diumenge, 30 / novembre / 2008

Enfortir Catalunya

Avui he d'anar molt de pressa, la Manuela em passarà a buscar a les 7 de la tarda per anar a la presentació de les memòries de Pasqual Maragall. Així, doncs, cal que m'afanyi! No sense deixar dit que ahir m'ho vaig passar d'allò més bé en la celebració del 30è aniversari de la Joventut Socialista de Catalunya. Va ser un motiu de retrobament amb molts companys i companyes que han esdevingut ja amics per sempre, i per mirar enrere amb orgull la història i els valors compartits.

Però, com deia, he d'anar per feina. La primera recomanació és obligada, merescuda i imprescindible: la conferència “Enfortir Catalunya” del President Montilla pronunciada amb motiu del pas de l'equador de la legislatura. Podeu llegir al respecte l'editorial de La Vanguardia, els articles de José Antich, Joan Tapia, Manuel Cuyàs, Joan Ferran i el que em va publicar el diari ABC. Per cert, hi ha gent que em pregunta com és que publico tants articles al diari ABC i la resposta és molt senzilla, tot i que no són remunerats, m'ho van demanar i m'asseguren una periodicitat quinzenal.

Per seguir amb qüestions relatives a la política catalana, us recomano la lectura d'un article del Conseller Huguet sobre la necessitat d'apostar per la innovació. Em va interessar molt un article d'Enric Company sobre la darrera assemblea d'Iniciativa per Catalunya Verds. Llegiu-lo perquè entre d'altres coses destaca les dificultats dels projectes polítics que no tenen una projecció clara a nivell estatal, europeu i internacional. Certament, tal com evoluciona el món, els projectes polítics sense projecció global tenen dificultats evidents. Quina resposta poden donar als grans problemes del món sense discutir-la i compartir-la amb forces polítiques europees i dels cinc continents? Direu que escombro cap a casa, doncs, sí. I ho aprofito per assenyalar que demà i demà passat se celebra a Madrid la reunió del Consell del Partit Socialista Europeu que aprovarà el Manifest amb el que tots els partits socialistes, socialdemòcrates i laboristes ens presentarem a les eleccions europees de l'any vinent. També podeu trobar interessant la resolució “Una respuesta socialdemócrata global a la crisis financiera mundial” aprovada pel Consell de la Internacional Socialista celebrat a Mèxic els proppassats dies 17 i 18 de novembre.

Us recomano també que llegiu els articles de Carles Duarte i Miquel Roca. Per cert, Miquel Roca va aprofitar una entrevista a Catalunya Ràdio per mostrar la seva coincidència amb Josep Antoni Duran Lleida tant sobre la perspectiva d'un govern sociovergent, com sobre com cal abordar la sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Podeu veure el resum de les declaracions de Miquel Roca a la crònica del diari El Mundo.

Joan Manuel Perdigó fa un pronòstic a dos anys vista en un article publicat a El Periódico de Catalunya. A part de l'olfacte polític de Perdigó i la molta informació de la que disposa, suposo que es va inspirar en l'enquesta publicada pel seu diari i la feta pública pel Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya a les que vaig fer referència la setmana passada. Avui, La Vanguardia publica una enquesta que ofereix uns resultats diferents als d'aquells dos estudis. Segons l'enquesta de l'Instituto Noxa, CiU puja mentre PSC, ERC i ICV-EUiA retrocedeixen molt lleument. I, segons l'enquesta, Duran és el dirigent polític millor valorat, Mas seria preferit com a president, mentre que el president Montilla oferiria més confiança, obtenint també una valoració millor que la del seu govern. Com sempre recomano que llegiu l'anàlisi del sondeig fet pel president de l'Instituto Noxa, Julián Santamaría.

Per acabar amb les qüestions relatives a la política catalana, us convido a llegir la crònica d'Alfred Rexach sobre les memòries de Pasqual Maragall, l'article del propi Pasqual Maragall sobre la designació de Barcelona com a seu del secretariat permanent de la Unió per la Mediterrània i la crònica de Ferran Sales sobre la celebració a Barcelona d'una reunió de la Fundació Xina Europa Fòrum, que té com a objectiu promoure unes millors relacions entre Europa i la Xina.

El segon gran tema que voldria destacar és el Plan español para el estímulo de la economía y el empleo contingut en la intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero en el Congrés dels Diputats. Podeu llegir al respecte les cròniques de Raquel Díaz Quijano a Cinco Días, Mariano Guindal a La Vanguardia, Alejandro Bolaños a El País, Rosa Maria Sánchez a El Periódico de Catalunya i la vessant municipalista del pla subratllada per Francisco J. de Palacio també a El Periódico de Catalunya. També trobareu interessants els editorials al respecte d'El País i d'El Periódico de Catalunya.

Sobre altres aspectes relatius a la política econòmica espanyola us convido a llegir l'article de Joan Majó que porta el títol “Per què se'n vol anar Nissan?”, l'article de José Luis Leal defensant les polítiques adreçades a solucionar els problemes de liquiditat d'entitats financeres, famílies i empreses, l'article de Mariano Guindal sobre l'evolució positiva d'alguns indicadors econòmics, en especial la inflació i els tipus d'interès, i l'entrevista que li fa Miguel Angel Noceda a Carlos Arenillas, vicepresident de la Comissió Nacional del Mercat de Valors.

En relació a la política espanyola vull destacar la polèmica desfermada pels continguts del Congrés de les Nuevas Generaciones del PP a Madrid que van comptar amb l'entusiasta suport d'Esperanza Aguirre i José María Aznar. Llegiu al respecte els articles d'Isaac Rosa i els de Miguel Angel Aguilar (“NN GG, sin complejos” i “El último Bush resulta socialista”). En aquest ambient de radicalització conservadora són d'agrair exigències de moderació com la que li fa l'editorial de La Vanguardia a Monseñor Rouco Varela. També a les pàgines de La Vanguardia Rosa Paz descriu la tensió entre moderació i crispació en la que es mou l'estratègia de Mariano Rajoy. He trobat molt interessant la crònica de Gonzalo López Alba a Público en la que contrasta el suport a Zapatero en les files del PSOE i les dificultats de Rajoy en el si del PP.

Considero molt interessant la reflexió que fa Joan Romero en el seu article “Aún lejos de un verdadero Estado federal”. Precisament Luis Rodríguez Aizpeolea en una crònica a El País informa que a La Moncloa s'han donat directrius als Ministeris per tal que evitin lesionar competències autonòmiques. Podeu llegir també l'article d'Inmaculada Montalbán sobre la violència de gènere, l'article de Gustavo Suárez Pertierra sobre la importància estratègica de la incorporació d'Espanya al G-20 i l'editorial de La Vanguardia sobre les dificultats econòmiques dels Ajuntaments.

Les accions reivindicatives d'estudiants universitaris han posat sobre la taula el debat sobre l'anomenat “procés de Bolonya”, és a dir, la construcció de l'espai Europeu d'Educació Superior. Podeu llegir al respecte l'editorial de La Vanguardia, la carta oberta a la comunitat universitària del Rector de la UAB, Lluís Ferrer, les esclaridores cròniques de Mercè Beltran i Jordi Casavella a La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, respectivament, i els articles de Salvador Cardús, Manuel Castells i Ferran Requejo. Per tancar aquest apartat aprofito per recomanar-vos la lectura de l'editorial de La Vanguardia, “La educación, cosa de todos”.

No podem deixar de seguir l'evolució de l'economia mundial. Per això us convido a llegir l'article de Joaquín Estefanía sobre la crisi del Citigroup i General Motors, l'editorial d'El País valorant positivament la reacció nordamericana i europea davant la recessió, l'article de Soledad Gallego en el que subratlla la responsabilitat dels polítics que no van reaccionar a temps davant l'imperiosa necessitat de regular millor el sistema financer, l'article de Joaquín Estefanía en el que adverteix contra l'eventualitat d'una crisi “triple zero” (tipus d'interès, inflació i creixement zero) i la crònica de José Manuel Garayoa sobre els diferents plans d'estímul econòmic adoptats pels governs europeus.

També convé subratllar els esforços d'Obama per afrontar la crisi econòmica rodejant-se d'un equip de primera. Llegiu al respecte les cròniques d'Antonio Caño i Sandro Pozzi, així com les recomanacions que li fan Paul Krugman i Thomas L. Friedman.

Finalment, el Consell Nacional del Partit Socialista francès va donar per bons els resultats de les eleccions primàries designant Martine Aubry com a Primera Secretaria que s'haria imposat a Ségolène Royal per un centenar de vots sobre un total de 135.000 vots (és a dir una diferència del 0,07%). Desitgem-li a Martine Aubry tota la sort del món i esperem que el sentit comú faci que Aubry i Royal treballin plegades per refer la unitat del partit i construir una alternativa sòlida a Nicolas Sarkozy. Us convido a llegir les reflexions més aviat pessimistes al respecte de Jean Daniel (en francès) i de Jean Marie Colombani.

Convé també seguir de prop els preparatius de l'SPD per a preparar les properes eleccions generals. En aquest sentit trobareu interessant l'entrevista que li fa Juan Gómez en les pàgines d'El País a Franz-Walter Steinmeier, ministre d'Exteriors i vice-canceller alemany i candidat de l'SPD a la Cancelleria.

Trobareu també interessants les reflexions de Xavier Batalla sobre el fracàs del procés de pau a l'Orient Mitjà que semblava obrir-se a partir de la cimera d'Annapolis, així com les reflexions de la Xina en el món global que ens proporcionen Timothy Garton Ash i Mateo Madridejos. L'atac terrorista als hotels de luxe a Mumbai obliga novament a reflexionar sobre el terrorisme islàmic, sobre les difícils relacions entre Índia i Pakistán i l'estabilitat del subcontinent asiàtic. Podeu llegir al respecte els articles de Fernando Reinares, Eva Borreguero i l'editorial de La Vanguardia.

Finalment us recomano la lectura de sis articles que mouen a la reflexió. es tracta d'articles d'Eugenio Trías a ABC (“Donde arrecia el peligro”), Suso de Toro a El País (“El capitalismo estaba ya muerto”), Pere Vilanova a Público (“La crisis y los entramados ocultos”), Juan-José López Burniol a El Periódico de Catalunya (“L'estrany cas de Josep Borrell”), Angel Rupérez a El País, i Marcos Peña al suplement Negocios d'El País (“Crítica de una crisis crítica”).



“Perles” del programa Polònia emès el 27 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).

LES PERLES
- Losantos denuncia una nova aliança entre Carod i ETA. Com es diu el dirigent dʼETA detingut? Txeroki. I en quin cotxe sʼha vist en Carod el cap de setmana? Un Gran Cherokee (ETA, pero más). Pues ya le tienes!

EL PITJOR
- doncs mira, avui no.

EL MILLOR
- Els polítics de casa nostra assisteixen a lʼestrena de "Lʼestranya parella", amb Paco Mas i Joan Duran. A lʼescena final, barallats com sempre, van a lʼadvocat a preparar el divorci. Peròoooooo el problema és repartir-se els béns, com la casa gran del catalanisme. El problema amb lʼOriol Pujol és que cap dels dos seʼl vol quedar! Reaccions a peu de micro: Marina Geli, decebuda, perquè lʼargument és el de sempre; Joan Herrera [sortint del teatre amb la bici], també, però ell ho troba entranyable, és clar.

SURREALISTA (tirant a dolentot)
- Joan Herrera dient que ell no és el ˮdelfíˮ de Saura però que sí que sap parlar lʼidioma dels dofins. I aprofita lʼavinentesa per counicar-los en dofinès que ha estat escollit secretari general del partit.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- Pujol entra d’estranquis a Palau amb les contrasenyes de quan ell governava i amb un gràcil joc de peus sardanístic per dribla les proteccions. Un cop al despatx del President.... aquest el sorprèn quan anava a fer unes trucadetes gratis (diu que té un o dos fills a Sudamèrica i que la cosa li costa una pasta). En el fragor de la conversa, un altre intrús, Maragall, que ve a robar folis... el que deia, surrealista.

LA PICADA D’ULLET
- El retorn del President Maragall per promocionar la seva Oda inacabada. Ja ja i fent revenda dʼentrades per la presentació al Palau, ja ja.

LA CANÇÓ (de la 2a dona més influent dʼEuropa)
[Chacón] Jo sabia que això havia de passar
Vaig llançada cap a lʼèxit, està clar
Mireu-me bé,
sóc la Ministra
més txupiguai
dʼaquest Govern.
No era ningú
fa quatre dies
[ZP i de la Vega] ¡Lo que hay que ver!
¡Lo que hay que ver!
[Tots] Carme Carme Carme Carme Carme Chacón
[Chacón] Sóc la millor
[De la Vega] ¡Vaya bombón!
[Chacón] Ho diuen les enquestes
i el New York Times!
[ZP] Però al CIS
no os lo creáis.
De Ministra embarazada quedó bien,
con el uniforme y el pelo Pantene
[De la Vega] Se le han subido los humos
y nos querrá jubilar.
[ZP] ¡Menos mal que es catalana!
[Chacón] Però els generals
ja mʼho han perdonat!
[Tots] Carme Carme Carme Carme Carme Chacón
[Chacón] Sóc la millor
Sóc la millor
[ZP] Para de una... vez
de chulear
[Chacón] Sóc la millor
Sóc la millor

KA FORT
- Lʼúltima del crack dels pactes (Joan Saura): un matrimoni de conveniència amb una noia equatoriana, a canvi del postre del dinar (dʼavió!).... canʼt belieeeeve!

POLONEWS
- Raquel Sans: "El Congrés dʼIniciativa sʼha clausurat sense que sʼhagin hagut de lamentar danys personals"

- Raquel Sans: "Televisió de Catalunya i Mònica Teribas desmenteixen que la Marató dʼenguany estigui dedicada a lʼEspanyol"

LA PREVISIÓ DE LA SETMANA DE TOMÀS MOLINA
- Sol, solet [vineʼm a veure], sol, solet [vineʼm a veure que tinc...], fred!

LA IMATGE DE LA SETMANA - EL CAMEO

Tripartit oficial fent el pas de lʼEquador.

Tripartit substitut segons normativa Fets, no paraules.

LA IMATGE DE LA SETMANA - LA NOVETAT
- Torrrna la nostra Pilar Rahola de ros, per intentar convèncer Josep Cuní que entrevisti Juliàn Muñoz [haveu vist els pantalons?]

MALA LLET
- LʼArtur Mas "donant un cop de mà" als lavabos del Parlament a Montilla mentre aquest parla pel mòbil amb ZP del tema del finançament [y hasta aquí puedo leer]



ZW 152 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.transparency.org/

Transparency International és una iniciativa sorgida des de la societat civil l’any 93 amb l’objectiu de lluitar contra la corrupció arreu del món. Des de l’organització es qüestiona la inevitabilitat de la corrupció i, des dels seus inicis, ha desenvolupat un paper important en la millora de la vida de milions de persones, mitjançant la creació d’un ampli moviment social que lluita contra aquest tema.

Transparency International compta amb una xarxa mundial amb més de 90 capítols establerts a nivell local, nacional i internacional. A més de formació, es realitzen diferents accions i iniciatives per generar consciència i disminuir l’apatia i la tolerància envers la corrupció. A la seva pàgina es poden consultar diverses seccions d’interès: eines, publicacions o l’àrea multimèdia (amb documentals, anuncis…).

Actualment, col·lectius com Ciutadania activa promouen la Campanya Global Transparents.org: “Per una transparència responsable dels governs i dels bancs”, que compta amb un Manifest i un espai de recollida de signatures. Ciutadania activa és un col·lectiu obert a persones i entitats que volen implicar-se en una transformació responsable basada en la transparència.

