A la dreta de la dreta

Avui el diari ABC m'ha publicat l'article "A la derecha de la derecha" que trobareu a continuació.

A la derecha de la derecha

Después de 15 años en los que el PP impidió su celebración, el pasado lunes tuvo lugar el primero de los dos “cara a cara” previstos en esta campaña electoral. Se trata de una buena noticia y es signo de salud y normalidad democráticas.

Todas las encuestas han dado como ganador al aspirante socialista y actual Presidente del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero. ¿Por qué perdió Rajoy? En mi opinión, Rajoy, al cual veíamos enfrentarse a Zapatero por primera vez en esta legislatura sin el apoyo hooligan de los incondicionales y alborotadores diputados de la bancada popular, se mostró tal cual es. Y ello resumido en tres actitudes muy negativas para su imagen, que definen su pensamiento y su política. A saber.

Negación de la realidad. Rajoy negó constantemente una evidencia: en las elecciones se enjuicia el período de más avance social, de más políticas de igualdad y reconocimiento de derechos de los últimos 20 años. Esta actitud negacionista le desacredita como líder.

Insulto al adversario. Un líder de un partido que llama mentiroso al Presidente del gobierno más de 15 veces y no duda en recurrir al insulto y a la crítica sin argumentos se desacredita por sí solo al evidenciar que su único argumento es la crispación.

Utilización de la inmigración y del terrorismo como argumento electoral. Su empeño en trazar una línea entre inmigrantes y nacionales es de una temeridad rayana en el racismo. Sus argumentos fueron pobres, falsos y manipuladores. Su actitud permanente de no apoyar al gobierno en la lucha contra ETA y su acoso y utilización constante del terrorismo y las víctimas contra Zapatero en estos 4 años es de una deslealtad extrema, pero su acusación al Presidente de agredir a las víctimas fue la más grave frase que se haya lanzado jamás en un debate de este tipo. Sólo por ello quedó desacreditado como candidato a la presidencia, y como político.

Como he sostenido muchas veces, el problema de la derecha que encabeza Mariano Rajoy, acompañado de los Acebes, Zaplana, Cañete o Pizarro, es que no ha dejado espacio a su derecha, aglutinando en su seno a todas las tendencias conservadoras y ultras de España, al precio de aceptar que los sectores más extremos lleven la voz cantante. Es por ello que Rajoy hizo un discurso que contentó posiblemente a su público más ideológico, a este que viene a conformar toda una amalgama de opciones de derechas, alimentadas por el sector más integrista de la jerarquía católica, y por organizaciones ultraconservadoras. En este posicionamiento olvidó al público más moderado, centrado, y que busca un discurso menos catastrofista, menos marrullero, que reconozca lo que se ha avanzado, que haga crítica desde la lealtad institucional, que confronte proyectos, que aporte ideas, y, sobre todo, que no insulte, no mienta y no utilice electoralmente cuestiones que han de mantenerse al margen del debate político. Para estos sectores, en cambio, el Presidente Zapatero dio una imagen sólida, eficaz, consolidada, subrayando la confianza que ya había proporcionado Pedro Solbes en el debate económico en el que se impuso claramente a Manuel Pizarro.

Y por si fuera poco, el PP anuncia que si gana, los catalanes nos podemos olvidar del Estatut, de los 34.000 millones de euros en inversiones públicas del Estado, de la Agencia Tributaria Catalana, y que nos preparemos para el trasvase del Ebro y para separar a los niños en aulas distintas en función de su lengua materna. Por eso estoy convencido de la derrota del PP, porque una gran mayoría de los catalanes votarán al PSC en defensa propia.

Si tu no hi vas ells tornen

No cal dir que la nova tanca de la nostra campanya m'entusiasma. El missatge no podia ser més clar: si tu no hi vas, ells tornen. El dia 9 de març els electors i electores decidiran.

El debat sobre Kosovo al Parlament

El debat sobre la situació de Kosovo es farà tard o d'hora al Parlament de Catalunya. El passat 29 de novembre els Grups parlamentaris de Convergència i Unió, Socialistes-Ciutadans pel canvi, Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa varem formular la proposta de resolució que trobareu transcrita més avall de forma íntegra (tant l'exposició de motius com la part dispositiva).

La part dispositiva de la Proposta de Resolució deia:

"El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat:

a) Apel·lar a les parts implicades per tal que les Nacions Unides defineixin l’estatus jurídic definitiu de Kosovo, d’acord amb la voluntat del poble kosovar, garantint el respecte pels drets humans i els drets de les minories, tal com recullen les recomanacions de l’informe de l’enviat especial.

b) Manifestar la necessitat que la Unió Europea reconegui i integri, en un futur proper, el mapa polític resultant".

No cal dir que era una Proposta que partia de la base que només Nacions Unides pot definir l'estatus jurídic definitiu de Kosovo, que havia de fer-ho d'acord amb la voluntat del poble kosovar, garantint el respecte pels drets humans i els drets de les minories, recollit en les recomanacions de l'Informe realitzat per Martti Ahtisaari. No es tractava, per tant, d'acceptar una declaració unilateral d'independència, que no s'havia produït en el moment de redactar la Proposta de Resolució. I quan es manifestava la necessitat que la Unió Europea reconegués i integrés, en un futur proper, el mapa polític resultant, s'estava parlant del mapa polític resultant a partir de les decisions de Nacions Unides. Ho dic per desfer possibles malentesos.

És evident que la situació avui és molt diferent a la que es plantejava quan es va aprovar el text d'aquesta Proposta de Resolució. Ni ha hagut acord entre les parts ni hi ha hagut cap resolució de Nacions Unides definint l'estatus jurídic definitiu de Kosovo. En canvi hi ha hagut una declaració unilateral d'independència, fora de la legalitat internacional, però que està essent reconeguda per diversos països, encapçalats pels Estats Units.

Val la pena llegir tota la Proposta de Resolució per fer-se una idea cabal del procés que ha portat fins a la declaració unilateral d'independència realitzada diumenge passat.

Proposta de resolució sobre l’estatus jurídic de Kosovo

Presentació: Grup Parlamentari de Convergència i Unió, Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi, Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

A LA MESA DEL PARLAMENT

El grups parlamentaris sotasignats, d’acord amb el que preveu l’article 145 del Reglament del Parlament, presenten la següent proposta de resolució:

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

Kosovo té actualment un estatus anòmal com a resultat de la Guerra de Kosovo (de març a juny de 1999). Encara que, formalment, sigui una província de la República de Sèrbia, l’administració és conduïda per les Nacions Unides sense la participació del govern Serbi (sota la resolució del Consell de Seguretat 1244 de 10 de juny de 1999).

El govern actual d’aquell territori és assumit per la Missió de Nacions Unides a Kosovo (UNMIK). La majoria de la població, en la seva major part albanesa, va declarar la independència de la República de Sèrbia l’any 1990, però aquest govern paral·lel només és reconegut internacionalment (2004) pel país veí, Albània.

El Kosovo modern ha existit com a entitat política o territorial des de 1945. Abans el territori havia estat governat completament o parcial pel Regne d’Itàlia, Albània, Sèrbia, Montenegro, l’Imperi Otomà, l’Imperi Bizantí, Bulgària, i l’Imperi Romà.

El 7 d’octubre de 2005 les Nacions Unides varen recomanar al Consell de Seguretat l’inici de converses per a assolir un acord sobre l’estatus definitiu de Kosovo, en base a l’informe elaborat per l’enviat especial de Kofi Annan. El 26 de gener de 2007, Martti Ahtisaari, enviat especial de les Nacions Unides per a Kosovo, i expresident finlandès, va donar a conèixer els detalls de la seva proposta per a un estatus definitiu per aquell territori.

Els punts principals del document estableixen un desplegament indefinit de les forces internacionals que garanteixin la seguretat, la tutela política de la Unió Europea mitjançant un representant, la potestat de Kosovo de firmar acords i de sol·licitar l’ingrés en organismes internacionals, la formació d’una força militar de 2.500 homes amb armament lleuger, la creació de municipis serbis amb àmplia autonomia i l’establiment de mesures per a la protecció del llegat històric i cultural serbi.

Malauradament, però, els dies passen i no s’ha assolit un acord internacional que doni resposta a les necessitats d’aquest territori, i que al mateix temps garanteixi la pau, l’estabilitat i el progrés dels Balcans en el marc del procés d’integració europea.

Actualment ens trobem en el mateix punt on érem al finalitzar, fa vuit anys, la guerra de Kosovo. La situació econòmica de Kosovo és molt delicada amb més del 70% d’atur i una asfixia econòmica molt important.

Sense un govern propi, Kosovo no podrà disposar del sistema polític ni de la seguretat jurídica necessària perquè l’economia funcioni. És urgent avançar en aquesta direcció.

Al mateix temps, s’estan produint dilacions voluntàries de la decisió per part de la Federació Russa i de la República de Sèrbia. Segons Moscou, les dues parts implicades, Sèrbia i Kosovo, haurien d’arribar a un acord, però sense fixar els terminis i sense que les decisions puguin prendre’s fora del Consell de Seguretat.

En aquest sentit, la posició russa suposa que no hi pot haver acord sense que Belgrad ho accepti; dit d’una altra manera, la situació podria allargar-se indefinidament.

És per tot això que, els grups parlamentaris sotasignats presenten la següent:

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ

El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat:

a) Apel·lar a les parts implicades per tal que les Nacions Unides defineixin l’estatus jurídic definitiu de Kosovo, d’acord amb la voluntat del poble kosovar, garantint el respecte pels drets humans i els drets de les minories, tal com recullen les recomanacions de l’informe de l’enviat especial.

b) Manifestar la necessitat que la Unió Europea reconegui i integri, en un futur proper, el mapa polític resultant.

Palau del Parlament, 29 de novembre de 2007

Sobre Kosovo

La declaració unilateral de la independència de Kosovo ha originat grans controvèrsies. És d'admirar l'esforç de persones com Agustí Colomines per examinar la qüestió de forma desapassionada i sense perjudicis. Coincideixo amb ell que el procés de la independència de Kosovo, que tot just està començant, és fill d'un fracàs rotund i que el seu resultat és altament incert. Val la pena llegir l'article que l'Agustí ha publicat al diari AVUI.


L'ENREVESSAT PROCÉS DE LA INDEPENDÈNCIA DE KOSOVO

És necessari, però...

