La claredat de Montilla

Avui La Vanguardia publica una entrevista al President José Montilla realitzada pel seu director José Antich. És una lectura imprescindible que va molt més enllà dels titulars “Quan negocio amb Zapatero no som del mateix partit” i “No ens podem permetre començar l'any sense tenir un pacte de finançament”. El President de la Generalitat repassa la gestió del govern de Catalunya, es mostra convençut que s'assolirà un bon acord de finançament, explica a fons la situació econòmica, les perspectives pressupostàries, el paper del PSC en la política espanyola, la política hidràulica i l'aplicació de la llei de la dependència. No us la perdeu sota cap concepte.

Aquesta setmana ha cridat particularment l'atenció l'anunci de la reunió de dues delegacions d'Unió Democràtica de Catalunya i del PSC encapçalades respectivament per Josep Antoni Duran Lleida i José Montilla, el proper divendres dia 14 de novembre a les cinc de la tarda a la seu central d'UDC. L'anunci ha creat malestar a CDC i ha encès algunes especulacions sobre canvis en profunditat en la política catalana que personalment considero injustificats. Llegiu al respecte la crònica de Josep Garriga a El País, i els articles d'Enric Marín (“El somni de la 'sociovergència'”), Joan B. Culla (“El que és previsible i el que és sorprenent”), Joan Manuel Perdigó (“No hi ha voluntaris per a la gran coalició”), i Joan Tapia (“És Duran el Cambó del segle XXI?”). Podeu trobar també interessant l'entrevista que em fa Mayka Fernández a l'Avui. Per cert, el director de l'Avui, Xavier Bosch, ha anunciat que deixarà la responsabilitat que ha exercit al llarg d'un any a finals de novembre.

Hi ha comentaristes que posen de relleu les dificultats que travessa la relació entre el govern de Catalunya i el govern d'Espanya. Com a mostra podeu llegir l'article de Joan Tapia, “Dos gestos de Montilla”. També trobareu interessant la defensa dels Espais de Benvinguda Educativa que fa la regidora de Vic, Anna Erra. I, sobretot, l'article de Ferran Mascarell “Catalanisme vintiuncentista”. Crec que cal seguir molt de prop l'esforç de Ferran Mascarell per una revisió en profunditat del catalanisme que asseguri la seva vitalitat en aquest segle.

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el Congrés del PSC de Barcelona en el que s'ha produït un important relleu a la Primera Secretaria, de Joan Ferran a Carles Martí. És de destacar la qualitat de la ponència marc que ha servit de base a les discussions congressuals. Podeu llegir també les cròniques de Vicenç Planella a El Punt, de Lluís Mauri (I i II) a El Periódico de Catalunya, i de Lluís Sierra a La Vanguardia, i les entrevistes a Joan Ferran realitzades per Joan Tapia, Miquel Noguer i Àlex Gubern. El President del PSC de Barcelona és l'alcalde Jordi Hereu, la Viceprimera secretària és Isabel López i el Secretari d'Organització, Albert Aixalà.

Sobre política espanyola us convido a llegir els articles de Josep Ramoneda (“Garzón, la dreta i el franquisme”), Isidre Molas (“L'esquerra catalana i l'Espanya de tots”), Javier Rojo (“Senat i Tribunal Constitucional”), José Antonio González Casanova (“Un català a la cort constitucional”), Patxo Unzueta (“No estem per tonteries”, on critica el curiós eslògan “contra deslocalitzacions, autodeterminació”) i Javier Pradera (“Pressupostos per a la crisi”).

El suplement Cultura(s) de La Vanguardia, ha dedicat un important espai al debat sobre la nova realitat valenciana. Considero molt important seguir-lo i us convido a llegir els articles que hi van escriure Josep Vicent Boira i Enric Juliana.

Sobre la polèmica al voltant de la Justícia i les accions reivindicatives de jutges, magistrats i secretaris judicials us convido a llegir l'editorial d'El País (“Fronda corporativista”) i els articles de Javier Pérez Royo (“Responsabilitat efectiva”) i Maria Sanahuja (“No ens el mereixem”).

Sobre la situació econòmica al nostre país podeu llegir els editorials d'El País (“Depressió en l'ocupació” i “Espanya no hi pot faltar”) i, molt especialment l'article de Mariano Guindal “Deu mesures per a superar la crisi” publicat al suplement Dinero de La Vanguardia.

Però la dimensió de la crisi és mundial, i les reflexions més profundes sobre la mateixa tenen un caràcter global. He trobat força interessant l'article en francès de Michel Aglietta “10 claus per a comprendre la crisi” publicat a Le Nouvel Observateur. Trobareu també molt interessant l'article d'Emilio Ontiveros “Lo financiero y lo real”. Resulta imprescindible llegir l'article de Joaquín Estefanía “El món després del 'crash'” publicat avui a les pàgines d'Economia d'El País. Per cert, l'editorial del suplement Negocios d'El País “Caída hacia la depresión” ens adverteix que el pitjor encara no ha arribat.

En tot cas el que resulta evident és el fracàs definitiu del neoliberalisme i el qüestionament radical d'un sistema basat exclusivament en la recerca del màxim benefici individual, que inevitablement porta a l'apoteosi de l'egoisme i la cobdícia. Podeu llegir al respecte aquest article de Robert Skidelsky en anglès publicat a “The Times” amb el títol “Un crash impossible va retornar Keynes a la vida”. En el mateix sentit podeu llegir l'article de Mariano Guindal “Keynes contra Hayek” i el contundent article de Paul Samuelson “Adéu al capitalisme de Friedman i Hayek”.

Trobareu també molt interessants les reflexions de Miguel Angel Liso (“La regeneració del capitalisme”), Josep Ramoneda (“La refundació del capitalisme”), Marco Schwartz (“I ara què?”) i Ignacio Escolar (“Els 7 pecats capitalistes”).

La gravetat de la crisi mundial ha posat també de relleu que la feblesa d'Europa dificulta la defensa del seu model social i que per això cal rellançar el projecte europeu. Llegiu al respecte les reflexions de Juan José López Burniol i Lluís Bassets. Com a contrapunt més optimista, Jean-Marie Colombani. I, sembla, l'esquerra reacciona a Itàlia. Ens ho explica Raimon Obiols en el seu bloc.



A menys de deu dies, la campanya electoral nord-americana arriba, ara sí, a la recta final. Totes les enquestes assenyalen una clara victòria de Barack Obama tot i que la prudència aconsella no cantar victòria abans d'hora. M'estic pensant si anar a Washington per veure-ho in situ... Hi ha enquestes per a tots els gustos, n'hi ha que redueixen la distància a 4 o 5 punts i n'hi ha que arriben a assenyalar un avantatge d'Obama de 13 punts, però com ell mateix va advertir les enquestes “nacionals” diuen ben poc ja que estem davant de 50 eleccions, una per Estat. En aquests moments Obama està per davant a Estats com Florida, Pennsylvania i Ohio que li assegurarien una àmplia victòria en afegir-se als Estats de les costes Est i Oest on els Demòcrates han guanyat en les eleccions de 2004 i 2000.

En tot cas la batalla no ha acabat. Us convido a llegir dos articles en anglès sobre la fase final de la campanya dels dos candidats, el de Joe Klein a Time explicant perquè li van bé a Obama les coses i el molt interessant article de Karl Rove al Wall Street Journal en el que explica amb quin missatge McCain podria encara guanyar. Com ja us anunciava diumenge passat, Colin Powell va anunciar el seu suport a Obama, en una entrevista que li fa Antonio Caño explica per què. Lluís Foix parla del factor racial en la campanya, Carlos Mendo explica com els propis errors de McCain han ensorrat la seva campanya, Paul Krugman explica per què la proposta econòmica d'Obama és millor a la de McCain per molt que el candidat republicà utilitzi l'argument de “Joe el lampista” hostil a la política fiscal defensada pel candidat demòcrata, Timothy Garton Ash ens explica com la campanya es mou entre la por (fins i tot el temor a que Obama sigui víctima d'un assassinat) i l'esperança, i Lluís Bassets explica com la campanya de McCain està jugant la carta d'una victòria demòcrata molt àmplia com a argument per frenar Obama.

Un article de Joan Subirats sobre “Política i comunicació 2.0” i la intervenció de Josu Jon Imaz a les jornades Sociedad-Red en la que vàrem compartir un diàleg convidats per Antoni Gutiérrez-Rubí (aquí teniu la meva intervenció) em serveixen de pretext per saludar l'elecció de José Rodríguez com a responsable de ciberactivisme en la nova executiva del PSC de Barcelona encapçalada per Carles Martí.

Per commemorar el Dia Mundial de la Quequesa (“tartamudez”) us convido a llegir l'entrevista que li fa Teresa Pérez a El Periódico de Catalunya, al meu amic Adolfo Sánchez, president de la Fundació TTM.

Per acabar, quatre flaixos de cultura. La crítica de Josep Ramoneda del llibre de Lluís Bassets sobre la fracassada presidència Bush del que ja us vaig parlar la setmana passada, l'article del president de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué, sobre la xarxa de biblioteques, la crítica de José Andrés Rojo i José Carlos Mainer del darrer llibre de Ferran Gallego sobre La transició espanyola, i la crítica de Carles Gámez sobre el darrer disc de James Taylor (que és un cantant nord-americà que m'encanta, i que ara combino amb el cantant anglès que he descobert recentment, James Morrison).



“Perles” del programa Polònia emès el 23 d'octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).

LES PERLES
- Dʼaixò sí que seʼn pot dir evolucionar. Solbes gener 2008: "En ningún caso se puede hablar de crisis"; març 2008: "Desaleración transitoria"; maig 2008: "Fuerte desaceleración"; juliol 2008: "Crecimiento muy cerca de cero"; setembre 2008: "Riesgo de recesión". Què vindrà ara??? Febrer 2009: "Los bancos están en quiebra, la bolsa de ha unido y han bajado los cuatro jinetes del Apocalipsis, estamos cerca del Armaggedon pero yo prefiero no hablar de crisis..."

- El President Bono i la seva peculiar manera de corregir les votacions, jugar a marcianitus amb el marcador electrònic, i convertir en positius els vots negatius als Pressupostos, mireu, mireu.

EL PITJOR (per repetit)
- El triangle amorós ZP-Mas-Duran. Molt pesat.

EL PITJOR (per sinistre)
- Exclusiva, reunió del Constitucional. Són uns freakies sinistres als que no seʼls pot esmentar "Catalunya"

EL MILLOR
- Chicho Solbes i Groucho Rajoy a... "Una Nit a lʼÒpereta" dels germans Marx en versió "Retallem lʼEstatut". Amb lʼaparició estel·lar de Harpo Montilla.
- Solbes i Rajoy fan una lectura conjunta del que ells anomenen "Lestátut":
GR: La Comissió Mixta.... bilateral.... finançament autonòmic.
CS: No sé, quisiera volver a oirlo.
GR: La Comissió Mixta.... Oiga, si quiere lo recortamos.
CS: Perfecto, porque es muy largo. Qué nos queda ahora?
GR: LʼEstat ha de garantir... en lʼordenació de rendes per càpita...
CS: Esto sí que no me gusta nada.
GR: Pues no vamos a discutir por eso. [Toma retallada altre cop, i així successivament fins que lʼun per lʼaltre ja no queda re de re]
En aquest moment entra Harpo Montilla dient que això crearà "desapegu" a Catalunya, i Solbes li diu "tu no eras el mudo?". "Sí, sempre he estat amant dels fets, no paraules".

KA FORT
- La batalla per la memòria de Companys... Montilla intenta posar pau entre Carod i Saura amb una idea brillant, enviar el procés a Companys al Constitucional ..... peeeeeerò dins dʼunes tapes on hi posi "Estatut de Catalunya". Així lʼanul·laran "en menus que canta un gallu"

MALAGUANYAT
- Saura troba a les golfes dʼIniciative les relíquies del PSUC: "No mʼemocionava tant des que vaig aprendre a fer cuscús amb el wok". Hi és tot, la faç i el martell, el Nuclears no gràcies, les americanes de pana... La idea era bona però el gag decau amb lʼarició del Joan Herrera, la seva bici, i el Llamazares com si fos ET Mi caaaaaaasa.

POLONEWS
- El consell del Gran Tomàs Molina i la seva obsessió per la plaça major de Vic: "Si volen saber si plou o fa sol, facin el que sʼha fet sempre, treure el cap per la finestra."

SURREALISTA
- El Rei fa de cangur dels nets: "Portaros bien o vendrá el tito Marichalar." La Reina també es queixa "Somos abuelos estresados, gracias." I sobre el Monegal diu que la família reial és un símbol de la decadència del tripartit (?!)

LA IMATGE DE LA SETMANA (que no veurem mai)
- Franco arribant al jutjat citat per Garzón: "Soy inocente... tengo testigos, pregunten a Manuel Fraga... Masones, al paredón!"

ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- La Terribas llegint un titular del Kyoto Times en japonès. Era una xorrada el gag, però ella s’ho val.



ZW 147 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://euroalert.net/

Euroalert.net ofereix informació sobre la Unió Europea que està disponible per subscripció via web, amb eines i widgets que permeten l’usuari mostrar la informació que l’interessi a la seva pròpia plana web de manera molt senzilla i ràpida. Entre el contingut que es pot mostrar trobem: noticíes d’actualitat de la UE, convocatòries de propostes o programes i iniciatives comunitàries. Només es necessita instal·lar el codi a la pàgina web i Euroalert Free Widget mostra el contingut actualitzat completament gratis i sense límit de temps. A la pàgina de Euroalert s’ofereix, també, un directori de blocs sobre la Unió Europea molt divers, on es tracten tota mena de temes sota la classificació de blocs Independents, Institucionals o Altres.

ZV (Zona Vídeo). EUTube és el canal de vídeos de la Unió Europea a YouTube on podem trobar, entre altres continguts temàtics, documentals relacionats amb la seva història o la seva activitat i entrevistes a diferents comissaris europeus. El seu objectiu: explicar a la ciutadania les accions i les polítiques de la UE.

