La bronca es gira contra Rajoy

Mentre tancava l'edició del meu Diari de diumenge passat es va conèixer la notícia de la mort del magistrat del Tribunal Constitucional Roberto García Calvo. El mateix dilluns els mitjans de comunicació destacaven l'efecte d'aquesta defunció sobre el Tribunal -que ja estava en una situació de rellevant interinitat i precarietat- i sobre la pròpia tramitació de la sentència sobre els diversos recursos interposats contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. El diari El Mundo titulava sense embuts: “La muerte de García Calvo despeja el camino del Estatut”. Jo crec que és molt prematur afirmar-ho, però similars plantejaments es recollien a les cròniques de Julio M. Lázaro a El País i de Josep M. Brunet a La Vanguardia, també podeu llegir al respecte sengles apunts del director de La Vanguardia, José Antich i de Javier Pradera a El País. Immediatament, els partits reclamàvem -com ja ho venim fent de fa temps- l'urgent renovació de l'Alt Tribunal, com podeu llegir-ho a la crònica de Sergi Picazo a El Punt. Javier Pérez Royo ens recordava els nefastos efectes de l'estratègia conservadora de bloquejar la renovació tant del Tribunal Constitucional com del Consejo General del Poder Judicial. La Vanguardia va fer un contundent editorial sobre el tema i, avui mateix, tant El País com El Periódico de Catalunya es fan ressò d'informacions que apunten a una voluntat d'accelerar la Sentència sobre els recursos interposats contra l'Estatut per part de l'Alt Tribunal.

Al llarg de la setmana, amb motiu del sopar celebrat a La Moncloa convocat per Zapatero i que va aplegar els Presidents socialistes de Comunitats Autònomes i també amb motiu de les sessions de control al Govern celebrades al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya, s'ha seguit parlant sobre la negociació del nou sistema de finançament. En aquest sentit us recomano la lectura de la crònica d'El Mundo que reprodueix el meu advertiment de diumenge passat sobre la necessitat d'evitar els errors comesos en la negociació de l'Estatut, l'article de Josep M. Torrent que s'afegeix a les moltes veus que reclamen el suport al President de la Generalitat en el seu esforç per tal que sigui escrupolosament respectat allò que l'Estatut de Catalunya estableix pel que fa al finançament de la Generalitat (Josep Antoni Duran Lleida ho ha tornat a reclamar també de forma emfàtica), la crònica de Luis Calvo a Público en la que relata com el president Zapatero es va comprometre a respectar l'Estatut i mantenir el caràcter solidari del sistema de finançament al Congrés dels Diputats, i l'editorial de La Vanguardia celebrant la complicitat establerta en el Parlament de Catalunya entre el president de la Generalitat i el cap de l'oposició per treballar plegats en favor de l'èxit de la negociació.

També podeu llegir l'article de Jaume Viñas a Cinco Días en el que explica la proposta catalana a partir de referències als sistemes de finançament vigents a Alemanya i Canadà, l'article d'Isabel García Pagán a La Vanguardia en que es fa ressò d'un Informe de l'Institut d'Estudis Fiscals que avala la posició de la Generalitat favorable a una revisió en profunditat del fons de suficiència (que és el vigent mecanisme d'anivellament o solidaritat), l'article de Germà Bel que rebla el clau sobre la paradoxa que les Comunitats que més aporten acabin rebent menys recursos per càpita, l'article d'Enrique Gil Calvo que abona la revisió dels mecanismes de solidaritat i assenyala la distorsió que signifiquen els sistemes de concert econòmic, i l'article de Lluís Mauri sobre la conveniència que els socialistes trobin una posició comuna al respecte de la negociació del nou sistema de finançament.

No us hauríeu de perdre el fulleto “Nuevo modelo de financiación” editat pel PSC per tal de difondre els arguments en defensa de la posició catalana (arxiu pdf de 584K).

Tot seguit us recomano alguns articles interessants sobre la situació política catalana. Al fil del debat del finançament, Josep Ramoneda en el seu article “¿Adónde va Montilla?” descriu la situació de les relacions entre PSC i PSOE i la necessitat que Montilla acabi persuadint Zapatero si ningú no vol prendre mal. Narcís Serra explica en un article publicat a l'AVUI la seva visió sobre el futur de Catalunya. La Vanguardia editorialitza sobre la necessitat d'interconnectar les xarxes CAT (Consorci d'Aigües de Tarragona ) i ATLL (Aigües Ter-Llobregat). En una interessat crònica Joan Foguet explica a El País les principals conclusions del baròmetre de primavera del Centre d'Estudis d'Opinió: “La crisi de la sequera augmenta la simpatia ciutadana envers el PSC”. En una crònica publicada avui mateix a La Vanguardia Iñaki Ellakuría ens presenta el secretari general de la Presidència de la Generalitat (i amic meu) Isaías Táboas; en paraules d'Ellakuría “mà dreta i ombra de Montilla al Govern”. També avui mateix Clara Blanchar es fa ressò d'una importantíssima iniciativa del Govern de la Generalitat que, en la meva opinió, no està rebent l'atenció que es mereix; es tracta del projecte de les Àrees Residencials Estratègiques (ARE), a partir del qual la Generalitat destina 18 milions d'euros a projectar 101 nous barris, afectant 1.639,6 hectàrees, construint 45.390 habitatges lliures i 47.829 habitatges socials. Josep Oliver escriu un article sobre la importància de l'escola en el procés d'integració dels immigrants i de lluita contra la xenofòbia. Carles Duarte escriu de forma ben oportuna un article sobre la Catalunya policèntrica, en la que tots els territoris tenen projectes de desenvolupament econòmic i social i en la que la solidaritat amb la regió metropolitana de Barcelona és garantia de prosperitat per a tothom. Margarita Rivière es congratula del paper dels 'nous catalans' en la renovació de Catalunya. Ernest Maragall explica el projecte de reforma del batxillerat nocturn en clau de drets i qualitat. Imma Mayol en una entrevista publicada al diari El Punt fa balanç d'un any de mandat municipal. Tot i que no comparteixo el seu diagnòstic, és significatiu l'article a El Temps d'Andreu Mas-Colell en el que especula sobre la sociovergència en tres escenaris ben diferents.

L'aspiració de sociovergència expressada per l'excnseller Mas-Colell té molt poc a veure amb l'evolució de CDC, més aviat orientada a constituir un front sobiranista. Certament, molts analistes estan manifestant la seva preocupació pel procés de radicalizació que tot sovint sembla apuntar-se a CDC, sigui en forma d'aspiració a un sistema de concert econòmic o de reivindicació autodeterminista. És obvi que aquestes reivindicacions són legítimes però també ho és que s'allunyen de la centralitat que habitualment havia ocupat CiU en l'espai polític català. Tant és així que La Vanguardia va publicar un editorial ben explícit amb el títol “Casa gran o petita”. També podria resultar útil que els estrategues de CDC llegissin l'article de Joan Tapia titulat “El miratge de la independència”.

Però sens dubte l'actualitat política de la setmana s'ha centrat de forma ben especial en la crisi del Partit Popular i les dificultats de Mariano Rajoy per afermar el seu lideratge. Primer va ser Esperanza Aguirre, després, més matissadament, Arístegui, després María San Gil, després comentaris de Mayor Oreja i Aznar, sornegueria de Rodrigo Rato, després l'abandó d'Ortega Lara, els dubtes de Juan Costa i l'espectacle de la manifestació autoconvocada davant de la seu del carrer Gènova. No sembla que el degoteig s'hagi acabat. Malgrat Rajoy sembla tenir lligada la victòria al seu congrés del juny (amb candidat alternatiu o sense), el seu lideratge està en qüestió.

Podeu començar amb la lectura dels editorials d'El Mundo: “¿Per què s'ha de quedar?”, “San Gil se'n va, Fraga i Rajoy segueixen”, “Un PP sense Ortega Lara i amb una cúpula en estat de paranoia”, “Rajoy té al seu abast demostrar si el problema està (o no) dins del PP”, “Rajoy sí o no, que decideixin les bases”. Per veure fins on arriba el caràcter destructiu i irreversible de l'ofensiva contra Rajoy (i no haver d'escoltar la COPE cada dia) podeu llegir l'article de Federico Jiménez Losantos “Sobra Rajoy”. Sembla clar que El Mundo, la COPE i Libertad Digital estan disposats a arribar on calgui per tal que qui dirigeixi el PP sigui teledirigit per ells. I avui Enric Juliana a La Vanguardia assenyala que el president de la conferència episcopal espanyola, Antonio María Rouco Varela, hauria donat carta blanca a la COPE perquè segueixi l'ofensiva contra Rajoy i qualsevol intent de moderació en el PP.

És evident que Rajoy està essent víctima del mateix tipus d'ofensiva que Zapatero va haver de suportar al llarg de la passada legislatura, amb la col·laboració inestimable del propi Rajoy. En paraules de Pepe Blanco, “està rebent dosis de la seva pròpia medecina”. Dit això, si llavors l'ofensiva contra Zapatero em semblava repugnant, també m'ho sembla ara l'ofensiva contra Rajoy. Encara és d'hora per valorar com acabarà. I tampoc no podem estar segurs si Rajoy anirà fins al final en la batalla per centrar el PP. Però del que sí que estic convençut és que Espanya mereix una dreta que no faci por, encara que això la fes més competitiva i, per tant, un rival més seriós pel PSOE. De tot això en parlo en l'article que em va publicar dijous el diari ABC.

Podeu llegir l'article de Germán Yanke que diu que potser de la crisi en surti un Rajoy més fort i capaç de fer ara la reflexió que no va fer amb motiu de la derrota al 2004, l'editorial d'El País “El torpedo San Gil”, l'article de Soledad Gallego en que analitza a fons el debat obert en el si del PP, l'article de Jesús Maraña “Cuando el monstruo se revuelve”, l'article d'Enric Juliana “El error de los federicos”, l'editorial d'El Periódico de Catalunya “Estratègia de la tensió”, l'apunt de José Antich “Protesta frente a Génova”, i, molt rotund, l'editorial d'El País d'avui mateix “El monstruo ha vuelto”.

Aquesta setmana s'han produït importants detencions de dirigents d'eta i dels que podrien ser alguns dels seus enllaços amb l'esquerra abertzale. També s'ha produït, sense resultats, com ja s'esperava, la reunió entre Zapatero i Ibarretxe. Sobre aquestes qüestions i, més en general, sobre la complexa situació al País Basc podeu llegir l'editorial de La Vanguardia, l'article de Ramón Jáuregui “L'error fatal del lehendakari”, i l'article de Luis Rodríguez Aizpeolea “Això ja ho va advertir Imaz”. Podeu llegir també l'entrevista a Daniel Innerarity feta per Pedro Vallín a La Vanguardia digital (que té un interès que depassa de molt la qüestió basca) i l'entrevista a Patxi López publicada per Asier Díez Mon a Deia.

Sobre qüestions a debat en el terreny econòmic resulta imprescindible llegir la carta oberta de diversos antics presidents de la Unió Europea, diversos antics primers ministres, presidents del govern i ministres d'economia (entre ells Delors, Santer, Jospin, Alema, Schmidt, Rasmussen, Persson, Lipponen, Rocard) que porta com a títol “Les finances boges no han de governar-nos”, l'article de Joseph E. Stiglitz “El fracàs dels objectius d'inflació” i l'article de Josep Borrell sobre la crisi alimentària.

