Final del 10è Congrés del PSC

El final del 10è Congrés del PSC ha estat brillant. Intervencions de Josep M. Vallès, Manolo Chaves, votació de la nova Comissió Executiva, de la Comissió de Control Financer (que serà presidida per Núria Bozzo), de la Comissió de Garanties (que serà presidida per Imma Cardona), de la Comissió de Registre d'Interessos (presidida per Victòria-Eugènia Martínez Fraile), del President del Consell Nacional (Higini Clotas), i intervencions de Pepe Montilla i Pasqual Maragall. L'ambient ha estat d'autèntica festa i la remembrança d'Ernest Lluch i de Joan Reventós (en forma de lectura per part de l'actriu Pepa López de les definicions de socialisme manuscrites que tots dos van lliurar a la Fundació Rafael Campalans) ha estat acollida amb emoció trencada per llargs aplaudiments.

La satisfacció dels delegats i delegades era ja evident a primera hora, la proposta de direcció treballada al llarg de la matinada per Maragall i Montilla amb les delegacions satisfeia molt majoritàriament les expectatives, tot i la dificultat que suposa l'alt nivell d'exigència per compaginar els diversos criteris que devia recollir (capacitat de treball, representació territorial, paritat, presència de càrrecs institucionals, etc.) Les reunions periòdiques de sengles delegacions de la Comissió Executiva amb els Primers Secretaris de les Federacions i el nou Consell d'Alcaldes de Grans Ciutats, faran possible que tothom se senti associat a les tasques de direcció del Partit.

A mi m'han confiat la responsabilitat de Viceprimer Secretari i Portaveu del Partit. Espero respondre a la confiança dipositada i, molt especialment, al suport rebut per part dels delegats i delegades i a les mostres d'afecte que m'han aclaparat al llarg del matí.

Temps hi haurà per comentar la jugada i, sobretot, la feina que anirà desenvolupant la nova Comissió Executiva. Us convido a llegir diversos materials d'utilitat, amb l'advertiment que les resolucions congressuals encara han de passar per la correcció final dels ponents i els serveis del Congrés.

Resolució del 10è Congrés del PSC sobre la Constitució europea

Dictamen de la Comissió 1, capítols 1 i 2 de la Ponència Marc

Dictamen de la Comissió 2, capítols 3 i 4 de la Ponència Marc

Dictamen de la Comissió 3, capítols 5 i 6 de la Ponència Marc

Dictamen de la Comissió 4, capítol 7 de la Ponència Marc, Estatuts i Codi Ètic

Composició i resultat de la votació de la Comissió Executiva

Intervenció de José Montilla

Intervenció de Pasqual Maragall

Segon dia de Congrés

Avui ha estat el dia d'Europa i el dia del debat en Comissió. A aquestes hores el Plenari ja ha aprovat tres dels quatre dictamens previstos i el quart s'està discutint ara mateix. Però la resolució políticament més significativa és la que transcric a continuació sobre la Constitució europea.

EL PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ EUROPEA

La Unió Europea és fruit d’una voluntat política sostinguda que ha garantit la pau, la prosperitat i cohesió social, la democràcia i l’estat de dret a Europa.

El continent europeu, que durant les primeres dècades del segle XX fou origen i escenari de les dues guerres més àmplies i devastadores viscudes per la Humanitat, així com de les violacions de drets humans més massives i sagnants, va tancar el segle oferint el model de cooperació i integració polítiques únic. És avui l’exemple més reeixit de resolució de conflictes i de superació d’aquests per via de la cooperació i constitueix un model únic d’integració regional, element de referència per altres àrees del món, amb les quals volem compartir aquesta experiència. Els europeus som avui els primers donants d’ajuda al desenvolupament, i contribuïm en l’extensió de la democràcia i els seus valors al món, amb la promoció de la pau en primer lloc.

Un dels objectius fonamentals pels socialistes de la Unió és el benestar dels ciutadans. Però la Unió és conscient que aquest benestar s’ha de fonamentar tant en l’estímul del creixement com en el reequilibri territorial i social. Per això, la solidaritat i l’extensió dels drets socials es troben en la base del nostre model de prosperitat. Les accions en favor de la cohesió han permès a la Unió afavorir els territoris més empobrits i el progrés de tots. Els programes de lluita contra la pobresa i l’exclusió social, els fons destinats a la millora de les condicions estructurals dels territoris i al desenvolupament rural, així com la cooperació política pel foment de la plena ocupació, són exemples ben presents d’aquesta acció europea en favor del benestar. A més a més, la Unió és avui un mercat únic amb més de 450 milions d’habitants que s’ha dotat d’una moneda única, l’euro, que ens fa més forts i estables en l’escenari mundial.

La Unió vetlla per un desenvolupament sostenible. Ofereix un marc legislatiu que garanteix la protecció ambiental, la protecció dels consumidors i la seguretat alimentària. La cooperació per a la innovació i la recerca, la creació d’un espai universitari europeu i els programes d’educació ens projecten cap a una major integració entre tots. Més d’un milió de joves europeus han estudiat a un altre país d’Europa gràcies al programa ERASMUS i centenars de milers d’escoles, d’empreses i d’entitats socials han participat en programes europeus d’intercanvi, fent que Europa sigui ja per molts l’espai real on pensar els propis projectes de futur.

Els valors que fonamenten la Unió són el respecte a la dignitat humana, la llibertat, la igualtat, el respecte dels drets humans, la cultura, la democràcia i l’estat de dret. La Unió ha permès la defensa d’aquests valors pels seus Estats membres i ha estat un objectiu de democràcia i llibertat per un nombre cada vegada més gran de països. És un espai de garantia de drets cada cop més fort, que té com un dels seus objectius la lluita contra la discriminació i que assenyala com un element clau de la seva societat la igualtat entre homes i dones. La Unió i les seves institucions representen una experiència única de democràcia supranacional, un sistema complex que permet prendre decisions respectant el principi de majoria, la subsidiarietat i la diversitat.

La Unió Europea es troba avui en un moment decisiu en la seva trajectòria. Els Tractats que fins ara s’han anat superposant es converteixen en un sol Tractat constitucional, una Constitució europea, fruit d’un profund procés de diàleg i negociació, que expressa una forta determinació de futur. És un pas molt important que celebrem.

La Constitució consolida els valors en els quals s’ha fonamentat històricament la Unió. Els amplia incorporant els drets de les persones que pertanyen a una minoria i fixa la igualtat home dona com un valor comú de la societat europea. La Unió incorpora el text de la Carta dels Drets Fonamentals, potser el text més modern i ambiciós proclamat fins avui i que ens fa ciutadans de la Unió.

La Constitució ratifica el compromís d’Europa amb la pau. Amplia els instruments de cooperació en les polítiques d’interior i justícia, dins de les seves fronteres però també en les seves relacions amb altres estats. Vol oferir als seus ciutadans un espai de llibertat, seguretat i justícia. Actua també en l’àmbit de la immigració i la integració dels immigrants. Obra en pro d’un desenvolupament sostenible basat en un creixement econòmic equilibrat i en una economia social de mercat. Combat l’exclusió i la discriminació. Fomenta la cohesió econòmica social i territorial i la solidaritat entre els estats membres. Respecta la diversitat cultural i lingüística d’Europa i la preservació i el desenvolupament del patrimoni cultural europeu.

Per primera vegada la Unió diu en el seu Text fonamental que, en els seus procediments, respectarà també l’autonomia local i regional, i estableix per primer cop la consulta no només als parlaments nacionals sinó també als parlaments regionals amb capacitats legislatives quan les seves competències puguin ser afectades per les accions de la Unió. Igualment, es reforça el Comitè de les Regions, al que se li atorga la capacitat de recórrer davant del Tribunal de Justícia de la Unió. La generalització de la majoria qualificada front la unanimitat per prendre decisions, i el fet de considerar la codecisió com el procediment normal i no excepcional per a legislar són passes importants vers l’aprofundiment de la democràcia.

La Constitució europea serà traduïda per primera vegada al català, i la versió catalana serà dipositada junt a les altres i amb el mateix valor. Figura a més annex al Text constitucional una declaració en virtut de la qual la Unió es compromet amb la diversitat cultural d’Europa i a tenir una especial atenció a les llengües. És una porta oberta que pot donar fruits immediats, com la incorporació del català, a l’empara d’aquesta declaració, en els programes europeus d’educació i cultura, i que ens permetrà seguir treballant pel ple reconeixement de la nostra llengua i el seu ús en la relació amb les institucions europees.

És per aquestes raons que el 10è Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) pren una resolució sobre la Constitució Europea.

RESOLUCIÓ DEL 10è CONGRÉS DEL PSC SOBRE LA CONSTITUCIÓ EUROPEA

Els caps d'Estat i de govern de la Unió Europea van aprovar, el passat 18 de juny de 2004, un projecte de tractat constitucional que modifica les institucions europees. Correspon ara a cada Estat membre procedir a la seva ratificació. Aquesta Constitució només podrà entrar en vigor amb l'aprovació de tots. S'obre, doncs, a tot Europa i al nostre país, un debat polític sobre aquesta ratificació. És un moment en què tots els partits hem de prendre posició davant l'opinió pública de Catalunya, sense ambigüitats.

Els socialistes europeus hem impulsat i contribuït de manera important, al llarg dels dos darrers anys, a aquesta Constitució. Tant pel que fa al procés d'elaboració del projecte (no en cenacles a porta tancada, com en el passat, sinó en una assemblea treballant obertament) com pel que fa al seu contingut (en relació als drets fonamentals dels ciutadans i ciutadanes i a l'organització de les institucions de la Unió Europea), aquest projecte de Constitució marca un pas endavant en la direcció que desitgem: vers una Europa unida i forta, política i social, actuant de manera unida en el món.

En efecte, el propi mètode utilitzat per a la redacció del text constitucional (la Convenció) constitueix un progrés decisiu i irreversible en la política d'obertura i transparència que els socialistes preconitzem, enfront de les negociacions intergovernamentals a porta tancada. Marca un camí que ha de dur al desenvolupament de veritables partits europeus i la consolidació d'un espai públic europeu. Per als i per a les socialistes de Catalunya i de tot Europa aquest aspecte és essencial i, per ell mateix explicaria un vot favorable al projecte de Constitució, perquè creiem que el projecte socialista del segle XXI consisteix precisament en traslladar als espais europeu i global la política de reformes realitzada en el marc de l’Estat-nació. Per això és vital la construcció d’un demos europeu i d’un escenari europeu per un socialisme capaç de contribuir decisivament a la creixença de la potència política d’Europa per enfortir i difondre el seu model social de igualtat i justícia, i per actuar, enfront de la globalització, per un ordre mundial més just i pacífic.

Les darreres modificacions introduïdes pels governs dels Estats membres en la Conferència intergovernamental (CIG) afecten sobretot als aspectes institucionals (composició de la comissió, nombre d'escons en el Parlament, definició de la majoria qualificada). El text final no ens satisfà al cent per cent: és un pas endavant encara massa modest i en alguns aspectes limita el projecte que fou aprovat per la Convenció europea. Però reforça de forma clara la democràcia i la capacitat d'actuació de la Unió europea i creiem que pot significar un instrument essencial per avançar en la construcció d'una Europa més forta i més unida.

En l'aspecte dels drets, el projecte de tractat constituent reforça la ciutadania europea incorporant la Carta dels Drets Fonamentals i fent-la així vinculant. Ultra el reconeixement dels drets democràtics i socials individuals dels ciutadans i ciutadanes, consagra un model social europeu que afirma, en el seu nucli, un projecte de justícia social que té com objectius la "plena ocupació i el progrés social", la lluita contra "l'exclusió i les discriminacions", la "justícia i protecció socials", la "igualtat entre dones i homes", la "solidaritat", la "cohesió social i territorial", el "desenvolupament sostenible", el "comerç just" i l' "eliminació de la pobresa" a Europa i al món. El projecte constitucional afirma també, de manera clara, el dret a la diversitat cultural i lingüística, així com els nous drets dits de "tercera generació": a la protecció i defensa del medi ambient, dels consumidors i de les dades personals.

En l'aspecte polític, la Constitució marca un punt de transició entre l'Europa d'ahir, més econòmica i tecnocràtica, i l'Europa de demà, que serà necessàriament més política i més integrada, i que ha de ser més propera als ciutadans i més democràtica. És un text que consolida i simplifica el conjunt dels tractats europeus preexistents i fa, doncs, més simple i comprensible pels pobles d'Europa el funcionament de les institucions de la Unió. L'extensió sense precedents dels poders del Parlament Europeu farà d'aquesta institució democràtica, la més directament vinculada a la ciutadania, una cambra legislativa genuïna que produirà veritables lleis europees. Un/a Ministre/a d'Afers Exteriors de la Unió, al front d'un servei diplomàtic europeu, obrirà el camí cap a una veritable política exterior i de seguretat comú, objectiu indispensable pels que volem una Europa internacionalment forta, activament favorable a la pau, el desenvolupament i la democràcia en el món de la globalització. L'extensió del mètode de majories qualificades i la restricció del veto que significa el criteri d'unanimitat permet avançar vers una major integració i coordinació de les polítiques europees, implicant a tots els Estats membres o a aquells que, en un o altre camp, vulguin anar més a fons i més enllà en el procés d’integració.

També pel que fa al reconeixement i la presència de Catalunya a Europa creiem que el procés constituent ha significat un pas endavant. Per primera vegada un govern espanyol ha plantejat als altres governs europeus el reconeixement constitucional de la nostra llengua i dels seus drets a Europa. I per bé que el resultat assolit no sigui encara satisfactori, significa que l'acció per l’estatut del català i per la presència de Catalunya podrà desenvolupar-se en molt millors condicions que en el passat.

En l'aspecte social, el projecte de tractat constitucional consolida uns drets socials molt extensos, tant a nivell d'empresa - dret de vaga, dret a la informació dels treballadors, dret de negociació col·lectiva, protecció contra els acomiadaments - com a nivell del conjunt de la societat - dret a l'educació gratuïta, a l'accés als serveis públics i a la Seguretat Social. En aquest sentit, és molt significatiu i important per nosaltres que la Confederació Europea de Sindicats (CES) hagi cridat, el passat 15 de juliol, a aprovar la Constitució europea i que el seu secretari general hagi afirmat que la Constitució significa un pas endavant pels treballadors i les treballadores.

Considerem que aquest projecte de tractat constitucional és, efectivament, un pas endavant. No el considerem com un punt d'arribada sinó com un nou punt de partida. D'una manera immediata proposarem que es vagi més enllà i, en particular, que la nova legislatura del Parlament europeu mantingui un caràcter constituent. Per fer front als reptes interns i externs, el procés d'integració europea ha de continuar avançant, i a un ritme ràpid. El procés que va del Tractat de Maastricht (1992) al d'Amsterdam (1996), al de Niça (1999) i a l'actual (2004) continuarà endavant i, en la nostra previsió, s'accelerarà, excepte si una frenada marcada per les resistències intergovernamentalistes i particularistes s'imposés a l'actual majoria europeista dels pobles d'Europa. Els sectors que diguin "no" a la nova Constitució assumiran la responsabilitat de fer recular l'esperit europeu en les nostres societats i d'aïllar-les, quan és precís exactament fer el contrari.

Reforçar una majoria europea de progrés i dur-la a les posicions més avançades possibles en el camp social, en l'internacional i en el de les llibertats individuals i col·lectives és, per al PSC, una responsabilitat i una tasca de caràcter fonamental i prioritari.