Responsabilitat

Avui vull començar pel procés de renovació de les estructures territorials del PSC. Com no fan gaire soroll, no són notícia... Però el cert és que la renovació del socialisme català es va produint de forma alhora gradual i permanent. Ho reflecteix Neus Tomàs en aquesta crònica publicada a El Periódico de Catalunya. En una conversa telefònica que varem mantenir ahir al vespre Pepe Zaragoza em comunicava feliç que tot havia anat molt bé. Jo, per la meva banda, havia anat a Solsona, per celebrar el segon aniversari del PSC del Solsonès. Si algú li hagués a Joan Reventós que els socialistes hauríem avançat tant en aquesta comarca no s'ho hagués cregut (participem en el govern municipal dels municipis on hi viuen el 75% dels solsonins i les solsonines). El cert és que el PSC és un projecte en expansió i en un procés constant de millora i renovació. Ens en sentim legítimament orgullosos. Per cert, no deixeu de visitar el lloc web del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, situat a Solsona, que és el lloc on vàrem celebrar l'acte polític. Així podreu comprovar la vitalitat de la comarca del Solsonès i la seva projecció de futur.

El President Montilla, en la seva qualitat de Primer secretari del Partit, va ser present als Congressos del PSC del Camp de Tarragona i de les Comarques de Lleida. Clicant sobre el nom de les Federacions hi trobareu les seves intervencions amb el seu anàlisi de la situació política i econòmica i assenyalant les prioritats del nostre partit en els mesos a venir.

José Montilla va aprofitar per explicar la nostra posició contrària a les esmenes a la totalitat als Pressupostos Generals de l'Estat presentats pel govern Zapatero. Algú es pot confondre si pensa que la setmana vinent s'aproven els pressupostos generals de l'Estat. No és així. La setmana vinent s'inicia el seu tràmit parlamentari votant les esmenes a la totalitat. Si aquestes esmenes tiressin endavant el projecte seria retornat al govern obrint-se un període de forta inestabilitat política que, a més, actuaria de forma negativa sobre una situació de gran incertesa econòmica. L'aprovació dels pressupostos es produirà el mes de desembre, després dels corresponents debats d'esmenes al Congrés i al Senat. Votarem en contra de l'esmenes a la totalitat, doncs, per convenciment i per responsabilitat. Per convenciment que aquest govern i aquests pressupostos són els que millor serveixen l'interès de Catalunya i Espanya, els que millor ens preparen per afrontar la crisi econòmica, i els que millor garanteixen la continuïtat de les polítiques socials. El projecte de pressupostos, a més, contempla ja l'aplicació per a l'any 2009 del compromís d'inversió de l'Estat a Catalunya en aplicació de la Disposició addicional tercera de l'Estatut, que suposa per a l'any que ve 4.626 milions d'euros.

Per tant, tot i que encara no s'ha arribat a un acord sobre finançament, creiem que afavorir la derrota del Govern Zapatero davant del PP no serveix l'interès dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Fa quinze dies el Parlament de Catalunya aprovava una resolució per emmarcar el procés de negociació del nou finançament. Quin sentit tindria fer caure el govern amb el que tenim el mandat estatutari i parlamentari de negociar? Certament, també votarem en contra de les esmenes de devolució dels Pressupostos generals de l'Estat per un elemental sentit de responsabilitat. La responsabilitat de no afegir incertesa a una ja prou difícil situació econòmica. La responsabilitat a la que feia referència l'editorial de La Vanguardia del passat dia 13 i la mateixa responsabilitat amb la que els socialistes actuarem en totes les institucions en les que estem presents, tal i com ahir va anunciar Zapatero després de la reunió del Consell Territorial del PSOE i com els socialistes catalans acordarem demà amb tota probabilitat en la reunió de la Comissió Executiva del PSC.

Hi ha certa polèmica al voltant de quina ha estat l'actitud de CiU al respecte del debat pressupostari a Madrid. Fins al punt que Zapatero, en una entrevista publicada avui al diari Público, afirma sentir-se defraudat per l'actitud de CiU “que en esta coyuntura económica ha dejado de ser ese partido constructivo de la responsabilidad”. Com se sap, CiU té 10 vots decisius al Congrés dels Diputats. I, per ara, només han servit per incrementar el poder negociador del Partit Nacionalista Basc i del Bloc Nacionalista Gallec. Aquest sembla el sentit de la Galeuscat d'Artur Mas, aixecar el nivell reivindicatiu perquè altres Comunitats s'enduguin el rendiment de la negociació. Com en efecte així ha estat en la negociació entre el Govern d'Espanya, PNB i BNG. És evident que la decisió de comprometre's més en la governabilitat espanyola és difícil per CiU en aquesta etapa en que està a l'oposició a Catalunya. Però molta gent es pregunta quin sentit té que CiU renunciï a fer valdre els seus vots al Congrés dels Diputats en un moment tan transcendental des del punt de vista polític i econòmic. S'ho pregunta també Carles Duarte en l'article “Pactes a contracor” publicat a El Periódico de Catalunya, tot considerant els arguments a favor i en contra. La qüestió és: no faria millor CiU abstenint-se en la votació de les esmenes a la totalitat i mantenir intacta la seva capacitat negociadora a partir de les esmenes parcials?

Certament a CiU ben segur no tothom veu les coses de la mateixa manera. Aquest cap de setmana s'ha celebrat amb èxit el 24è Congrés d'Unió Democràtica de Catalunya que ha confirmat la línia política i el lideratge de Josep Antoni Duran Lleida. Podeu llegir al respecte l'editorial de La Vanguardia sobre “El perfil propi d'Unió”, la crònica de Lluís Mauri i Neus Tomàs a El Periódico de Catalunya, i l'article de Toni Bolaño a La Razón, que apunta a les dificultats que té Duran per treure el màxim rendiment del pes de CiU a Madrid a causa de les restriccions imposades per Artur Mas.

També han estat notícia les discrepàncies entre els governs de Catalunya i Espanya sobre l'aplicació de la llei de la dependència. Per fer-nos una idea prou aproximada de la qüestió cal tenir present que la Generalitat gastarà enguany uns 500 milions d'euros en prestacions i serveis derivats de l'aplicació d'aquesta llei mentre l'Administració General de l'Estat en dedicarà 130. L'objectiu inicial de la llei era promoure un pagament a terços entre usuaris, Comunitats Autònomes i Administració General de l'Estat, mentre que avui grosso modo, els usuaris aporten un 12%, l'Estat el 20% i la Generalitat un 68%. Les causes d'aquesta distorsió són variades. Per exemple, l'import de les pensions fa difícil pensar que els usuaris estiguin en condicions d'augmentar significativament les seves aportacions. Tampoc eren correctes les previsions de la Memòria econòmica de la Llei que preveia que el 2008 hi hauria a Catalunya unes 36.000 persones compreses en el grau III de dependència, mentre que a finals de juliol ja se n'havien avaluat 46.000. També han quedat curtes les previsions dels costos de prestació dels serveis. Cal, doncs, revisar els mecanismes de finançament de la llei i, probablement, incloure'ls en el sistema de finançament de les Comunitats Autònomes.

Acabo amb quatre flaixos d'interès. La polèmica aixecada per manipulació històrica que es va produir amb motiu de l'homenatge a Lluís Maria Xirinacs, quan es va pretendre presentar la manifestació de febrer de 1976 com una manifestació independentista quan era una manifestació en favor de l'amnistia. Llegiu al respecte l'imprescindible article d'Andreu Mayayo. Us recomano també la lectura de l'article de Jaume Graells sobre la proposta d'avaluar els alumnes al final de la Primària i l'article d'Enric Marín que porta el títol “Esquerra i 'montillisme'”.

La política espanyola ha girat bàsicament al voltant dels esforços per fer front a la crisi. L'editorial d'El País del dia 14 d'octubre subratllava la coincidència de plantejaments del govern espanyol amb els realitzats per Gordon Brown que, com veurem després, ha emergit com a líder mundial per la seva manera d'enfrontar la crisi financera britànica i de liderar també la resposta europea i internacional. Joan Tapia es fa precisament ressò d'aquesta coincidència entre els plantejaments de Brown i Zapatero. Finalment Rajoy es va haver de rendir davant l'evidència que les propostes de Zapatero no podien ser desqualificades com “ayudar a sus amiguetes” ja que es corresponien amb les que han acabant prenent tots els països desenvolupats. Veieu al respecte la crònica de Luis Rodríguez Aizpeolea i Carlos E. Cué i l'editorial d'El País. Jo vaig criticar la posició de fons de Rajoy sobre aquesta qüestió en un article publicat a ABC.

Tot i que com assenyalaven Luis Rodríguez Aizpeolea i Carlos E. Cué en una altra crònica a El País, Zapatero pensava abordar aquesta qüestió, la cimera amb Rajoy a La Moncloa no va servir, però, per desbloquejar la renovació del Tribunal Constitucional, que ha topat amb el frau de llei perpetrat pel PP en utilitzar de forma sectària la capacitat de proposta de noms per part de les Comunitats Autònomes. Es dóna la circumstància que, com assenyala una crònica de Juanma Romero a Público, un dels dos únics candidats proposats pel PP (que en podria haver proposat com a mínim una dotzena) ni tant sols compleix amb els requeriments assenyalats.

Una altra font de conflictes per Rajoy: la desavinença entre UPN i PP, precisament a causa de la posició de la primera en la votació de les esmenes a la totalitat dels Pressupostos Generals de l'Estat, amenaça la unitat de la dreta navarresa. Veieu al respecte l'article de Javier Pradera.

La banca espanyola pensa acollir-se al pla dissenyat pel govern espanyol com explica aquesta crònica d'Íñigo Barrón. Com a mostra de la posició dels banquers espanyols podeu trobar altament interessant la intervenció d'Emilio Botín, president de Banco de Santander, a la Conferència de Banca Internacional. Per cert, trobareu magnífica l'entrevista a Luis Angel Rojo, governador del Banc d'Espanya del 1992 al 2001 i avui Conseller independent del Banco de Santander. L'editorial d'El País d'avui mateix assenyala la tasca urgent de normalitzar el crèdit cap a les empreses. Finalment, no us perdeu la gran entrevista que li fan avui Ignacio Escolar, Amparo Estrada y Marco Schwartz al President Zapatero al diari Público.

Però de fet la setmana va començar amb la bona notícia de l'acord europeu per impulsar una acció coordinada per fer front a la crisi financera. Una acció coordinada que tothom coincideix a assenyalar que segueix l'estela fixada per Gordon Brown en aquest article publicat a The Times (que trobareu en la versó castellana publicada per El Economista). Lluís Uría a La Vanguardia i Andreu Missé i C. Galindo a El País descriuen els eixos fonamentals del pla europeu. Rafael Ramos explica com el govern britànic ha pres el control dels grans bancs en aplicació estricta de la doctrina Brown. Els editorials d'El País i La Vanguardia expressen el seu respectiu suport al pla. Paul Krugman, nomenat aquesta setmana Premi Nobel d'economia, es lloat per Joan Tapia i presta el seu suport als plantejaments de Gordon Brown que, segons Walter Oppenheimer, ha ressuscitat políticamente gràcies a la crisi global.

Trobareu força interessant l'entrevista que li fa Beatriz Navarro a Joaquín Almunia per a La Vanguardia. Andreu Missé explica com Europa proposa reformar les finances globals i les mesures que prendrà la Unió Europea per a protegir l'ocupació i la indústria. Bernardo de Miguel a Cinco Días explica que Europa proposa una supervisió multilateral dels grans bancs i Beatriz P. Galdón també a Cinco Días es fa ressò de la baixa de l'euríbor (que Luis A. Rojo demana que segueixi baixant, amén). La Vanguardia editorialitza sobre el fet que Europa fructifiqui precisament en moments de crisi.

La crisi financera global i els esforços per a fer-hi front està despertant un interessant debat que cal seguir de prop. Llegiu per exemple els articles d'Enrique Gil Calvo sobre el reflux del mercat, d'Antonio Gutiérrez Vergara sobre el creixement dels damnificats reals, d'Antonio Papell sobre la necessitat de supeditar l'economia a la política, de Robert B. Zoellick sobre la modernització del multilateralisme i els mercats, de Manuel Castells sobre la necessitat d'invertir més en la vida que en la borsa, de Thomas Friedman explicant per què es tan important el com s'afronta la crisi, de Michel Wieviorka sobre la necessitat de redescobrir l'Estat social, de Paul Krugman afirmant que és l'hora de la política fiscal, i de Carlos Nadal sobre la necessitat d'anar al fons del problema i refundar el capitalisme. Trobareu molt interessants també les entrevistes a George Soros, Joseph Stiglitz i Alain Minc.

Ens acostem a tota màquina a les eleccions presidencials nordamericanes del proper 4 de novembre (com cada quatre anys el primer dimarts després del primer dilluns de novembre, tal com estableix la Constitució dels Estats Units). Cada dia tenim més enquestes, més notícies, més anuncis televisius o distribuïts per la xarxa, més comentaris. Només cal seguir Real Clear Politics o PoliticsHome. També hi haurà qui vulgui seguir el tracking diari de Gallup. O el bloc de Lluís Bassets (pare de'n Marc Bassets de qui recomano un magnífi article més endavant). Aquí trobareu les dues entrades dedicades al darrer debat Obama-McCain, Duelo bajo el sol i A la desesperada. Les perspectives són enormement positives per Barack Obama, que va guanyar clarament el tercer i darrer debat amb John McCain, que es va presentar especialment agressiu, tot i que convé no cantar victòria abans d'hora com el mateix Obama repeteix una i altra vegada. Avui mateix Obama ha obtingut un nou suport de gran impacte, Colin Powell! No cal dir que estic dedicant mitja hora diària a seguir el procés. Avui us convido a llegir el magnífic article de Marc Bassets “Raça o classe?”, l'entrevista d'Eusebio Val a George Lakoff i l'article de Joaquín Estefanía sobre les tesis de Paul Krugman sobre les eleccions i la política nordamericana.

Hem d'agrair Sami Naïr el seu suport a la candidatura de Barcelona com a seu de la Unió Euromediterrània impulsada per Sarkozy, repte especialment difícil. També la ciutat de Barcelona segueix teixint aliances amb altres ciutats, com el lobby de vuit ciutats que impulsa el compromís de França amb l'alta velocitat.

