Un primer pas a Washington
Algun amic i company ja m'ha advertit que llegir el meu diari i els materials que recomano comença a esdevenir una veritable missió impossible. També hi ha qui troba a faltar un xic més de reflexió personal. El cert és que són dos fites contradictòries, “quien mucho abarca poco aprieta” diu el refrany. Potser sí que a part de la meva passió política tinc una vocació periodística o d'analista professional que són difícils de compatibilitzar. Dedico moltes hores a fer el meu Diari i encara no són suficients per cobrir tots els temes que voldria amb la suficient profunditat i la possibilitat de reflexionar sobre tots ells en veu alta. També descuido de tant en tant el meu correu electrònic i de vegades no goso ni entrar al Facebook per por de veure'm ofegat per ofertes i demandes. Però dit això les crítiques i aportacions són la prova fefaent que hi ha qui llegeix el que escric i que valora la feina feta.
Aquesta setmana no tampoc no és excepció. No sé ni per on començar. Després de pensar-hi una mica he decidit fer-ho amb la mala notícia: anem cap a una recessió econòmica. Tècnicament això no es pot afirmar fins que no s'acumulen dos trimestres consecutius amb creixement econòmic negatiu, però desgraciadament la recessió sembla ineluctable.
Començo, doncs, per comentar aquesta qüestió des de la perspectiva europea. Us convido a llegir l'entrevista que Andreu Missé li fa a Joaquín Almunia, Comissari europeu d'afers econòmics i monetaris, a El País en la que parla fonamentalment dels problemes d'ordre financer. Podeu llegir l'editorial d'El País i també les cròniques sobre l'inici de la recessió a Europa de Beatriz Navarro a La Vanguardia, Ricardo M. de Rituerto a El País i Jesús Sérvulo González al suplement Negocios d'El País d'avui mateix. Alfredo Pastor, al suplement Dinero de La Vanguardia, defensa, des d'una posició molt equilibrada, intervenir “para evitar lo peor”. Però no tot són males notícies, Angel Laborda, Director de Conjuntura de la Fundación de las Cajas de Ahorro (FUNCAS) confirma el descens de la inflació en un article publicat avui al suplement Negocios d'El País. Certament, la baixa dels preus del petroli (aquesta, espectacular), els aliments i les matèries primeres, estan causant una significativa baixa de la inflació que és una magnífica notícia per a les persones amb rendes més baixes (en especial els pensionistes) i que permet que segueixin moderant-se els tipus d'interès, especialment rellevant pels que paguem hipoteques i pels que han de recórrer al crèdit.
Per contextualitzar la cimera de Washington podeu llegir alguns articles que considero rellevants. El de Joaquín Estefanía plantejant la necessitat d'eliminar el que ell anomena “capitalismo gris”, és a dir, les transaccions financeres de caràcter opac; aquesta és una qüestió sobre la que també parla Emilio Ontiveros en un article publicat avui al suplement Negocios d'El País que porta el títol “La transparencia como terapia”. A les pàgines d'El País, Xavier Vives reflexiona sobre el concepte de “refundació del capitalisme”, mentre Josep Ramoneda ho fa sobre la “cultura de la crisi”. Jesús Caldera defensa una resposta clara davant la crisi en el seu article aparegut al diari Público “Frente a la crisis, socialdemocracia”. Stephany Griffith-Jones, de la Universitat de Columbia, adverteix novament contra la desregulació des d'una premissa contundent “El mercado genera riesgo, no lo gestiona”. Francisco J. Laporta a El País assenyala el risc que suposa la manca de responsabilitat existent en l'economia de mercat. Us recomano finalment l'article d'Aldo Olcese aparegut avui mateix en el suplement Negocios d'El País sobre “el capitalismo que viene”, en el qualapunta al sorgiment d'un capitalisme humanitzat i compromès socialment. Realment no sé si això és possible, però del que sí estic convençut és que aquesta evolució exigeix una militància activa en favor de les reformes i una orientació de les mateixes en la línia que el socialisme democràtic ha vingut defensant fins ara amb poc èxit.
Abans d'entrar en la Cimera pròpiament dita i en el paper d'Espanya, podeu trobar interessants algunes reflexions de tipus general. Per exemple, la que fa Xavier Batalla a La Vanguardia en la que ens parla de la “difusió del poder” apuntant al nou paper de les potències emergents. Un editorial de La Vanguardia publicat dissabte defensava la necessitat d'establir un nou ordre financer. Rafael Vilasanjuan en un article publicat a El Periódico de Catalunya apunta a la veritable qüestió de fons quan es pregunta “¿És possible mantenir el creixement de l'economia global sense modificar profundament els mecanismes que la controlen?”. Alejandro Bolaños en una crònica publicada divendres a El País apunta a una cimera de dues velocitats, una ràpida per afrontar la recessió i una més lenta per abordar la reforma en profunditat del sistema que topa amb l'oposició de l'administració nord-americana en funcions (sí, el dia 20 de gener s'acaba!). En la seva crònica de dissabte el mateix Alejandro Bolaños explica les divergències entre els plantejaments d'Europa i dels Estats Units. Paul Samuelson en un article publicat avui al suplement Negocios d'El País reclama “Acordaos de la economía real”, argument que lliga amb la reflexió que m'ha fet arribar Vicenç Navarro en un article en el que reclamava atenció no només a la crisi financera sinó a la crisi de demanda i exigia a Zapatero un fort estímul a les inversions (després veurem com des de Washington Zapatero va anunciar ahir un pla d'aquestes característiques). Finalment podeu trobar interessant l'anàlisi de Joaquín Estefanía sobre la posició de la Xina.
La presència d'Espanya en la cimera ha estat un èxit indiscutible de Zapatero. L'intent de rebaixar l'èxit sobre la base de dir que no hi havia la bandera espanyola és senzillament patètic. Sincerament jo espero veure el dia en que un únic representant europeu porti efectivament la veu de tots els europeus als organismes internacionals, però mentrestant Espanya hi ha de ser, no debades és la vuitena potència econòmica mundial i ocupa un lloc estratègic per la seva relació amb Amèrica Llatina i la Mediterrània. Per tant, comparteixo totalment l'entusiasme de Toni Bolaño quan afirma “Yes we can” a les pàgines de La Razón. Gonzalo López Alba a Público explica els esforços de Zapatero per amarrar el paper global d'Espanya. Acabada la Cimera tant Sarkozy com Lula asseguraven la presència d'Espanya en les reunions que han de verificar el compliment dels acords presos a Washington i assegurar una reforma en profunditat del sistema financer internacional. Ramón Cotarelo, del consell editorial de Público, descrivia en un article el que considerava que havia de ser el paper d'Espanya a la cimera. Íñigo de Barrón en un article publicat a El País subratllava la força dels arguments espanyols en favor d'una millor regulació del sistema financer basats en la trajectòria del Banc d'Espanya. Per acabar no em puc estar de recomanar-vos vivament la lectura de la Resolució del Consell Nacional del PSC celebrat ahir que portava un títol ben explícit: “Per una governança financera global: una Cimera de Washington que reguli els mercats pensant en les persones”.
