Enfrontant la crisi econòmica

Començo avui amb la notícia de la mort de Paul Newman que, tot i esperada, ha trasbalsat els amants del cinema i els admiradors d'una jove vella glòria de Hollywood. En record i homenatge a l'home dels ulls blaus us convido a llegir l'obituari de Paul Newman que Luis Antonio de Villena publica avui a El Mundo.

La setmana, però, ha estat marcada, com l'anterior, per la crisi del sistema financer nordamericà que, en el món de la globalització desregulada, ha contaminat el sistema financer mundial. Podeu llegir l'article de Joaquín Estefanía sobre l'herència econòmica que rebrà el proper president dels Estats Units. Com sabeu el president Bush, assessorat pel Secretari del Tresor, Henry Paulson, i el President de la Reserva federal, Ben Bernanke, ha proposat l'adopció d'un important paquet de mesures per fer front a la crisi. Guillermo de la Dehesa explica el perquè d'una decisió tan dràstica. José Luis Leal ens parla del cost d'aquesta crisi. Manuel Castells ens explica l'abast i conseqüències d'aquesta crisi. Sandro Pozzi a El País ens explica les cinc claus del pla de rescat. Els experts nordamericans James K. Galbraith i William K. Black demanen que les mesures proposades s'adoptin amb algunes cauteles. El pla proposat per Bush ha topat amb fortes resistències en exponents del seu partit (inclús les de John McCain que, actuant com a candidat anti-establishment, vol aparèixer com a molt reticent a utilitzar diners públics per eixugar deutes privats, culpant a Wall Street i Washington del desastre). Com explica Marco Schwartz, les crítiques al pla de Bush no només provenen del camp republicà. Sembla en tot cas que l'acord sobre les mesures a prendre es produirà abans que demà obri la Borsa. Carter Dougherty explica el que va fer el govern conservador suec, amb la col·laboració dels socialdemòcrates, quan va enfrontar-se a una crisi similar; no cal dir que sembla més raonable. Paul Krugman fa una severa crítica al pla i alerta sobre les funestes conseqüències que pot comportar. Carlos Nadal ens descriu la percepció ciutadana d'aquest daltabaix, recordant els riscos del mercat desregulat i que “menys govern no és millor govern”.

La crisi originada als Estats Units està motivant una sèrie de crítiques profundes al “fonamentalisme de mercat” i també l'intent de descriure el món nou que s'acosta. Margarita Rivière parla de “canvi d'època”. Josep Ramoneda critica la hipocresia dels neoliberals que ara reclamen intervenció i l'urgent necessitat de regular el mercat. Fernando Vallespín va més enllà i parla de “la fi d'una il·lusió”, en referència al futur incert que ha caigut sobre el present. Lluís Foix aprofita per reflexionar sobre “L'Estat i la llibertat”. Naomi Klein nega que el lliure mercat hagi mort. L'ABC em va publicar un article amb el títol “El fracàs de la desregulació”. Fabià Estapé ens recorda precedents de crisis similars i ens explica la dels tulipans a l'Holanda del segle XVII. Josep Borrell va al gra i proclama “Més Estat, menys mercat”.

La crisi té efectes evidents al nostre país. Us convido a llegir els articles de Josep Oliver i Xavier Vives. Enric Hernández a El Periódico explica que també Zapatero estaria pensant en un pla de xoc. Jordi Sevilla a El Mundo parla sobre les mesures que en la seva opinió hauria de contenir aquest pla. I divendres es va aprovar el Projecte de Pressupostos Generals de l'Estat per al 2009. Podeu llegir la nota de premsa del Ministeri. Al final d'aquesta nota hi trobareu un enllaç per accedir al powerpoint de presentació del projecte. Aquí trobareu els editorials de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya sobre la presentació dels pressupostos.

Com ja he apuntat, les dificultats per acordar les mesures per fer front a la crisi nordamericana no són alienes a la imminència de les eleccions presidencials a aquell país. Celebrat el primer debat entre els candidats, el lleuger avantatge de Barack Obama no és suficient per donar les eleccions per guanyades. El resultat del primer debat tampoc no va ser suficient per decantar de forma decisiva l'electorat. Veieu l'editorial d'El País sobre el debat. Podeu llegir també l'article de Pere Vilanova sobre la política exterior dels candidats. I dos articles demolidors sobre el balanç de la presidència de Bush, el de Gregorio Morán i el de Timothy Garton Ash.

Alguns flaixos sobre la política espanyola. La preocupació dels Alcaldes per la difícil situació que travessen les finances locals. Llegiu també al respecte l'entrevista a l'Alcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena. Les enquestes assenyalen que si bé el PSOE segueix anant per davant del PP, la diferència s'ha escurçat de forma significativa. Llegiu per exemple l'anàlisi que en fa José Luis de Zárraga a Público. En aquest context el PP no renuncia a un discurs anticatalanista com el de Javier Arenas -vegeu aquesta crònica a Público- ni a iniciatives que busquen l'enfrontament lingüístic, com denuncia de forma contundent J.B. Culla.

PP i PSOE han aconseguit un acord per desbloquejar la renovació del Consell General del Poder Judicial i l'elecció d'un nou President, Carlos Dívar. La Consellera de Justícia, Montserrat Tura, va publicar un article a La Vanguardia parlant de la tasca que el CGPJ té al davant. Alguns sectors progressistes consideren que el PSOE ha fet massa cessions, mentre el PP segueix enrocat. Veieu la crònica de Gonzalo López Alba a Público. Prova d'aquesta actitud sectària del PP la tenim en el procés que ha de portar a l'elecció de quatre membres del Tribunal Constitucional per part del Senat. Es va introduir una reforma per tal que cada Comunitat Autònoma pogués proposar 2 candidats i el PP ha aprofitat aquest procediment per proposar-ne només 2, Francisco José Hernando (a 4 Comunitats) i Enrique López (a 5 Comunitats), ex president i portaveu, respectivament, de l'anterior Consell General del Poder Judicial. El PSOE n'ha proposat 14, sense repetir cap nom. I el Parlament de Catalunya, per àmplia majoria (CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA) ha proposat dos noms de reconegut prestigi, Encarna Roca -magistrada del Tribunal Suprem- i Antoni Rovira Viñas -catedràtic de Dret constitucional i antic Adjunt primer del Defensor del Pueblo. La maniobra del PP té per objectiu assegurar la presència al Tribunal Constitucional de persones que s'han distingit en la seva hostilitat envers l'Estatut català o bé dilatar el procediment de renovació. En tot cas, sembla evident que el maquillatge moderat de Rajoy no resisteix cap prova empírica. Jesús Maraña a Público critica també l'absència d'alternatives en matèria econòmica de Rajoy.

Us recomano també la lectura de l'entrevista-perfil que li fa avui a Celestino Corbacho Karmentxu Marín a la contraportada d'El País.

Alguns flaixos de política catalana. Ferran Mascarell posa de relleu les carències dels projectes independentistes que no toquen de peus a terra. Toni Bolaño ironitza sobre el “català perplex” que diuen que ha substituït el “català emprenyat” després de la victòria a les urnes del “català optimista”. La setmana passada vaig oblidar d'incorporar una altra crònica sobre l'enéssim episodi judicial de l'anomenat “cas Pallerols”. Juan-José López Burniol aprofita també el Dietari d'Amadeu Hurtado per alertar d'algun vici de la política catalana d'ahir i d'avui, el d'un determinat tipus de polític, “l'agitador, ... hàbil a aprofitar qualsevol motiu d'ordre sentimental per atemorir l'adversari mentre duri la flamarada”.

La setmana vinent se celebra al Parlament el Debat d'orientació política general, sobre el que plana la incógnita sobre el resultat de la negociació del nou sistema de finançament. Sobre el finançament parla Enric Marín en un ponderat article publicat a El Punt. He trobat també interessant la reflexió de Patxo Unzueta a El País sobre el concert econòmic al fil d'una recent sentència del Tribunal de la Unió Europea. Us convido també a llegir l'entrevista a Montserrat Tura publicada a El Punt.