Els i les socialistes catalans ens reconeixem en el lema sota el qual es presenta el projecte de Constitució Europea: “Units en la diversitat”. Creiem que cal ratificar aquest projecte i, arribat el moment de refrendar-lo, demanarem als ciutadans i ciutadanes el seu vot afirmatiu.

Primer dia de Congrés

Actualitzo el web i m'en vaig a dormir. Arribo de la festa de la JSC celebrada al bar Sweet. Han presentat la seva revista "jove i socialista". S'ho passaven d'alló més bé. Però demà he de ser a les nou al Palau de Congressos i millor que descansi una mica d'un dia tan carregat. La Manuela em deia: "No te emociones". Potser m'ha vist una espurna als ulls quan recordàvem als companys que hem perdut en els darrers quatre anys: Ernest Lluch, Antonio Santiburcio, Juli Busquets, la meva amiga Francesca Martín i Joan Reventós. Però l'emoció no s'esgotava aquí.

La primera jornada del Congrés ha estat brillant. La repasso breument, començant pel matí. Constitució del Congrés, benvinguda de Joan Rangel, elecció de Joan Clos com a President i la resta de membres de la Mesa del Congrés. Hem escoltat la salutació de Pepe Blanco, subratllant la sobirania del PSC i la solidesa del compromís federal entre PSC i PSOE. Hem escoltat Joan Caball (Unió de Pagesos), Joan Coscubiela (CC.OO.) i Pepe Alvarez (UGT). Ens parlaven, respectivament, del molt que espera la gent de pagès, de la necessitat de recolzar el procés de construcció europea, i del protagonisme dels militants del PSC en les moltes victòries que celebràvem avui. Hem escoltat també Jordi Guillot (ICV) i Josep-Lluís Carod-Rovira, que han donat fe de la força del govern catalanista i d'esquerres. I ha acabt el matí amb el vibrant discurs de Pasqual Maragall que ha definit el patriotisme dels drets socials, l'estret lligam entre catalanisme i justícia social en el nostre projecte polític, i ha projectat la satisfacció present cap a l'ambició futura. A la tarda, tocava debatre l'informe de gestió de Pepe Montilla. Un informe aprovat per unanimitat dels delegats i delegades. El resultat de la votació no pot extranyar ningú: l'èxit ha estat possible gràcies a la feina de tots i totes els militants i simpatitzants socialistes.

Comença el 10è Congrés del PSC

Avui comença el 10è Congrés del PSC. Pots seguir-lo en directe a través de la nostra webTV. Transcric a continuació un article meu sobre el Congrés publicat pel diari El Mundo en la seva edició d'avui.

LO MEJOR ESTÁ AÚN POR LLEGAR

Creo que el 10º Congreso del PSC ha de evitar uno de los riesgos que comporta el hecho de celebrarlo después de un importantísimo y decisivo período de éxitos electorales. Es cierto que podemos sentirnos legítimamente orgullosos del camino recorrido desde la unidad socialista de 1978. Pero no debemos olvidar que llegar y mantenerse en el gobierno no es un fin en sí mismo para un partido que, como el nuestro, quiere transformar la realidad impulsando reformas para conseguir una sociedad más libre y más justa. Para nosotros, acceder a responsabilidades de gobierno es un instrumento decisivo precisamente para alcanzar ese gran objetivo.

Es obvio que los éxitos electorales implican una gran responsabilidad. Nunca hasta ahora se examinará la vigencia y operatividad del proyecto del socialismo democrático en nuestro país. Y teniendo en cuenta que en la presente etapa el partido ha accedido a importantes responsabilidades de gobierno a nivel estatal, catalán y local, nuestro proyecto federalista se pondrá a prueba por primera vez en la historia.

Tampoco debemos olvidar que en las elecciones municipales y en las elecciones al Parlament de Catalunya de 2003 constatamos algunos retrocesos electorales que señalan carencias a corregir.

Es cierto que una fuerza reformadora como la nuestra tiene unos objetivos electorales muy ambiciosos, consciente de la necesidad de vertebrar amplias mayorías para impulsar reformas en profundidad y de largo alcance. Para entendernos, nuestro objetivo electoral se sitúa en una banda alrededor del 40% de los electores, sabiendo que para garantizar la aplicación de nuestro proyecto sin grandes obstáculos debemos acercarnos lo más posible a este objetivo electoral.

Representar al 40% de los electores y electoras es cada vez más difícil, entre otros motivos, por la complejidad creciente de nuestras sociedades, que a su vez implica una mayor dificultad para que un proyecto político pueda representar un abanico tan amplio de voluntades y de intereses. Ello es aún más difícil en sociedades como la catalana en la que no sólo se producen las tradicionales divisiones entre izquierda y derecha, sino que existen grados de identificación nacional diversos.

Constatamos dificultades de interlocución y relación con determinados sectores sociales: la gente más joven, ambientes muy informados y especialmente exigentes, pero también con sectores progresistas de la Catalunya interior. Y tampoco no conviene olvidar la importancia que tiene para un partido de izquierdas su implantación y relación con la clase trabajadora y los sectores populares.

En el 10º Congreso del PSC no tendría sentido hacer una revisión ideológica radical de nuestro proyecto (como el que deberían hacer quienes están en proceso de declive electoral) ni tampoco debemos proceder a una gran revisión programática (dado que hace poco nos hemos presentado ante la ciudadanía con unos programas electorales que han alcanzado un apoyo mayoritario), pero eso no quiere decir que el proceso de reflexión congresual ni las decisiones que debemos tomar no tengan importancia o que de ellas no dependa el futuro de nuestra acción política. Todo lo contrario.

El PSC debe garantizar que la tarea desarrollada por nuestros cargos electos sea eficaz y coherente con los programas y compromisos con los que ganamos las elecciones. Debemos mejorar nuestra relación con la sociedad para recoger opiniones, detectar problemas y explicar nuestras acciones de gobierno. El cumplimiento de muchos compromisos electorales, especialmente los de contenido social, y la propia lógica de nuestro proyecto municipalista, catalanista y federalista, exigirán una gran coordinación entre la actuación que desarrollamos en las diferentes administraciones.

El PSC ha de ser también instrumento de participación política, mejorando su capacidad de recoger las mejores energías y canalizarlas para alcanzar nuestros objetivos transformadores. Para conseguirlo debemos mejorar la información y la formación de los militantes y cuadros orgánicos, nuestros instrumentos de comunicación, movilización y acción electoral y la relación del partido con sectores específicos.

Debemos fijarnos cuatro ámbitos de actuación prioritaria: los jóvenes, los sectores progresistas del mundo rural, los sectores más dinámicos y emprendedores de las ciudades medianas y grandes, y los trabajadores de la industria y los servicios. El PSC debe ser el principal instrumento de estos sectores para promover el cambio social. Este objetivo implica también estrechar nuestras relaciones con el mundo sindical, el movimiento asociativo, y los movimientos sociales que quieren construir una alternativa al capitalismo neoliberal.

Para construir la sociedad más libre y más justa que queremos, el PSC ha de ser capaz de definir en cada momento las reformas necesarias. Con plena conciencia de los importantes cambios económicos, sociales, tecnológicos y culturales que se están desarrollando de forma tan acelerada. Incorporando las demandas de ampliación de los derechos cívicos y políticos, la exigencia de la igualdad real entre hombres y mujeres y la sostenibilidad como criterio orientador de las políticas públicas. Conscientes de la influencia del proceso de globalización, de los límites que impone pero también de las oportunidades que ofrece, debemos ser capaces de actuar más decididamente en el ámbito europeo e internacional.

Sólo así estaremos en condiciones de emprender una importante ofensiva en el debate político y cultural, un combate en defensa de los valores que dan sentido a nuestro proyecto político. Un esfuerzo por convertir las mayorías electorales en verdaderas protagonistas del cambio social. Una labor en el que debe forjarse una amplia alianza política, social y sindical. Una tarea en la que ha de quedar claro el perfil diferenciado del socialismo democrático y federalista, enfrentado al neoliberalismo y al neoconservadurismo y capaz también de cerrar el paso a los nacionalismos excluyentes o insolidarios y a cualquier tipo de demagogia populista.

Aportació de Toni Comín

En resposta a la pregunta “Què esperes del socialisme català”, amb motiu del 10è Congrés del PSC

Antoni Comín i Oliveres. Diputat del grup Socialistes-CpC

A. Algunes qüestions ideològiques i programàtiques

1. La raó de ser del socialisme és la defensa de la justícia social. Des de la Il·lustració ençà, un principi comú ha enllaçat totes les tradicions ideològiques partidàries de l’emancipació humana, ja sigui el liberalisme igualitarista, el socialisme, o el republicanisme. Segons aquest principi, no podem considerar justa una societat en què les desigualtats -a l’hora de repartir les oportunitats que condicionen la vida i la felicitat de les persones- siguin conseqüència de la “loteria social” (la família, l’entorn o la classe social en què neix una persona) ni de la “loteria natural” (els talents o dots naturals amb què neix una persona).
Aquest principi definidor de la justícia social comunament s’anomena igualtat d’oportunitats (real) o equitat. Cap desigualtat que no sigui fruit de la lliure decisió de les persones, en una situació d’igualtat d’oportunitats real per a tothom, no pot ser considerada justa. Garantir la igualtat d’oportunitats real a tots els ciutadans d’una societat és el somni dels socialistes, i una tasca difícil, a causa de totes les inèrcies socials i naturals que cada dia hi van en contra.

Una diferència fonamental entre l’esquerra i la dreta (democràtica) és que la primera és conscient que la igualtat d’oportunitats és una cosa molt seriosa i que no és una tasca gens fàcil, mentre que la segona només la proclama, però no té cap vocació d’acomplir-la.

2. Un dels reptes principals dels socialistes de qualsevol part del món, en els nostres dies, es lluitar per construir un procés de globalització just, que serveixi prioritàriament als interessos dels països del Sud. En aquests països hi ha el major saldo de sofriment humà provocat per causes socials, i la vocació dels socialistes és eradicar aquest tipus de sofriment. Els socialistes no poden ser socialistes sense ser internacionalistes.

Cal aturar ràpidament l’actual model de globalització econòmica de caire neoliberal, regit només per les pures regles del mercat i els interessos privats dels mercats financers i les grans corporacions econòmiques, i construir un model de globalització d’orientació socialdemòcrata, que posi el creixement econòmic global al servei dels drets socials de tots els ciutadans del planeta. Per a això és necessari establir unes regles democràtiques que regeixin l’economia global i crear institucions globals democràtiques –o reformar les existents- per tal que apliquin aquestes regles.

Un programa mínim per a la reforma de l’actual model de globalització econòmica podria ser: 1. la creació d’un Fons Mundial contra la Pobresa, 2. més ambició en la condonació del deute extern dels països pobres; 3. la desaparició dels paradisos fiscals; 4. la regulació dels mercats financers, per aturar la seva inestabilitat i la seva lògica especulativa; 5. una coordinació política global que permeti incrementar els drets laborals dels països del Sud; 6. posar el comerç internacional al servei del desenvolupament dels països del Sud (p. ex.: reformar els subsidis a l’agricultura als països del Nord i eliminar els subsidis a l’exportació; modificar el sistema de patents per tal que els països pobres puguin produir fàrmacs genèrics); 7. democratitzar les institucions econòmiques internacionals, com el FMI o la OMC.


3. La Unió Europea ha de ser una prioritat estratègica per al socialisme català. Per tres motius, principalment. Primer: perquè tot federalista ha d’optar per la construcció d’una federació europea –d’una única comunitat política europea, que avui està encarnada per la nova Constitució europea, que cal saludar positivament- com un pas més en la realització del somni federal, que consisteix en buscar la lliure unió entre ciutadans i pobles, des del respecte a la seva diversitat.

Segon: perquè només per mitjà de la seva unió política, Europa podrà conservar el seu model social, que es basa en l’equilibri entre la competitivitat econòmica i la cohesió social (entre la prosperitat i la redistribució). Aquest model social no és tan sols una especificitat que Europa ha de preservar per a sí, sinó un referent que Europa pot i ha d’oferir al món, com la seva millor aportació a la resta de regions del planeta.

Tercer: perquè només a través d’Europa els socialistes catalans podran decantar el curs de la globalització en la direcció desitjada. Només amb una integració política més avançada, assolirem una Europa que sigui determinant políticament en la comunitat internacional, i només des d’aquest rol determinant pot Europa convertir-se en un líder actiu de la democratització d’aquesta comunitat.

En aquest sentit, és del tot necessari que es progressi en la constitució d’un autèntic partit socialista europeu, que sigui un actor visible –i amb un programa clar i identificable- no només en el sí de la societat europea, sinó en el conjunt de la societat internacional.

4. A nivell domèstic, la prioritat del socialisme català ha de ser la consolidació i l’enfortiment de l’Estat del benestar. Una Administració pública moderna i eficient ha de servir per garantir els drets socials a tots els ciutadans, sense que això eximeixi a aquests d’un capteniment de corresponsabilitat cap als serveis públics dels quals són usuaris.

A Catalunya, particularment, cal desenvolupar la quarta pota de l’Estat del Benestar, que –juntament amb l’educació i la sanitat públiques i les pensions- s’ocupi dels serveis a les famílies i a les persones (guarderies, serveis socials, atenció a la gent gran, etc.). Cal també garantir la integració de les dues xarxes escolars (privada i concertada) en una mateixa “xarxa pública”, cal garantir el sosteniment financer del sistema sanitari i, molt especialment, cal escometre una política activa d’eradicació de la pobresa (que afecta molt majoritàriament a persones que ja no tenen cap possibilitat d’accés al mercat de treball).

Cal, també, adaptar l’Estat del benestar als canvis socials més trascendentals, tant en l’estructura demogràfica (envelliment de la població, accés massiu de la dona al mercat laboral, nova població immigrada), com en l’estructura productiva (revolució tecnològica, nova economia basada en el coneixement i centrada en els serveis, declivi progressiu de l’economia industrial). En aquest sentit, cal explorar la “renda bàsica” com una manera eficaç de garantir els objectius clàssics de l’Estat del Benestar en aquest nou context.

Finalment, la promoció de tots els mecanismes de democràcia en el sí de l’empresa (en primer lloc el sindicalisme i economia social, i en segon lloc els instruments de responsabilitat social de les empreses) han de ser reforçats i potenciats com a estratègies fonamentals per a la creació d’un teixit econòmic just i una societat capaç de distribuir les oportunitats de manera equitativa.

5. El dret a la pròpia cultura, a la pròpia identitat nacional, i el dret a viure en la pròpia llengua també han de ser drets fonamentals per als socialistes catalans. De la mateixa manera que existeix la injustícia econòmica i social, també existeixen les discriminacions i les injustícies per raons culturals i lingüístiques.
El federalisme és la tècnica política que intenta donar resposta a la convivència de diverses identitats nacionals i culturals en una mateixa comunitat política. El federalisme és la manera d’unir els diferents, mantenint la seva diferència. Per això, el federalisme està igualment allunyat de dos extrems: del centralisme (o del jacobinisme), que, en nom de la igualtat de drets i deures polítics de tots els ciutadans d’un Estat, està sempre a punt per a sacrificar la seva diversitat cultural i lingüística; i del confederalisme, que, en nom dels drets nacionals i de la diferència cultural, està sempre disposat a sacrificar la igualtat dels drets i dels deures entre tots els ciutadans de les diferents parts de la confederació.
En el cas d’Espanya, el federalisme ha de servir no només per a protegir la pluralitat i la diversitat d’identitats que constitueixen Espanya. A més, ha de servir per a descentralitzar el poder polític d’un Estat com l’espanyol que, des de fa pràcticament tres-cents anys, cultiva d’una cultura centralista, que concep el país de forma radial.