Al marge de la foto de família -en la que, coses de la vida, Zapatero està just al darrera de Bush en el centre de la foto- i el “morbo” de veure com George W. Bush rebria José Luis Rodríguez Zapatero a la Casa Blanca i a l'entrada de la reunió de líders que es va celebrar al National Museum Building de Washington, el que importava realment de la Cimera de Washington eren les seves conclusions. Aquí teniu el text íntegre de la Declaració de la Cimera de Washington. És l'inici d'un procés, però és un bon inici. Són especialment il·lustratives al respecte les cròniques de Manel Pérez a La Vanguardia i Alejandro Bolaños a El País. Trobareu també interessant l'editorial d'El País que qualifica la Cimera de “primer pas”. I, com abans us avançava, Zapatero va aprofitar per anunciar un pla de recuperació basat en la inversió com recull Miguel González en la seva crònica publicada avui a El País.
Sobre la situació econòmica espanyola hauríeu de llegir l'article d'Anton Costas a El País parlant sobre la seva durada, els editorials d'El Periódico de Catalunya i de La Vanguardia sobre el sector de l'automòbil i l'editorial de La Vanguardia sobre les actuals dificultats per obtenir una hipoteca.
Abans de passar a les qüestions relacionades amb la política catalana, alguns flaixos d'àmbit espanyol. El primer, sobre les dificultats que travessa el lideratge de Mariano Rajoy, podeu llegir la crònica de Gonzalo López Alba a Público. El segon, sobre les dificultats que travessa Izquierda Unida, que en la seva Assemblea realitzada aquesta setmana ha estat capaç d'acordar una línia política però no un coordinador general, podeu llegir l'entrevista que li fa Juanma Romero a Rosa Aguilar a Público. Us pot interessar també l'entrevista que li fa Joan Tapia a El Periódico de Catalunya a José María Maravall parlant sobre el seu llibre “La confrontación política” publicat per Taurus. No us perdeu la crònica de Ferran Casas sobre la cinquena condemna judicial a Federico Jiménez Losantos, aquesta vegada obligat a pagar 60.000 euros a ERC per atemptar contra l'honor d'aquest partit. Els amics d'Esquerra han decidit utilitzar l'import de la multa per activitats i entitats en defensa de la llengua catalana. Són molts els grups de comunicació que travessen una situació econòmica difícil. Aquesta setmana el grup Zeta presentava un expedient de regulació d'ocupació que afectarà 500 persones i podeu llegir també les dificultats econòmiques de Prisa en aquesta crònica de Javier Montalvo publicada a Expansión. Per acabar aquest breu capítol us recomano especialment la lectura del “Decálogo del buen político” publicat per Ramón Vargas-Machuca a El País.
Aquesta setmana s'ha celebrat un ple del Parlament de Catalunya molt ric de contingut en el que destaquen de forma especial els debats de totalitat del projecte de llei de pressupostos de la Generalitat i del projecte de llei d'educació de Catalunya. Us convido a llegir la presentació del projecte de llei de pressupostos a càrrec del Conseller d'Economia i Finances, Antoni Castells, així com la intervenció de la portaveu d'economia del nostre grup Rocío Martínez-Sampere. També trobareu molt interessants la presentació del projecte de llei d'educació de Catalunya a càrrec del Conseller d'Educació, Ernest Maragall, i la intervenció del portaveu d'educació del nostre grup Daniel Font.
Sobre l'educació a Catalunya us convido també a llegir l'article de Rocío Martínez publicat a El Punt sobre la polèmica aixecada per la racionalització del batxillerat nocturn i la potenciació del batxillerat a distància. També trobareu molt interessants l'entrevista que li fa a Ernest Maragall Sebastián Tobarra a les pàgines d'El País i l'article de Jaume Graells publicat a El Punt. Aquest setmana s'ha produït també una vaga contra el projecte de llei d'educació de Catalunya convocada pels sindicats USTEC, ASPEC i CGT amb el suport d'algunes associacions estudiantils. La vaga ha estat un fracàs. Llegiu al respecte els editorials d'El Punt “Una vaga gens constructiva” i “Els docents aposten per negociar la LEC” i l'article del director de l'Avui, Xavier Bosch.
Finalment divendres es va produir la reunió al màxim nivell entre dues delegacions d'Unió Democràtica de Catalunya i el PSC encapçalades respectivament per Josep Antoni Duran Lleida i José Montilla. El cert és que la reunió havia aixecat una notable expectativa a la que van contribuir en gran mesura els dirigents de CDC que van mostrar en públic la seva contrarietat pel fet que Unió volgués mantenir aquest contacte. Sobre aquest aspecte m'estalvio tot comentari. No cal. Però la reunió sí que mereix alguna reflexió.
Crec que val la pena reivindicar la necessitat d’afavorir una relació més fluida i estendre al conjunt de la política catalana un esperit de diàleg, moderació i transversalitat en els grans debats de país. Són evidents les diferències ben significatives entre els projectes polítics dels PSC i UDC que, de forma natural, ocupen alternativament funcions de govern i d’oposició. Socialisme democràtic i pensament social-cristià tenen arrels ben diferenciades que articulen posicions ideològiques i polítiques clarament alternatives. Convé no oblidar, però, que l’humanisme cristià i el socialisme democràtic situen les persones en el centre de la política i cerquen, a través dels respectius projectes polítics, el bé comú i el progrés de les societats a les que serveixen. Cal reivindicar, doncs, un necessari diàleg que, lluny de desdibuixar les posicions polítiques de cadascú, pot servir per afermar la centralitat de conviccions compartides.
En aquest sentit cal reafirmar que la política no pot ser només un espai de confrontació entre posicions polítiques diferents. La política democràtica ha d’oferir també espais per a la reflexió i l’acció compartida entre les diferents forces polítiques, que han de practicar de forma constant el diàleg i la recerca de consensos sobre les grans qüestions de país. Això és especialment important en un moment de crisi econòmica com la que estem travessant i ho és també en el moment d’afrontar reptes de civilització com la pobresa, el canvi climàtic, el terrorisme o la convivència entre cultures.