Trobareu també interessant la carta oberta de Paolo Flores d'Arcais al Cardenal Rouco Varela, la crònica de Juan Gómez sobre com l'SPD afrontarà les properes eleccions generals a la República Federal Alemanya i la meva intervenció en un col·loqui sobre la Societat xarxa amb Josu Jon Imaz i Antoni Gutiérrez Rubí.



Acabo amb algunes recomanacions culturals. Tres llibres. El de Lluís Bassets sobre com la presidència Bush ha destruït l'ordre internacional, “La oca del señor Bush” editat per Península (podeu llegir un elogi del llibre a un article de Sami Naïr), el darrer llibre traduït al castella de George Lakoff, “Puntos de reflexión. Manual del progresista” editat per Península (podeu llegir una ressenya de Manolo Rico), i Cartas desde la ausencia de Emma Riverola, publicat per Seix Barral, podeu llegir la crònica de Carles López a El Periódico de Catalunya d'un acte de presentació que va comptar amb la presència de Joan Barril.

I l'obra d'una amiga meva, Carme Solé Vendrell. Divendres acabava l'exposició al Col·legi de Periodistes d'uns quadres pintats sobre pàgines de diaris, lligant el contingut de la informació a la il·lustració superposada. Aquí sota en trobareu dos. No sé si els diaris que de forma involuntària són la base de la creació ens regalaran algun dia làmines amb les pintures de la Carme. Però n'estic convençut que molts lectors ho agrairien.

“Perles” del programa Polònia emès el 16 d'octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).

LES PERLES
- El Rei es presenta al despatx de la Chacón perquè vol provar lʼúltim eurofighter dʼaquests del "coñazo" del desfile, però ella no seʼn refia: "Usted es experto en cazas?" El Rei: "300 cadáveres de oso pardo lo atestiguan". I ala, tots dos en plan "Top gun".

- En Pujol plega i ha de recollir el despatx..... pobre, si encara no ha acabat de tancar la porta que lʼOriol ha muntat una bona festa! i deia que ell no sabia que lʼArtur el volia fora...

- El Ferran Adrià busca el gourmet desaparegut que ens va tenir entretinguts [i encara no entenc perquè] aquest estiu. Però ell ja sap com evitar que es torni a escapar ningú sense pagar... implantant els comensals una ˮmicroxipˮ de patata.

EL PITJOR
- La Teletienda trampa que es munten ZP i Solbes per pillar pasta dels contribuents. Aaaaaala!

EL MILLOR
- Soraya Palin vs. la Thatcher de Lavapiés "Hola, perdedores"

LA VENJANÇA
- El Papa emprenyat amb Pujol perquè el vol fer fora de la feina, ossea, del Polònia. I Pujol sʼhi torna: "Impostor, fals profeta!"

KA FORT
- Com que és lʼaniversari dels Mossos aquests ho celebren convidant un conductor pringat amb una copeta de cava, amb la qual el tio sʼanima, els Mossos sʼemprenyen, i lʼacaben atunyinant i multant i esbroncant... aaaaaala!

LA NOVETAT
- Helena Rakosnik, que parla iguaaaaaaal que el seu marit
- Ana Hernández, que parla iguaaaaaaal que el seu marit

LA PICADA D’ULLET
- Rajoy: "En el desfile me lo pasé chupi."

POLONEWS
- Raquel Sans: "Moment de parlar de política catalana" I va i tots dos es posen nassos de pallasso.... ala!

ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- Mani fatxa a Madrid el 12 d’octubre. A part dels típics d’estètica skin hi ha un parell de jutges del Constitucional, amb toga i tot.



ZW 146 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://netes5.blogspot.com/

Els propers 23 i 24 d’octubre tindran lloc a Madrid les Jornades Net.es 5 "Accessibilitat i noves tecnologies a la societat xarxa. El paper de la societat civil", organitzades pel Ministerio de Educación, Política Social y Deporte i en col·laboració amb CECA (Confederación Española de Cajas de Ahorros). Les jornades tractaran de com les entitats d’acció social i voluntariat afronten el repte de l’accessibilitat des d’una doble perspectiva: la necessitat de contribuir a la reducció de la “clivella digital” en els col·lectius més vulnerables i el fet d’aprofitar el potencial de les tecnologies per potenciar l’autonomia de les persones, la integració social, laboral, etc.
Net.es.5 seran inaugurades per la Secretària d’Estat de Política Social, Famílies i Atenció a la Dependència i a la Discapacitat, Sra. Amparo Valcarce i comptarà, entre altres, amb les intervencions de: Javier Bustamante, David Cierco, Manuel Gimeno, May Escobar, Yolanda Rueda, Marisol García o Ismael Peña.

Hi haurà també un espai per a l’intercanvi i la difusió d’experiències i iniciatives innovadores per avançar en la construcció d’una societat més inclusiva per a tothom a través de les TICs. En el bloc podeu consultar tota la informació bàsica sobre el programa, les edicions anteriors o com inscriure’s (les jornades són gratuïtes). També teniu un enllaç a diversos documents d’interès: Convención sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad y Protocolo Facultativo; Cuando la tecnología es una carrera de obstáculos (Francesco Manetto).

ZV (Zona Vídeo). Notofilmfest.com, VI Festival de curtmetratges a Internet. Aquest festival va ser creat l’any 2000 per Notodo.com, una empresa amb vocació d’idear i desenvolupar diversos projectes culturals a Internet. En el web trobareu les bases del concurs, els guanyadors i les pel·lícules de les edicions anteriors. Compta també amb un espai específic a MySpace.

Societat xarxa

Avui, en el marc de les Jornades sobre la Societat xarxa organitzades pel Centre Ernest Lluch del Consorci de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo a Barcelona, he mantingut un diàleg amb Antoni Gutiérrez-Rubí i Josu Jon Imaz. A continuació trobareu la transcripció de la meva intervenció inicial.

SOCIEDAD RED.Un coloquio con Josu Jon Imaz y Antoni Gutiérrez. (16.10.08)

Es legítimo preguntarse qué hago yo aquí. Al fin y al cabo no soy un experto ni en tecnologías de la información y la comunicación, ni de su aplicación a la política, ni tampoco un sociólogo. Es verdad que Antoni Gutiérrez ha tenido palabras muy amables sobre mí. Habrán notado, y si no se lo digo, que somos amigos. Y eso para mí tiene un gran valor. También se dice que fui el primer político con página web, en 1997. Aunque amablemente me discute el mérito Rafael Estrella. Podríamos dejarlo en que fui el primer político catalán con web, así no hay discusión. Como fui también el primer político con blog, en 2003.

Me estrené con CompuServe con aquellas direcciones de correo tan curiosas formadas sólo por números. Navegaba con Mosaic, recuerdan? Por cierto, uno de los primeros proveedores españoles de acceso a Internet que tuve no admitía páginas con contenido sexual o político y cuando me di cuenta (soy poco ducho en leer la letra pequeña) me di de baja de inmediato. Por lo de la política, claro.

¿Por qué me empeñé en tener página web primero y blog después? En primer lugar por curiosidad. Me gustar probar cosas nuevas. Y a algunas quedo enganchado como en el caso de la cocina japonesa. Pero también por intentar ser el primero en algo. No se asusten. Uno de los primeros manuales de marketing que leí lo recomendaba encarecidamente. Era una de las 22 leyes inmutables del marketing, libro escrito por Al Ries y Jack Trout, un libro de 1993 que aún releo de vez en cuando.

Pero lo cierto es que del tema del que hablamos hoy sólo sé lo justo. Como cuando alguien dice que domina la informática a nivel usuario, vamos. Pero la ignorancia, como ustedes saben, es atrevida. Y no sé decir que no a un amigo. A pesar de que quizá me convendría, no soy de aquellos que piensan que es mejor callar que pasar por ignorante, a hablar y confirmarlo. Prefiero correr el riesgo porque de los diálogos, y éste lo es, siempre se aprende. Y he aprovechado también el Dominio Público, en sentido amplio. A lo largo de mi intervención se pueden encontrar ecos del Manifiesto Cluetrain de 1999 (sí, ya casi hace diez años), y de textos y posts de Juan Freire, Enrique Dans, Juan Varela, José Luis Orihuela, Carlos Guadián, José Antonio Donaire, con quien comparto tareas parlamentarias e ideales políticos, David de Ugarte, a quien conocí en las primarias del PSOE que ganó Josep Borrell, y, claro está, Antoni Gutiérrez-Rubí, que generosamente ha aportado 145 ediciones de la sección ZONA WEB de la que disfrutan los lectores y lectoras de mi blog, a quienes también dedico esta intervención.

Debo decir también que era difícil decir que no a mantener un coloquio con Josu Jon Imaz, un nacionalista vasco profundamente demócrata y profundamente innovador. Si visitan mi Diario y hacen una búsqueda del nombre "Imaz" encontrarán un centenar de referencias. Entre ellas algunos artículos destacados: Bases comunes frente al terror, Más allá de la encuesta del desayuno, Radicalidad frente a pragmatismo, Apostar por el futuro, No imponer, no impedir. Y un artículo que me emocionó especialmente, el que se titula "La llave de Rodolfo" en el que Josu Jon hablaba a pecho descubierto sobre la emoción y el desasosiego que le causaba la noticia de que ETA tuviese en su poder una copia de la llave de la casa de Rodolfo Ares, dirigente socialista vasco. También me une a Josu Jon la encendida defensa de la non nata Constitución europea. Y aún hoy pienso en aquellos insensatos que la encontraban muy corta y decían que con su rechazo llegaríamos más lejos... Les dedico en estos días en que echamos en falta más Europa un cariñoso recuerdo. En fin...

Por acabar con los lazos que me hacen sentirme unido a Josu Jon, quiero recordar que el Eusko Alderdi Jeltzalea era el partido de mis abuelos, Miguel y Elisa. El abuelo Miguel, ingeniero, fue nombrado por el Gobierno vasco delegado en la empresa Firestone, incautada como industria de guerra. Acabada la guerra civil fue encarcelado y murió al poco de quedar en libertad pues su salud ya no pudo recuperarse del duro trance.

Del PNV es también un buen amigo de Josu Jon al que admiro, el filósofo Daniel Innerarity, del que encontrarán también una quincena de artículos en mi Diario.

Vaya, que me hacía mucha ilusión participar en esta experiencia.

Ahora, al grano. ¿Qué es esto de la política 2.0? Se la ha definido de muchas maneras. Por empezar por alguna podríamos decir que se trata de la utilización de las nuevas tecnologías de la información y la comunicación en la acción política. Pero veríamos enseguida que esta definición se queda corta pues, por ejemplo, que un partido político tenga una página web no es por sí mismo garantía de que esté practicando o esté dispuesto a practicar la Política 2.0.

Los avances técnicos y los nuevos medios de comunicación siempre han tenido un impacto sobre la política. Baste con ver la evolución de las campañas electorales norteamericanas. Desde mítines dados en plataformas situadas en vagones de ferrocarril a las convenciones de los grandes partidos, verdaderos espectáculos de televisión. Cada nuevo medio ha ido generando nuevas reglas. Baste con recordar el famoso debate Nixon-Kennedy, ganado por Nixon para los que lo siguieron por la radio y ganado por Kennedy por los que lo vieron a través de la televisión. No sé si el decano de los consultores políticos Joe Napolitan sacó de esa experiencia su célebre máxima "domina el medio dominante", pero podría ser...

La política ha incorporado siempre con relativa rapidez los nuevos medios. No sé si ustedes habrán visto la película "Contact" protagonizada por Jodie Foster. La trama gira alrededor de un mensaje proveniente del planeta Vega que sirve para construir una máquina capaz de viajar por el espacio a velocidades superiores a la de la luz. La cuestión es que el mensaje de Vega está mezclado con las primeras emisiones televisivas lanzadas al espacio desde la Tierra. Y en concreto el discurso de Adolf Hitler inaugurando los Juegos Olímpicos de Berlín en 1938.

Pero Internet, la Red de redes, puede impulsar cambios culturales aún más profundos que los que implicaron la imprenta, la radio o la televisión. Digo puede, pues en esta era de la incertidumbre de la que hablaba John Kenneth Galbraith y a la que se refería más recientemente Daniel Innerarity en su artículo en El País del pasado día 7 de octubre, no hay que dar nada por hecho ya que el futuro no está escrito.

Creo que los cambios culturales inducidos por la Red están en sus tiernos comienzos. Probablemente los mayores especialistas estén ya previendo mutaciones muy importantes, pero de ahí a que esos cambios lleguen a grandes masas falta aún mucho.

Digo esto porque a veces los pioneros de la revolución digital se sienten un poco incomprendidos. No se dan cuenta, quizá, de que ése es precisamente el precio que pagan al ser los primeros. Quienes llegan los primeros tienen que esperar a los que llegarán después. Aprovecho para sugerir que los más avanzados dediquen parte de sus esfuerzos a ayudar a los demás a moverse más rápido. Así no nos tendrán que esperar tanto tiempo. Perdón por la pequeña excursión.

Decía que no estamos sólo ante un nuevo medio. Estamos frente a una nueva realidad en la que el receptor puede de verdad elegir. No sólo elegir qué escucha y que ve, sino decidirse también a producir sus propios mensajes y emitirlos. No es sólo feedback, no es sólo interactividad, es también "empowerment", apoderamiento, es decir, proporciona instrumentos para discutir la autoridad del emisor tradicional, permite ganar esa discusión, e incluso permite ignorar al otrora todopoderoso. Ha relativizado el poder. Ha revalorizado la creatividad y el talento. Ha estimulado la creación, la autoorganización, el activismo, el contraste entre diversas fuentes y la crítica. Ha roto fronteras y ha multiplicado infinitamente la conectividad entre personas. Facilita el acceso a la información y el paso a la acción. Y lo hace además en forma cooperativa. Ya saben lo importante que es para el socialismo, y para el nacionalismo vasco, el cooperativismo... Y ha situado al individuo, considerado como persona individual no como parte indeterminada de una masa amorfa, en el centro de todo. Por otro lado, uno de los elementos casi mágicos de la Red de redes no es sólo que estimula la creatividad y la libre elección individuales, sino que además impulsa la creación de comunidades virtuales. Y tiene como una de sus principales características la inmediatez, la velocidad vertiginosa, la instantaneidad.