Durant molts segles, com a herència de la Il·lustració i del primer liberalisme, a Europa occidental es va identificar la modernització administrativa i la prosperitat econòmica amb el centralisme polític. Avui aquesta lògica ha passat a la història: l’única forma de garantir la modernització de l’Administració pública i el dinamisme econòmic d’una societat és el federalisme. Només la descentralització i la proximitat al ciutadà són garantia de l’eficiència dels serveis públics. Només la distribució de les infrastructures i el poder polític al llarg del territori de l’Estat són garantia del desvetllament de totes les energies emprenedores d’una economia i una societat.

6. En les nostres societats actuals, els ciutadans tenen cada vegada un més alt nivell educatiu i estan més informats, gràcies a l’existència d’un gran ventall de mitjans de comunicació (que s’han convertit en un actor fonamental del sistema polític). Aquesta i d’altres raons fan que siguin més exigents de cara a les institucions que, en un sistema democràtic, els representen; i fan que els ciutadans vulguin, sovint, participar ells mateixos de manera directa els processos de presa de decisions.

Els sociòlegs han demostrat que, al mateix temps que la democràcia representativa liberal ha perdut legitimitat en les darreres dècades (pèrdua d’afiliats per part dels partits, increment de l’abstenció), ha augmentat la participació política dels ciutadans a través d’altres actors socials, de la societat civil i de moviments socials més o menys informals. Això demostra que els ciutadans no en tenen prou amb el model clàssic de democràcia representativa -que redueix la seva participació política a l’elecció dels seus representats cada quatre anys- i que exigeixen un model de democràcia més participatiu.

Des de l’esquerra s’ha de reflexionar seriosament sobre aquesta evolució cap a la democràcia participativa. Cal explorar tota la pluralitat de mecanismes que poden permetre la participació directa dels ciutadans en el procés polític, ja sigui en la seva fase de mobilització social, de deliberació, de decisió, o de fiscalització de les institucions i els poders públics (consells ciutadans, referèndums i consultes, iniciatives legislatives populars, pressupostos participatius, etc.).
Per part dels partits polítics d’esquerres, calen dues coses: obrir canals de participació directa dels ciutadans en les institucions; i acceptar que la funció d’intermediació entre el ciutadà i les institucions (la funció de representació) ja no recau -ni ha de recaure- de manera exclusiva en els partits polítics, perquè els moviments socials i els actors de la societat civil, tot i que no es presenten a les eleccions, també volen intervenir o influir en l’agenda política. I sovint assoleixen la legitimitat suficient per a fer-ho, com a expressió organitzada que són de la ciutadania.

2. Algunes qüestions estratègiques

1. Sobre el govern catalanista i d’esquerres. Un dels somnis del socialisme català era veure a l’esquerra catalana al capdavant del govern de Catalunya. Centenars de militants dels temps de la dictadura van alimentar, durant dècades, la seva lluita contra el franquisme gràcies a aquest somni. Avui aquest somni és, finalment, una realitat.

Una condició d’aquesta realitat és acceptar la pluralitat de l’esquerra catalana. L’esquerra catalana és irremeiablement plural, en la seva expressió política. L’esquerra catalana només serà al govern de la Generalitat si les seves diferents expressions polítiques o partidàries són capaces de cultivar amb intel·ligència la cultura de la coalició, del diàleg i de l’acord. Tanmateix, en aquest context de pluralitat, el socialisme és sens dubte l’actor central, el pal de paller de l’esquerra i aquell a qui correspon la funció de lideratge i d’aglutinador. La qual cosa no és tant un avantatge sinó, sobre tot, una més gran responsabilitat.
Alguns militants del socialisme expressen avui la seva preocupació a causa d’una certa incompatibilitat ideològica entre un projecte que, en última instància, és independentista, com el d’ERC, i un projecte federalista com el del PSC. Molts poden pensar que l’independentisme d’ERC és més proper, ideològicament, al confederalisme (que CiU ha proclamat com a propi en el seu darrer Congrés) que al federalisme dels socialistes. I que aquest fet pot ser un factor d’inestabilitat per a l’actual govern catalanista i d’esquerres.

Cal estar persuadits, tanmateix, que el govern de la Generalitat és del tot sòlid, perquè hi ha dues condicions objectives que fan molt estable l’aliança que el sosté. En primer lloc, el PSC i ERC, així com IC-V, són forces polítiques que comparteixen totes tres els principis ideològics i els objectius programàtics de l’esquerra, cosa que no succeeix en les relacions entre ERC i CiU. En segon lloc, ERC, tot i ser més propera a una lògica confederal com la de CiU que a una lògica federalitzant com la del PSC, sempre preferirà un federalisme real i efectiu com el que proposa el PSC (que es pugui convertir en realitat a Espanya, doncs compta amb el recolzament i la complicitat de l’actual govern del PSOE), que no un confederalisme retòric i virtual com el que propugna CiU (que no té cap possibilitat de fer-se realitat a Espanya, doncs no compta amb el recolzament de la dreta espanyola).

2. Sobre el grup parlamentari propi al Congrés. Sens dubte, un dels debats més candents avui en el sí de la família socialista catalana, és la possibilitat de crear un grup parlamentari propi al Congrés de Madrid. D’entrada, és important que qualsevol resolució relativa a aquesta qüestió no perjudiqui la cohesió interna del partit socialista de Catalunya, en un moment en què és la columna vertebral del govern de la Generalitat i en què és un dels suports i dels components claus del govern del PSOE. Tanmateix, es tracta d’un debat realment interessant perquè hi ha bones raons tant per defensar la oportunitat com la inoportunitat del grup propi.

Raons que avalen l’oportunitat de crear el grup:

1. El PSC és un partit independent, federat amb el PSOE, i en aquest sentit té tota la legitimitat per constituir-se en grup propi

2. Si té grup propi, el PSC pot convertir-se de manera més clara en el gran partit de l’esquerra o de la socialdemocràcia catalana, a més d’actuar com el principal grup català al Congrés de Madrid.

3. El grup propi contribuirà, molt probablement, a guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb més comoditat i a ampliar l’espai electoral del PSC (sense reduir-lo), donat que el grup parlamentari propi permetria visualitzar la seva condició actual de partit autònom, cosa que podria atreure els sectors socialdemòcrates d’adscripció més nacionalista

4. El grup parlamentari propi es va perdre amb motiu del 23-F. En aquest sentit, la seva recuperació seria un acte de normalització democràtica.

Raons que avalen la inoportunitat de crear el grup:

1. Si es creés el grup parlamentari del PSC al Congrés, el PSOE ja no seria el primer grup de la Cambra, sinó el segon, per darrera del PP. Això podria afectar negativament el govern de Zapatero.
Tanmateix, aquest potser sigui un argument menys problemàtic del que sembla a primera vista: aquesta és l’experiència del PSC al Parlament de Catalunya, on és el segon grup per darrera de CiU. Ser el segon grup no necessàriament té per què ser una font de debilitat per al govern que s’hi recolza, si l’aliança amb la resta de grups és sòlida (com seria el cas del PSC amb el PSOE).

2. Donat que hi ha dues Cambres a les Corts de Madrid, el normal és que una, el Congrés, s’estructuri d’acord amb les adscripcions ideològiques (eix dreta-esquerra) i l’altra, el Senat, a les adscripcions territorials (per comunitats autònomes). Així com al Parlament Europeu els partits s’agrupen per afinitats ideològiques i el PSOE no forma un grup propi, sinó que s’integra en el Grup Socialista Europeu, de la mateixa manera sembla el més lògic que el PSC s’integri en un únic grup parlamentari de tot el socialisme espanyol i que no formi un grup a part.

Aquest darrer argument dona peu a imaginar una tercera possibilitat, que està a mig camí entre totes dues postures. És cert que al Parlament Europeu els partits s’integren en un únic grup d’abast continental, en funció de la seva adscripció ideològica. Tanmateix, en l’entramat institucional de la UE hi ha “segona cambra” que és el Consell Europeu, que actua com a autèntica cambra territorial, donat que en ella els qui hi participen son els representants dels Estats (els seus presidents o primers ministres). A més, el Consell Europeu té molt més poder de decisió en l’estructura constitucional de la UE, ara per ara, que no el Parlament Europeu, la qual cosa el converteix, en realitat, en “primera cambra”.

Aquesta no és la situació d’Espanya, on el Senat només es convertirà en “cambra territorial” i en peça central d’un model d’Estat federal quan prosperi la reforma constitucional que ha anunciat l’actual govern del PSOE. Fins la propera legislatura aquest nou Senat federal (amb poder efectiu i per damunt del Congrés en aquelles qüestions que afecten directament l’organització territorial de l’Estat) no serà una realitat.

Per tant, una possible solució en el tema del grup, donada l’actual situació a Espanya, seria la següent:

® el PSC podria constituir grup parlamentari propi al Congrés en algun moment de l’actual legislatura (no cap al final)

® quan el Senat federal a Espanya fos una realitat ja consolidada, en la legislatura següent, el PSC podria desfer el seu grup parlamentari al Congrés, en el benentès que aleshores ja comptaria amb un grup propi al Senat (ja sigui en solitari o amb la resta de forces de l’esquerra catalana)

® d’aquesta manera el PSC es podria presentar en les millors condicions possibles a les properes eleccions al Parlament de Catalunya i activar el seu efecte d’imant cap als actuals votants socialdemòcrates d’altres forces polítiques catalanes

® la constitució del grup propi al Congrés seria, per tant, només una mesura acotada en el temps (podria durar uns quatre anys, dos de l’actual legislatura i dos de la següent), una mesura provisional però amb indubtables avantatges polítics a Catalunya

® el grup del PSC també tindria grans efectes positius de cara a la vida política espanyola, en la mesura que serviria d’estímul per la configuració i la consolidació d’un Senat federal, peça central de la nova organització territorial de l’Estat

Aquesta proposta només és viable en el benentès que sigui possible constituir un grup parlamentari propi del PSC el Congrés al llarg de l’actual legislatura. Hi ha algunes disputes en la interpretació de l’actual reglament del Congrés: algunes interpretacions estimen del tot impossible la constitució d’un grup parlamentari del PSC amb l’actual reglament, però també hi ha altres dictàmens que semblen indicar que l’actual reglament no hauria de ser un obstacle insalvable per a la constitució del tal grup, si hi ha voluntat política i una majoria parlamentària que recolzen aquesta possibilitat.

3. Sobre la democratització interna dels partits polítics d’esquerres. En la lògica de l’evolució de la democràcia representativa a la democràcia participativa, és important pensar i comprendre la nova funció que han de jugar i el nou tipus d’estructura que han de tenir els partits polítics d’esquerres. Totes aquelles reformes que serveixin per a fer més democràtics els partits polítics, per a fer-los més transparents a la societat i més oberts a la participació dels ciutadans no militants, han de ser escomeses amb valentia. La davallada d’afiliats és un fenomen general en tots els partits de l’esquerra europea. Però els partits socialistes no haurien d’assistir passivament o defensivament a aquesta realitat que els afecta d’una manera molt aguda.

No hi ha mecanismes màgics que serveixin per garantir la satisfactòria comunicació dels partits amb la seva societat, de manera automàtica. Tanmateix, això no vol dir que no calgui obrir -i discutir intensament- el debat sobre els avantatges i els inconvenients d’algunes mesures que tenen la voluntat de democratitzar els partits, com per exemple: la limitació de mandats dels càrrecs públics, així com dels càrrecs interns dels partits; la regulació legislativa de la democràcia interna dels partits; les llistes obertes, sempre que el finançament dels partits sigui públic i equitatiu; les eleccions primàries per part dels afiliats; les consultes internes, etc.
De la mateixa manera, els partits d’esquerres haurien de valorar positivament tots aquells casos d’organitzacions que intenten innovar en els mecanismes de participació, i que busquen obrir noves formes de relació entre polítics i ciutadans (entre representants i representats), per tal que els primers puguin contribuir a l’elaboració dels programes polítics que han de regir la seva societat, i que puguin fer un seguiment comprensible i proper de la tasca de govern.
Aquells moviments cívico-polítics que no tenen com a prioritat l’accés al poder institucional ni als espais de representació, sinó la comunicació entre ciutadans i institucions, poden ser un complement molt útil per als partits d’esquerres d’avui, si realment l’objectiu és avançar cap a una democràcia participativa, on regeixi una cultura política que ajudi als ciutadans a ser més crítics, més informats i alhora més corresponsables de les seves institucions.

Aportació sobre educació sexual i afectiva

Quim Cabra Soler
Isidre Marias Benito
M. Cruz Molina Garuz

PER UNA EDUCACIÓ SEXUAL I AFECTIVA QUE RESPONGUI DE DEBÒ ALS REPTES DEL NOSTRE TEMPS

L’any 1981 a Catalunya es va fer el 1r projecte a tot l’estat espanyol de "Programa d’Educació Sanitària a l’Escola" aquesta proposta va sortir de tot un conjunt de professionals del món de la sanitat i l’ensenyament que van posar de manifest la necessitat de fer una tasca coordinada entre sanitaris i docents, ja que es veia clar que calia un treball educatiu i preventiu des dels primers anys. Així l’any 1986 es va aprovar el Programa d’Educació per a la Salut a l’Escola, aquest programa recollia les propostes elaborades en el programa de l’any 1981, tenia com a eix i novetat el fet de ser un programa interdepartamental.

Simultàniament va començar un corrent i manera de fer sobre prevenció de conductes de risc, que es va destacar per la importància de la prevenció inespecífica i per fomentar les habilitats i estratègies personals i el creixement personal (factors de protecció ) que ajudarien a resoldre de manera positiva les possibles situacions de risc. Iniciant un estil de fer prevenció molt apartat de les intervencions centrades en activitats puntuals i de caire informatiu. Entenent la prevenció com una tasca que s’ha d’anar realitzant en tot el procés educatiu i no únicament en els moments en que apareixen les conductes de risc.

L’Educació Sexual i Afectiva va ser un dels temes transversals que plantejava la Reforma Educativa. La necessitat d’incorporar aquests continguts curriculars en la formació dels alumnes venia evidenciada des de diversos angles:

1) Les necessitats socio-sanitàries que demanden un abordatge preventiu des de l’àmbit educatiu de les pràctiques de risc associades a la conducta sexual.

2) Els canvis culturals envers la sexualitat que ha experimentat la nostra societat en els darrers temps, observables tant en el medi familiar, els Mass Media o els més diversos aspectes de la vida quotidiana.

3) La transformació que ha experimentat la perspectiva educativa, i de la que se’n fa ressò la Reforma, entenent que la tasca a desenvolupar a l’escola no ha de ser la de mera transmissió de continguts conceptuals, sinó també la de treballar sobre els valors i les actituds del ciutadà en una societat democràtica i plural.

La sexualitat, com a part del procés de desenvolupament, justifica per sí sola la necessitat d’introduir-la en els dissenys curriculars. Pren cada cop més sentit l’Educació Sexual i Afectiva com a tasca importantíssima que cal abordar des de la mateixa institució escolar, atenent a l’important paper vertebrador que juga en el desenvolupament de la personalitat i en el desenvolupament social dels adolescents; repercutint en general en tot el procés formatiu. Cal entendre, per exemple, que darrera d’estrambòtics daltabaixos en l’aprenentatge per part d’alguns alumnes hi ha, en moltíssimes ocasions, problemàtiques de tipus sexo-afectiu que la pràctica docent pot contribuir a resoldre o a alleugerir.