Agustí Colomines i Companys

Professor de la UB i director de la Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas

AVUI. Dilluns, 18 de febrer del 2008

La independència de Kosovo serà un fet perquè els EUA i una bona part dels Estats membres de la UE ho han volgut així. És una independència necessària, perquè respon al context enrevessat balcànic, que inclou la falta de garanties democràtiques per als albanokosovars dins de Sèrbia, però també és veritat que no és una independència que s'ajusti als processos d'emancipació nacional clàssics. I no ho és per raons històriques, polítiques i també culturals i ètniques. Quan els serbis asseguren que Kosovo és part de la seva història, tenen raó, perquè al capdavall hi són presents des de fa segles i la mitologia sèrbia ha abonat aquesta tesi fins a considerar Kosovo el bressol de la nació Sèrbia.

LES TENSIONS ENTRE ELS SERBIS I els albanokosovars han estat una constant al llarg de la història i, a més, han basculat cap a un costat o cap a l'altre segons el predomini demogràfic dels uns i dels altres. En l'època de la primera guerra balcànica, l'any 1912, els serbis representaven el 60% de la població kosovar, però a poc a poc els albanesos hi van anar esdevenint majoritaris fins al punt que des dels anys vuitanta del segle XX fins al moment de l'expulsió massiva impulsada pels serbis, són el 90% de la població. Però a Kosovo també hi ha altres grups ètnics, per exemple els gorani (musulmans eslaus) o els romanesos. Vull dir que els enfrontaments violents vénen de lluny, almenys des del temps del domini de l'imperi otomà, quan els albanesos, majoritàriament convertits a l'islam, eren protegits pel poder mentre que els serbis van quedar en una situació dominada. A partir del 1878, els serbis van patir, a més, persecucions i massacres periòdiques. Ara bé, arran de la guerra de 1912 que he esmentat abans, que va ser quan Kosovo va ser integrada al territori serbi en comptes d'anar a parar al nou Estat albanès, els serbis van començar a maltractar els albanesos, especialment durant la I Guerra Mundial, si bé els albanokosovars s'hi van tornar aprofitant la retirada de les tropes sèrbies el 1915. I com no podia ser d'altra manera, ho van pagar car: a partir de la formació de Iugoslàvia (1918), el nou Estat dominat pels serbis va reprimir-los a cor què vols. I després de saber això és més fàcil entendre, per bé que no ho justifica, per què els albanesos van fer costat als nazis. A la Iugoslàvia de Tito, els albanesos van ser perseguits i van patir una pressió policial i política fortíssima: tothom qui llegís o estudiés albanès era fitxat, les manifestacions culturals albaneses estaven prohibides, i un llarg etcètera que desfà el mite segons el qual la Iugoslàvia titista era una mena de paradís idíl·lic de les nacionalitats. L'obtenció d'una autonomia progressiva (1969, 1974) no va impedir la matança de l'any 1981, protagonitzada per l'exèrcit iugoslau que dominaven els serbis, que volien impedir com fos que Kosovo esdevingués la setena república iugoslava.

VOSTÈS JA CONEIXEN LA RESTA D'AQUESTA HISTÒRIA, perquè és història present: les diverses guerres entre els pobles que integraven Iugoslàvia fins a arribar als enfrontaments del 1998 entre la policia sèrbia i els guerrillers de l'UÇK, una espècie de guerra de baixa intensitat que va provocar uns 2.000 morts d'ambdós bàndols, que van precedir a la guerra convencional de 1999, que va ser especialment cruel.

D'AQUELLA GUERRA EN VAN SORGIR DOS PRINCIPIS bàsics, recollits en la resolució 1244 del Consell de Seguretat de l'ONU del 10 de juny de 1999. D'una banda, els que ja havien estat establerts en la declaració dels ministres de Relacions Exteriors del Grup dels Vuit, emesa el 6 de maig de 1999, i que reclamava l'obertura d'un "procés polític per a l'establiment d'un acord sobre un marc polític provisional que disposi un govern autònom substancial per a Kosovo, tenint en compte plenament els acords de Rambouillet i els principis de sobirania i integritat territorial de la República Federativa de Iugoslàvia i dels altres països de la regió". L'altre principi és que les negociacions entre les parts per arribar a una solució satisfactòria per a tothom no podien fer demorar ni pertorbar l'establiment d'institucions autònomes democràtiques a Kosovo. Què és el que ha passat d'allà fins aquí perquè els albanokosovars hagin decidit tirar pel dret i proclamar la independència unilateralment? El que ha passat és, d'entrada, que les potències internacionals han virat en els seus plantejaments, sobretot la UE, la qual en assumir el desembre del 2007 la "missió estabilitzadora" que ha de substituir les tropes de la Kfor s'ha convertit en la principal protagonista d'una impossible resolució justa del conflicte. Així mateix, entremig, quan l'ONU es va convertir en el poder real a Kosovo, ningú no va poder evitar (o no va voler) que uns 300.000 serbis i altres persones d'ètnia no albanesa fugissin de Kosovo. L'any 2004, per exemple, els albanokosovars van destruir un gran nombre d'esglésies ortodoxes i de monestirs medievals lligats als serbis.

NO ÉS QUE SERVIDOR NO ESTIGUI D'ACORD amb el fet que els albanokosovars es declarin independents. Com he dit en començar, segurament aquesta és l'única sortida possible en el context actual i, a més, és democràtica perquè respon a la voluntat de la població que ara hi és majoritària. Ara, siguem conscients, tanmateix, que aquesta independència és anòmala, perquè és resultat d'una impotència i d'un fracàs humà i de la política internacional. No sé si Kosovo serà viable com a Estat independent, però a mi els Estats ètnicament purs no m'han agradat mai, encara que fossin el meu.

Les enquestes tensionen la campanya

Pels socialistes catalans es podria dir que la campanya de veritat va començar ahir, amb el míting celebrat a La Farga de L'Hospitalet. Amb Celestino Corbacho, José Montilla, Felipe González, Carme Chacón i José Luis Rodríguez Zapatero. Va ser un acte impressionant que va reunir més de 10.000 persones i va començar a generar l'onada que ha de contrarestar el tsunami integrista impulsat pel PP. Aquí sota trobareu una foto del míting.



No tinc la transcripció del discurs del candidat socialista a la presidència del Govern d'Espanya. Però sí que us puc oferir la intervenció de Zapatero al míting socialista de Vistalegre i l'entrevista al president del Govern que divendres i dissabte li feia Enric Hernández a les pàgines d'El Periódico de Catalunya. També és molt interessant el reportatge sobre el candidat Zapatero que apareix avui a El País.

En tota contesa electoral es produeixen crítiques sobre el caràcter negatiu d'algunes campanyes i sobre el predomini del vot anti. No comparteixo aquestes crítiques quan es formulen amb caràcter absolut i generalitzat. Els partits –al menys el meu– es presenten a les eleccions amb propostes positives i programes molt complerts –tant que de vegades es fa feixuc llegir-los–. Veieu sinó el programa electoral del PSOE, el pròleg de Zapatero que l'encapçala i el programa electoral del PSC. Tampoc no comparteixo la condemna sobre el vot anti. Si ens haguéssim pogut estalviar els anys Aznar... El que és trist és trobar-se gent després d'unes eleccions dient “si hagués sabut que aquests guanyaven hagués anat a votar o hagués votat diferent”. Això sí que és trist. Perquè, en efecte, “no es lo mismo”, no és el mateix.



Tampoc no entenc els que critiquen la tensió en campanya. La tensió és mobilitzadora i crida a la participació, i unes eleccions amb baixa participació són mostra de democràcia de baixa intensitat. Per tant no es pot confondre la crispació amb la tensió. Aquí també hi ha una diferència entre el PP i els progressistes, no és el mateix provocar crispació a llarg de quatre anys per dificultar l'acció d'un govern, que tensionar una campanya electoral per promoure la participació.

És clar que les enquestes que s'han anat publicant recentment potser ajudaran a la creació d'un clima electoral mobilitzador. Per a molta gent, la percepció que el PP podria guanyar o que el PSOE podria guanyar pels pèls és un motiu de reflexió.

Especial preocupació i interès ha aixecat l'enquesta del CIS. Ens ho expliquen Carlos E. Cué i Anabel Díez a El País. La raó de l'interès és el prestigi del CIS del que ens en parla José Juan Toharia en el seu article. Cal tenir present que l'enquesta del CIS es basa en 18.221 entrevistes personals (no telefòniques) i, per tant, és una mostra més important que cap altra i empra una metodologia molt afinada. El treball de camp es va produir entre el 21 de gener i el 4 de febrer. En resum el CIS prediu un suport del 40,2% al PSOE i un 38,7% al PP, només un punt i mig de distància! En escons el CIS preveu que el PSOE n'obtindria de 158 a 163, mentre que el PP n'obtindria de 153 a 157. IU-ICV n'obtindria 5 o 6, CiU n'obtindria 10, el PNB n'obtindria 7 i ERC n'obtindria 6.

Els pronòstics de l'enquesta del CIS no són gaire diferents dels que han fet altres enquestes. Per exemple, l'enquesta d'Ipsos publicada el dia 12 pel diari Expansión (PSOE 41,1% i PP 39,8%, és a dir, només 1,3 punts de distància!).

Avui mateix es publiquen dues enquestes importants, la de l'Institut Noxa a La Vanguardia, que atorga un 43,1% al PSOE i un 39,1% al PP; 165 escons al PSOE i 152 al PP, reduint la diferència en escons que es va produir el 2004 (164 a 148), i la d'Obradoiro de Socioloxia a Público, que atorga un 42,6% al PSOE i un 40,1% al PP; 162 escons al PSOE i 160 al PP, només dos escons de diferència. Ufff! Jo ja fa quinze dies que vaig alertant sobre aquest risc. Una menor participació que el 2004 i una menor mobilització de l'electorat socialista podrien produir una amarga sorpresa.

A Catalunya, La Vanguardia atorga 23 escons al PSC, 10 a CiU, 7 al PP, 5 a ERC i 2 a ICV-EUiA. L'enquesta de Público atorga 24 escons al PSC, 9 a CiU, 8 al PP, 4 a ERC i 2 a ICV-EUiA. Fixeu-vos-hi bé que, tot i donar un bon resultat al PSC a Catalunya, la distància entre PSOE i PP a tota Espanya és molt minsa. Això demostra fins a quin punt és important el resultat que els socialistes obtinguem a Catalunya per tal de garantir la continuïtat de Zapatero i barrar el pas a la dreta extrema que dirigeix avui el PP.

Us recomano com sempre l'atenta lectura dels anàlisis dels responsables d'ambdues enquestes, Julián Santamaria i José Luis de Zárraga. I, al final, també com sempre, la clava Toni Batllori quan dibuixa dos partits que estan empatats però una significativament millor valoració d'un dels dos candidats. Trobareu els ninots aquí sota.