Sobre la situació de l'esquerra europea i el debat que s'està produint en el si del socialisme francès, us suggereixo la lectura del fragment del llibre-entrevista de Bertrand Deanoë amb Laurent Joffrin publicat a Le Nouvel Observateur, l'article de Laurent Joffrin “El reformisme no prohibeix el somni”, l'article de Marc Lazar publicat al diari italià La Repubblica “¿Per què l'esquerra s'ha divorciat de la societat?”, l'article de José Vidal Beneyto sobre el socialisme liberal (personalment crec que és més correcte anomenar-lo socialisme democràtic), l'article de Walter Oppenheimer “¡Que vénen els tories!” i l'article de Mario Soares “Regular la globalització”.

Sobre la situació a l'Orient Mitjà podeu llegir la crònica de Naiara Galarraga a El País sobre les converses de pau entre Israel i Síria, l'editorial de La Vanguardia “Síria, clau per a la pau”, i l'article de Sami Naïr “Bush i el miratge de la 'pax americana'”.

Quan estem a poques setmanes de la conclusió del procés de les primàries del Partit Demòcrata i tot apunta a la nominació de Barack Obama com a candidat, us convido a llegir l'article d'Antoni Gutiérrez-Rubí, “L'home que xiuxiuejava als electors”.



“Perles” del programa Polònia emès el 22 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí).

LES PERLES
- La Terribas encara confon el seu despatx amb el plató de La nit al dia. Montilla hi ha anat per proposar-li un tema per a la Marató: la lluita contra el pessimisme [això mentre ella juga amb el fuet]. Montilla visualitza la jugada: el presentador serà Ramon Pellicer i la recaptació de 0 €. I els testimonis? Tristos, tristos. Causes objectives del seu pessimisme: un és militant d'ERC, soci del Barça, vivia al Carmel, després al passeig Maragall... en fi, un desastre. La sala de telèfons col·lapsada amb UNA SOLA TRUCADA perquè el Conseller Nadal s'enrotlla, home!

- Franco en contra de la renovació, i dels partits polítics en general. ˮLo único que no cambiaba nunca era... el menda."

- Rajoy ˮalaportatˮ: ˮMe están embaucando a algunos de ustedes, así que al loro! que no estamos tan mal..." davant d'un auditori únic, el de la Soraya.

- Entrevista impossible Papa-Ferran Adrià. De primer, hopa de cabello di angelo. De segon, San Jacobo, i de postres: tocinillo de cielo. Il Messiah dei fogoni. Amb escenificació de la guerra dels fogons inclosa Santamaria <-> Adrià.

EL MILLOR
- El lehendakari Ibarretexe va a veure ZP a presentar-li un nou pla. ZP no està entusiasmat en repetir el mateix gag un cop rere l'altre així que... dit i fet, la secre posa la tele i ens col·loquen el mateix gag! Brillant.

EL PITJOR

- Mas accepta la renovació.... del vestuari. Ell va de Sala-Martín, Oriol Pujol s'ha de treure les patilles i ˮel pareˮ va de punki!!!

SURREALISTA
- Nou ús per la ja mítica canonada: el transvassament de manifestants d'Amposta a BCN,

SOM UNA CLONACIÓ
- Oriol Pujol, encantat de conèixer-se-li-u.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- Tengo una pregunta para Rajoy: Rajoy segons abans de que comenci "Tengo una pregunta para usted" repassa mentalment la llista de preus i el mantra "a por ellos, oe". Les preguntes són idiotes i les respostes, ni te cuento. Que si quina és la tecla per "seleccionar todo", que si Ràcing-Hércules qué, que si les normes de circulació, que si els problemes de Jaimito, i el rellotge avança. El gran Lorenzo Milá té la solució. Les 50 preguntes que queden les faran totes a l'hora. I el gran Queco-Rajoy té el seu minut de glòria, amb un reguitzell de respostes inconnexes, però possiblement encertades que inclouen: "pasapalabra, al fondo a la izquierda, X, Chuck Norris, los Beatles, Pío XII, no puedorr, Falete, a medias... que alguien diga talleu és bona, por favoooooor".

LA NOVETAT
- En Miquel Barroso Chacón: ˮDeixa de plorar, ar!" I la canastilla militar??? amb bolquers de camuflatge!!!
- Pelma Ortiz, ˮen baja resoluciónˮ i la veu distorsionada.

LA CANÇÓ [Lluís Llach-Chikilicuatre canta L'Estaca Chiki]

Porrera, Porrera!

L'estaca-chiki mola un colló
la ballen a la Mina i també a Mataró
Fes estaca-chiki a la Moreneta
Si veu una estaca es posa molt tonteta

La balla en Carod
la balla en Montilla
la balla la Tura movent la faldilla
la balla en Laporta calçotets en mà
mentre en Serrat canta el la-la-la

i l'estaca-chiki es balla així:

1. El bandoler
2. El Neofatxa
3. La Gallineta
4. El viatge a Itaca

Balla l'estaca-txiqui
Balla l'estaca-txiqui
Porrera, Porrera!

LA PICADA D’ULLET
- Som a la casa reial. Sona el timbre. Letizia: ˮDebe ser mi hermanaˮ. Felipe: ˮPelma?". Letizia: ˮTelma, se llama Telmaˮ

EL MONÒLEG DEL PRESIDENT MARAGALL
Estic molt emprenyat, així que no em toqueu la pera! On sóc? Sí a casa. I on és el Pujol? Al cine, a l'estrena de l'Indiana Jones! Que cabroooooooon! Tenia dues entrades per l'estrena i ha preferit anar-hi amb la Ferrusola en comptes d'anar-hi amb mi. És que jo sóc un superfan de l'Indiana Jones, de fet, sóc l'Indiana Jones de la política catalana. Ningú no em negarà que l'Estatut no va una mica com ˮLa última cruzadaˮ. Mira que us explicaré un secret. Ara tothom està que no caga amb la pel·lícula que ha fet el Woody Allen a Barcelona, que si surten les Rambles, que si surt el Park Güell. I què volen que surti, sinó? Bé, és igual. Quan jo era President li vaig demanar a l'Spielberg que fes un Indiana Jones a Catalunya. Es titulava ˮIndiana Jones en busca del 3% perdidoˮ. Jo feia d'amic de l'Indiana i hi havia un dolent que es deia... Arthur. Hi havia una escena boníssima en la qual l'Indiana es quedava penjat de l'aeri de Montserrat. I els convergents, vull dir els dolents, li anaven tirant bunyols de quaresma, secs! D'aquells que si et paren al cap et fan un trau. Llavors arribava jo [fa servir el cordó de la bata com de fuet] i el salvava. I érem dos herois de cabells blancs. Buenu, al final no es va fer per falta de finançament, com sempre, bé i perquè em van fer fora. Visca Catalunya i visca l'Indiana Jones.



ZW núm. 130 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Decàlegs III

En els Zona Web 100 i Zona Web 120 recollia una selecció de decàlegs sobre temes diversos. Aquí teniu una nova entrega:

- Sobre periodisme digital, diferents hipòtesis publicades a la revista de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universidad de Ciencias Aplicadas UPC de Llima, que recollia en en el seu bloc l’Ignacio Escolar: 10 hipòtesis sobre el periodisme digital

- Per aconseguir que els blocaires parlin de nosaltres, aquí teniu no 10 sino 16 consells, de la mà de Mangas Verdes: 16 consells per a que els blocaires parlin de tu

- Per fer més “Googleable” un web, aquests són els 10 manaments proposats per Google User Experience, i recollits a Baquia: 10 manaments de Google per al disseny (versió original en anglès)

- Per escriure un bloc, aquí teniu els interessants consells elaborats per l’Enrique Dans per a Expansión des de la seva pròpia experiència durant aquests anys: Decàleg del “blocaire” amb èxit

- Si el que voleu és tenir èxit en el context web 2.0, aquí van algunes idees proposades per Torsten Schwarz, de Marketing Börse (en l’àmbit empresarial) i que, des de e-Xaps, se suggereixen com a aplicables també a partits i candidats: 7 idees sobre com tenir èxit en la web 2.0

- I per estar al dia de les aplicacions més utilitzades, aquí va el top 10 a iniciativa de l’empresa Carsonified i que recull en en el seu bloc l’Héctor Milla: El top 10 de les aplicacions Web 2.0. O els consells de l’Eduard Corral per pujar un vídeo a YouTube: 10 tips per a penjar vídeos a YouTube

- Per acabar, Alianzo fa una reflexió sobre el que significa el concepte innovació i la diferència entre emprenedor i innovador: 10 punts per ser innovador

ZV (Zona Vídeo). Veoh és un revolucionari servei de TV per Internet que dóna la possibilitat als usuaris de descobrir, veure i personalitzar la seva experiència visual online. Amb una simple connexió de banda ampla, Veoh ofereix accés lliure a continguts de grans cadenes de cinema i TV (CBS, NBC, FOX, etc.), a produccions independents i a continguts generats pels propis usuaris. És fàcil d’utilitzar i ofereix una gran qualitat.

Incògnita Rajoy

Avui el diari ABC em publica l'article que trobareu tot seguit.

INCÓGNITA RAJOY

He defendido a menudo la tesis según la cual el PP había sido secuestrado por la derecha extrema y que, en esas condiciones, no podía ganar las elecciones generales. Denunciaba entonces el papel de Rajoy, Acebes y Zaplana como continuadores de la peor etapa del aznarato y reivindicaba la necesidad de un PP moderado, partido de centroderecha europeo moderno y capaz de buscar acuerdos más allá de sus fronteras. Era difícil pretender entonces tal empeño dado que la radicalización del PP tenía importantes aliados mediáticos y confiaba en la fuerza movilizadora de sectores integristas religiosos y de la AVT dirigida por Alcaraz.

Nos encontramos ahora, quizá, ante un cambio de escenario. Tras la derrota del 9 de marzo –y los resultados en Cataluña y el País Vasco-, Rajoy parece haberse dado cuenta que el suelo electoral del PP es tan fijo como su techo y que para alcanzar la victoria electoral necesita acabar con las hipotecas del pasado y avanzar en un verdadero viaje al centro. Digo parece porque no siempre es fácil saber lo que piensa y qué se propone Rajoy. Toma decisiones claras en una dirección (Soraya Sáenz de Santamaría, Arriola, Lassalle y otros) mientras apoya una ponencia política lastrada por un pasado a superar si el PP quiere llegar a ser realmente competitivo con el PSOE y llegar a tejer alianzas con otros partidos moderados. A pesar de ello Rajoy parece –repito, parece- querer abrir tímidamente una nueva etapa en esa dirección.

Resulta curioso ver cómo está tropezando con resistencias que no son más que dosis masivas de la medicina que él quiso aplicar al PSOE y a Zapatero en la anterior legislatura: descalificación, sectarismo, deslealtad y agresividad. De él dicen que no es digno de confianza, como él decía de Zapatero. Recibe pitos de la AVT, como él acusó a Zapatero de traicionar a las víctimas. Y se ve obligado a escuchar sonoros abucheos de la emisora de los obispos -que tampoco los escatimó a Zapatero-, catilinarias de El Mundo, despreciativos comentarios de Aznar y ácidas críticas de María San Gil, abanderada de fundamentales principios aplaudidos por Ana Botella y Esperanza Aguirre.

El resultado de la jugada de Rajoy es incierto. Aún en el caso de que consiga imponer sus tesis en el próximo Congreso del PP, son muchos los que creen que no será el candidato del PP en las próximas elecciones. Lo piensan incluso –y quizá algunos lo desean intensamente- algunos de sus más firmes aliados de hoy.

La propia actitud de Rajoy y las innumerables dificultades a las que se enfrenta impiden afirmar con certeza qué rumbo tomará el PP en el futuro. Pero aún a sabiendas de que un PP moderado, centrista y sensato sería un temible adversario político, creo sinceramente que eso es lo que le conviene a España. Y también ayudaría al PP de Cataluña.

Endavant President!