Permítanme una larga cita de nuestro anfitrión. Dice Antoni Gutiérrez en su artículo "El nacimiento del ciberactivismo político": "La cultura digital es una ola de regeneración social (de ahí su fuerza política) que conecta con movimientos muy de fondo en nuestra sociedad: placer por el conocimiento compartido y por la creación de contenidos, alergia al adoctrinamiento ideológico, rechazo a la verticalidad organizativa, fórmulas más abiertas y puntuales para la colaboración, nuevos códigos relacionales y de socialización de intereses, reconocimiento a los liderazgos que crean valor, sensibilidad por los temas más cotidianos y personales, visión global de la realidad local y creatividad permanente como motor de la innovación". Acaba la cita. Se podrá decir de otra manera pero no de forma tan sugestiva.

¡Claro que todo este potencial nos fascina! Tan claro como que produce temor. Tan claro como que excita pasiones por controlar los contenidos, en las dictaduras y en no pocas democracias, en las empresas y en las familias. Ciertamente debe promoverse un uso responsable de un potencial tan enorme, pero nunca al precio de limitar su capacidad de liberar energías.

La política en esto, como en tantas otras cosas, va por detrás de la evolución social. No es de extrañar que sea el mundo de la empresa quien se adapte mejor a las nuevas posibilidades que se abren ante nuestros ojos. También la publicidad comercial precedió a la propaganda política.

Ahora bien, y me permito otra pequeña excursión, ¿no es la Banca 3.0 la que ha causado la crisis que amenaza nuestro bienestar? Lo digo porque la audacia no debe impedirnos también cierta prudencia. Cuando lo virtual pierde el contacto con lo real, como en nuestros días cuando la economía financiera pierde toda conexión con la economía real, la crisis está servida.

Quizá la política haya detectado riesgos antes que valorado oportunidades. Recuerden el debate sobre el canon digital, por ejemplo. Y, sobre todo, a la política le cuesta cambiar. A los políticos nos cuesta cambiar. No sólo porque perro viejo no aprende trucos nuevos. Sino porque la Política 2.0 subvierte las categorías y las jerarquías en las que se basa la política 1.0. Y ese salto no es sólo muy grande, sino que no puede darse ni de golpe ni en el vacío. También en esto, como ven, soy gradualista, reformista más que revolucionario.

La democracia que nació en el ágora ateniense tiene hoy miedo del ágora digital. Pero precisamente es en el mundo digital en el que podríamos revivir el ideal democrático. Repito, podríamos. Ciertamente hay escollos que salvar. La brecha o fractura digital que divide sociedades y abre abismos entre zonas del planeta. En nuestro propio país tenemos perfectamente detectadas las diferencias de acceso y de uso de los medios digitales. Unas diferencias que están en relación directa a cuestiones como la edad, el género, el estatus socioeconómico, el lugar de residencia, y también en el origen autóctono o inmigrante de las personas. Basta con ver la Encuesta del Instituto Nacional de Estadística sobre Equipamiento y Uso de Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares hecha pública el pasado 2 de octubre. También debemos evitar el riesgo del aislamiento comunitarista que la red posibilita. O el riesgo de que grandes corporaciones puedan abusar de posiciones de privilegio. Y para evitarlo no bastará con el software libre y el copyleft.

No creo que en un pequeño gran salto podamos pasar de la democracia representativa a la democracia no sólo participativa (en la elección) sino también deliberativa (en la elaboración de propuestas) a la que la red parece invitarnos. Pero sin duda la evolución de la política debe ir en esa dirección.

La Política 1.0 se enfrenta hoy a graves problemas: su pérdida de prestigio, su ininteligibilidad o la pérdida de peso de las políticas locales en la era global. En estos días se está hablando de la dicotomía dinero global/política global. La Política 2.0 debe preocuparse en primer lugar de dar respuesta a estos retos. Particularmente el de redimensionar la política, buscando soluciones globales a problemas globales. Y también el reconocimiento del derecho a entender la política, a que haya un relato explicativo y entendible, que naturalmente no podrá ser sencillo pues debe dar respuesta a problemas complejos.

Si la democracia ateniense era un diálogo, la democracia digital y la política en el siglo XXI pueden volver a serlo. Sin necesidad, además, de excluir a mujeres ni a esclavos, como hacían las polis griegas.

Soy socialista. Y socialista viene también de sociedad. ¿Recuerdan ustedes el grito de guerra neoliberal de Margaret Thatcher: "There's no such thing as society"? La sociedad no existe, sólo existen los individuos. No estoy de acuerdo con esa afirmación. Pero tampoco estaría de acuerdo en decir que sólo la Red existe, a menos de que consigamos que todo el mundo pueda estar en ella, sin perder un ápice de su libertad personal, que también comporta la libre opción de desconectarse. Y debemos intentar también llevar a la red una batalla por los valores. Los valores con mayúscula. Libertad, Igualdad, Justicia, Solidaridad. Pero también Responsabilidad, Respeto, Dignidad y Legalidad (respeto de las normas que valen igual para todos). Creo que sólo la solidez en los valores impedirá que la sociedad, que ya es líquida, se torne gaseosa y acabe por desaparecer. También en la red se debe reflexionar sobre esto. Porque no queremos una red-disolvente sino una red-integradora.

En este mundo incierto en el que nos estamos adentrando, en esta verdadera dimensión desconocida, no sólo deberán convivir identidades muy diversas, sino que la identidad de cada uno tendrá muchas dimensiones, lengua, nivel cultural, edad, género, profesión, aficiones, fobias. Red abierta y sociedad abierta. Con una política distinta, más humilde. Consciente de que hoy influye mucho menos que ayer, y, si no cambia, mucho más que mañana. Hoy estamos viendo cómo la política se enfrenta al reto de la batalla de la regulación del mercado para evitar que éste se autodestruya y nos acabe destruyendo. Para ganar esta batalla, la política deberá ganar legitimación y esa legitimación no es otra cosa que responder al reto de convertirla en un verdadero diálogo global.

El mundo digital parece señalarnos un camino. No sé si nos atreveremos a recorrerlo, pero probablemente sea la mejor forma para transitar con la mayor seguridad posible la incertidumbre señalada por Daniel Innerarity.

Para ello deberemos estar dispuestos a repensar nuestras actuales instituciones, nuestros actuales partidos. Los partidos deberán renunciar a considerar la red como un nuevo espacio a colonizar. Deberán aspirar a ser redes en la Red de redes, deberán aprender de nuevo a convencer y a seducir, a movilizar, a comprometer, a promover la participación, a promover acuerdos transversales, en un entorno más incierto, más crítico y, sobre todo, formado por personas decididas a escuchar sólo a quienes hayan demostrado antes que son capaces de escuchar.

Sería temerario por mi parte indicar cuáles deben ser los parámetros teóricos de la evolución de la Política 1.0 a la Política 2.0. Pero deben ustedes saber que aparte de demócrata, socialista y catalanista quien les habla es un convencido federalista. De un federalismo tan antiguo como rabiosamente actual. ¿Qué es el federalismo sino la máxima libertad individual buscando a través del acuerdo y la cooperación la consecución de una fraternidad universal? La Red de redes debe aspirar a ser una fraternidad digital o, en palabras de Antoni Gutiérrez, "espacios múltiples de identidades plurales" y la política 2.0 que hay que ir construyendo para hacerla posible no es otra cosa que un federalismo digital aun por imaginar.

Muchas gracias.

Afrontant el crash

Lògicament, el gruix del meu Diari d'avui se centra en el crash econòmic al que estem assistint, intentant proporcionar pistes sobre el què està passant i quines són les propostes que els diferents governs i institucions internacionals estan proporcionant. Però abans d'endinsar-me en el terreny perillós en el que es troba avui l'economia mundial no voldria deixar de fer referència a alguns aspectes de la política catalana.

Començant per les repercussions del Debat d'orientació política general al Parlament de Catalunya que encara cuegen. Llegiu per exemple la crònica de Cristina Sen (“A la chita callando, Montilla”), l'article de Manuel Cuyàs (“El ple dels valors”), la crònica de Marta Lasalas (“Marca Montilla”) i la curiosa dissecció de Tian Riba sobre la batalla per les paraules (“Qui diu què?”). El mateix Tian Riba descriu el que ell mateix anomena “la disputa pel centre” i ho fa al fil de la comparació d'una intervenció d'Artur Mas davant la Cambra de Comerç i la meva intervenció davant del Fòrum Nueva Economía. El cert és que el debat parlamentari també va posar en evidència la necessitat de repensar moltes coses. Com les que que suggereix Ferran Mascarell en el seu article “La unitat dels catalans” i, sobretot, en la seva conferència inaugurant el curs 2008-2009 de l'Ateneu Barcelonès, “Catalanisme, any zero: la finesa política dels catalans”.

També han cridat l'atenció alguns comentaris elogiosos de diversos dirigents socialistes sobre Josep Antoni Duran Lleida i la notícia sobre la preparació d'una reunió formal entre PSC i UDC. No entenc que hi hagi hagut tant d'enrenou sobre aquesta reunió. ¿No són PSC i UDC dues rellevants formacions polítiques catalanes? ¿No és normal que vulguin compartir punts de vista sobre la situació política? Hi ha qui ha arribat a dir que això només té com a objectiu erosionar el lideratge d'Artur Mas. No només ho desmenteixo rotundament, sinó que dir el contrari és tant com afirmar la feblesa del lideratge d'Artur Mas. I no és aquesta la meva opinió. Sobre els elogis a Duran només voldria afirmar que són merescuts. N'hem valorat la discreció, perquè és discret. I n'hem afirmat la seva disposició al pacte, perquè la té. Encara recordem que en els 23 anys de govern de CiU hi va haver poc diàleg amb l'oposició, amb dues excepcions, el pacte cultural establert entre Joan Rigol i Raimon Obiols i l'intent de pacte sobre organització territorial liderat per Duran amb l'inestimable contribució de l'informe encarregat per Duran i elaborat per una Comissió que impulsava Miquel Roca. Rigol, Duran, gent d'Unió. I per discreció m'estalvio parlar del paper de Duran i la gent d'Unió en el procés de negociació de l'Estatut, amb els que també teníem diferències sobre temes com la laïcitat o el capítol de drets i deures, però que van ser imprescindibles per acostar posicions en tota la resta de qüestions.

¿Estan prohibits els elogis als adversaris polítics? Duran és un adversari polític dels socialistes. Amb ell mantenim grans discrepàncies, però no podem deixar de reconèixer-li virtuts polítiques d'envergadura. No cal anar massa lluny. Només cal llegir l'entrevista que li fa avui La Vanguardia. N'agafo només algunes frases: “És hora d'empènyer”, “Mentre el que decideixi l'Estat ens afecti, no ens hi desentendrem”, “Sortirem de la crisi, però no sense sacrificis”, “No ens podem permetre que les empreses es quedin sense finançament pels seus circulants o per a inversions de futur”, o, parlant del Tribunal Constitucional, “A Catalunya, arribat el cas d'una sentència adversa, no podem repetir errors del passat. Hem d'asseure'ns en una taula i pensar de forma unitària abans d'actuar individualment”.

¡Que n'és de diferent això que diu Duran -que subscric totalment- amb l'espectacle d'exhibicions de plans B que fan altres cada cop que apareix una interessada filtració anònima sobre les deliberacions del Tribunal Constitucional! Sempre hi caiem de quatre potes. I correm el risc que en comptes de fer por, acabem fent riure.

Sobre el paper futur d'Unió a la política catalana i a la política espanyola no em correspon opinar. Respecto prou la gent d'Unió com per no fer-ho. No deixa de ser curiós com avui mateix Enric Hernández a El Periódico de Catalunya estableix un paral·lelisme entre UDC i UPN que, com se sap, ha decidit no mantenir la mateixa posició que el PP en la votació dels Pressupostos Generals de l'Estat, utilitzant els seus escons per obtenir beneficis polítics, és clar.

En tot cas, és legítim preguntar què pensa fer CiU amb la seva força parlamentària a Madrid en un moment d'una crisi econòmica d'especial gravetat, en un moment en què s'estan negociant elements transcendentals pel futur de Catalunya, en un moment en què els seus 10 escons són decisius per establir majories. Sabem que Duran és partidari de jugar a fons la seva capacitat d'influència a Madrid, així com també sabem que a CiU hi ha qui ho supedita tot a canvis en l'escenari polític català. No voldria estar en la pell de Duran, lligat de peus i mans en un moment en què la seva capacitat política podria traduir-se en un gran rèdit polític per a CiU i també, per què no dir-ho, per a Catalunya. Els socialistes catalans hem dit sempre que no serem un obstacle per una implicació més activa de CiU en el govern d'Espanya. Ahir mateix, José Zaragoza ho afirmava sense embuts a Girona. I encara no entenc com la única resposta que rebia de CiU eren unes declaracions de Felip Puig en les que se l'acusava de fer una proposta “cínica” per tal de “cercar la crispació”. Quan una proposta raonable rep una resposta molt agressiva és que potser en Pepe Zaragoza ha fet diana. Però, en tot cas, crec que molts catalans esperen una resposta més rigorosa per part de CiU. En tot. I ho dic perquè tampoc no és raonable que en el tema del finançament de Catalunya CiU hagi donat ja cinc xifres diferents com ens recorda Serafí del Arco en la seva crònica a El País. Així no poden pretendre que ningú se'ls prengui massa en serio. Afortunadament, el President Montilla ha seguit rebent el suport de la societat catalana, aquesta setmana en forma de la visita dels Presidents Barrera, Rigol, Pujol i Maragall. Raimon Obiols se'n fa ressò en el seu bloc. Us recomano també que llegiu l'entrevista a Núria Bosch, directora de la càtedra de Federalisme Fiscal de la Universitat de Barcelona.