Sobre el finançament no voldria afegir a polèmiques i sorolls que estan portant més confusió que altra cosa. Només diré que el que ens convé es tancar files al costat del President Montilla per aconseguir un finançament just, que honori l'Estatut i doni resposta a les necessitats dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Seria convenient mantenir fins al final la unitat dels partits catalans per enfortir la posició negociadora de la Generalitat. No sé perquè s'estranya el PP que ningú no compti massa amb ells, perquè precisament són ells els que han recorregut l'Estatut i els que diuen que cal abandonar la defensa dels principis sobre finançament recollits a l'Estatut, és a dir, el contrari del que pensem els partits catalans que donem suport al govern i el principal partit de l'oposició.

CiU té una magnífica oportunitat de demostrar que posa per davant de tot l'interès del país, si abona una posició comuna sobre aquesta qüestió, que podria fins i tot evidenciar-se en forma de proposta conjunta de resolució en el debat de la setmana vinent. Sembla que és el consell que Duran Lleida dóna a Mas avui mateix des de la festa del Partit Nacionalista Basc. Fins ara CiU semblava més interessada a posar dificultats a la negociació amb balls de xifres, crítiques permanents al president Montilla i intents de dividir els socis de govern, que en acordar una posició comuna. Per cert, resulta força interessant la reflexió feta des de la Cambra de Comerç sobre la necessitat d'avaluar el rendiment del sistema al llarg dels anys i no només del primer any que, ens agradi o no, vindrà molt marcat per la crisi econòmica.

He trobat també interessants l'article de Carme Miralles sobre les “ciutats partides” al Brasil, la reflexió d'Antoni Gutiérrez-Rubí sobre el paper de YouTube, l'editorial de La Vanguardia sobre Barcelona i la crònica de Josep Ferrer publicada a l'Avui sobre la interconnexió de xarxes Ter-Llobregat.

Per acabar us recomano la lectura de l'article de John Gray sobre els riscos d'ampliar l'OTAN i les reflexions de Francesc Vendrell, antic representant especial de la Unió Europea a l'Afganistan, sobre l'actual situació a aquell país.



“Perles” del programa Polònia emès el 25 de setembre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb vídeos i tot).

LES PERLES
- ZP intentant entrar a lʼedifici de lʼONU. A la pregunta del simpàtic funcionari de la porta: ˮCountry?" el gran ZP respon: ˮHombre, me encanta.... No rompas más, mi pobre corazón..." i seʼm posa a ballar!!!

- Rajoy fent abdominals com si fos lʼAznar amb lʼajuda de la Soraya: ˮpero no habíamos pasado página al aznarismo?" Només li falta la visita de lʼEspe [a qui ja trobàvem a faltar] per enfotre-seʼn.

EL PITJOR
- El Tricicle dels grums dʼERC rep un jove que vol afiliar-se al partit: ˮA quina ERC vol afiliar-se? Vostè és carotista, puigcercocista o carreterista? Ni fu ni fa?"

EL MILLOR
- Solbes i ZP llegint un bestseller ˮLa crisis explicada a un tontoˮ. Montilla també llegeix un capítol molt interessant ˮLʼEstatutˮ, diu que ara està llegint el capítol sobre el finançament. Solbes i ZP sʼenfronten al problema amb lʼestratègia poli bueno-poli malo, però Solbes no lʼacaba de pillar, o fan tots dos de dolents o fan tots dos de bons. La cosa és clara, diu ZP: ˮEstamos tiesos porque nos hemos gastado toda la pasta en tonterías populistas.... cómo quieres que te lo diga, cantando?"

LA CANÇÓ [la dels 25 anys de TV3]

[ZP] Estoy muy harto ya,
de este coñazo tan catalán
[Solbes] No quiero oir hablar
del rollo de la bi-la-tera-lidaaaad.
[ZP] Pedro ayúdame
[M. Teresa] Estos tíos me caen fatal.
[Montilla] Zetapéeeee
Donaʼns alguna cosa per presentar
i xulejar
Que ja nʼestic fins al monyo de suportar
Que em diguin conformista.
[M. Teresa] Oye, Montilla, deja de lloriquear
[ZP] Que plasta que estás
[Montilla] Doncs a aquest pas
Fareu president al Maaas
[ZP] Me la sudo el Estatuuut
no le hago puto casooo
Por mucho que tu me pidas traspasos
[Solbes] Me la pela el Estatut,
lo digo por si acaso,
te vas a quejar de algún retrasooo
[M. Teresa] Escucha payaso
del Estatut pasooo
[Montilla] Sí que teniu nassoooos
[ZP] Me la suda el Estatuuut
todas sus competencias
Me las paso por el forro a conciencia
[Solbes] Me la pela el Estatut,
te prometo Montilla
Tus quejas no me hacen ni cosquillas
[Montilla] Pues a ver si pillas
unas buenas ladillas
[ZP, Solbes, M. Teresa] Y ancha es Castillaaaaa

DICCIONARI POLÍTIC
- Front comú: Acció dʼenganxar amb loctite els fronts respectius de dues persones humanes.

SURREALISTA

- Montilla al Parlament: ˮAra tocaria votar la llei de no sé què però com que no tenim diners no la podríem pagar o la de no sé quantos però la tombaria el Constitucional així que.... votem: qui creu que la Scarlett està més bona que la Penélope? Qui creu que jo estic més bo que el Javier Bardem?"

LA IMATGE DE LA SETMANA
- Lʼescena de les olives entre Saura i De la Vega a Vilanova i la Geltrú.

POLONEWS

- Pellicer: Jo sóc com Josep Cuní, sempre tinc lʼúltima paraula.

- La parella Pellicer+Sans ja és un èxit en la seva segona aparició pública: Veieu sinó, el rap del finançament.... front, front, front... front comú! Ho diu el Castells, ho diu lʼArtur, ho diu lʼEstatut però ningú li fa cas!

KA FORT
- Cimera Pujol (Oriol), Mas i Duran. Es veu que en Duran ha pactat amb Zapatero el finançament.... ei, però no el del país, sinó el de CiU. En paraules del triomfador de la contesa: ˮTorna la bona vida.". El preu, sembla car per en Pujol fill. I per què? El Mas li explica que la De la Vega se nʼha enamorat. Per Duran, ˮel pitjor és quan et fa la postura del republicano, després ja no tʼen recordes de res."

EL GAG TRANSVERSAL
- El Conseller Nadal torna a ser el dels millors moments, amb la seva interminable roda de premsa, per desesperació de la pobra noia que fa la traducció pels cecs. Ella ma fa mitja i tot, un jersei dʼhivern dʼaquells gruixuts, esmorza, sʼho fa amb la parella... i finalment cau víctima de la traducció dʼuna subordinada.

LA PICADA D’ULLET
- Soler llegeix un guió: ˮ.... i llavors el tauró es va menjar lʼArtur Masˮ. Estripa els papers i diu ˮquina mania que té el Pepe Zaragoza dʼenviar-nos guionsˮ

ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- Medalla d’Or de la Generalitat als Presidents Pujol i Maragall, però no a tots dos no, sinó només al que arribi primer!!! And the winner is... Pujol, així que, després dʼun carrerón dʼobstacles, a Maragall li toca la Medalla de Plata.



ZW 143 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://change-congress.org/

Lawrence Lessig fundador de Creative Commons impulsava a principi d'any el projecte: Change Congress. Una iniciativa que pretén contribuir amb determinació a la regeneració del funcionament del sistema polític en general, des del govern o el Congrés, al paper dels partits i candidats, en relació a l'obtenció de fons. Es defineix com a un moviment nacional que vol acabar amb la corrupció del Congrés americà. Per a promoure i garantir aquesta transparència, Lessig proposa una sèrie de principis bàsics que tant la ciutadania com els candidats han d'acceptar públicament.

En aquest vídeo, Lessig explicava el llançament de Change Congress plantejant la possibilitat de formar una coalició de tots els congressistes que es comprometin a no acceptar diners de “lobbies”, un dels principis destacats, rebutjant els anomenats “earmarks” i recolzant de manera clara les campanyes que són finançades públicament per a poder contrarestar d'altres fonts d'inversió que puguin pressionar i condicionar el paper dels polítics.