Divendres es va celebrar la Jornada General de la Convenció pel Futur. En aquesta Jornada van tenir lloc dues taules rodones, una sobre el futur del món del treball i l'altra sobre el futur de l'autogovern de Catalunya. No us puc parlar de la primera perquè era ponent en la segona taula rodona. Aquí teniu la ponència que vaig presentar. Eren també ponents en aquesta taula moderada por Jordi Font, Josep Oliver, Miquel Roca, Miquel Caminal i Ernest Maragall. Les intervencions van tenir un gran nivell i els mitjans de comunicació es fan fer un gran ressò de la intervenció de Miquel Roca en la que va demanar als membres del Tribunal Constitucional que dimitissin en bloc per permetre que sigui un nou Tribunal Constitucional amb màximes garanties d'independència i rigor qui es pronunciï sobre el nou Estatut. Roca va afirmar que el que està a judici no és l'Estatut sinó la nostra ambició d'autogovern, i que aquesta és una qüestió que no és jurídica sinó política. D'aquest tema en parla també en un article publicat recentment a La Vanguardia. La Jornada la van cloure Maria Badia, Antoni Castells, Raimon Obiols i el President de la Generalitat. Podeu llegir aquí la intervenció de José Montilla, un discurs ben interessant i compromès.

El cert és que l'ambició de la Convenció pel Futur depassa de molt el que sovint traspassa les parets dels debats --alguna qüestió conjuntural no prioritària-- mentre el que realment pretén la Convenció és esdevenir un instrument de debat i renovació de les esquerres catalanes. En aquest sentit la Convenció ja ens ha ofert elements molt valuosos a part dels debats estrictes, podeu comprovar-ho al web de la Convenció i, sobretot, als llibres que anirà publicant l'editorial Pagès editors, a la que cal agrair el coratge que exhibeix en recollir aspectes que, diuen, no interessen el gran públic. Per cert, podeu comprar els llibres a través d'Internet al web de l'editorial.

En aquests moments ja han sortit dos llibres. El primer, “Una idea de Catalunya. Aportacions al debat de catalanisme”, amb un rellevant assaig introductori de Jordi Font i aportacions de Josep Maria Alvarez, Xavier Arbós, Maria Badia, Jaume Bellmunt, Josep Vicent Boira, Pia Bosch, Albert Branchadell, Miquel Caminal, Antoni Castells, Antoni Comín, Lluís Maria de Puig, Joan Fuster Sobrepere, Manuel Gómez Acosta, Miquel Iceta, José Luis López Bulla, Ernest Maragall, Enric Marín, Josep Lluís Martín, Ferran Mascarell, Isidre Molas, Raimon Obiols, Ferran Requejo, Jordi Sánchez i Lídia Santos. El segon llibre és “Les paraules del socialisme. Un diccionari obert per a l'esquerra de demà”, escrit per Antoni Comín i Raimon Obiols (el vaig començar a llegir divendres a la nit i he de dir-vos que el trobo extremadament interessant i suggeridor. El seguirà un tercer amb una vintena d'aportacions al debat sobre el socialisme i l'esquerra de demà, pel que també els impulsors de la Convenció van tenir la gentilesa de demanar-me una contribució. I estan ja previstos llibres sobre “Economia i societat”, “Cultura, religió i laïcitat”, “Política i mitjans de comunicació” i “Joves: emancipació, vivenda i feina”.

Encara ressonen els ecos de l'article del President Montilla sobre finançament publicat a El País. Ha aconseguit que s'abandoni la idea d'ajornar el debat sobre el nou sistema de finançament autonòmic i ha expressat amb gran claredat i contundència la posició catalana. Llegiu al respecte els articles de Josep Antich, Josep Oliver, Joan B. Culla i la carta de Jordi Nadal al director d'El País publicada avui mateix. Entendreu que subratlli especialment la importància de l'article publicat per Josep Piqué sobre aquesta qüestió.

Sobre el finançament hauríeu de llegir els articles de Joan Coscubiela (que aborda la qüestió des d'una visió social), David Miró (que apunta els elements de l'estratègia dissenyada pel Conseller d'Economia) i Carles Duarte (que insisteix en trobar ponts d'unitat catalanista -gràcies, Carles). Però avui resulta imprescindible llegir l'article de José Antonio Griñán, vicepresident i conseller d'Economia i Hisenda de la Junta d'Andalusia, publicat a La Vanguardia que té un títol ben expressiu: “Andalucía y Catalunya: buscar coincidencias”.

També té gran importància l'oferiment d'entesa del President de la Generalitat Valenciana expressat avui en una entrevista publicada a La Vanguardia, en aquests termes: “Catalanes y valencianos, si nos respetamos, podemos hacer mucho”, “La demanda de Catalunya y Valencia es justa y no quita un euro a nadie” i “El corredor mediterráneo es fundamental, debemos exigirlo”.

Dimecres vinent tindrà lloc a La Moncloa una trobada entre el President del Govern d'Espanya i els Presidents socialistes de les Comunitats Autònomes. Lògicament aquesta és una reunió que ha aixecat una gran expectació. Cal dir d'entrada que no és una reunió per establir una negociació, que s'ha de produir en els canals institucionals establerts. Així, doncs, la negociació bilateral Estat i Generalitat, tal com estableix l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, s'ha de produir en el marc de la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat. El model acordat entre els Governs de Catalunya i Espanya pot generalitzar-se a través d'un acord en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera. La reunió de Moncloa té el sentit de permetre que els Presidents socialistes coneguin de primera mà els plantejaments d'uns i altres per tal de facilitar la negociació. Ningú pot escandalitzar-se, doncs, de la celebració d'aquesta reunió, que, tot i la seva importància, ha estat precedida i anirà seguida de molts més contactes de caràcter polític i institucional, formals i informals, com la trobada entre el Conseller Castells i el Conseller d'Economia, Hisenda i Ocupació de la Generalitat Valenciana, Gerardo Camps. Són contactes, tots ells, per facilitar la negociació i per permetre que la posició de Catalunya sigui a bastament coneguda per tothom. Mai com ara hem de fer costat al President Montilla, al Conseller Castells i al Govern de la Generalitat en la seva tasca de defensar els interessos de Catalunya.

En aquest sentit resulta sorprenent la insistència d'Artur Mas en fer reunions de cara a la galeria i cimeres a bombo i platerets quan el que convé és treballar amb discreció per fer avançar els nostres objectius. ¿Quin sentit té una cimera catalana en aquests moments, tenint present que la posició negociadora de la Generalitat està ja fixada en el propi Estatut? ¿Quin sentit té una cimera de líders en aquests moments quan el Departament d'Economia està mantenint contactes discrets amb les forces polítiques catalanes, i molt especialment, amb representants de CiU designats per Artur Mas per seguir el procés negociador? Tenim massa a prop els errors negociadors comesos per tots plegats en el procés estatutari com per repetir-los ara amb el finançament. En aquests moments, francament, és millor treballar com es va fer per assolir el compromís d'inversions públiques de l'Estat en aplicació de la Disposició Addicional tercera de l'Estatut.

Les exigències d'Artur Mas tenen més a veure amb els nervis que li provoquen enquestes com el Baròmetre de Primavera del CEO, que assenyala l'avenç del PSC i la consolidació del President Montilla, el desig d'erosionar la figura del President de la Generalitat i un procés de radicalització de cara al proper Congrés de CDC. Aquesta sembla la recepta perquè a CDC ningú es plantegi seriosament les causes del retrocés d'aquest partit en totes les eleccions celebrades després de la marxa de Jordi Pujol. Com a mostra d'aquesta radicalització només cal llegir les cròniques, com aquesta de Josep Gisbert publicada a La Vanguardia, sobre el contingut de la ponència política del Congrés de CDC: autodeterminació i concert econòmic. En aquest sentit és lògic que alguns a CDC temin que el seu partit perdi centralitat i que Duran i Unió Democràtica vulguin marcar distàncies amb respecte d'aquest procés.

Certament, la situació interna del Partido Popular és força més crítica que la de CDC. Podeu llegir al respecte la crònica de Carmen del Riego a La Vanguardia on fa un diagnòstic contundent: ningú no confia en ningú. Podeu llegir també els articles de Joan Tapia a El Periódico de Catalunya (“Rebel·lió contra Rajoy”), Enric Juliana a La Vanguardia (“El puñal del godo”), Josep Ramoneda a El País (“La desconfianza”), Antoni Puigverd a La Vanguardia (“El caballero negro”), Rosa Paz a La Vanguardia (“Tanta renovación”), Ignacio Escolar a Público (“Cinco lunes en la luna de Valencia”), Gonzalo López Alba a Público (“El vodevil genovés”), Carles Duarte a El Periódico de Catalunya (“Liberalisme de pà sucat amb oli”), Santos Juliá a El País (“¿Qué le pasa al PP?”) Juan-José López Burniol a El Periódico de Catalunya (“El millor servei de Rajoy”) i Javier Pradera a El País (“Demolición controlada”).

Resulta ben curiós també el contrast dels editorials de diferents diaris, mentre El País adverteix sobre el risc d'implosió del PP, La Vanguardia afirma amb rotunditat “No se vaya, Sr. Rajoy” i El Mundo va encadenar dos editorials consecutius (“La debilidad de Rajoy agudiza la crisis del PP” i “El problema se llama desconfianza, la solución se apellida democracia”) i avui remata amb una llarga i contundent carta del seu Director, Pedro J. Ramírez, en la que demana a Rajoy que plegui (“Por sentido común”).

Aquesta setmana s'ha produït un sagnant atemptat de la banda terrorista eta que ha causat un mort en la persona del guàrdia civil Juan Manuel Piñuel. Aquest cop tenim el consol de saber que s'ha refet la unitat democràtica contra els terrorisme com explica en la seva crònica a La Vanguardia, Jaume V. Aroca. En aquesta crònica hi trobareu també el text íntegre de la declaració unitària de condemna. Com diu Antoni Segura en el seu article publicat a El Periódico de Catalunya, l'objectiu d'eta és amagar la seva debilitat.

Sobre la situació econòmica i el debat sobre la mateixa us recomano la lectura de l'article de Joaquín Estefanía sobre els llibres recentment publicats per l'economista Paul Krugman i Alan Greenspan, un veritable contrast entre dos visions contraposades de l'economia nordamericana, l'article de Juan J. Dolado que alerta contra l'intent de crear artificialment una visió catastrofista de l'economia espanyola per part dels mateixos que volien desvirtuar l'autoria de l'atemptat de l'11-M i intentaven deslegitimar el judici als seus autors, i un segon article de Joaquín Estefanía en el que assenyala que el segon trimestre del 2008 serà pitjor que el primer i subratlla la necessitat de desenvolupar polítiques anticícliques que reparteixin equitativament tant els costos com els beneficis.

El dia 17 de maig se celebra el Dia Internacional contra l'homofòbia i la transfòbia amb motiu de l'eliminació (l'any 1990!) de l'homosexualitat com a malaltia en les llistes de l'Organització Mundial de la Salut. Per commemorar aquesta Jornada us convido a preocupar-vos pels estudis que assenyalen que encara l'homofòbia és una crua realitat i un greu perill en el nostre país. Per exemple, la crònica de Miguel A. Marfull sobre l'Informe “Actituds davant la diversitat sexual de la població adolescent”. Per celebrar la Jornada us convido a visitar els llocs web de la Coordinadora Gai-Lesbiana, el Casal Lambda, l'Associació de Mares i Pares de Gais i Lesbianes, la Federación estatal de Lesbianas, Gais, Transexuales i Bisexuales, i l'Associació Internacional de Gais i Lesbianes. Com a bona notícia us convido a llegir l'article de Felipe del Baño, regidor del PP i antic diputat d'aquest partit a les Corts valencianes, instant el seu partit a rectificar i retirar el seu recurs contra la reforma del Codi Civil que autoritza el matrimoni entre les persones del mateix sexe.