Però com deia en començar, el tema que de veritat preocupa és el de la crisi econòmica internacional. Segueixen les veus que afirmen la fallida del “capitalisme de casino”, veieu l'article de Mario Soares. També hi ha qui veu diferències entre la decisió nord-americana i la acció europea (almenys fins fa tres dies), mentre els nord-americans cercaven una solució global, els europeus semblaven decantar-se per solucions cas per cas, veieu l'article de Guillermo de la Dehesa. El pla nord-americà també té detractors, veieu l'article de Michele Boldrin. Hi ha qui veu en tots els plans un mateix defecte, els plats trencats els acaben pagant els contribuents, veieu l'article de Irene Hernández Velasco. En tot cas, s'ha acabat amb l'art de tenir sempre raó, ens ho recorda Daniel Innerarity en el seu article “El retorn de la incertesa”. Mentre Europa seguia dubtant, experts econòmics alertaven contra la seva inacció. Veieu l'article de Josep Oliver “Quo vadis Europa”. Finalment, la idea de coordinació europea es va anar obrint camí, veieu la crònica d'Eliseo Oliveras. Lluís Foix utilitza la metàfora de l'“efecte papallona” en el seu article a l'Avui. La iniciativa coordinada dels 6 bancs centrals va merèixer el qualificatiu d'“acció desesperada” per part de l'editorial d'El País. Thomas Palley va oferir una imprescindible “anatomia d'una crisi financera”. Alfredo Pastor ens descriu el paper silenciós de Xina en aquesta crisi, de la que en sortirà com a gran creditora. L'editorial d'El Periódico de Catalunya parla de “decisions polítiques i economia real”. Claudi Pérez no dubta a qualificar de crash l'actual situació. També ho fa El País en el seu editorial. La Vanguardia segueix advocant per una resposta europea. Raimon Obiols ens obre la perspectiva d'un govern econòmic europeu (que no és el mateix que el Banc Central Europeu). Tot i preocupat, Joaquín Almunia proporciona una visió no catastrofista a Público. Des de sectors crítics d'esquerres es troba a faltar una resposta més contundent dels que sempre hem qüestionat la infal·libilitat del mercat. Podeu veure-ho als articles de Luis de Sebastián, Jesús Maraña i Reyes Mate.

L'abast global de la crisi financera ens ha portat notícies que semblaven a primera vista molt desconcertants, com és el cas de la fallida de bancs a Islàndia. Isabel Lafont ens en proporciona una explicació entenedora. John Gray a El País ens adverteix que estem davant de molt més que una crisi financera, és un terrabastall geopolític que ha acabat amb l'hegemonia mundial nord-americana. Moisés Naím subratlla un element sobre el que ja havia advertit Felipe González, la insuficiència de les polítiques locals en una crisi global. Avui mateix, l'editorial d'El País parla de “situació d'emergència”. Andreu Missé explica l'abast de la iniciativa d'Angela Merkel i Nicolas Sarkozy que s'està discutint avui a Paris, després de les reunions ahir del G-7 i Comitè Executiu del Fons Monetari Internacional. David Fernández descriu la treva temporal que està suposant la moderació relativa dels preus del petroli i les matèries primeres. Thomas Palley defensa de forma contundent una retallada encara més significativa dels tipus d'interès (amb el suport de tots els que tenim hipoteques i de les empreses que han vist retallat de forma dràstica el crèdit quan més el necessiten). En mig de la tempesta, Peter S. Goodman no deixa d'assenyalar que l'origen de tot plegat ve de l'etapa d'Alan Greenspan com a President de la Reserva Federal nord-americana. Paul Krugman, al suplement “Negocios” d'El País, alerta sobre la necessitat d'acordar ja un “pla de rescat mundial”. Joaquín Prieto alerta contra contra el “campi qui pugui” esperant que la cimera europea d'avui sigui quelcom més que la tradicional “foto de família”. Alejandro Bolaños explica com la “setmana negra” està forçant una resposta coordinada al crash, fent-se ressò de les reunions del G-7 i del FMI. El mateix Bolaños, però, dubta que s'hagi arribat a temps per evitar el que ell mateix anomena “la gran recessió”. Nomi Prins, al suplement “Dinero” de La Vanguardia, parla també de l'“efecte papallona” per descriure les reformes que caldria introduir en el sistema financer internacional per tal de frenar el desastre i evitar errors d'aquesta naturalesa. L'editorial d'avui de La Vanguardia parla del “crac borsari i crèdit incert”.

No cal dir que l'economia espanyola s'ha vist també afectada per la crisi financera originada als Estats Units. Trobareu interessant l'entrevista a Pedro Solbes publicada pel diari El Mundo. El dimarts el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, anunciava el pla espanyol per evitar l'escanyament del crèdit. Aquí hi trobareu un argumentari en defensa de les mesures adoptades pel govern espanyol que l'editorial d'El País no dubta en qualificar de “resposta encertada”. Vegeu també les opinions favorables de Joan Tapia, Josep Oliver i Emilio Ontiveros. Joaquim Coello insisteix a demanar que es prenguin també mesures que tenen més a veure amb els problemes estructurals de l'economia espanyola. Íñigo de Barrón i Rosa M. Sánchez expliquen en les seves cròniques com el govern pens accelerar la posta en marxa del seu pla. Joan Coscubiela ens adverteix contra els que volen aprofitar la crisi per defensar reformes que perjudiquin els treballadors i els sectors més fràgils de la societat. Finalment, no us perdeu l'imprescindible article de Josep Oliver publicat a El Periódico de Catalunya sobre les debilitats i fortaleses de l'economia espanyola.

Tot i que avui el Diari corre el risc de desbordar-se, no em resisteixo a fer quatre flaixos sobre la política espanyola. El primer, alertant sobre la posició del PP al voltant de la renovació del Tribunal Constitucional. En aquest sentit, subscric fil per randa l'article publicat per Javier Pérez Royo. Com a contrapunt positiu, la posició de Joaquín Calomarde, ex-diputat del PP, partidari d'introduir reformes a la Constitució, i declarant-se fins i tot partidari de l'Estat federal! Podeu trobar d'interès la crònica d'Antonio Jiménez Barca sobre la trista retirada de Gaspar Llamazares. I, per acabar, un comentari sobre la relliscada de Rajoy quan se li va escapar que la celebració del 12 d'octubre li sembla “el coñazo del desfile”. Certament no és una expressió feliç, però tampoc no s'hauria d'exagerar. Ni representa menyspreu a les forces armades, ni a la Pàtria ni al Rei. És, senzillament, la lliure expressió d'algú que pensa en veu alta que passaria millor el dia a casa seva. Dit això, em sembla molt més desafortunada l'expressió de Rajoy que, per desqualificar el pla espanyol per evitar l'escanyament del crèdit, diu que “Zapatero ayuda a sus amiguetes” en referència als bancs i les caixes d'estalvi. El primer comentari és una petita broma, el segon hauria d'inhabilitar Rajoy com a aspirant a la Presidència del Govern d'Espanya. Tots els espanyols, també els seus votants, tenen dret a esperar més del líder de l'oposició en una situació de crisi econòmica tan dramàtica com aquesta.

Com ja vaig anunciar diumenge passat, dimarts se celebrava la Jornada Mundial per un Treball Decent. Josep M. Alvarez i Joan Coscubiela no només encapçalaven la manifestació, sinó que van escriure sengles articles a El Periódico de Catalunya.

Sobre la situació política basca us convido a llegir les entrevistes a Jesús Eguiguren i Patxi López publicades, respectivament, a El Correo i ABC.

A França segueixen els preparatius del proper Congrés del Partit Socialista francès, immers en una greu crisi. Dimecres, Olivier Ferrand, Eric Maurin i Michel Rocard, impulsors del think tank Terra Nova, publicaven a Le Monde l'article “La bataille idéologique s'engage maintenant”. Aprofito per recuperar l'article “Gauche: des idées pour une refondation” de Fréderic Joignot publicat a “Le Monde 2” sobre les noves idees de l'esquerra francesa sorgides dels seus think tanks. La situació de l'esquerra a Itàlia tampoc no és gens bona com explica la crònica de Miguel Mora publicada avui a El País. El Partito Democratico no ha estat ni molt menys a l'alçada de les expectatives aixecades.



El disseny que dóna pas a dos flaixos sobre les eleccions presidencials nord-americanes és una barreja entre el “burro català” i el símbol dels demòcrates que també és un ase. És una iniciativa que ha pres la secció de Barcelona dels Democrats Abroad, organització a l'exterior del Partit Demòcrata dels Estats Units. Els dos flaixos són l'alegria amb la que rebem notícies sobre l'avantatge que va agafant Barack Obama, explicat en aquest cas en l'article de Lluís Bassets i en la crònica d'Antonio Caño publicades a El País, i la importància de la mobilització dels joves en favor del candidat demòcrata analitzada per Antoni Gutiérrez-Rubí a les pàgines d'El Periódico de Catalunya,

Us recomano també la lectura dels articles de Judith Astelarra “La maternitat ha arribat al poder”, el de Francesc Baltasar sobre el Pacte Nacional de l'Habitatge, “Un pacte més necessari que mai” i el de Tzvetan Todorov posant en dubte la conveniència de mantenir una força militar multinacional a l'Afganistan.

Per acabar vull fer-me ressò dels Premis Blocs Catalunya, en especial als que han rebut Albert Medran (en la categoria de blocs d'Actualitat) i Saül Gordillo com a pioner de la blogosfera catalana. També del premi europeu que ha rebut el lloc web del PSOE. I aprofito per anunciar-vos que dijous participaré en les Jornades “Sociedad Red: cambios sociales, organizaciones y ciudadanos”, organitzades pel Centre Ernest Lluch, Consorci de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo a Barcelona, compartint un diàleg amb Josu Jon Imaz.



“Perles” del programa Polònia emès el 9 d'octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).

LES PERLES
- Cimera cara a cara ZP-Rajoy [mai millor dit]. Estan una mica incòmodes, no? Estan dʼacord en una cosa, al menys, això de les hipoteques subprime ˮes un lío del copónˮ.

- Josep Cuní, quan són les 8 i 23. La pregunta del dia és, els rentacaps de la perruqueria poden afectar la columna vertebral? La resposta és sí, absolutament.

EL PITJOR
- Teràpia de grup entre Mas, Pujol i Duran. La millor, la psicòloga comprada ;)

EL MILLOR
- El problema de la llengua definitivament solucionat, que cadascú parli com li roti: Carod (cap a dintre), Rivera i Sánchez-Camacho (clonats), Montilla (amb dos polvorons a la boca), en Mas (en pingüinès –del Pingu sʼentén–), en Maragall (parlant al revés, com la Tacirupeca)... i fins els marcians!

SURREALISTA
- Hi ha un infiltrat al Consell de Govern que es xiva a ZP dels acords. Serà el ˮcunilluˮ? No, perquè el ˮcunilluˮ està contractat pel President per espiar els consellers. Però si tots porten un micròfon a la butxaca! Sí, és clar, són els micros del programa...

KA FORT
- Carod a Mas: ˮEl Puigcercós no ha pogut venir, està aprenent a llegir i escriure."

LA NOVETAT
- Albert Boadella. Hola, soy Polaco.
- Lluís Llongueras, raro raro raro.
- Ferran Monegal... alerta!

LA PICADA D’ULLET
- La más grande (2), Esperanza Aguirre: ˮPresidir la Comunidad de Madrid no es fácil... suerte que tengo a Albert Boadella."

- La propera inauguració de lʼespermatoZOO per protegir una espècie en extinció: lʼesperma patri.

POLONEWS
- Les hipoteques han crescut tant que Artur Mas ja no pot pagar la casa gran del catalanisme.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- Un debat a la Fira de Frankfurt. La presentació del moderador dóna una idea de l’altura intel·lectual del debat: “Literatura catalana: de Ramon Llull al Diari de la Isona de Ventdelplà.” Després d’un brevíssim i inútil debat sobre la “nova concepció de la textualitat narrativa” el moderador espeta: “passem a l’assumpte principal que ens ha portat fins aquí... els canapès” [No, si desencaminat del tot no va... ;)]

ZW 145 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

“Cuando el poder no lee, el poder no piensa.”
Tomás Eloy Martínez

En aquesta ocasió us proposo diferents enllaços a llibres i/o catàlegs de llibres que pels temes que tracten resulten d’interès estratègic en diversos àmbits.

- El Catàleg Bibliogràfic CEDI 2008 (Universitat de Xile) on trobem nombroses referències classificades en diferents temes: política i democràcia, dret, gestió del coneixement, Internet… amb una completa fitxa de consulta.

- El Portal de Comunicació InCom-UAB, a la secció de bibliografia, ens ofereix informació sobre: Llibres de comunicació, revistes especialitzades, presentacions en línia, a més d’altres recursos d’interès sobre comunicació.

- En el bloc de Tíscar.com podem trobar una interessant recopilació de 20 Llibres sobre web 2.0 de descàrrega gratuïta, que afegeix a una altra llista amb més llibres i informes sobre cultura digital, comunicació i educació, que es va ampliant a través d’aquest wiki. I e-Xaps ampliava aquesta referència amb les seves 50 lectures recomanades.

- I un altre enllaç que us apunto: la secció Zona Libros que alimento regularment amb informació sobre llibros relacionats amb la comunicació, la política, el web 2.0, les xarxes socials, l’empresa,...

Per acabar, aquest dilluns dia 13 d’octubre es presenta a Barcelona (Palau de la Virreina) el llibre Ciudadanas y políticas de Mª Dolors Renau. Un llibre que és resultat de la dilatada experiència de la seva autora, del seu recorregut per diversos països i responsabilitats, la majoria relacionades amb els Drets Humans de les dones. Reflexions en la línia del que he intentat plasmar en el meu llibre Políticas. Mujeres protagonistas de un poder diferenciado. (Què es diu d’aquest llibre? Descarregar).

ZV (Zona Vídeo). In My Name és el nou canal de YouTube dins de la campanya desenvolupada en col·laboració amb diferents ONG per reivindicar que es compleixin els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM). En aquest canal els internautes podran penjar els seus vídeos i, un cop finalitzada la campanya, se seleccionaran els millors d’arreu del món per a la seva retransmissió davant els dirigents internacionals reunits a l’Assemblea General de l’ONU.