I, més enllà de les aules, les diferents enquestes de salut de la població escolaritzada d’aquestes edats constaten una alta freqüència de conductes de risc susceptibles de ser evitades amb actuacions educatives. Però, al mateix temps, s’evidencia que intervencions molt ben intencionades, i fins i tot ben dotades de mitjans materials i humans, no condueixen a resultats prou satisfactoris o amb prou incidència en el canvi de les actituds conduents a pràctiques sexuals de risc, ja que, o bé tenen un enfocament exclusivament informatiu, o tenen un biaix exclusivament biologista, o ignoren la contextualitat socio-cultural de la població a la que va adreçada la intervenció educativa. D’altra banda, els programes manquen massa sovint d’un procés rigorós d’avaluació: Es fan únicament avaluacions quantitatives (“S’han fet tantes xerrades” o “S’han repartit tants dossiers”), sense arribar-se a fer mai una avaluació qualitativa seriosa sobre l’eficàcia d’aquest tipus d’intervencions.

Un factor que s’hi ha anat afegint en els darrers anys, és el de la creixent diversitat cultural d’origen, amb que es troben els docents en algunes poblacions o comarques, deguda a la immigració des de països amb marcades diferències culturals en temes sexuals o propers a la sexualitat.

Més enllà de la constatació de les característiques de l’adolescent i les seves necessitats educatives, o del marc normatiu referencial, cal tenir present quin és el tipus d’abordatge d’aquesta temàtica que, de facto, té lloc a les aules. En les sessions d’assessorament a centres docents, en les fonts bibliogràfiques i en la pròpia experiència docent hem pogut constatar l’existència de diferents maneres de fer front a la sexualitat en l’ensenyament:

a. Segons un model que té i transmet una visió negativa de la sexualitat.

b. Segons un model que pren en consideració i aborda, gairebé exclusivament, la prevenció dels riscos inherents a l’activitat sexual, (fonamentalment, riscos de salut).

c. Segons un model que considera la sexualitat de forma pluridimensional, integrant l’educació sexual en l’educació global de l’individu.

El primer model concorda amb la tradició de la nostra societat, de manera gairebé exclusiva fins fa no massa temps. La sexualitat va ser tractada de manera obscurantista, per activa i per passiva. O bé era obviada en els diferents àmbits de la educació on irremeiablement aflorava, o era abordada esbiaixadament des d’una concepció dogmàticament ideologitzada. D’altra banda, això es corresponia amb el que passava en altres àmbits, a banda de l’educació reglada: la família, els mitjans de comunicació, etc.

La conjunció de diversos factors van anar canviant considerablement aquestes circumstàncies. Els canvis que han anat provocant en la societat occidental les aportacions de la ciència, la major permeabilitat cultural de les diferents societats o la percepció de certs riscos (evitables) inherents a l’activitat sexual, varen propiciar que aquell primer model s’anés posant en qüestió.

Els primers sectors que, des de la seva pràctica professional, es varen sensibilitzar i es varen implicar en l’abordatge de la sexualitat des d’una perspectiva diferent varen ser els sanitaris. Es va anar considerant la sexualitat com un camp que requeria l’acció preventiva i terapèutica dels sanitaris. En un principi, des d’aquella concepció de la salut com a "no-malaltia", tal com la havia definit l’OMS , una concepció de la salut positiva i integral. Més tard reformulada com "una manera de viure, autònoma, solidària i joiosa", en el X Congrés de metges i biòlegs de llengua catalana de Perpinyà (1976).

D’aquesta manera, es varen anar creant serveis d’atenció a la població, en particular als joves. Al principi, al marge (o al llindar) del sistema sanitari oficial; moltes vegades portats amb un voluntarisme militant. Més endavant, amb el canvi democràtic, varen ser els ens locals els que varen anar prenent al seu càrrec aquesta mena de serveis. Havent-se integrat posteriorment en el sistema sanitari, com a mínim en part.

Front al buit existent en quant a la formació dels joves i adolescents, molts d’aquests serveis s’ocuparen d’aquesta tasca. Malgrat tot, de l’ensenyament reglat tot això en restava al marge o gairebé al marge.

Aquests canvis i la constatació de que el lloc més propici per a subministrar informació eren els centres docents, van acabar propiciant l’arribada de l’educació sexual a bastants centres docents de la mà dels sanitaris.

Al principi, s’oferien als centres escolars de primària i (sobre tot) de secundària col·laboracions puntuals en forma de tallers o conferències, en els que es tractava d’abordar la prevenció de riscos: embaràs no desitjat i malalties de transmissió sexual. En un principi aquestes intervencions eren fonamentalment conceptuals i apareixien a ulls de l’alumnat com a deslligades de la resta de les activitats curriculars en les que estaven immersos. L’especialista rutilant, aliè a l’escola, apareixia per tal de donar-los informació sobre uns temes que no podien ser tractats d’una manera "normal" a la classe.

Amb això, se seguia transmetent, en part, una concepció tabú de la sexualitat. Però, poc a poc, es va anar donant pas a un model de col·laboració entre els docents i els especialistes forans, segons el qual els docents preparaven a classe la intervenció dels segons i la treballaven també a posteriori. Això constituïa un gran avenç, però la integració de l’educació sexual en els curriculum distava de ser un fet, i l’aportació exterior no sempre encaixava en les necessitats o particularitats de l’alumnat al que anava dirigida.

Més endavant, hi va haver docents que varen optar per implicar-s’hi més i incorporar aquests continguts a la seva docència, però seguíem estant en el segon model dels que hem descrit més amunt. Els docents es varen posar a fer educació sexual amb els materials i la perspectiva amb la que els sanitaris la havien portat a les escoles. Aquesta tasca constituïa sens dubte un gran avenç, però distava de ser la manera més efectiva d’educar.

Ja molts sanitaris, en les seves intervencions, havien percebut que el tractament purament conceptual no tendia a modificar substancialment les conductes de risc. És a dir, molts joves i adolescents, que havien incorregut en conductes de risc, amb conseqüències greus, manifestaven haver disposat de la informació necessària per a haver evitat aquests riscos, però en el moment oportú "no se n’havien sabut servir".

En els casos en els que es feia una correcta avaluació de programes, es detectava que era necessari treballar sobre el coneixements procedimentals i no exclusivament sobre els conceptuals. Molts sanitaris es varen interessar per la didàctica i varen fer notables esforços en aquest sentit .

Millorant el que es feia, varen anar sorgint materials didàcticament molt interessants, que ja oferien la possibilitat de treballar aquests continguts des d’una perspectiva més pedagògica. Molts d’aquests materials circulen i han circulat àmpliament per Catalunya i per l’estat espanyol; però, al nostre parer, tot i reconeixent la seva enorme utilitat i avantatge en relació a la situació anterior, presenten alguns defectes:

· Seguien sent materials generats des dels serveis socio-sanitaris, i tenint un biaix que caldria integrar i superar en una pràctica docent més integral.

· Tot i integrant de manera bastant eficient continguts conceptuals i procedimentals, deixaven de costat o tractaven de forma inadequada els continguts actitudinals (actituds, valors i normes).

En l’àmbit de l’educació sanitària, es parla de la imbricació dels components bio-psico-socials de la salut. Doncs bé, en l’educació sexual caldria tenir també en compte aquesta interdependència i abordar-la de manera suficientment equilibrada.

La gènesi de l’educació sexual que realment s’ha anat fent, tal com acabem de descriure, ha menat a que aquesta tingui un fort biaix biologista. Es dóna molta importància a l’aspecte biomèdic de la sexualitat, en el que les variables intervinents són fàcilment objectivables, en detriment dels factors psicològics i, més encara, dels socioculturals.

A l’hora de fer educació sexual, al docent (i també al no docent) li és més fàcil un tractament d’objectivitat biologista, en el que descriguin conceptualment qüestions com la reproducció, la pubertat i, fins i tot, el plaer, abans que tractar qüestions més escorredisses com les que fan referència a aspectes com la psicoafectivitat, el respecte a l’altre o la identitat sexual.

El fet que no sigui senzill (ni apropiat) fer sobre aquestes darreres qüestions un discurs magistral, bloqueja a molts docents a l’hora de plantejar-se el seu abordatge a classe. La inviabilitat d’aquella concepció de la docència entesa com a transmissió de veritats conceptuals, fa que molts docents tendeixin a refugiar-se en els aspectes més biològics (i incontrovertibles) de l’educació sexual.

Pel que fa als continguts actitudinals (actituds, valors i normes), succeeix una cosa semblant. Molts pensen que el fet que siguin temes immersos en un gran debat moral o ideològic, els fa poc susceptibles de tractament a classe, per por de veure’s arrossegats (el docents) a una implicació personal que es tem o no es desitja. Altres, amb una actitud militant o proselitista, veuen en això la possibilitat de laborar en pro d’una "nova moral que compensi el llast de la tradició obscurantista i repressiva". O, uns altres, ho aprofiten per a litigar en pro d’uns valors morals que consideren per damunt de tota discussió, per plantejaments ideològics o conviccions religioses.

La situació actual:

Després que, en els primers anys d’aplicació de la Reforma Educativa (LOGSE), un nombre considerable de professionals de l’ensenyament i de la sanitat s’impliquessin en fer realitat les noves perspectives que aquesta obria per a l’Educació Sexual i Afectiva, en els darrers anys hem vist com el neoconservadorisme d’unes administracions, i la deixadesa i indiferència d’altres, feien que hi hagués una greu regressió.

En els darrers anys hem vist com la part variable del curriculum , que era la principal via d’introducció d’aquesta temàtica en l’ensenyament reglat, es veia reduïda a mínims, alhora que anaven plovent constants requeriments a les escoles per a que es fessin càrrec de nous i cada cop més diversos reptes socials. És a dir, que, alhora que es multiplicaven els requeriments a la instància educativa per a que es fes càrrec de noves i diverses tasques, se l’encotillava cada cop més curricularment, no quedant més remei que fiar tota aquesta àrdua tasca al calaix de sastre de l’acció tutorial, que acaba per resultar inviable.

Paral·lelament, les administracions s’havien anat acomodat a una paròdia de prevenció. S’ha estat responent a les dades estadístiques que amb tossuderia emergien als mitjans de comunicació amb l’anunci de “campanyes” i “programes” ad hoc, que els que de debò treballaven a frec d’aquesta realitat sabém que no eren sinó cortines de fum. Hi ha hagut en els darrers anys rodes de premsa que anunciaven amb gran desplegament mediàtic programes gairebé inexistents.

Darrerament hem vist com cada cop que es produïa certa alarma social sobre temes que afecten a joves i adolescents com: accidents de circulació, abortaments, sida, abusos, maltractaments, consum de drogues... Des de diverses administracions es donava el missatge de que això calia treballar-ho a l’escola, i s’anunciaven programes, propostes i fins i tot noves assignatures (moltes vegades es quedaven en les intencions) com si l’horari escolar fos de goma i el professorat esponges disposats a treballar tot el que es presenti...

Com abordar l’educació afectivo sexual :

En plantejar-nos el repte d’abordar, des d’un punt de vista educatiu, l’educació afectivosexual, som conscients de que podem fer nostres i actuals antigues reivindicacions, temes posats ja sobre la taula anteriorment i, que al nostre entendre, estan encara de plena actualitat.

El nº 10 de la revista Perspectiva escolar de novembre de 1976, presentava el monogràfic “Educació Sexual” conjuntament a la Declaració de l’XI Escola d’Estiu “Per una Nova Escola Pública Catalana”.
En la seva presentació es comentava que el document només pretenia fer una “sacsejada”, desfer prejudicis, tabús o concepcions no fonamentades... Fer perdre als educadors la por a encarar-se amb el sexe i el plaer dels nens (i el propi!) i impulsar-los a iniciar un treball seriós i documentat per tal que siguin capaços d’ajudar els nens a trobar la joia de viure i de comunicar-se. En un dels articles ja es tractava el tema de “Normalitat i anormalitat sexual” on es parlava de l’homosexualitat (en aquell moment sotmesa a la llei de perillositat social i en molts cercles considerada una malaltia).

Des d’aquí volem recollir el repte i donar algunes orientacions i pautes sobre l’educació afectivosexual, conscients de que en algun moments representarà alguna “sacsejada” i comportarà replantejar-se qüestions que afecten la pròpia sexualitat.

Entenem l’educació afectivosexual com l’element que ens ha de permetre abordar la sexualitat i l’educació afectivosexual des d’una dimensió positiva, lluny dels punts de vista centrats només en els perills i problemes relacionats amb les pràctiques sexuals.

En abordar l’educació afectivosexual, volem posar l’èmfasi que cal en la part “afectiva”, és a dir abordar el tema dels sentiments, les emocions, fer prendre consciència crítica del ésser global que som les pròpies capacitats pel que fa als sentiments, emocions, l’enamorament... Entenem que el model amorós i eròtic masculí i femení és diferent, és una qüestió del model d’home i el model de dona i del model de societat.

Volem abordar també les diverses opcions, orientacions i identitats. Cada persona es diferent i la manera de manifestar la sexualitat és diferent en cada persona, cal doncs aprendre a respectar la manera en que s’expressa i es viu la sexualitat. Sempre fonamentats en el marc del respecte i de la normalitat.

Pensem que un tema de constant actualitat com la violència de gènere pot estar d’alguna manera relacionada als models socials “d’home i dona” aquests models estan d’alguna manera inscrits en el subconscient i d’alguna manera es reforcen des de les aules. Cal educar per tant els nens, nenes, nois i noies en la línia de l’adquisició de la plena consciència d’homes i dones lliures dels estereotips sexistes.

També volem constatar la necessitat d’abordar una problemàtica, sovint amagada i associada a d’altres realitats, ens referim als abusos sexuals i maltractaments a menors. Cal acceptar que, malauradament, els maltractaments i abusos formen part de la nostra realitat, cal per tant entendre la importància de la conscienciació, sensibilització i formació del sector educatiu, ja que ens permet un marc de prevenció i detecció molt importat. Així com una resposta i abordatge coordinat i multidisciplinar. Els nens i nenes que han estat sotmesos a maltractaments o abusos sexuals estan afectats greument en el seu desenvolupament i equilibri emocional i relacional, que cal contemplar ja des de l’escola.

En parlar de sexualitat som conscients de que és un tema que ens interessa a tots, malgrat tot ens resulta molt difícil parlar-ne. Cal entendre que sovint les fonts d’informació i els models han estat molt el carrer i dels companys, en conseqüència, ni hem parlat, ni hem escoltat gaire sobre sexualitat, per això ens resulta molt difícil trobar una manera adequada d’expressar-nos.

La sexualitat no només són els òrgans genitals, sinó que és una dimensió humana que engloba tot el nostre ser. El nostre cos és tot ell sexuat, no només una part.

La sexualitat apareix en el moment en que naixem, som sexuats (amb interessos i conductes sexuals) a totes les edats; de nens, adolescents, joves, adults i vells. Cada edat és diferent, i es manifesta de manera diferent, però a totes les edats la sexualitat és important.

La finalitat de la sexualitat no només és reproduir-nos. Aquest fet, tenir fills, és necessari per mantenir l’espècie humana i una de les coses més maques que podem fer en la vida. Però la sexualitat no és només per això, si fos així només interessaria als que volen tenir fills.