La reunió celebrada divendres no inicia ni acaba res, és un moment singular de la relació entre forces polítiques que, més enllà de les diferències concretes, han compartit una trajectòria democràtica i catalanista al servei del país i que volen mantenir unes relacions polítiques basades en el respecte mutu i la voluntat de posar en comú reflexions estratègiques i preocupacions compartides.
En el decurs de la reunió es va abordar a fons la situació de crisi econòmica, la negociació del nou sistema de finançament, la futura Sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i sobre diversos projectes de llei en tràmit parlamentari, especialment el projecte de llei de centres de culte i el projecte de llei d'educació de Catalunya.
El tema que aixecat més atenció és l'acord sobre la necessitat d'una reacció unitària davant la Sentència del Tribunal Constitucional. Realment no pot sorprendre a ningú aquest acord. Només cal llegir la resolució que sobre aquest tema va prendre el 24è Congrés d'Unió i que transcric tot seguit:
“Estem fermament convençuts de la plena constitucionalitat de l’Estatut, com a pacte d’Estat que és i que ha de ser respectat per totes les institucions de l’Estat Espanyol. Quan hi hagi sentència per part del Tribunal Constitucional, caldrà sempre estudiar-la, valorar-la i, si fos el cas, buscar la resposta des del consens de les forces polítiques catalanes. En qualsevol cas, l’Estatut suposa un acord polític que cal defensar i consolidar, i la seva plasmació normativa només és un instrument susceptible sempre de millora. Entenem que després de l’Estatut no podem tornar a repetir els errors comesos ni tornar a generar el mal gust de boca i l’esgotament produïts durant el debat estatutari”.
El PSC subscriu fil per randa aquesta posició. És per això que vàrem acordar que un cop coneguda la Sentència del Tribunal Constitucional el que correspon és que el President de la Generalitat convoqui les forces polítiques catalanes per tal de valorar-la conjuntament i intentar donar-hi una resposta el més unitària possible.
Sobre la reunió entre UDC i PSC podeu llegir les cròniques de Joan Foguet a El País i de Cristina Sen i Josep Gisbert a la Vanguardia. La reacció d'Artur Mas no s'ha fet esperar i ha estat analitzada avui en la crònica de Lluís Mauri a El Periódico: Mas li diu a Duran que no acceptarà que CiU se supediti al PSC. Artur Mas no ha entès res i demostra conèixer molt poc a Duran. En la reunió de divendres UDC no va supeditar-se al PSC. Senzillament va reiterar el que havia aprovat en el seu Congrés que és, d'altra banda, una posició de sentit comú: davant una Sentència que afecta a l'autogovern de Catalunya, unitat catalanista, causa comú. Parlar i acordar no és supeditació, és sumar esforços en defensa de Catalunya. Per això Joan Puigcercós ha dit: “com més unitat, millor”.
Però això Mas no ho entén. I avui mateix en una entrevista que li fan Francesc Valls i Miquel Noguer publicada al suplement Domingo d'El País, torna a embolicar-se. Erre que erre, com Ibarretxe. Cito literalment: “A título personal creo que si se recorta el Estatuto debe haber una consulta al pueblo de Cataluña sobre qué hacer. Si el Gobierno no la autoriza, es el Parlament quien debería pronunciarse. Los partidos catalanes deberían volver a pronunciarse sobre el texto que aprobó el Parlament y que después se envió a las Cortes para ver si siguen comprometidos con él. Si esto es así, estos partidos deberían incorporarse al Gobierno catalán. Si no es posible, deberíamos ir a unas elecciones anticipadas”.
És a dir, tornar a començar. Semblaria el dia de la marmota, el de la pel·lícula “Atrapado en el tiempo” de Bill Murray. Tornem-hi que no ha estat res... Però el que és curiós és que més endavant en l'entrevista diu, i torno a citar literalment: “Pregunta. ¿Volvería a enviar el Estatuto a las Cortes? Resposta. Ya no se podria hacer”. Doncs, bé, si no es podria fer, per què dimonis vol que el torni a votar el Parlament? Crec, sincerament, que s'ha fet un embolic. ¿No és més normal fer el que diem el PSC i Unió? En primer lloc, dir que l'Estatut és constitucional. I, en segon lloc, afirmar que quan hi hagi Sentència, la llegirem, l'analitzarem amb calma i intentarem acordar una resposta comuna. En fi, espero que el pas del temps i la pedagogia que PSC i Unió ens varem comprometre a fer, ajudi a que, arribat el moment, anem tots junts i ens estalviem errors causats per la improvisació i l'afany de protagonisme.
Per acabar amb els temes referits a la política catalana us recomano especialment que llegiu la intervenció de José Montilla davant del Consell Nacional del PSC celebrat dissabte. També trobareu interessants els articles de Joan B. Culla sobre alguns atacs rebuts recentment per dirigents polítics catalans, el de Toni Soler publicat avui a La Vanguardia, i la crònica de David Miró i Pau Cortina a Público que recull una trobada entre els portaveus parlamentaris que donem suport al Govern per valorar el 5è aniversari de l'alternança política a Catalunya.
No us heu de perdre les entenimentades reflexions econòmiques d'Isidre Fainé i Narcís Serra recollides en sengles entrevistes que els hi fan, respectivament, Paz Alvarez a Cinco Días i Ariadna Trillas a El País.
Encara porta cua la victòria d'Obama. Us convido a llegir l'article d'Ignacio Escolar a Público “Las deudas que deja Bush”, el de Lluís Foix a La Vanguardia “Un intelectual en la Casa Blanca”, el de Vicenç Navarro “Elecciones USA: mesianismo o movilización popular” (per cert, trobareu interessant el llibre de Vicenç Navarro publicat per Anagrama que inclou un treball seu i una entrevista a Noam Chomsky), l'article de Jean Daniel a Le Nouvel Oservateur “Ce que le monde attend d'Obama”, el de Diego López Garrido a El País “Obama busca un entendimiento con Europa”, el de Jordi García-Petit a l'Avui “Pendents dels EUA”, el de Joan Subirats a El País “Obama: razón y voluntad”, l'editorial del suplement Negocios d'El País “Dos desafíos para Obama”, l'article de Jeffrey Sachs a La Vanguardia “Lo que debe hacer Obama por la economía”, i el de Paul Krugman al suplement Negocios d'El País “¿Franklin Delano Obama?”.
