diumenge, 21 / setembre / 2008

El rotund fracàs del fonamentalisme de mercat

Aquest matí he anat com cada any a la Festa de la Rosa a Gavà. M'he pres un “mojito” amb els companys de Sants i he tastat la “panceta” de Castelldefels. He saludat moltes companyes i companys. La nostra és una Festa ben especial. S'hi respira fraternitat i s'ensuma una barreja d'olors entre paelles, truites de patates i “migas”. És la nostra manera d'iniciar el curs polític, agafant les forces necessàries a partir de vivències, convicció i germanor. He hagut de marxar en acabar els parlaments de l'alcalde Hereu, la ministra Chacón i el president Montilla, aquesta és la servitud del meu Diari dels diumenges. Us convido a llegir la intervenció del Primer Secretari del PSC que fixa amb precisió la nostra posició en els temes que preocupen els ciutadans i les ciutadanes del nostre país.

El president Montilla ha sortit al pas de la idea peregrina escampada per CiU segons la qual ell hauria tancat un acord amb Zapatero per desactivar la reivindicació catalana d'un finançament just. De fet no hagués calgut fer-ho, només calia haver llegit els diaris d'avui que es feien ressò de la intervenció del president a Sardenya en l'acte commemoratiu de l'autonomia sarda. (Per cert, és difícil superar en capacitat de treball al president. Divendres a la nit estava al seu despatx, en puc donar fer. Dissabte anava a Sardenya però a la nit presidia a Barcelona l'estrena del darrer film de Woody Allen -que a mi m'ha agradat molt-).

No hi ha, per tant, acord secret de cap mena. Com ha dit el president amb sentit de l'humor “ja m'agradaria haver arribat ja a un acord”. El cert és que, malgrat la feina de discreta negociació en curs, les posicions són encara llunyanes. De la mateixa manera que és cert que la posició del Vicepresident Solbes no és avui, afortunadament, la mateixa que en la seva compareixença parlamentària de finals d'agost. En aquest estovament de posicions també hi ha jugat un important paper la unitat dels partits catalans en la reivindicació d'un finançament just per a Catalunya. En un moment així és un greu error malmetre aquesta unitat amb presses, xantatges, terminis, condicionaments o xifres. ¿És sincer Artur Mas quan parla d'unitat mentre critica constantment el President? Ja varem haver de superar l'entrebanc d'una filtració que podia danyar la posició negociadora catalana. Espero que la proximitat del Debat d'orientació Política general que celebrarem en breu al Parlament de Catalunya no provoqui una trencadissa que només pot beneficiar aquells que no volen que Catalunya surti ben parada d'una negociació difícil en la que els socialistes, un cop més, reclamem i oferim unitat, fermesa i discreció.

Transcendental com és la qüestió de la negociació del nou model de finançament que ha de substituir el fracassat i injust sistema pactat l'any 2001 per CiU i el Partit Popular, l'atenció de la setmana ha estat sens dubte l'evolució de la crisi financera internacional originada als Estats Units i la intervenció decidida per Bush per tal d'evitar l'esfondrament del seu mercat de capitals. Us suggereixo una colla de lectures que us poden ajudar a entendre el què està passant i les seves conseqüències.

Començo per l'article de Joaquín Estefanía que es plany de la manca de resposta europea a una crisi d'aquest calibre. Us proposo seguir amb l'article de Guillermo de la Dehesa advertint que ja hem sobrepassat el punt de no retorn que obliga a intervenir abans que la crisi escapi de tot control. També Felipe González explica les falles del sistema que la crisi actual ha posat de manifest. Ho fan també amb gran contundència Lluís Foix, que denuncia la globalització sense lleis, i Robert Mabro que parla de tsunami financer.

Ni els més conspicus defensors del sistema de lliure mercat i de la globalització neoliberal s'han atrevit a reivindicar-los en aquestes hores en què la cobdícia d'alguns ha posat en risc el benestar de gairebé tots. Avui cal reclamar, més que mai, una regulació dels fluxos financers que eviti situacions com aquestes en el futur. I és també un moment per reivindicar tots aquells i aquelles que venen advertint ja fa molt de temps dels riscos del “capitalisme de casino”. El model que defensen els mateixos que diuen que no hi ha prou diners per pagar pensions o per augmentar el salari mínim però que ara reclamen que rescatem les empreses immobiliàries que han fet fallida.

