CANVI O CONTINUÏTAT?
(EL MUNDO, 16 d'agost de 2003)
Les eleccions catalanes permetran els ciutadans d’optar entre la
continuïtat del projecte de CiU –que ha governat Catalunya en
solitari des de fa 23 anys– i del canvi que lidera Pasqual Maragall. Hi
ha poderosos arguments contra la continuïtat. 23 anys de govern de
CiU i encara no tenim ni l’educació, ni la sanitat, ni
l’autogovern, ni les polítiques d’habitatge o d’ajut a la
família que necessitem. La gestió del govern de CiU,
especialment en els anys de Mas, ha estat mediocre, per molt que se la
vulgui maquillar amb una multimilionària campanya
publicitària. La decisió de CiU de pactar amb el PP al
Congrés dels Diputats i al Parlament ha estat lesiva per
Catalunya. La tendència de CiU a apropiar-se de l’autogovern i
les institucions, a practicar un perniciós intervencionisme que
va des de les Caixes d’Estalvi als Clubs de Futbol, a titllar de poc
català o d’antipatriota als que no comparteixen els seus punts
de vista, a negar-se a esclarir importants irregularitats –com les
detectades en els casos Treball i Turisme– i significatius tractes de
favor –com els practicats amb Javier de la Rosa o l’ex-jutge Pascual
Estevill–, mostren fins a quin punt és necessari per higiene
democràtica l’aire fresc que significarà
l’alternança en el govern.
Per emmascarar aquests elements negatius CiU intenta disfressar de
relleu generacional l’estricta continuïtat que representa, intenta
fer oblidar el seu pacte amb el PP i situa la proposta de nou Estatut
com aval d’un projecte renovat. ¿Com creure als que han estat
governant 23 anys sense tocar una coma del text estatutari, als que van
renunciar a iniciar la reforma de l’Estatut en la legislatura que ara
acaba a canvi dels 12 vots del PP al Parlament quan no els faltaven
ofertes alternatives de suport que no haguessin comportat aquesta greu
hipoteca? Sembla mentida que vulguin donar lliçons de
nacionalisme els que han practicat una estricta submissió al PP,
de la que en són exemples el suport al Pla Hidrològic
Nacional, a la Llei d’Universitats, a dues investidures de José
M. Aznar i a sis pressupostos generals de l’Estat.
Si els arguments contra la continuïtat són sòlids,
encara ho són més els arguments a favor del canvi que
proposa Maragall. Començant per la pròpia
valoració de la persona: compromès amb la lluita
antifranquista (hi va haver qui va preferir estudiar i no es va
interessar per la política fins que no li va arribar la primera
oferta de treball en el sector públic després del
fracàs a la gestió privada), compromès amb el
catalanisme (hi ha qui no va ni catalanitzar el seu nom fins fa tres
anys), amb capacitat i experiència de govern provades
sobradament (hi ha qui sols pot esgrimir com a èxits la
capacitat de bloquejar al llarg de quatre anys l’aprovació de la
Carta Municipal de Barcelona o una negociació sobre
finançament autonòmic que va acabar signant-se acceptant
només la quarta part del que es demanava inicialment).
També és millor el projecte que presenta Maragall. Un
projecte vàlid tant per la ciutat més gran del
país com pel poble més petit. Un projecte que predica i
practica un catalanisme integrador dels sis milions de catalans, atent
a la diversitat territorial i a donar veu i protagonisme a regions,
comarques i municipis. Un projecte d’aprofundiment de l’autogovern, amb
la redacció d’un nou Estatut amb un ampli consens, que busqui
incrementar la capacitat per enfrontar i resoldre els problemes de la
gent, i conscient que aquest aprofundiment sols serà possible si
va lligat amb una proposta clara d’evolució d’Espanya en un
sentit federal. Un projecte de regeneració democràtica,
amb un govern més transparent, una nova llei electoral i uns
mitjans de comunicació públics més independents i
plurals. Un projecte capaç d’alliberar energies, de sumar
esforços, i de fer cooperar les diverses administracions.
Les prioritats del programa de Maragall són també les
encertades: treball, educació, salut, seguretat i habitatge. Un
veritable programa social. Capaç de fer front als problemes
derivats de la baixa natalitat (polítiques de suport a les
famílies, amb escoles bressol i atenció
domiciliària a malalts i gent gran). Capaç de fer front
al repte de la immigració, amb control d’entrada d’immigrants i
una forta inversió en barris segurs i escoles dignes. I,
sobretot, capaç de donar més empenta, competitivitat i
dinamisme a la nostra economia en la societat del coneixement, per
generar més llocs de treball i lluitar contra la precarietat
laboral, a través d’una aposta estratègica de millora del
capital humà (educació) i del capital físic
(infrastructures de transports, comunicacions i xarxa
energètica).
El canvi està al nostre abast a la tardor amb una àmplia
victòria de Maragall. Sols així acabarem amb la
decadència convergent i farem impossible que uns tercers puguin
apuntalar un projecte arruïnat.
Miquel Iceta Llorens
Portaveu del PSC