Finalment, algunes qüestions de política europea i internacional i un punt final dedicat a la Ministra Chacón. En primer lloc una crònica sobre la difícil situació del socialisme francès que, com Izquierda Unida, no ha pogut elegir Primer secretari en el Congrés celebrat aquest cap de setmana a Reims, i, en aquest cas, ho hauran de fer els militants el proper dijous triant entre les candidatures de Ségolène Royal (web de la seva ponència), Martine Aubry (web de la seva ponència) i Benoît Hamon (web de la seva ponència).
Us recomano la lectura de la resolució aprovada pel Consell Nacional del PSC aquest dissabte sobre el futur de la Unió Europea, amb un títol ben explícit “Per un canvi de rumb a Europa”. També us pot interessar llegir l'article de Carlos Sentís a La Vanguardia “Barcelona en el Mediterráneo” i l'article de Saeb Erekat a El País “El tiempo de la negociación se agota en Palestina”.
Tres articles sobre temes relacionats amb la política de defensa. L'article de Jesús A. Núñez Villaverde a El País “Afganistán, un problema de todos”, l'article de Carmen Chacón a La Vanguardia, “Afganistán, culminar la misión”, i l'article de Jesús Cuadrado a Público “Gasto militar y otros tópicos”.
I per acabar articles derivats de la bona valoració que ha obtingut Came Chacón en la darrera enquesta realitzada pel CIS. L'article de Pilar Rahola, la crònica de Juan Carlos Merino, l'article de Joana Bonet i l'editorial de La Vanguardia. Comparteixo l'excel·lent valoració que fan de la tasca de la Carme. I des del PSC n'estem legítimament orgullosos.
“Perles” del programa Polònia emès el 13 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).
LES PERLES
- Missatge del president Montilla per a Barack Ossama. Disfressat de Conguito li diu li diu: "Lu meu no és de renaixement, és de vici". I acaba amb el lema que se sent de Salses a Guardamar: "Catalanus, catalítiques, cridem junts: sí, podem." [veure foto]
- Carod li vol prendre el lloc a Benach com a president del Parlament. I per què? que diria la Terribas dʼabans? Perquè en Puigcercós li ha pres a ell el lloc com a candidat a president de la Generalitat. En fi, els pollos de sempre.
- La campanya per el Foment de la Lectura arriba a La Zarzuela: Letizia ha escrit: Retócala otra vez, Sam, Marichalar: El lady Di español, i la infanta Sofia: Teo quema una foto del Rey.
EL PITJOR
- Lʼalcalde Hereu fent una "crida" a les dues ribes de la Mediterrània.
EL MILLOR - LA CANÇÓ [Cadillac solitario de Franquillo i los trogloditas]
- Jaime de Marichalar, estiradot.
ZW 150 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://politika20.wikispaces.com
Politika2.0 és un wiki, on un grup de persones intenten promoure canvis en la política formal, impulsant models més participatius i propers a una ciutadania activa. Un projecte social sobre el qual es pot obtenir informació detallada, registrant-se a la seva llista. La iniciativa compta, entre altres serveis, amb un Observatori (dedicat a recopilar iniciatives d’interès), una secció d’articles sobre política 2.0 o una agenda d’esdeveniments relacionats amb el tema. L’origen del projecte va sorgir arrel de l’organització de la 1ª trobada de blocaires i persones vinculades a la política en el marc del Parlament Basc. Aquest, ja en el 2006, va impulsar 'Parte hartu!' (Participa!). És un projecte, dins del propi web del Parlament, basat en apropar la política a la ciutadania, una idea que sembla estar cada cop més present entre les prioritats polítiques i institucionals.
Una experiència d’un Parlament web 2.0, ha estat, també, el primer seguiment virtual d’una jornada al Parlament de Catalunya. En concret, de la VIII Jornada sobre Mitjans de Comunicació Àudiovisual, en la qual un total de 270 internautes, a través de Facebook, i 54, a través de Twitter, van poder participar en el debat, aportant els seus suggeriments i comentaris en temps real.
Fa unes setmanes, el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, organitzava un dinar-sessió de treball compartit amb Pere Aragonés, José Antonio Donaire, Marc Arza, Saül Gordillo, Trina Millán, Vicenç Partal, Carles Puigdemont, Xavier Peytibi, Laia Ortiz, Carina Mejías i Eduard Batlle, per trobar entre tots possibles respostes i idees davant la pregunta: Com es pot crear un Parlament 2.0? Sobre el concepte Parlament 2.0, com hauria de ser i de crear-se, José Antonio Donaire recull unes interessants reflexions, a partir d’idees i suggeriments rebuts, que formen part d’una reflexión col·lectiva i a les quals cal sumar les iniciatives suggerides per José Rodríguez o les aportacions de Xavier Peytibi, entre altres.
ZV (Zona Vídeo). Canal Parlament, la televisió del Parlament de Catalunya que ofereix en directe i en diferit les diferents sessions plenàries, reportatges sobre els diputats i diputades, sobre els diferents actes, etc.
Aquesta setmana no tampoc no és excepció. No sé ni per on començar. Després de pensar-hi una mica he decidit fer-ho amb la mala notícia: anem cap a una recessió econòmica. Tècnicament això no es pot afirmar fins que no s'acumulen dos trimestres consecutius amb creixement econòmic negatiu, però desgraciadament la recessió sembla ineluctable.
Començo, doncs, per comentar aquesta qüestió des de la perspectiva europea. Us convido a llegir l'entrevista que Andreu Missé li fa a Joaquín Almunia, Comissari europeu d'afers econòmics i monetaris, a El País en la que parla fonamentalment dels problemes d'ordre financer. Podeu llegir l'editorial d'El País i també les cròniques sobre l'inici de la recessió a Europa de Beatriz Navarro a La Vanguardia, Ricardo M. de Rituerto a El País i Jesús Sérvulo González al suplement Negocios d'El País d'avui mateix. Alfredo Pastor, al suplement Dinero de La Vanguardia, defensa, des d'una posició molt equilibrada, intervenir “para evitar lo peor”. Però no tot són males notícies, Angel Laborda, Director de Conjuntura de la Fundación de las Cajas de Ahorro (FUNCAS) confirma el descens de la inflació en un article publicat avui al suplement Negocios d'El País. Certament, la baixa dels preus del petroli (aquesta, espectacular), els aliments i les matèries primeres, estan causant una significativa baixa de la inflació que és una magnífica notícia per a les persones amb rendes més baixes (en especial els pensionistes) i que permet que segueixin moderant-se els tipus d'interès, especialment rellevant pels que paguem hipoteques i pels que han de recórrer al crèdit.