La sexualitat és també una manera privilegiada d’obtenir plaer jugant amb un mateix (per exemple la masturbació) o tenint relacions amb una altra persona (carícies, petons, abraçades, relacions coitals...). La veritat és que hi ha mil maneres de gaudir gràcies a la sexualitat.

La sexualitat sovint genera tendresa, comunicació, amor entre les persones que es troben. I és molt més maca i omple més quan es dóna entre persones que es desitgen, s’estimen i s’emocionen quan s’abracen i acaricien.

Conèixer el nostre cos, els nostres sentiments i desitjos, les nostres possibilitats, ens permetrà ser més lliures, més responsables i desenvolupar-nos millor.

Els únics límits que podem posar al desenvolupament de la nostra sexualitat són el respecte, el respecte per un mateix i el respecte per l’altre.

La sexualitat, doncs, és tot un món de possibilitats. Conèixer-la i viure-la lliure i responsablement és bo.

Proposta:

En el marc de la Ley de Ordenación General del Sistema Educativo (LOGSE) s’establia com a finalitat de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) que tot l’alumnat pugui accedir als elements bàsics de la cultura a la que pertany, en el marc d’un desenvolupament personal complert. Aquesta finalitat es concreta en els objectius generals de l’ESO, que a la vegada poden agrupar-se en dos tipus:

· Objectius referits als continguts de les àrees de coneixement.
· Objectius referits al desenvolupament personal de l’alumne com persona i ciutadà.

Es sobre aquest darrer grup d’objectius, referits al desenvolupament personal, sobre els que cal associar la gran majoria de propostes o temes transversals. Però així como els objectius referits a àrees de coneixement estan plenament desplegats, temporitzats i amb un perfil de professional docent molt definit per la seva especialitat. Els objectius referits a desenvolupament personal queden per definir i serà cada centre qui desenvolupi un projecte educatiu i un Pla d’Acció Tutorial (PAT) que en permeti l’abordatge.

Si de debò es vol anar al fons de la qüestió i endegar d’una forma efectiva la Educació Sexual i Afectiva, alhora que es fa prevenció de les conductes de risc en general proposem:

· Que s’abandoni l’estratègia de les “campanyes” i els “programes” ad hoc, que només constitueixen una política d’aparador, sense eficàcia preventiva ni educativa.

· Que s’aposti per crear un nou disseny curricular on es regulin de manera curricular els continguts referits a creixement personal. Ja que seran la base que ha de permetre abordar els factors de protecció de manera sistemàtica i regular. En aquest espai s’hauria de contemplar l’Educació per a la Salut, que inclogui de forma específica i inespecífica, segons convingui en cada qüestió, continguts d’Educació Sexual i Afectiva, així com altres de prevenció de conductes de risc.

· Que es defineixi i creï la figura del professor Coordinador i Formador en aquestes matèries en cada centre educatiu, de forma similar a com es va crear la del Coordinador d’Informàtica. (Això no té per què traduir-se forçosament en major despesa econòmica).

· Que es programi i s’estableixin mecanismes eficaços de formació i assessorament per a aquest professorat.

· Que es programin i fomentin diversos models d’Intervenció Socio-educatives, mitjançant els quals es procuri la millor forma de col·laboració entre els serveis sanitaris i els centres educatius de cada zona, buscant que cada professional faci el que millor pot fer.

Aportació de Carme Carretero

CARMEN CARRETERO ROMAY
Diputada al parlament i membre de Ciutadans pel Canvi

S’ha fet el canvi que portàvem tants anys esperant, potser d’una manera diferent de la que pensàvem però està fet, i crec que és una gran cosa per a Catalunya. Després d’uns quants mesos al Govern, crec que és el moment de que la sensació de canvi traspuï i arribi a tota la societat. És necessari que tothom, els partidaris i no partidaris, sentin que Catalunya està canviant, que el dia a dia del país, les actituds del govern i de tots els polítics siguin ben diferenciats dels que hi havia abans.

Crec que el repte més important que s’hauria d’afrontar és que aquesta evidència de canvi sigui innegable i indiscutible.

Estem en un moment polític interessant, tothom ha d’entendre que cal un procés d’aprenentatge de la cultura de coalició, que serà sens dubte profitosa, per a les persones que estan al govern i per a tota la ciutadania. Cal transmetre als ciutadans que no han de patir per l’estabilitat del pacte, que hem d’entendre que la discrepància al sí del govern és un símptoma de riquesa, fruit dels diferents punts de vista, i de transparència, perquè lluny d’amagar les diferències es posen en evidència, el que permet clarificar la posició i la coherència de cadascú.
Crec que el PSC ha fet una bona feina per aconseguir i mantenir l’entesa que ens ha portat al canvi, i l’electorat ho ha valorat així en les successives eleccions. En el govern s’està treballant amb responsabilitat i maduresa, anteposant l’interès del país als interessos electorals i de partit, i és molt important explicar aquesta realitat als ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

El moment social que vivim també és complicat, hem patit una pèrdua continuada de benestar, degut a les polítiques restrictives dels governs de dretes, s’han d’anar recuperant espais de serveis públics.

Com a expectatives tenim un gran repte, ajudar a canviar el model de l’Estat per trobar un punt en que Catalunya s’hi trobi còmoda a Espanya, i Espanya superi la sensació de la Catalunya incòmoda i insolidària. Hauríem d’aconseguir entre tots un Estatut possible i clarificador, que pugui tenir el màxim suport parlamentari; però sense perdre de vista que al final la gent es veu més afectada pel dia a dia que pel disseny de País i d’Estat, el PSC com a partit progressista hauria de transmetre a la ciutadania un missatge clar en aquest sentit, l’interès en construir el País des de la base, aquella Catalunya mai vista de la que tots ens puguem sentir orgullosos i en la què faci goig viure, a tothom.

Aportació de Teresa Sandoval

UNA NOVA ETAPA, CAP ENDAVANT

El Partit dels Socialistes de Catalunya afronteu aquest cap de setmana un Congrés històric, no tant sols pel que afecta a les vostres qüestions orgàniques o internes de Partit, sinó per les expectatives de canvi que una bona part dels ciutadans hem dipositat en vosaltres i que s’han traduït en unes responsabilitats de govern, sovint compartides, que afecten a tots els ciutadans de Catalunya i d’Espanya.

En poc més d’un any, la situació política a Catalunya, Espanya, Europa i el món, ha estat sacsejada per uns aconteixements que han fet reaccionar, d’una manera o altra, una ciutadania que demana un canvi de paradigmes, de referents, d’actituds i de propostes que responguin millor als canvis que de fet s’estan produïnt al món, i, en particular a casa nostra.

I des d’aquesta perspectiva, és especialment d’agrair l’oportunitat que doneu a persones que, no sent afiliades i amb trajectòries o criteris no sempre coincidents, ens sentim i ens hem sentit, copartíceps d’una voluntat de canvi i de transformació de la societat des d’una perspectiva de progrés.

I és també des d’aquesta perspectiva que us animo a plantejar aquest Congrés no com a un punt d’arribada des del qual gestionar el poder assolit, sinó com un punt de partida per veure com, des de les responsabilitats de govern, s’ofereix a la societat la voluntat de compartir un projecte engrescador que obri una nova etapa i un nou camí en el que caminar plegats i que ens aporti nous referents, nous paradigmes, noves propostes, noves il·lusions i noves accions que ajudin a resoldre els nostres problemes quotidians i a progressar com a país.

1. Una situació històrica.

Avui, a Catalunya i a Espanya es produeix una situació històrica. Per primera vegada, la doble confrontació entre els dos nacionalismes, el català i l’espanyol, comença a trencar-se amb la doble victòria de Pasqual Maragall a Catalunya i de José Luis Rodríguez Zapatero a Espanya. I no només perquè siguin persones que comparteixen una mateixa opció política (que també), sinó perquè per primera vegada a la història, un líder polític català i un líder polític espanyol que governen (i que a més a més representen la mateixa opció política), coincideixen, conceptualment, en un model d’Espanya que es basa en el reconeixement de la seva pluralitat com a factor de potencial riquesa. És la primera vegada que aquest històric encaix de Catalunya a Espanya que tradicionalment ha plantejat el catalanisme polític, es pot plantejar des del diàleg i la negociació per fer un projecte comú, i no des de dos projectes confrontats.

Però també crec que es produeix una altra coincidència històrica. Els orígens de les opcions progressistes a Catalunya, tradicionalment catalanistes i d’arrels més liberals o llibertàries, de més proximitat i amb més protagonisme del ciutadà, són diferents dels de l’esquerra espanyola, el que s’ha concretat també en les especials relacions que els partits d’esquerra tenen amb els seus partenaires a Espanya. El nou lideratge de José Luis Rodríguez Zapatero aproxima les dues tradicions (Al 36è. Congrés, es parla de socialisme dels ciutadans i de que la unitat d’Espanya i la seva diversitat són les dues cares de la mateixa moneda), el que pot facilitar també el plantejament dels grans temes d’Estat de caràcter sectorial sense contradir-se amb els temes territorials o nacionals.

És per això que crec que totes aquestes coincidències històriques donen peu a que els ciutadans de Catalunya albirem esperances fonamentades de que, aquesta vegada sí, Catalunya podrà avançar en la seva capacitat d’autogovern i en la seva manera de gestionar-lo, obrint un nou marc de relacions i interdependències amb Espanya i amb Europa, que trenqui vells esquemes i obri noves perspectives a l’hora de definir unes noves regles de joc.

Per això crec que hem de ser ambiciosos i hem de definir el nostre propi model, les nostres propostes, però alhora hàbils en la gestió d’aquesta ambició.

2. Valoració del darrer cicle electoral

El darrer cicle electoral no es pot avaluar sense contextualitzar-lo en el marc del govern del PP amb majoria absoluta, que, com ja s’ha analitzat reiteradament, ha estat caracteritzat per la crispació: la crispació nacional identificant demagògicament terrorisme/nacionalisme, les demandes de més autogovern amb voluntats secessionistes; la crispació entre els territoris, entre el govern i la ciutadania, amb el menyspreu dels moviments cívics, i, sobretot, amb una política internacional erràtica i subordinada al pitjor govern d’EEUU, que ens va portar a la guerra d’Iraq i al distanciament de l’estratègia europea.

Aquesta radicalització del govern d’Espanya va afavorir la radicalització dels sentiments ciutadans, reforçant, en contraposició, les opcions més radicals alternatives a les de govern, el que apuntava ja cap a un sentiment de necessitat de canvi de la societat. Aquest sentiment es manifesta, primer i unit a la pròpia voluntat de canvi a Catalunya, a les eleccions catalanes, on Pasqual Maragall assoleix la Presidència del govern, i, posteriorment, a les eleccions generals, amb la victòria de José Luis Rodríguez Zapatero, després d’un tractament nefast de l’atemptat de l’onze de març, en el que tots ens vam sentir traïts i insultats, i en el que van aflorar les ràbies acumulades durant aquests 4 anys.

Crec que aquest fou el sentir majoritari d’aquells qui el diumenge 14 de març optaren pel canvi. Més que per una raó concreta, fou un moviment nascut d’una necessitat vital de canviar els paràmetres de convivència entre nosaltres ciutadans; entre nosaltres: territoris, pobles i nacions; entre els propis polítics i demòcrates, i entre polítics i ciutadans.

Una necessitat vital que va anar quallant a mida que el govern del PP va anar trencant, poc a poc, amb prepotència i autoritarisme, les mínimes regles de la convivència, el respecte a les institucions democràtiques i als seus representants i el respecte al ciutadà, la veu del qual es va anar traslladant al carrer y la indignació de la qual va anar arrelant de mica en mica al seu subconscient.(...).

Si alguna cosa ha marcat aquests 4 anys, és que la democràcia només ha trobat un marc d’expressió a les urnes o al carrer. I entre les unes i l’altra, és fonamental preservar i profunditzar aquells mecanismes que trenen i salvaguarden la relació i la confiança entre l’Estat i la societat, entre els governants i els ciutadans. I si no, repassem en quins moments la ciutadania castiga severament els seus dirigents...

De les eleccions espanyoles, és important destacar que la victòria del PSOE té els seus puntals a Catalunya, Andalusia, Aragó, el País Basc. Per tant, al desencís ciutadà general que espera una altra manera de governar, s’afegeix l’esperança dels territoris per un govern que plantegi un model d’Espanya en xarxa i plural, multipolar, que respecti i valori les realitats nacionals diverses, les diferents cultures, i les alliberi de l’ofec polític o econòmic que estaven patint.

A Catalunya, la Presidència de Pasqual Maragall a la Generalitat de Catalunya, el resultat de les següents conteses electorals i l’opció de reafirmació sobiranista de CiU al seu darrer Congrés, obre les portes a que el PSC ocupi –es vagi consolidant en– la centralitat política catalana.

La qüestió és si estem al davant només d’un moviment o corriment d’espais polítics, o si és el moment d’oferir a aquesta societat catalana uns nous reptes que requereixen l’actualització del projecte polític per a Catalunya.

La meva opinió, i la que vull aportar en aquest Congrés, és que som al davant d’una nova etapa a Catalunya, a Espanya i a Europa, que hem d’anar omplint de continguts, de nous projectes, de noves ambicions, de nous models... que estirin de la societat, i que no és només una tasca dels partits, ni una tasca sols del govern, sinó una tasca a compartir amb la ciutadania, tendint les mans a tots aquells que vulguin participar-hi de manera constructiva.

3. Els nous reptes

M’agradaria traslladar-vos alguns dels reptes que, al meu entendre, poden pivotar –pivoten ja– aquesta nova etapa:

§ Establir els paràmetres d’equilibri entre la societat civil i l’estat, una més gran interacció entre els polítics, els ciutadans i els seus representants, procedint a un procés de devolució de sobirania a la gent, que la impliqui en el projecte col·lectiu i l’enriqueixi, la corresponsablitzi més en les accions que ens afecten, impulsant aquelles iniciatives legislatives o accions de govern que així ho garanteixin (Llei electoral, paper del territori, fórmules de participació i intercanvi, foment del mecenatge...) i buscant noves fórmules de comunicació i interacció.

Quan més estret i sincer és aquest vincle, més relació tenen les polítiques que impulsa el govern amb els problemes reals de la gent, més equilibrades són les decisions que pren i més dinàmica és la societat, contribuint molt millor a desenvolupar el nostre col·lectiu social. Quan més pes té la societat civil, més a gust i identificada es troba la gent amb el seu entorn.

Es hora doncs d’iniciar la nova etapa regida per la cultura del respecte i de la col·laboració mútua; de l’apropament i la interdependència de lo públic i de lo privat. Les complicitats amb el teixit ciutadà, amb els diferents sectors i agents econòmics, socials i culturals, amb els diferents territoris i cultures, ajuden a perfilar la necessària visió estratègica i a optimitzar l’execució d’aquelles accions que responen a les prioritats polítiques.”

Fent la política seductora i útil per a qui tingui inquietuds per a transformar i millorar la societat encara que no vulgui vincular-se estrictament a un partit polític. Integrar noves visions de persones joves, underforties, abordar i compartir amb ells els nostres grans reptes de futur: l’ensenyament, la cultura, la feina, la creativitat, les empreses, la família, la conciliació laboral i familiar, l’habitatge, quines estratègies de país impulsem, ....

§ Un projecte per a Catalunya superador de les tradicionals dualitats: Catalunya/Espanya, nacions/ciutats/ciutadans, catalans d’origen/catalans d’arribada, bons catalans i mals catalans, catalans de primera o catalans de segona... i posar les bases perquè nous fenòmens, com per exemple els migratoris, no en reprodueixin de noves.