Conceptes com la transparència i l'autenticitat són claus en la comunicació política. Com comentava al ZW 138, Barack Obama va crear una pàgina web dedicada a desmentir els comentaris, rumors i falses afirmacions que s'han anant escampant al llarg d'aquests mesos i que són rebatudes de manera contundent en aquest espai: Fight the Smears.

Altres llocs com Factchek.org, permeten a la ciutadania descobrir algunes de les mentides i muntatges que es generen durant la campanya electoral. Muntatges i falsos rumors que han existit sempre, des de la campanya presidencial americana de 1800, de Thomas Jefferson, fins avui.

El fracàs de la desregulació

El diari ABC eme publica a la seva edició catalana d'avui l'article que transcric a continuació:

El fracaso de la desregulación

La Reserva Federal Americana ha acudido a la compra del 80% de AIG, la mayor aseguradora de Estados Unidos, para evitar males mayores en un mercado financiero ya afectado por turbulencias muy notables. AIG es una de las empresas encargadas de cubrir el riesgo de morosidad de las denominadas «hipotecas basura», las subprime.

Hace ya más de veinte años que se viene denunciando el grave peligro que supone el «capitalismo de casino» glorificado por los neoliberales. Esas críticas eran ridiculizadas por aquellos que consideraban que el libre mercado no sólo se había impuesto a los sistemas económicos de planificación central, sino que garantizaría para siempre el progreso económico y la distribución más eficiente posible de los recursos. Pero no es así, la globalización desregulada ha acabado por provocar una de las crisis económicas más importantes de los últimos 100 años.

Inflación, paro, aumento de los tipos de interés, falta de liquidez en el sistema bancario y drástica contracción del crédito, disminución del poder adquisitivo y de la capacidad de ahorro de las familias, menor actividad económica, crisis de confianza y descenso en la inversión, son las consecuencias más notables de esta crisis. No obstante, ha habido que esperar al desplome de los mercados en el lunes negro del 15 de septiembre, junto a la quiebra de Lehman Brothers y la precaria situación de AIG para que Bush se decidiese a hacer algo.

También en nuestro país se han alzado voces significativas del empresariado reclamando una fuerte intervención pública. Hay quien ha hablado incluso de abrir un paréntesis en el sistema de libre mercado. Hemos escuchado a quienes suelen criticar a los gobiernos por estorbar, reclamar ahora una actuación enérgica. Hemos oído a quienes niegan que haya dinero para subir las pensiones mínimas o para desarrollar políticas sociales, a quienes sólo saben reclamar rebajas de impuestos, aplaudir el desembolso de 485.000 millones de euros del erario público estadounidense para salir al rescate de instituciones que se han comportado más como trileros que como gestores responsables de ingentes recursos.

Mientras la crisis afectaba a las economías periféricas, mientras sólo se trataba de la burbuja inmobiliaria, o del desbocado precio del petróleo o de las materias primas, no hubo reacción seria de los grandes garantes del sistema y de sus acérrimos defensores. Sólo ahora, cuando las bolsas se desploman, y muchos de los que se enriquecieron con la especulación han pedido ayuda, sale Bush al rescate.

Aún no vemos el final de la crisis, pero no me equivoco si digo que acabada ésta, se nos dirá que ha sido breve y que no cuestiona las bases del sistema, que no hay que preocuparse por regularlo mejor. No es cierto. Necesitamos una nueva visión, un marco regulador que asegure un sistema financiero global, sólido, eficiente y justo, que no esté a merced de movimientos especulativos. Un sistema capaz de proteger a los emprendedores, a las pequeñas y medianas empresas, a los autónomos y a los trabajadores. Un sistema al servicio de la mayoría, sometido a unas reglas que no sólo sirvan a los más fuertes. Sólo así evitaremos que el pánico de Wall Street se repita llevándose por delante el bienestar que tanto cuesta ganar a tantos.

El rotund fracàs del fonamentalisme de mercat

Aquest matí he anat com cada any a la Festa de la Rosa a Gavà. M'he pres un “mojito” amb els companys de Sants i he tastat la “panceta” de Castelldefels. He saludat moltes companyes i companys. La nostra és una Festa ben especial. S'hi respira fraternitat i s'ensuma una barreja d'olors entre paelles, truites de patates i “migas”. És la nostra manera d'iniciar el curs polític, agafant les forces necessàries a partir de vivències, convicció i germanor. He hagut de marxar en acabar els parlaments de l'alcalde Hereu, la ministra Chacón i el president Montilla, aquesta és la servitud del meu Diari dels diumenges. Us convido a llegir la intervenció del Primer Secretari del PSC que fixa amb precisió la nostra posició en els temes que preocupen els ciutadans i les ciutadanes del nostre país.

El president Montilla ha sortit al pas de la idea peregrina escampada per CiU segons la qual ell hauria tancat un acord amb Zapatero per desactivar la reivindicació catalana d'un finançament just. De fet no hagués calgut fer-ho, només calia haver llegit els diaris d'avui que es feien ressò de la intervenció del president a Sardenya en l'acte commemoratiu de l'autonomia sarda. (Per cert, és difícil superar en capacitat de treball al president. Divendres a la nit estava al seu despatx, en puc donar fer. Dissabte anava a Sardenya però a la nit presidia a Barcelona l'estrena del darrer film de Woody Allen -que a mi m'ha agradat molt-).

No hi ha, per tant, acord secret de cap mena. Com ha dit el president amb sentit de l'humor “ja m'agradaria haver arribat ja a un acord”. El cert és que, malgrat la feina de discreta negociació en curs, les posicions són encara llunyanes. De la mateixa manera que és cert que la posició del Vicepresident Solbes no és avui, afortunadament, la mateixa que en la seva compareixença parlamentària de finals d'agost. En aquest estovament de posicions també hi ha jugat un important paper la unitat dels partits catalans en la reivindicació d'un finançament just per a Catalunya. En un moment així és un greu error malmetre aquesta unitat amb presses, xantatges, terminis, condicionaments o xifres. ¿És sincer Artur Mas quan parla d'unitat mentre critica constantment el President? Ja varem haver de superar l'entrebanc d'una filtració que podia danyar la posició negociadora catalana. Espero que la proximitat del Debat d'orientació Política general que celebrarem en breu al Parlament de Catalunya no provoqui una trencadissa que només pot beneficiar aquells que no volen que Catalunya surti ben parada d'una negociació difícil en la que els socialistes, un cop més, reclamem i oferim unitat, fermesa i discreció.

Transcendental com és la qüestió de la negociació del nou model de finançament que ha de substituir el fracassat i injust sistema pactat l'any 2001 per CiU i el Partit Popular, l'atenció de la setmana ha estat sens dubte l'evolució de la crisi financera internacional originada als Estats Units i la intervenció decidida per Bush per tal d'evitar l'esfondrament del seu mercat de capitals. Us suggereixo una colla de lectures que us poden ajudar a entendre el què està passant i les seves conseqüències.

Començo per l'article de Joaquín Estefanía que es plany de la manca de resposta europea a una crisi d'aquest calibre. Us proposo seguir amb l'article de Guillermo de la Dehesa advertint que ja hem sobrepassat el punt de no retorn que obliga a intervenir abans que la crisi escapi de tot control. També Felipe González explica les falles del sistema que la crisi actual ha posat de manifest. Ho fan també amb gran contundència Lluís Foix, que denuncia la globalització sense lleis, i Robert Mabro que parla de tsunami financer.

Ni els més conspicus defensors del sistema de lliure mercat i de la globalització neoliberal s'han atrevit a reivindicar-los en aquestes hores en què la cobdícia d'alguns ha posat en risc el benestar de gairebé tots. Avui cal reclamar, més que mai, una regulació dels fluxos financers que eviti situacions com aquestes en el futur. I és també un moment per reivindicar tots aquells i aquelles que venen advertint ja fa molt de temps dels riscos del “capitalisme de casino”. El model que defensen els mateixos que diuen que no hi ha prou diners per pagar pensions o per augmentar el salari mínim però que ara reclamen que rescatem les empreses immobiliàries que han fet fallida.