Per commemorar el 40 aniversari del Maig del 68, us convido a llegir els articles sobre aquest tema de Manuel Castells a La Vanguardia, Eduardo Mendoza al suplement Babelia del diari El País, i Ignacio Ramonet a Público.

També commemorem el 60 aniversari de la creació de l'Estat d'Israel i de la Nakba, és a dir, la tragèdia palestina. Els socialistes hem defensat sempre, com Nacions Unides, el dret d'israelians i palestins a viure en llibertat i en pau en Estats democràtics emparats en fronteres segures. Lamentablement això és lluny de ser una realitat i la catastròfica situació de Palestina, de la que Israel és en gran part responsable, fa témer que encara estiguem molt lluny del final del túnel. Us convido a llegir al respecte els articles publicats per Shlomo Ben-Ami, Daniel Barenboim, Elías Sanbar i Daoud Kuttab.

Us convido també a llegir els articles de Daniel Innerarity (alertant sobre la predomini dels valors conservadors), d'Albert Branchadell (sobre la necessitat d'una política lingüística d'estat), de Xavier Sabaté (sobre les centrals nuclears), de José Luis Pardo (sobre els riscos d'un populisme que predica un progrés basat en la destrucció de l'espai públic) i de Mikhaïl Gorbatxov (que demana que el Consell de Seguretat de Nacions Unides sigui reformat i tracti també dels temes relatius a l'economia i al medi ambient).

Finalment podeu llegir, sobre temes a debat a Catalunya, l'article de Jaume Graells sobre la reforma del batxillerat nocturn, l'entrevista a la Consellera Montserrat Tura sobre la situació de la justícia i les presos, i l'entrevista a Daniel Pi, president del Consorci d'Aigües de Tarragona i Diputat al Parlament per ICV-EUiA, sobre l'aigua



“Perles” del programa Polònia emès l'15 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí).

LES PERLES
- Terribas entrevista a Carod, qué hay de mi libro, 2014 (la versió catalana es diu 2814).

- Pellicer felicita Terribas amb un petó de pel·lícula i després d'un breu intercanvi de bajanades li deixa anar: "Para de dir parides o te'n vas directament al 3/24."

- Franco: "Vale, lo confieso, cuando Massiel fue a Eurovisión, hubo tongo! Cómo iba a ganar con lo del La, la la... yo le había dicho a Fraga que porqué no cantaba el Cara el sol. Así se ganaba, antidemocráticamente, y no como ahora, que con lo de los SMS mira qué ha pasadoˮ [imita al gran Chikilicuatre]

EL MILLOR
- Els Reis i els Prínceps posant per un retrat reial d'aquests, amb gran entusiasme: la Reina es mor de gana, a la Princesa li pica el nas, i al final el pintor és despatxat. El Príncep ja té substitut: ring, riiiiing "sí, es la redacción d'El Jueves?"

EL PITJOR
- Nnnnnnno.

SURREALISTA
- Rajoy fa neteja al PP (Kh7 en mà).... i s'ha quedat una mica sol... només queda la Soraya, i Acebes (tancat a l'armari). Rajoy està fatal, acaba el gag ballant una muñeira.

KA FORT
- Castells i Montilla a cal Zapatero pel tema perrikis amb el magnífic article d'El País sota el braç, vull dir sota les ulleres, perquè Montilla li cita a ZP una frase que llegeix, i l'altre.... "sí, sí, ya te leí, pero qué queríais?" Oh, què fort, la reunió la interromp el conseller d'economia andalús que ha vingut des de Sevilla a peu perquè diu que no té pasta per benzina!!!!! "No te apures, Presidente, bastante nos han dado ya los catalanes. Dales lo que te piden, y másˮ. I per acabar de minar la moral dels catalans, també apareix el fill del conseller fent que passa gana, però el pare és un valent entre els valents: "Ellos también tienen sus necesidades. Además, piensa que son una nación."

SOM UNA CLONACIÓ
- Justo Molinero, amb publi, és clar. Are you talking to me???

ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- "Més lluny, haig d'anar més lluny..." Llach ha arribat a Itaca... d'Or. I qui el rep és l'inefable Zaplana que el fa comprar un minipis a la Urbanización Kavafis. "Pero si tu eres Chuis Chac, el cantante separatista! No sabes la de pisos que he vendido a los catalanes gracias a tu canción".

LA NOVETAT
- Pep Guardiola, citant Martí i Pol al minut 1.

LA PICADA D’ULLET
- El Príncep estornuda i es moca amb la bandera espanyola.... noooooo!!!! ultratge a la bandera, aparició dels Mossos, detenció i frase concluent de la Reina: ˮdos años y medio de prisión, graciasˮ

POLONEWS (PP: Perles del Pellicer)
- Pep Guardiola entrenarà el Barça la temporada vinent [segur?]... això si els jugadors van a entrenar, que ja seria un gran pas.

EL DIÀLEG DELS PRESIDENTS PUJOL I MARAGALL [+ estrella convidada]
Artur Mas: Hola iaios! Perdó, potser havia d'haver dit Molt Honorables Iaios.
PM: Què fa aquest aquí?
AM: Tranquil, que no vinc a parlar amb tu. Pujol, què et sembla això?
JP: Això, un tríptic d'una residència de la tercera edat.
AM: No és una residència, és la teva residència: piscina climatitzada, gimnàs, sales de joc, gent de la teva edat, per poder-los explicar coses de Franco i de la dictadura.
JP: Ah, ja sé de què va això. Com que vols ser President de Convergència vols fer-me fora a mi, oi?
AM: Ho he fent pensant en el teu benestar, i escolta, si has de deixar de ser President potser que surtis del mig, no?
PM: Pujol, que t'estan fent el llit!
JP: Com van fer amb tu! Molt bé, accepto. Si has llegit els estatuts del Partit sabràs que el President del partit ha de viure en aquesta casa, així que aquí et lliuro aquesta bata de President del partit i adéu.
AM: I hauré de viure amb aquest socialista?
PM: Lu de socialista va per mi?
JP: Piscina climatitzada!!! Ja us ho fareu.
PM: Pujol, Pujol, ei, no em deixis a mi sol amb aquest!
AM: Com trobi al David Madí i les seves idees de bomber se'n recordarà. En fi, visca Catalunya!
PM: Guapo! Gràcies!



ZW núm. 129 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.costabonino.com/

La consultora política LCB-Marketing Político té un gran reconeixement internacional en el desenvolupament de campanyes electorals a Europa i, sobretot, a Amèrica, en especial a Amèrica Llatina, on és l’empresa amb major difusió, duent a terme una àmplia activitat.

A la seva pàgina web, a més de consultar els serveis que ofereix, es poden descarregar interessants documents com el “Manual de Marketing Político”, de Luis Costa Bonino (Doctor en Ciència Política de l’Instituto de Estudis Polítics de la Universitat de París, "Sciences-Po"); és el manual de consultoria política més divulgat en espanyol.

Des de la consultora s’impulsen també diferents cursos, entre els quals destaco el Curs Internacional de Marketing Polític que tindrà lloc a Punta del Este (Uruguay) del 9 al 13 de juny de 2008. Es tractaran temes diversos vinculats al disseny d’una campanya electoral eficaç i guanyadora (estratègia, comunicació, organització, etc.). Entre els ponents es troben el propi Luis Bonino, el professor Oscar Botinelli o Javier Maza, entre altres consultors destacats.

Un altre dels esdeveniments a comentar, a nivell internacional, és el seminari The Art of Political Campaigning promogut per Campaings & Elections. Tindrà lloc del 12 al 14 de juny a Washington i presenta una amplíssima proposta de temes i experts que parlaran sobre les estratègies, les tècniques i les tecnologies que s’apliquen actualment a les campanyes polítiques més innovadores.

ZV (Zona Vídeo). TVenred.es. Televisió a Internet amb l’objectiu d’apropar la informació a través de la xarxa. La iniciativa està impulsada per la Entidad pública empresarial Red.es i compta amb diferents canals i enllaços.

Convenció pel Futur

Trobareu tot seguit la meva intervenció en la taula rodona sobre "El futur de l'autogovern" organitzada ahir divendres dia 16 de maig per la Convenció pel Futur:

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN LA TAULA RODONA SOBRE EL FUTUR DE L’AUTOGOVERN

CONVENCIÓ PEL FUTUR – 16.05.08

Molt bona tarda,

Vull agrair els organitzadors de la Convenció pel Futur el seu esforç per revitalitzar el debat polític i per haver-me convidat a participar en aquesta taula rodona.

Vull afirmar algunes premisses bàsiques que poden ajudar a entendre millor el meu plantejament.

En primer lloc, crec que els ciutadans tenen dret a conèixer amb la màxima precisió possible les posicions dels partits i que aquestes posicions haurien de tenir una validesa al llarg de 12 o 15 anys. Crec que serviríem millor els interessos dels país i de la ciutadania si asseguréssim aquesta transparència i un cert grau d’estabilitat en les posicions d’uns i altres. La política catalana ha estat impregnada d’un excés de tacticisme. I crec que és precisament aquest excés de tacticisme una de les explicacions de la pèrdua de prestigi de la política

Per entendre’ns, precisió és contrària a eufemisme, independència és independència, mentre dret a decidir no se sap què vol dir, encara que tot apunta a que es vol disfressar darrera d’aquesta expressió l’exercici del dret d’autodeterminació.

Estabilitat vol dir que les posicions han d’aguantar més que el titular d’un dia. Els ciutadans tenen dret a que es dibuixin horitzons concrets per períodes raonables. I també tenen dret a una certa eficàcia política dels seus representants. Per exemple, no té massa sentit demanar una negociació exigent de l’Estatut si simultàniament ja es diu que aquest Estatut no serveix. Quina força tindrem en negociar el finançament avui si ja estem dient que exigirem el concert econòmic demà? Es tant com voler concertar un matrimoni mentre demanes els impresos del divorci...

En segon lloc, crec que els partits no tenen dret a posar la ciutadania en carrerons sense sortida, ni a fer propostes sols basades en presumptes beneficis sense advertir de les dificultats ni els riscos que comporten. L’actual competició que han establert alguns per exhibir la màxima virilitat nacional sovint s’ha traduït en mostra d’impotència col·lectiva i, lluny d’il·lusionar, ha desmobilitzat fins i tot a franges molt conscients de l’electorat.

En tercer lloc, partint de la base que el futur de l’autogovern de Catalunya està fonamentalment en mans dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya i que canvis significatius de l’actual estatus requeririen majories qualificades, sembla raonable situar com a criteri el de mantenir la unitat civil del poble català, que presenta una gran diversitat en els graus d’autoidentificació nacional. En aquest sentit, he dit ja en altres ocasions que en la meva opinió no es tracta tant de radicalitzar minories sinó de mobilitzar majories. En aquest sentit no és sobrer recordar que, precisament, una de les grans virtuts del catalanisme ha estat la de “fabricar catalanistes”, és a dir, la de guanyar per a la causa de Catalunya persones no nascudes aquí però que aquí han trobat un lloc per desenvolupar els seus projectes vitals. Per això cal mantenir i eixamplar el catalanisme com a sentiment cívic àmpliament compartit i no convertir-lo en un camp de batalla entre uns que serien patriotes de debò i uns altres que no ho serien perquè el seu objectiu nacional no seria la independència.

Fetes aquestes tres consideracions amb caràcter previ entro en el moll de l'ós de la qüestió. En la meva opinió, el futur de l'autogovern de Catalunya passa per la defensa i el desenvolupament de l'Estatut votat pels catalans l'any 2006, per la defensa del potencial de la Constitució de 1978, que caldria reformar per dotar-nos d'un Senat de tipus federal, i per seguir treballant pel reconeixement i la plena assumpció de la pluriculturalitat i el plurilingüisme espanyol.