Per contextualitzar la cimera de Washington podeu llegir alguns articles que considero rellevants. El de Joaquín Estefanía plantejant la necessitat d'eliminar el que ell anomena “capitalismo gris”, és a dir, les transaccions financeres de caràcter opac; aquesta és una qüestió sobre la que també parla Emilio Ontiveros en un article publicat avui al suplement Negocios d'El País que porta el títol “La transparencia como terapia”. A les pàgines d'El País, Xavier Vives reflexiona sobre el concepte de “refundació del capitalisme”, mentre Josep Ramoneda ho fa sobre la “cultura de la crisi”. Jesús Caldera defensa una resposta clara davant la crisi en el seu article aparegut al diari Público “Frente a la crisis, socialdemocracia”. Stephany Griffith-Jones, de la Universitat de Columbia, adverteix novament contra la desregulació des d'una premissa contundent “El mercado genera riesgo, no lo gestiona”. Francisco J. Laporta a El País assenyala el risc que suposa la manca de responsabilitat existent en l'economia de mercat. Us recomano finalment l'article d'Aldo Olcese aparegut avui mateix en el suplement Negocios d'El País sobre “el capitalismo que viene”, en el qualapunta al sorgiment d'un capitalisme humanitzat i compromès socialment. Realment no sé si això és possible, però del que sí estic convençut és que aquesta evolució exigeix una militància activa en favor de les reformes i una orientació de les mateixes en la línia que el socialisme democràtic ha vingut defensant fins ara amb poc èxit.
Abans d'entrar en la Cimera pròpiament dita i en el paper d'Espanya, podeu trobar interessants algunes reflexions de tipus general. Per exemple, la que fa Xavier Batalla a La Vanguardia en la que ens parla de la “difusió del poder” apuntant al nou paper de les potències emergents. Un editorial de La Vanguardia publicat dissabte defensava la necessitat d'establir un nou ordre financer. Rafael Vilasanjuan en un article publicat a El Periódico de Catalunya apunta a la veritable qüestió de fons quan es pregunta “¿És possible mantenir el creixement de l'economia global sense modificar profundament els mecanismes que la controlen?”. Alejandro Bolaños en una crònica publicada divendres a El País apunta a una cimera de dues velocitats, una ràpida per afrontar la recessió i una més lenta per abordar la reforma en profunditat del sistema que topa amb l'oposició de l'administració nord-americana en funcions (sí, el dia 20 de gener s'acaba!). En la seva crònica de dissabte el mateix Alejandro Bolaños explica les divergències entre els plantejaments d'Europa i dels Estats Units. Paul Samuelson en un article publicat avui al suplement Negocios d'El País reclama “Acordaos de la economía real”, argument que lliga amb la reflexió que m'ha fet arribar Vicenç Navarro en un article en el que reclamava atenció no només a la crisi financera sinó a la crisi de demanda i exigia a Zapatero un fort estímul a les inversions (després veurem com des de Washington Zapatero va anunciar ahir un pla d'aquestes característiques). Finalment podeu trobar interessant l'anàlisi de Joaquín Estefanía sobre la posició de la Xina.
La presència d'Espanya en la cimera ha estat un èxit indiscutible de Zapatero. L'intent de rebaixar l'èxit sobre la base de dir que no hi havia la bandera espanyola és senzillament patètic. Sincerament jo espero veure el dia en que un únic representant europeu porti efectivament la veu de tots els europeus als organismes internacionals, però mentrestant Espanya hi ha de ser, no debades és la vuitena potència econòmica mundial i ocupa un lloc estratègic per la seva relació amb Amèrica Llatina i la Mediterrània. Per tant, comparteixo totalment l'entusiasme de Toni Bolaño quan afirma “Yes we can” a les pàgines de La Razón. Gonzalo López Alba a Público explica els esforços de Zapatero per amarrar el paper global d'Espanya. Acabada la Cimera tant Sarkozy com Lula asseguraven la presència d'Espanya en les reunions que han de verificar el compliment dels acords presos a Washington i assegurar una reforma en profunditat del sistema financer internacional. Ramón Cotarelo, del consell editorial de Público, descrivia en un article el que considerava que havia de ser el paper d'Espanya a la cimera. Íñigo de Barrón en un article publicat a El País subratllava la força dels arguments espanyols en favor d'una millor regulació del sistema financer basats en la trajectòria del Banc d'Espanya. Per acabar no em puc estar de recomanar-vos vivament la lectura de la Resolució del Consell Nacional del PSC celebrat ahir que portava un títol ben explícit: “Per una governança financera global: una Cimera de Washington que reguli els mercats pensant en les persones”.
Al marge de la foto de família -en la que, coses de la vida, Zapatero està just al darrera de Bush en el centre de la foto- i el “morbo” de veure com George W. Bush rebria José Luis Rodríguez Zapatero a la Casa Blanca i a l'entrada de la reunió de líders que es va celebrar al National Museum Building de Washington, el que importava realment de la Cimera de Washington eren les seves conclusions. Aquí teniu el text íntegre de la Declaració de la Cimera de Washington. És l'inici d'un procés, però és un bon inici. Són especialment il·lustratives al respecte les cròniques de Manel Pérez a La Vanguardia i Alejandro Bolaños a El País. Trobareu també interessant l'editorial d'El País que qualifica la Cimera de “primer pas”. I, com abans us avançava, Zapatero va aprofitar per anunciar un pla de recuperació basat en la inversió com recull Miguel González en la seva crònica publicada avui a El País.
Sobre la situació econòmica espanyola hauríeu de llegir l'article d'Anton Costas a El País parlant sobre la seva durada, els editorials d'El Periódico de Catalunya i de La Vanguardia sobre el sector de l'automòbil i l'editorial de La Vanguardia sobre les actuals dificultats per obtenir una hipoteca.
Abans de passar a les qüestions relacionades amb la política catalana, alguns flaixos d'àmbit espanyol. El primer, sobre les dificultats que travessa el lideratge de Mariano Rajoy, podeu llegir la crònica de Gonzalo López Alba a Público. El segon, sobre les dificultats que travessa Izquierda Unida, que en la seva Assemblea realitzada aquesta setmana ha estat capaç d'acordar una línia política però no un coordinador general, podeu llegir l'entrevista que li fa Juanma Romero a Rosa Aguilar a Público. Us pot interessar també l'entrevista que li fa Joan Tapia a El Periódico de Catalunya a José María Maravall parlant sobre el seu llibre “La confrontación política” publicat per Taurus. No us perdeu la crònica de Ferran Casas sobre la cinquena condemna judicial a Federico Jiménez Losantos, aquesta vegada obligat a pagar 60.000 euros a ERC per atemptar contra l'honor d'aquest partit. Els amics d'Esquerra han decidit utilitzar l'import de la multa per activitats i entitats en defensa de la llengua catalana. Són molts els grups de comunicació que travessen una situació econòmica difícil. Aquesta setmana el grup Zeta presentava un expedient de regulació d'ocupació que afectarà 500 persones i podeu llegir també les dificultats econòmiques de Prisa en aquesta crònica de Javier Montalvo publicada a Expansión. Per acabar aquest breu capítol us recomano especialment la lectura del “Decálogo del buen político” publicat per Ramón Vargas-Machuca a El País.