Com els aspectes econòmics prendran molt de relleu en la campanya, us recomano la lectura de l'entrevista a Pedro Solbes que avui li fan Manel Pérez i Mariano Guindal a La Vanguardia i l'article de Joaquín Almunia sobre la situació econòmica europea. és una dels temes en que al PP se li veu molt el llautó. Ens alerten sobre l'atur del mes de gener (8,4%), oblidant que quan ells governaven era de l'11%. Obliden també que ara treballen més de 20 milions de persones, mentre que quan ells governaven eren 17 milions i mig. Obliden que quan ells governaven hi havia dèficit, mentre que ara tenim un superàvit superior al 2%. Obliden que quan ells governaven el Fons de Reserva de la Seguretat Social era de 15.000 milions d'euros mentre que ara és de 51.000 milions d'euros. Obliden que ells van congelar el Salari Mínim Interprofessional mentre Zapatero l'ha fet pujar fins als 600 euros i s'ha compromès a aixecar-lo fins als 800 euros. Obliden que Zapatero ha pujat més les pensions en quatre anys que ells en vuit anys. O que ha invertit en infraestructures el doble que quan ells governaven. No és el mateix.

La campanya del PP ha seguit centrada en els temes clàssics de la dreta més extrema: immigració i seguretat. Volen provocar divisió, però sobretot volen que s'oblidi la seva gestió al respecte. ¿O és que no recorden que mentre governaven es van produir 257.441 expulsions d'immigrants irregulars, mentre el govern Zapatero n'ha impulsat 341.726? ¿O és que no recorden que mentre governaven es van detenir 221 persones vinculades a les màfies de la immigració il·legal mentre el govern Zapatero n'ha realitzat 1.821? ¿Com és possible que acusin a Zapatero d'haver fet un procés de regularització mentre ells en van impulsar cinc? ¿O que oblidin que acceptaven bitllets d'autobús com a documents acreditatius de residència? ¿Per què no diuen que amb la regularització de 700.000 immigrants que va fer Zapatero –regularitzant els immigrants il·legals que havia deixat entrar Aznar-- hem assegurat el nostre creixement econòmic i hem pogut pagat les pensions d'un milió de persones? ¿Com és possible que ara defensin un contracte d'integració que quan va ser proposat l'any 2006 per Artur Mas van titllar de disbarat?

I parlant de seguretat, ¿Com és que no recorden que van retallar les plantilles dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat en 10.000 membres? ¿És que no saben que avui n'hi ha 17.000 més que quan ells governaven? ¿Com és possible dir que el terrorisme està més fort que mai a Espanya si en aquesta legislatura s'han produït 4 morts per terrorisme i en l'anterior 235? El problema és que per no recordar no recorden ni que Mariano Rajoy va ser Ministre de l'Interior (2000-2002). Precisament en els anys en que es produïen les infraccions penals més greus (23.5 l'any 2000, 25.5 l'any 2001 i 25.6 l'any 2002 contra 22.3 el 2005, 21.7 el 2006 i 21.7 el 2007 –delictes per cada 1.000 habitants) i el màxim nombre d'homicidis i assassinats (3.09 l'any 2000, 3.13 el 2001 i 3.23 el 2002, contra 2.87 el 2005, 2.75 el 2006 i 2.49 el 2007 –homicidis i assassinats per cada 100.000 habitants) Per cert, també ho va ser d'Administracions Públiques, d'Educació i Cultura, Portaveu, Ministre de la Presidència i Vicepresident del Govern. És una llàstima que ningú no recordi res del que va fer. Llevat dels escandalosos comentaris sobre el Prestige “son como cuatro hilillos de plastilina”.

Sobre immigració us recomano que llegiu els articles de Jordi Sánchez, Lluís Foix, Josep Oliver, Enric González i Javier Pradera. Sobre els silencis i els oblits de Rajoy us recomano aquest article de Remei Margarit. I sobre el terrorisme i la campanya no us podeu perdre l'article de Joan Tapia.

Rajoy també s'ha embrancat en la defensa de la rebaixa de l'edat penal... als 12 anys! No importa que tant el 1995 i el 2000 el PP estigués a favor de la majoria d'edat penal als 18 anys, avui tot s'hi val per generar por i intentar esgarrapar vots al preu que sigui. Llegiu al respecte l'editorial d'El País i l'article de Joan Josep Queralt.

La campanya del PP també ha cercat exacerbar divisions sobre temes lingüístics. La política del PP, confessat pel propi Rajoy en l'entrevista que li va fer El Periódico de Catalunya, pot conduir a la segregació lingüística, és a dir, a la separació dels nens en aules distintes per motiu de llengua. Contra aquest intent no us podeu perdre un formidable article de Manuel Rivas.

També podeu trobar interessant l'article de Tomàs Delclós sobre el paper d'internet en la campanya electoral.

Aquesta setmana el President de la Generalitat ha anat a Madrid per explicar què n'espera del nou govern d'Espanya. Va resumir els objectius de Catalunya per a la propera etapa en un il·lustratiu decàleg: 1. Nou sistema de finançament. 2. Consorci entre l'Agència Tributària de Catalunya i l'Agència Estatal d'Administració Tributària. 3. Agilització dels traspassos de competències previstos a l'Estatut. 4. Aplicació rigorosa de l'Estatut en matèria d'inversions de l'Estat a Catalunya. 5. Traspàs de Rodalies i execució del Pla d'Inversions. 6. Nou model de gestió de l'aeroport de Barcelona. 7. Participació efectiva de les Comunitats Autònomes en la definició de les polítiques sectorials de l'estat. 8. Reforma del Senat d'orientació federal. 9. Reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial. 10. Defensa i promoció per part de l'Estat de totes les llengües espanyoles. Crec que és molt important llegir íntegrament la intervenció del President Montilla a Madrid. La Vanguardia li va dedicar també un interessant editorial.

I mentre el president Montilla treballa per defensar els interessos de Catalunya, Artur Mas, com sempre, amb la seva obsessió de guanyar als despatxos de Moncloa allò que no va obtenir en el Parlament de Catalunya, la seva investidura com a President de la Generalitat. Mai una obsessió personal havia portat a l'exigència de subordinar la política catalana a la política espanyola! Ara ja sabem què vol dir per Artur Mas el dret a decidir: que Zapatero decideixi. Després de 30 anys acusant el PSC de sucursalisme, Artur Mas pretén convertir la presidència de la Generalitat en moneda de canvi. Llegiu al respecte els articles de Jordi Sánchez, Mar Jiménez i Toni Soler.

I mentre al Vaticà aclareixen (és un dir) que l'existència o no de l'infern depèn de l'opinió de cada Papa (qui sap si amb efectes retroactius...) la deriva integrista de part de la jerarquia catòlica espanyola, la seva immoderada apetència per recuperar poder temporal i la seva deshonesta intervenció en la campanya electoral segueixen fent córrer rius de tinta i han reobert el debat sobre l'aconfessionalitat de l'Estat i el caràcter laïc de les institucions. Podeu llegir al respecte els articles de José Antonio González Casanova, Enrique Gil Calvo, Juan Carlos Rodríguez Ibarra i Adolfo García Ortega.

Per acabar us recomano l'article d'Antonino Martínez Serendeses sobre l'esgotament del model d'AENA, l'article de Ricard Aymerich sobre els reptes de l'educació a Catalunya, l'article de Xavier Bru de Sala demanant canvis a TV3, la reflexió de Jordi García-Petit sobre nació i Estat, l'exigència de defensar la vigència l'Estatut de Carles Viver Pi-Sunyer, els articles sobre les tensions en el sistema sanitari de Carme Valls i Vicente Ortún i la reflexió de Felipe González sobre el paper de les dones en la societat del coneixement.

Com comprovareu avui no tinc temps ni esma per parlar de política internacional. Sens dubte la notícia és la declaració unilateral de la independència de Kosovo que s'acaba de produir i segueix viva l'atenció sobre les primàries del Partit Demòcrata i la preparació de les eleccions generals a Itàlia el proper mes d'abril. Sobre la política nordamericana us recomano un lloc web imprescindible Real Clear Politics.

Finalment no em puc estar de celebrar l'aparició de la nova edició actualitzada del llibre de Luis Moreno “La federalización de España. Poder político y territorio”, editat per Siglo XXI. La setmana vinent, quan ja tingui entre les mans el llibre “Una idea de Catalunya” promogut per Jordi Font i la Convenció pel Futur, i que compta amb una col·laboració meva, us en parlaré més extensament.

Com diumenge que ve ja estarem en campanya, i concretament jo seré a Reus, no sé com anirà l'actualització del Diari. Caldrà que esteu atents i atentes!

PD.: Tot i que ja li vaig fer arribar a través del nostre comú amic Josep Sánchez Lliure una abraçada, no vull oblidar enviar-li des d'aquí a Josep Antoni Duran Lleida un desig de ràpida reincorporació a la campanya!



“Perles” del programa Polònia emès el 14 de febrer, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)

LES PERLES (per ordre d’aparició)
- Comencen els pactes preelectorals! PSOE i PP pacten contra Soler i es manifesten "Sin no-sotros, no hay Po-lonia". Les seves reivindicacions tenen fruit: cada partit aconsegueix que li deixen fer un gag. Els guionistes del PP (Acebes i Zaplana -vamos a edificar nuestros propios guiones-) apareixen amb un gag en què ZP i Chacón es dobleguen davant Carod -mi separatista preferido- i ETA. Els del PSOE (ZP i Chacón), amb una reunió al màxim nivell: Acebes, Zaplana, dos bisbes sense identificar, la veu dels supertacañones -Aznar- i.... el mismísimo Franco.

- Els candidats responen sobre la immigració. Chacón: no em faria res que el meu fill fos immigrant perquè són xaxis; Duran: a Catalunya no hi cabem tots, a menys que marxin els socialistes; Ridao s'embolica amb disposicions addicionals fins que ha de marxar corrents al lavabo ?(/*!!!; Nadal creu que han de tenir papers per posar-los al terra després de fregar, qué fuerte que fuerte; Herrera: si tots els immigrants em votessin podria arribar a ser president.

- Mani contra la impuntualitat. Avui salvo el gag perquè m'ha fet gràcia que només hi havia una persona (tots els altres arribaven tard, és clar).