En aquest sentit, és per a mi una referència fonamental el decàleg que va presentar el 14 de febrer a Madrid el President de la Generalitat. Us el recordo:

Primer. Nou sistema de finançament.
Segon. Creació del Consorcio amb participació paritària de la Agencia Estatal de Administración Tributaria y l'Agència Tributària de Catalunya.
Tercer. Impulsar els traspassos de competències, previstos a l'Estatut.
Quart. Aplicació rigorosa de la DA3a, pel que fa a les inversions de l'Estat a Catalunya.
Cinquè. Traspàs del Servei de Rodalies i execució del Pla d'Inversions previst.
Sisè. Nou model de gestió per a l'Aeroport de Barcelona.
Setè. Participació efectiva de les CC.AA. en la definició de polítiques sectorials.
Octau. Reforma del Senat amb una clara orientació federal.
Novè. Reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial.
I desè. Defensa i promoció, per part de l'Estat, de totes les llengües espanyoles, tal com estableix l'article 3.3 de la CE de 1978.

Aquest és per a mi el futur de l'autogovern en els propers anys. és evident que aquests objectius poden topar amb importants dificultats: una eventual manca de complicitat del govern espanyol (que jo confio que no es produirà), una sentència adversa del Tribunal Constitucional o una inestabilitat política a Catalunya que obrís un parèntesi d'incertesa (que jo confio que no es produirà).

Crec que val la pena comentar molt breument el tema del Tribunal Constitucional. No vull entrar en consideracions com les que encertadament ha fet Javier Pérez Royo sobre la incongruència que el Tribunal Constitucional opini sobre la constitucionalitat d'una llei orgànica acordada entre dos parlaments i refrendada pels ciutadans de Catalunya. No ho faig no perquè no hi estigui d'acord, sinó perquè crec que arribem tard per revisar les regles, encara que siguin regles absurdes. Tampoc en vull estendre sobre el nostre convenciment que el text és constitucional i que així ho hauria d'apreciar l'Alt Tribunal. Ni tampoc vull especular sobre la precària situació d'un Tribunal sotmès a brutals pressions polítiques i corporatives, amb recusacions creuades i en situació de pròrroga. Sí vull dir que totes aquestes consideracions haurien de pesar en el Tribunal així com considerar la importància de revisar a la baixa un acord entre Corts Generals i Parlament refrendat pel poble de Catalunya i les seves conseqüències. Dit tot això vull afirmar també el meu convenciment que el sistema democràtic se sustenta en el respecte a les lleis i en l'acatament a les sentències. I que no seré jo el que recomani, proposi o insinuï cap intenció de desconèixer-les. El que sí diré és que una Sentència negativa requeriria d'una reacció contundent, intel·ligent i mesurada, amb una gran dosi de seny i unitat catalanista, amb la ferma voluntat de recuperar els elements d'autogovern que s'hagin pogut perdre o veure's disminuïts per mitjà d'altres mecanismes legals i de negociació amb el Govern d'Espanya i la majoria parlamentària a les Corts generals.

Res més lluny del que va proposar CiU al Parlament de Catalunya el 29 de març de l'any passat en el fracassat intent de seduir ERC després de l'incident de la calçotada. Els hi recordo la proposta: “Davant la possibilitat que el Tribunal Constitucional declari nuls alguns articles de l'Estatut vigent o, simplement, en declari una interpretació restrictiva, el Parlament de Catalunya manifesta la necessitat de contemplar sense excepció totes les sortides democràtiques i pacifiques que puguin satisfer millor les legítimes aspiracions d'autogovern del poble de Catalunya, inclosa l'exercici efectiu en referèndum del dret a l'autodeterminació del poble de Catalunya, d'acord amb les reiterades resolucions en aquest sentit d'aquest parlament, per poder fer efectiu el dret democràtic a decidir sobre la constitució d'un Estat propi en el si de la Unió Europea”.

A aquest tipus de coses em referia quan parlava de carrerons sense sortida i fugides endavant, que ni es corresponen a la sensibilitat majoritària del nostre país, ni proporcionen un horitzó sensat pel futur del nostre autogovern.

En moments delicats és especialment recomanable actuar amb sensatesa, amb fermesa, amb sentit històric, tenacitat i també amb sentit de la realitat.

Jo desconfio del catalanisme que va alternant depressió i eufòria, i aposto pel rigor, el treball i l'honestedat que són avui la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia que segons Ferrater Mora defineixen l'essència de la vida catalana. Aquest és el catalanisme exigent que millor pot servir els nostres conciutadans i el nostre país. És el tarannà que avui, millor que ningú, expressa el President Montilla, com ho ha demostrat fa pocs dies amb un article valent i compromès.

Però ens agradi o no semblen obrir-se dos grans orientacions pel futur de l'autogovern de Catalunya: o bé treballar per un millor autogovern en el marc espanyol (sobre la base del desenvolupament estatutari i de l'evolució de l'Estat de les Autonomies en un sentit federal) o bé apostar pel sobiranisme i l'autodeterminació, preparant un “acte de sobirania” (a través d'un referèndum o una resolució parlamentària) que separi Catalunya de la resta d'Espanya.

Certament, o Espanya es reconeix a tots els efectes com a plural i diversa o pot esdevenir un marc fracassat per la convivència entre els pobles que la integren. Tot depèn de si s’imposés la visió centralista i uniformadora recollida als documents congressuals del Partido Popular, o de si s’avança en la via de desenvolupament dels nous Estatuts, prenent el federalisme com a guia per a la solució dels problemes pendents i dels que en el futur puguin plantejar-se; un federalisme adequat a la realitat plurinacional, pluricultural I plurilingüística d’Espanya.

Catalunya tan sols se sentirà còmoda en l’Espanya plural, i podrà seguir essent motor del desenvolupament econòmic, social i cultural d’Espanya, si pot ser ella mateixa, si obté el carbó necessari (finançament, infraestructures i inversions) per tal de seguir sent la locomotora d’Espanya, la punta de llança europea des de l’euroregió Pirineus-Mediterrània, si pot reconèixer-se millor en les institucions comunes de l’Estat (Senat, Tribunal Constitucional), si pot fer sentir la seva veu i la seva llengua en les institucions espanyoles i europees.

El socialisme català reclama avui més autogovern per Catalunya, tot desenvolupant en plenitud el nou Estatut, i més federalisme a Espanya i Europa. Idees que són a la vegada utopies possibles i camins de progrés i llibertat. Per avançar Catalunya ha de tenir una idea clara de l’Espanya que li convé, i uns aliats per fer-la possible.

Però avançar en aquesta direcció exigeix també que a la resta d’Espanya es moguin les coses, que els sectors progressistes i d’esquerres, a començar pel PSOE mateix, lluny d’acovardir-se davant l’ofensiva neocentralista de la dreta i l’extrema dreta, afirmin amb valentia un projecte espanyol inclusiu. Cal que la cohesió no impedeixi als territoris més dinàmics seguir exercint de motor i d’avantguarda, que el ple reconeixement de la diversitat cultural i lingüística no sigui presentat de forma ridícula com a amenaça per la puixant llengua castellana sinó que doni pas a un esforç conjunt per fomentar la riquesa cultural i lingüística, i que els diversos graus d’identificació nacional no impedeixin compartir el projecte comú d’una Espanya entesa com a nació de nacions.

Aquest és el nostre objectiu i el nostre repte.

Moltes gràcies.

El President Montilla parla clar

Quan he de repassar dues setmanes es fa difícil resumir i, per desgràcia, també és fàcil oblidar algun material d'interès. Per exemple, i de forma conscient, no trobareu aquesta setmana qüestions relatives a la política internacional (sí a la política europea, que no és ja internacional) ni al debat més de caire ideològic.

També entendreu que vulgui destacar en primer lloc la importància del debat sobre el nou sistema de finançament autonòmic. I, en aquest capítol, que atorgui una rellevància fonamental a l'article del President de la Generalitat en resposta a l'argument de Felipe González favorable a un ajornament del debat.

Sobre aquesta qüestió són d'obligada lectura els articles d'Antoni Zabalza i Núria Bosch. També té força interès l'argumentari sobre finançament que hem distribuït als càrrecs públics i responsables del PSC. També us poden interessar els articles d'Enric Marín, David Miró i el que em va publicar a mi el diari ABC.

El debat sobre el finançament és força complex, però la posició catalana es pot resumir de la següent manera: 1) no es pot ajornar el debat per tres motius (perquè així ho estableix l'Estatut, perquè la descentralització política ha demostrat ser també un important factor de desenvolupament socioeconòmic i pot ser també un factor de superació de l'actual situació de desacceleració, i perquè amb el pas del temps l'actual sistema ha esdevingut clamorosament injust per Catalunya). 2) proposem un nou sistema que, d'acord amb el que estableix l'Estatut, seguirà sent solidari però no penalitzarà les Comunitats més emprenedores (perquè primarà el pes de la població -incorporant l'impacte de la immigració-, contemplarà el diferencial del cost de la vida, anivellarà els recursos destinats a finançar els serveis essencials de l'Estat del Benestar que asseguren la igualtat entre tots els ciutadans, permetrà que les Comunitats que efectuen una major contribució fiscal puguin fer front a les necessitats dels seus ciutadans i assegurarà una actualització anual -cosa que Artur Mas va “oblidar” incloure en la seva darrera negociació del sistema de finançament amb el govern del PP).

Com diu el President Montilla en el seu mencionat article: “Fa anys que el sistema no és just amb els que més aporten (...) Exercir la solidaritat és aportar més, però no ha d'implicar rebre menys (...) La solidaritat no pot acabar perjudicant als que més la practiquen, perquè llavors esdevé abús”. Són també rellevants les preguntes que planteja: “¿Quin sentit té defensar el superàvit de l'Estat si aquest es produeix a costa del dèficit de les administracions autònomes i locals?”, “¿Quin sentit té reservar un percentatge mínim de despesa pública a l'Estat sense atendre les necessitats de despesa de les Comunitats Autònomes?”. El President afirma amb contundència: “Si Catalunya perd la seva capacitat competitiva i la seva capacitat de garantir la cohesió social, pot quedar atrapada entre una Espanya que no l'atén (ni l'entén) i un futur de progrés que no podria assolir per manca de recurs, inversions i infraestructures. ¿Està algú interessat en aquesta situació?”.

Amb la proposta de reforma que proposa la Generalitat es vol igualar el repartiment de recursos per habitant. Com assenyalava ahir Enric Hernández a El Periódico de Catalunya citant un informe del Ministeri d'Economia, les Comunitats amb menys ingressos tributaris, com Extremadura, reben més diners del model (2.372 euros per càpita) que les que més ingressos tributaris tenen, Madrid (1.867 euros) o Catalunya (1.950) segons les dades corresponents a l'any 2005. El Periódico recorda també una dada a la que feia referència el President, Catalunya té, segons dades de Càritas corresponents a l'any 2006, més habitants al llindar de la pobresa (1.356.000) que habitants té Extremadura (1.089.990). Podeu també veure l'informe elaborat per Serafí del Arco i Alejandro Bolaños preguntant a 11 experts en la matèria per encàrrec del diari El País.

Finalment, podeu llegir els editorials al respecte d'El País, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya.

També té força interès el comentari de Lluís Foix sobre la relació Zapatero-Montilla a la seva influent Llibreta i també la reflexió de Juan-José López Burniol sobre la relació centre-perifèria.