Des del punt de vista de Catalunya en relació amb Espanya, obrir i invitar a obrir, sense por, una etapa de canvi en les relacions entre Espanya i Catalunya, que ens permeti avançar des de la corresponsabilitat d’un projecte compartit en el que tots puguem sortir guanyant, però des de la llibertat per desenvolupar-nos com a país, convidant a definir una fórmula d’organització de l’Estat en el qual tots ens hi trobem còmodes.

Recuperar la complicitat dels catalans, la perduda transversalitat del catalanisme polític, per proposar plegats un model diferent de convivència amb Espanya, des de la nostra pròpia reflexió del què volem ser, per fer què i arribar a on, però buscant també la complicitat amb la resta de ciutadans espanyols, intentant disoldre les pors irracionals, afavorint el coneixement mutu, l’intercanvi i el debat sobre els problemes que ens són comuns.

Fer passes endavant de manera que el catalanisme no sigui només un referent diferencial respecte als altres territoris, cultures o nacions, sinó sobretot una realitat que vetlla per omplir de contingut el ser català, més enllà dels símbols i les seves senyes d’identitat, de les essències.

Un sentiment de país fet de realitats i d’ambició, en el que les competències i el finançament son l’instrument per a la millora de la riquesa i qualitat de vida dels seus habitants.

Catalunya no és un país en abstracte, és el que són els territoris, les ciutats, la seva gent, també la seva pròpia diversitat cultural, el seu patrimoni cultural i natural... amb l’ambició de projectar i compartir les nostres obres, empreses, els nostres científics, arquitectes, les nostres idees, la nostra aportació a una societat més moderna, pròspera, justa i lliure. Coneguts també pel nostre model de convivència, per obrir-nos al món, a noves experiències i aportacions, per ser terra d’acollida.

§ Impulsar des de la reafirmació d’Europa, l’avenç cap a una Europa superadora dels interessos dels estats, que es basi més en la defensa dels interessos dels europeus com a ciutadans, de la cohesió social i el progrés, respectant la diversitat dels seus pobles i cultures.

Creure fermament que un altre món és possible, i impulsar aquelles accions i compromisos que ens permetin la gestió d’un món globalitzat en el que prevaleixin els objectius de la pau; la convivència des del respecte als principis democràtics, els drets humans i a les diferents expressions culturals; la preservació del medi i un desenvolupament econòmic més equilibrat.

Fomentar aquests valors en la pràctica de la vida quotidiana és condició sine qua non, o mai serà viable aplicar-los des d’una estratègia global.


4. Les dificultats a superar

Malgrat les condicions favorables, el camí no serà fàcil, doncs només estem en un punt d’inflexió. Tenim uns bons líders i grans presidents, tenim uns bons governs, i tenim una societat que respòn, i entre tots podem fer que els sostres dels prejudicis es trenquin amb la força de la raó i amb la força de la il·lusió.

Serà una etapa d’acció política, però també d’interacció civil. Però pot ser una etapa històrica per a bé de Catalunya i els catalans, si tenim rauxa, si la gestionem des de la convicció, però també des de la capacitat del convenciment i el seny.

Èxit al Congrés!

Aportació de Joaquim Paladella

Aquesta col·laboració que hem demaneu, cal dir que es dóna des de l’òptica de la relació estreta que mantenim entre la UPTA i el PSC a nivell de la Terra Alta, i que s’ha traslladat a nivell de les Terres de l’Ebre i de Catalunya amb la representació a les diferents institucions, fruit de l’acord que es va signar.

Aquesta relació tan estreta fa difícil poder mirar i veure la realitat des de fora i tenir una opinió nítida i objectiva, més quan a nivell de la nostra comarca i del nostre territori es forma gairebé part de la mateixa organització i es comparteix la presa de decisions i objectius.

Crec, però, important poder contribuir en aquesta opinió vista des dels anys que porto i portem d’experiència política en un territori a priori difícil per un partit com el PSC, i sobre tot d’aquest món rural amb greus mancances i molts problemes que molts cops i especialment en comarques com la Terra Alta fa créixer el sentiment d’oblit entre els que hi vivim.

Dit tot això, com a preàmbul, voldria entrar a expressar aquesta opinió cenyint-me als punts que em marqueu.

§ VALORACIÓ DE L’ACTUAL MOMENT POLÍTIC, ECONÒMIC I SOCIAL

Difícilment podríem pensar que ens trobaríem davant d’un moment polític com aquest. Les successives victòries electorals han fet que el PSC-PSOE sigui avui per avui el centre nítid i clar de la vida política i institucional de Catalunya i d’Espanya.

Penso, però, que aquesta nitidesa i claredat a què m’he referit abans, i amb què la gent percep aquest moment polític actual, no es correspon exactament amb la realitat. El que amb això vull dir és que la situació de govern amb el pacte tripartit, la majoria simple a l’Estat i la important presència territorial de CIU als pobles rurals i consells comarcals del territori, configuren una realitat que complica molt la presa de decisions.

A més cal afegir la greu situació econòmica de la Generalitat, que fa encara molt més complicat el Govern a Catalunya en un moment on la gent espera molt del PSC, i que per tant serà molt exigent.

És també remarcable la situació en què es troba la societat, fruit d’un final d’etapa convuls i complicat de CIU. Hi ha excessiva sensibilitat al territori, els ànims estan molt crispats i les diferents i múltiples plataformes creixen com bolets. És això un motiu més de preocupació, ja que en aquesta situació és molt complicat solucionar problemes d’infrastructures importants que necessiten resoldre’s com més aviat millor.

Entenc també que tot plegat es produeix en un context de greus dificultats econòmiques. La deslocalització en la indústria, i les davallades excessivament importants de preus en l’agricultura fa que l’ànim de la gent, al menys en les comarques on jo em moc, no sigui el més adient. Crec, però, que en aquest camp encara es complicarà més i serà un repte important per al Govern trobar solucions per sortir d’una situació que al meu entendre és complicada, preocupant, i que condicionarà molt el futur de Catalunya i més el de les comarques com les nostres.

§ QUINES SÓN LES POLÍTIQUES PRIORITÀRIES

En aquest àmbit crec que la gent espera molt dels governs i del PSC i, per tant, serà difícil i complicat donar resposta i definir les polítiques sobretot socials que facin que la majoria tingui la percepció que s’avança i amb garanties.
Sobretot, penso que la sanitat i totes les polítiques encaminades a mantenir i potenciar l’estat del benestar han de ser prioritàries i és el que més espera la gent dels nostres governs.

Penso, però, que al meu entendre com a persona que sóc i viu a la Catalunya rural, el repte més important que s’hauria d’afrontar és aquest més que evident desequilibri que hi ha entre el món urbà i el món rural. Desequilibri, que penso que és en tots els camps (infrastructures, nivell de vida, possibilitats, sanitat, resposta per a la gent gran...), i que crec que a nivell de sentiment de la gent del territori es té més consciència i que es viu com un greuge al que els polítics i governants mai no han donat resposta.

És, per tant, per a mi una política prioritària aquella que ha de potenciar el territori i ha de tendir a igualar la possibilitat de vida entre totes les comarques catalanes. S’ha d’ajudar més a les comarques que més ho necessiten, fent una Catalunya moderna no únicament a les ciutats en detriment del món rural, sinó que també al món rural, donant la possibilitat de desenvolupar-se amb la major d’igualtat de condicions possible.

§ QUINES SÓN LES EXPECTATIVES QUE S’HAN OBERT AMB ELS CANVIS POLÍTICS A CATALUNYA

La gent en aquestes diferents eleccions ha anat derivant el vot cada cop més al costat del PSC i de les forces de progrés a Catalunya.

Penso que això ha passat per la política agressiva del PP i per la total subordinació de CIU a aquesta política, per mantenir-se al govern de la Generalitat a qualsevol preu.

És per tot això que al meu entendre claríssimament la gent vol un canvi de maneres de fer, i un esforç més de cara a consolidar Catalunya i el catalanisme ben entès, exigint el lloc que correspon a aquest sentiment català.

Penso, però, que les expectatives creades van més enllà, i que la gent espera molt dels nostres governs, sobretot al territori on CIU ha estat el recanvi natural dels que sempre havien “manat”, aquí i per primer cop hi ha un canvi real.

És per això els esforços de CIU, per demostrar que no ha canviat res i que ells a aquestes comarques segueixen sent els mateixos i igual de poderosos.

És, però, evident que la gent espera molt, segurament fins i tot molta gent que continuava votant al que “mana” perquè ho havien fet sempre.

En aquestes comarques tenim una oportunitat històrica que no podem desaprofitar , no serà fàcil però hem de donar resposta a la gent demostrant que es poden fer les coses d’una altra manera i hem de, sobretot, modernitzar aquest món rural que va ser d’altra banda, on CIU va fonamentar el seu poder electoral.

§ OBJECTIUS

Els objectius, penso que són clars. Primer, hem de consolidar aquests governs, sobretot i principalment el govern de la Generalitat.

Hem de fer fort un govern excessivament condicionat per ERC, sense deixar que aquest partit ens mengi el terreny, basant-se en unes conselleries que tenen molta presència política al territori.

Penso que la figura de Pasqual Maragall ha de ser decisiva en la percepció de futur de qui governa a Catalunya i, per tant, el primer objectiu ha de ser potenciar políticament la seva figura i, com he dit, aquest govern.

L’altre objectiu clar ha de ser el d’estendre el PSC i/o els grups que li donen suport al territori i a les comarques. S’ha d’arribar a tots els pobles i encarar les properes eleccions municipals amb les millors garanties possibles com a base d’un creixement sòlid i equilibrat. S’ha de guanyar el territori a CIU si volem que el govern arribi a consolidar-se i a ser fort en el temps.

§ INSTRUMENTS MÉS ADEQUATS

Crec que la base de la realitat que tenim avui ha estat l’esforç del PSC per arribar a acords amb la gent progressista del territori, respectant la singularitat dels grups com ha estat un exemple el de la UPTA.

Aquesta política ha fet que es guanyi presència en comarques on tradicionalment el PSC tenia greus dificultats. És per això clau el manteniment d’aquesta entesa el que ha de ser l’instrument més adequat a la Catalunya rural.

És evident que en política no hi ha receptes màgiques ni instruments miraculosos. L’instrument més adequat és treballar cada dia, tenir cura del territori atenent els problemes, donant resposta i presència cada dia.

Aportació d'Alex Masllorens

Tres aportacions breus per al Congrés del PSC

1) Sobre la universalització del benestar social

La universalització de l’atenció social, en aquells terrenys en què encara no s’ha aconseguit, és una vella aspiració de l’esquerra que continua essent necessària i legítima. Ara bé, tenint en compte la limitació de recursos públics a l’abast dels governs, cal tenir clares les prioritats a desenvolupar, en funció de l’objectiu progressista d’afavorir les persones més necessitades.

Això és el que omple de sentit el concepte “justícia social”, del qual parlem sovint. La defensa de l’equitat i de la igualtat d’oportunitats ens obliga, en la pràctica, a marcar prioritats. I mentre no sigui possible oferir tot a tota la ciutadania, hem de ser capaços de donar prioritat als més febles.

Amb el copagament dels serveis públics o amb la proliferació dels xecs familiars o ajuts universals, és fàcil cometre una injustícia amb els col.lectius socials més febles, encara que es pugui acontentar a les classes mitjanes.

2) Sobre el Sahara Occidental

El PSC hauria d’apostar decididament per una solució al conflicte del Sahara que fos alhora justa i realista, encara que això ens hagi de fer canviar alguns esquemes que fins ara semblaven inqüestionables. Res no s’hauria de fer al marge de les Nacions Unides, però alguns països podrien encapçalar una ofensiva per accelerar la sortida digna que es mereix un poble que porta gairebé trenta anys a l’exili.

La proposta que podrien defensar els socialistes catalans i espanyols davant dels organismes internacionals, hauria de permetre superar l’actual estancament, obligant les parts a fer algun tipus de concessió però obligant-les, simultàniament, a seure en la taula de negociacions i arribar a acords.

Calen solucions imaginatives i novedoses, però en cap cas les presses per desencallar el problema han de dur a una solució injusta amb el poble saharaui. I, sobretot, el Sahara no pot ser per a cap país europeu la torna per aconseguir una millora de les relacions amb el Marroc o una major influència a la zona.


3) De l’obertura del PSC a la societat

És evident que el PSC és avui el partit que compta amb un major suport social i electoral a Catalunya. Aquest suport inclou gent de totes les edats i és indispensable per continuar essent el partit de la majoria.

Això no obstant, una observació atenta a la societat actual i a la imatge i l’opinió que els partits polítics mereixen a la ciutadania, permet arribar a la conclusió que una part important de la població espera i desitja una renovació a fons de la política.

D’això se’n parla molt i sovint, tot i que ningú acaba de saber exactament com s’han de dur a terme aquests canvis. El que resulta segur és que les persones avui estan més formades que en altres èpoques, tenen opinions més fonamentades i volen fer sentir la seva veu i saber que se’ls escolta; la majoria no es conforma amb votar cada quatre anys i callar. Per això, em sembla important que els partits facin tot el possible per estar en contacte permanent amb la ciutadania. S’han de buscar nous canals de comunicació bidireccional, facilitar que la crítica arribi i es conegui, i que hi hagi un espai per al debat i una resposta. I cal acostumar-se a rendir comptes.

S’ha d’explicar quins compromisos electorals es van complint i quins no, i per quins motius. La major part de les persones interessades a fer un seguiment d’aquesta mena, són perfectament capaces de comprendre que no es pot donar compliment al 100% dels compromisos i de les promeses, però volen que se’ls tracti com a persones adultes.

I, finalment, l’obertura del partit a la societat hauria de significar, al meu entendre, eixamplar la base social, apostant per relacionar-se amb col.lectius, grups i moviments progressistes que gaudíssin d’una relació privilegiada amb el PSC, que li donessin suport social i polític i se sentíssin còmplices de l’acció del partit i mantinguéssin una complicitat personal amb els/les militants. Aquests col.lectius podríen ser especialment actius en èpoques de campanya electoral. El PSC, però, hauria de ser molt respectuós amb l’autonomia d’aquests grups i amb la independència d’aquestes persones.

Aportació de Rafael Jorba

Rafael Jorba ens autoritza a reproduir una conferència pronunciada en el marc de les IV Jornades de L'Opinió Catalana celebrades a Lleida

ESTRATÈGIES PER DUR A PORT EL NOU ESTATUT
UN EXERCICI DE POLÍTICA FICCIÓ (*)

Se’m demana un exercici de política ficció. Intentaré no defraudar-vos. Començaré per evocar uns versos de Màrius Torres (Lleida, 1910 – Puig d’Olena 1942) a La ciutat llunyana. “Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa! / Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser, / que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner, / batecs d’aire i de fe...”.

La pregunta, ara que som mestres del nostre temps i que podem administrar-lo des d’un espai de llibertat, és com pensem aquella “ciutat d’ideals que volíem bastir”. Sabrem generar les complicitats i els lideratges, de Catalunya endins i de Catalunya enfora, per tal de fer-la possible? Ho dubto. Pensava —i m’he equivocat— que el final del llarg cicle pujolista havia de servir per reconstruir la centralitat catalana, per recuperar una massa crítica del catalanisme polític, per definir un comú denominador que fes d’efecte multiplicador de propostes i energies. “Per damunt de la Catalunya nacionalista, la Catalunya nacional”, se’ns havia dit.