EL MILLOR
- El PP i la immigració, tema central de la campanya. Sort que Rajoy té la proposta aquesta del contracte i vol demostrar als seus (Nadal, Aguirre i Sirera) els resultats amb en Mohamed. Mohamed arriba tard però Rajoy porta l'aigua al seu molí "Sí, llegas tarde, como todos los españoles, no hablas inglés, como todos los españoles, y crees que vamos a ganar la copa, un iluso, como todos los españoles". I si li preguntes per Hamilton diu que és un maleït negre, o sigui, "racista, como todos los españoles", i "un mileurista más, como todos los españoles"

EL PITJOR
- Montilla descendent directe de Jaume I segons un reportatge tipus Tomate d'un tal Aniol Jorquera [de què em sona aquest nom?]. Declaracions de Montilla: Jo ja sabia que descendia de Jaume I, descendeixo de Jaume I i vaig a Palau a peu, com explica el Llibre dels Feits (no paraules). Això tenia gràcia però l'aparició de la comtessa, Saura com a cap dels almogàvers, la conquesta dels carrers de l'Eixample i l'anunci del següent reportatge... Pilar Rahola descendent de Guifré el Pilós?

ARXIU HISTÒRIC
- La llei del vi: ZP i M. Teresa emborratxant-se i brindant per múltiples causes (el fracàs del procés de pau, perquè Bush no se li posa al telèfon, la mateixa llei del vi...). Sant Hilari, sant Hilariiiiii

SOM UNA CLONACIÓ
- Joan Herrera vs. Joan Herrera que té l'honestedat d'admetre que quan es va veure al Polònia per primera vegada es va morir de vergonya!

LA PICADA D’ULLET
- Maleni i la seva broma patètica: "El AVE llegará a Barcelona el 20 de febrero... de este año, eh... qué cómo oh habei quedao, oh ha pillao el tren?" A nosaltres no, a ella, que queda aixafada com als còmics i encara té esma d'aixecar-se i dir "Ni partía ni doblá, aplastá"

SURREALISTA
- Saura somia despert però Carod l'interromp amb les memòries del Fede a la mà i rememora les seves trapelleries. Vaya trio: Piqué, Federico i Saura contra la nuclear de Vandellós. L'atac provoca una fuga radiactiva i els seus efectes s'han vist després: Fede passa de l'extrema esquerra a l'extrema dreta, Piqué es fa un entusiasta de l'energia nuclear i el capitalisme i Saura..., doncs, .... nooooooooooooooo.

MALAGUANYAT
- Per curtas, la segona aparició de la Reina Sofia (què gran que ets) per rebre el rei en Jaume i la reina Violant, totes dues parlant igual, boníssim. Volem méeeeees

KA FORT
- Gorka, alias Churri sembla que està a la presó i que els seus familiars el van a veure. Però no, és al revés!!! Els empresonats són els familiars i només Gorka està al carrer: "No té preocupes, Churri, algún día te detendrán a ti también."

EL DIÀLEG DELS PRESIDENTS PUJOL I MARAGALL
JP: Ara és quan el Benjumea li diu al Peris...
PM: Vols callar! Ei, que si em gravo el Cor no és perquè me l'expliquis sinó per veure'l després!
JP: És que m'avorreixo perquè ja l'he vist.
PM: Doncs ves a donar menjar els coloms o a visitar obres, que n'hi ha moltes per aquí els voltants. Ai! Catalans, des de la nostra pacífica llar, estic seguint els capítols del Cor i em venen al cap molts dubtes.
JP: Doncs si vols jo te'ls contesto.
PM: Dubte número 1: si l'Adrià està mort, com és que surt cada dia al principi per dir el número del capítol? O és que el Peris va cada nit al cementiri a gravar una psicofonia?
JP: Perquè si un dia té el nas tapat, com ho fan perquè no es noti?
PM: Els morts no es constipen.
JP: Ah no, que no fa fred al Més Enllà? Doncs perquè enterren els morts vestits?
PM: Segon dubte: Perquè van marxar de Sant Andreu a Sants i ara han tornat? Perquè no van anar a un altre barri, no sé, al Carmel? Que tenien por dels esvorancs? Que no es volen ficar en política?
JP: Això és culpa dels socialistes.
PM: Això és culpa de la crosta nacionalista. Tercer dubte: Perquè fem eh, eh, eh, després de cada dubte, eh!?
JP: Doncs mira, diem Visca Catalunya i matem-ho aquí com faria qualsevol President que no tingués resposta.
PM: Visca Catalunya!
JP: Visca!
PM: Escolta, perquè quan agafes un carro del súper sempre hi ha una fulla d'ensiam allà, podrida, eh?


ZW núm. 117 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Premi Enrique Padrós al Millor Bloc polític espanyol

Las Ideas.es ha impulsat l’entrega d’un premi al millor bloc polític espanyol en homenatge a Enrique Padrós, qui va ser membre d’aquest col·lectiu, i que va morir recentment. Els processos de selecció i votació van començar fa uns dies escollint als finalistes entre dues categories:
- Millor bloc escrit per un polític en actiu.
- Millor bloc polític escrit per un “no professional” de la política.

A la primera categoria, els tres blocs seleccionats han estat: Iñaki Anasagasti, Patxi López i Guillermo Fernández Vara. I, a la segona: Becario en Moncloa, Enrique Meneses, El gran Wyoming i Antoni Gutiérrez Rubí.

El guanyador de cada una es donarà a conèixer el proper divendres 22 de febrer en un acte que tindrà lloc a l'Ajuntament de la Vila de Madrid a les 12.30h. Sort a tothom!

P.D. Vull agrair als membres del jurat i als col·laboradors de Las Ideas que han votat i/o suggerit el meu nom com un dels candidats per guanyar aquest premi, com Marc Vidal o José Antonio Donaire, entre altres. Estic agraït i sorprès. Ser finalista suposa un element de motivació addicional per seguir compartint les meves reflexions. No és falsa modèstia si us dic que crec, sincerament, que qualsevol dels altres finalistes (i molts altres blocs que podrien haver-ho estat, dintre i fora de Las Ideas) es mereixen més aquesta distinció. El veritable premi per a mi és la vostra lectura i confiança diàries. Gràcies.

ZV (Zona Vídeo). Eleccions ’08 a RTVE i YouTube. Fins al 28 de febrer, els ciutadans que ho desitgin poden pujar a aquest espai les seves preguntes, dirigides als diferents candidats, i votar per aquelles que considerin més interessants. A la selecció final es tindran en compte aquelles que hagin rebut més suport per part dels usuaris.

Important discurs del President a Madrid

Ahir dijous el President de la Generalitat, José Montilla, va pronunciar una important conferència a Madrid! No us la perdeu.

No és el mateix

Avui hem presentat una nova tanca publicitària de precampanya i un nou lloc web. Trobareu la tanca aquí sota i, més avall, podeu clicar per accedir al nou web.

Zapatero a Vistalegre i programa electoral

Llegiu la intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero al míting socialista de Vistalegre. Podeu accedir al Programa Electoral del PSOE i al pròleg de Zapatero que l'encapçala.

A quatre setmanes, canya!

Queden quatre setmanes per a les eleccions generals del 9 de març. I dia que passa tenim més motius per alertar a la ciutadania sobre un eventual triomf del PP. Sé que molta gent no hi creu en la victòria del PP, no hi volen creure. I ho entenc perfectament, és un malson. Però, lamentablement, és un malson possible. Sols cal furgar una mica, per exemple, en l'enquesta publicada avui mateix pel diari El País, que coincideix amb altres sondeigs publicats per aquest i altres mitjans.

Anem a les dades: estimació de vot, 41,7% el PSOE i 38,8% el PP. Amb dades històriques i coneixent una mica la geografia electoral espanyola, estem davant d'una mínima diferència en escons. Altres dades de l'enquesta ens expliquen el per què d'aquesta estimació: en primer lloc, la participació, en aquesta enquesta es fa una estimació de participació del 70-71% (el 2004 la participació va ser del 75,66%). En segon lloc, el grau de fidelitat dels electorats dels dos grans partits, mentre el sondeig xifra la fidelitat de l'electorat del PP en un 73,6% (és a dir, de 100 electors que van votar el PP l'any 2004, ara tornarien a fer-ho entre 73 i 74), la fidelitat de l'electorat del PSOE estaria en un 64,1% (és a dir, de 100 electors que van votar el PSOE l'any 2004, ara tornarien a fer-ho 64). Per tant, no crec exagerar el més mínim quan afirmo que el resultat d'aquestes eleccions és incert i sols una participació elevada i un alt grau de concentració del vot progressista i catalanista en el PSC pot evitar la victòria de Rajoy i la colla d'integristes que l'envolten.

No em cansaré d'explicar que la victòria del PSOE l'any 2004 es va basar en uns magnífics resultats a Catalunya i Andalusia, Comunitats en les que la distància entre el Partit Socialista i el PP va ser de 15 escons (aquests 30 escons d'avantatge es va reduir a 15 en el conjunt d'Espanya). Per tant, el tema no és si el PSC guanya o no a Catalunya les eleccions del 9 de març, sinó quin és el marge de la victòria; i avui totes les enquestes assenyalen que la distància en escons entre el PSC i el PP podria escurçar-se. Ningú no podrà dir mai que no vaig advertir dels riscos de l'abstenció, del vot en blanc i de la dispersió del vot catalanista i progressista. Recordeu que Ana Botella poques setmanes després del 14 de març de 2004, en una entrevista al diari El Mundo va reconèixer que la primera dada que els va fer dubtar sobre la seva victòria va ser precisament la constatació que a Catalunya hi havia hagut una gran participació electoral.

També dia que passa hi més arguments per cridar a la mobilització electoral. Com ha dit la nostra candidata Carme Chacón, el vot al PSC té un triple efecte: assegura la victòria de Zapatero, garanteix la victòria de Catalunya i l'avenç del seu autogovern i promou l'evolució del PP cap a posicions més moderades.

Aquest darrer element em sembla importantíssim. El PP avui és una anomalia en el panorama del centredreta europeu, precisament pel fet d'haver-se escorat de forma perillosa cap a la dreta més extrema. Veieu al respecte l'article que m'ha publicat el diari ABC aquesta setmana. Cap partit europeu de centredreta no es planteja l'anulació de cap llibertat civil (alguns no volen avançar, però cap d'ells vol retrocedir); el PP, sí. El PP vol anular la llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe (per això l'ha recorregut davant del Tribunal Constitucional) i s'ha compromès a prohibir la possibilitat d'adoptar criatures per part d'aquestes parelles. Sabeu per què? Senzillament perquè el PP no considera que les persones homosexuals hagin de gaudir dels mateixos drets que les altres. I perquè han decidit arrenglerar-se amb les posicions més integristes de la jerarquia catòlica espanyola. I, sí, com diu Rosa Cullell, fan por. Sols cal llegir les declaracions del seu candidat Dimas Cuevas (i el problema no és aquest personatge sinó que el PP l'hagi volgut incorporar especialment a les seves candidatures al Senat).