En l’àmbit de la transparència, trobem referències diverses dins la pàgina del think tank global europeu FRIDE (Fundació per a les Relacions Internacionals i el Diàleg Exterior).

ZV (Zona Vídeo). ARSGAMES 2008 TV ha permès seguir tot el que ha anat succeint aquests dies a Madrid (del 27 al 29 de novembre), en el marc d’aquest congrés internacional centrat en aprofundir en el coneixement de l’impacte dels videojocs en tots els àmbits de la nostra vida, inclòs l’art contemporani.

dijous, 27 / novembre / 2008

Una Catalunya més forta

Avui el diari ABC em publica l'article que trobareu transcrit a continuació.

UNA CATALUÑA MÁS FUERTE

EL pasado lunes, el President Montilla realizaba un balance de la acción de gobierno desarrollada durante los dos primeros años de la actual legislatura y del cambio político que ha supuesto la alternancia iniciada en el año 2003. El President hizo también un diagnóstico sobre la actual situación política y económica y trazó las líneas maestras de lo que serán los objetivos y prioridades para la segunda parte de la legislatura.

Para apreciar la intensidad del cambio político operado, basta con algunos datos objetivos comparando la última legislatura de CiU con los primeros cinco años de gobierno catalanista y de izquierdas. Se ha multiplicado por tres la inversión en metro y ferrocarril; se ha completado el despliegue de los Mossos d´Esquadra con casi 5.000 efectivos más que el 2003, con más de 40 comisarías nuevas; la inversión en cercanías el último cuatrienio triplica la inversión del último gobierno de CiU; la inversión pública ha pasado de los 365 euros per cápita en 2003 a los 715 euros per cápita en 2008. Mientras CiU construía 50 escuelas por año, el actual gobierno construye 100 escuelas por año; se ha casi duplicado el número de plazas de guarderías públicas disponibles; casi el 11% de la población ya vive en un barrio comprendido en los programas globales de rehabilitación regulados por la Llei de Barris, y en cinco años se ha multiplicado por 9 los recursos anuales dedicados a R+D+i empresarial.

Estos y otros datos demuestran que el gobierno encabezado por el President Montilla trabaja para conseguir una Cataluña más fuerte y para mejorar las condiciones de vida de los catalanes y catalanas, especialmente en los actuales momentos de crisis e incertidumbre. La gestión del govern d´Entesa pone en evidencia la inercia y la falta de previsión que presidieron las últimas legislaturas de CiU, a las que cabe achacar la pérdida de empuje de nuestro país.

La política económica del Govern está presidida por el diálogo con los agentes sociales, cuyas directrices básicas están contenidas en el Acuerdo estratégico para la internacionalización, la calidad del empleo y la competitividad de la economía catalana, que contempla un conjunto de actuaciones que suponen una inversión de 7.000 millones de euros anuales en el período 2008-2011, a las que se han sumado las 42 medidas adoptadas por el Departamento de Economía en abril o las anunciadas por el propio President en el pleno monográfico de julio.

El Presidente Montilla aprovechó para subrayar los principios sobre los que debemos construir una Cataluña más fuerte: cohesión social, unidad política, cooperación entre los sectores público y privado, la creatividad como motor de la economía y la sociedad, y capacidad de apertura. Saldremos de la crisis antes y en mejores condiciones si acertamos las prioridades, trabajamos duro, y no nos dejamos vencer ni por la inercia ni por el desánimo.

diumenge, 23 / novembre / 2008

L'hora de la política

Avui vaig encara més malament de temps que de costum. Ahir vaig assistir al Comitè Federal del PSOE i avui he volgut compartir amb els amics i amigues d'Iniciativa la cloenda de la seva 9a Assemblea i, com ja sabia, si no em dedico al diari intensivament dissabte i diumenge, em falta temps. Però és millora anar per feina que dedicar temps a queixar-me.

En primer lloc, i en reconeixement a tota la gent d'Iniciativa, us convido a llegir l'article de Jordi Guillot aparegut a Público amb el títol "Un nuevo espacio para la izquierda". L'Assemblea d'ICV feia goig i pel que he anat seguint a través dels mitjans ha anat molt bé, amb debats vius però amb gran capacitat de síntesi i també amb una gran dosi de renovació. Joan Saura segueix al capdavant de la formació i Joan Herrera passa a ocupar la secretaria general. Jordi Guillot passa a ser un dels cinc vicepresidents i serà responsable de relacins institucionals, juntament amb el responsable d'organització, Lluís Moreno, Mercè Claramunt, Hortènsia Grau i Laia Ortiz, nova portaveu del partit. Jaume Bosch passarà a ser el president del grup parlamentari substituint Joan Saura i Dolors Camats serà la nova portaveu del grup d'ICV-EUiA. De la 9a assemblea en surt una Iniciativa més forta, que ha reafirmat el seu compromis amb el Govern d'Entesa.

Avui he de destacar de forma especial l'entrevista al President Montilla que li fan Joan Manuel Perdigó i Lluís Mauri en les pàgines d'El Periódico de Catalunya amb motiu del pas de l'equador de la legislatura. També podeu llegir al respecte l'anàlisi de Lluís Mauri publicat ahir i l'editorial d'El Periódico de Catalunya aparegut avui mateix. Coincidint amb el pas de l'equador s'ha conegut el baròmetre d'opinió pública del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat i també una enquesta realitzada per l'empresa GESOP publicada per El Periódico de Catalunya. Us convido a llegir l'anàlisi que fa d'aquesta darrera enquesta Àngels Pont, directora de l'estudi.

Seguint el fil del pas de l'equador de la legislatura, trobareu interessant les entrevistes a Ernest Maragall i Marina Geli a càrrec, respectivament, de Jordi Casavella i Àngels Gallardo, publicades a El Periódico de Catalunya.

Aquesta darrera setmana ha seguit produint-se molt soroll mediàtic al voltant de la ja llunyana trobada entre PSC i UDC. Segueixo sense entendre l'interès de CDC a subratllar el seu malestar i m'estimo més recollir la incitació que fa Carles Duarte a un clima de major diàleg entre els partits i la necessitat de fer front a les urgències del present. Entre els molts comentaris produïts al voltant de la trobada entre Duran i Montilla, ha destacat el de Jordi Pujol parlant de la "mala salut de ferro de CiU". El Mundo, en un comentari d'opinió, considera que seria bo que s'aclarís una mica més el projecte de CiU. El cert és que es fa molt difícil un procés de clarificació política quan es vol vertebrar un projecte que pretén ser el punt de trobada de democristians, liberals, socialdemòcrates, autonomistes i sobiranistes. Diu el refrany "quien mucho abarca poco aprieta". Això deu explicar com és que recentment CDC s'ha fixat com a objectiu reclutar 10.000 agents per a promoure el projecte de la Casa Gran quan fins ara pensavem que CDC tenia al menys 20.000 militants...

Acabo amb quatre flaixos. Al fil de la feliçment acabada polèmica sobre el contingut d'una informació publicada per The Economist, Albert Branchadell proposa examinar alguns dogmatismes. Llegiu la notícia de la inauguració a Dallas d'una oficina de promoció a l'exterior de la Generalitat Valenciana, que segur que no ha estat titllada de malbaratament de recursos per mitjans que constantment critiquen l'acció exterior de la Generalitat de Catalunya. Podeu també trobar interessant l'article d'Enric Marín sobre l'actitud d'Esquerra davant la sentència del Tribunal Constitucional. Us pot interessar també la defensa que fa Xavier Marcé de la política de préstecs reitegrables pel foment de les indústries culturals. I finalment, i com sempre, us convido a llegir un article de Ferran Mascarell en el que segueix reflexionant sobre la necessitat de redefinir el catalanisme.

Pel que fa a la poítica espanyola crec que és imprescindible llegir la intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero davant del Comitè Federal del PSOE celebrat ahir. Molts són els comentaristes que han considerat altament positiva la presència d'Espanya a la Cimera de Washington. És el cas d'Antonio Papell i també de Joan Tapia que no dubta a assenyalar que en política exterior Zapatero guanya Aznar. En la meva opinió això explica en part l'entestament d'Aznar a seguir en primera línia el combat del seu partit contra Zapatero. En el patètic intent de negar l'evidència de que la foto de les Açores i el seguidisme de Bush practicat per Aznar va ser un error, està portant al PP a criticar absolutament tot el que fa Zapatero en matèria de política exterior. Així, si Moratinos aconsegueix que Barcelona sigui la seu permanent del secretariat de la Unió pel mediterrani, s'intenta desviar l'atenció cap als suposats favors que haurem de fer a França. Afortunadament no s'atreveixen a fer el mateix amb motiu de la detenció de Txeroki de la que parlaré després... També han intentat criticar que Espanya hagi regalat una cúpula obra de Miquel Barceló a la seu de Nacions Unides a Ginebra. Podeu llegir al respecte un article d'Elena Valenciano publicat a El País i, des d'una perspectiva més estrictament cultural, l'article de Llàtzer Moix publicat a La Vanguardia.

Sobre la crisi d'Izquierda Unida us convido a llegir l'editorial d'El País i l'article de Javier Pradera. Sobre el trist paper de Rajoy, podeu trobar de bon llegir l'article de Manolo Saco a Público. Per conèixer el candidat que disputa la Secretaria general de Comissions Obreres a José María Fidalgo podeu llegir l'entrevista que li fa Belén Carreño a les pàgines de Público a Ignacio Fernández Toxo. També trobareu interessant l'entrevista que li fan Mercè Beltran i Josep Corbella a La Vanguardia a Cristina Garmendia, Ministra de Ciència i Innovació, en la que parla de les universitats i del procés de Bolonya per constituir l'Espai Europeu d'Educació Superior.

En una interessant crònica Enric Juliana es fa ressó del debat que s'està produint en cercles econòmics gubernamentals sobre la necessitat de flexibilitzar els criteris de dèficit públic per impulsar un pla de reactivació econòmica i poder donar resposta a les demandes de Comunitats Autònomes i Ajuntaments. També considero molt rellevant la reflexió de fons sobre l'Espanya plural que desenvolupa Josep Vicent Boira en un interessant article publicat a La Vanguardia.

Sobre la renovació del Tribunal Constitucional Javier Pérez Royo ha tornat a escriure un article ben punyent. Són encara més rellevants les reflexions de fons sobre el paper del tribunal Constitucional d'Enric Fossas i Marc Carrillo. Aquest darrer article m'havia passat per alt i considero que seria molt bo que tots els magistrats del Tribunal haguessin tingut l'ocasió de llegir-lo i reflexionar-hi.

Com comentava abans aquesta setmana s'ha produït la detenció de Garikoitz Aspiazu, conegut com Txeroki, màxim responsable militar de la banda terrorista eta. Podeu llegir al respecte la crònica de Jorge A. Rodríguez i Aitor Guenaga publicada a El País, l'anàlisi d'Antoni Segura publicat a El Periódico de Catalunya, així com els editorials de La Vanguardia i El País.

Però com és lògic la situació econòmica segueix ocupant el centre de les nostres preocupacions. Des d'aquest punt de vista us vull recomanar que llegiu dos editorials consecutius del diari econòmic Cinco Días, "El déficit no es el fin, es el medio" i "Con recesión no se puede esperar". Són molt congruents amb els articles de Josep Oliver, José Carlos Díez i José A. Herce. I tenen molt en comú amb els articles dels meus estimats amics Manuel Royes i Juan-José López Burniol, que assenyalen clarament el camí que hauríem de seguir per superar la crisi econòmica. Trobareu també molt interessant l'entrevista que li fa Mariano Guindal al suplement Dinero de La Vanguardia a Aurelio Martínez, president de l'Instituto de Crédito Oficial. Per cert, vaig conèixer l'Aurelio quan treballavem plegats al Gabinet de la Presidència del Govern a La Moncloa.

Ningú no dubta ja del paper rellevant que juga i jugarà la Xina en el nou ordre mundial, ni del seu potencial econòmic. És per això que vull destacar la crònica de Lluís Pellicer sobre l'interès que té el Port de Barcelona per esdevenir la porta de la Xina a la Mediterrània i l'editorial de La Vanguardia dedicat al Global China Business celebrat a Barcelona sota els auspicis de Casa Asia.

Qualsevol reflexió que fem sobre la situació econòmica espanyola no es pot separar de la situació de l'economia internacional sobre la que hem de seguir pensant i actuant, com ho està fent Zapatero. En aquest sentit, encara s'estan analitzant les conclusions de la Cimera de Washington. Al respecte podeu llegir la crònica d'Alejandro Bolaños, l'editorial de La Vanguardia i les anàlisis de Manuel Escudero, Joaquín Estefanía i Carmen Alcaide. Lluís Foix i Miguel Angel Aguilar ens descriuen el nou escenari en el que les potències emergents i Europa estan cridats a tenir un paper cada cop més rellevant. Ban Ki-Moon, secretari general de Nacions Unides, fa un recordatori de les tasques pendents fixades en els Objectius del Mil·lenni.

Una bona colla d'economistes s'estan convertint en els guies d'aquesta etapa crítica. I tenim la sort que es mullen setmanalment sobre la situació i les perspectives i que ho fan des de l'autoritat de no haver acceptat el dogma neoliberal. En aquest sentit trobareu imprescindibles les aportacions de Jeffrey D. Sachs, Paul Krugman i Thomas L. Friedman. L'editorial del suplement Negocios d'El País també ens recepta "Píldoras antidepresivas". Joaquín Estefanía ens descriu l'impacte de la crisi a Amèrica Llatina i Timothy Garton Ash proclama que amb la crisi ja no hi ha orient i occident. No us perdeu tampoc l'entrevista que li fa Núria Peláez en el suplement Dinero de La Vanguardia al director de l'Organizació Mundial del Comerç, Pascal Lamy.

Els que seguíem la crisi del Partit Socialista francès no podíem imaginar el pitjor dels escenaris que és, precisament, el que s'ha produït: la divisió del partit en dos meitats difícilment conciliables. Unes desenes de vots han separat Martine Aubry de Ségolène Royal en un escrutini que els partidaris d'aquesta han contestat. Dimarts s'haurà de pronunciar al respecte el Consell Nacional del PS. Fins llavors, creuem els dits. Podeu llegir al respecte els articles de Josep Ramoneda, Lluís Bassets, Lluís Uría i José Antonio Sorolla. Lluís Uría evoca el paper unificador de François Hollande en el passat.

També segueix fent córrer molta tinta la victòria de Barack Obama que en aquests moments està dedicat a perfilar el seu equip, en el que comptarà amb les aportacions de moltes persones que van adquirir experiència en la presidència de Bill Clinton. Sembla també que Obama hauria triat Hillary Clinton com a futura Secretaria d'Estat. Podeu llegir la crònica de David Carr sobre l'ús que Obama i la seva campanya han fet de les xarxes socials a Internet, l'article de Bernard-Henry Lévy sobre les grans esperances desvetllades per Obama, l'article de Paul Kennedy sobre el retorn del "poder tou", l'entrevista que li fa Silvia Roman a El Mundo a Joschka Fischer i l'article que publica Pasqual Maragall avui mateix a Público. Per cert, diumenge vinent a les 19.30 en el Palau de la Música es presenten les memòries de Pasqual Maragall que porten el títol "Oda inacabada".