La situació havia arribat al punt que el propi president Bush s'ha vist obligat a impulsar un “pla d'intervenció sense precedents” tal com el defineix Sandro Pozzi a El País perquè, com diu Eduardo Magallón a La Vanguardia, la “crisi obliga a una major regulació dels mercats”. L'editorial de La Vanguardia saludava el mateix dia 20 la decisió de Bush d'intervenir dient -potser de forma un pèl prematura- “sorgeix l'esperança”. Claudi Pérez a El País descriu en detall la proposta de Bush i xifra en 485.000 milions d'euros la injecció de diner públic en el sistema financer que contempla el pla del president nordamericà. Eduardo Magallón fa un bon resum a La Vanguardia dels successius ensurts que han obligat a Bush a decidir-se per una opció tan distant dels seus pressupòsits ideològics. Un gran nombre d'analistes no s'estan de qualificar la situació de catastròfica i n'hi ha bastants que dubten sobre la capacitat de les propostes de Bush per a fer-hi front. Llegiu per exemple Claudi Pérez que a El País parla de la “nova zona zero del capitalisme financer”, o el premi Nobel d'economia Joseph Stiglitz que en un entrevista publicada a El País diu que aquesta crisi és per al “fonamentalisme de mercat” el que la caiguda del mur de Berlín va significar pel comunisme. El també premi Nobel d'economia Paul Samuelson adverteix sobre noves dificultats a les que també caldrà fer front, mentre Paul Krugman assegura que “les preses de control per part de l'Estat poden ser l'única via per fer funcionar novament el sistema financer”. He trobat també intel·ligents i interessants els articles de Joaquín Estefanía, sobre les patologies que afecten actualment al sistema financer internacional, de Xavier Batalla, advertint contra els riscos de rescatar amb diner públic els fracassats especuladors del sector privat, i d'Ignacio Escolar que afirma amb sòlid escepticisme que “aquesta setmana tampoc no canviarà el sistema capitalista”.

La crisi afecta de ple totes les economies europees i també ha aixecat veus d'alarma al nostre país. llegiu per exemple sengles entrevistes a la consellera de Treball, Mar Serna, i el vicepresident econòmic Pedro Solbes. Enrique Gil Calvo, tot afirmant la limitada capacitat de maniobra del govern espanyol, defensa la necessitat de netejar l'economia espanyola d'aspectes que limiten la seva productivitat i competitivitat, particularment totes aquelles circumstàncies que afavoreixen la “cultura del pelotazo”. Vicenç Navarro dibuixa un mapa progressista de mesures econòmiques i fiscals per a combatre la crisi. Anton Costas adverteix que la crisi no suposa un “tornar a començar” i assenyala que tot i la gravetat de la situació la nostra economia està en condicions de superar-la i sortir-ne enfortida. Podeu llegir també l'entrevista que li fa Joan Tapia al secretari general de la UGT de Catalunya, Josep Maria Alvarez. Marco Schwartz assenyala la impudícia dels neoliberals que avui exigeixen la intervenció dels poders públics. Manolo Saco parla del programa ocult de la dreta espanyola per a sortir de la crisi: l'acomiadament lliure. Manel Pérez posa en contradicció la decisió nordamericana d'intervenir amb respecte de la passivitat espanyola i europea. Rosa Paz aprecia l'habilitat de Zapatero per esquivar els cops d'una situació delicada. Gonzalo López Alba posa al descobert les febleses de Rajoy que l'impedeixen treure més profit polític de la crisi econòmica. Julián Santamaría, en presentar els resultats del sondeig de tardor de l'Institut Noxa per a La Vanguardia, assenyala un decantament pessimista de l'opinió, una certa erosió de l'electorat socialista que malgrat tot manté una important solidesa i afirma que es massa aviat per pronosticar com afectarà tot això els resultats de les eleccions europees de l'any que ve.

El panorama descrit no ens ha de fer oblidar que la por condiciona la resposta humana davant qualsevol situació i que, normalment, es tradueix en actituds conservadores i de dretes. Ens ho explica Josep Corbella a La Vanguardia.

Abans de comentar l'evolució de la situació política nordamericana, us faig uns quants flaixos de política catalana. Us recomano l'article de Miquel Roca en el que defensa que la posició del Tribunal Constitucional sobre la proposta de referèndum d'Ibarretxe no pot condicionar la seva posició sobre els recursos presentats en contra de l'Estatut de Catalunya perquè “són coses diferents”. Me'n alegro de coincidir amb ell, jo vaig escriure el mateix diumenge passat. A mesura que s'acosta la renovació dels magistrats del Tribunal Constitucional sorgeixen dubtes sobre el moment en que decidirà sobre l'Estatut. Són moltes les veus que apunten a la necessitat d'esperar a la renovació per estrictes raons de prudència i rigor.

No us perdeu l'article de Salvador Pániker sobre el dret a morir dignament, ni l'entrevista a Ernest Maragall publicada a l'Avui, ni el resum de la Llei d'Educació de Catalunya que fa Carol Biosca a aquest diari, ni la defensa de Manuel Bustos d'un nou finançament local, ni l'entrevista a Francesc Galmés -cap de protocol de l'Ajuntament de Barcelona- amb motiu de la seva jubilació, ni la crònica de Pere Ríos sobre el penúltim capítol de l'anomenat “cas Pallerols”.