Aquesta setmana s'ha celebrat un ple del Parlament de Catalunya molt ric de contingut en el que destaquen de forma especial els debats de totalitat del projecte de llei de pressupostos de la Generalitat i del projecte de llei d'educació de Catalunya. Us convido a llegir la presentació del projecte de llei de pressupostos a càrrec del Conseller d'Economia i Finances, Antoni Castells, així com la intervenció de la portaveu d'economia del nostre grup Rocío Martínez-Sampere. També trobareu molt interessants la presentació del projecte de llei d'educació de Catalunya a càrrec del Conseller d'Educació, Ernest Maragall, i la intervenció del portaveu d'educació del nostre grup Daniel Font.
Sobre l'educació a Catalunya us convido també a llegir l'article de Rocío Martínez publicat a El Punt sobre la polèmica aixecada per la racionalització del batxillerat nocturn i la potenciació del batxillerat a distància. També trobareu molt interessants l'entrevista que li fa a Ernest Maragall Sebastián Tobarra a les pàgines d'El País i l'article de Jaume Graells publicat a El Punt. Aquest setmana s'ha produït també una vaga contra el projecte de llei d'educació de Catalunya convocada pels sindicats USTEC, ASPEC i CGT amb el suport d'algunes associacions estudiantils. La vaga ha estat un fracàs. Llegiu al respecte els editorials d'El Punt “Una vaga gens constructiva” i “Els docents aposten per negociar la LEC” i l'article del director de l'Avui, Xavier Bosch.
Finalment divendres es va produir la reunió al màxim nivell entre dues delegacions d'Unió Democràtica de Catalunya i el PSC encapçalades respectivament per Josep Antoni Duran Lleida i José Montilla. El cert és que la reunió havia aixecat una notable expectativa a la que van contribuir en gran mesura els dirigents de CDC que van mostrar en públic la seva contrarietat pel fet que Unió volgués mantenir aquest contacte. Sobre aquest aspecte m'estalvio tot comentari. No cal. Però la reunió sí que mereix alguna reflexió.
Crec que val la pena reivindicar la necessitat d’afavorir una relació més fluida i estendre al conjunt de la política catalana un esperit de diàleg, moderació i transversalitat en els grans debats de país. Són evidents les diferències ben significatives entre els projectes polítics dels PSC i UDC que, de forma natural, ocupen alternativament funcions de govern i d’oposició. Socialisme democràtic i pensament social-cristià tenen arrels ben diferenciades que articulen posicions ideològiques i polítiques clarament alternatives. Convé no oblidar, però, que l’humanisme cristià i el socialisme democràtic situen les persones en el centre de la política i cerquen, a través dels respectius projectes polítics, el bé comú i el progrés de les societats a les que serveixen. Cal reivindicar, doncs, un necessari diàleg que, lluny de desdibuixar les posicions polítiques de cadascú, pot servir per afermar la centralitat de conviccions compartides.
En aquest sentit cal reafirmar que la política no pot ser només un espai de confrontació entre posicions polítiques diferents. La política democràtica ha d’oferir també espais per a la reflexió i l’acció compartida entre les diferents forces polítiques, que han de practicar de forma constant el diàleg i la recerca de consensos sobre les grans qüestions de país. Això és especialment important en un moment de crisi econòmica com la que estem travessant i ho és també en el moment d’afrontar reptes de civilització com la pobresa, el canvi climàtic, el terrorisme o la convivència entre cultures.
La reunió celebrada divendres no inicia ni acaba res, és un moment singular de la relació entre forces polítiques que, més enllà de les diferències concretes, han compartit una trajectòria democràtica i catalanista al servei del país i que volen mantenir unes relacions polítiques basades en el respecte mutu i la voluntat de posar en comú reflexions estratègiques i preocupacions compartides.
En el decurs de la reunió es va abordar a fons la situació de crisi econòmica, la negociació del nou sistema de finançament, la futura Sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i sobre diversos projectes de llei en tràmit parlamentari, especialment el projecte de llei de centres de culte i el projecte de llei d'educació de Catalunya.
El tema que aixecat més atenció és l'acord sobre la necessitat d'una reacció unitària davant la Sentència del Tribunal Constitucional. Realment no pot sorprendre a ningú aquest acord. Només cal llegir la resolució que sobre aquest tema va prendre el 24è Congrés d'Unió i que transcric tot seguit:
“Estem fermament convençuts de la plena constitucionalitat de l’Estatut, com a pacte d’Estat que és i que ha de ser respectat per totes les institucions de l’Estat Espanyol. Quan hi hagi sentència per part del Tribunal Constitucional, caldrà sempre estudiar-la, valorar-la i, si fos el cas, buscar la resposta des del consens de les forces polítiques catalanes. En qualsevol cas, l’Estatut suposa un acord polític que cal defensar i consolidar, i la seva plasmació normativa només és un instrument susceptible sempre de millora. Entenem que després de l’Estatut no podem tornar a repetir els errors comesos ni tornar a generar el mal gust de boca i l’esgotament produïts durant el debat estatutari”.
El PSC subscriu fil per randa aquesta posició. És per això que vàrem acordar que un cop coneguda la Sentència del Tribunal Constitucional el que correspon és que el President de la Generalitat convoqui les forces polítiques catalanes per tal de valorar-la conjuntament i intentar donar-hi una resposta el més unitària possible.
Sobre la reunió entre UDC i PSC podeu llegir les cròniques de Joan Foguet a El País i de Cristina Sen i Josep Gisbert a la Vanguardia. La reacció d'Artur Mas no s'ha fet esperar i ha estat analitzada avui en la crònica de Lluís Mauri a El Periódico: Mas li diu a Duran que no acceptarà que CiU se supediti al PSC. Artur Mas no ha entès res i demostra conèixer molt poc a Duran. En la reunió de divendres UDC no va supeditar-se al PSC. Senzillament va reiterar el que havia aprovat en el seu Congrés que és, d'altra banda, una posició de sentit comú: davant una Sentència que afecta a l'autogovern de Catalunya, unitat catalanista, causa comú. Parlar i acordar no és supeditació, és sumar esforços en defensa de Catalunya. Per això Joan Puigcercós ha dit: “com més unitat, millor”.