Al Fòrum Nova Economia

Aquest matí he pronunciat una conferència al Fòrum Nova Economia. Trobareu el text escrit aquí sota.

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL FÒRUM NOVA ECONOMIA (7.10.08)

Molt bon dia, autoritats, senyores i senyors, amics i amigues,

Vull, en primer lloc agrair els organitzadors d’aquesta tribuna la seva amable invitació. Una invitació que em permet compartir amb tots vostès preocupacions i esperances sobre el present i el futur de Catalunya.

I, en segon lloc, vull agrair la Presidenta del meu grup parlamentari, la Vicepresidenta del PSC, la meva amiga Manuela de Madre, les seves amables paraules.

Crec que des de la política ens hem d’esforçar a donar pistes per a interpretar correctament la realitat i per a impulsar reformes en funció d’uns determinats valors que són compartits pels diferents projectes polítics. Els ciutadans tenen dret a entendre el què passa i els polítics l’obligació de contribuir a aquesta comprensió del món. Crec també, com Daniel Innerarity, que el principal retret que es fa a la política, i sovint amb molta raó, és la distancia entre paraules i fets, entre el que caldria fer i el que es fa. I que, massa sovint, s’expliquen les actuacions polítiques amb el fàcil recurs de dir que no hi ha altra alternativa.

Per això vull començar fent un ràpid esforç per situar-nos en aquest món que canvia i en la crisi que estem patint.

Quin és el món d’avui?

- L’any 2006, 1,3 milions de persones als Estats Units van completar el seus estudis universitaris, 3,1 a l’Índia i 3,3 a la Xina. El 100% dels llicenciats universitaris hindús parlen anglès. D’aquí 10 anys, el país amb més habitants que parlin anglès com a segona llengua serà…la Xina.

- Segons el Departament de Treball dels Estats Units, 1 de cada 4 treballadors canviarà de feina en aquest any. I un de cada dos ho farà en els propers 4 anys. Per cert, dades molt coincidents amb les del Departament de Treball de la Generalitat. Els nens americans que actualment es troben en edat escolar, hauran tingut entre 10 i 14 ocupacions diferents quan tinguin 38 anys. Aquesta veritable mutació del món del treball té conseqüències de molts tipus, entre elles les estudiades per Richard Sennett en el seu llibre “La corrosión del carácter”.

- La ràdio va trigar 38 anys en aconseguir una audiència de 50 milions de persones. La televisió ho va aconseguir en 13 anys. Internet en 4.

- La fibra òptica de tercera generació pot transmetre 10 trilions de bits per segon, és a dir, l’equivalent a 1.900 CDs cada segon, o a 150 milions de trucades telefòniques simultànies. Aquesta capacitat s’està triplicant cada sis mesos.

- A Catalunya, un 41,5% dels ciutadans són usuaris freqüents d’Internet i un 53,9% l’han usat en els darrers tres mesos.

- Pel que fa a les empreses, Catalunya és el país número u d’Europa en penetració de la banda ampla i el número sis pel que fa a les llars.

- Gairebé un 60% dels adults del nostre país no han acabat els estudis secundaris. I, per tant, molts no tenen gaire clar què es pot fer amb Internet. Hi ha un 39% de la població que ni fa servir Internet ni ho vol fer perquè no hi veu la utilitat.

- Estem formant a gent jove perquè faci feines que encara no existeixen, perquè utilitzi tecnologies que encara no s’han inventat, per solucionar problemes que encara ni se’ns han acudit. De les deu feines més sol•licitades en el món en l’any 2000, es preveu que cap d’elles ho sigui l’any 2010. Si no podem acompassar el sistema educatiu a la demanda estarem fallant.

- La comunitat llatinoamericana implantada a Barcelona ha crescut fins a multiplicar-se per tres en els últims 4 anys i ja representa un xic més de 200.000 ciutadans.

- Uns 300.000 musulmans residents a Catalunya van començar el passat 1 de setembre a celebrar el Ramadà.

- Els equatorians, romanesos, marroquins, xinesos, així com altres comunitats d’immigrants de la Unió Europea que han decidit escollir Catalunya per treballar, per viure i per formar les seves famílies, representen el 12% de la població.

Aquestes dades ajuden a situar-nos en una nova realitat. Desconèixer-la és estar abocats al fracàs. Sense una inversió més potent en capital humà i en recerca i innovació no anirem gaire lluny. Sense capacitat d’incorporar als nous vinguts, la nostra societat s’esquinçarà. Sense dominar l’anglès no serem competitius. Sense promoure la creativitat, estem abocats a una situació de greu dependència.

Aquest món nou que ens envolta està avui submergit en una crisi econòmica de grans dimensions.

Cal començar dient que aquesta és una crisi global, que té unes causes fonamentalment exògenes. Des de fa més d’un any la conjuntura econòmica internacional és negativa. Aquí tot just ara comencem a sentir els seus efectes. Però la crisi hipotecària als Estats Units ve de lluny i està provocant una important restricció del crèdit i de la liquiditat a nivell mundial. El 80% de l’augment de la nostra taxa d’inflació es deu a l’increment del preu del petroli i a l’augment del preu dels aliments.

A diferència de la crisi del 1993, ara no tenim cap control sobre la paritat de la nostra moneda, ni sobre els tipus d’interès. És la primera “crisi euro”. En una Europa que dubta, que té un banc central, com el tenen els Estats Units, però que no té un govern econòmic unificat, ni un president, cosa que sí tenen els Estats Units. Va ser un gravíssim error quedar-nos sense Constitució europea, i està essent un error la lentitud en adoptar i aplicar el Tractat de Lisboa.

Permetin que utilitzi paraules del Conseller d’Economia i Finances en una intervenció davant del Cercle d’Economia. Cito literalment: “No sé si hem parat massa atenció a que aquesta és la primera crisi important que pateix el nostre país en plena era de globalització i formant part de la zona euro. I això modifica, i de quina manera, el terreny i les regles del joc. Avui la capacitat d’actuació dels governs, també la del govern central, és limitada. No podem recórrer, com en el passat, a modificar el tipus de canvi per compensar les pèrdues de competitivitat derivades d’una major inflació o una menor productivitat, ni a utilitzar el tipus d’interès o les variables monetàries, per adaptar-les a la fase del cicle en que es troba específicament la nostra economia. L’única manera de mantenir i recuperar els nivells de benestar i prosperitat és millorant la nostra productivitat”. Acaba la cita. Alguns posen com a contradicció que un socialista faci de la productivitat la seva bandera. No és el nostre cas.

Aquesta crisi està fent caure a molts del cavall del neoliberalisme. Ara tothom reclama regulació i intervenció dels poders públics. També a Estats Units. Amb Bush ocupant encara la presidència. Els mateixos que cridaven fa un any que l’Estat els feia nosa, avui exigeixen que intervingui. Benvinguts. Els adoradors de la mà invisible demanen ara intervencions més tangibles. Benvinguts.

Realment no és el mercat el que ha fallat, és el fonamentalisme de mercat, el capitalisme de casino, el que ha fet una fallida total. Avui és el moment de defensar més que mai el model europeu de cohesió social, amb una regulació més exigent i polítiques econòmiques anticícliques, dins dels estrets marges dels que disposem. Això vol dir, entre d’altres coses, una fiscalitat responsable. No un desarmament fiscal de l’Estat. No s’hi val a reclamar baixades d’impostos quan l’economia va bé, per després reclamar la intervenció pública quan va malament. No es pot reclamar intervenció pública quan els negocis privats travessen dificultats i, en canvi, rebutjar els mecanismes de protecció social i de defensa dels sectors més febles. En això consisteix el socialisme democràtic que defensem, un projecte capaç de promoure el creixement econòmic i la competitivitat, basant-se en la cohesió i justícia social, cercant que la societat no es fragmenti a causa de les desigualtats.

Sempre ho he cregut, però amb la crisi que es desenvolupa davant dels nostres ulls resulta encara més evident, que deixar-ho tot en mans del mercat és acabar esguerrant-ho tot. No només perquè hi ha serveis que no poden ser tractats com a mercaderies, sinó perquè el mercat no sempre té en compte una visió a mig o llarg termini, ni els criteris de sostenibilitat, ni és conscient del cost en termes d’augment de les desigualtats socials i dels desequilibris territorials que genera.

Europa no és immune als efectes de la crisi del capitalisme global. Fa pocs dies coneixíem la fallida d’un banc a Islàndia, que ens recorda el caràcter veritablement global del sistema financer.

El nostre model europeu no només està basat en la llibertat, també està basat en la responsabilitat i la solidaritat. Estem a favor d’aquest model. Ara bé, si volem que aquest model prevalgui, necessitem enfortir l’Europa política. Avui trobem a faltar un fort lideratge europeu com el que inspirava l’acció de Jacques Delors, Helmut Kohl, François Mitterrand o Felipe González. Miquel Roca recordava a La Vanguardia la necessitat de desvetllar l’ambició europea. Amb tota la raó. Jordi García-Petit ho deia encara més emfàticament, o Europa té vocació de gran potència o quedarà reduïda al no res.

Dit tot això, el fet que la crisi sigui global, que les seves causes siguin fonamentalment exògenes, que la moneda única i l’autonomia dels bancs centrals resti marge de maniobra als governs, que hi hagi una manca de lideratge europeu, no pot ser en cap cas una excusa per a la inacció.

Perquè l’economia catalana té trumfos a la mà. El seu creixement sostingut al llarg de molts anys ha permès consolidar unes bases sòlides. Durant els darrers 12 anys el creixement mitjà del PIB ha estat del 3,5%, 1,3 punts per sobre de la zona euro. Avui, la renda mitja dels catalans és un 12% superior a la renda dels europeus de la zona euro. Un recent informe de l’OCDE diu que el sector industrial català presenta fortaleses competitives tant en activitats d’alta tecnologia com de mitjana i baixa tecnologia. L’atur és del 7,6% (l’any 1993 era del 20%). Els tipus d’interès estan al voltant del 5,5% (lluny del 10% de 1993). El grau d’obertura de l’economia catalana és del 70% en termes del pes de les importacions i les exportacions en el PIB. 15 punts per sobre d’Espanya. Catalunya representa el 29% de les exportacions espanyoles, i el 40% si mirem només les exportacions d’alt contingut tecnològic. Hi ha molts element sper confiar en la fortalesa de l’economia catalana.

Recordem que l’Estat tenia un dèficit del 6% front l’equilibri d’avui. Que el deute ha baixat del 62% al 36%. Per cert, potser això aconsella flexibilitzar alguns criteris d’estabilitat macroeconòmica per fer front a la crisi. Mantenir rígidament, dogmàticament, els criteris d’estabilitat pressupostària pot ser un greu error en moments de crisi. Hi ha empreses que poden superar la crisi si no se'ls hi tanquen les aixetes del crèdit. A l’activisme de l’Institut Català de Finances, que caldrà seguir impulsant, caldria afegir-hi una major valentia de l’Instituto de Crédito Oficial que aprofito per reclamar des d’aquí.

No és que vulgui, en absolut, restar importància a la gravetat de la crisi. Però crec que un excés d’alarmisme no només no estaria justificat sinó que contribuiria a empitjorar el context econòmic.

També tenim la fortalesa que ens proporciona l’Acord estratègic amb els agents socials promogut pel Govern. Aquesta és la millor recepta per afrontar una difícil situació econòmica: iniciativa política, acció de govern i consens social.

Però també tenim algunes febleses. El sector immobiliari, el pes del qual és inferior a Catalunya que en el conjunt d’Espanya, està en una situació molt delicada, després de massa temps de posar al mercat un volum d’habitatges superior al que la nostra economia podia absorbir. Estem registrant un increment de l’atur, vivim episodis de deslocalització i tancament d’empreses. Però també d’empreses que s’instal•len aquí. I d’empreses catalanes que s’instal•len a d’altres països.

Què està fent el Govern de Catalunya per fer front a la crisi?

En primer lloc, dir a les coses pel seu nom, dir-li crisi a la crisi, i posant tots els Departaments de la Generalitat a treballar amb una única prioritat: contribuir a superar la crisi i a pal•liar els seus efectes.

En segon lloc, promoure un procés intens de concertació social. L’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. Un acord establert l’any 2005 i que ha estat recentment renovat pel període 2008-2011, amb una dotació de 7.000 milions d’euros l’any. Aprenem del diàleg amb els agents socials, perquè l’entenem com un element dinamitzador de les nostres polítiques.

En tercer lloc, invertint com mai. L’any 2008 les inversions de l’Estat a Catalunya arribaran als 4.500 milions d'euros, mentre la Generalitat està invertint uns 715 euros per càpita. Per comparar cal saber que la inversió per càpita l’any 2003 era de 365 euros. L’any vinent les inversions de l’Estat a Catalunya seran de 4.626 milions d’euros, en aplicació de la Disposició addicional tercera de l’Estatut i de la metodologia de càlcul acordada entre el Vicepresident Solbes i el Conseller Castells. Si hi afegim la inversió que realitzen els Ajuntaments arribem a una inversió pública total superior a la de la majoria de països europeus.

En quart lloc, contrarestant el descens de l’activitat del sector immobiliaria.

En cinquè lloc, atenuant les restriccions de liquiditat del sistema financer català.

En sisè lloc, garantint l’accés del sector empresarial als recursos financers que requereix per desenvolupar la seva activitat.

En setè lloc, pal•liant la situació dels col•lectius més vulnerables a la desacceleració econòmica i, especialment, afavorir l’ocupació de les persones que es queden a l’atur, atrevint-nos a avalar estudis de formació ocupacional que quedin fora de l'oferta gratuïta que es fa des del sector públic. Estem disposats a fer-ho. Només amb esforç i ganes sortirem de la crisi, i hem de donar mecanismes perquè aquest esforç de la gent tingui recompensa.

En vuitè lloc, controlant les tensions inflacionistes.

En novè lloc, fomentant la competitivitat l l’eficiència de l’economia a mig termini.