La situació havia arribat al punt que el propi president Bush s'ha vist obligat a impulsar un “pla d'intervenció sense precedents” tal com el defineix Sandro Pozzi a El País perquè, com diu Eduardo Magallón a La Vanguardia, la “crisi obliga a una major regulació dels mercats”. L'editorial de La Vanguardia saludava el mateix dia 20 la decisió de Bush d'intervenir dient -potser de forma un pèl prematura- “sorgeix l'esperança”. Claudi Pérez a El País descriu en detall la proposta de Bush i xifra en 485.000 milions d'euros la injecció de diner públic en el sistema financer que contempla el pla del president nordamericà. Eduardo Magallón fa un bon resum a La Vanguardia dels successius ensurts que han obligat a Bush a decidir-se per una opció tan distant dels seus pressupòsits ideològics. Un gran nombre d'analistes no s'estan de qualificar la situació de catastròfica i n'hi ha bastants que dubten sobre la capacitat de les propostes de Bush per a fer-hi front. Llegiu per exemple Claudi Pérez que a El País parla de la “nova zona zero del capitalisme financer”, o el premi Nobel d'economia Joseph Stiglitz que en un entrevista publicada a El País diu que aquesta crisi és per al “fonamentalisme de mercat” el que la caiguda del mur de Berlín va significar pel comunisme. El també premi Nobel d'economia Paul Samuelson adverteix sobre noves dificultats a les que també caldrà fer front, mentre Paul Krugman assegura que “les preses de control per part de l'Estat poden ser l'única via per fer funcionar novament el sistema financer”. He trobat també intel·ligents i interessants els articles de Joaquín Estefanía, sobre les patologies que afecten actualment al sistema financer internacional, de Xavier Batalla, advertint contra els riscos de rescatar amb diner públic els fracassats especuladors del sector privat, i d'Ignacio Escolar que afirma amb sòlid escepticisme que “aquesta setmana tampoc no canviarà el sistema capitalista”.

La crisi afecta de ple totes les economies europees i també ha aixecat veus d'alarma al nostre país. llegiu per exemple sengles entrevistes a la consellera de Treball, Mar Serna, i el vicepresident econòmic Pedro Solbes. Enrique Gil Calvo, tot afirmant la limitada capacitat de maniobra del govern espanyol, defensa la necessitat de netejar l'economia espanyola d'aspectes que limiten la seva productivitat i competitivitat, particularment totes aquelles circumstàncies que afavoreixen la “cultura del pelotazo”. Vicenç Navarro dibuixa un mapa progressista de mesures econòmiques i fiscals per a combatre la crisi. Anton Costas adverteix que la crisi no suposa un “tornar a començar” i assenyala que tot i la gravetat de la situació la nostra economia està en condicions de superar-la i sortir-ne enfortida. Podeu llegir també l'entrevista que li fa Joan Tapia al secretari general de la UGT de Catalunya, Josep Maria Alvarez. Marco Schwartz assenyala la impudícia dels neoliberals que avui exigeixen la intervenció dels poders públics. Manolo Saco parla del programa ocult de la dreta espanyola per a sortir de la crisi: l'acomiadament lliure. Manel Pérez posa en contradicció la decisió nordamericana d'intervenir amb respecte de la passivitat espanyola i europea. Rosa Paz aprecia l'habilitat de Zapatero per esquivar els cops d'una situació delicada. Gonzalo López Alba posa al descobert les febleses de Rajoy que l'impedeixen treure més profit polític de la crisi econòmica. Julián Santamaría, en presentar els resultats del sondeig de tardor de l'Institut Noxa per a La Vanguardia, assenyala un decantament pessimista de l'opinió, una certa erosió de l'electorat socialista que malgrat tot manté una important solidesa i afirma que es massa aviat per pronosticar com afectarà tot això els resultats de les eleccions europees de l'any que ve.

El panorama descrit no ens ha de fer oblidar que la por condiciona la resposta humana davant qualsevol situació i que, normalment, es tradueix en actituds conservadores i de dretes. Ens ho explica Josep Corbella a La Vanguardia.

Abans de comentar l'evolució de la situació política nordamericana, us faig uns quants flaixos de política catalana. Us recomano l'article de Miquel Roca en el que defensa que la posició del Tribunal Constitucional sobre la proposta de referèndum d'Ibarretxe no pot condicionar la seva posició sobre els recursos presentats en contra de l'Estatut de Catalunya perquè “són coses diferents”. Me'n alegro de coincidir amb ell, jo vaig escriure el mateix diumenge passat. A mesura que s'acosta la renovació dels magistrats del Tribunal Constitucional sorgeixen dubtes sobre el moment en que decidirà sobre l'Estatut. Són moltes les veus que apunten a la necessitat d'esperar a la renovació per estrictes raons de prudència i rigor.

No us perdeu l'article de Salvador Pániker sobre el dret a morir dignament, ni l'entrevista a Ernest Maragall publicada a l'Avui, ni el resum de la Llei d'Educació de Catalunya que fa Carol Biosca a aquest diari, ni la defensa de Manuel Bustos d'un nou finançament local, ni l'entrevista a Francesc Galmés -cap de protocol de l'Ajuntament de Barcelona- amb motiu de la seva jubilació, ni la crònica de Pere Ríos sobre el penúltim capítol de l'anomenat “cas Pallerols”.

Sobre les eleccions nordamericanes us recomano la lectura de l'article d'Antonio Caño en el que explica com la crisi econòmica accentua el missatge de canvi dels candidats, l'article de Mónica C. Belaza que ens explica que el missatge econòmic dels candidats conté més retòrica que solucions, l'article de Carlos Mendo en el que diu que les eleccions es dirimiran en el terreny de l'economia o en el de la seguretat, l'article d'Antonio Caño en el que diu que la crisi de Wall Street estpa afavorint les possibilitats d'Obama, l'article de Xavier Batalla que ens recorda com malgrat els republicans tenen fama de millors gestors, els demòcrates han obtingut millors èxits econòmics, i l'article de Walter Laqueur en el que també es decanta per creure que la crisi beneficia Obama tot i afirmant que el guanyador no està encara decidit.

Ha dimitit el primer ministre d'Israel Ehud Olmert que serà substituït per la ministre d'afers exteriors Tzipi Livni. Trobareu sengles articles de Henrique Cymerman i Juan Miguel Muñoz que us acostaran a la personalitat de la nova líder del partit Kadima que ha derrotat en les primàries d'aquest partit el ministre de Defensa Saul Mofaz.

Segueixo recomanant-vos el dietari d'Amadeu Hurtado, “Abans del sis d'octubre” (jo ja estic llegint la seva autobiografia). Ho fan també Julià Guillamón i Ernest Alós a les pàgines de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, respectivament. També trobareu curiós el paral·lelisme que estableix Jordi Corachán entre els presidents Montilla i Irla, del que hem commemorat el 50è aniversari de la seva mort a l'exili.

Per cert, el president Montilla no només treballa molt, sinó que troba temps per anar al teatre. Ho dic perquè em va recomanar l'obra Rock'n'roll de Tom Stoppard en el muntatge dirigit per Alex Rigola. M'ha agradat comprovar que el mestre Joan-Anton Benach coincideix amb l'opinió del president al respecte.

I acabo recomanant-vos la divertida lectura del Pregó de Jaume Sisa amb motiu de la inauguració de les Festes de la Mercè 2008.



“Perles” del programa Polònia emès el 18 de setembre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí).

LES PERLES
- Cabòries! Aquest és un missatge ˮtripartitˮ per a les fans i els fanus. ˮSer català ja no és una excusa, si badem amb el finançament, ser català pot ser una bona merdaˮ ZP: just do it! (en català just dʼoït)

- Molt bona la roda de premsa del president ZP que amb uns totxos impressionants de dossiers vol explicar les mesures contra la crisi. I diu que després farà una petiiita pausa per veure una pel·li russa muda, i que després vindrà el ministre Solbes a torrrrrnar-ho a explicar tot. I tot això amb-sense aire condicionat. Els periodistes canvien de sala, es veu que al costat hi ha la De la Vega pegant-se amb en Rouco.... canʼt believe!