Sobre les eleccions nordamericanes us recomano la lectura de l'article d'Antonio Caño en el que explica com la crisi econòmica accentua el missatge de canvi dels candidats, l'article de Mónica C. Belaza que ens explica que el missatge econòmic dels candidats conté més retòrica que solucions, l'article de Carlos Mendo en el que diu que les eleccions es dirimiran en el terreny de l'economia o en el de la seguretat, l'article d'Antonio Caño en el que diu que la crisi de Wall Street estpa afavorint les possibilitats d'Obama, l'article de Xavier Batalla que ens recorda com malgrat els republicans tenen fama de millors gestors, els demòcrates han obtingut millors èxits econòmics, i l'article de Walter Laqueur en el que també es decanta per creure que la crisi beneficia Obama tot i afirmant que el guanyador no està encara decidit.

Ha dimitit el primer ministre d'Israel Ehud Olmert que serà substituït per la ministre d'afers exteriors Tzipi Livni. Trobareu sengles articles de Henrique Cymerman i Juan Miguel Muñoz que us acostaran a la personalitat de la nova líder del partit Kadima que ha derrotat en les primàries d'aquest partit el ministre de Defensa Saul Mofaz.

Segueixo recomanant-vos el dietari d'Amadeu Hurtado, “Abans del sis d'octubre” (jo ja estic llegint la seva autobiografia). Ho fan també Julià Guillamón i Ernest Alós a les pàgines de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, respectivament. També trobareu curiós el paral·lelisme que estableix Jordi Corachán entre els presidents Montilla i Irla, del que hem commemorat el 50è aniversari de la seva mort a l'exili.

Per cert, el president Montilla no només treballa molt, sinó que troba temps per anar al teatre. Ho dic perquè em va recomanar l'obra Rock'n'roll de Tom Stoppard en el muntatge dirigit per Alex Rigola. M'ha agradat comprovar que el mestre Joan-Anton Benach coincideix amb l'opinió del president al respecte.

I acabo recomanant-vos la divertida lectura del Pregó de Jaume Sisa amb motiu de la inauguració de les Festes de la Mercè 2008.



“Perles” del programa Polònia emès el 18 de setembre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí).

LES PERLES
- Cabòries! Aquest és un missatge ˮtripartitˮ per a les fans i els fanus. ˮSer català ja no és una excusa, si badem amb el finançament, ser català pot ser una bona merdaˮ ZP: just do it! (en català just dʼoït)

- Molt bona la roda de premsa del president ZP que amb uns totxos impressionants de dossiers vol explicar les mesures contra la crisi. I diu que després farà una petiiita pausa per veure una pel·li russa muda, i que després vindrà el ministre Solbes a torrrrrnar-ho a explicar tot. I tot això amb-sense aire condicionat. Els periodistes canvien de sala, es veu que al costat hi ha la De la Vega pegant-se amb en Rouco.... canʼt believe!

EL MILLOR
- Mònica Terribas al seu despatx [mʼencanta que encara porti enganxats a la mà els cartronets de La nit al dia. Nosaltres també ho trobem a faltar, Mònica!]. La M. Pau que vol fer les tardes amb lʼOm; el Cuní que vol fer literalment, de la nit al dia; el Pellicer que ha de fer com un streap-news; i el debut de la Raquel Sans al Polonews!

EL PITJOR
- Jordi Hereu i José Montilla a la primera sessió de ˮVicky, Cristina, Barcelonaˮ amb crispetes... a mitja pel·lícula el públic ja sʼha clapat... no nem bé.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- El President Montilla, també ha intentat un canvi de ˮlookˮ, tot i que ell ha entès que era de ˮLukeˮ Skywalker.... el resultat... jutgeu vosaltres mateixos.

LA PICADA D’ULLET
- El nas de Pinotxo que li han posat a la Letizia. Clar que al Rei li han posat pits!!!!

LA NOVETAT (ui, quántes!)
- El ˮnouˮ Mas. Pelín més grassonet i sembla que ja no respon als estímuls tradicionals tipus ¡¡Guapu!! per desesperació de lʼOriol Pujol: ˮArtur, què tʼhan fet?? Soler, que ens lʼhan canviat!!" Hi ha coses que no canvien, però, com la seva obsessió per sortir als mitjans encara que sigui per motius disparatats com pretendre el casament del pobre Trias amb la infanta Helena ;)
- La Raquel Sans xillaaaaant, ni que fos el Lluís Canut! Igual de nasal, això sí!
- La ˮnovaˮ De la Vega. ZP a Soler: ˮPero qué pasa, M. Teresa es un tio!"
- Alícia Sánchez-Camacho, teledirigida per Rajoy amb la wiiiiiiiiii (amb permís de la Soraya). Boníssim!