I, en desè lloc, impulsant les mesures de control de la despesa dels Pressupostos de la Generalitat que incideixen sobre les noves convocatòries d’ajuts, la congelació de plantilles del personal de la Generalitat, les autoritzacions de compromisos de despesa amb càrrec a exercicis futurs i la contenció de la despesa corrent.

També l’exigència d’un desplegament més ràpid de les previsions estatutàries, la negociació del nou sistema de finançament i demanar al govern d’Espanya esforços suplementaris en matèria d’inversió i per facilitar l’accés al crèdit, són bones contribucions a l’esforç col•lectiu per a superar la crisi. Des del Govern de Catalunya ja ho estem fent.

Dit tot això, som ben conscients que la única recepta per a superar la crisi és augmentant la nostra competitivitat impulsant un canvi de model productiu cap a un de més valor afegit. Incrementant la competitivitat del nostre capital físic i del nostre capital humà. Competitivitat en les infraestructures, l’educació, la innovació i la recerca, les condicions de competència dels mercats, l’obertura i internacionalització de l’economia i la dimensió de les nostres empreses, probablement massa petites en relació al que haurien de ser si volen competir en condicions en aquest mercat global. Ho farem amb ampli consens polític. En aquest sentit, cal agrair a CiU el seu suport en el Pacte Nacional de la Recerca i la Innovació i en la Llei d’Educació de Catalunya.

Convé no oblidar que la competitivitat és també una competició entre territoris. L’expert nordamericà en estudis urbans, Richard Florida explica que els territoris guanyadors són els que millor combinen tres T's, talent, tecnologia i tolerància. Talent i tecnologia, s’expliquen per si mateixos. Tolerància entesa com a capacitat d'integrar, de sumar, de proporcionar un ambient que permeti estimular el que ell anomena “la classe creativa”, emprenedora, innovadora i transgressora. En aquest sentit ens cal també treballar perquè les marques “Catalunya” i “Barcelona” siguin marques atractives, sinònims de qualitat i d'innovació. No cal dir que això té a veure amb la capacitat de marcar tendències, i la importància de sectors com el del disseny, el patrimoni cultural i històric i les indústries culturals, audiovisuals i la moda. Factors que, entre d'altres coses, també contribueixen a atraure turisme de qualitat.

Aquesta reflexió sobre la nostra “competitivitat territorial”, ens porta a donar una importància estratègica a l'euroregió, al corredor mediterrani, a la puixança de les nostres set regions i al paper de força de xoc de Barcelona i la seva regió metropolitana. Catalunya sense Barcelona hagués tingut la mateixa sort que Occitània. Un país sense capital no és un país, és només un lloc per visitar.

Vull dedicar la darrera part de la meva intervenció a definir els que són, en la meva opinió, els reptes de futur que ens cal vèncer, no només per superar la crisi sinó per construir el país de primera que sempre hem desitjat.

1. Assegurar l'adequada dotació en infraestructures. Hi estem en camí, amb els recursos, els projectes i els consensos socials i territorials necessaris. Amb la necessitat d'assolir el traspàs de la gestió del servei de rodalies i regionals. Amb l'exigència d'acordar un nou model de gestió dels aeroports que possibiliti la presència determinant de la Generalitat en la gestió de l'aeroport de Barcelona-El Prat, i de forma encara més decisiva en la gestió dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell. Amb l'esforç per potenciar els ports de Barcelona i Tarragona, els serveis logístics i el transport de mercaderies. Amb una millora significativa dels sistemes de transport públic.

2. Consolidar un sistema educatiu de qualitat. Amb la futura Llei d'Educació de Catalunya, amb un nou impuls a la franja 0-3, amb una Universitat de qualitat capaç de vèncer el repte que suposa l’Espai Europeu d’Educació Superior, amb una nova formació professional adequada als nous temps i capaç també de proporcionar mecanismes de reciclatge ocupacional.

3. Ajudar l'emancipació dels joves i promoure el seu accés a un habitatge digne a preu assequible. En la línia de desenvolupar el Pacte per l'Habitatge, especialment pel que fa a l'habitatge protegit, l'habitatge de lloguer i l’habitatge concertat català.

4. Assegurar la plena integració dels immigrants, amb fluxos regulats, en igualtat de drets i deures. Assolint el Pacte Nacional per la Immigració. Renunciant a tota demagògia sobre aquest tema, presentant la immigració com a fenomen altament positiu si s'aborda des dels requisits de la regulació, la plena integració i la igualtat de drets i deures. Conscients que els canvis en els cicles econòmics modifiquen la capacitat d'absorció dels fluxos d'immigració, conscients de les especials necessitats educatives dels infants immigrants, compromesos a fer que el català esdevingui també una llengua d'integració.

5. Eradicar la pobresa. Sí, perquè hi ha encara al nostre país molta gent que està en una situació encara més precària que les persones que veuen perillar el seu lloc de treball però que podran acollir-se a diverses prestacions socials i estaran en situació de tornar a trobar feina. Una societat incapaç d'eradicar la pobresa, no és una societat ni pròspera ni avançada.

6. Assegurar una xarxa de serveis socials de qualitat i garantir l'aplicació de la llei de la dependència. Amb més recursos, sí. Amb més professionals, sí. Però també amb el reconeixement i la valoració del voluntariat i del paper de les famílies en el suport a les persones dependents. I només citaré, perquè el tema requeriria d'un temps del que no disposo, l'atenció al fenomen de l'envelliment, les seves conseqüències econòmiques, socials, culturals i sociosanitàries.

7. Assegurar un subministrament energètic suficient, net i sostenible, i assegurar també un subministrament d'aigua en el conjunt del territori. A través de l'estalvi, l'ús eficient, la reutilització, les dessaladores i també amb la garantia de la interconnexió de xarxes. Per no haver-me d'estendre només faré referència a la importància que es va donar a aquesta qüestió en la trobada del govern català amb les empreses multinacionals organitzada a l'IESE.

8. Millorar la qualitat del nostre sistema de salut pública. Que és un bon sistema, però que s'està veient sotmès a una forta pressió demogràfica i a fortes exigències en termes d'atenció ràpida, d'atenció a noves malalties, de suport a malalts crònics, i de tractaments que requereixen l'ús intensiu de tecnologies avançades.

9. Contribuir al desenvolupament del món rural i a la lluita contra el canvi climàtic. Assegurant la puixança del sector agroalimentari i incorporant els criteris de sostenibilitat com a factors d'avaluació de l'eficàcia de les polítiques públiques.

10. Guanyar la batalla de la recerca, el desenvolupament i la innovació. Aprofitant els projectes que ja estan en marxa, afavorint la instal•lació de professionals de la recerca, ajudant les universitats en aquest camp, prioritzant els elements dinamitzadors de clústers empresarials en sectors tecnològicament avançats. El potencial de recerca biomèdica a Barcelona és més gran del que molts som conscients i l’hem d’eixamplar encara més.

Acabo. Crec haver descrit els canvis als que hem de fer front, la crisi a la que ens enfrontem i els reptes que ens cal vèncer per construir un paper de primera. Sóc ben conscient que aquests objectius no es poden assolir només des de la política. La seva definició i la seva implementació requereixen d’una societat activa i compromesa, exigent envers la política i les institucions, però capaç també de mobilitzar les seves energies. Vull agrair el Forum Nova Economia per permetre’m compartir aquestes idees amb tots vostès afavorint un diàleg del tot necessari.

Moltes gràcies.

El president parla clar

Aquesta setmana la política catalana ha girat al voltant de la celebració al Parlament del Debat d'orientació política general. Enguany els dos aspectes més interessants del debat han estat el discurs del President Montilla i l'aprovació d'una resolució sobre la negociació del nou model de finançament amb el suport dels grups de CiU, Socialistes-Ciutadans pel canvi, ERC i ICV-EUiA. La part final del discurs del President Montilla va cridar especialment l'atenció pel seu parlar clar, el seu realisme, l'autoexigència que ofereix i reclama a tots i la crida a treballar més i millor per superar la crisi. En referència al seu discurs podeu llegir els editorials de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya i els articles de Manuel Cuyàs, David Miró, Enric Marín, Salvador Cardús i Joan Ferran.

La part final del discurs del president a la que he fet referència va portar a alguns a trobar-hi connexions amb el pensament polític de Jordi Pujol, pel fet d'estar adreçat directament als ciutadans, per subratllar els valors del treball i de l'esforç i per evocar els elements transversals del catalanisme. No cal dir que la comparació va aixecar molta polèmica en els rengles de CiU. Entre d'altres coses perquè no són gaires els comentaris que posin en relació el discurs pujolista amb l'actual direcció de CDC encapçalada per Mas. A Pujol no se li recorda l'obsessió envers ERC, ni per captivar-la ni per incomodar-la. Pujol tampoc no es distingia per la cerca compulsiva d'efectes de cara a la galeria. I mai no tirava de la corda amb l'únic objectiu que es trenqués. Dic això perquè avui Artur Mas es treu finalment la careta confessant a El Periódico de Catalunya que el seu únic objectiu polític és que el PSC trenqui amb el PSOE quan diu literalment “el front català només aguantarà si el PSC tomba els pressupostos”. ¿Quin sentit té dir això precisament ara, després d'haver assolit un acord a Catalunya, quan el govern espanyol comença a moure's en la negociació i quan el projecte de pressupostos generals de l'Estat per al 2009 ja recull la previsió d'una inversió pública de 4.626 milions d'euros en aplicació de la Disposició addicional tercera de l'Estatut i dels acords Solbes-Castells sobre els mecanismes de càlcul? Quantes vegades CiU va pactar, tant amb PP com amb PSOE, dient que ho feia en interès de Catalunya? Quants pressupostos va avalar? Fins i tot va votar les dues investidures de José María Aznar... Ho vaig dir en el debat, hi ha una actitud hipòcrita segons la qual quan pacta CiU el que sigui i amb qui sigui ho fa en interès de Catalunya. Si són altres els que pacten és que no defensen prou Catalunya. Clar com l'aigua.

És evident que encara no hi ha un acord entre el govern de la Generalitat i el govern d'Espanya sobre el nou model de finançament, però encara és més evident que seria un acord impossible de fer amb un govern del PP que ha combatut el nou Estatut a peu i a cavall. Dit això, convé seguir mantenint una actitud de fermesa en la negociació del nou finançament, que ha d'honorar l'Estatut, proporcionar un augment significatiu dels recursos de la Generalitat, garantir que els mecanismes d'anivellament no es firen en contra de les Comunitats més solidàries i incorporar mecanismes d'actualització i revisió que en aquests moments no tenim degut al nefast acord al que van arribar CiU i PP l'any 2001.

La resolució aprovada pel Parlament dóna força al Govern de Catalunya en la negociació i recull la voluntat i l'exigència que es compleixi íntegrament l'Estatut, especialment pel que fa a les seves disposicions en matèria de finançament. Sobre la pròpia resolució i sobre el contingut de l'Estatut en matèria de finançament s'estan afirmant coses molt inexactes. Per exemple, quan es diu que l'Estatut planteja només una relació bilateral pel que fa al finançament. Això és fals i er comprovar-ho només cal llegir l'Estatut. Veiem-ho. Article 201.1 “Les relacions d'ordre tributari i financer entre l'Estat i la Generalitat són regulades per la Constitució, per aquest Estatut i per la llei orgànica a què fa referència l'apartat tercer de l'article 157 de la Constitució”. La llei a què fa referència aquest article no és altra que la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA). La importància de la LOFCA explica perquè la Disposició addicional dotzena de l'Estatut diu literalment: “Les normes de la llei orgànica a què fa referència l'article 157.3 de la Constitució i les normes contingudes en aquest Estatut s'han d'interpretar harmònicament”. És a dir, adaptant-se mútuament, concordant, d'acord l'una amb l'altra. Em temo que alguns encara tenen al cap el projecte aprovat el Parlament el 30 de setembre del 2005. Veiem-ho. Article 202.1 d'aquell projecte: “En el marc del que estableix la Constitució, les relacions d’ordre tributari i financer entre l’Estat i la Generalitat es regulen per aquest Estatut”. La LOFCA no apareixia per enlloc.

Però és que el propi Estatut encara és més contundent. Veiem, per exemple, un precepte recollit a l'article 210 de l'Estatut: “La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat exerceix les seves funcions sens perjudici dels acords subscrits pel Govern de Catalunya en aquesta matèria en institucions i organismes de caràcter multilateral”. Més clar, aigua. Bilateralitat, tota la que es pugui. Multilateralitat, la que resulti imprescindible. I, com veurem després, la fixació dels mecanismes d'anivellament i solidaritat correspon a l'Estat, fruit d'una negociació en la que, necessàriament, hi juga la multilateralitat. Encara és més curiós si tenim present que aquest precepte ja figurava literalment en l'article 214.1 del projecte d'Estatut aprovat el 30 de setembre del 2005 al Parlament.

També és curiós que alguns pretenguin afirmar que el rendiment del nou model de finançament serà estrictament el rendiment dels percentatges dels tributs cedits (50% de l'IRPF, 50% de l'IVA i 58% dels impostos especials). Només cal llegir l'article 206.1 que diu: “El nivell de recursos financers de què disposi la Generalitat per a finançar els seus serveis i les seves competències s'ha de basar en criteris de necessitat de despesa i ha de tenir en compte la seva capacitat fiscal, entre altres criteris. A aquests efectes, els recursos de la Generalitat són, entre altres, els que deriven dels seus ingressos tributaris, ajustats a l'alça o a la baixa en funció de la seva participació en els mecanismes d'anivellament i solidaritat”.

Per si algú encara té dubtes només cal llegir l'article 206.3 que diu: “Els recursos financers de què disposi la Generalitat es poden ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per a garantir l’anivellament i la solidaritat a les altres Comunitats Autònomes, a fi que els serveis d’educació, sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat, sempre que portin a terme un esforç fiscal també similar. De la mateixa manera, la Generalitat rep recursos, si escau, dels mecanismes d’anivellament i solidaritat. Els nivells esmentats són fixats per l'Estat”.