EL MILLOR
- Mònica Terribas al seu despatx [mʼencanta que encara porti enganxats a la mà els cartronets de La nit al dia. Nosaltres també ho trobem a faltar, Mònica!]. La M. Pau que vol fer les tardes amb lʼOm; el Cuní que vol fer literalment, de la nit al dia; el Pellicer que ha de fer com un streap-news; i el debut de la Raquel Sans al Polonews!

EL PITJOR
- Jordi Hereu i José Montilla a la primera sessió de ˮVicky, Cristina, Barcelonaˮ amb crispetes... a mitja pel·lícula el públic ja sʼha clapat... no nem bé.

LA IMATGE DE LA SETMANA
- El President Montilla, també ha intentat un canvi de ˮlookˮ, tot i que ell ha entès que era de ˮLukeˮ Skywalker.... el resultat... jutgeu vosaltres mateixos.

LA PICADA D’ULLET
- El nas de Pinotxo que li han posat a la Letizia. Clar que al Rei li han posat pits!!!!

LA NOVETAT (ui, quántes!)
- El ˮnouˮ Mas. Pelín més grassonet i sembla que ja no respon als estímuls tradicionals tipus ¡¡Guapu!! per desesperació de lʼOriol Pujol: ˮArtur, què tʼhan fet?? Soler, que ens lʼhan canviat!!" Hi ha coses que no canvien, però, com la seva obsessió per sortir als mitjans encara que sigui per motius disparatats com pretendre el casament del pobre Trias amb la infanta Helena ;)
- La Raquel Sans xillaaaaant, ni que fos el Lluís Canut! Igual de nasal, això sí!
- La ˮnovaˮ De la Vega. ZP a Soler: ˮPero qué pasa, M. Teresa es un tio!"
- Alícia Sánchez-Camacho, teledirigida per Rajoy amb la wiiiiiiiiii (amb permís de la Soraya). Boníssim!

MALA LLET
- La parentela de Carod que surt sota les pedres a veure si pilla un càrrec.

SURREALISTA
- Rajoy demana a Bono si li aconsella això de lʼimplant de cabell... però es veu que no ho vol pel cap sinó per.... una mica més avall, diguem-ne, cap a lʼentrecuix.

LA CANÇÓ [qualque cançó infantil que desconec tipus teletubbies???]

[Montilla, Mas, Saura i Carod] Mira mireu les flors
com brillen amb el sol
Us saluden dient ˮbon diaˮ
Anem fent saltirons i cantem la cançó
La-la-laaaaa
la-la-ia-ioooooo
Estem units per tenir més peles
Sense egoismes
farem tots plegats

[Mas] Un finançament més just,
que ens doni capital
[Montilla] per pagar les dietes i,
de pas, fer un hospital
[Tots] Estem units per tenir més peles
Amb sentit patriòtic volem fer
[Mas] Un Estatut de meravelles,
somnis i amor, oi?
[Montilla] I viurem sense oblidar mai
aquesta il·lusió, àdhuc

[ZP] Quién quiere una piruleta? El primero se la lleva...

POLONEWS
- Els barracons estan tenint molt èxit aquesta temporada a les escoles perquè els constructors no sabien què fer-ne degut a la crisi del totxo.
- Com que es veu que això de fer passar el tramvia per la Diagonal és molt complicat, el Govern ha decidit fer-hi un telecadira!

ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- El missatge de la Diada del President de la Generalitat en transcripció fonètica: “Catalanes i catalanus, avui és l’11 de setembre i commemorem l’aniversari d’una gran cabòria, l’11 de setembre. Hi va haver un abans i un àdhuc d’aquell dia tan fatídic. Nogensmneys, van perdre la vida molts homes i donuts de forma innocent. La història ens ha ensenyat que amb la violència no se va enlloc. Avui vull tenir un rècord, record, molt especial per tots aquells que van donar la vida l’11 de setembre. Especialment, els bomberus. No devia ser fàcil atravessar Nova York en cotxe, perquè hi havia molt de polvu, encara que portin sirena. Parabab-parabab-parabab. Un dels moments més cruels va ser la caiguda de la segona torre. Allò va ser tremebundu. I sí, va ser a les 17 i 14, com l’hora del te. Quina mala llet, també. Quina lliçó hem d’esprémer de tot això? Oju amb el Bin Laden. Però no oblidem que avui i aquí és festa. Salut per tothom i Visca Catalunya. Repit, visc a Catalunya.” I no oblidem que el guió d’aquest discurs l’havia escrit Carod, però el President n’ha fet una versió lliure, fixeu-vos que 1714 s’ha convertit en les 17 i 14, ja jaaa.



ZW 142 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.edemocracy-forum.com/

Els dies 16 i 17 d’octubre tindrà lloc la novena edició del World e-Democracy Forum a Issy-les Moulineaux (París). Un cop més, conferenciants i participants reflexionaran sobre els canvis que la nova cultura 2.0 està provocant en els actuals models de govern, en el diàleg amb la ciutadania, en l’exercici de la política i en les campanyes electorals, entre altres temes.

El programa s’estructura en diferents sessions plenàries i taules rodones, entre les quals destaco la que es dedicarà a analitzar la campanya electoral americana. Sota el títol “USA 2008, The first campaign of the 21st century” es plantejaran diferents qüestions: Is Obama the John Kennedy of the web ? Will the participation of the younger generation make a difference ? Can the American model be exported? La taula serà moderada per Phil Noble (Politics Online) i comptarà amb Stuart Haugen (Vicepresident de Republicans Abroad France), Andrew Rasiej (Personal Democracy Forum), qui participarà un dia abans (dijous 16 d’octubre) en el curs Sociedad Red a Barcelona, Joseph Smallhoover (International Counsel, Democrats Abroad; President de Democrats Abroad France) i Thierry Vedel (CEVIPOF - Sciences Po, French university).

A més, com ja és habitual, en el transcurs del Fòrum es donaran a conèixer els noms dels guanyadors entre els 10 finalistes de The Top 10 Who Are Changing the World of Internet and Politics. Alguns dels nominats: Barack Obama; mySociety; Prime Minister's Office, 10 Downing Street; David All; Avaaz o techPresident.

ZV (Zona Vídeo). Teaserland és el primer Festival Internacional de Trailers Falsos Online del món que s’iniciarà el dia 4 d’octubre amb un acte de presentació en el Festival de Sitges (Barcelona). Un concurs en el qual es pot participar des del dia 15 de setembre, pujant el propi trailer a la secció Participa, prèvia consulta de les bases.

Després de la Diada

El dubte sobre per on començar el meu resum setmanal me'l van resoldre ahir a Bellvitge. Em van dir “per què no comences parlant de la teva visita a la festa de Bellvitge?”. I vaig pensar que no només em resolien un dubte, sinó que em recordaven que en el bloc convé de tant en tant explicar coses més personals. El cert és que m'ho vaig passar d'allò més bé. vaig visitar la caseta del partit amb l'Alcaldessa Núria Marín, en Mario Sanz, David Pérez, José Conde, José María García Mompel, Rafael Gómez, Antonio Bermudo, José Luis Hernández, Jordi Homs, Mercè Perea i molts altres companyes i companys. Vaig poder saludar també Anna Simó i Xavier Vendrell d'Esquerra Republicana i Jordi Miralles d'Esquerra Unida i Alternativa. Vàrem visitar diverses casetes d'entitats i vàrem gaudir de l'hospitalitat de la gent de l'associació Blas Infante, de la Casa de Huelva i de Bellsport. Per acabar, xocolata amb xurros a can Manolo. I ja ens anem preparant per a la Festa de la Rosa que celebrarem el proper diumenge a la Pineda de Gavà!

Com cada any el curs polític comença de fet amb la celebració de la Diada. El dia abans a la recepció del Parlament. Amb brindis conjunt dels presidents dels grups parlamentaris amb el President de la Generalitat i el President del Parlament. L'11, de ben matí al peu de l'estàtua de Rafael Casanova i després a l'acte institucional al Parc de la Ciutadella. El més rellevant de la Diada, el discurs del president Montilla. Podeu llegir també el Manifest del PSC amb motiu de la Diada d'enguany. L'editorial de La Vanguardia ens recordava el caràcter i reptes de la Diada del 2008.