Per acabar us suggereixo la lectura de sis articles que aporten arguments al debat sobre el present i el futur de les nostres societats. Són articles de Federico Mayor Zaragoza ("Grandes crisis, grandes oportunidades"), Antonio Estella ("La hora de la socialdemocracia"), Justo Zambrana (¡Vuelta a Keynes!"), Daniel Innerarity ("¿Un mundo fuera de control?"), Francisco Aldecoa ("La refundación del capitalismo") i Fernando Vallespín ("¡Bienvenidos a la neomodernidad!"). També us recomano l'article de Gonzalo López Alba sobre la democràcia formatejada que es fa ressó del llibre "Storytelling" de Christian Salmon, publicat per Península, que explica com es fabriquen històries que contribueixen a formatejar el nostre pensament. És, per cert, un llibre que em va regalar recentment Antoni Gutiérrez-Rubí i que encara no he pogut llegir.



“Perles” del programa Polònia emès el 20 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).

LES PERLES
- Joan Puigcercós arriba al casament de Montilla-Mas-Duran-ZP esbufegant "joder, és que vinc corrents des de Ripoll!"

- Tomàs Molina, crescut, intentant fotre-li el lloc al Pellicer.

- Espe i Soraya [semblen noms de colobrot] porten Rajoy al matge perquè no el veuen bé. Les seves motivacions són ben diferents. Rajoy desperta amb la tècnica de la piloteta feta famosa a la pel·lícula Despertars. Llàstima que la pilotassa que li llença la Soraya el fa recaure. Ffffff.

EL PITJOR
- LʼERO del Papa. No fa gràcia ni el Papa, ni lʼERO, ni el representant de lʼObra ni re.

EL MILLOR - LA NOVETAT
- Arias Navarro en el making off de "Franco al huerto" [ha muerto].

SURREALISTA (tirant a dolentot)
- El discurs de Xuan Saura a lʼAssemblea dʼICV interromput per una mani de borjamaris. Però no he entès pq... El que mʼha agradat és el sistema de votació. La pregunta és "Vots a favor de tot?" Molt més simple que la majoria dʼassemblees que es fan i es desfan, no? I després es carrega lʼedifici? De debò que no he entès res...

ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- Un creatiu publicitari presenta la nova campanya de publicitat del Govern a Montilla: “Això no funciona nen, esto se ha apagado, l’AVE que no arriba, tothom em vacil·la, el Montilla s’ho miraaaa... benvingut a la república bananera de Catalunya”. Al President no li acaba d’agradar “no sé, potser alguna cosa positiva, no?”. El creatiu ve preparat amb una cara B: “La Fira de Frankfurt, mira, la llei de l’habitatge, vale...” És l’spot més breu de la història. No és que s’hagi tallat, és que és així de curt.

DICCIONARI POLÍTIC
- Antenicido: Carregar-se llicències de la COPE. No nʼhauríem de dir Favor a la humanitat?

LA PICADA D’ULLET
- A partir dʼara les fotos dels espectadors per en Tomàs Molina es poden enviar a moooooltbonaniiiit@frescota.cat.



ZW 151 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.webislam.com/

Webislam és un projecte de Junta Islàmica, “una organització sense afany de lucre, en la qual cooperen, junt amb musulmans, persones d’altres confessions i creences, donant així testimoni pràctic del diàleg interreligiós i intercultural”. Es defineix com el portal islàmic de referència en llengua espanyola, tant per la quantitat i qualitat de la informació que ofereix com pel nombre d’accessos a la pàgina (uns 12 milions mensuals).

Des de la seva pàgina podem accedir a diferents apartats: Biblioteca d’estudis islàmics (amb referències a obres d’història, art, pensament, etc. de diversos autors); Dossiers que van des de temes com la Islamofòbia o el feminisme a un recorregut per diferents països; Notícies, actualitat o agenda, entre altres. Cal destacar el Directori, un servei que permet trobar organitzacions i recursos islàmics a Espanya i també arreu del món. WebIslam compta amb un ampli equip de col·laboradors que contribueixen a la realització dels continguts del portal, així com consultors de diferents organitzacions i institucions.

Altres referències per aprofundir en el tema serien Mundoarabe.org, que impulsa cursos diversos, mensuales i continus, o Saphirnews.com pàgina de referència a França. Recentment aquesta última i WebIslam han pres la iniciativa de crear la “Red Europea de Medios Islámicos (REMI)”, un web laic i musulmà per agrupar els principals mitjans de comunicació islàmics a Europa, on i offline.

ZV (Zona Vídeo). Beet.TV es va posar en marxa l’any 2006 de la mà d’Andy Plesser. Se centra en la ràpida aparició del vídeo online i el seu impacte en la indústria i la societat. Ofereix entrevistes amb executius d’empreses de tecnologia i de mitjans de comunicació com Google, Microsoft, The New York Times o Adobe, entre altres. Actualment, compta amb uns 800 vídeos disponibles.

diumenge, 16 / novembre / 2008

Un primer pas a Washington

Algun amic i company ja m'ha advertit que llegir el meu diari i els materials que recomano comença a esdevenir una veritable missió impossible. També hi ha qui troba a faltar un xic més de reflexió personal. El cert és que són dos fites contradictòries, “quien mucho abarca poco aprieta” diu el refrany. Potser sí que a part de la meva passió política tinc una vocació periodística o d'analista professional que són difícils de compatibilitzar. Dedico moltes hores a fer el meu Diari i encara no són suficients per cobrir tots els temes que voldria amb la suficient profunditat i la possibilitat de reflexionar sobre tots ells en veu alta. També descuido de tant en tant el meu correu electrònic i de vegades no goso ni entrar al Facebook per por de veure'm ofegat per ofertes i demandes. Però dit això les crítiques i aportacions són la prova fefaent que hi ha qui llegeix el que escric i que valora la feina feta.

Aquesta setmana no tampoc no és excepció. No sé ni per on començar. Després de pensar-hi una mica he decidit fer-ho amb la mala notícia: anem cap a una recessió econòmica. Tècnicament això no es pot afirmar fins que no s'acumulen dos trimestres consecutius amb creixement econòmic negatiu, però desgraciadament la recessió sembla ineluctable.

Començo, doncs, per comentar aquesta qüestió des de la perspectiva europea. Us convido a llegir l'entrevista que Andreu Missé li fa a Joaquín Almunia, Comissari europeu d'afers econòmics i monetaris, a El País en la que parla fonamentalment dels problemes d'ordre financer. Podeu llegir l'editorial d'El País i també les cròniques sobre l'inici de la recessió a Europa de Beatriz Navarro a La Vanguardia, Ricardo M. de Rituerto a El País i Jesús Sérvulo González al suplement Negocios d'El País d'avui mateix. Alfredo Pastor, al suplement Dinero de La Vanguardia, defensa, des d'una posició molt equilibrada, intervenir “para evitar lo peor”. Però no tot són males notícies, Angel Laborda, Director de Conjuntura de la Fundación de las Cajas de Ahorro (FUNCAS) confirma el descens de la inflació en un article publicat avui al suplement Negocios d'El País. Certament, la baixa dels preus del petroli (aquesta, espectacular), els aliments i les matèries primeres, estan causant una significativa baixa de la inflació que és una magnífica notícia per a les persones amb rendes més baixes (en especial els pensionistes) i que permet que segueixin moderant-se els tipus d'interès, especialment rellevant pels que paguem hipoteques i pels que han de recórrer al crèdit.

Per contextualitzar la cimera de Washington podeu llegir alguns articles que considero rellevants. El de Joaquín Estefanía plantejant la necessitat d'eliminar el que ell anomena “capitalismo gris”, és a dir, les transaccions financeres de caràcter opac; aquesta és una qüestió sobre la que també parla Emilio Ontiveros en un article publicat avui al suplement Negocios d'El País que porta el títol “La transparencia como terapia”. A les pàgines d'El País, Xavier Vives reflexiona sobre el concepte de “refundació del capitalisme”, mentre Josep Ramoneda ho fa sobre la “cultura de la crisi”. Jesús Caldera defensa una resposta clara davant la crisi en el seu article aparegut al diari Público “Frente a la crisis, socialdemocracia”. Stephany Griffith-Jones, de la Universitat de Columbia, adverteix novament contra la desregulació des d'una premissa contundent “El mercado genera riesgo, no lo gestiona”. Francisco J. Laporta a El País assenyala el risc que suposa la manca de responsabilitat existent en l'economia de mercat. Us recomano finalment l'article d'Aldo Olcese aparegut avui mateix en el suplement Negocios d'El País sobre “el capitalismo que viene”, en el qualapunta al sorgiment d'un capitalisme humanitzat i compromès socialment. Realment no sé si això és possible, però del que sí estic convençut és que aquesta evolució exigeix una militància activa en favor de les reformes i una orientació de les mateixes en la línia que el socialisme democràtic ha vingut defensant fins ara amb poc èxit.

Abans d'entrar en la Cimera pròpiament dita i en el paper d'Espanya, podeu trobar interessants algunes reflexions de tipus general. Per exemple, la que fa Xavier Batalla a La Vanguardia en la que ens parla de la “difusió del poder” apuntant al nou paper de les potències emergents. Un editorial de La Vanguardia publicat dissabte defensava la necessitat d'establir un nou ordre financer. Rafael Vilasanjuan en un article publicat a El Periódico de Catalunya apunta a la veritable qüestió de fons quan es pregunta “¿És possible mantenir el creixement de l'economia global sense modificar profundament els mecanismes que la controlen?”. Alejandro Bolaños en una crònica publicada divendres a El País apunta a una cimera de dues velocitats, una ràpida per afrontar la recessió i una més lenta per abordar la reforma en profunditat del sistema que topa amb l'oposició de l'administració nord-americana en funcions (sí, el dia 20 de gener s'acaba!). En la seva crònica de dissabte el mateix Alejandro Bolaños explica les divergències entre els plantejaments d'Europa i dels Estats Units. Paul Samuelson en un article publicat avui al suplement Negocios d'El País reclama “Acordaos de la economía real”, argument que lliga amb la reflexió que m'ha fet arribar Vicenç Navarro en un article en el que reclamava atenció no només a la crisi financera sinó a la crisi de demanda i exigia a Zapatero un fort estímul a les inversions (després veurem com des de Washington Zapatero va anunciar ahir un pla d'aquestes característiques). Finalment podeu trobar interessant l'anàlisi de Joaquín Estefanía sobre la posició de la Xina.

La presència d'Espanya en la cimera ha estat un èxit indiscutible de Zapatero. L'intent de rebaixar l'èxit sobre la base de dir que no hi havia la bandera espanyola és senzillament patètic. Sincerament jo espero veure el dia en que un únic representant europeu porti efectivament la veu de tots els europeus als organismes internacionals, però mentrestant Espanya hi ha de ser, no debades és la vuitena potència econòmica mundial i ocupa un lloc estratègic per la seva relació amb Amèrica Llatina i la Mediterrània. Per tant, comparteixo totalment l'entusiasme de Toni Bolaño quan afirma “Yes we can” a les pàgines de La Razón. Gonzalo López Alba a Público explica els esforços de Zapatero per amarrar el paper global d'Espanya. Acabada la Cimera tant Sarkozy com Lula asseguraven la presència d'Espanya en les reunions que han de verificar el compliment dels acords presos a Washington i assegurar una reforma en profunditat del sistema financer internacional. Ramón Cotarelo, del consell editorial de Público, descrivia en un article el que considerava que havia de ser el paper d'Espanya a la cimera. Íñigo de Barrón en un article publicat a El País subratllava la força dels arguments espanyols en favor d'una millor regulació del sistema financer basats en la trajectòria del Banc d'Espanya. Per acabar no em puc estar de recomanar-vos vivament la lectura de la Resolució del Consell Nacional del PSC celebrat ahir que portava un títol ben explícit: “Per una governança financera global: una Cimera de Washington que reguli els mercats pensant en les persones”.



Al marge de la foto de família -en la que, coses de la vida, Zapatero està just al darrera de Bush en el centre de la foto- i el “morbo” de veure com George W. Bush rebria José Luis Rodríguez Zapatero a la Casa Blanca i a l'entrada de la reunió de líders que es va celebrar al National Museum Building de Washington, el que importava realment de la Cimera de Washington eren les seves conclusions. Aquí teniu el text íntegre de la Declaració de la Cimera de Washington. És l'inici d'un procés, però és un bon inici. Són especialment il·lustratives al respecte les cròniques de Manel Pérez a La Vanguardia i Alejandro Bolaños a El País. Trobareu també interessant l'editorial d'El País que qualifica la Cimera de “primer pas”. I, com abans us avançava, Zapatero va aprofitar per anunciar un pla de recuperació basat en la inversió com recull Miguel González en la seva crònica publicada avui a El País.

Sobre la situació econòmica espanyola hauríeu de llegir l'article d'Anton Costas a El País parlant sobre la seva durada, els editorials d'El Periódico de Catalunya i de La Vanguardia sobre el sector de l'automòbil i l'editorial de La Vanguardia sobre les actuals dificultats per obtenir una hipoteca.

Abans de passar a les qüestions relacionades amb la política catalana, alguns flaixos d'àmbit espanyol. El primer, sobre les dificultats que travessa el lideratge de Mariano Rajoy, podeu llegir la crònica de Gonzalo López Alba a Público. El segon, sobre les dificultats que travessa Izquierda Unida, que en la seva Assemblea realitzada aquesta setmana ha estat capaç d'acordar una línia política però no un coordinador general, podeu llegir l'entrevista que li fa Juanma Romero a Rosa Aguilar a Público. Us pot interessar també l'entrevista que li fa Joan Tapia a El Periódico de Catalunya a José María Maravall parlant sobre el seu llibre “La confrontación política” publicat per Taurus. No us perdeu la crònica de Ferran Casas sobre la cinquena condemna judicial a Federico Jiménez Losantos, aquesta vegada obligat a pagar 60.000 euros a ERC per atemptar contra l'honor d'aquest partit. Els amics d'Esquerra han decidit utilitzar l'import de la multa per activitats i entitats en defensa de la llengua catalana. Són molts els grups de comunicació que travessen una situació econòmica difícil. Aquesta setmana el grup Zeta presentava un expedient de regulació d'ocupació que afectarà 500 persones i podeu llegir també les dificultats econòmiques de Prisa en aquesta crònica de Javier Montalvo publicada a Expansión. Per acabar aquest breu capítol us recomano especialment la lectura del “Decálogo del buen político” publicat per Ramón Vargas-Machuca a El País.

Aquesta setmana s'ha celebrat un ple del Parlament de Catalunya molt ric de contingut en el que destaquen de forma especial els debats de totalitat del projecte de llei de pressupostos de la Generalitat i del projecte de llei d'educació de Catalunya. Us convido a llegir la presentació del projecte de llei de pressupostos a càrrec del Conseller d'Economia i Finances, Antoni Castells, així com la intervenció de la portaveu d'economia del nostre grup Rocío Martínez-Sampere. També trobareu molt interessants la presentació del projecte de llei d'educació de Catalunya a càrrec del Conseller d'Educació, Ernest Maragall, i la intervenció del portaveu d'educació del nostre grup Daniel Font.

Sobre l'educació a Catalunya us convido també a llegir l'article de Rocío Martínez publicat a El Punt sobre la polèmica aixecada per la racionalització del batxillerat nocturn i la potenciació del batxillerat a distància. També trobareu molt interessants l'entrevista que li fa a Ernest Maragall Sebastián Tobarra a les pàgines d'El País i l'article de Jaume Graells publicat a El Punt. Aquest setmana s'ha produït també una vaga contra el projecte de llei d'educació de Catalunya convocada pels sindicats USTEC, ASPEC i CGT amb el suport d'algunes associacions estudiantils. La vaga ha estat un fracàs. Llegiu al respecte els editorials d'El Punt “Una vaga gens constructiva” i “Els docents aposten per negociar la LEC” i l'article del director de l'Avui, Xavier Bosch.