Les pretensions de fixar una xifra, que es pretén derivada de forma directa del propi Estatut, són fantasies. O pitjor, ganes d'enredar la gent. Lògicament la negociació ha de cercar un major compromís de l'Estat, és a dir, un major Fons de Suficiència. I també uns mecanismes d'anivellament que garanteixin la solidaritat sense penalitzar els més solidaris. Però la fixació arbitrària de xifres i el seu coneixement públic quan la negociació està en els seus inicis és un flac favor a la defensa dels interessos de Catalunya. Només cal recordar quina va ser la reacció del Conseller d'Economia, Francesc Homs, l'any 2001 quan precisament Artur Mas va fer pública una xifra en plena negociació: Homs va posar el seu càrrec a disposició del Govern. Mas va rectificar afirmant que la discreció era la millor garantia de l'èxit. Espero que no hagi canviat d'opinió només pel fet d'estar a l'oposició.

Potser m'he allargat un xic massa en l'explicació, però crec que és convenient desfer malentesos i, si és possible, evitar que se'n produeixin. Flac favor li faríem a l'Estatut si pretenguéssim que digui coses que no diu; perdríem tota la força que ens dóna, i l'autoritat que tenim per defensar-lo. Podeu llegir també la meva intervenció en el debat, que també podeu seguir a PSCtv. Per cert, dimarts vaig anar al programa de TVE-Sant Cugat, 59 segons, en el que també van sortir tots aquests temes. Sobre la qüestió del finançament us convido també a llegir la reflexió d'Enric Marín a El Punt.

D'entre les novetats que incorporava el discurs del President Montilla, cal destacar el compromís de fer una prova escolar als nens i nenes en acabar la Primària. És un anunci que ha estat generalment molt ben acollit com ho demostra aquest article de Josep Oliver. Us recomano també que llegiu aquest article de Montse Palma sobre Universitats i les entrevistes a Antonio Balmón i Raimon Obiols.

L'aparició d'enquestes que posen en evidència un cert desgast del govern socialista ha provocat alguna reflexió interessant, com aquesta de José Luis de Zárraga apareguda a Público. Us convido a llegir també la llarga entrevista a María Teresa Fernández de la Vega publicada avui a El País, i la reflexió sobre el dret a morir dignament de Luis Montes i Fernando Soler.

Però, sense menystenir la importància d'alguns debats concrets, la política espanyola també s'està centrant en qüestions relacionades amb la difícil situació econòmica i els pressupostos generals de l'Estat per al 2009. Llegiu, per exemple, aquest article del Secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, sobre els pressupostos i l'article de Josep Oliver en el que planteja la necessitat d'utilitzar adequadament els marges de deute i dèficit públic. A través del lloc web del Ministeri d'Economia i Hisenda podeu accedir a una informació exhaustiva sobre el projecte de pressupostos per a l'any que ve. He trobat també força interessant la reflexió de Xerardo Estévez, antic alcalde de Santiago de Compostela, sobre la necessitat de separar habitatge de negoci especulatiu. Resulten imprescindibles les reflexions, en registres ben diversos, de Manuel Castells, Ignacio Escolar i Mar Díaz-Varela.

El proper dia 7 d'octubre la Confederació Sindical Internacional, de la que formen part a Catalunya la UGT, Comissions Obreres i la USO, ha convocat una Jornada en Favor del Treball Digne. El Parlament de Catalunya s'hi fa afegir aprovant una resolució que va ser llegida en el Ple. A Barcelona estem tots i totes convocats a manifestar-nos dimarts 7 d'octubre a les 18.30 hores a Via Laietana a la cantonada amb el carrer Jonqueres. Aquí trobareu el cartell i manifest d'aquesta convocatòria. Podeu visitar la pàgina de la campanya Decent Work i també la de la Confederació Europea de Sindicats. Podeu llegir al respecte l'article signat per Guy Ryder, Cándido Méndez i José María Fidalgo publicat avui a El País.

No cal dir que tota la setmana hem estat seguint les peripècies del pla de rescat del sistema financer nordamericà impulsat pel president Bush a instàncies del secretari del Tresor, Paulson, i el president de la Reserva Federal, Bernanke. Especialment perquè dilluns la Cambra de Representants el va rebutjar. Al llarg de la setmana, després de moltes negociacions i molts retocs, i comprovant fins a quin punt la manca d'acord provocava més inestabilitat financera, el senat, primer, i la Cambra de Representants, després, aprovaven definitivament el pla de rescat. Podeu llegir al respecte els articles de Joaquín Estefanía (“Socialismo para ricos”), José María Izquierdo (“Un hatajo de rufianes y la jodida mariposa”), Joseph Stiglitz (“El 'blues' del rescate”), José Luis Feito (“La ineludible intervención del Estado”), Xavier Vives (“Crisis financiera global”), Josep Ramoneda (“Fatalismo”), Ricardo Lagos (“Necesitamos Estados fuertes”), Sandro Pozzi i Claudi Pérez (“Paulson contra el pánico”), Alfredo Pastor (“La bicicleta parada”), David Taguas i Jesús Fernández (“El plan, mejor que nada”), Nicolás Torrent (“Las preguntas de la crisis”), Joaquín Estefanía (“Finanzas globales”) i les entrevistes a Joseph Stiglitz i Robert Solow.

La política nordamericana s'ha vist totalment contaminada per la crisi financera i la polèmica sobre el pla de Bush, tot beneficiant las expectatives electorals de Barack Obama. Joe Biden va guanyar clarament el debat entre els candidats a la Vicepresidència, tot i que les baixes expectatives de la Governadora Sarah Palin i, mai millor dit, la seva actuació, van ajudar-la a superar la prova, calmant el neguit que s'estava aixecant entre les bases republicanes. Podeu llegir al respecte els articles de Naomi Wolf, Antoni Gutiérrez-Rubí, Xavier Batalla i Paul Krugman. Ja sabeu que jo segueixo les eleccions nordamericanes a través del web RealClearPolitics, al que ara he afegit el web de PoliticsHome recomanat per José Zaragoza.

Us recomano cinc articles sobre política internacional. El d'Enrique Barón sobre la necessitat d'una nova relació transatlàntica, el de Jordi García-Petit en el que afirma rotundament que si Europa no se situa com a gran potència no serà rellevant pel futur, el de Miquel Roca, en un sentit similar, reclamant una reacció europea davant la crisi, el de Jeffrey Sachs, desitjant que una victòria demòcrata acabi amb l'actual deriva antiintel·lectual dels Estats Units, i el d'Antoni Segura sobre les dificultats de Tzipi Livni en l'inestable situació política israeliana.

Es van acumulant notícies econòmiques molt dolentes i ben properes, el tancament de Frigo, la important regulació d'ocupació de SEAT, i altres. Caldrà estar ben amatents a totes elles. Però no hem de deixar de parlar d'algunes bones notícies que també són certes. El compromís de l'Alcalde de Barcelona amb la recuperació del govern metropolità (vegeu les cròniques de Rosa M. Bravo i Ramon Comorera), l'acte de presentació de la candidatura de Barcelona com a seu de la futura Unió Euromediterrània, i la inauguració a Nou Barris de les estacions de la línia 3 del metro de Roquetes i Trinitat Nova (vegeu la crònica d'Oscar Muñoz). Són notícies generades a/des de/per Barcelona ciutat, motor en els moments bons, però també en els moments difícils. Hem de prestar-los-hi més atenció i donar-los-hi més suport. També a Barcelona s'estan celebrant importants esdeveniments científics internacionals, amb l'eclosió del Parc de Recerca Biomèdica i, en un altre registre, l'empenta del mercat de la flor a Mercabarna. Guanyarem la batalla contra la crisi i la guanyarem, entre d'altres coses, gràcies a Barcelona.



“Perles” del programa Polònia emès el 2 d'octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).

LES PERLES
- Un Mosso dʼEsquadra escorcolla el president Montilla en ple Parlament: "Què duu a la butxaca? O és que sʼalegra de veureʼm?" El que porta és una bengala suposadament per atacar la bancada convergent.

- Wally Street, que parla com lʼànec Donald. Però no acaba de ser neoliberal sinó neocomunista, no?

- PP i PSOE es reparteixen la justícia: lʼun de gener a juny i lʼaltre de juliol a desembre. Com que el pacte ha anat tan bé, ara es repartiran la sanitat. Si et toca un metge del PSOE et dirà que no tens res encara que tʼestiguis morint i si ets del PP cridarà els enterramorts. [Us heu fixat en el cartell de la infermera Zapatero que demana silenci?]

- Quim Nadal "lògicament, tinc pipí" [i pixo igual que parlo] al lavabo del Parlament.

EL PITJOR
- Un home demana pasta pel carrer a Solbes, i rebuscant per la butxaca, el que treu és la calculadora per veure què li pot donar... total que com que lʼhome és català, Solbes li acaba demanat pasta a ell. Penós.

EL MILLOR, LA CANÇÓ [Que tinguem sort, de Lluís Llach]
Si tens accions
mira el Nasdaq, l'Íbex i el Dow Jones
I ben segur
tʼenduràs un susto de collons
que tinguis cash
que si cal li puguis fotre mà al calaix
Si em dius que no
resa per poder arribar a Nadal
pendent del que
faci la reserva federal
Que tinguem cash
i que ens salvi de tenir un fatal daltabaix
I així ven, i així ven
tots els actius que tinguis a Barclays Bank
o quan miris el teu compte
et quedaràs blnanc
i demà, i demà
al llegir el diari ja podràs respirar
sense por dʼhaver fotut els estalvis a mar
i així ven i així ven
tots els actius que tinguis a Lehman's bank
que la Caixa hi ha trobat un bon esvoranc
i demà, i demà hi haurà algú més fotut enmig del fangar
Guarda-ho tot sota una rajola
i a cagar

SURREALISTA
- La Chacón sʼha pres al peu de la lletra allò de "Si la iglesia quiere guerra, la tendrá"... així que en aquests moments tres míssils ens dirigeixen cap al Vaticà.... just quan hi havia la Reina i el Príncep??????

KA FORT
- El Príncep Felip va amb sa mare a veure el Papa per parlar de la nul·litat de la seva germana... i el Papa li diu que perquè li diu que és una nul·litat ;) Lʼúnic que es pot al·legar és que vesteix raro, va en patinet a treballar... però no cola, així que li ofereixen pastarrufimillonoso... però clar no queda gairebé així que li demana... Mallorca!!! Amb les seves ensaïmades i els nostres Antònia Font... que fuerte que fuerte

LA NOVETAT
- Tomàs Molina. Ho fa rebé i resulta simpaticot.

EL CAMEO
- Cimera Mas, Pujol (Oriol) i Duran. A partir dʼara seré un polític seriós i no riure mai. Tʼho demostraré sotmetent-me a "No riguis o ets dʼUnió". I qui explica els acudits, lʼOriol, en Duran i.... en Barragán... per això a en Mas li és tan fàcil riure... fins que en Duran profetitza que Ell acabarà sent President de CiU.

LA PICADA D’ULLET
- Newman i Redford o, el que és el mateix, Mas i Montilla: Dos hombres y un destino. Quin? Manar!

ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- La nit al dia. Mònica Terribas entrevista a Frank Rijaard: “Catalunya està desil·lusionada, els trens no van a l’hora i es jugadors del Barça tampoc van a dormir a l’hora. El codi intern és paper mullat i Joaquim M. Puyal està tan deprimit que ha demanat l’ingrés al monestir de Poblet. Què em contesta?” Rijaard: “Hombre, el año pasado no conseguimos disciplina pero sí paciencia. Ser entrenador no es tan fácil, hazlo tu si puedes.” Ah, vale. No hi ha fronteres infraquejables per ella. En un plis la veiem amb la samarreta del Barça al mig del camp esbroncant Ronaldinho: “Menys anuncis i més gols.” i demostrant com es pot fer un golàs estilós a cop de cadera. Quina exhibició. I qui substitueix Mònica al plató ? ? ? El mateix Rijaard entrevista Montilla. Es pot trobar un duo més “hoho” (com diria Ferran Adrià?). Atenció a la primera pregunta: “Usted en qué equipo juega?”



ZW 144 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.urbanlabs.net/

Els pròxims 9, 10 i 11 d’octubre tindran lloc les jornades UrbanLabs al CitiLab Cornellà de Barcelona. L’objectiu bàsic serà conèixer i bescanviar idees i projectes concrets sobre el paper i la influència de la ciutadania en la realitat política, cultural, econòmica… en un escenari urbà i digital que defineix la societat del segle XXI. En aquesta trobada s’espera comptar amb la participació i la contribució activa de totes aquelles persones interessades en projectes d’acció ciutadana, innovació, comunicació i aprenentatge amb un clar component social i tecnològic. Per compartir experiències i impulsar noves idees s’han proposat diferents grups de treball. Aquests grups estaran encapçalats per: Massimo Menichinelli, Xavier Mas de Xaxàs, Boris Mir, Juan Freire, Carlos Guadián i Roc Fages.

En el programa es combinarà l’espai per a les conferències, les “xerrades llampec” i els grups de treball, amb l’oportunitat d’establir xarxes de contactes, creant un marc per discutir des de l’àmbit digital la innovació social en entorns urbans i, en concret, des dels processos d’apropiació de la tecnologia per part dels ciutadans. Un altre dels eixos motors de la trobada serà activar projectes nous i buscar un espai comú de reflexió, pràctica i relació entre institucions, empreses i ciutadania.

Podeu seguir l’actualitat de les jornades a la xarxa a través de twitter (últimes novetats), flickr (amb la paraula clau 'urbanlabs08'), facebook, LinkedIn i technorati.

Per acabar, destacar de nou el curs “Sociedad Red: canvis socials, organitzacions i ciutadans” de la CUIMP Barcelona (els dies 15, 16 i 17 d’octubre). I el “Seminari de Comunicació de crisi en la gestió pública” de l'ACOP que tindrà lloc el dia 30 d’octubre, amb la conferència de Michael Ogrizek (consultor internacional, director de comunicació del World Economic Forum i portaveu del Fòrum de Davos).

ZV (Zona Vídeo). Infoamérica.org ofereix una selecció de vídeos sobre comunicació i llibertat d’expressió (vídeos històrics, sobre propaganda, periodisme, mitjans i espai públic, etc.).