La celebració de la Diada coincidia amb el 25è aniversari de TV3. És un bon dia per felicitar tots i totes els que la han fet possible, per desitjar èxit als nous gestors de la Corporació (Albert Sáez i el nou Consell d'Administració, Rosa Cullell, Mònica Terribas i Oleguer Sarsanedas). Aprofito també per desitjar molta sort a Neus Bonet que ha pres el relleu d'Antoni Bassas al capdavant dels matins de Catalunya Ràdio.

La Diada va acabar amb algun incident aïllat com la crema d'una foto del rei. Són lamentables incidents que vam condemnar i que no desvirtuen el caràcter cívic de la Diada. El dia següent es va llençar un còctel molotov davant la residència de la Infanta Cristina. Alguns mitjans van intentar relacionar aquest fet amb la Diada... I es van quedar amb un pam de nas quan la persona presumptament autora del fet ha resultat del tot aliena a qualsevol moviment radical. Tot això em recorda el biaix amb el que alguns mitjans tracten determinades qüestions. I he trobat a Público unes cròniques de Javier Vizcaíno que ens expliquen, com ell diu, aquesta “trama mediàtica”. Llegiu per exemple, "Un, dos, res, inmersión, ¡ar!" o "¿Cómo se dice pis en catalán?". Gràcies, Javier. Gràcies, Público.

La celebració de la Diada Nacional de Catalunya està des de 1973 estretament lligada al record de Salvador Allende. Un article de Luis Sepúlveda a Público ens recorda el líder socialista i President de Xile que va morir en defensa de la democràcia i del seu ideal polític. Des de 2001, la Diada també està lligada als atemptats comesos pel terrorisme fonamentalista islàmic a Nova Iork i Washington. Ens els recorda Lluís Foix en el seu article publicat a La Vanguardia i Timothy Garton Ash en l'article “El mundo, siete años después” publicat al suplement Domingo d'El País.

La Diada del 2008 venia marcada per la difícil negociació del nous sistema de finançament. Per recordar les qüestions en disputa us recomano l'article d'Anxo Lugilde publicat el dia 1 de setembre a La Vanguardia. He trobat molt interessants les reflexions al respecte fetes per Ferran Mascarell, Josep Ramoneda, Joaquim Coello, Toni Bolaño, Jordi Sánchez i Carme Valls. Jo també m'hi refereixo en l'entrevista que em publica avui el diari La Razón.

Aquesta setmana el President Zapatero s'ha referit en diversos moments a aquesta qüestió cercant un apropament entre les posicions del Govern d'Espanya i el de la Generalitat: “ Comprendo las reivindicaciones de Cataluña. (...) Siempre he dicho que Cataluña tiene que tener una mejor financiación. (...) No me parece razonable que las Comunidades que aportan más, reciban una financiación inferior a la media. (...) Cataluña va a tener el mejor sistema de financiación que ha tenido nunca. (...) El proceso es complejo pero vamos a llegar a un buen acuerdo”.

Alguna d'aquestes afirmacions es va produir en el debat sobre la situació econòmica al Congrés dels Diputats. Aquí podeu llegir la intervenció del President Zapatero i el resum de les seves principals propostes realitzat per Rosa Maria Sánchez a El Periódico de Catalunya. Sobre la situació econòmica no us perdeu l'entrevista a David Vegara publicada a ABC. Sobre el debat parlamentari podeu llegir l'article previ de Joaquín Estefanía i el dur anàlisi posterior fet per Alfredo Pastor.

Avui mateix he llegit tres articles sobre temes econòmics i socials que apunten reflexions molt pertinents. Es tracta de l'entrevista a Josep Maria Rañé, de l'article de Claudi Pérez sobre el “nou intervencionisme nordamericà” i de l'anàlisi de Guillermo de la Dehesa sobre els veritables motius del fort increment dels preus de les matèries primeres.

Aquesta setmana s'ha produït també l'esperada Sentència del Tribunal Constitucional sobre la convocatòria del Referèndum proposat pel Lehendakari Ibarretxe. Una Sentència contundent, que anul·la la convocatòria i que ha estat presa per unanimitat. El diari El País feia un resum dels principals arguments de la Sentència. Aquí hi trobareu l'editorial de La Vanguardia al respecte i una contundent opinió de Javier Pérez Royo. No vull defugir donar la meva opinió al respecte. En primer lloc, les Sentències han de ser acatades. Ho ha reconegut el propi Lehendakari. En segon lloc, el vigent ordenament constitucional espanyol no contempla la possibilitat que una Comunitat Autònoma pugui decidir per si sola una nova relació amb el conjunt d'Espanya. Ho he dit sempre, la Constitució vigent no empara el dret d'autodeterminació ni la seva versió edulcorada en forma de dret a decidir. També ho han dit en opinions i escrits els pares de la Constitució Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé Tura. En tercer lloc, i dit tot el que he dit abans, si el Tribunal Constitucional no pot avalar de cap manera una declaració unilateral, no veig com podria desvirtuar el pacte entre el Parlament d'una Comunitat Autònoma i les Corts Generals, referendat per la ciutadania.

Desvirtuar, en el meu diccionari, vol dir “1. Llevar virtut, força, eficàcia, a una cosa. 2. Rebaixar el mèrit d'una acció”. Dic això perquè han estat moltes les veus que presenten la Sentència del Tribunal Constitucional sobre el referèndum basc com a premonició de la Sentència sobre l'Estatut català. Crec que això és un error com una casa de pagès. A nosaltres, catalans, el que ens toca no és fer d'ocells de mal averany sinó subratllar el caràcter radicalment diferent de la via basca d'Ibarretxe i el seu tripartit, i la via catalana impulsada pel Govern de Catalunya i el principal partit de l'oposició. Es poden negar les imposicions de part, sense que hi hagi la possibilitat d'acord entre parts. Si no, el conflicte està servit.

La casualitat ha volgut que estigui llegint el magnífic dietari d'Amadeu Hurtado, “Abans del sis d'octubre”, editat per Amadeu Cuito i Víctor Hurtado, publicat per Quaderns Crema, i presentat recentment al CCCB per Miquel Roca i Joan Tapia. Amadeu Hurtado fou un advocat i polític català, diputat a Corts per la Solidaritat Catalana, primer, i per ERC, després. Va abandonar aquest partit el 1933 per a integrar-se en Acció Catalana Republicana. Va participar en la discussió de l'Estatut del 1932 i va ser comissionat per la Generalitat per defensar els interessos d'aquesta davant del Tribunal de Garanties Constitucionals amb motiu de la impugnació per part del Govern de la república –a instàncies de la Lliga i de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre– de la Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament català.

Recomano vivament la lectura del llibre, com ho fa el director de L'Avenç, Josep Maria Muñoz. Personalment ja he encarregat via Internet l'autobiografia d'Amadeu Hurtado “Quaranta anys d'advocat: història del meu temps” perquè ha de ser apassionant. Hurtado era un catalanista i un patriota i, com a tal, preocupat per les mostres de poc nivell de la política catalana d'aleshores. Potser hi haurà qui digui que el seu judici va ser massa sever, però no és obligat el màxim esforç, la màxima intel·ligència i la màxima eficàcia en defensa dels interessos col·lectius? Us en deixo cinc cites, amb el prec que no siguin descontextualitzades, perquè cada època té els seus problemes, els seus partits, els seus dirigents, les seves institucions.

