproductor de vídeo que s’integra en el navegador i que es pot descarregar des de la propia pàgina.