Finalment divendres es va produir la reunió al màxim nivell entre dues delegacions d'Unió Democràtica de Catalunya i el PSC encapçalades respectivament per Josep Antoni Duran Lleida i José Montilla. El cert és que la reunió havia aixecat una notable expectativa a la que van contribuir en gran mesura els dirigents de CDC que van mostrar en públic la seva contrarietat pel fet que Unió volgués mantenir aquest contacte. Sobre aquest aspecte m'estalvio tot comentari. No cal. Però la reunió sí que mereix alguna reflexió.

Crec que val la pena reivindicar la necessitat d’afavorir una relació més fluida i estendre al conjunt de la política catalana un esperit de diàleg, moderació i transversalitat en els grans debats de país. Són evidents les diferències ben significatives entre els projectes polítics dels PSC i UDC que, de forma natural, ocupen alternativament funcions de govern i d’oposició. Socialisme democràtic i pensament social-cristià tenen arrels ben diferenciades que articulen posicions ideològiques i polítiques clarament alternatives. Convé no oblidar, però, que l’humanisme cristià i el socialisme democràtic situen les persones en el centre de la política i cerquen, a través dels respectius projectes polítics, el bé comú i el progrés de les societats a les que serveixen. Cal reivindicar, doncs, un necessari diàleg que, lluny de desdibuixar les posicions polítiques de cadascú, pot servir per afermar la centralitat de conviccions compartides.

En aquest sentit cal reafirmar que la política no pot ser només un espai de confrontació entre posicions polítiques diferents. La política democràtica ha d’oferir també espais per a la reflexió i l’acció compartida entre les diferents forces polítiques, que han de practicar de forma constant el diàleg i la recerca de consensos sobre les grans qüestions de país. Això és especialment important en un moment de crisi econòmica com la que estem travessant i ho és també en el moment d’afrontar reptes de civilització com la pobresa, el canvi climàtic, el terrorisme o la convivència entre cultures.

La reunió celebrada divendres no inicia ni acaba res, és un moment singular de la relació entre forces polítiques que, més enllà de les diferències concretes, han compartit una trajectòria democràtica i catalanista al servei del país i que volen mantenir unes relacions polítiques basades en el respecte mutu i la voluntat de posar en comú reflexions estratègiques i preocupacions compartides.

En el decurs de la reunió es va abordar a fons la situació de crisi econòmica, la negociació del nou sistema de finançament, la futura Sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i sobre diversos projectes de llei en tràmit parlamentari, especialment el projecte de llei de centres de culte i el projecte de llei d'educació de Catalunya.

El tema que aixecat més atenció és l'acord sobre la necessitat d'una reacció unitària davant la Sentència del Tribunal Constitucional. Realment no pot sorprendre a ningú aquest acord. Només cal llegir la resolució que sobre aquest tema va prendre el 24è Congrés d'Unió i que transcric tot seguit:

“Estem fermament convençuts de la plena constitucionalitat de l’Estatut, com a pacte d’Estat que és i que ha de ser respectat per totes les institucions de l’Estat Espanyol. Quan hi hagi sentència per part del Tribunal Constitucional, caldrà sempre estudiar-la, valorar-la i, si fos el cas, buscar la resposta des del consens de les forces polítiques catalanes. En qualsevol cas, l’Estatut suposa un acord polític que cal defensar i consolidar, i la seva plasmació normativa només és un instrument susceptible sempre de millora. Entenem que després de l’Estatut no podem tornar a repetir els errors comesos ni tornar a generar el mal gust de boca i l’esgotament produïts durant el debat estatutari”.

El PSC subscriu fil per randa aquesta posició. És per això que vàrem acordar que un cop coneguda la Sentència del Tribunal Constitucional el que correspon és que el President de la Generalitat convoqui les forces polítiques catalanes per tal de valorar-la conjuntament i intentar donar-hi una resposta el més unitària possible.

Sobre la reunió entre UDC i PSC podeu llegir les cròniques de Joan Foguet a El País i de Cristina Sen i Josep Gisbert a la Vanguardia. La reacció d'Artur Mas no s'ha fet esperar i ha estat analitzada avui en la crònica de Lluís Mauri a El Periódico: Mas li diu a Duran que no acceptarà que CiU se supediti al PSC. Artur Mas no ha entès res i demostra conèixer molt poc a Duran. En la reunió de divendres UDC no va supeditar-se al PSC. Senzillament va reiterar el que havia aprovat en el seu Congrés que és, d'altra banda, una posició de sentit comú: davant una Sentència que afecta a l'autogovern de Catalunya, unitat catalanista, causa comú. Parlar i acordar no és supeditació, és sumar esforços en defensa de Catalunya. Per això Joan Puigcercós ha dit: “com més unitat, millor”.

Però això Mas no ho entén. I avui mateix en una entrevista que li fan Francesc Valls i Miquel Noguer publicada al suplement Domingo d'El País, torna a embolicar-se. Erre que erre, com Ibarretxe. Cito literalment: “A título personal creo que si se recorta el Estatuto debe haber una consulta al pueblo de Cataluña sobre qué hacer. Si el Gobierno no la autoriza, es el Parlament quien debería pronunciarse. Los partidos catalanes deberían volver a pronunciarse sobre el texto que aprobó el Parlament y que después se envió a las Cortes para ver si siguen comprometidos con él. Si esto es así, estos partidos deberían incorporarse al Gobierno catalán. Si no es posible, deberíamos ir a unas elecciones anticipadas”.

És a dir, tornar a començar. Semblaria el dia de la marmota, el de la pel·lícula “Atrapado en el tiempo” de Bill Murray. Tornem-hi que no ha estat res... Però el que és curiós és que més endavant en l'entrevista diu, i torno a citar literalment: “Pregunta. ¿Volvería a enviar el Estatuto a las Cortes? Resposta. Ya no se podria hacer”. Doncs, bé, si no es podria fer, per què dimonis vol que el torni a votar el Parlament? Crec, sincerament, que s'ha fet un embolic. ¿No és més normal fer el que diem el PSC i Unió? En primer lloc, dir que l'Estatut és constitucional. I, en segon lloc, afirmar que quan hi hagi Sentència, la llegirem, l'analitzarem amb calma i intentarem acordar una resposta comuna. En fi, espero que el pas del temps i la pedagogia que PSC i Unió ens varem comprometre a fer, ajudi a que, arribat el moment, anem tots junts i ens estalviem errors causats per la improvisació i l'afany de protagonisme.

Per acabar amb els temes referits a la política catalana us recomano especialment que llegiu la intervenció de José Montilla davant del Consell Nacional del PSC celebrat dissabte. També trobareu interessants els articles de Joan B. Culla sobre alguns atacs rebuts recentment per dirigents polítics catalans, el de Toni Soler publicat avui a La Vanguardia, i la crònica de David Miró i Pau Cortina a Público que recull una trobada entre els portaveus parlamentaris que donem suport al Govern per valorar el 5è aniversari de l'alternança política a Catalunya.

No us heu de perdre les entenimentades reflexions econòmiques d'Isidre Fainé i Narcís Serra recollides en sengles entrevistes que els hi fan, respectivament, Paz Alvarez a Cinco Días i Ariadna Trillas a El País.

Encara porta cua la victòria d'Obama. Us convido a llegir l'article d'Ignacio Escolar a Público “Las deudas que deja Bush”, el de Lluís Foix a La Vanguardia “Un intelectual en la Casa Blanca”, el de Vicenç Navarro “Elecciones USA: mesianismo o movilización popular” (per cert, trobareu interessant el llibre de Vicenç Navarro publicat per Anagrama que inclou un treball seu i una entrevista a Noam Chomsky), l'article de Jean Daniel a Le Nouvel Oservateur “Ce que le monde attend d'Obama”, el de Diego López Garrido a El País “Obama busca un entendimiento con Europa”, el de Jordi García-Petit a l'Avui “Pendents dels EUA”, el de Joan Subirats a El País “Obama: razón y voluntad”, l'editorial del suplement Negocios d'El País “Dos desafíos para Obama”, l'article de Jeffrey Sachs a La Vanguardia “Lo que debe hacer Obama por la economía”, i el de Paul Krugman al suplement Negocios d'El País “¿Franklin Delano Obama?”.

Finalment, algunes qüestions de política europea i internacional i un punt final dedicat a la Ministra Chacón. En primer lloc una crònica sobre la difícil situació del socialisme francès que, com Izquierda Unida, no ha pogut elegir Primer secretari en el Congrés celebrat aquest cap de setmana a Reims, i, en aquest cas, ho hauran de fer els militants el proper dijous triant entre les candidatures de Ségolène Royal (web de la seva ponència), Martine Aubry (web de la seva ponència) i Benoît Hamon (web de la seva ponència).

Us recomano la lectura de la resolució aprovada pel Consell Nacional del PSC aquest dissabte sobre el futur de la Unió Europea, amb un títol ben explícit “Per un canvi de rumb a Europa”. També us pot interessar llegir l'article de Carlos Sentís a La Vanguardia “Barcelona en el Mediterráneo” i l'article de Saeb Erekat a El País “El tiempo de la negociación se agota en Palestina”.

Tres articles sobre temes relacionats amb la política de defensa. L'article de Jesús A. Núñez Villaverde a El País “Afganistán, un problema de todos”, l'article de Carmen Chacón a La Vanguardia, “Afganistán, culminar la misión”, i l'article de Jesús Cuadrado a Público “Gasto militar y otros tópicos”.

I per acabar articles derivats de la bona valoració que ha obtingut Came Chacón en la darrera enquesta realitzada pel CIS. L'article de Pilar Rahola, la crònica de Juan Carlos Merino, l'article de Joana Bonet i l'editorial de La Vanguardia. Comparteixo l'excel·lent valoració que fan de la tasca de la Carme. I des del PSC n'estem legítimament orgullosos.



“Perles” del programa Polònia emès el 13 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).

LES PERLES
- Missatge del president Montilla per a Barack Ossama. Disfressat de Conguito li diu li diu: "Lu meu no és de renaixement, és de vici". I acaba amb el lema que se sent de Salses a Guardamar: "Catalanus, catalítiques, cridem junts: sí, podem." [veure foto]

- Carod li vol prendre el lloc a Benach com a president del Parlament. I per què? que diria la Terribas dʼabans? Perquè en Puigcercós li ha pres a ell el lloc com a candidat a president de la Generalitat. En fi, els pollos de sempre.

- La campanya per el Foment de la Lectura arriba a La Zarzuela: Letizia ha escrit: Retócala otra vez, Sam, Marichalar: El lady Di español, i la infanta Sofia: Teo quema una foto del Rey.

EL PITJOR
- Lʼalcalde Hereu fent una "crida" a les dues ribes de la Mediterrània.

EL MILLOR - LA CANÇÓ [Cadillac solitario de Franquillo i los trogloditas]
Siempre quise ir a guerrear
dictar sentencias y fusilar
cruzar el Ebro con 15 compañías
Pero ya hace tiempo que la he diñado
y venden mi cadillac segunda mano
no sé que aventuras correré sin ti
Fragaaaaaaaa
Ibarneeeeeee

MALAGUANYAT
- El president Montilla a cal Fainé (Feiner, per ell) de la Caixa. Amb uns balls increïbles de Fama i en Castells esperant darrere la porta preocupat per la seva sanvitxera. Comor??

SURREALISTA
- Mas i Pujol mirant el futur en una bola màgica dʼaquelles. El resultat? Pujol de pizzero i Mas de venedor de corbates. Duran, en canvi, és... ministre of course !

KA FORT
- Mooolt bona niiiiiiit! No fan bona cara! Constipadots, escanyadots per la hipoteca? [Seʼns està tornat una mica agreesiu, nor?]

POLONEWS
- Raquel Sans també ha après a dir WashingtAAn.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- Nadal al volant de l’autobús alternatiu. Calla, que la guia és la inefable Maleni, que s’adreça al respectable: “En nombre del Ministerio de Fomento y de toda la tripulación le damos la bienvenida a este autobús con destino a Vilanova i la Geltrú. Durante el trayecto les proyectaremos la trilogía del Señor de los Anillos... Si caemos en un esvorang automáticamente se abrirá el compartimento superior... con este rosario para rezar a la virgen. Vámonoh, Joaquing!” Però l’atobús no engega, és clar, i els passatgers han de baixar i empényer amb els crits d’ànim de la Maleni “Bon cop de fal!”. El passatge indignat [a la catalana, ja m’enteneu, o sigui, remugant por lo bajini] “Si fóssim a França, ja hauríem cremat l’autocar”. Ah, i m’ha encantat la brusa de lleopardi de la Maleni.

LA PICADA D’ULLET
- ZP –per fi– a la cimera del G20 agraeix la cadireta, entre dʼaltres, al seu gos Talante. [Ara, el que mʼencanta és en Sarkozy, tan content amb lʼobridor que li han regalat a la Caisse]

LA NOVETAT
- Barack Obama buscant M. Pau Huguet [amb banda sonora de caucus dʼIowa]

- Jaime de Marichalar, estiradot.



ZW 150 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://politika20.wikispaces.com

Politika2.0 és un wiki, on un grup de persones intenten promoure canvis en la política formal, impulsant models més participatius i propers a una ciutadania activa. Un projecte social sobre el qual es pot obtenir informació detallada, registrant-se a la seva llista. La iniciativa compta, entre altres serveis, amb un Observatori (dedicat a recopilar iniciatives d’interès), una secció d’articles sobre política 2.0 o una agenda d’esdeveniments relacionats amb el tema. L’origen del projecte va sorgir arrel de l’organització de la 1ª trobada de blocaires i persones vinculades a la política en el marc del Parlament Basc. Aquest, ja en el 2006, va impulsar 'Parte hartu!' (Participa!). És un projecte, dins del propi web del Parlament, basat en apropar la política a la ciutadania, una idea que sembla estar cada cop més present entre les prioritats polítiques i institucionals.

Una experiència d’un Parlament web 2.0, ha estat, també, el primer seguiment virtual d’una jornada al Parlament de Catalunya. En concret, de la VIII Jornada sobre Mitjans de Comunicació Àudiovisual, en la qual un total de 270 internautes, a través de Facebook, i 54, a través de Twitter, van poder participar en el debat, aportant els seus suggeriments i comentaris en temps real.

Fa unes setmanes, el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, organitzava un dinar-sessió de treball compartit amb Pere Aragonés, José Antonio Donaire, Marc Arza, Saül Gordillo, Trina Millán, Vicenç Partal, Carles Puigdemont, Xavier Peytibi, Laia Ortiz, Carina Mejías i Eduard Batlle, per trobar entre tots possibles respostes i idees davant la pregunta: Com es pot crear un Parlament 2.0? Sobre el concepte Parlament 2.0, com hauria de ser i de crear-se, José Antonio Donaire recull unes interessants reflexions, a partir d’idees i suggeriments rebuts, que formen part d’una reflexión col·lectiva i a les quals cal sumar les iniciatives suggerides per José Rodríguez o les aportacions de Xavier Peytibi, entre altres.

ZV (Zona Vídeo). Canal Parlament, la televisió del Parlament de Catalunya que ofereix en directe i en diferit les diferents sessions plenàries, reportatges sobre els diputats i diputades, sobre els diferents actes, etc.

diumenge, 9 / novembre / 2008

La victòria d'Obama

Aquesta setmana no hi ha dubte, la notícia més important és la gran victòria de Barack Obama a les eleccions presidencials nord-americanes.