La realitat, però, és que els partits catalans —començant pels del tripartit del Govern de la Generalitat— sembla que pensen més en la recomposició del mapa polític i electoral que no pas en aplicar el programa de govern o plantejar alternatives des de l’oposició. Uns i altres haurien de saber fer-ho des de l’excel·lència i la dignificació de funció pública catalana, tenint sempre present que la Generalitat és Estat i que no podem fer política de campanar... La demanda de més competències no pot ser la coartada per no exercir les competències existents i atendre la missió primera de tot govern: gestionar amb eficàcia i transparència, respondre a les demandes ciutadanes, anticipar-se al reptes de futur i establir un calendari de prioritats... Ho diré d’una manera provocadora: no es tracta que Catalunya sigui un Estat, sinó que Catalunya sigui Estat.

La reforma de l’Estatut, en aquest context, pot convertir-se en bandera electoral, en un programa de màxims... Dos interrogants a l’horitzó: El projecte acabarà tenint les dues terceres parts dels vots necessaris del Parlament de Catalunya? Serà desvirtuat en la seva tramitació com a llei orgànica a les Corts Generals? Crec que, en un estadi o altre (em temo que potser ja en el primer), es plantejarà la dissolució del Parlament i la convocatòria anticipada d’eleccions... L’arma de la moció de censura al president Maragall per certificar aquest fracàs ja ha estat esgrimida. Penso, i estic en minoria absoluta, que no només haurem perdut el temps, sinó que haurem desaprofitat l’última oportunitat per a tota una intergeneració de polítics catalans de poder completar, juntament amb la defensa de l’autogovern, l’altra tasca del catalanisme: la reforma de l’Estat.

La idea que alguns teníem fa uns quants anys —jo mateix— que podríem prescindir de la reforma de l’Estat per mitjà de la construcció europea s’ha revelat com un miratge: no hi haurà encaix de Catalunya a Europa —que segueix essent l’Europa dels estats— si no resolem simultàniament el seu encaix a Espanya. Dos exemples: Brussel·les només acceptarà la presència de Catalunya als consells de ministres en allò que fa a les nostres competències plenes si l’encaixem en la representació de l’Estat espanyol (casos de Bèlgica o Alemanya); només acceptarà la oficialitat del català si el català esdevé llengua espanyola cooficial de primera.

És més: l’opció de ruptura amb Espanya, que no cal que us digui que considero del tot legítima, ens restaria complicitats al nucli central de la Unió Europea i aixecaria recels a les regions europees veïnes amb les quals hem de bastir l’euroregió (una eina bàsica perquè Catalunya pugui trobar les sinergies necessàries a l’Europa dels 25). Ara més que mai és bo de recordar aquella advertència del mestre Vicens Vives: “Enlairem banderes solitàries, per a després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses”.

Reprenc aquí, i les faig parcialment meves, unes reflexions del president Pujol en la seva conferència de comiat a Madrid (Colegio de Abogados, 17 de setembre de 2003). “Sostuvimos y sostenemos que la Constitución y el Estatuto permiten más y mejores competencias. (...) A principios del 2000 hicimos entrega a Rajoy, a Rato, a Arenas, de un estudio extenso y sólido argumentando nuestra posición. (...) Quedaba claro y sigue siéndolo que no había obstáculo para elevar sensiblemente nuestro techo autonómico. El obstáculo si acaso sería político. Político y de concepto de España y del Estado”.

La reforma de l’Estatut, per a Jordi Pujol, era la constatació d’un fracàs: “El Gobierno de la Generalitat ha debido renunciar a su estrategia de siempre y plantear la reforma del Estatut”. També les forces del tripartit, aleshores a l’oposició, van signar el seu acord nacional per l’autogovern des d’aquesta lògica: la denúncia de l’esterilitat dels pactes CiU – PP des de la majoria absoluta d’Aznar de març del 2000. I fins i tot el posterior pacte del Govern tripartit, de desembre de 2003, estava pensat des del mateix prisma: un nou Estatut com a arma política defensiva davant d’una renovada majoria del PP a les eleccions del 14 de març proppassat.
La victòria inesperada de Rodríguez Zapatero ha canviat el joc i ens obliga a tenir cintura. Prossegueixo l’exercici de política ficció que se’ns demana: per què no fem un front comú al Congrés per demanar ja des d’ara la transferència i delegació de competències de titularitat estatal mitjançant lleis orgàniques (article 150.2 de la Constitució) —va ser el cas del trànsit el 1996—?, per què no centrem les nostres energies en l’elaboració dels Pressupostos de l’Estat del 2005 per tal de corregir els dèficits d’inversions i d’infraestructures a Catalunya?, per què no esmercem les nostres forces en aprofitar l’oportunitat històrica que representa el fet que Zapatero estigui disposat a obrir el meló de la Constitució? De quin front, de quines energies i de quines forces parlo? Resposta: com a mínim de les del Govern de Catalunya i els tres partits que li donen suport (sumen 31 diputats a Madrid i són claus a l’hora d’assegurar la governabilitat i l’estabilitat de Rodríguez Zapatero).
L’agenda hauria d’incloure des de la reforma del Senat i la participació de les autonomies a la UE fins a la redefinició del paper i composició del Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial... passant per la projecció exterior i acabant amb el nou model de finançament i per la translació de l’anomenada Espanya plural al mapa de les infraestructures i la descentralització dels ens reguladors de l’Estat... És a dir: noves competències des d’ara mateix (article 150.2), sistema de finançament, reforma de l’Estat des de l’òptica federal i, finalment, el nou Estatut. No podem preocupar-nos només per l’alçada del nostre sostre competencial mentre tot l’edifici de l’Estat espanyol i els seus contraforts —política europea i política exterior— estan en obres.

Resumint: Catalunya no ha de trencar la baralla, sinó que ha de jugar a fons les seves cartes per canviar les regles del joc. I ha de fer-ho des d’allò que jo anomeno una nova laïcitat en el terreny nacional, és a dir, el binomi ciutadania - residència. És aquella vella fórmula del president Tarradellas: “Ciutadans de Catalunya”. (Cal defugir dues fórmules igualment perverses: la defensa d’una Catalunya sense ciutadans i la de ciutadans sense Catalunya...)

Jo escrivia fa un parell d’anys: “Tard o d’hora es plantejarà la necessitat d’endegar reformes constitucionals per tal d’introduir el concepte d’una segona laïcitat. De la mateixa manera que el segle XIX va representar l’inici de la lluita per un marc de laïcitat en el qual la creença religiosa passés a formar part de l’àmbit privat, el segle XXI hauria de permetre que la nació —la nacionalitat— passés també a formar part de l’esfera privada. La religió va sortir-ne engrandida i la nació en sortiria també. Que ningú, en cap lloc, no ens obligui a haver d’escollir i que tothom es pugui sentir allò que li dóna la gana, però que actuï com a ciutadà, és a dir, subjecte a un mateix codi e drets i de deures.” Dit ras i curt: Espanya anirà bé quan s’hi sentin a gust fins i tot aquells que no se sentin espanyols (la mateixa idea val per Catalunya). I quan ningú, aquí o allà, ens obligui a haver de triar.

La complexitat catalana —allò que havia estat un fre en el passat—, pot ser ara un valor afegir per administrar els reptes del segle XXI. Estem acostumats a haver de treballar en marcs de sobiranies i de ciutadanies limitades; ara ens cal només saber apostar per uns marcs de sobiranies i ciutadanies compartides en l’Europa de les interdependències. Li ho deia a l’amic Joan Barril a la vigília de Sant Jordi: el bilingüisme no és a hores d’ara un dèficit, sinó un superàvit per Catalunya. Un nen català aprèn que els noms de les coses no es confonen amb les coses: sap que una taula es diu també “mesa”. La “mesa” com a “unidad de destino en lo universal” ja no existeix... Som més forts perquè som més complexos.

Us faré una confessió políticament incorrecte: uns quants amics amb els quals comparteixo una certa idea de Catalunya m’han fet una reflexió: el Govern (“catalanista i d’esquerres”) viu encara sota la pressió atmosfèrica del nacionalisme pujolista de les dues darreres èpoques. L’imaginari de la campanya electoral europea així ho ha confirmat (en magres resultats, per cert). “Qualsevol persona que vingués de fóra i observés els debats que centren la política catalana es quedaria perplexa”. Aquesta reflexió no és meva; ha estat atribuïda a Pujol davant l’executiva de CiU en referència a l’excés de debat sobre símbols. Tota una paradoxa...

Penso, d’altra banda, que a cada passa endavant del Govern espanyol de Zapatero (acceptació de les reformes de la Constitució i l’Estatut, defensa del català a Europa, reforma del Senat...) es respon amb una altra passa endavant en la reivindicació catalana, talment com en una subhasta. L’estèril competició CiU - ERC per fer-se amb l’hegemonia de l’espai electoral nacionalista ho alimenta, i no suma, sinó que resta: del 36,7% a les generals del 14-M al 29,2% a les europees del 13-J (35,3% al 1999).

El resultat és que no acaba de quallar un catalanisme com a comú denominador interior mentre correm el risc de perdre aliats a l’exterior. En comptes d’alimentar la competició de nacionalismes (el nacionalisme espanyol hi sortirà sempre guanyant), el catalanisme hauria de fer bandera dels valors republicans a Espanya i apostar per la laïcitat en tots els terrenys (inclòs el nacional). Dit d’altra manera: el catalanisme polític hauria de contribuir a restar càrrega simbòlica a la identitat espanyola bo i aportant-hi continguts cívics i pluralitat (nacional, lingüística i cultural).

Una provocació final: penso que el problema de fons no és el nou Estatut; és la crisi de lideratges (a la política, però també a la societat civil), d’idees i de pensament a Catalunya. Molt sovint, quan miro el panorama polític, em vénen ganes d’escriure un article fent meves aquelles paraules de Lluís Llach: “No és això, companys, no és això...”. Però no ho faré; em recorda massa aquell famós article d’Ortega al diari El Sol a la tardor de 1931, mig any després del triomf de la República: “No es eso, no es eso”. Va ser l’avantsala del Bienni Negre i de la deriva autoritària.

Hem de ser capaços de poder dir: “És això, és això”. De prosseguir aquest exercici de política ficció per apropar-nos a la ciutat llunyana.

(*) Text de la ponència que vaig presentar al passat 19 de juny a les IV Jornades de l’Opinió Catalana, a Lleida, amb el títol: “El futur Estatut. Necessitat i urgència”. La posterior deriva euroescèptica d’un sector de CDC i el soroll addicional que pot provocar un estèril debat sobre la Constitució europea, centrat només en la qüestió del català, avalen el meu diagnòstic sobre la possibilitat que la reforma de l’Estatut acabi en un atzucac en la seva fase catalana.

Aportació d'ITACA, Espai pel Debat

LA NOVA CATALUNYA

Les eleccions europees del passat tretze de juny han tancat un cicle electoral caracteritzat pel canvi, tant en la Generalitat de Catalunya com en el govern d’Espanya. El PSC, per la seva posició majoritària en l’esquerra catalana i per la responsabilitat de governar les principals administracions del país té un gran repte davant seu.

El col·lectiu ITACA pretén sumar-se a aquest debat, des de la visió d’un grup de joves progressistes procedents de l’àmbit social, polític, sindical, associatiu i cultural, que pertanyen a una generació que ha crescut i s’ha format en democràcia. És precisament aquest component generacional el que dóna una certa perspectiva, tractant d’anar més enllà de la conjuntura política immediata, considerant valors i anhels que caracteritzen el projecte emancipador de l’esquerra a Catalunya.

Sota aquesta òptica, creiem que el PSC en el seu 10è congrés ha de reafirmar la seva vocació de partit amb valors que prioritzin la justícia social i el compromís per la lluita contra les desigualtats; el valor de la multiculturalitat i la cultura de la pau, la defensa de l’autonomia de les persones en el seu sentit més ampli, el respecte al sentiment de pertinença i la defensa d’una nova identitat nacional per a Catalunya, basada en els seus valors convivencials i de cohesió social.

Per tot això és encara enorme la tasca que tenim per endavant. Els socialistes hem de seguir fent realitat el somni de l’equitat i de la igualtat d’oportunitats real i efectiva, creant les condicions per a que qualsevol ciutadà tingui les mateixes possibilitats de desenvolupar feliçment i amb autonomia econòmica i personal el seu projecte vital. Hem de propiciar un progrés econòmic sostenible que ens garanteixi el desenvolupament del nostre estat del benestar, que ens permeti augmentar les seguretats en un entorn tant ple d’incerteses, i del que en siguin partícips tots els ciutadans de Catalunya tant a les seves economies familiars com als seus llocs de treball.

El món canvia a un ritme vertiginós i apareixen noves desigualtats i noves formes d’exclusió social que s’afegeixen –i en ocasions superen- a les tradicionals desigualtats de les societats industrials. Per això, un nou projecte socialista requereix innovació constant i la participació de la ciutadania en la diagnosi dels problemes i la redefinició de les nostres polítiques. El repte que suposa construir una societat més justa s’ha de perseguir sense el llast dels vells dogmes: ni amb els que es van evidenciar inservibles amb la caiguda del mur, ni amb els que propugna el pensament únic neoliberal. Ni el mercat és l’origen de tots els mals, ni és la solució a tots els problemes. Sobren dogmes, sobren etiquetes i també sobren complexos.

Per això, és necessari consolidar i modernitzar el nostre estat de benestar, assegurant-nos que proporciona oportunitats a les persones al llarg de tot el seu cicle vital, el que en aquests moments implica apostar, entre d’altres polítiques, per més escoles bressol per als més petits, habitatge accessible per als joves, polítiques actives d’ocupació, amb especial incidència en les dones, i polítiques d’atenció a les persones grans amb dependència. La implementació d’aquestes polítiques són avui dia el complement necessari als tradicionals pilars de l’estat del benestar: treball estable, pensions dignes i excel·lència en els serveis públics educatius i sanitaris, que continuen formant part dels objectius del projecte socialista al segle XXI.

Hem de posar un especial èmfasi en l’eradicació de la pobresa en un sentit ampli, com a objectiu inajornable per a qualsevol societat desenvolupada, així com, a la lluita contra l’exclusió social mitjançant polítiques socials que afrontin les noves desigualtats i els problemes derivats de la immigració. En aquest punt, el fenomen migratori ens permet connectar la nostra realitat amb les situacions de desigualtat i injustícia a escala planetària, situacions que també hem de combatre.

Creiem que el PSC ha d’encarnar una nova Catalunya, oberta, dinàmica, multicultural, heterogènia, que mantingui la seva identitat nacional i social, alhora que respecta que la seva ciutadania pugui viure en llibertat i amb respecte amb els seus sentiments de pertinença, la seva cultura d’origen, el seu projecte de vida. I això hem d’aconseguir-ho a tot el territori de forma equilibrada. El nostre compromís és amb la cohesió social i l’equilibri territorial.

Una nova Catalunya que va assumint com a propis els nous valors de la cultura de la pau i del diàleg, a través d’una societat activa i organitzada, d’unes institucions democràtiques fortes. Una Catalunya que respecti i fomenti la possibilitat real de lliure elecció dels seus ciutadans i ciutadanes, des del punt de vista de l’autonomia econòmica, de les formes de família, de la llibertat de culte, del lloc de residència, etc...