“... el perill que representa per a la República aquesta actitud del tribunal que es posa pel damunt de les Corts com un poder superior, i això tractant-se d’un organisme format per dues dotzenes d’homes obscurs, sense cap responsabilitat política, pot portar pertorbacions greus que el Govern i els Parlaments han de voler impedir.” (p.79)

“Si alguna cosa hi ha actualment anguniosa en el nostre país és la indiferència general de la massa per les coses de la política i les disputes dels partits. El poble sent inquietuds que no sap formular, però que tampoc no troba cap partit que sàpiga concretar-les.” (p.109)

“Perquè el mal és que tot el que pensen ho diuen, i es passen el dia fent declaracions.” (p.122)

“Poble, el nostre, amb l’esperit feble d’un perseguit, no sap encara trobar la força interior que l’aixequi a la jerarquia de rector, i es complau en aquest paper de desvalgut que troba en el sofriment, real o imaginari, el motiu de la protesta eterna, sense la qual la vida li resulta sense objecte.” (p.211)

“... el plany de no veure amplament reconeguda i respectada pels altres la fortitud i la grandesa que no ens sabem guanyar.” (p.212)

Llegit el dietari d'Hurtado em permeto també de recomanar-vos la relectura del meu article “Catalanisme exigent”. Algun ressò m'ha semblat trobar-hi.

Quatre flaixos polítics més. Primer flaix, la importància del debat educatiu especialment aquest curs. Us recomano al respecte la lectura de l'editorial de La Vanguardia i de l'article de Jaume Graells sobre els espais de benvinguda educativa, així com una visita al web de la llei d'educació de Catalunya.

Segon flaix. El debat sobre immigració. Us recomano la lectura de l'article de Josep Oliver, exigint un debat rigorós al respecte. L'article d'Oliver té com a punt de partida la polèmica sobre les declaracions del Ministre de Treball i Immigració sobre la necessitat de revisar la contractació en origen. El cert és que crec que el Ministre Corbacho té raó. Per una banda, la contractació en origen és el millor mecanisme per assegurar una immigració regulada, les persones que s'hi acullen venen ja amb feina. I per tant és un mecanisme de gran utilitat. Però, d'altra banda, també és cert que no té sentit demanant persones per a feines que ja no existeixen o per cobrir llocs de treball que poden cobrir aturats que ja viuen aquí –molts d'ells immigrants, per cert–. Quin sentit té seguir demanant, per exemple, paletes amb l'actual atur de la construcció? Revisar, actualitzant-la, la contractació en origen dóna també un missatge adequat a les persones que volen migrar en cerca d'un lloc de treball: la situació ha canviat; desgraciadament avui ja no és tan senzill trobar feina, i això durarà encara un temps.

Tercer flaix. Desavinences entre CDC i UDC. El que ja molts sabíem és ara ja vox populi, CDC i UDC tenen orientacions estratègiques diferents. Només ha calgut que es conegués la ponència política que serà discutida en el proper Congrés d'UDC perquè la diferència es posés de manifest. Llegiu al respecte les cròniques a l'Avui, El Periódico, El País i El Punt. I, encara que no hi tingui a veure, o sí?, llegeixo avui com el Partit Nacionalista Basc sembla estar disposat a pactar els Pressupostos amb el PSOE... El PNB sembla tenir clar que a Madrid s'hi va per feina. Sabem que Duran ho té clar. I que Mas, no tant.

Quart flaix. Segon aniversari de les eleccions municipals. Llegiu l'entrevista que li fa El Periódico de Catalunya a Jordi Hereu i l'entrevista que El Punt li fa a Manuel Bustos.

Tres flaixos de política internacional. Primer flaix: novetats a l'SPD. Frank-Walter Steinmeier serà el candidat a Canceller en les properes eleccions generals i dimiteix el president del partit Kurt Beck, que serà substituït per Franz Müntefering (a qui vaig conèixer amb motiu de la primer campanya electoral de Gerhard Schroeder). Llegiu al respecte les cròniques d'Isidre Ambrós a La Vanguardia i de Juan Gómez a El País.

Segon flaix: l'eterna qüestió de l'Orient Mitjà revisitada novament per Xavier Batalla a les pàgines de La Vanguardia.

Tercer flaix: eleccions presidencials als Estats Units. Llegiu la crònica de Mónica C. Belaza a El País sobre el revulsiu que Sarah Palin ha implicat per a la campanya de McCain i l'article de Marc Bassets a La Vanguardia sobre la diferent visió a mig i llarg termini en matèria de política econòmica entre els dos candidats.



ZONA WEB Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Com l'Antoni va més ràpid que jo, avui us he de posar dos ZonaWebs en un. Allà van:

ZW 140 Tags

Sobre l'us de les etiquetes o "tags".

ZW 141 Congrés de nou periodisme

Sobre el Congrés de nou periodisme.

El TC anul·la el referèndum d'Ibarretxe

El Tribunal Constitucional ha anul·lat el referèndum impulsat pel Lehendakari Ibarretxe en una Sentència aprovada per unanimitat.

Zapatero parla sobre la situació econòmica

Aquí trobareu la intervenció del President del Govern sobre la situació econòmica davant del Congrés dels Diputats. En el decurs del debat ha parlat sobre finançament autonòmic dient "no me parece razonable que las Comunidades Autónomas que aportan más reciban una financiación inferior a la media". Els arguments per un finançament just per a Catalunya van fent camí...

La fermesa del President

Comença el curs i torna el meu Diari. El cert és que havia dubtat en algun moment sobre si seria capaç de donar-li continuïtat (dóna molta feina) i, en tot cas, m'havia plantejat la necessitat d'introduir alguns canvis. Per ara comprovareu alguns canvis de disseny, amb l'inestimable ajut de José Crespín, i també comprovareu que les subscripcions via e-mail seran a partir d'ara gestionades per Feedburner (trobareu sempre l'enllaç a la columna de la dreta). Per tant, en el millor esperit d'internet, on tot belluga, poc a poc hi haurà més canvis. Com diria Heràclit, mai no ens banyem en el mateix riu...

Però el meu riu té una font clara, el PSC i, més recentment, el seu 11è Congrés. I per aquí començo, convidant-vos a llegir la nostra Declaració de principis, les nostres resolucions (compte que és un arxiu voluminós...) i el discurs de cloenda del nostre Primer Secretari, que tanta expectativa i alguna inflamació va provocar.

El President de la Generalitat i Primer secretari del PSC parla poc, quan ho fa mai diu una sola paraula de més, però tampoc no deixa espai a l'equívoc. Clar i català. Per seguir la seqüència del seu raonament a l'11è Congrés, podeu llegir la seva intervenció amb motiu de la visita a Montmell (el dia abans del segon aniversari de l'entrada en vigor de l'Estatut i de l'evidència que no s'ha concretat -per manca d'acord entre els Governs de Catalunya i Espanya- allò que s'estableix en el Títol VI de l'Estatut, és a dir, el finançament. Podeu seguir amb la seva intervenció a Vilopriu i acabar amb la intervenció amb motiu de la seva trobada amb el grup de Diputats i Senadors del PSC a les Corts Generals.

Potser a alguns ha pogut sorprendre la fermesa del President Montilla i la seva voluntat de forjar un ampli acord a Catalunya. Però no sé per què ni de què se sorprenen. ¿O és que obliden que la principal obligació del President de la Generalitat és defensar els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, el seu autogovern i les seves institucions i, particularment, l'Estatut? ¿És que es pensaven que el President Montilla oblidaria o negligiria les seves obligacions? ¡Què poc el coneixen els que puguin pensar així!

Sobre el finançament s'ha parlat i s'ha escrit molt. ¡I el que ens queda encara per escoltar i per llegir! Però hi ha tres o quatre coses que cal no oblidar.

Estem parlant de finançament perquè així ho estableix l'Estatut i no per caprici. I cal recordar que l'Estatut és una llei especialment important, perquè ha estat acordada entre el Parlament i les Corts Generals, ha estat aprovada pel Congrés i el Senat i ha estat referendada amb el suport majoritari dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. És una llei plenament vigent i que cal respectar. També estem parlant d'això a causa del fracàs de l'anterior model de finançament, acordat entre els governs de PP i de CiU que per no tenir no tenia ni clàusules de revisió ni mecanismes d'actualització. I que era un model que, malgrat haver incrementat els recursos de la Generalitat, no els fa créixer en l'adequada proporció a les nostres necessitats. Era un model que penalitzava les Comunitats que més aportaven i les que més creixen en població. Vaja, un desastre. Ningú no discuteix de forma objectiva que el model vigent perjudica Catalunya de forma ben significativa. No pot ser que Catalunya acabi rebent menys recursos per persona que altres Comunitats que aporten menys recursos al sistema. Els mecanismes d'anivellament han de funcionar per reduir distàncies no per invertir posicions.