Després m'hi referiré amb més extensió però, per fer boca, us recordo els resultats. Obama guanya per 365 vots electorals (delegats dels Estats que voten al candidat) contra 162 obtinguts per Mc Cain. Falten encara 11 vots electorals per assignar, els corresponents a l'Estat de Missouri, on McCain està per davant amb un marge estretíssim. Destaquen especialment les victòries d'Obama a Virgínia, Carolina del Nord, Ohio, Florida, Indiana, Nevada, Colorado i New Mexico. En vot ciutadà l'avantatge d'Obama ha estat del 52.6% al 46.1%. Els demòcrates han obtingut 57 senadors (6+) i els republicans 40 (6-), falten assignar tres escons degut a diferències mínimes entre els candidats. I a la Cambra de representants, els demòcrates han obtingut 256 membres (20+) i els republicans 175 (-20), falten assignar 4 escons degut també a diferències mínimes entre els candidats. Després parlarem més a fons de la victòria d'Obama.

Però el cert és que aquesta setmana ens ha portat altres bones notícies que convé subratllar. La primera, la designació de la ciutat de Barcelona com a seu permanent del secretariat de la Unió per la Mediterrània. L'equip guanyador el formaven José Luis Rodríguez Zapatero, Jordi Hereu, Miguel Angel Moratinos, José Montilla, Diego López Garrido i Anna Terrón. Barcelona era ja la seu d'una institució espanyola com és la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions i serà ara la seu d'una institució euromediterrània. Estem d'enhorabona! Podeu llegir al respecte la crònica de Beatriz Navarro a La Vanguardia, els editorials de l'AVUI, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, els articles de Rafael Pradas i Senén Florensa i l'entrevista que li fa Josep Garriga a Anna Terrón a El País.

Encara que no estigui de moda dir-ho, ho dic: gràcies, Zapatero. De la mateixa manera que crec que cal valorar molt positivament la iniciativa del president de la Generalitat d'agafar el toro per les banyes i anar a Paris a parlar del futur de Nissan. En un món de declaracions i gesticulacions, cada dia valoro més el treball tenaç i l'esforç. I també l'objectivitat de celebrar i agrair els exits quan es produeixen. Per cert, Zapatero i Montilla han acordat que l'acord del finançament es produirà abans d'acabar l'any. I així serà. Duran ho creu possible, Mas, no.

També hem tingut la molt bona notícia que Espanya estarà present a la cimera de Washington que ha de posar la primera pedra de la reforma del sistema financer internacional i de la coordinació de polítiques estatals de lluita contra la crisi. No hi ha dubte que estem davant d'un èxit històric que només ha estat possible gràcies a la tenacitat de Zapatero i la complicitat de Nicolas Sarkozy. Tampoc no cal oblidar l'ajuda de Gordon Brown, dels governs de la Unió Europea i l'opinió favorable a la presència espanyola expressada pels països llatinoamericans i la Xina.

Sobre la cimera de Washington i la presència espanyola podeu llegir l'article de Francesc Granell, l'editorial d'El País, i els articles de Jesús Maraña, Felipe González i Joseph Stiglitz. Els intents de desmerèixer la presència espanyola a la cimera o de treure-li importància a la pròpia reunió són ridículs. Només cal pensar què estarien dient ara els partits de l'oposició si Zapatero no hagués aconseguit l'objectiu que s'havia fixat i que fins ara Espanya no havia assolit ni durant els governs de Felipe González i José María Aznar. La polèmica esdevé patètica quan s'especula sobre les cessions que Espanya hauria fet a França.

En tot cas, caldrà seguir insistint sobre la necessitat d'enfortir el paper internacional de la Unió Europea i la necessitat d'activar la iniciativa política que retorna amb força després del fracàs del neoliberalisme salvatge que pretenia que la regulació i la política eren obstacles pel progrés econòmic i social. És l'hora de l'esquerra democràtica i dels que defensem la justícia i la reforma social. En aquest sentit podeu llegir els articles d'Antonio Papell, Felipe González, Luis Arroyo i l'editorial de La Vanguardia.

Però les bones notícies de la setmana no acaben aquí. El govern espanyol ha pres noves mesures per afrontar la crisi econòmica i en favor de les empreses i de les famílies. Llegiu al respecte l'article de J. Sérvulo González i l'editorial d'El País. Podeu llegir també l'article de Mariano Guindal a La Vanguardia i el recull del conjunt de mesures aprovades pel govern recollides en aquesta crònica apareguda al suplement Dinero de La Vanguardia. També aquesta setmana s'han seguit encadenant rebaixes de l'euríbor, com recull la crònica a El Periódico de Catalunya signada per M.J.B.

En tot cas segueixen acumulant-se les notícies referides a la presentació d'Expedients de Regulació d'Ocupació per part d'empreses que van motivar la manifestació convocada per UGT i Comissions Obreres en defensa de la indústria i l'ocupació catalanes a la que vaig assistir. Com ens recorda Joaquín Estefanía, l'atur és el gran enemic que cal combatre, i tot apunta a que seguirà creixent en els mesos a venir. També Carmen Alcaide crida a actuar per tal que l'actual desacceleració econòmica que anuncia una recessió no desemboqui en una depressió prolongada.

Com ja vaig anunciar la setmana passada l'actual crisi econòmica està erosionant la confiança en la política i en els governs. A Espanya l'erosió de la confiança en el govern no està essent capitalitzada per l'oposició perquè el PP no està oferint alternatives ni apareix com a força solvent. Sobre les enquestes recentment publicades us convido a llegir l'anàlisi de José Luis de Zárraga, director del Publiscopio realitzat per encàrrec del diari Público.

Uns breus flaixos sobre la política catalana abans d'entrar en el tema de la setmana. Us convido a llegir la intervenció de José Montilla en l'acte de celebració del 30 aniversari del PSC del Baix Llobregat. També trobareu interessants els articles de José María Fuster-Fabra i Joan Tapia que coincideixen a criticar la deriva radical de CDC. Per cert, és bastant sorprenent, per no dir patètic, l'intent d'Artur Mas d'equiparar-se als demòcrates nord-americans. Fa pocs mesos trobava la inspiració política en la figura de Nicolas Sarkozy... Ara diu que ell, com els demòcrates, guanyarà quan ho torni a intentar per tercer cop... oblidant que els demòcrates han guanyat a la tercera, canviant de candidat després de cada derrota... També és curiós que es vulgui equiparar a Obama que va esdevenir candidat en guanyar unes primàries, mentre Mas va arribar a ser candidat perquè així ho va decidir Jordi Pujol. En fi...

Ahir i avui s'ha celebrat la 5a Assemblea d'EUiA. Avui he assistir a la cloenda de l'Assemblea on he pogut saludar els amics Jordi Miralles, Joan Josep Nuet, Mercè Civit, Marià Pere, Ramón Luque i Fèlix Alonso. També hi era Isabel Ribas, amiga de fa anys, en la presidència de l'Assemblea. Hi he pogut saludar també Joan Ridao, d'ERC, Jordi Guillot, Francesc Baltasar, Màrius García i Salvador Milà, d'ICV, Eva Granados d'UGT, Joan Carles Gallego de Comissions Obreres i la meva companya de grup parlamentari, Rosa M. Ferrer que hi assistia com a representant de Ciutadans pel canvi. Sobre la 5a Assemblea d'EUiA podeu llegir les entrevistes que li han fet al seu Coordinador general, Jordi Miralles, a l'AVUI, Público, El País i La Vanguardia.

També us recomano que llegiu els articles de Ferran Mascarell (“Una cultura constituent”), Joan Ignasi Elena sobre l'eix diagonal, i Jordi Terrades sobre el PSC i les polítiques energètiques.



Torno ara a l'elecció de Barack Obama. I són molts els articles que he de recomanar-vos. A començar pel discurs de Barack Obama a Chicago la nit mateixa de les eleccions que va ser comentat per Antoni Gutiérrez en un article aparegut a Público. Per cert, he recuperat el discurs de Barack Obama a la Convenció Demòcrata del 2004 que va elegir John Kerry com a candidat. Va ser aquest discurs el que va llençar les expectatives de futur d'Obama i podreu comprovar una gran continuïtat en els temes i la forma d'enfocar-los. També val molt la pena llegir el discurs de John McCain acceptant la derrota de la forma més elegant que jo hagi mai vist. Aquí hi trobareu la declaració oficial del PSC i el meu article a ABC, “El cambio ha llegado”. També trobareu interessant l'anàlisi electoral d'urgència fet per Oriol Bartomeus.

Sobre la seva victòria aniran apareguent molts articles. Us en recomano tres, el de Karl Rove a The Wall Street Journal, que El Mundo va publicar en castellà, i des d'una perspectiva més política que de tècnica electoral, el de Carl M. Cannon a Reader's Digest de tendència conservadora i, des d'una perspectiva progressista, el de Ryan Lizza a The New Yorker.

Per cert, us convido a visitar dos webs que confirmen que aquesta campanya marca un abans i un després des del punt de vista de la utilització de les noves tecnologies. La primera web és precisament la web del procés de transició, és a dir, el període que va des de l'elecció d'un nou president fins a la seva presa de possessió (inauguration day) que és el 20 de gener. Com veureu la gent és cridada a donar opinions i fins i tot a oferir-se com a col·laborador a la Casa Blanca. La segona és una iniciativa per tal de reconstruir el partit republicà després de la derrota. Val la pena veure-les i extreure'n alguna conclusió de cara a com millorar la feina política aquí.

En aquests moments, Obama està ja configurant el seu equip de govern. Els primers nomenaments han estat els dels integrants del propi equip de transició en el que figura de forma destacada John Podesta, darrer cap de gabinet de Bill Clinton (Chief of Staff, que és bastant més que el cap de gabinet típic que coneixem aquí). Podesta ha estat impulsor d'un potent think tank demòcrata, el Center for American Progress. I el primer nomenament de la nova Casa Blanca serà el de Rahm Emanuel com a Chief of Staff del President Obama. Emanuel ha estat membre de la direcció dels demòcrates a la Cambra de Representants i és conegut per la seva fermesa (duresa, en dirien alguns) i eficàcia, i ocupa una posició centrista dins del partit.

Sobre l'equip d'Obama podeu llegir la crònica de Xavier Mas de Xaxàs publicada a La Vanguardia. També us recomano l'article de Mónica C. Belaza publicat a El País sobre la futura primera dama i la crònica de Marc Bassets a La Vanguardia sobre l'exèrcit de voluntaris d'Obama que no serà desmantellat després de les eleccions.

Els dies abans de les eleccions molta gent aprofitava per acomiadar-se de George Bush i després per a saludar la victòria d'Obama. Llegiu al respecte l'editorial de La Vanguardia, o l'article de Joana Bonet al mateix diari, o els articles de Josep Ramoneda (“Esperando a Obama” i “Adiós a la rabia”, Pere Vilanova, Richard Holbrooke i Juan Luis Cebrián. El mateix dia 4 molta gent va voler anar a la Casa Blanca a dir-li adéu a Bush (també ho va fer Anna Balletbò que estava a Washington seguint la nit electoral). Prudentment, l'encara president va seguir la nit electoral al seu ranxo de Crawford a Texas.

Amb la victòria d'Obama es va desfermar l'entusiasme. Jo vaig estar a la nit electoral a la festa de la secció barcelonina dels Democrats Abroad i a la recepció organitzada per Todd Robinson, el cònsol d'Estats Units a Barcelona. Després vaig anar a casa per seguir la llarga nit a través de la televisió alternant cadenes d'aquí amb la CNN i FoxNews que, per cert, va ser la primera cadena en anunciar la definitiva victòria d'Obama a Ohio, i la cadena que es va avançar més cops a anunciar victòries a diferents Estats (a 16 Estats per ser exactes).

Portats per l'entusiasme podeu llegir l'editorial d'El País i els articles de Mateo Madridejos, Carlos Carnicero, Elena Valenciano, Javier Pradera (que ens recorda com el càstig que rebia Zapatero per haver-se allunyat de Bush pot tenir ara recompensa), Manuel Castells i, sobretot, l'hiperentusiasta Nicolás Sartorius.

Per a una visió potser més realista però no exempta d'admiració cap al nou President podeu llegir l'editorial de La Vanguardia i els articles de Xavier Bru de Sala, Joseph S. Nye (que ens recorda els límits del poder de la Casa Blanca), Francisco G. Basterra i Timothy Garton Ash.

He trobat molt interessants els articles en els que dos prominents demòcrates volen contribuir a fixar l'agenda d'Obama, es tracta de la carta oberta de Madeleine Albright, antiga Secretària d'Estat, i del Premi Nobel d'Economia Paul Krugman.

I no vull acabar la relació d'articles sense mencionar els de Manuel Vicent i Fabià Estapé que es deixen endur, respectivament, per la música i la història en el moment de valorar la victòria d'Obama.

Acabo molt breument amb sis recomanacions. Tres d'ells que demanen un esforç perquè l'Estat investigui crims antics: l'article de Luis Rodríguez Aizpeolea i M. Altozano sobre la desaparició de l'antic dirigent d'ETA 'Pertur' i els articles de Josep Maria Soria i Pedro Vallín sobre l'assassinat d'Andreu Nin. La crònica de Lluís Uría sobre el debat intern al Partit Socialista francès que encara la rescta final cap al Congrés de Reims. L'article d'Antoni Gutiérrez a Cinco Días, (“De la abstención de los votantes al fraude fiscal”) i l'obituari de Josep Maria Socias Humbert signat per Joan de Sagarra a les pàgines de La Vanguardia.



ZW 149 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Després de l’elecció de Barack Obama com a president dels EEUU és el moment de fer un repàs a aquestes eleccions presidencials americanes. Molts són els experts, associacions i institucions que proposen diferents jornades per a reflexionar sobre la passada campanya electoral. Aquí van algunes propostes:

- Las elecciones presidenciales americanas, a examen (dilluns, 10 de novembre, Madrid). Tarde de Continuidad organitzada per IESE-Universidad de Navarra, amb la col·laboració de l’Ambaixada dels Estats Units i l’ACOP.

- Anàlisi dels resultats de les eleccions als EUA. Un nou enfocament en la política exterior? (dimarts, 18 de novembre, Barcelona). ACOP, aquesta vegada en col·laboració amb l’ICPS, l’Institut d’Estudis Nordamericans, El Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya i el Consulat dels Estats Units a Barcelona, organitza aquesta nova sessió.

- VII Seminario Internacional de Comunicación Política y Electoral. Una Campaña para la Historia (dijous, 20 de novembre, Madrid). Mas Consulting Group i la Universitat George Washington dediquen el seu seminari a analitzar les eleccions americanes i intercanviar experiències amb destacats assessors del Partit Demòcrata i del Partit Republicà.

- “Després de l’elecció presidencial americana, mirades creuades sobre els reptes europeus durant la presidència francesa de la UE” dilluns, 17 de novembre, Barcelona) a l’Institut Francès de Barcelona, una análisi sobre els grans reptes que ha d’afrontar la Unió Europea en el context actual.

- Interessant resulta també l’entrevista a Noam Chomsky (del 13 de maig de 2008), que es pot visionar a través de la UPEC, i que tracta de la situació dels Estats Units a Europa i en el món.

En aquestes eleccions, les xarxes socials a Internet, conjutament amb les eines Web 2.0, han jugat un paper fonamental. Evento Blog España 2008 celebra la tercera edició, aquest cop a Sevilla, analitzant tot allò que succeeix en el web participatiu i consolidant-se com la convocatòria nacional de blocaires de referència.