MALA LLET
- La parentela de Carod que surt sota les pedres a veure si pilla un càrrec.

SURREALISTA
- Rajoy demana a Bono si li aconsella això de lʼimplant de cabell... però es veu que no ho vol pel cap sinó per.... una mica més avall, diguem-ne, cap a lʼentrecuix.

LA CANÇÓ [qualque cançó infantil que desconec tipus teletubbies???]

[Montilla, Mas, Saura i Carod] Mira mireu les flors
com brillen amb el sol
Us saluden dient ˮbon diaˮ
Anem fent saltirons i cantem la cançó
La-la-laaaaa
la-la-ia-ioooooo
Estem units per tenir més peles
Sense egoismes
farem tots plegats

[Mas] Un finançament més just,
que ens doni capital
[Montilla] per pagar les dietes i,
de pas, fer un hospital
[Tots] Estem units per tenir més peles
Amb sentit patriòtic volem fer
[Mas] Un Estatut de meravelles,
somnis i amor, oi?
[Montilla] I viurem sense oblidar mai
aquesta il·lusió, àdhuc

[ZP] Quién quiere una piruleta? El primero se la lleva...

POLONEWS
- Els barracons estan tenint molt èxit aquesta temporada a les escoles perquè els constructors no sabien què fer-ne degut a la crisi del totxo.
- Com que es veu que això de fer passar el tramvia per la Diagonal és molt complicat, el Govern ha decidit fer-hi un telecadira!

ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- El missatge de la Diada del President de la Generalitat en transcripció fonètica: “Catalanes i catalanus, avui és l’11 de setembre i commemorem l’aniversari d’una gran cabòria, l’11 de setembre. Hi va haver un abans i un àdhuc d’aquell dia tan fatídic. Nogensmneys, van perdre la vida molts homes i donuts de forma innocent. La història ens ha ensenyat que amb la violència no se va enlloc. Avui vull tenir un rècord, record, molt especial per tots aquells que van donar la vida l’11 de setembre. Especialment, els bomberus. No devia ser fàcil atravessar Nova York en cotxe, perquè hi havia molt de polvu, encara que portin sirena. Parabab-parabab-parabab. Un dels moments més cruels va ser la caiguda de la segona torre. Allò va ser tremebundu. I sí, va ser a les 17 i 14, com l’hora del te. Quina mala llet, també. Quina lliçó hem d’esprémer de tot això? Oju amb el Bin Laden. Però no oblidem que avui i aquí és festa. Salut per tothom i Visca Catalunya. Repit, visc a Catalunya.” I no oblidem que el guió d’aquest discurs l’havia escrit Carod, però el President n’ha fet una versió lliure, fixeu-vos que 1714 s’ha convertit en les 17 i 14, ja jaaa.



ZW 142 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.edemocracy-forum.com/

Els dies 16 i 17 d’octubre tindrà lloc la novena edició del World e-Democracy Forum a Issy-les Moulineaux (París). Un cop més, conferenciants i participants reflexionaran sobre els canvis que la nova cultura 2.0 està provocant en els actuals models de govern, en el diàleg amb la ciutadania, en l’exercici de la política i en les campanyes electorals, entre altres temes.

El programa s’estructura en diferents sessions plenàries i taules rodones, entre les quals destaco la que es dedicarà a analitzar la campanya electoral americana. Sota el títol “USA 2008, The first campaign of the 21st century” es plantejaran diferents qüestions: Is Obama the John Kennedy of the web ? Will the participation of the younger generation make a difference ? Can the American model be exported? La taula serà moderada per Phil Noble (Politics Online) i comptarà amb Stuart Haugen (Vicepresident de Republicans Abroad France), Andrew Rasiej (Personal Democracy Forum), qui participarà un dia abans (dijous 16 d’octubre) en el curs Sociedad Red a Barcelona, Joseph Smallhoover (International Counsel, Democrats Abroad; President de Democrats Abroad France) i Thierry Vedel (CEVIPOF - Sciences Po, French university).

A més, com ja és habitual, en el transcurs del Fòrum es donaran a conèixer els noms dels guanyadors entre els 10 finalistes de The Top 10 Who Are Changing the World of Internet and Politics. Alguns dels nominats: Barack Obama; mySociety; Prime Minister's Office, 10 Downing Street; David All; Avaaz o techPresident.

ZV (Zona Vídeo). Teaserland és el primer Festival Internacional de Trailers Falsos Online del món que s’iniciarà el dia 4 d’octubre amb un acte de presentació en el Festival de Sitges (Barcelona). Un concurs en el qual es pot participar des del dia 15 de setembre, pujant el propi trailer a la secció Participa, prèvia consulta de les bases.