Però aquest no és l'únic terreny en que em fa por la deriva integrista del PP. Han volgut anul·lar parcialment la llei de la paritat, volen derogar la llei de la memòria històrica, i volen obligar a que el castellà sigui la llengua vehicular de l'ensenyament a tota Espanya, anul·lant el model d'immersió lingüística que ha assegurat la integració social a Catalunya i que s'acompleixi l'objectiu que quan els nois i noies acaben l'educació obligatòria dominen tant el català com el castellà. També s'ha sabut recentment que el PP pretén recuperar el projecte de transvasament de l'Ebre, tot i que com confessa Federico Trillo ara volen amagar-ho. Però el president valencià Francisco Camps ho ratifica, per molt que Daniel Sirera s'entesti a negar-ho.

Espanya té dret a tenir un gran partit de centredreta que no faci por. Una cosa és que a la gent progressista no li agradi una opció liberal conservadora o democristiana, el problema a Espanya no ens que no ens agradi sinó que la seva victòria ens fa por, perquè ens faria retrocedir no ja quatre anys, sinó quinze o vint. Fins al punt que el propi Don Manuel Fraga Iribarne hagi observat una deriva dretana del partit que ell va fundar... Hauríem d'aplicar aquell refrany que diu: “No deixis sortir de la gàbia a un animal que no puguis controlar”. I cal contrarestar l'estratègia del PP que ha consistit fins ara en la mobilització del seu propi electorat i la desmobilització dels adversaris (i per ara se n'han sortit prou bé).

Sobre la por que produeix el PP, sobre el temor legítim a partir de la seva deriva autoritària, sectària, integrista, sobre les dificultats que provoca la seva permanent actitud de crispació, sobre la involució en matèria de drets civils, el seu masclisme a penes dissimulat (trist exemple el de les declaracions de Pizarro sobre la veu de Sonsoles Espinosa), sobre tantes coses que els fan perillosos o com a mínim poc recomanables podeu llegir alguns articles: els de Teresa Fernández de la Vega, Joaquín Calomarde, Jesús Maraña (“El PP estudia a Le Pen”), Daniel Verdú (que explica el discurs d'Alberto Ruiz Gallardón sobre la baralla entre “Doña Cuaresma y Don Carnal”), Santos Julià, Javier Pradera i Manuel Vicent.

I per si faltaven arguments per demostrar la involució política del PP només faltaven les darrers propostes del PP en matèria d'immigració! Rajoy ha recuperat una vella proposta d'Artur Mas -que quan la va formular el PP la van qualificar de “disbarat”- i ha llançat una cascada de mesures que només provoquen un augment del racisme i la xenofòbia sense donar resposta als problemes. Ho expressa gràficament de forma magistral, com sempre, Toni Batllori.



Sobre aquesta qüestió podeu llegir també els articles de: Soledad Gallego, Manolo Saco, Miguel Pajares, Rosa Paz, Cristina Sánchez Carretero i Javier Ortiz. És imprescindible llegir l'article “10 mitos falsos sobre los inmigrantes” publicat a Público, que desmunta un a un els arguments que fan córrer els xenòfobs als que el PP vol atraure amb les seves propostes.

No deu ser casual que Duran Lleida hagi també triat aquest tema (“A Catalunya no hi cap tothom”) ni que Rajoy s'hagi inspirat en Artur Mas. Tenen massa coses en comú encara que vulguin amagar-les...

Per cert, a cal convergent encara no s'aclareixen què volen fer amb els vots que puguin obtenir el 9 de març. Veieu sinó la polèmica Pujol-Duran i el pronunciament al respecte de la Joventut Nacionalista de Catalunya.

Com en tota campanya, hi ha qui diu que els partits no plantegen propostes positives sinó que només es dediquen a desqualificar els adversaris. Per demostrar que aquesta afirmació no és certa sols cal que llegiu el Programa Electoral del PSC a les Eleccions Generals, o que visiteu l'àrea de propostes de Carme Chacón. O que comproveu la solvència i la solidesa dels nostres arguments econòmics en boca del nostre tercer candidat per Barcelona, el Secretari d'Estat d'economia, David Vegara. O els arguments d'un dels impulsors de Ciutadans pel Canvi, Josep Maria Balcells.



Per acabar amb el capítol de les coses que ens toquen de més a prop, us vull recomanar que llegiu la meva intervenció al Parlament en el debat sobre una moció de CiU que posava en qüestió el traçat de l'Alta Velocitat al seu pas per Barcelona (acordada el 2002 per l'Ajuntament de Barcelona i els governs de Catalunya -CiU- i Espanya -PP-), l'article de Jordi Hereu sobre el valor diferencial de Barcelona, l'article d'Isidro Cabello sobre el tractament dels nens nouvinguts en la seva incorporació al nostre sistema escolar, així com tres peces imprescindibles per conèixer la nostra posició davant la vaga que han convocat els sindicats contra la proposta de reforma del sistema impulsada pel Govern: l'article d'Ernest Maragall publicat a El Periódico de Catalunya i les entrevistes que li publiquen avui El País i El Punt.



La notícia més bona de la setmana ha estat la presentació pública de la Plataforma de Apoyo a Zapatero. Aquí teniu el seu Manifest, l'enllaç al vídeo de la seva presentació, l'enllaç al vídeo del seu himne “Defender l'alegria”, i l'enllaç perquè us podeu descarregar l'himne en format mp3. Dins d'aquesta Plataforma existeixen grups d'àmbit temàtic. Us en destaco el grup “sí quiero”, que aplega els activistes del moviment gai-lèsbic (o més correctament, GLTB). També ha estat notícia la iniciativa d'"El jubilado de Moratalaz", que li ha dedicat una cançó al president Zapatero. no us la perdeu! També m'ha agradat uns dels vídeos de la campanya del PSOE, "Con Zapatero vuelve a creer en la política".



L'himme de la Plataforma de Apoyo a Zapatero és una cançó de Joan Manuel Serrat amb lletra de Mario Benedetti. Us transcric el poema aquí sota:

Defensa de la alegría

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y de la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría

Sobre les dificultats de Nicolas Sarkozy, us recomano aquest article de Jacques Julliard aparegut a Le Nouvel Observateur.

Aquesta ha estat també la setmana del Super Dimarts de les primàries dels partits Demòcrata i Republicà per elegir candidat a la Presidència dels Estats Units. En el camp republicà les coses estan ja molt encarrilades després de la victòria de John McCain i la retirada de Mitt Romney (tot i les victòries avui del encara més conservador Mike Huckabee a Kansas i Louisiana), mentre que en el camp demòcrata, Hillary Clinton i Barack Obama segueixen pràcticament empatats (el complex mètode d'atribució de delegats i l'existència de 796 Super Delegats -designats en funció dels seus càrrecs i no elegits directament- fa molt difícil ser precisos). La CNN atribueix 1148 delegats a Hillary Clinton (924 elegits i 224 Super Delegats) i 1121 a Barack Obama (986 elegits i 135 Super Delegats). Obama va guanyar ahir als estats de Washington, Louisiana i Nebraska. Avui s'està votant a Maine i dimarts es vota a Maryland, Virgínia i el Districte de Columbia (Washington, la capital dels Estats Units). Però tots els observadors coincideixen a dir que caldrà esperar als Estats més decisius, el 4 de març Ohio (161 delegats) i Texas (228 delegats), i el 22 d'abril Pennsylvania (188 delegats) per saber qui ha guanyat. Hi ha fins i tot qui especula que es pot arribar a una Convenció oberta, és a dir, que s'hagi de negociar allà mateix en la Convenció que es celebrarà el mes d'agost a Denver, Colorado. La Convenció Demòcrata està formada per 4.049 delegats (3253 elegits i 796 Super Delegats); el candidat o candidata a President necessita 2025 vots per ser proclamat. També hi ha qui subratlla les dificultats d'un procés en el que puguin arribar a ser decisius els Super Delegats -no elegits-, els problemes derivats de la no acceptació pel Comitè Nacional Demòcrata (DNC) dels Delegats elegits per Michigan i Florida -que van canviar les dates d'elecció sense permís- i, més en general, les dificultats pels demòcrates d'anar dividits a causa de les divisions generades en el procés d'elecció a una campanya contra els republicans.

Us recomano la lectura dels articles de Yolanda Monge (que explica les lliçons extretes del Super Dimarts), Carlos Nadal i Walter Laqueur. He trobat també molt interessant l'article de Timothy Garton Ash que especula sobre l'interès que aixeca aquest procés i la transcendència que tindria l'elecció per un sistema similar dels responsables de grans institucions internacionals com les Nacions Unides, el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional.

Trobareu la clau per seguir tot el procés, juntament amb els seus articles sobre la qüestió a la secció corresponent del lloc web d'Antoni Gutiérrez-Rubí.



“Perles” del programa Polònia emès el 7 de febrer, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)

LES PERLES (per ordre d’aparició)
- Eleccions generals: què opinen els candidats sobre l'habitatge? Propostes Chacón: xec Ikea; Duran: un palau austriacista; Ridao: vaya rollo sobre la llei de propietat horitzontal; Nadal: estem a la cua "de Espanya" i "de Europa"; Herrera: no pot ser que els joves encara haguem de viure amb els pares, com jo.

- L'Eau de Socialiste, un parfum de PSC Cornellà-Paris, provoca "Pum chiqui guau guau" en el President Montilla. I fins i tot està disposat a contractar un Director General que NO és del PSC!!!

- Quin quartet: Rajoy, Acebes, Zaplana i Pizarro. Rajoy està enlluernat amb ell. "Angelito, a ti te costó 20 años de trayectoria política mentir con lo del 11-M y él en cuatro días ya ha sido capaz de decir aquello de Nadie ha hecho más por Catalunya que yo, y sin pestañear." A Acebes y Zaplana se'ls menja la gelosia perquè la capacitat de treball de Pizarro no té límits: "No querrás que te pase como a Chusep Piqué o a Gallardón Llorón, no?" PP, Pizarro Power! L'únic que li produeix curtcircuits és la paraula "caixa" [sí, sí, la de l'estrella]

- Míting de Carme Chacón: les seves principals reivindicacions són la justícia social i un gelat de xocolata de 3 boles. Clos, el seu número dos, també vol ser el primer candidat embarassat.