Però això Mas no ho entén. I avui mateix en una entrevista que li fan Francesc Valls i Miquel Noguer publicada al suplement Domingo d'El País, torna a embolicar-se. Erre que erre, com Ibarretxe. Cito literalment: “A título personal creo que si se recorta el Estatuto debe haber una consulta al pueblo de Cataluña sobre qué hacer. Si el Gobierno no la autoriza, es el Parlament quien debería pronunciarse. Los partidos catalanes deberían volver a pronunciarse sobre el texto que aprobó el Parlament y que después se envió a las Cortes para ver si siguen comprometidos con él. Si esto es así, estos partidos deberían incorporarse al Gobierno catalán. Si no es posible, deberíamos ir a unas elecciones anticipadas”.
És a dir, tornar a començar. Semblaria el dia de la marmota, el de la pel·lícula “Atrapado en el tiempo” de Bill Murray. Tornem-hi que no ha estat res... Però el que és curiós és que més endavant en l'entrevista diu, i torno a citar literalment: “Pregunta. ¿Volvería a enviar el Estatuto a las Cortes? Resposta. Ya no se podria hacer”. Doncs, bé, si no es podria fer, per què dimonis vol que el torni a votar el Parlament? Crec, sincerament, que s'ha fet un embolic. ¿No és més normal fer el que diem el PSC i Unió? En primer lloc, dir que l'Estatut és constitucional. I, en segon lloc, afirmar que quan hi hagi Sentència, la llegirem, l'analitzarem amb calma i intentarem acordar una resposta comuna. En fi, espero que el pas del temps i la pedagogia que PSC i Unió ens varem comprometre a fer, ajudi a que, arribat el moment, anem tots junts i ens estalviem errors causats per la improvisació i l'afany de protagonisme.
Per acabar amb els temes referits a la política catalana us recomano especialment que llegiu la intervenció de José Montilla davant del Consell Nacional del PSC celebrat dissabte. També trobareu interessants els articles de Joan B. Culla sobre alguns atacs rebuts recentment per dirigents polítics catalans, el de Toni Soler publicat avui a La Vanguardia, i la crònica de David Miró i Pau Cortina a Público que recull una trobada entre els portaveus parlamentaris que donem suport al Govern per valorar el 5è aniversari de l'alternança política a Catalunya.
No us heu de perdre les entenimentades reflexions econòmiques d'Isidre Fainé i Narcís Serra recollides en sengles entrevistes que els hi fan, respectivament, Paz Alvarez a Cinco Días i Ariadna Trillas a El País.
Encara porta cua la victòria d'Obama. Us convido a llegir l'article d'Ignacio Escolar a Público “Las deudas que deja Bush”, el de Lluís Foix a La Vanguardia “Un intelectual en la Casa Blanca”, el de Vicenç Navarro “Elecciones USA: mesianismo o movilización popular” (per cert, trobareu interessant el llibre de Vicenç Navarro publicat per Anagrama que inclou un treball seu i una entrevista a Noam Chomsky), l'article de Jean Daniel a Le Nouvel Oservateur “Ce que le monde attend d'Obama”, el de Diego López Garrido a El País “Obama busca un entendimiento con Europa”, el de Jordi García-Petit a l'Avui “Pendents dels EUA”, el de Joan Subirats a El País “Obama: razón y voluntad”, l'editorial del suplement Negocios d'El País “Dos desafíos para Obama”, l'article de Jeffrey Sachs a La Vanguardia “Lo que debe hacer Obama por la economía”, i el de Paul Krugman al suplement Negocios d'El País “¿Franklin Delano Obama?”.
Finalment, algunes qüestions de política europea i internacional i un punt final dedicat a la Ministra Chacón. En primer lloc una crònica sobre la difícil situació del socialisme francès que, com Izquierda Unida, no ha pogut elegir Primer secretari en el Congrés celebrat aquest cap de setmana a Reims, i, en aquest cas, ho hauran de fer els militants el proper dijous triant entre les candidatures de Ségolène Royal (web de la seva ponència), Martine Aubry (web de la seva ponència) i Benoît Hamon (web de la seva ponència).
Us recomano la lectura de la resolució aprovada pel Consell Nacional del PSC aquest dissabte sobre el futur de la Unió Europea, amb un títol ben explícit “Per un canvi de rumb a Europa”. També us pot interessar llegir l'article de Carlos Sentís a La Vanguardia “Barcelona en el Mediterráneo” i l'article de Saeb Erekat a El País “El tiempo de la negociación se agota en Palestina”.
Tres articles sobre temes relacionats amb la política de defensa. L'article de Jesús A. Núñez Villaverde a El País “Afganistán, un problema de todos”, l'article de Carmen Chacón a La Vanguardia, “Afganistán, culminar la misión”, i l'article de Jesús Cuadrado a Público “Gasto militar y otros tópicos”.
I per acabar articles derivats de la bona valoració que ha obtingut Came Chacón en la darrera enquesta realitzada pel CIS. L'article de Pilar Rahola, la crònica de Juan Carlos Merino, l'article de Joana Bonet i l'editorial de La Vanguardia. Comparteixo l'excel·lent valoració que fan de la tasca de la Carme. I des del PSC n'estem legítimament orgullosos.
“Perles” del programa Polònia emès el 13 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).
LES PERLES
- Missatge del president Montilla per a Barack Ossama. Disfressat de Conguito li diu li diu: "Lu meu no és de renaixement, és de vici". I acaba amb el lema que se sent de Salses a Guardamar: "Catalanus, catalítiques, cridem junts: sí, podem." [veure foto]
- Carod li vol prendre el lloc a Benach com a president del Parlament. I per què? que diria la Terribas dʼabans? Perquè en Puigcercós li ha pres a ell el lloc com a candidat a president de la Generalitat. En fi, els pollos de sempre.
- La campanya per el Foment de la Lectura arriba a La Zarzuela: Letizia ha escrit: Retócala otra vez, Sam, Marichalar: El lady Di español, i la infanta Sofia: Teo quema una foto del Rey.
EL PITJOR
- Lʼalcalde Hereu fent una "crida" a les dues ribes de la Mediterrània.
EL MILLOR - LA CANÇÓ [Cadillac solitario de Franquillo i los trogloditas]
Siempre quise ir a guerrear
dictar sentencias y fusilar
cruzar el Ebro con 15 compañías
Pero ya hace tiempo que la he diñado
y venden mi cadillac segunda mano
no sé que aventuras correré sin ti
Fragaaaaaaaa
Ibarneeeeeee
MALAGUANYAT
- El president Montilla a cal Fainé (Feiner, per ell) de la Caixa. Amb uns balls increïbles de Fama i en Castells esperant darrere la porta preocupat per la seva sanvitxera. Comor??