La reacció d'Artur Mas a tot plegat ha estat bastant penosa. Sols se li acut convidar al PSC a trencar amb el PSOE si Zapatero fa fracassar el finançament. De fet, se li nota massa que vol que el President Montilla fracassi en la defensa dels interessos de Catalunya i, en comptes de fer-li costat, es dedica a augurar tota mena de desastres. Actuant així, Artur Mas no serveix ni al seu partit ni al seu país. Sembla mentida que a hores d'ara pretengui que el PSC se separi del PSOE quan el PSC ha rebut un enorme cabal de confiança ciutadana precisament perquè influeixi des de dins del PSOE. Molt em temo que Mas estigui tornant a practicar l'estratègia que CiU va fer en l'elaboració de l'Estatut, tibant molt la corda a Catalunya per després deixar-la anar, i aparèixer a Madrid pactant a soles i presentant-se com a salvador. Només busca erosionar el President i intenta situar ERC en una posició incòmoda. No serà així que vencerà els reptes que CDC té avui plantejats, tal com descriu un recent editorial de La Vanguardia. I encara menys si Mas segueix en aquest procés de radicalització que l'està portant a fer del dret d'autodeterminació, disfressat de dret a decidir, l'eix de la seva estratègia en el proper Congrés de CDC.

Pel que fa estrictament a la política catalana, destaca la publicació de l'enquesta de l'empresa GESOP encarregada per El Periódico de Catalunya. D'entre les dades de l'enquesta destaca l'increment de la intenció de vot de CiU i PSC, el descens d'ERC, PP i Ciutadans, i el manteniment d'ICV-EUiA. L'enquesta registra una dada ben positiva com és la millora de la valoració de José Montilla com a President de la Generalitat, essent el líder polític preferit per ocupar aquest càrrec i obtenint una millor nota que Artur Mas. Podeu llegir al respecte l'anàlisi de l'enquesta fet per la directora de l'estudi Àngels Pont, l'opinió de Joan Tapia i l'editorial d'El Periódico de Catalunya.

Poden ser-vos d'interès els articles de Joan B. Culla (descrivint la situació de les forces polítiques catalanes davant dels seus Congressos), Oriol Bartomeus (descrivint la relació entre PSC i PSOE en clau de conflicte d'interessos), Juan-José López Burniol (insistint en el dilema federalisme/independència), Joan Tapia (desmentint amb rotunditat els opinadors que presenten un PSC en hores baixes a causa d'un suposat afebliment del PSC a causa d'una presumpta debilitat envers Madrid), Josep Tordera (alertant contra patriotismes excloents) i Joan Ferran (subratllant la contradicció entre determinats polítics i creadors d'opinió que han perdut de vista la Catalunya real).

Comentari apart mereix el toc d'alerta de Miquel Roca que adverteix que si no hi ha un convenciment social de la sobirania i independència del Tribunal Constitucional en el moment de dictar la seva sentència sobre l'Estatut de Catalunya (que segons l'autor hauria de validar l'Estatut), ens trobarem davant d'una sentència política. Com diu Miquel Roca al final del seu article: “Serà, lamentablement, una sentència política. I res més”.

Un breu comentari sobre la designació dels càrrecs de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Contra els pronòstics de tots aquells que havien certificat la mort de l'esperit que va guiar l'aprovació de la nova llei de la CCMA, el Consell de Govern de la Corporació va designar, per unanimitat, Rosa Cullell com a directora general. Una designació elogiada de forma unànime a causa dels mèrits de la nova directora general, de la seva trajectòria professional, capacitat de gestió i independència. Si algú té algun dubte, només cal llegir l'entrevista a la meva admirada escriptora Donna Leon al magazine de La Vanguardia on hi trobarà, entre d'altres coses, un encès elogi de la tasca de Rosa Cullell al capdavant del Gran Teatre del Liceu. La primera gran decisió de Rosa Cullell ha estat presentar al Consell de Govern la seva proposta d'equip directiu, basada fonamentalment en Mònica Terribas com a nova Directora de TV3 i d'Oleguer Sarsanedas com a Director de Catalunya Ràdio. Una proposta també aprovada per unanimitat (en absència del representant del PP). Crec sincerament que les decisions preses pel Consell de Govern certifiquen que l'esperit de la llei és ben viu, que la independència dels mitjans públics és avui més forta que mai, i que no ho hauríem arribat a veure sense el canvi de majoria parlamentària que es va produi l'any 2003 i que es va mantenir el 2006.

Tot i que no l'he pogut examinar en detall, crec oportú incloure un enllaç a l'estudi sobre la desafecció política i l'abstenció electoral encarregat per Conseller Saura a l'ex-Conseller Josep Maria Vallès. Segur que s'hi podran trobar elements útils per estrènyer la relació entre la ciutadania i la política.

Tot i que aquests dies ha plogut força, encara no hem superat la difícil situació dels nostres rius, aqüífers i envasaments. Podeu llegir al respecte l'article de Pia Bosch sobre el Ter i l'entrevista a Josep Puxeu, nou Secretari d'Estat de Medi rural i Aigua.

Segueix essent imprescindible estar amatents a l'evolució de l'economia i les seves perspectives. En aquest sentit podeu llegir els articles de Miquel Roca, Carlos Mulas-Granados, Joaquín Estefanía (sobre l'atur), Josep Oliver i Joaquín Estefanía (sobre l'informe de l'Oficina Econòmica del President del Govern). Trobareu també força interessants les entrevistes al Ministre de Treball i Immigració publicades a La Vanguardia i El Mundo.

De la celebració del Primer de Maig cal retenir el Manifest del PSC, l'entrevista a Cándido Méndez i els articles de la Consellera Mar Serna, Joan Coscubiela i Josep Maria Àlvarez.

Tampoc no pot passar per alt la polèmica suscitada pel pas de l'anterior responsable de l'Oficina Econòmica del President, David Taguas, a la presidència del lobby de les grans empreses constructores. Podeu llegir al respecte els articles de Rosa Paz, Soledad Gallego, Joaquín Estefanía i Joaquín González, així com l'editorial d'El País.

En qüestions de política espanyola convé no perdre de vista el debat intern i la sorda crisi que s'està desenvolupant en el si del PP. Podeu llegir al respecte els articles de Joan Tapia, Antonio Papell, Soledad Gallego i Enrique Gil Calvo. Avui mateix hem conegut la renúncia de María San Gil a participar en la redacció de la ponència política del Congrés del PP. Immediatament ha rebut el suport d'Esperanza Aguirre, és clar. No cal dir que seria una bona notícia que el PP entrés en un camí de moderació i de millor comprensió de la realitat de l'Espanya plural.

I parlar d'Espanya plural és també parlar d'Euskadi. Ahir vaig estar a Barakaldo a la Festa de la Rosa que servia de celebració dels magnífics resultats dels socialistes bascos a les darreres eleccions generals i de llançament de la candidatura de Patxi López a Lehendakari a les properes eleccions basques que se celebraran o bé a la tardor o bé, quan tocaria, a la primavera de l'any que ve. El projecte de Patxi López està magníficament recollit en el discurs que va pronunciar davant del Comitè Nacional del Partit Socialista d'Euskadi-Euskadiko Ezquerra-PSOE amb motiu de la seva elecció com a candidat a Lehendakari.

Sobre la situació política basca podeu llegir el magnífic article de Josu Jon Imaz, en el que, solidaritzant-se amb el dirigent socialista basc Rodolfo Ares, afirma amb rotunditat que el primer problema del País Basc és l'amenaça per a la llibertat que suposa l'existència d'ETA i que el primer objectiu polític ha de ser la desaparició de l'amenaça terrorista. Sobre la situació política basca podeu llegir també els articles de Txiki Benegas i Javier Rojo i la crònica de Gonzalo López Alba.

La designació de representants eclesiàstics en els Comitès d'Ètica dels hospitals públics depenents de la Comunitat Autònoma de Madrid ha tornat a revifar el debat sobre la laïcitat de l'Estat. Podeu llegir al respecte un interessant article de Reyes Mate i els imprescindibles “Deu manaments del laïcisme” proposats pel diari Público.

Per acabar amb els temes relacionats amb la política espanyola us convido a llegir la crònica de Gonzalo López Alba sobre l'actitud amb que afronta la nova legislatura el President Zapatero i l'article de Borja Suárez Corujo sobre el mite de la participació a les eleccions generals del 2008.

Sobre la controvèrsia entre govern i oposició a l'Ajuntament de Barcelona resulta imprescindible llegir els articles de Xavier Valls Serra i el Primer Tinent d'Alcalde Carles Martí.

També tenen gran interès les entrevistes al nou President de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué, publicades a El Mundo, El Punt i l'Avui, i l'entrevista a la nova Alcaldessa de L'Hospitalet, Núria Marín, publicada per El Mundo.

Per celebrar el Dia d'Europa (9 de Maig) us convido a llegir el Manifest del PSC i un article de Diego López Garrido sobre el nou Tractat de Lisboa.

I per acabar un record per Mercè Sala, que ens va deixar fa uns dies i a qui sempre recordarem per la seva tenacitat, la seva capacitat de treball, el seu compromís cívic i polític i la seva aferrissada defensa d'uns serveis públics eficients i de qualitat. Podeu llegir l'article de remembrança publicat per Narcís Serra, i visitar el lloc web de Mercè Sala on hi trobareu força materials de la seva obra i pensament.



“Perles” del programa Polònia emès l'1 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta. Tot seguit hi trobareu les "Perles" corresponents al programa del dia 8 de maig, (podeu trobar-les totes aquí).

LES PERLES
- Acebes pilla el ninotet del vudú que li fa Espe a Mariano: "fue ETA verdad?" amb conseqüències funestes.

- Als de Convergència els ha tocat la plaça de maquilladors. No és tan estrany com sembla, només substitueixen a les maquilladores que va colocar el PSC per dissimular la crosta nacionalista de TV3.

- La Ministra Chacón fa un càsting per trobar una cangur.... però no és pel nen, sinó com a "Ministra interina"! La candidata filipina sembla adequada perquè sap fer servir els walkies dels nens, així que el lloc és seu "y nada de declarar la guerra a Japón, que nos conocemos"

EL MILLOR

- Montilla al Consell de Govern "Consellers, hem de prendre UNA decisió. Ja porto temps sent president i encara no n'hem pres cap. Que sigui xula, que es pugui fer... un pont entre Igualada i Cornellà." Sembla que el tripartit no hi està d'acord... o sí? tot és qüestió de les condicions i de que surti molt més car... i tothooooooom protesta... pobre Montilla... quan ja tenien l'acord de tothom li han passat els 4 anys de legislatura!

EL PITJOR
- Els avantpassats de Carme Chacón: una dels 300, la Mariana de la Revolució Francesa, la d'Iwo Jima, la de la guerra... de les galàxies. [Ja prou, no?]

SOM UNA CLONACIÓ
- Pilar Rahola: les dues, encantades de coneixe's.

ARXIU HISTÒRIC
- Jordi Hereu, la màquina d'inaugurar. Ell i fotògrafs inaugurant cosetes pels puestus, fins i tot en un quiròfan de parturienta: "Cada família ha de tenir el seu hereu, voteu-me".

LA NOVETAT
- Ministre Corbacho = Justo Molinero + Ramon Pellicer "Celestino Corbacho, antes era alcalde, y ahora he pillao cacho".
- Ministre Solbes, amb la mateixa veu entre enrogallada i de pitu, "animant" el consum.

KA FORT
- Els mètodes expeditius del President Bono, amb un cop de timó, obre la trapa al peu de l'estrada i fiuuuu, en Joan Riado cap els cocodrils per haver parlat en "lengua vernácula".

“TOMES” FALSES
- Què ha passat amb el gag de la Fira d'Abril? També ha tingut problemes d'acollida?