EL MILLOR
- Franco: "Yo mantuve una cordial relación con Estados Unidos, de igual a igual. Ellos metían sus bases militares y yo renunciaba a invadirlos. Pero ese país ya no es lo que era. Fíjense que dos de los candidatos son un negro y una mujer, qué será lo siguiente, un homosexual? ¿Qué se puede esperar de un partido que se llama Demócrata... ah, y los de derechas son los Republicanos! Lo único bueno es que para votar hay que apuntarse primero. Eso ya lo complica todo, pero así quedan apuntados en una lista para cuando haya que hacer limpieza de la buena."

EL PITJOR
- Mani dels treballadors autònoms. Prou, prou, prou prou!

ARXIU HISTÒRIC
La senyora de la neteja esdevé el nou gurú d'estratègia política amb l'exclamació: "Ui, aquí s'ha de fer neteja". Artur Mas n'està molt orgullós: "Dieu que sóc un pijo però jo estic en contacte amb la gent del carrer". Ramona-gurú: "Ep, que això era abans, ara només netejo despatxos".

SOM UNA CLONACIÓ
- Ridao vs. Ridao. Entranyable

LA NOVETAT
- Jorge Javier Vázquez: clar, com que ja no hi ha Tomate... Toni Soler y Paquirrín juntos, qué fuerte, qué fuerte... i els seus freaks a l'atur:
- Belén Esteban: l'essència de l'horterisme
- Cayetana de Alba: no tinc paraules (però ella tampoc)

- El torero: "Yo no estaba en esa fiesta"

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Rajoy vestit de bisbe intentant desvincular-se de la Conferència Episcopal: "Creo que se exagera un poco mi vinculación con los obispos. Podéis ir en paz... pero no negociada eh!"

MALAGUANYAT
- Allargui la frase: Cuní vs. Nadal. Qui és més capaç d'allargar innecessàriament la frase "Té hora?". La idea era bona perquè Cuní i Nadal són dos cracks en la matèria, però no ha acabat de funcionar.

SURREALISTA
- Visita sorpresa a ZP: Don Diablo que ve a cobrar el deute per haver-li venut la seva ànima. ZP s'hi nega: "Me va fatal, precisamente ahora estoy vendiendo mi alma a los votantes." Ui, no era Don Diablo, era Mas...

EL DIÀLEG DELS PRESIDENTS PUJOL I MARAGALL
Els Presidents busquen pis???
JP: Què vol dir muchas posibilidades?... Ah, catalans Això que han fet els bisbes dient que no es voti el PSOE no està bé.
PM: Exacte. No s'ha de barrejar política i religió
JP: No està bé perquè en Duran ja fa temps que els fa la garagara.
PM: Què passa, algun problema?
JP: Sí, que ningú no sap com es vota en blanc.
PM: Doncs es posa el sobre buit a l'urna i ja està
JP: Quina pèrdua de temps! Jo una vegada vaig posar un xiclet dins el sobre.
PM: Sí, i el raro sóc jo, no?
JP: No, el que va passar és que arribava al col·legi electoral mastegant xiclet, i a la porta quan vaig veure les càmeres vaig pensar que no quedaria bé. Total que vaig treure un mocador que tenia a la butxaca, però no era el mocador, sinó el sobre en blanc, i quan arribo a l'urna... [ai que el PM s'adorm...] vaig i em confonc i poso el sobre amb el xiclet. Ei, però el vot no era per mi, era pel Mas.
PM: He, heee, que cabrón. Això és millor que votar en blanc. Em sembla que faré un article proposant que es posi un xiclet al sobre. Vinga va, Visca Catalunya!
JP: Visca!
PM: Jo una vegada em vaig liar i vaig posar una baieta dins de l'urna.


ZW núm. 116 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.ceps.es/

Els pròxims 14 i 15 de febrer la Fundació CEPS (Centro de Estudios Políticos y Sociales) organitza a Madrid les jornades “Democracia digital, participación y voto electrónico”. Les Jornades proposen apropar algunes reflexions i experiències sobre les repercussions de les noves tecnologies en qüestions transcendentals com el control electoral, la promoció de la participació o el govern digital. Entre els ponents es troben: Enric Senabre (Observatori per a la Cibersocietat), Carles Guadián (K-Government), Jordi Barrat (UOC), Josep M. Reniu (UB), Luis Panizo (OVE. Universidad de León), o Justo Carracedo (UPM). La inscripció encara és oberta.

Per acabar, recomanar-vos un butlletí d’informació imprescindible per estar al dia de l’actualitat europea i internacional: Eurotopics.net, que ofereix un newsletter sobre aquells temes polítics, socials i culturals que recullen els mitjans de comunicació i sobre els quals es du a terme una selecció, comptant amb l’opinió de diversos autors (es pot rebre en anglès, francès o alemany).

ZV (Zona Vídeo). Buscatv.net ofereix diversos canals de televisió per Internet. Amb motiu de les eleccions generals, Nacho Gallego, fa una selecció de material audiovisual per seguir la campanya a “televisión de las Elecciones Generales 2008”. En aquest espai, incorpora els vídeos dels partits polítics, preguntes dels ciutadans i notícies diverses.

Debat sobre el túnel del TGV a Barcelona

Avui s'ha celebrat al Parlament un debat sobre la moció de CiU que pretenia modificar el traçat del túnel del Tren d'Alta Velocitat que travessarà Barcelona. La moció ha estat aprovada amb els vots de CiU, ERC, PP i C's. Aquí sota hi trobareu la meva intervenció anunciant el nostre vot negatiu. També avui el diari ABC m'ha publicat un article amb el títol "¿Por qué perderá el PP?".

INTERVENCIÓ DEL PORTAVEU DEL GRUP PARLAMENTARI SOCIALISTES-CIUTADANS PEL CANVI EN EL DEBAT DE LA MOCIÓ DE CiU SOBRE EL TRAÇAT DEL TÚNEL D’ALTA VELOCITAT EN EL SEU PAS PER BARCELONA

Gràcies, Sr. President, senyores i senyors Diputats,

Sembla que hi ha temors sobre el túnel del carrer Mallorca perquè passa a la vora de la Sagrada Família. Però prendre la decisió de canviar el traçat per aquest motiu seria tant com acceptar que algun edifici o illa de cases ha de prendre mal per força. ¿Trobarem algun veí de Barcelona que ens digui que s'ofereix voluntari? ¿Que s'estima més que el túnel es faci sota casa seva? Ens dirà que molt bé la Sagrada Família però que per ell, el que és sagrat es casa seva.

Tota obra té algun risc, però aquest projecte s'ha fet amb les màximes garanties, fins i tot més, precisament, perquè passa a la vora de la Sagrada Família. Totes les ciutats importants construeixen túnels, trens i metros. Barcelona els té. Alguns fets fa 100 anys! I n'ha de tenir més. Perdonin el joc de paraules però Barcelona no pot perdre el tren!

Hi ha qui diu que hi ha altres possibles traçats per travessar Barcelona. Sí. però tots ells són més cars, retardarien l'execució de les obres, tots ells passen a la vora de zones amb habitatges i altres edificis singulars i alguns d'ells interferirien amb altres línies de ferrocarril o de metro. Aquest traçat és el millor. Fem confiança als enginyers que han projectat l'obra fins al mínim detall!

Encara hi ha uns tercers que diuen, doncs que no travessi Barcelona. Però a aquests els hem de dir que són els que més s'equivoquen. Necessitem que travessi Barcelona per millorar tot el sistema de transport públic. Perquè un nou túnel permetrà doblar l'actual capacitat del servei de rodalies. I això és molt important.

Catalunya ha perdut massa temps en massa coses i encara avui té massa dubtes. No ens ho podem permetre!

És evident que canviar el traçat ens faria perdre temps i diners. I això no ens convé gens.

Fa un temps el President Pujol va aixecar una bandera polèmica: “contra la cultura del NO”, va proclamar. Tenia força raó, força raons. No tota, perquè de vegades cal dir no.

Però ara caldrà aixecar una altra bandera polèmica: “contra la cultura del DEPÈN”. Hi estic d'acord quan estic al govern, hi estic en contra quan estic a l'oposició. DEPÈN. Hi estic d'acord quan necessito uns vots, no hi estic d'acord quan no necessito uns vots. DEPÈN. Hi estic d'acord quan les eleccions són lluny, no hi estic d'acord quan les eleccions són a prop. DEPÈN.

¿Com podem desconèixer els acords presos per les institucions quan, al cap del temps, les majories canvien? ¿Quin país seriós s'ho pot permetre? ¿Quin respecte ens tindrà ningú? ¿Com podem oferir les garanties d'estabilitat que ahir mateix el Sr. Mas exigia en un moment de desacceleració econòmica? ¿Com podran confiar els agents econòmics en unes institucions que, per elements conjunturals, canvien decisions que comprometen inversions milionàries?

Però em fa por que aquest debat també degradi el Parlament com a institució. Quin sentit té aquest debat? No cal que els recordi que aquesta obra no la fa el govern de Catalunya, i ja ha estat acordada, planificada, licitada i adjudicada.

Vull compartir amb la resta de grups una preocupació sobre la dignitat institucional i les bones pràctiques d’aquest Parlament.

Per exemple:
• Votar coses sobre les que no tenim competència, ni cap capacitat de vet o de canvi.
• Votar reprovacions de membres d’altres governs.
• Votar resolucions que no tenen cap conseqüència ni política, ni parlamentària, ni executiva, ni signifiquen cap canvi de majoria.
• Votar resolucions trampa.
• Votar amb l’oposició però seguir en el Govern.
• Votar d’una determinada manera sols perquè estem en campanya.
• Votar en contra, quan s’està a l’oposició; però quan s’estava al govern es votava a favor.
• Votar per a desgastar i no per a construir.
• Votar per justificar-se, però no per assumir responsabilitats.
• Votar i rentar-se les mans.

Aquests exemples no són una bona pràctica parlamentària, alteren la naturalesa de la responsabilitat política i donen missatges equívocs.

Sabem que el Govern de Catalunya, el Govern que presideix José Montilla no farà res que perjudiqui la ciutat de Barcelona i la modernització del sistema ferroviari català. És a dir, no promourà cap canvi de traçat. Entre d'altres coses perquè aquesta obra no és competència seva i perquè està honorant un acord pres per un govern anterior. El govern format i recolzat per dues forces polítiques que avui plantegen tornar a la casella de sortida. Com si fos un joc de nens.

Joan Ridao va qualificar dimarts aquesta moció de “trampa”, va dir que era “oportunista” i fins i tot “malintencionada”. No seria capaç de descriure-la millor. Quan vaig sentir que ERC denunciava el parany preparat per CiU vaig pensar, potser ingènuament, que no hi cauria...