ZV (Zona Vídeo). Universo.TV, un portal dedicat al món de la televisió, on a més de notícies relacionades amb el tema, es pot intervenir en el forum o participar a la seva pròpia wiki dedicada a la televisió.

dijous, 6 / novembre / 2008

El Canvi ha arribat



Sí, el Canvi ha arribat! Trobareu al final d'aquesta entrada l'article que, amb aquest títol, m'ha publicat avui l'ABC. Tampoc no us podeu perdre l'article d'Antoni Gutiérrez-Rubí que surt avui al diari Público sobre el discurs de la victòria pronunciat pel President electe Barack Obama la nit electoral que transcrivia ahir en l'entrada del meu diari.

Darreres dades de l'escrutini: Obama 349, McCain 163. Obama 53%, McCain 46%. Encara falten atribuir els vots d'Indiana i Carolina del Nord. Els demòcrates han arribat als 57 senadors, guanyant-ne 6, mentre els republicans retrocedeixen fins als 40, perdent-ne 6; queden encara tres escons de resultat molt ajustat. Els demòcrates han arribat als 256 membres de la Cambra de Representants, guanyant-ne 20, mentre els republicans retrocedeixen fins als 175, perdent-ne 20; queden encara 4 escons per assignar. Una gran victòria d'Obama i els demòcrates, un gran motiu d'alegria pels progressistes de tot el món.

EL CAMBIO HA LLEGADO
ABC, 6.11.08

El martes 4 de noviembre ya es una fecha para la Historia. Por primera vez un afroamericano accede a la Presidencia de los Estados Unidos, apenas cuatro décadas después de la ley que bajo el mandato de Lyndon B. Johnson proclamaba definitivamente la igualdad racial y la asunción de los plenos derechos civiles para las personas de raza negra.

Barack Obama se ha convertido en el 44º Presidente de los Estados Unidos, justo 44 años después de aprobarse la citada ley de derechos civiles. Entonces, y sólo con tres años de edad, el próximo presidente de la primera potencia mundial era un niño en una América que salía conmocionada del magnicidio de Kennedy y que escuchaba anhelante los discursos de Luther King, antes también de su fatídico asesinato.

J.F. Kennedy y Martin Luther King son referencias necesarias para valorar la trayectoria y el impacto de Barack Obama, su victoria y el futuro que le espera. Como Kennedy, ha supuesto un vendaval de cambio necesario, la renovación de la vieja política conservadora norteamericana; ha conectado con nuevas capas sociales, ha hablado a los jóvenes que no se implicaban en política pero rechazaban las políticas de Bush, como Kennedy ha revitalizado un partido demócrata en horas bajas después de la larga noche provocada por los neocon.

Como Luther King, Obama tuvo un sueño. King no pudo verlo cumplido, Obama sí. Como King, defensor de los derechos civiles, ha despertado conciencias y ha derribado barreras. Los que presagiaban que era demasiado pronto para que un afroamericano fuera presidente, y que citaban el efecto Bradley, como ejemplo de un voto oculto racista que luego no se ha producido, han podido comprobar que, por encima de todo, la esperanza de cambio, la catastrófica herencia económica de Bush y una guerra injusta carente de apoyo popular, han hecho posible una victoria por amplio margen.

Siendo éste un momento histórico, no debemos pensar en milagros. La victoria de Obama no implicará un cambio ni inmediato ni radical en la política de los Estados Unidos. Está por ver qué hará ante la crisis económica provocada por el capitalismo salvaje y que están padeciendo las clases medias y populares en Estados Unidos y en todo el mundo, qué reformas ayudará a introducir en el sistema económico y financiero internacional, qué será capaz de hacer para impulsar la maltrecha economía norteamericana y cómo piensa proseguir el combate contra el terrorismo internacional. En todo caso la ampliada mayoría demócrata en el Congreso y el Senado ha de facilitar que la impronta reformista del Presidente Obama se note desde enero.

Sin ingenuos triunfalismos, reivindiquemos la política democrática y el deseo de construir un mundo mejor, una sociedad más libre y más justa. Este es el mensaje de la victoria de Obama que celebramos desde ayer todos los progresistas.


dimecres, 5 / novembre / 2008

President Obama!



Sí! Barack Obama és el President electe dels Estats Units d'Amèrica! Enhorabona i moltíssimes gràcies per haver guanyat unes eleccions en les que no només els nord-americans s'hi jugaven tant. L'èxit d'Obama ha estat impressionant. Ha guanyat per molt, 349 vots electorals contra els 163 de John McCain. Encara falta atribuir definitivament els vots electorals corresponents a North Carolina i Missouri (cosa que demostra la potència d'Obama en uns Estats que tradicionalment han votat al candidat republicà en unes eleccions presidencials). Obama s'ha assegurat la victòria en guanyar a Pennsylvania, Ohio, Florida, Nova York i Califòrnia, però destaca molt la seva victòria a Ohio i Florida que havien assegurat les victòries de Bush l'any 2000 i l'any 2004. És molt remarcable la victòria d'Obama a Estats com Virgínia o Indiana, tradicionals feus republicans, i també el seu èxit a Colorado, Nevada i New Mexico. En vots absoluts la distància entre Obama i McCain és d'uns cinc punts, 52% a 47%. Els demòcrates han guanyat posicions a la Cambra de Representants, 251 a 171, amb un guany net de 20 diputats i 13 escons encara per atribuir, i també s'han imposat al Senat 56 a 40, amb un guany net de 5 senadors i 4 encara per atribuir. No és d'estranyar, doncs, que en el seu discurs d'ahir a Chicago, que trobareu tot seguit, Obama hagi mencionat expressament David Plouffe, el seu cap de campanya, i David Axelrod, el seu cap d'estratègia, dos Davids que han derrotat la formidable màquina republicana a través d'un gran esforç de registrar nous votants, particularment joves i persones de les minories. Avui és un dia de festa als Estats Units, però també a tot el món. Adéu, Bush! No t'enyorarem.



Intervenció del President electe Barack Obama en el multitudinari acte de celebració de la seva victòria a Chicago (enllaç a YouTube)

¡Hola, Chicago!

Si todavía queda alguien por ahí que aún duda de que Estados Unidos es un lugar donde todo es posible, quien todavía se pregunta si el sueño de nuestros fundadores sigue vivo en nuestros tiempos, quien todavía cuestiona la fuerza de nuestra democracia, esta noche es su respuesta.

Es la respuesta dada por las colas que se extendieron alrededor de escuelas e iglesias en un número cómo esta nación jamás ha visto, por las personas que esperaron tres horas y cuatro horas, muchas de ellas por primera vez en sus vidas, porque creían que esta vez tenía que ser distinta, y que sus voces podrían suponer esa diferencia.

Es la respuesta pronunciada por los jóvenes y los ancianos, ricos y pobres, demócratas y republicanos, negros, blancos, hispanos, indígenas, homosexuales, heterosexuales, discapacitados o no discapacitados. Estadounidenses que transmitieron al mundo el mensaje de que nunca hemos sido simplemente una colección de individuos ni una colección de estados rojos y estados azules.

Somos, y siempre seremos, los Estados Unidos de América.

Es la respuesta que condujo a aquellos que durante tanto tiempo han sido aconsejados a ser escépticos y temerosos y dudosos sobre lo que podemos lograr, a poner manos al arco de la Historia y torcerlo una vez más hacia la esperanza en un día mejor.

Ha tardado tiempo en llegar, pero esta noche, debido a lo que hicimos en esta fecha, en estas elecciones, en este momento decisivo, el cambio ha venido a Estados Unidos.

Esta noche, recibí una llamada extraordinariamente cortés del senador McCain.

El senador McCain luchó larga y duramente en esta campaña. Y ha luchado aún más larga y duramente por el país que ama. Ha aguantado sacrificios por Estados Unidos que no podemos ni imaginar. Todos nos hemos beneficiado del servicio prestado por este líder valiente y abnegado.

Le felicito; felicito a la gobernadora Palin por todo lo que han logrado. Y estoy deseando colaborar con ellos para renovar la promesa de esa nación durante los próximos meses.

Quiero agradecer a mi socio en este viaje, un hombre que hizo campaña desde el corazón, e hizo de portavoz de los hombres y las mujeres con quienes se crío en las calles de Scranton y con quienes viajaba en tren de vuelta a su casa en Delaware, el vicepresidente electo de los Estados Unidos, Joe Biden.

Y no estaría aquí esta noche sin el respaldo infatigable de mi mejor amiga durante los últimos 16 años, la piedra de nuestra familia, el amor de mi vida, la próxima primera dama de la nación, Michelle Obama.

Sasha y Malia, os quiero a las dos más de lo que podéis imaginar. Y os habéis ganado el nuevo cachorro que nos acompañará hasta la nueva Casa Blanca. Y aunque ya no está con nosotros, sé que mi abuela nos está viendo, junto con la familia que hizo de mí lo que soy. Los echo en falta esta noche. Sé que mi deuda para con ellos es incalculable

A mi hermana Maya, mi hermana Alma, al resto de mis hermanos y hermanas, muchísimas gracias por todo el respaldo que me habéis aportado. Estoy agradecido a todos vosotros. Y a mi director de campaña, David Plouffe, el héroe no reconocido de esta campaña, quien construyó la mejor, la mejor campaña política, creo, en la Historia de los Estados Unidos de América.

A mi estratega en jefe, David Axelrod, quien ha sido un socio mío a cada paso del camino. Al mejor equipo de campaña que se ha compuesto en la historia de la política. Vosotros hicisteis realidad esto, y estoy agradecido para siempre por lo que habéis sacrificado para lograrlo.

Pero sobre todo, no olvidaré a quién pertenece de verdad esta victoria. Os pertenece a vosotros. Os pertenece a vosotros.

Nunca parecí el aspirante a este cargo con más posibilidades. No comenzamos con mucho dinero ni con muchos avales. Nuestra campaña no fue ideada en los pasillos de Washington. Se inició en los jardines traseros de Des Moines y en los cuartos de estar de Concord y en los porches de Charleston. Fue construida por los trabajadores y las trabajadoras que recurrieron a los pocos ahorros que tenían para donar a la causa cinco dólares y diez dólares y veinte dólares

Adquirió fuerza de los jóvenes que rechazaron el mito de la apatía de su generación, que dejaron atrás sus casas y sus familiares para hacer trabajos que les procuraron poco dinero y menos sueño.

Adquirió fuerza de las personas no tan jóvenes que hicieron frente al gélido frío y el ardiente calor para llamar a las puertas de desconocidos y de los millones de estadounidenses que se ofrecieron voluntarios y organizaron y demostraron que, más de dos siglos después, un gobierno del pueblo, por el pueblo y para el pueblo no se ha desvanecido de la Tierra.

Esta es vuestra victoria.

Y sé que no lo hicisteis sólo para ganar unas elecciones. Y sé que no lo hicisteis por mí. Lo hicisteis porque entendéis la magnitud de la tarea que queda por delante. Mientras celebramos esta noche, sabemos que los retos que nos traerá el día de mañana son los mayores de nuestras vidas -dos guerras, un planeta en peligro, la peor crisis financiera desde hace un siglo-.

Mientras estamos aquí esta noche, sabemos que hay estadounidenses valientes que se despiertan en los desiertos de Irak y las montañas de Afganistán para jugarse la vida por nosotros.

Hay madres y padres que se quedarán desvelados en la cama después de que los niños se hayan dormido y se preguntarán cómo pagarán la hipoteca o las facturas médicas o ahorrar lo suficiente para la educación universitaria de sus hijos.

Hay nueva energía por aprovechar, nuevos puestos de trabajo por crear, nuevas escuelas por construir, y amenazas por contestar, alianzas por reparar.

El camino por delante será largo. La subida será empinada. Puede que no lleguemos en un año ni en un mandato. Sin embargo, Estados Unidos, nunca he estado tan esperanzado como estoy esta noche de que llegaremos.

Os prometo que, nosotros, como pueblo, llegaremos.

Habrá percances y comienzos en falso. Hay muchos que no estarán de acuerdo con cada decisión o política mía cuando sea presidente. Y sabemos que el gobierno no puede solucionar todos los problemas.

Pero siempre seré sincero con vosotros sobre los retos que nos afrontan. Os escucharé, sobre todo cuando discrepamos. Y sobre todo, os pediré que participéis en la labor de reconstruir esta nación, de la única forma en que se ha hecho en Estados Unidos durante 221 años bloque por bloque, ladrillo por ladrillo, mano encallecida sobre mano encallecida.

Lo que comenzó hace 21 meses en pleno invierno no puede terminar en esta noche otoñal. Esta victoria en sí misma no es el cambio que buscamos. Es sólo la oportunidad para que hagamos ese cambio. Y eso no puede suceder si volvemos a como era antes. No puede suceder sin vosotros, sin un nuevo espíritu de sacrificio.

Así que hagamos un llamamiento a un nuevo espíritu del patriotismo, de responsabilidad, en que cada uno echa una mano y trabaja más y se preocupa no sólo de nosotros mismos sino el uno del otro.

Recordemos que, si esta crisis financiera nos ha enseñado algo, es que no puede haber un Wall Street (sector financiero) próspero mientras que Main Street (los comercios de a pie) sufren.

En este país, avanzamos o fracasamos como una sola nación, como un solo pueblo. Resistamos la tentación de recaer en el partidismo y mezquindad e inmadurez que han intoxicado nuestra vida política desde hace tanto tiempo.

Recordemos que fue un hombre de este estado quien llevó por primera vez a la Casa Blanca la bandera del Partido Republicano, un partido fundado sobre los valores de la autosuficiencia y la libertad del individuo y la unidad nacional.

Esos son valores que todos compartimos. Y mientras que el Partido Demócrata ha logrado una gran victoria esta noche, lo hacemos con cierta humildad y la decisión de curar las divisiones que han impedido nuestro progreso.

Como dijo Lincoln a una nación mucho más dividida que la nuestra, no somos enemigos sino amigos. Aunque las pasiones los hayan puesto bajo tensión, no deben romper nuestros lazos de afecto.

Y a aquellos estadounidenses cuyo respaldo me queda por ganar, puede que no haya obtenido vuestro voto esta noche, pero escucho vuestras voces. Necesito vuestra ayuda. Y seré vuestro presidente, también.

Y a todos aquellos que nos ven esta noche desde más allá de nuestras costas, desde parlamentos y palacios, a aquellos que se juntan alrededor de las radios en los rincones olvidados del mundo, nuestras historias son diversas, pero nuestro destino es compartido, y llega un nuevo amanecer de liderazgo estadounidense.

A aquellos, a aquellos que derrumbarían al mundo: os vamos a vencer. A aquellos que buscan la paz y la seguridad: os apoyamos. Y a aquellos que se preguntan si el faro de Estados Unidos todavía ilumina tan fuertemente: esta noche hemos demostrado una vez más que la fuerza auténtica de nuestra nación procede no del poderío de nuestras armas ni de la magnitud de nuestra riqueza sino del poder duradero de nuestros ideales; la democracia, la libertad, la oportunidad y la esperanza firme.

Allí está la verdadera genialidad de Estados Unidos: que Estados Unidos puede cambiar. Nuestra unión se puede perfeccionar. Lo que ya hemos logrado nos da esperanza con respecto a lo que podemos y tenemos que lograr mañana.

Estas elecciones contaron con muchas primicias y muchas historias que se contarán durante siglos. Pero una que tengo en mente esta noche trata de una mujer que emitió su papeleta en Atlanta. Ella se parece mucho a otros que guardaron cola para hacer oír su voz en estas elecciones, salvo por una cosa: Ann Nixon Cooper tiene 106 años.

Nació sólo una generación después de la esclavitud; en una era en que no había automóviles por las carreteras ni aviones por los cielos; cuando alguien como ella no podía votar por dos razones -porque era mujer y por el color de su piel. Y esta noche, pienso en todo lo que ella ha visto durante su siglo en Estados Unidos- la desolación y la esperanza, la lucha y el progreso; las veces que nos dijeron que no podíamos y la gente que se esforzó por continuar adelante con ese credo estadounidense: Sí podemos.