EL DIÀLEG DELS PRESIDENTS PUJOL I MARAGALL
JP: Pasqual, avui et tocava rentar els plats!
PM: Sí, i?
JP: Com que i? Vaig a buscar una paella i està bruta!
PM: Avui és 1 de maig, Dia mundial del treballador. No penso fotre brot en tot el dia, i tu hauries de fer el mateix.
JP: Dia del treballador, però si estem jubilats!
PM: Però la consciència de classe no es perd mai. Avui no penso fer ni el discurset final de Catalans...
JP: Això no em sembla gens bé. Què pensarà el director de la Corporació si veu a dos desvagats que no fan res?
PM: Directora, directora. Però l'acaben de nomenar i això és Can Pixa, uns que entren, uns que surten
JP: Calla, que si ens està veient el Director ens tocarà el crustó.
PM: Però si és veritat, si els polítics no es posen d'acord! Que si jo poso el director de TV3, que si jo poso la senyora dels lavabos de Catalunya Ràdio... però si al final aquesta acabaré sent la Directora de TV3 [assenyala a la filipina]
JP: Però qui és aquesta?
PM: Aquesta sortia al gag de la Chacón.
JP: Jo al director el posava a dit i no hi havia cap problema.
PM: Ara mateix podríem fer el que ens donés la gana i no passaria res. Mira: Catalans, mireu el Síndrome d'Ulisses a Antena 3, que a més surt la filla de la Geli i està molt bé. Veus? Ha passat alguna cosa? Han tallat l'emissió? No!
JP: Com ho vegi el director...
PM: Que no n'hi ha de director! Visca Catalunya!

“Perles” del programa Polònia emès el 8 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta.

LES PERLES
- ZP, moooolt relaxat: "La economía va fatal, pero el Partido Popular está todavía peor."

- La caixa d'inundar Catalunya amb els pilars hidràulics que va instal·lar la Maleni sota l'AVE deixa Catalunya: "como Amsterdam, pero a lo bestia"

- Consell d'Administració de Telefònica. Zaplana té algunes idees: la tarifa za-plana (que incorpora una hipoteca) i requalificar les cabines en miniapartaments. Sembla que no han agradat i el veiem fent l'anunci del 11811: "verás cuando se lo diga a Pizarro, se apunta en seguida."

- Pujol sr., Mas, Pujol jr. i Duran avorrits jugant al "mai, mai" i acaben pitof. El millor, que Pujol acaba jugant al Trivial amb Toni Soler i s'ho sap tot, tot, tot.

- Mani de disc-kòqueis: "No s'accepten peticions"

- Joan Ridao ataca de nou al Congrés dels Diputats. Aquest cop no hi ha cocodrils, sinó fil musical "Que viiiiva España"... vaja, doncs sí que hi havia cocodrils, altre cop.

EL MILLOR
- Mmmmmm, no.

EL PITJOR
- ZP li encomana a Corbacho la missió "d'ajudar" a un immigrant a marxar perquè està causant problemes... sí, ho heu endevinat, el candidat a marxar és Ronaldinho, i el destinatari del regal... Berlusconi, que s'entesta a dir-li Ministre Carpaccio.

SOM UNA CLONACIÓ
- Jordi Hereu, no ha somiat mai que queia la Sagrada Família.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- El debat dels candidats. Els cinc candidats magníficament caracteritzats i moderats pel Soler. Comença Fernández Díaz (vés a saber perquè) però li passa la paraula a Trias. Soler dóna la paraula a Hereu perquè pugui replicar però... dóna la raó a Trias! Mayol, igual.... alguna cosa no va bé... Tots lloen les propostes de Trias i acaben demanant el vot per ell. La Terribas diria, i per què? Per què en realitat és una brooooooma. És una innocentada i ell hi ha caigut de 4 grapes. "Sabia que m'acabaríeu votant". Hereu el fa tocar de peus a terra: "Com vols guanyar si et deixes perdre el pèl d'aquesta manera?"

LA NOVETAT
- Silvio Berlusconi, amb el cabell molt més enrere!

LA PICADA D’ULLET
- Els marcians: "Catalunya inundada. Segur que ara ningú s'oposarà a la immersió lingüística."

LA IMATGE DE LA SETMANA
- La Maleni asseguda sobre el pobre Quim.

POLONEWS (PP: Perles del Pellicer)
- Les dues notícies de la setmana: Acebes ha dit que marxa, i a més sembla que és veritat.
- El finançament és com Walt Disney: al principi pintava bé, i ara està congelat.
- Pep Guardiola canviarà Eto'o, Ronnie i Henry, per Miquel, Martí i Pol.

EL DIÀLEG DELS PRESIDENTS PUJOL I MARAGALL [+ estrella convidada]
AA [Ángel Acebes]: Qué, volvemos a hacer una guerra de cojines? Algo tendremos que hacer mientras no empieza mi programa especial. Hagámos el mongòleg.
PM i JP: Què??
AA: El mongòleg, el monólogo!
JP: I què diràs?
AA: Lo que hacéis vosotros, batallitas de viejos y eso.
PM: Jo estic molt cansat i me'n vull anar a dormir.
AA: Tranquilo, Pásqual, que lo hago yo. Catalans, deixo la Secretaria General del PP sabent que he fet una bona feina.
PM: Ja, jaaaa
AA: Silencio! Jo em quedo amb la gent important que he conegut: el senyor José Maria Aznar, el senyor Rafael (el cantante), el senyor... el gol de Señor.... gooool de Señor. Per això vull acomiadar-me de vosaltres amb un Visca Catalunya
PM: Pues visca
JP: Visca!
AA: (Entendida siempre como una región dentro del marco constitucional, claro)

ELS MILLORS MOMENTS D'ACEBES AL POLÒNIA (amb crespó negre inclòs)
- Acebes entrevista les candidates a secretària. L'escollida és la més sexi, i la més tonta, i a sobre catalana! Montserrat Güell de Rocamora, del Garraf, amb una àmplia experiència a la Plataforma pro-seleccions catalanes, la Plataforma Catalunya-Montenegro, i el Club de Frans d'Oleguer Presas.

- La versió Acebes-Bruce Lee de l'anunci de TV:

VO: Open your mind... free the forms... like acid boric... a one, a page, a garra adenauer... touch me the pinga, dominga... and it becooomes very big... but from loosers to the river you will be... the king of the Kentucky Fried Chicken... and now the river is the eye... the acid boric, my friend.

VOS: Obre la ment... allibera't de les formes... com l'acid bòric... l'àcid bòric serveix per tot... elimina la pudor de peus... mata insectes... però si apareix a casa.. d'un etarra i al pis d'un islamista... pot ser la bomba... sigues àcid bòric, amic.

No t'adaptis a la realitat, sigues la realitat.

- "A por ellos, oe", el crit de celebració d'Espe, Rajoy, Acebes i Zaplana en sentir Carod anunciant l'acord de govern. Brindant amb un cava valencià "rico en cemento" que els porta el cambrer-Ciutadans. "Uña, uña, uña, se hunde Cataluña, nos vamos a ahorrar más en publicidad que Sharon Stone en bragas".

- La reunió secreta de Piqué que resulta ser una reunió... trampa. Mas intenta convènce'l que al PP no hi fa res, que se'n vagi amb ell a CiU.... però resulta que Mas és en realitat Acebes disfressat! Teatre dins el teatre. Bruno Oro és una mina.

- Declaracions de Rajoy als periodistes després de l'atemptat: "Estamos gravemente preocupados, son momentos de recogimiento y reflexión". S'obre la porta de la sala de reunions i es veu a un Acebes eufòric en ple guateque: "Mariano, llama a Pedro J. y dile que ya le sacamos 3 puntos al PSOE". Rajoy no sap com sortir-se'n: "Disculpen a Ángel, está gravemente consternado.... bien, voy a por hielo, digo a por soluciones".

- Acebes al metge: "Hablemos de su tema". Acebes: "El gobierno socialista..." Metge: "No, no, de su lesión. Tendrá que operarse." Acebes: "Operarme yo? Y porqué no me opera él?"

- La judicialització de la política o la politització de la justícia. Rajoy sorprèn el secretari del jutjat però aquest es justifica: "juez, político... son matices... es que estoy substituyendo a un amigo a quien debo algunos favores". I "casualment" Acebes fa de fiscal perquè també deu alguns favors. Fiscal i jutge estan d'acord en què cal reformar el codi penal per enviar a galeres un nen de 5 anys... com no!

- La passió del PP per les manis. Tota la família Acebes té el mateix mentó fugitiu. Madame Acebes convenç Acebes que en comptes de tanta manifestació ha de deixar temps "per fer allò que més els agrada", anar a missa.... "menos manifestación y más espiritualidad"

- Rajoy, Acebes, Piqué i Zaplana en animada sobretaula. Han quedat per dinar per gravar un vídeo de comiat a una secretària que es casa i, ja se sap, l'alcohol afluixa les llengües, una cosa porta a l'altra i Acebes acaba confessant que l'autor dels atemptats de l'11-M va ser...... AL-QAEDA! Sort de Rajoy, a punt per apretar el botó "delete".

- Es reforcen les mesures de seguretat al despatx de Rajoy amb un vidre antibales. I com se'n comprova l'eficàcia? Comunicant a Acebes que ell no serà el núm. 2 sinó Gallardón.

- Rajoy té visita al despatx, el bisbe de València i la Presidenta de l’Associació de Mares d’Alumnes Catòlics. “Lo primero, quién es quién, para no meter la pata?” Rajoy vol explicar-los la seva campanya educativa “Somos España”. El bisbe porta pinganillu escoltant la COPE. Rajoy els ensenya el vídeo en què Acebes fa d’Espanya en un vídeo suposadament pedagògic. Amb Ceuta, Melilla, les Balears, Canàries... I també surt França, el Marroc.... un horror.

- Acebes confessa a Schuster: “Yo nunca dije que hubo conspiración, pero la hubo.” No cal dir res més, no??

- Acebes fent enquestes porta a porta pica al timbre: “Viva España, está el señor de la casa?” Les preguntes són delirants i les estratègies per obtenir les respostes correctes encara més. La noia es queixa i Acebes es defensa: “Manipulación? Me va a hablar a mi de manipulación...”

- Acebes li diu a Rajoy: "Tienes de visita de los candidatos provinciales." L'entusiasme de Rajoy és total: "Necesitaré una copa para soportarlo." A la pobra Dolors Nadal li demanen una Fanta i un orujo...

- Quin quartet: Rajoy, Acebes, Zaplana i Pizarro. Rajoy està enlluernat amb ell. "Angelito, a ti te costó 20 años de trayectoria política mentir con lo del 11-M y él en cuatro días ya ha sido capaz de decir aquello de Nadie ha hecho más por Catalunya que yo, y sin pestañear." A Acebes y Zaplana se'ls menja la gelosia perquè la capacitat de treball de Pizarro no té límits: "No querrás que te pase como a Chusep Piqué o a Gallardón Llorón, no?" PP, Pizarro Power! L'únic que li produeix curtcircuits és la paraula "caixa" [sí, sí, la de l'estrella]

- Rajoy busca una idea per l'eslògan de campanya. La proposta d'Acebes és subtil com ell mateix, o sigui "Rajoy, con dos cojones". L'alternativa és un brainstorming amb Espe i Nadal, que produeix un autèntic galimaties que, tanmateix acaba en el definitiu "Con cabeza y corazón"



ZW núm. 127 Recomanació d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí. Tot seguit hi trobareu el ZW núm. 128.

http://www.universitatprogressista.org/ca/

La Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya prepara ja la quarta edició de les seves jornades. En aquesta ocasió, la UPEC tindrà lloc entre el 7 i el 11 de juliol de 2008 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Un fòrum obert, on es debatran temes d'actualitat i interès col·lectiu amb l'objectiu d'entendre millor la nostra realitat i generar propostes per a la millora del benestar i la qualitat de vida de la ciutadania. La universitat desenvolupa en paral·lel un interessant Programa Cultural i convoca un concurs de disseny per a realitzar el cartell de les jornades.