Però no ha estat així. Ho lamentem.

Si la nostra esmena no és acceptada votarem en contra de la Moció. I els que votin la Moció saben que no canviarà res. Ni el traçat, ni el Govern.

Gràcies, Sr. President, senyores i senyors Diputats.

Aturem el tsunami integrista!

Quan dilluns dia 21 de gener, en la roda de premsa posterior a la celebració de la reunió de la Comissió Executiva del PSC, vaig alertar contra el tsunami integrista que està aixecant el Partido Popular, no podia ni imaginar fins a quin punt es confirma el diagnòstic. Alguns potser van pensar que en feia un gra massa. Avui, quan encara ressona la nota de la Conferència Episcopal Espanyola sobre les properes eleccions generals i no s'apaga la polèmica aixecada al voltant de les falses acusacions del PP sobre una presumpta eutanàsia forçosa i generalitzada a un centre hospitalari de la Comunitat de Madrid, i quan encara parlem de la sentència del Tribunal Constitucional que no ha avalat el recurs del PP contra la Llei de la Paritat, podem veure les coses amb més perspectiva... i comprovar fins a quin punt jo tenia raó en alertar contra el tsunami integrista!

Anem a pams. Parlem primer dels bisbes, els que callaven quan el PP negociava amb ETA (qualificada per Aznar de Moviment Basc d'Alliberament Nacional) i que quan governava el PP mai no van gosar demanar la revisió de la despenalització de l'interrupció voluntària de l'embaràs en tres supòsits. Aquests mateixos bisbes consideren avui que no es pot votar a cap altre partit... que no sigui el PP. O és que no recorden que l'autorització parlamentària per tal que el Govern establís contactes amb ETA per explorar vies per acabar amb la violència terrorista va comptar amb el suport de tots els partits llevat del PP? O és que no recorden que en diverses ocasions han estat precisament alguns bisbes sacerdots els que han propiciat o fins i tot protagonitzat alguns contactes amb la banda terrorista? Fariseus! Fariseus és l'expressió que em ve al cap quan penso en aquests homes que diuen parlar en nom de Déu per afavorir els interessos polítics del sector més ultra del panorama polític espanyol.

Per sort, aquesta camarilla no representa ni molt menys tota l'Església. avui mateix, l'Abat de Montserrat s'ha referit a aquesta qüestió en la seva Homilia amb motiu de la dedicació de la Basílica de Montserrat en termes ben explícits: “En la nostra societat plural, els membres de l’Església no podem pretendre tenir cap monopoli; hem de proposar d’una manera serena, atraient i esperançada, sense imposicions, la llum que ens ve de l’Evangeli sobre la persona humana i la convivència en societat. Ho hem de fer a través del diàleg i de la misericòrdia, i no pas de la confrontació”. En les seves paraules trobem les diferències entre ser un home de Déu o un home del PP.

Molts han estat els articulistes que s'han referit a aquesta qüestió. Sense afany d'exhaustivitat, vull recomanar-vos els articles de: José Antich, director de La Vanguardia, Alfonso S. Palomares, Juan G. Bedoya, Jesús Maraña (“El octavo mandamiento”), Josep Pernau, Josep Ramoneda, Joan Tapia, Francesc Valls, Reyes Mate i Enric Hernández.

Aquestes eleccions es presenten més clares que mai. O seguim avançant en la direcció de separar l'Església i l'Estat o tornem enrere més de 30 anys. ¿Deixarem que tornin els que eliminarien drets aconseguits en favor de la igualtat de les dones, en favor de la igual dignitat de les persones homosexuals o en favor de la investigació amb cèl·lules mare? ¿Deixarem que tornin els temps en que les lleis es dictaven segons el criteri de la jerarquia eclesiàstica a canvi de rebre qui manava sota el pal·li?

No crec que sigui exagerat parlar de tsunami integrista. ¿Com qualificar sinó l'intent d'evitar que s'apliqui la legislació que despenalitza l'interrupció voluntària de l'embaràs en tres supòsits? ¿O els que senzillament pretenen derogar-la? ¿O els que van criminalitzar un equip mèdic que sols feia bé la seva feina, evitant el dolor als malalts? ¿Com podran Esperanza Aguirre i el seu antic Conseller de Sanitat, Manuel Lamela, mirar als ulls d'aquells als que van condemnar sense proves?

Respecte del incorrectament anomenat “cas Leganés” (caldria anomenar-lo “cas Aguirre”, “cas Lamela” o “cas PP”) podeu llegir els articles de: Javier Pérez Royo, Javier Pradera i Joaquín Estefanía, així com l'editorial del diari El País.

Vull alertar sobre el risc de cometre l'error de pensar que el problema està en els bisbes integristes. Això és cosa de l'Església, ells sabran. El problema està en que tornessin al Govern els que no farien sinó practicar la política que els dicten els sectors més integristes de la jerarquia catòlica i els sectors més conservadors de la societat espanyola. El problema està en que torni el PP al govern. Aquest PP. El PP que exclou a Gallardón i Piqué mentre li riu les gràcies a Esperanza Aguirre. El PP que recupera a Manuel Pizarro (si és que mai l'havia perdut) per donar la batalla en favor dels sectors més poderosos. El PP que vol convertir el Tribunal Constitucional en una tercera cambra que derogui les lleis que amplien els drets socials.

De tot això us podeu fer una idea més precisa llegint alguns articles. Per exemple, el magnífic article de Santiago Carrillo a la revista El Siglo d'Europa que porta el títol “Herodes, Salomé y el Bautista”, o l'article de José Blanco que porta el títol “Rajoy y el desastre colosal” (serà Pepe Blanco l'inspirador del vídeo del PSOE anomenat “El cenizo”?), o l'interessant article de Gonzalo López Alba desemmascarant els intents de presentar el PP com a partit d'arrels liberals, l'article de Francesc-Marc Alvaro que fa un retrat de Manuel Pizarro, l'editorial del diari El País sobre la Sentència del Tribunal Constitucional que avala la llei de la paritat, o l'article de Javier Pérez Royo sobre la mateixa qüestió, que porta el títol “Tiro por la culata”.

No crec exagerar, doncs, quan qualifico de tsunami integrista el que representaria un triomf del PP. Però potser hi ha qui pensa que és impossible que el PP guanyi les eleccions. Res més lluny de la realitat. Aquesta possibilitat és real. Agafem per exemple l'enquesta publicada avui mateix pel diari El País. Certament l'enquesta apunta a una victòria del PSOE, però és una victòria mínima, amb una distància menor en un punt i mig a la distància entre els dos partits en les eleccions generals de 2004. Segons l'enquesta de Metroscopia donada a conèixer avui pel diari El País el PSOE obtindria un 42% dels vots (42,6% el 2004) i el PP un 38,6% dels vots (37,7% el 2004). Tampoc no és sobrer recordar que, en funció de l'estructura sociodemogràfica i el sistema electoral espanyol, si la distància entre el PSOE i el PP no supera clarament el 3% no és improbable un empat en escons.

Per què la distància entre PSOE i PP és tan exigua? L'enquesta ens proporciona dues dades essencials. Primera, la participació que es preveu és tres o quatre punts inferior a la registrada el 2004. Segona, la fidelitat de l'electorat del PP (73,3%, és a dir de 100 votants del PP l'any 2004, un 73,3% estan decidits a tornar-lo a votar) és superior a la fidelitat de l'electorat socialista (66,5%). Certament el PP genera més rebuig, mentre un 40% dels enquestats diu que mai no el votaria, el PSOE sols té un rebuig del 14%. A més, un 60% dels enquestats estan segurs que guanyarà el PSOE, i això podria desmotivar-los...

Per això em fa gràcia, per no dir pena, quan Joan Ridao diu avui en una entrevista publicada a La Vanguardia que “els vots que vagin al PSC perjudicaran Catalunya”. Tothom sap que els vots que van al PSC són els únics que garanteixen que Zapatero sigui president. I tothom sap que és precisament la distància entre PSC i PP a Catalunya la que garanteix la victòria socialista a tota Espanya. Potser alguns independentistes creuen que una victòria del PP els aniria bé per defensar més còmodament les seves tesis, però una victòria del PP seria la pitjor notícia per a Catalunya i el seu autogovern. I cal recordar que només una clara victòria socialista por produir un canvi del PP. O és que no ens mereixem tenir una dreta liberal conservadora no integrista com la que tenen la majoria dels països europeus?

Tampoc ha estat gaire afortunat Duran Lleida aquesta setmana. Va presentar a bombo i plateret un Comitè d'Assessors econòmics que després ha resultat que no era tal. Veieu la carta de set d'ells (eren dotze) dient que no formen part d'aquest suposat Comitè sinó que estan al servei de qualsevol responsable polític que els demani consell. Veieu les cròniques al respecte de Manel Manchón i Toni Sust a El Periódico de Catalunya i de Miquel Noguer i Serafín del Arco a El País. Per cert, cada dia Duran repeteix que cap altre responsable polític mereix credibilitat. No hauria de demanar disculpes per haver intentat enganyar els ciutadans?

Tampoc no us hauríeu de perdre la reflexió d'Enric Company sobre la campanya de CiU en aquestes eleccions.

Dels molts temes de campanya, aquesta setmana ha destacat el debat sobre propostes fiscals. Al respecte us recomano l'article de Carlos Mulas-Granados explicant la proposta de retornar 400 euros a cada contribuent defensada per Zapatero, i les reflexions demanant prudència fiscal d'Ignacio Zubiri, Josep Oliver i l'editorial del diari El País al respecte.

Sobre qüestions de debat en la política catalana us recomano un article de Fabricio Caivano sobre el suport als nens nou vinguts en la seva incorporació al sistema educatiu, les bases pel Pacte Nacional sobre Infraestructures presentades pel Govern de Catalunya, una reflexió d'Eudald Carbonell sobre la construcció d'identitats, un article contundent de Josep Ramoneda contra la por als túnels i a les obres públiques en general, un article de Luis de Sebastián en defensa dels polítics, les propostes de Carme Chacón sobre infraestructures ferroviàries, un article de Joan J. Guinovart explicant els èxits de Catalunya en matèria de recerca, i una excel·lent entrevista a Jordi Hereu realitzada per David Miró en el diari Público.

Sembla que ahir es va casar Nicolas Sarkozy amb Carla Bruni. Desitgem-li sort en la vida personal, que tothom la mereix. Però políticament està en hores baixes (almenys així ho demostren les enquestes) i no sembla ser per casualitat. veieu, sinó, l'article d'Olivier Mongin publicat a El País. Aprofito la boda del Petit Nicolas, per recomanar un article imprescindible de Daniel Innerarity amb el títol “La privatización de la vida pública”.