En tiempos en que las voces de las mujeres fueron acalladas y sus esperanzas descartadas, ella sobrevivió para verlas levantarse, expresarse y alargar la mano hacia la papeleta. Sí podemos. Cuando había desesperación y una depresión a lo largo del país, ella vio cómo una nación conquistó el propio miedo con un Nuevo Arreglo, nuevos empleos y un nuevo sentido de propósitos comunes.

Sí podemos

Cuando las bombas cayeron sobre nuestro puerto y la tiranía amenazó al mundo, ella estaba allí para ser testigo de cómo una generación respondió con grandeza y la democracia fue salvada.

Sí podemos.

Ella estaba allí para los autobuses de Montgomery, las mangas de riego en Birmingham, un puente en Selma y un predicador de Atlanta que dijo a un pueblo: "Lo superaremos".

Sí podemos.

Un hombre llegó a la luna, un muro cayó en Berlín y un mundo se interconectó a través de nuestra ciencia e imaginación.

Y este año, en estas elecciones, ella tocó una pantalla con el dedo y votó, porque después de 106 años en Estados Unidos, durante los tiempos mejores y las horas más negras, ella sabe cómo Estados Unidos puede cambiar.

Sí podemos.

Estados Unidos, hemos avanzado mucho. Hemos visto mucho. Pero queda mucho más por hacer. Así que, esta noche, preguntémonos -si nuestros hijos viven hasta ver el próximo siglo, si mis hijas tienen tanta suerte como para vivir tanto tiempo como Ann Nixon Cooper, ¿qué cambio verán? ¿Qué progreso habremos hecho?

Esta es nuestra oportunidad de responder a ese llamamiento. Este es nuestro momento. Estos son nuestros tiempos, para dar empleo a nuestro pueblo y abrir las puertas de la oportunidad para nuestros pequeños; para restaurar la prosperidad y fomentar la causa de la paz; para recuperar el sueño americano y reafirmar esa verdad fundamental, que, de muchos, somos uno; que mientras respiremos tenemos esperanza.

Y donde nos encontramos con escepticismo y dudas y aquellos que nos dicen que no podemos, contestaremos con ese credo eterno que resume el espíritu de un pueblo: Sí podemos.

Gracias. Que Dios os bendiga. Y que Dios bendiga a los Estados Unidos de América.

diumenge, 2 / novembre / 2008

Tot esperant la victòria d'Obama

Avui dedico l'entrada del Diari a Lorenzo Albardías, de qui ahir ens acomiadàvem en el tanatori de Cornellà, la seva ciutat.



Lorenzo va néixer el 10 de maig de 1965. Tenia, doncs, 43 anys. Casat, amb dues filles. Economista, va treballar al Gabinet de Programació i Estudis de la Universitat de Barcelona, va ser gerent dels Districtes de Sant Martí i Les Corts, Cap del gabinet d'Estudis de la Presidència de la Diputació de Barcelona, dirigent estudiantil, impulsor de l'ONG Món-3 de la que va ser president, feia les funcions de cap de gabinet de José Montilla com a Primer Secretari del PSC. Membre de la Comissió Executiva del PSC de Barcelona, havia estat elegit adjunt al Primer Secretari en el darrer Congrés celebrat fa tot just una setmana. Va lluitar amb coratge contra la malaltia, amb una força superior a la que ningú no podia preveure. Però no n'hi va haver prou. Lorenzo era intel·ligent i treballador, discret i eficaç, home d'equip, impulsor de debats profunds i un gran humanista. Compromès amb batalles col·lectives en favor de la justícia. El trobarem a faltar i, precisament per això, no serà mai oblidat.

Pensant també en Lorenzo, començaré avui per l'economia que travessa una crisi que ha fet trontollar el dogma neoliberal que Lorenzo havia combatut des dels seus temps d'estudiant. Avui, tots els que mai no hem compartit aquest dogma, tot i que preocupats per la gravetat de la crisi, no podem evitar un lleuger somriure com el que Forges dibuixa en el rostre de Karl Marx en el dibuix que trobareu tot seguit.



Finalment s'anirà imposant el que per a nosaltres ha estat sempre una evidència. En paraules de Miguel Angel Bastenier: “El estado natural de las cosas seguramente es el sistema capitalista: la búsqueda del beneficio personal sin miramientos, mientras que el socialismo es una impostura del instinto, que en ocasiones se fabrica, avergonzado, el ser humano. Pero ese grado mínimo de socialismo que por sí solo encarna la existencia de un Estado democrático interventor es todo lo que separa a la sociedad de la selva. Ése es el socialismo del siglo XXI”. També trobareu un poderós al·legat en favor de la igualtat d'oportunitats en aquest article de Félix Ovejero.

Però la preocupació generada per la crisi genera importants interrogants. Fins i tot un editorial d'El País es pregunta en qui confiar. Ulrich Beck parla d'un estat d'excepció econòmic. Sami Naïr exigeix una resposta europea. Andreu Missé ens explica que a Brusel·les comencen a moure peça. Xavier Batalla ens il·lustra sobre el format d'un nou Bretton Woods en el que per primer cop els països d'orient tindran veu. Joaquín Estefanía ens il·lustra també sobre les 'formacions G', G-5, G-7, G-8, G-20... Paul Krugman, en un apunt pessimista, explica com els efectes de la crisi s'estenen sense control. Jeffrey Sachs, després de condemnar el que ell mateix anomena 'la bogeria de Greeenspan' defensa un nou New deal. El País recull una entrevista a Dominique Strauss-Kahn publicada per Le Monde i publica un article de DSK, Managing Director del Fons Monetari Internacional, amb el títol “Afrontar el miedo”.

La preocupació econòmica no coneix fronteres. Per a reflexionar sobre la situació de l'economia espanyola és imprescindible llegir la intervenció del Secretari d'Estat d'Economia, David Vegara, en el Foro Cinco Días. Aquí trobareu una crònica de Federico Castaño explicant les propostes fetes per Vegara sobre les reformes que cal introduir en el sistema financer internacional en el decurs del fòrum organitzat pel seu diari.

L'esforç del President Zapatero perquè Espanya prengui part en la cimera mundial que se celebrarà a Washington el proper dia 15 han centrat el debat a Espanya. En principi el format de la reunió convocada per Bush és el G-20, grup format pels caps d'Estat o de govern d'Alemanya, Aràbia Saudí, Argentina, Austràlia, Brasil, Canadà, Corea del Sud, Estats Units, França, Índia, Indonèsia, Italia, Japó, Mèxic, Regne Unit, Rúsia, Sudàfrica, Turquia, Unió Europea i Xina, als que s'afegeixen el Director del Fons Monetari Internacional, Dominique Strauss-Kahn, (socialista francès que va substituir Rodrigo Rato quan aquest va abandonar el càrrec abans d'acabar el seu mandat), el president del Banc Mundial, Robert B. Zoellick (d'Estats Units), i els presidents del Comitè Internacional Monetari i Financer i del Comitè de Desenvolupament, organismes que depenen respectivament del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial. Amb els dits d'una mà n'hi ha prou per comptar els membres del G-20 que defensaran posicions socialdemòcrates. I per això la presència espanyola no tindria només el sentit d'incorporar la novena potència econòmica mundial sinó que incrementaria el pes dels reformadors. Juan Carlos Merino en una crònica a La Vanguardia explica aquesta dimensió ideològica de la reivindicació de la presència espanyola, de la que també parlen José Blanco i Elena Valenciano en sengles articles publicats a El País i El Mundo. Tampoc no cal negligir la importància del fet que Espanya exercirà la presidència de la Unió Europea en el primer semestre de 2010, de la que parla Diego López Garrido en una entrevista publicada a Cinco Días. Per altra banda sembla que la candidatura de Barcelona com a seu de la futura Unió Euromediterrània es va obrint camí. I també podem celebrar la futura designació de Josep Borrell com a President de l'Institut Universitari Europeu de Florència.

Mentre ens acostem a la data de la cimera de Washington la situació econòmica empitjora. Alejandro Bolaños en sengles cròniques publicades a El País ens descriu la recessió a la que ens enfrontem i ens avisa que va per llarg. Sobre la recessió econòmica podeu llegir també l'editorial d'El País que, en un altre editorial també ens recorda que els darrers quinze anys de creixement no han servit per a reduir les desigualtats socials. El president d'Iberdrola en un article publicat avui mateix en el suplement Negocios d'El País afirma que ha arribat l'hora de l'economia real, mentre Alfredo Pastor en el suplement Dinero de La Vanguardia ens descriu la Borsa com a 'termòmetre trencat'. També trobareu força interessant l'entrevista que li fa Esther Esteban a les pàgines d'El Mundo a Celestino Corbacho, Ministre de Treball i Immigració. La situació econòmica està erosionant el govern socialista i d'aquest fet se'n fan ressò diverses enquestes. En destaco una, la d'El Periódico de Catalunya publicada avui que assenyala que per primer cop en quatre anys el PP se situaria per davant del PSOE. Llegiu l'anàlisi de la directora del sondeig, Àngels Pont.

Uns breus apunts sobre qüestions que centren l'atenció política espanyola. La primera, el trencament entre el PP i UPN (Unión del Pueblo Navarro). No deixa de ser curiós que després d'anys cridant “España se rompe”, el que s'hagi trencat és precisament la relació entre PP i UPN. Podeu llegir al respecte l'editorial d'El País i l'article a Público de Gonzalo López Alba. També ha estat notícia el comiat de Gaspar Llamazares oficialitzat a l'Assemblea d'IU d'Astúries, recollida a la crònica de Juanma Romero a Público i a la crònica de Vera Gutiérrez Calvo a El País. On també hi ha divisió interna és a Comissions Obreres, on tot apunta que Ignacio Fernández Toxo disputarà la secretaria general del sindicat a José María Fidalgo com explica aquesta crònica de Miguel A. Noceda. En canvi, a la CONC (Comissió Obrera Nacional de Catalunya) es produeix amb normalitat el relleu de Joan Coscubiela per Joan Carles Gallego. En 'Coscu' se'n va per la porta gran com explica aquest article de Xavier Salvador. Coincidint amb el 70è aniversari de la Reina Sofia ha sortit un llibre de Pilar Urbano que recull algunes opinions controvertides de la Reina, matisades després per una nota oficial de la Casa Real. Aquest fet ha aixecat un cop més la polèmica sobre el paper institucional de la Monarquia i la prudència que ha de presidir les seves manifestacions públiques. Podeu llegir al respecte els articles d'Ignacio Escolar a Público i d'Enric Hernández a El Periódico de Catalunya. Per cert, La Vanguardia, que avui li posa un semàfor vermell a Joan Ferran per haver criticat en el seu bloc a Internet les opinions de la Reina, publica també un article de Pilar Rahola defensant el mateix criteri que Joan Ferran.

Ahir es complia el segon aniversari de les eleccions que van portar José Montilla a la Presidència de la Generalitat. Avui mateix Artur Mas en una entrevista publicada a La Vanguardia afirma que Catalunya ha retrocedit en tot. Realment seria ingenu demanar objectivitat al cap de l'oposició, però potser sí que convindria refrescar-li la memòria amb algunes dades. Algunes ben espectaculars. Per exemple, de l'any 1999 a 2003 la Generalitat va construir una mitjana de 50 escoles l'any (250 en total) , de l'any 2004 a l'any 2008 se n'han construït 517, és a dir, una mitjana de 100 escoles per any, el doble. També és ben significativa la comparació entre les xifres d'inversió del sector públic de la Generalitat de Catalunya, mentre els dos darrers anys del govern de CiU van ser 2.222,4 i 2.450,4 milions d'euros, respectivament, els anys 2007 i 2008 han estat 4.485,5 i 5.246,8 milions d'euros, respectivament. Per acabar de demostrar la falsedat de les afirmacions d'Artur Mas, n'hi hauria prou amb dir que la despesa sanitària per persona ha augmentat un 45% del 2003 al 2008, o que el número de Mossos d'esquadra ha passat de 8.200 a 14.000. En fi, quan a finals de novembre es compleixin els dos anys de govern, passarem comptes en detall però quan Mas diu “Amb Montilla, Catalunya ha retrocedit en tot”, simplement no diu la veritat. Amb Montilla estem mans a l'obra per fer la Catalunya que sempre hem somiat.

Artur Mas, també en aquesta entrevista a La Vanguardia, afirma que si la sentència del Tribunal Constitucional rebaixa l'Estatut, com ell està segur que passarà, caldrà fer un referèndum o eleccions. No diu què posaríem a referèndum, si el text resultant de la Sentència, l'Estatut que van aprovar els catalans o l'Estatut aprovat pel Parlament. Realment no importa perquè l'únic que vol són eleccions. Quina diferència amb Duran Lleida! Mentre Duran Lleida proposa que si es produeix una sentència adversa fem una reflexió en comú i una proposta unitària, Mas només vol eleccions. El seu problema no és com assegurar el millor autogovern per a Catalunya, sinó tornar a governar Catalunya tan aviat com sigui possible. Els que més es posen el país a la boca, són els que acaben posant per davant de tot els seus interessos de partit.

Aquesta setmana s'han presentat els Pressupostos de la Generalitat per al 2009. Certament és un projecte que cal emmarcar en una situació de crisi econòmica i quan encara no s'ha assolit l'acord sobre el nou sistema de finançament. Aquí trobareu la documentació que explica els pressupostos que el Conseller Castells va lliurar divendres al Parlament.

Són uns pressupostos per fer front a la crisi i protegir els sectors més vulnerables. En aquest sentit els pressupostos fixen quatre prioritats: fer front a la crisi, impulsar les polítiques socials, fomentar la productivitat i la competitivitat, assegurant el rigor i l'austeritat. La inversió pública se situa en 6.581 milions d'euros, s'incorporen 300 milions d'euros per a crèdits a les PIMES, 400 milions d'euros per a suport a diferents sectors, 1.500 milions d'euros en avals per a fons de titulització d'actius, 100 milions d'euros en préstecs per a la formació de desocupats, la despesa social concentra un 51,6% del conjunt del sector públic, les principals polítiques socials (salut, educació, protecció social i habitatge) augmenten en 712,7 milions d'euros (un 4,25%), es produeix un augment del 33,9% en les despeses d'impuls a la recerca, el desenvolupament i la innovació, s'incrementa en un 17,3% la inversió en béns públics de caràcter econòmic (transports, aigua, medi ambient), les plantilles no creixen, es congelen els sous d'alts càrrecs i directius del sector públic (també dels diputats), i la despesa d'administració i serveis generals es redueix en 45,9 milions d'euros.

Abans d'entrar en altres temes de la situació política catalana vull recomanar-vos la lectura de la conferència de Joan Puigcercós a la que per desgràcia no vaig poder assistir.

Encara dura el malestar de CDC per la reunió entre UDC i el PSC (només cal llegir l'entrevista d'Artur Mas a La Vanguardia per a comprovar-ho). Farien bé els dirigents de CDC de llegir l'article de Josep López de Lerma, antic portaveu de CiU al Congrés. No acaben aquí les dificultats que afronta CiU, com ho posa de manifest el debat intern sobre la reedició de la coalició Galeuscat a les eleccions europeus, ho podeu comprovar llegint l'article de Carles Duarte i l'editorial de l'AVUI al respecte.