Els continguts s'estructuraran en quatre eixos temàtics: Eix ideològic (Més enllà de la gestió, proposta d’esquerres); Eix nacional (Articulació nacional de Catalunya a l’Estat Espanyol); Eix econòmic (Palanques de benestar, aposta de futur); i Eix sobre mitjans de comunicació (Filtres ideològics del quart poder). Dintre d'aquest últim bloc, m'han convidat a participar en la taula rodona "Els valors de l’esquerra als mitjans de comunicació" el 11 de juliol. L'any passat vaig intervenir amb la ponència: L'abstenció dels activistes online.

La UPEC promou aquesta nova edició amb un nou rector, Jordi Serrano, amb l'objectiu d'avançar en aquesta nova etapa de consolidació del projecte impulsat pel rector anterior, Vicenç Navarro. Serrano, Director de la Fundació Ferrer i Guàrdia des de l'any 1987 i de la revista lliurepensadora “Espai de llibertat”, va ser el nom proposat pel propi Navarro, qui contínua estretament vinculat a la Universitat.

ZV (Zona Vídeo). Teleclip TV, un canal de televisió a Internet fet per nens i dirigit a aquests, que va néixer l’octubre de 2007 impulsat per la Universidade da Coruña i la Complutense de Madrid.

ZONA WEB núm. 128

http://www.diadeinternet.org/2008/

El 17 de maig se celebra el Dia Mundial de les Telecomunicacions i la Societat de la Informació i el Dia d'Internet a Espanya. La celebració del Dia d'Internet sorgeix per iniciativa de l'Associació d'Usuaris d'Internet i la seva primera edició va tenir lloc el 25 d'octubre de 2005. Aquest dia, es van realitzar més de 400 actes en més de 8.000 emplaçaments. Más de 200 entitats públiques i privades van subscriure la Declaració de principis per a construir la societat de la informació, en representació de més d'un milió de ciutadans.

En aquesta ocasió, 22 països, 235 promotors, 316 candidatures… són algunes de les xifres que il·lustren la participació en aquest esdeveniment que s'articula al voltant dels dos lemes més votats: “A un clic del món” i “Internet, avui, ahir i sempre”. L'objectiu central d'aquest dia és impulsar l'ús i el coneixement d'Internet.

Des de la pàgina web oficial es pot consultar l'Internet Governance Forum (Accés, Obertura, Diversitat, Seguretat i Millor esdeveniment). Per a obtenir més dades sobre la realitat de l'ús d'Internet a Espanya, podeu consultar aquest informe de l'Observatorio Red.es sobre el Perfil demogràfic dels internautes espanyols (versió pdf).

ZV (Zona Vídeo). Politube és la versió educativa de YouTube impulsada per la Universitat Politècnica de València (UPV), a través de la qual s'oferixen continguts educatius dirigits tant al professorat com a la comunitat d'estudiants.

Imprescindible article del President Montilla

Per la seva extraordinària importància us transcric a continuació l'article que el President de la Generalitat ha publicat avui al diari El País.

Falso dilema

Aplazar la negociación sobre financiación autonómica hasta que mejore la economía violaría la ley, sería injusto y tendría serios riesgos políticos. Cataluña no puede seguir siendo penalizada por ser solidaria

JOSÉ MONTILLA
EL PAIS - 10/05/2008

Felipe González publicó el pasado miércoles en EL PAÍS un interesante artículo titulado Crisis y prioridades, donde propone abiertamente un dilema bajo el enunciado de que, para hacer frente a la crisis económica, sería bueno aplazar la negociación sobre el nuevo modelo de financiación, para permitir que el Estado recupere capacidad inversora. Afirma que "inexorablemente, la nueva financiación producirá incrementos de gasto en sectores que lo necesitan de los servicios esenciales transferidos, pero que están desvinculados de los efectos de la desaceleración de la economía y del empleo que necesitamos recuperar". En definitiva, que como "ambos frentes no pueden ser atendidos a la vez de manera razonable, para que sea satisfactorio el resultado es mejor escalonarlos y centrarse en lo fundamental".

Un falso dilema se caracteriza por omitir las alternativas razonables sin argumentar dicha omisión. Y contraponer gasto social e inversión pública no sólo es negar la eficacia de combinar ambos factores como receta política y económica, sino que encierra algunas trampas y niega principios que creíamos consolidados. Como que la mejor inversión económica es la social, o que las comunidades (que son también Estado) son actores políticos con capacidad eficaz de inversión pública en "infraestructuras, vivienda protegida o rehabilitación de centros urbanos", porque muchas de estas competencias les han sido ya transferidas.

Nos enfrentamos a una situación económica que reclamará medidas y actuaciones severas, pero la economía española está más preparada hoy que en el pasado. También es cierto que las tensiones políticas de un proceso negociador como el que debemos afrontar pueden resultar incómodas en este momento; y reconozco que las incomprensiones del debate estatutario catalán han dejado un rescoldo de recelo preventivo hacia todo aquello que proponga Catalunya. Incomprensiones alimentadas de manera miserable por aquellos que siguen pensando que el anticatalanismo es rentable políticamente, ante la pasividad de quienes creen que el coste de hacer frente a la demagogia es demasiado alto.

Hay razones de peso contra el argumento según el cual hay que aplazar la negociación de la financiación autonómica hasta que un nuevo ciclo favorable de la economía mundial, europea y española permita abordarla en mejores condiciones.

La primera razón (sorprende tener que recordar lo obvio), es que el Estatut de Catalunya obliga a todos: a la Administración general del Estado y a la Generalitat de Catalunya. El argumento de que al ser una Ley con varios procesos pendientes de resolución en el TC debe ser considerada parcial o provisional no es admisible democráticamente. Las leyes en vigor son de obligado cumplimiento. Y el Estatut dispone que antes de agosto de 2008 se debe llegar a un acuerdo de financiación bilateral para su aplicación a partir del 2009.

Segunda razón: como ha afirmado José Luis Rodríguez Zapatero, la mayoría de los organismos internacionales, reconocen que el desarrollo económico de España en las dos últimas décadas se explica también por su importante proceso de descentralización. Que ha permitido desarrollarnos como sociedad y como economía moderna y competitiva. Más descentralización es igual a más desarrollo. Las economías más dinámicas son las más federales. Por eso hay que continuar y profundizar en este camino de éxito.

Y la tercera razón es que no podemos aplazar esta negociación porque debemos resolver una situación clamorosamente injusta. Nuestro actual sistema de financiación ya no es útil ni justo para todos. Ni es sano, ni es eficiente. Ya no redistribuye con parámetros actualizados, ni alcanza el equilibrio fiscal, ni promueve la solidaridad real. Hace años que el sistema no es justo con quienes más aportan.

Hay quien cree que esta inaplazable negociación será casi un combate. "Nos veremos las caras", dicen. Creo que es mejor que veamos los números reales, los argumentos y las razones y que, en base a ellas, encontremos un acuerdo razonable y más justo. Es comprensible que algunos pretendan mantener un estatus que les favorece aunque sea injusto con otros. Pero es del todo inaceptable que esta situación perpetúe una injusticia lacerante en la financiación que Catalunya necesita para atender los derechos y necesidades de sus ciudadanos. Ejercer la solidaridad es aportar más, pero no debe implicar recibir menos. Ciertamente pagan los individuos, pero las inversiones y los servicios se producen y se proporcionan en los territorios. ¿Qué sentido tiene defender el superávit del Estado si éste se produce a expensas del déficit de las administraciones autonómicas y locales? Máxime en una situación de desaceleración económica. ¿Qué sentido tiene situar un porcentaje mínimo de gasto público reservado al Estado sin atender las necesidades de gasto de las Comunidades Autónomas en función de las competencias que tienen encomendadas?

¿Quién teme cumplir una ley orgánica española como el Estatut? ¿Quién teme resolver los problemas de financiación de Catalunya y, a través de ella, abordar un nuevo marco de financiación más justo y equilibrado? ¿No es la justicia social nuestra divisa? ¿Desde cuándo la justicia es un obstáculo para la cohesión territorial?

No podemos pretender que nadie se sienta cómodo siendo solidario si su solidaridad acaba por penalizarle. No es aceptable que la solidaridad que se reclama a Catalunya perjudique los derechos de los catalanes. El riesgo es grande, porque podría acarrear el desafecto con la política española y la certeza de que un sistema considerado injusto debe ser sustituido. Y de ahí a la reivindicación del concierto económico (éste sí, por naturaleza, insolidario) o a la consolidación de fenómenos como la Liga Norte italiana, sólo habría un paso.

Existe todavía otro riesgo: si Catalunya pierde su capacidad competitiva y su capacidad de garantizar la cohesión social, puede quedar atrapada entre una España que no la atiende (ni entiende) y un futuro de progreso al que no podría llegar por falta de recursos, inversiones e infraestructuras. ¿Interesa esta situación a alguien? Por supuesto que a nadie razonable. Y seguro que a nadie que se diga socialista.

Los ejes de la propuesta que defendemos consisten en aumentar nuestra capacidad de suficiencia financiera, nuestra capacidad normativa y nuestra capacidad de gestión tributaria. Y, especialmente, asociar la mayor contribución fiscal de los ciudadanos de Catalunya a la necesaria solidaridad con el resto de las Comunidades Autónomas; pero estableciendo un nuevo mecanismo de nivelación que permita revertir parte de dicha contribución fiscal en el desarrollo de la propia sociedad catalana. Distinguiendo, por una parte, los recursos destinados a financiar los servicios esenciales del Estado del Bienestar que garantizan la igualdad entre todos los españoles (educación, sanidad y servicios sociales) y, por otra parte, el resto. Además, el nuevo sistema deberá tener en cuenta la población como variable básica, rectificada por el cálculo de la inmigración y el diferencial de costes de precios. Quizás sea bueno recordar aquí, por ser ejemplo muy ilustrativo, que Catalunya tiene tantos pobres (según el último informe de Cáritas) como habitantes tiene alguna comunidad autónoma.

Creo que atender nuestros argumentos y demandas es conveniente por razones políticas, institucionales e históricas. No hace falta que insista en el riesgo de desafección si los ciudadanos de Catalunya no sienten que el Estado y, en su conjunto, la política española atiende, comprende y apuesta por hacer frente a las necesidades de Catalunya. La solidaridad no puede acabar perjudicando a quienes más la practican, porque entonces deviene abuso. Ahora es Catalunya la que necesita los recursos. ¿Le vamos a negar lo que hemos reclamado y obtenido para las demás? Ha llegado el momento de hablar claro, de ser sinceros. Sólo desde las razones y los argumentos, sólo así, y no planteando falsos dilemas, podemos construir futuros compartidos. La España democrática, plural y federal debe ser la solución para todos sus pueblos y la mejor garante de los derechos de todos sus ciudadanos. Si España deja de interesar y convenir a todos, no será de todos. Esa es la cuestión y ése es el riesgo. Es tan claro como el agua que nos falta.

No vamos a cansarnos de explicar lo evidente. La decepción por tanta incomprensión anticatalana es una tentación, pero nuestra responsabilidad es convencer de la utilidad, conveniencia y urgencia de resolver la financiación de Catalunya. Nos la jugamos todos. Catalunya puede negociar, sí; pero ya no puede esperar más. Y, sobre todo, no puede aceptar que se le diga que "Ara no toca".

José Montilla es presidente de la Generalitat de Catalunya.

Finançament a la vista

Dijous passat el diari ABC em publicava un article sobre la negociació del nou sistema de finançament autonòmic. Aprofito també per recomanar-vos la lectura del Manifest del PSC amb motiu de la celebració del Primer de Maig.