Sobre qüestions relatives a la política europea us recomano la lectura de l'article de Josep Borrell publicat a El Siglo, un altre article de'n Josep sobre les polítiques europees contra el canvi climàtic publicat a El Periódico de Catalunya i l'editorial de diari El País, comentant els bons resultats de l'SPD a les eleccions a dos Estats alemanys i les seves conseqüències per a Angela Merkel.

He trobat molt interessant l'article de Marek Halter a El País sobre el paper de Síria en els esforços per la pau a l'Orient Mitjà, l'article de Daniel Barenboim sobre Israel i Palestina, i l'article de Simon Jenkins a El Mundo sobre les barbaritats comeses en nom de la “guerra contra el terrorisme” quan, per cert, es compleixen cinc anys de la invasió d'Iraq. Trobareu també força interessant l'article de Fernando Reinares sobre 'jihadisme' pakistanès a Barcelona.

Us recomano dos articles sobre l'actual situació econòmica mundial. Un de Paul Samuelson que porta el títol “Bush i les actuals tempestes financeres” i l'altre de Josep Oliver amb el títol “El final de l'imperi americà?”.

En fi, aquesta setmana ha donat per molt en temes internacionals. Segueixo de prop, i amb veritable desesperació, la crisi italiana. Acabarà el centre esquerra regalant el govern a Berlusconi a causa d'errors, divisions i personalismes desaforats? En fi, m'estimo més no parlar-ne gaire...

També segueixo amb entusiasme la campanya de les primàries demòcrates als Estats Units. Aquesta setmana s'ha retirat de la cursa John Edwards, que s'havia distingit per defensar les opcions més avançades en matèria de política social, contra la pobresa i l'exclusió. Ara, la cursa és cosa de dos, Hillary Clinton y Barack Obama, que ha aconseguit el suport del nucli més influent de la família Kennedy. Dimarts hi ha primàries a vint-i-dos Estats i potser començarem a veure el final del procés. Hillary va per davant però Obama ha anat retallant distàncies. Podeu llegir un bon reportatge al Magazine digital de La Vanguardia. Per cert, demà Núria Ribó presenta el seu llibre “Hillary Clinton. Retorno a la Casa Blanca” a la Sala B de Luz de Gas, coincidint amb la presentació del meu llibre a la FNAC de l'Illa Diagonal (Diagonal 545-565) a les 19.30h. Molta sort, Núria!

Quan estic a punt d'acabar recordo que no us he dit res de la XXII Escola d'Hivern del PSC celebrada aquest cap de setmana a Tarragona. El cert és que ha estat genial. Ahir a la tarda vaig compartir una fantàstica taula rodona sobre l'Espanya plural amb Soledad Gallego-Díaz, Javier Pérez Royo i Ferran Mascarell. Us ofereixo la intervenció de José Montilla a la cloenda i també les 10 propostes que hi ha formulat Carme Chacón.

Per seguir millor la campanya us recomano tres webs: el nou lloc web de Carme Chacón, el lloc web de campanya de Zapatero i Elecciones 2008.

I ara sí que acabo. Recomanant-vos un llibre de poesia del meu amic Jaume Subirana que porta el títol “Rapala”. Rapala és un art de pesca. Si en voleu saber més sobre el llibre haureu de visitar el blog de'n Jaume. És un blog que val la pena seguir.



“Perles” del programa Polònia emès el 31 de gener, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí)

LES PERLES (per ordre d’aparició)
- Nova versió d'Hernàndez i Fernàndez amb Carod i Puigcercós alliçonant el pobre Ridao per la campanya. Puigcercós es desespera: "Eh, que sóc de Ripoll, no em vinguis amb subtileses... Sembla un diputat seriós, com ho farem quan haguem de muntar un pollo?" Ah, i genial el bon rollito amb Carod: "Deixa'm dir a mi el que pensem tots dos."

- Acebes li diu a Rajoy: "Tienes de visita de los candidatos provinciales." L'entusiasme de Rajoy és total: "Necesitaré una copa para soportarlo." Ara, lu que seria el gag en si no l'he entès.

- El Papa redactant una encíclica sobre la família i donant-se un bany de REALISME: somia despert que té una dona que el fa parar taula, un fill que passa d'ell i una filla que es vol casar.... amb la núvia!

EL MILLOR [per solidaritat generacional]
- El Príncep Felip celebra els 40. Com? Repassant l'acompliment d'objectius... sortir a la portada d'El jueves, denunciar a El jueves per haver sortit, casar-se amb la del telediario... tot fet! "Sólo me queda ser Rey y vomitar" Acaba el gag i tots molt contents amb el debut de la Reina. Fins i tot Peñafiel que li fa de cicerone pel plató. No la treus de: "sí, gracias, estamos muy contentos", com si acabés de sortir de la Ruber, i de renyar al Rei per interrompre-la "Cállate, Juanito, shut up!"

EL PITJOR
- Mani de mòmies del Museu Egipci per reclamar millors condicions laborals???? Por faaaaa

ARXIU HISTÒRIC
- Montilla al despatx estudiant la història de Catalunya; se li apareix Macià [vostè no es deia abans Calvo Sotelo?]. "Vinc per injectar-los catalanisme, que a mi em sobra..." Intenta entrar al cos de Montilla tipus "L'excorcista" sense èxit i Macià s'acomiada amb un... "Bona noch". Qui diríeu que ha infiltrat qui? El President hi posa la guinda: "Si hagués vingut el fantasma de Tarradellas li hagués demanat una pizza."

LA PICADA D’ULLET
- Franco decideix que per Carnaval no es disfressa [tampoc li cal] i que, si fos per ell, encara estaria prohibit [i segons he pogut comprovar últimament, molts pares i mares estressats n'estarien encantats!]

LA NOVETAT

- La Reina: li havíem sentit mai la veu? Igualita, igualita

- Joan Ridao: fantàstica la "s"
- Dolors Nadal: fa 4 anys no era rossa?

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Duran intenta aconseguir un cara-a-cara a la tele, però no cola. O sí? Que no l'heu vista amb perruca rossa, pits a l'alçada del coll i un impossible body rosa fent-se passar per la maquilladora de ZP?

POLONEWS (PP: Perles del Pellicer)
- Mostres que Pizarro té raó quan diu que ningú ha fet més que ell per Catalunya: el veiem fent de Cobi, apagant el foc del Liceu i marcant un gol a la final de París.

KA FORT
- ZP i Chacón fent un porta-a-porta recaptant de vots a canvi d'unes perriquis (1.000 €) "sólo si me vota". La resposta de la veïna és extraordinària "y por qué no me los da ahora que gobierna?. La dona no està gaire convençuda i ZP no estalvia en ofertes [ja el coneixeu]: "le doy a MI MADRE! Si gano le vendrá a limpiar todos los días". La dona remuga però ZP és d'idees fixes "vamos, mamá, que más se sacrificó el abuelo" [l'afusellat durant la guerra civil, s'entén]

EL DIÀLEG DELS PRESIDENTS PUJOL I MARAGALL
PM: Mira! Alguns perden la dignitat per sortir per la tele.
JP: Quin afany de protagonisme! A mi això de la tele m'era igual. Quan era President només sortia 10 cops al Telenotícies.
PM: I jo, quan vam inaugurar els Jocs Olímpics no volia fer cap discurs, però van insistir, van insistir.
JP: Escolta, jo no recordo haver-te insistit!
PM: Bé, és igual. El cas és que els polítics estan massa pendents de la televisió. Ai, és que he fet un discurs i no m'han vingut a filmar.
JP: Ai, és que he inaugurat un poliesportiu i no m'han vingut a filmar. Escolta, això va passar de veritat. Merda!
PM: Ai, és que al Polònia surto ridícul! Mira, que vols fer-hi, la política té això. A nosaltres això no ens ha preocupat mai. Al Polònia que diguin el que vulguin.
JP: Nosaltres tenim avantatges. Nosaltres no se'ns veu ridículs, al contrari. Se'ns veu com dos estadistes intel·ligents, plens de sentit comú.
PM: Amb batín, sí, però intel·ligents. Home, si em fessin sortir amb un coixí al cap i ballant una jota [i ho fa]
JP: O que em treiessin imitant un orangutan [i ho fa] Seria intolerable. És que el respecte és bàsic. Com deia el meu professor alemany.
PM: Exacte, és això que acabes de dir. Apa doncs, catalans, bona nit i visca Catalunya.
JP: Visca!



ZW núm. 115 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://coleccionplanta29.com/

La “Colección Planta29” és una iniciativa d’Ediciones del Cobre, la Sociedad de las Indias Electrónicas i BBVA que aborda temes i enfocaments diferents que ens ajuden a comprendre millor els nous conceptes sobre els quals s’articula la societat xarxa.

La col·lecció compta entre els seus autors amb David de Ugarte, Juan Urrutia, Rosa Jiménez o Francisco Polo, als qui m’afegiré, en breu, amb la publicació d’un llibre amb el títol “Políticas”. Entre aquests títols, la col·lecció inclourà una sèrie de guies que apareixeran anualment i que ajudaran l’usuari/lector a ubicar-se en els nous mapes de la identitat i la informació, com “La gran Guía de los Blogs (2008)”.

Tots els llibres es publiquen, per expressa voluntat d’autors i editors, sota les mateixes condicions de protecció de la propietat intel·lectual que el tradicional Domini Públic, cosa que significa que poden copiar-se, reproduir-se, citar-se, lliurement…

“El poder de las redes” de David de Ugarte és un dels llibres de referència per clarificar conceptes i veure com podem articular nous models de comunicació en aquest nou món en xarxa. Des que va aparèixer originalment a Internet, com a resultat del procés obert d’elaboració en el qual va participar la seva comunitat de lectors, el llibre no ha fet més que augmentar les seves descàrregues (en la seva versió pdf) i esgotar exemplars a les llibreries.

ZV (Zona Vídeo). Tu.tv ha llençat una plataforma de difusió electoral amb motiu de les pròximes eleccions generals del 9 de març. La iniciativa compta amb la participació dels principals partits polítics i en ella s’agrupen més de 500 vídeos que recullen des de fragments de discursos i mítings a anuncis de campanya i declaracions dels diferents candidats.

La Carme estrena web

Avui Carme Chacón estrena web, no deixeu de visitar-la. També us interessarà el web de campanya de José Luis Rodríguez Zapatero.