La setmana passada no vaig voler parlar de la polèmica aixecada per uns accessoris del cotxe oficial del President del Parlament. No comprenia com feia més soroll aquesta qüestió que la detenció d'alcaldes i regidors per presumptes casos de corrupció que es van produir els mateixos dies. Però avui no em resisteixo a convidar-vos a llegir l'article de Alicia Gutiérrez a Público on directament parla de doble moral.

També em va cridar molt l'atenció l'article de Toni Strubell publicat a El Punt sobre el final del pla Ibarretxe. L'article porta un títol ben descriptiu: “El suflé de la consulta”. Potser convindria que els amants de les foguerades l'aprofitessin per reflexionar.

Aprofito el meu diari per felicitar El Periódico de Catalunya amb motiu de la celebració del seu 30 aniversari. I ho faig recomanant-vos la lectura de la intervenció del seu director Rafael Nadal en l'acte de celebració.

Com també m'agrada recollir notícies positives, especialment en temps de crisi, us recomano la lectura de la crònica de Carmen Jané a El Periódico de Catalunya sobre la presentació d'un canal de televisió per internet dedicat als emprenedors. I aprofito per recomanar-vos la lectura de l'entrevista de Serafí del Arco a la Consellera de Treball, Mar Serna, publicada a El País.

Ben aviat celebrarem el debat de totalitat sobre el projecte de Llei d'educació de Catalunya. Només el PP i el Grup mixt hi han presentat esmenes a la totalitat. Es tracta d'una llei molt important. Us convido a llegir el resum que en fa Sebastián Tobarra en una crònica publicada a El País i l'article publicat per Joan Manuel del Pozo al diari AVUI sobre la situació actual del nostre sistema educatiu.

Per últim, recordeu que fa temps us vaig recomanar la lectura del llibre del meu amic Juan-José López Burniol que tenia el títol “España desde una esquina. federalismo o autodeterminación”. Jo no estic del tot d'acord a que es pugui reduir tota el debat territorial a aquesta dicotomia, tot i que alguns dels arguments de López Burniol mereixen lectura atenta. M'ha sobtat aquesta setmana la publicació d'un article d'Ignacio Sánchez Cuenca que sembla respondre al plantejament de López Burniol. L'article que porta el títol “¿Qué hacer ante demandas separatistas?” explica com es podria regular el dret a la secessió a Espanya, aprofitant l'exemple canadenc. Sincerament jo no crec en aquesta via, però ningú no pot assegurar que acabarà passant si el Tribunal Constitucional devalués de forma significativa el nostre Estatut o el problema del finançament acabés enquistant-se. Per cert, sobre el finançament es va produir una significativa presa de posició del Cercle d'Economia que és de lectura gairebé obligada.

Quan començava a escriure el meu diari us parlava de Lorenzo Albardías i el darrer Congrés del PSC de Barcelona. Us convido ara a llegir l'entrevista que li va fer Mayka Fernández a Carles Martí publicada al diari Avui, així com els editorials dels diaris El Punt, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya. També trobareu molt interessant l'article d'Assumpta Roura a Público que porta el títol: “Repensar Barcelona”.



Avui el diari surt llarg però encara no he parlat de les eleccions als Estats Units que és sens dubte l'esdeveniment més important de la setmana que ve i que marcarà un abans i un després a la política mundial. Començo recomanant-vos quatre articles en anglès. Els editorials de The New Yorker, el Financial Times i The Economist en favor d'Obama. El cas de The New Yorker estava cantat, però no em direu que no resulta sorprenent que el Financial Times (“Obama is the better choice”) i The Economist (“It's time. America should take a chance and make Barack Obama the next leader of the free world”) es mullin així. El quart article és una crònica de David Broder publicada a The Washington Post explicant com aquesta campanya presidencial ha estat la més important des de la campanya que va enfrontar Nixon i Kennedy el 1960.

Sobre la importància d'aquesta elecció no hi ha cap mena de dubte. Podeu llegir l'editorial d'El País (“La elección del siglo”) o l'article de Carlos Fuentes (“Estados Unidos, la elección más importante”). Sobre la gairebé segura elecció d'Obama podeu llegir l'article de Manuel Castells (“Presidente Obama”) o el de Walter Laqueur (“Los primeros cien días”). Sobre els darrers de dies de la campanya d'Obama us recomano que llegiu l'article de Lluís Bassets (“Obama, actor y guionista”), Marc Bassets (“Obama promete unir a América”) i, sobretot, Antonio Caño (“El año en que cambió Estados Unidos”).

Trobareu també força interessants els articles de Carlos Nadal (“La gran prueba estadounidense”, Joaquín Roy (“Las tres dimensiones España-EEUU”), Paul Krugman (“La búsqueda desesperada de la seriedad”) i, sobretot, Lluís Bassets (“Las dos Américas en el estrado”).

O tres cròniques sobre llibres relatius al tema, la de Pere Rusiñol sobre llibres per acomiadar-se de Bush, Joaquín Estefanía sobre llibres de la batalla de les idees i Lluís Bassets sobre els llibres del propi Obama.

Ara bé, si el que us interessa és l'estratègia i l'enfocament de la campanya, no podeu deixar de llegir aquest article d'Antoni Gutiérrez Rubí que surt publicat al darrer número de la revista de la Fundació Rafael Campalans, que us recomano també pels articles sobre política i religió i sobre la crisi econòmica. L'article d'Antoni Gutiérrez es pot il·lustrar amb la presentació que va fer sobre el mateix tema a la Universitat de Navarra.

Vaig estar dubtant fins al darrer moment sobre anar a Washington a veure la jornada electoral in situ. Finalment em vaig decidir a no fer-ho, per no haver de cancel·lar alguns compromisos, estalviar diners al PSC i assistir a la nit electoral organitzada pel Consolat nord-americà a Barcelona i a la festa dels Democrats Abroad a Luz de gas. Però segueixo tan capficat a seguir la campanya que fins i tot veig la Fox via Digital+. Tot apunta a una clara victòria d'Obama, però tots sabem que fins que no es tanquen les urnes i es compten els vots no hi ha elecció guanyada o perduda per endavant. I a Estats Units ni això és segur com es va comprovar a les eleccions del 2000 i del 2004. Jo encara penso que a Gore li van “robar” Florida i que a Kerry li van “robar” Ohio.

Espero que la nit electoral de dimarts no sigui tant d'infart. Ja ho veurem. Gallup li dóna a Obama un avantatge de 8 punts i la mitjana que fa Real Clear Politics li dóna un avantatge de 6,3 punts. Real Clear Politics assigna 278 vots electorals a Obama, 132 a McCain i 128 sense decidir. Ja sabeu que la victòria s'assegura a partir dels 270 vots electorals. Sabeu també que els vots electorals surten dels resultats obtinguts a cada Estat. Tot i la diferència horària, el resultat podria saber-se relativament aviat perquè els Estats que tal i com estan les coses ara sembla que decidiran l'elecció, estan a l'Est.

Els primers Estats que caldria mirar són Virgínia i Carolina del Nord. Virgínia va ser republicana el 2000 i el 2004 i avui sembla decantar-se cap a Obama. Carolina del Nord també va ser republicana el 2000 i el 2004 i avui està sense Si Obama guanya a Virgínia, a McCain se li posaran les coses encara més difícils i la victòria d'Obama podria ser aclaparadora. Karl Rove està indicant que a hores d'ara Virgínia es decanta per Obama

Cal immediatament després mirar Pennsylvania. Aquest Estat va ser demòcrata el 2000 i el 2004, avui sembla també decantar-se per Obama per 7 punts. Si McCain aconseguís guanyar a Pennsylvania i també a Ohio i Florida, dos Estats no decidits encara però amb enquestes que assenyalen un lleuger avantatge per Obama, John McCain podria donar una gran sorpresa. Però és molt improbable, també en aquest cas Karl Rove està indicant que a hores d'ara Obama s'enduria Ohio.

Els recomptes a Pennsylvania, Ohio i Florida poden ser lents perquè tenen molta població, i com he recordat Ohio i Florida tenen una mala experiència ben recent. Per això potser sabrem abans els resultats a Indiana i Georgia, Estats que van ser republicans el 2004 i el 2000. A Georgia Clinton va guanyar el 1992 però la va perdre el 1996. Indiana ha vist victòries republicanes en les deu darreres eleccions presidencials. En aquests moments les enquestes donen un lleuger avantatge a McCain en aquests dos Estats, si en perd algun les seves possibilitats de guanyar, ja molt remotes, disminuirien dràsticament i podríem trobar-nos amb una victòria aclaparadora d'Obama.

Altres Estats que estan comportant molta atenció són Dakota del Nord, Colorado, New Mexico, Nevada i, fins i tot, diuen, Arizona, l'Estat de John McCain. Tots aquests Estats van ser republicans el 2004 i tots menys New Mexico ho havien estat ja el 2000. Clinton va guanyar a Colorado, Nevada i New Mexico el 1992, i a Arizona, Nevada i New Mexico el 1996. És gairebé impossible que McCain guanyés les eleccions sense guanyar com a mínim a quatre d'aquests Estats. Avui per avui Real Clear Politics indica que Colorado, Nevada i New Mexico es decanten per Obama, mentre Arizona i Dakota del Nord estarien indecisos.

En fi, caldrà estar atents a la televisió. I no descartar algun episodi com el de les eleccions del 2000 i del 2004 que van proporcionar exemples de cadenes de televisió atorgant victòries que no eren tals. En tot cas, desitjo de tot cor la victòria d'Obama per molts motius. Ja només faltava veure com aquesta setmana, per atacar-lo, l'acusaven de “socialista”!

Acabo. recomanant-vos la lectura de tres articles que susciten temes interessants pel debat. L'article de Salvador Cardús sobre el copagament sanitari, l'article de Carmen Alborch sobre raons per a l'optimisme urbà i l'article de Francesc Vendrell sobre l'Afganistan. I aprofito per felicitar els amics i amigues de Nou Cicle per la seva nova web que incorpora una revista digital. No deixeu de visitar-la.



“Perles” del programa Polònia emès el 3o d'octubre, resum crític realitzat per Núria Iceta (podeu trobar-les totes aquí, amb imatges, vídeos i tot).

LES PERLES
- Rajoy fa passar als seus líders regionals la ITV pel fracàs de la UPN, m’explico oi?

- Bono ha canviat el joc de marcianitus pel del pac-man. Un canvi és un canvi.

- Missatge del President de la Generalitat per la Diada... de Tots Sants, en favor de la Castanyada i contra el Halloween [ja som dos]: "Catalanus i catalítiques... desitjo que estiguem tots sans". Visca Nit i bona catalunya!

- Tomàs Molina [de cul], incapaç dʼacabar la connexió.... pobre, ara li han posat les càmeres amb pay per view!

- El President ha anat a trepitjar el terreny a la Vall dʼArran... però no hi ha anat sol, sʼhi ha emportat un gran caçadors dʼossos.... el Rei, que, amb la punteria que el caracteritza ha disparat contra el conseller Nadal... aaaala!

EL PITJOR (per dir algo)
- José Luis I el Empeciando, que no aconsegueix plaça per la supereunió-per-a-veure-si arreglem-el-desgavell-econòmic-que-nosaltres-mateixos-hem-provocat. Ell no, però el Teletubbie vermell sí, que fooooort. Ni amb la intercessió de Sarkotocón. Sort que el consola la Bruni...

EL MILLOR - EL CAMEO
- Emili Manzano entrevista tres grans escriptors [per molt diversos motius, és clar]: Quim Monzó, la Reina Sofia i Pere Gimferrer. EXTRAORDINÀRIA!!! La relació entre Monzó i la Reina esdevé tan estreta [entrañable y campechana] que sʼintercanvien els tics i ara ell saluda i ella es contrau. EXTRAORDINARI!!! I per transferència Gimfi sʼha tret es capell i sa bufanda i ara duu es vestit de la Reina!!! Com pot haver estat capç de trobar influències de Martí Gironell en lʼUlisses de Joyce se mʼescapa...

MALAGUANYAT
- Josep Ventura, exbanquer; Joan Panolis, dʼEmpreses Panolis; Pere Llopis, del Banc Sincer de Crèdit. Molt curru però poca teca.

POLONEWS
- Raquel: Segons com hauria sigut més barat posar-li rodes al despatx. Ho haveu vist el nou cotxe del President Benach? És un parrander!!! [no patiu, broma només per iniciats] però en comptes 4 cavalls, a aquest parrander el tiren uns rens tunejats de catalans.

ARXIU HISTÒRIC (fa un any...)
- Acebes: “Yo nunca dije que hubo conspiración, pero la hubo.” No cal dir res més, no??

LA PICADA D’ULLET
- Montilla al Rei: "Tens més perill que el proper llibre de Maragall"

LA NOVETAT
- Supergarzón y sus cheerleaders! en el judici contra Franco. Pregunta: "tiene algo que decir en su defensa?". Resposta: "fue sin querer?"

- Nicolas Sarkozy i Carla Bruni, quina gran parella.

LA CANÇÓ [amb la musiqueta dels Gastones que no suporto!!!]
[cheerleaders] Qué genial es Garzón
ay que listo es Garzón
Te levanta una fosa
o que juzga un dictador
Te desmonta una célula terrorista
[Garzón] o busco a Publio Cordón!

[cheerleaders] Qué tenaz es Garzón!
[Garzón] A que soy resultón?
[Franco] Va a lograr hasta que yo
le pida perdón/paredón.
[cheerleaders] Hay que ver este homre
le gusta el follón
Ay que pesaoooo
que es este Garzooooooón.

LA CANÇÓ [Quelcuʼun mʼa dit]
[Bruni] On me dit que Zapatero
no val ne pas grand chose
Il ne peut aller al G8
ni al G20
On me dit que ici tu no entres pas
I je maintenant me mange un entrepà
Sarkozy mʼha dit
que tu ets un mindundi
[ZP] Sarkozy ha dicho que
soy un mindundi
[Bruni] Sarkozy mʼha dit
que tu ets un mindundi



ZW 148 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://dowire.org/

DoWire és un espai creat l’any 98 que compta amb les aportacions de més de 2.750 experts, professionals, periodistes i ciutadans d’arreu del món, més de 80 països, amb l’interès comú pel desenvolupament de la democràcia online. El seu promotor, Steven Clift parla d’Internet com un dels elements que salvaran la democràcia, encara que destaca que, malgrat l’augment d’iniciatives de vot electrònic o de consultes online a diferents països, això no implica necessàriament que els governs vagin a fer un ús oficial, ja que aquesta és una decisió complexa que depèn de molts factors.

Juntament amb Tom Steinberg (mySociety.org), fa uns mesos van impulsar la iniciativa European Democracy Online Exchange amb la idea d’establir un “pont” de connexió entre totes aquelles xarxes online que debaten i desenvolupen projectes vinculats a l’e-democràcia a Europa. Un Grup Online d’experts que periòdicament debat sobre les qüestions d’interès i que va definint una massa crítica amb suficient pes específic com per fer sentir les seves opinions.

Per acabar, una altra interessant iniciativa d’e-participació a la Administració, en aquest cas impulsada pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Sota el nom “Compartim” s’articula un procés de participació online, que pretén avançar en la implantació de estratègies col·laboratives per a innovar els serveis oferts a partir del coneixement generat socialment.

A través del bloc Socializame.com, es pot participar en la elaboració de contiguts dels dos tallers que tindran lloc dintre de la III Jornada que se celebra el 4 de desembre, aportant idees i propostes i votant per aquelles que es considerin més interessants. Més informació relacionada amb aquesta iniciativa.

ZV (Zona Vídeo). Barack Obama 30 minute Infomercial. A pocs dies de les eleccions nordamericanes, aquest és l’enllaç a la primera part de l’anunci de 30 minuts del candidat demòcrata.