Tampoc no es pot oblidar que la negociació sobre el finançament és bilateral, perquè així ho estableix l'Estatut –i perquè sempre ha estat així– i que això no implica que l'acord no es pugui ampliar o estendre a totes les Comunitats de règim comú que l'acceptin. Com es va fer amb la cessió del 15% de l'IRPF o la posterior cessió del 30% de l'IRPF.

Sobre aquestes qüestions em permeto de recomanar-vos la lectura (que considero gairebé imprescindible, perdoneu la immodèstia) de l'article que vaig publicar al diari El País el passat 27 d'agost. O si voleu una versió més resumida de les meves tesis recollida en l'article que vaig publicar dijous passat a ABC.

La posició del PSC en aquest debat i en aquesta negociació és crucial. D'una banda som el principal suport del Govern català i és el partit del seu president, i d'altra banda participem de forma decisiva en el govern d'Espanya i en el projecte socialista que encapçala Zapatero. Hi ha qui no entén aquesta posició. Doncs bé, és la nostra. I la que ha comptat amb un suport àmpliament majoritari dels catalans. Certament la responsabilitat de vegades és incòmoda, perquè és molt gran. Però és una responsabilitat lliurement assumida i compta amb un més que notable suport ciutadà.

Fora de Catalunya de vegades la nostra posició és vista com un perill per a l'estabilitat. Sembla mentida que no siguin conscients que precisament quan defensem els ciutadans i ciutadanes de Catalunya és quan més estem defensant l'estabilitat política i institucional, per això no deixarem de defensar l'Estatut i un sistema de finançament just. I a Catalunya la nostra posició és criticada pels que estan més obsedits en fer caure el govern Zapatero o en posar-lo en dificultats que no pas en aconseguir un bon acord de finançament. No els seguirem en l'estratègia de tirar de la corda amb l'únic objectiu que es trenqui, perquè això seria un pèssim servei a Catalunya.

Seguirem treballant amb fermesa per assolir un bon acord, que honori l'Estatut, que pugui fer front a les necessitats i exigències dels catalans i que sigui just per a Catalunya. Seguirem intentant fer-ho amb la màxima unitat política possible. I també amb la màxima intel·ligència i discreció, que és la millor garantia d'un bon resultat. I que ningú no esperi que expliquem per endavant l'estratègia, ni que ensenyem les cartes (les xifres), ni que fem gestos de cara a la galeria. Som conscients que la ciutadania vol resultats i que serà precisament sobre els resultats que jutjarà quin ha estat el capteniment de cadascú.

Per acabar el comentari sobre temes de política catalana no se m'acut millor manera que recomanar la lectura d'un article del mestre Lluís Foix publicat a l'Avui. Són reflexions com aquestes les que ens calen, i no titulars d'un dia que s'obliden l'endemà.

La política espanyola està dominada per l'empitjorament de la situació econòmica. En aquest sentit cal donar molta importància a l'evolució de l'atur. Veieu la crònica de C. Pérez i L. Abellán a El País. També té interès repassar els reptes als que s'enfronta a Zapatero. Fernando Garea a El País parla de la necessitat d'arribar a cinc grans pactes. Sobre la situació econòmica podeu llegir l'entrevista de Joan Tàpia a David Vegara, Secretari d'Estat d'Economia, i la que li fa avui Jordi Barbeta a La Vanguardia a Celestino Corbacho, que parla també del finançament i del paper del President Montilla en aquesta negociació. He trobat molt suggestives les reflexions sobre la situació econòmica de Pedro Nueno i Emilio Ontiveros publicades avui, respectivament, a La Vanguardia i El País. També us pot interessar l'article d'Elviro Aranda sobre una eventual reforma de la llei electoral espanyola.

Estic seguint amb molt interès la campanya de les eleccions presidencials nordamericanes, que se celebraran el proper 4 de novembre. He seguit via Internet les dues Convencions i cada dia visito RealClearPolitics per fer-me una idea de com estan les coses. El cert és que serà una cursa ben apretada. Obama sembla anar per davant però McCain ha retallat distàncies i en triar la Governadora d'Alaska Sarah Palin com a candidata a la Vicepresidència està mobilitzant la tradicional base republicana que el troba massa independent. A RCP diuen que a dia d'avui Obama guanyaria amb 273 vots electorals (el sistema nordamericà implica que el guanyador a cada Estat suma els vots d'uns “grans electors” que són els que en definitiva voten el president) davant dels 265 de McCain. és una distància molt petita. Sols cal recordar que Kerry hauria arribat a ser president guanyant a Florida o Ohio. I que Gore hagués arribat a la presidència si hagués guanyat a l'Estat en que va néixer (Tennessee). Jo encara estic traumatitzat per la meva experiència personal. Vaig estar a la Convenció Demòcrata de 1988 que va triar com a candidat Mike Dukakis, Governador de Massachusetts. En acabar la Convenció portava un avantatge de vuit punts i al novembre va perdre estrepitosament davant el primer Bush a causa, entre d'altres coses, d'una campanya ferotge i bruta contra la seva política de permisos penitenciaris i la seva oposició a la pena de mort.

La Convenció Demòcrata va ser una exhibició de professionalitat i de disciplina de missatge, amb els Clinton jugant a fons a favor d'Obama. El magnífic discurs d'Obama va electritzar els seus seguidors (tot i que hi ha qui li retregui que va fer un discurs pensant només en ells). La Convenció Republicana, que va patir la distorsió creada per l'huracà Gustav, potser no va ser tan mil·limetrada però va servir de caixa de ressonància del missatge de Joe Lieberman (antic candidat demòcrata a la Vicepresidència amb Al Gore) en favor de McCain i a la presentació de la nova estrella republicana, la Governadora Palin que amb un discurs tan conservador com desacomplexat, vist per gairebé tanta gent com el d'Obama, va trencar amb una certa resignació del seu partit. Amb l'ambient caldejat, McCain, el “veritable heroi americà”, “l'únic que de veritat ha lluitat pel seu país” (cal recordar que va ser abatut mentre bombardejava Hanoi, empresonat i torturat pels nord-vietnamites, va rebutjar que el deixessin anar abans que altres presoners de guerra i que, al cap dels anys, va preconitzar la reconciliació dels Estats Units amb Vietnam) va fer un discurs menys brillant però no menys eficaç, en recerca del vot dels indecisos.

Sobre aquesta qüestió us recomano que llegiu els articles d'Antoni Gutiérrez-Rubí, Manuel Castells, Timothy Garton Ash i la crònica d'Antonio Caño publicada avui al diari El País. Trobareu també interessant la reflexió de Joseph E. Stiglitz que defensa de forma abrandada que la millor recepta per superar l'actual situació econòmica nordamericana (i mundial) és la de l'esquerra. I també us agradarà la reflexió de Paco Seoane sobre la dreta mediàtica nordamericana que, desgraciadament, té alguna semblança amb la del nostre país.

En aquest estiu s'han produït també altres esdeveniments importants en l'esfera internacional. La celebració dels Jocs Olímpics de Beijing i les conseqüències de l'aventurerisme del President de Georgia i de la reacció hegemonista de Rússia. Respecte de la nova dimensió mundial de la Xina com a gran potència llegiu la crònica de José Reinoso publicada al suplement Domingo d'El País. Sobre la crisi georgiana i caucàsica podeu llegir els articles de Fred Halliday, Juan-José López Burniol, Carlos Nadal i Josep Piqué.

La setmana vinent celebrarem la Diada nacional de Catalunya. Serà sens dubte una Diada marcada pel debat i la negociació sobre el nou sistema de finançament. Per fer-vos una idea podeu llegir els Manifestos que amb motiu de la Diada han aprovat Comissions Obreres i UGT.



ZONA WEB Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Com l'Antoni va més ràpid que jo, us he de posar tres ZonaWebs en un. Allà van:

ZW137
Sobre Iwith, fundació internacional que utilitza informació tecnològica per ajudar al progrés de diversos països.

ZW138
Sobre la Convenció Nacional Demòcrata.

ZW 139
Sobre comunicació política.