SURREALISTA
- Mas i Pujol mirant el futur en una bola màgica dʼaquelles. El resultat? Pujol de pizzero i Mas de venedor de corbates. Duran, en canvi, és... ministre of course !
KA FORT
- Mooolt bona niiiiiiit! No fan bona cara! Constipadots, escanyadots per la hipoteca? [Seʼns està tornat una mica agreesiu, nor?]
POLONEWS
- Raquel Sans també ha après a dir WashingtAAn.
ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- Nadal al volant de l’autobús alternatiu. Calla, que la guia és la inefable Maleni, que s’adreça al respectable: “En nombre del Ministerio de Fomento y de toda la tripulación le damos la bienvenida a este autobús con destino a Vilanova i la Geltrú. Durante el trayecto les proyectaremos la trilogía del Señor de los Anillos... Si caemos en un esvorang automáticamente se abrirá el compartimento superior... con este rosario para rezar a la virgen. Vámonoh, Joaquing!” Però l’atobús no engega, és clar, i els passatgers han de baixar i empényer amb els crits d’ànim de la Maleni “Bon cop de fal!”. El passatge indignat [a la catalana, ja m’enteneu, o sigui, remugant por lo bajini] “Si fóssim a França, ja hauríem cremat l’autocar”. Ah, i m’ha encantat la brusa de lleopardi de la Maleni.
LA PICADA D’ULLET
- ZP –per fi– a la cimera del G20 agraeix la cadireta, entre dʼaltres, al seu gos Talante. [Ara, el que mʼencanta és en Sarkozy, tan content amb lʼobridor que li han regalat a la Caisse]
LA NOVETAT
- Barack Obama buscant M. Pau Huguet [amb banda sonora de caucus dʼIowa]
dictar sentencias y fusilar
cruzar el Ebro con 15 compañías
Pero ya hace tiempo que la he diñado
y venden mi cadillac segunda mano
no sé que aventuras correré sin ti
Fragaaaaaaaa
Ibarneeeeeee
MALAGUANYAT
- El president Montilla a cal Fainé (Feiner, per ell) de la Caixa. Amb uns balls increïbles de Fama i en Castells esperant darrere la porta preocupat per la seva sanvitxera. Comor??
SURREALISTA
- Mas i Pujol mirant el futur en una bola màgica dʼaquelles. El resultat? Pujol de pizzero i Mas de venedor de corbates. Duran, en canvi, és... ministre of course !
KA FORT
- Mooolt bona niiiiiiit! No fan bona cara! Constipadots, escanyadots per la hipoteca? [Seʼns està tornat una mica agreesiu, nor?]
POLONEWS
- Raquel Sans també ha après a dir WashingtAAn.
ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- Nadal al volant de l’autobús alternatiu. Calla, que la guia és la inefable Maleni, que s’adreça al respectable: “En nombre del Ministerio de Fomento y de toda la tripulación le damos la bienvenida a este autobús con destino a Vilanova i la Geltrú. Durante el trayecto les proyectaremos la trilogía del Señor de los Anillos... Si caemos en un esvorang automáticamente se abrirá el compartimento superior... con este rosario para rezar a la virgen. Vámonoh, Joaquing!” Però l’atobús no engega, és clar, i els passatgers han de baixar i empényer amb els crits d’ànim de la Maleni “Bon cop de fal!”. El passatge indignat [a la catalana, ja m’enteneu, o sigui, remugant por lo bajini] “Si fóssim a França, ja hauríem cremat l’autocar”. Ah, i m’ha encantat la brusa de lleopardi de la Maleni.
LA PICADA D’ULLET
- ZP –per fi– a la cimera del G20 agraeix la cadireta, entre dʼaltres, al seu gos Talante. [Ara, el que mʼencanta és en Sarkozy, tan content amb lʼobridor que li han regalat a la Caisse]
LA NOVETAT
- Barack Obama buscant M. Pau Huguet [amb banda sonora de caucus dʼIowa]
- Jaime de Marichalar, estiradot.
ZW 150 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.
http://politika20.wikispaces.com
Politika2.0 és un wiki, on un grup de persones intenten promoure canvis en la política formal, impulsant models més participatius i propers a una ciutadania activa. Un projecte social sobre el qual es pot obtenir informació detallada, registrant-se a la seva llista. La iniciativa compta, entre altres serveis, amb un Observatori (dedicat a recopilar iniciatives d’interès), una secció d’articles sobre política 2.0 o una agenda d’esdeveniments relacionats amb el tema. L’origen del projecte va sorgir arrel de l’organització de la 1ª trobada de blocaires i persones vinculades a la política en el marc del Parlament Basc. Aquest, ja en el 2006, va impulsar 'Parte hartu!' (Participa!). És un projecte, dins del propi web del Parlament, basat en apropar la política a la ciutadania, una idea que sembla estar cada cop més present entre les prioritats polítiques i institucionals.
Una experiència d’un Parlament web 2.0, ha estat, també, el primer seguiment virtual d’una jornada al Parlament de Catalunya. En concret, de la VIII Jornada sobre Mitjans de Comunicació Àudiovisual, en la qual un total de 270 internautes, a través de Facebook, i 54, a través de Twitter, van poder participar en el debat, aportant els seus suggeriments i comentaris en temps real.
Fa unes setmanes, el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, organitzava un dinar-sessió de treball compartit amb Pere Aragonés, José Antonio Donaire, Marc Arza, Saül Gordillo, Trina Millán, Vicenç Partal, Carles Puigdemont, Xavier Peytibi, Laia Ortiz, Carina Mejías i Eduard Batlle, per trobar entre tots possibles respostes i idees davant la pregunta: Com es pot crear un Parlament 2.0? Sobre el concepte Parlament 2.0, com hauria de ser i de crear-se, José Antonio Donaire recull unes interessants reflexions, a partir d’idees i suggeriments rebuts, que formen part d’una reflexión col·lectiva i a les quals cal sumar les iniciatives suggerides per José Rodríguez o les aportacions de Xavier Peytibi, entre altres.
ZV (Zona Vídeo). Canal Parlament, la televisió del Parlament de Catalunya que ofereix en directe i en diferit les diferents sessions plenàries, reportatges sobre els diputats i diputades, sobre els diferents actes, etc.
enviat per Miquel enllaç permanent 7:07 PM
Notes recents
<< Inici