Són molts i apassionants els reptes que hem d’afrontar com a societat. La història del progrés i de les conquestes socials que ara considerem irrenunciables ha estat plena d’obstacles i pedres en el camí. Sovint, ha sigut necessari donar dues passes endavant que compensin una enrere. Després d’alguns anys de passes enrere i obstacles de governs de la dreta, els socialistes tenim l’oportunitat de tornar a impulsar un gran salt cap a una Catalunya més justa i equitativa que permeti, en definitiva, l’exercici de les llibertats reals per tots els seus ciutadans.

El PSC, com a força política d’esquerres majoritària, ha d’enfortir el seu compromís amb la construcció d’un país més just i modern, i fer que allò formi part del que distingeix Catalunya com a societat; hem d’oferir un nou paradigma que arribi a tots els ciutadans i generi complicitats en la societat civil per impulsar el debat estratègic sobre el futur de Catalunya, sobre la societat que volem i el nostre paper al món. Hem de liderar la creació de la nova Catalunya. Creiem que el nostre entusiasme per aquest projecte serà compartit per la gran majoria de la societat catalana, si actuem amb la sensibilitat que s’espera dels nostres valors i impulsem polítiques coherents amb aquest projecte. Treballant per una societat més justa, el PSC serà "el partit de la majoria", el partit de la gent.

Aportació de Mònica Almiñana

En un moment històric com el que estem vivint en que les esquerres, per primera vegada tenen realment la possibilitat de canviar les coses, caldria emetre un missatge clar i únic sobre la atenció de la salut publica que volem donar al ciutadà.

Ara aquest missatge no és clar i molt menys únic, no tot si val si parlem de politiques socials, cal revisar el sistema i millorar la seva eficiència, per això segur que és necessari parlar amb els agents socials, afrontar critiques d’alguns col·lectius i tornar a reafirmar els sistema públic com el puntal de la Salut de Catalunya, no només en els grans hospitals on hi ha la ciència puntera, si no tot els sistema sanitari.

Potser hauríem de valorar si realment la sanitat privada ens estalvia diners a la Sanitat Pública o ens els cobra d’una altra manera (educació sanitària,doble actuació, farmàcia, ..)

Atenció Primària:

La capacitat de autogestió o autonomia de gestió pels equips d’Atenció primària caldria entendre-la com la capacitat per participar en l’elaboració i seguiment de pressupostos, en la transferència de resultats econòmics, i participar de la visó estratègica de l’empresa a la que és pertanyi. Assegurant avaluacions continuades dels diferents aspectes de la funció gestora, garantint per tant transparència en l’organització, i transferència de responsabilitats als professionals. Requerint d’intervencions o auditories públiques per garantir al ciutadà que les despeses dels pressupostos son les adequades.

Al meu entendre hauríem de tendir a un model basat en la gestió de patologies, saber on hem de gastar els diner per millor a la salut dels ciutadans , si en farmàcia, per que així reduïm els ingressos hospitalaris, si en l’atenció domiciliaria, entenent que és una tasca principalment d’infermeria, o si en hospitals de dia per dir alguns exemples, per tant seria bo agrupar àrees d’uns 100.000 habitants i poder establir relacions de comunicació reals amb l’hospital i amb els serveis socials de la zona.

Aportació de la Joventut Socialista de Catalunya

ELS I LES JOVES: PROTAGONISTES DEL CANVI, PROTAGONISTES DE LA SOCIETAT


Estem vivint una etapa històrica única, marcada per una successió de canvis polítics necessaris, tant a nivell autonòmic com estatal, esdevinguts amb la victòria socialista en les eleccions autonòmiques 2003 i en la recent victòria en les generals. Aquesta contundent victòria es basa en les noves propostes progressistes i de política social, unides als nous talants dels governs.

Com a conseqüència de la voluntad de canvi dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i de la resta de l’Estat espanyol manifestada de forma clara en les urnes, els socialistes hem aconseguit la Presidència del govern de la Generalitat de Catalunya, responsabilitat que ha assumit Pasqual Maragall i la Presidencia del govern d’Espanya, que ocupa des del passat mes d’abril José Luis Rodríguez Zapatero.

Aquests darrers anys s’han caracteritzat per les polítiques conservadores, reaccionàries i mediambientalment insostenibles que ha impulsat el Partit Popular, com ara el Pla Hidrològic Nacional, la Llei Òrgànica d’Universitats (LOU), la Llei de Qualitat en l’Ensenyament (LOCE), el Decret de reforma laboral més conegut per “Decretazo”. També hem vist com el govern popular va ser incapaç de gestionar la crisi del Prestige, actuant de forma irresponsable i incompetent per evitar les greus conseqüències ecològiques i socials que va comportar, i com va alinear l’Estat español, en contra del sentiment generalitzat de la ciutadania, en favor d’una guerra d’ocupació il·legal, il·legítima i injusta a l’Irak, promoguda pel govern ultra-conservador dels Estats Units. Davant d’aquestes polítiques la resposta de la societat civil ha estat quasi unanim, amb nombroses mobilitzacions al carrer que han aplegat milions de persones a Catalunya i arreu de l’Estat.

En aquest sentit, després de molts anys de veure com tant la televisió, com la resta de mitjans de comunicació donaven una imatge imprecisa i sesgada de la realitat juvenil, els i les joves eren protagonistes d’aquestes grans manifestacions pacífiques. Però els i les joves, no tan sols hem sortit al carrer, sinó que també ens hem organitzat col·lectivament, hem treballat per canviar el panorama social en que ens trobàvem i hem fet propostes que els governs de dretes no han escoltat. Però, sobretot, erem protagonistes del procés del canvi de govern a l’Estat espanyol i a Catalunya. Ara no els podem defraudar.

Fins ara hem vist com la dreta, recolada per determinats mitjans de comunicació, ha creat una imatge distorsionada, així com un tracte respecte al jovent que no es corresponia amb la realitat; omplien pàgines de diaris, notícies a la TV i ràdio, sent protagonistes d’accidents de trànsit, actes vandàlics, “botellón”, drogues i altres sistematitzacions de criminalització respecte el jovent.

El jovent som més que això, no perdrem mai les ganes de canviar la realitat, mai ens esgotem en la nostra lluita cap a una societat més oberta, més transparent i més justa. El jovent és important i exigim que se’ns escolti. Volem plantejar polítiques diferents per als joves, per a tothom. Polítiques que possin l’ènfasi en allò social, que signifiquin, entre d’altres coses, una autèntica distribució de la riquesa de forma que es discrimieixen les desigualtats, que apostin decididament per l’ensenyament i la societat pública, polítiques que han d’atendre les demandes dels i les joves, incidint principalment en tres pilars fonamentals: ocupació, formació i habitatge. En definitiva, un conjunt de polítiques fruit del diàleg de les que resultin una societat més justa i solidària.

La condició juvenil a canviat, i per tant, hem de fer un esforç en redefinir els conceptes que envolten la joventut i en concret, les polítiques que els hi afecrten. No podem entendre la joventut com un període de transició cap a la vida adulta, sino que la joventut és un període vital caracteritzat per demandes i necessitats específiques. En tant que grup, la joventut s’ha d’abordar des d’una perspectiva global amb un model intervencionista, transversal i una gestió plural. Ens hem de plantejar treballar activament en aquelles polítiques que vagin encaminades a desenvolupar l’autonomia personal del jove, garantitzant la plena ciutadania d’aquests.

Aquest sentir de la població jove s’ha posat en solfa en els últims mesos d’una manera extraordinària, però també hi ha d’altre sentir que és quotidià i el gaudim cada dia, mitjançant els col·lectius implicats en la realitat política, social i cultural del nostre país. Els i les joves tenim una manera diferent d’entendre el món i la política. Però molts de nosaltres seguim creient en els vells valors de la igualtat, la solidaritat i la fraternitat, en els valors del socialisme. I es per això que necessitem ports de comunicació cap a la política tradicional per tal de poder plasmar les nostres inquietuds.

Per això hem de fomentar la participació política, social i cultural dels i les joves, per tal que siguem els protagonistes de la construcció d’aquesta nova societat, basada en la democràcia, la igualtat, la justicia social i la solidaritat.

També hem d’establir millores en les vies de comunicació entre l’administració i la ciutadania, per tal d’afavorir el diàleg i de consensuar propostes específiques pels i les joves. Hem d’aprofitar les noves formes d’organització, interrelació i comunicació entre els joves (internet, plataformes d’entitats, xarxes, fins i tot, el móvil). No volem restar al marge de les intitucions.

Sabem que en el món juvenil trobem moltes entitats que treballen per i amb la gent jove i que tenen capacitat per desenvolupar accions interessants. Cal, doncs, establir un nou marc amb les entitats, associacions i ONG’s per tal que puguin tenir el seu paper en el món juvenil i en aquesta nova realitat que se’ns presenta.

Però la participació no s’ha de potenciar tan sols des de les entitats, sinó també en les persones individuals, començant pel foment del dret d’elecció actiu i passiu. Cal que els i les joves facin més ús del seu dret a vot, element primer de la democràcia representativa i participativa. Però per aconseguir que ho facin, és necessari entenguin, recolzin i es sentin identificats amb el sistema democràtic i de govern. Per tal de fer-ho possible, cal que hi hagi joves en aquestes esferes de govern. Hem d’aconseguir, per tant, fomentar la participació de la JSC en les institucions mitjançant la seva presència en les llistes electorals del PSC.

Des de la JSC sabem que la participació és la base de la Democracia, per tant, seguirem lluitant per la implantació dels valors democràtics, i per això la volem promoure, especialment entre el jovent, creant i consolidant així polítiques que reflecteixin els valors que com a generació creiem que han de guiar a qualsevol administració pública (local, autonòmica o central): la igualtat entre gèneres, la igualtat d’oportunitats en general, els drets nacionals, la llibertat de creences i d’orientació sexual, la cooperació i la sostenibilitat.

Els i les joves hem de desenvolupar-nos dins d’una cultura participativa essent els protagonistes d’una societat viva, dinàmica i democràtica, i són precisament els ens locals i els agents socials els que han de fomentar aquests mecanismes de participació. El treball diari amb els joves (des de diferents sectors i agents socials) és l’única garantia d’apropar-nos a les seves inquietuds i demandes i alhora hem de treballar des dels joves i amb els joves.

D’aquesta forma, cal que dediquem una especial atenció a les diferències de gènere que es dónen en la nostra societat, ja que suposen una dificultat afegida pel que fa a l’emancipació de les dones joves. Com a joves socialites volem treballar per aconseguir una societat on es vagin reduïnt aquestes diferències de gènere, i per això considerem necessari que des de els nivells educatius més bàsics es treballi en la difusió dels valors i les actituds favorables a la construcció d’una societat més igualitària entre homes i dones. Una societat on es reparteixin paritàriament les càrregues domèstiques i familiars, i es posin en funcionament serveis i iniciatives per tal que les dones puguin compatibilitzar còmodament la vida familiar i laboral. Per assolir aquest objectiu cal que les diferents administracions fixin com a prioritària aquesta qüestió pel que fa a les seves polítiques, utilitzant els instruments legals i els recursos públics pertinents per tal de fer-les efectives.

Més enllà de la participació en les administracions, cal que estenguem la implicació de la ciutadania a les formacions polítiques. El model de partit del segle XX s’ha quedat petit, obsolet i encotillat per a les demandes del segle XXI. Des de la J.S.C. reclamem que el P.S.C. sigui la primera formació de Catalunya i de l’àmbit estatal que fomenti nous punts de trobada i de diàleg amb les persones que, sense voler-se adscriure a un partit tradicional, tenen un sentiment progressista i amb voluntat de millorar la societat.

Ens hem de plantejar polítiques actives que facilitin l’emancipació de la gent jove. L’educació de qualitat, el treball digne i l’habitatge assequible són els eixos claus sobre els quals es fonamenta l’emancipació d’una persona i que, de trencar-se algun d’aquests, el procés o cicle d’emancipació es veu retardat en el temps. És per això que s’ha d’adequar la formació a les característiques sectorials del mercat laboral existent, per tal de tenir un grau d’especialització òptim i amb l’objectiu d’aconseguir una integració satisfactòria dins del mercat. Un cop estabilitzat dins del mercat de treball, s’ha de facilitar l’emancipació dels i de les joves oferint alternatives a la compra de l’habitatge, inassequible per a la majoria, degut al preu desorbitat d’aquest. Les Meses d’Emancipació Juvenil és un projecte teòric que s’ha de portar a la pràctica, reforçat pels tres nivells institucionals, local, autonòmic i estatal.

L’educació ha de ser pública, universal, de qualitat i gratuïta. Cal treballar per una reformulació del sistema educatiu que ha d’anar acompanyada d’una estreta col·laboració per part de la comunitat educativa.

La formació entesa de manera integral, no com una simple adquisició de coneixements, treballant des dels més joves i incidint en aquells col·lectius que tenen més risc d’exclusió social.

Tots els i les ciutadanes tenen dret a una formació pública de qualitat i un sistema d’ajudes a l’educació que garanteixi el principi d’igualtat d’oportunitats que com a socialistes pretenem assolir. Per tant, la formació s’ha de garantir independentment del nivell de recursos econòmics, condició social, raça o gènere de l’individu.

La formació ha de ser una prioritat pels nostres governs ja que d’ella no només depèn la realització personal d’un individu o la seva integració en la soicetat, sinó que en gran mesura, depèn el grau de desenvolupament que pugui assolir un país.

Donades les necessitats de la nostra societat, la formació ha de ser continua. El coneixement s’estén cada cop més gràcies a les noves tecnologies, però també es fa més complex i les innovacions són constants.

Els estudis superiors han de poder ser representatius de la societat en què vivim. Diferents estudis proven que les classes mitjanes-baixes i baixes arriben en menor percentatge que les classes mitjanes i altes, així com aquella gent que prové d’àmbits rurals. Les beques han de ser accessibles independentment de la classe social a la que es pertanyi.

L’educació és una de les eines bàsiques per poder conseguir una autèntica igualtat d’oportunitats. Està demostrat, per diferents estudis, que el nivell de renda incideix sobre el nivell educatiu. Les classes obreres, dins d’ells, les que viven en nuclis rurals allunyats dels nuclis universitaris, sovint tenen més dificultats per arribar al grau superior d’ensenyament que no pas les classes burgueses.

Per tal que les classes mitjanes, altes i baixes, tinguin les mateixes oportunitats que les classes altes, s’ha de fixar un sistema de beques equitatiu, aquestes han de poder millorar ostensiblement la possibilitat d’accès a l’estudi. Ampliar la cobertura de les mateixes, no solament les es tracta de cobrir la despesa de matrícula, sinó també les despeses de residència i manutenció en el cas que els estudis cursats siguin lluny de la residencia familiar.

D’altra banda, les noves tecnologies gràcies al seu vertiginós desenvolupament s’estan integrant cada dia més en tots els àmbits de la nostra societat, i especialment en tots els àmbits de la vida de la gent jove. El fet que la nostra generació hagi crescut de forma paral·lela al desenvolupament d’internet, de la informàtica a nivell d’usuari i de les tecnologies de la informació i la comunicació en general, provoca que pràcticament podem parlar de “joves tecnologies”. Per tant des de la JSC proposem que s’encetin tota una sèrie d’iniciatives en les quals es contemplin el facilitar l’accés dels joves, i de tothom que ho desitgi, a aquestes tecnologies i on la formació en aquests àmbits ha d’estar a l’ordre del dia. Tot això es podria facilitar, per exemple, mitjançant la implantació de més ordinadors a les escoles i als instituts, o creant tota una sèrie de cursos sobre aquests temes a través de les mateixes escoles, instituts i de les escoles universitàries, en definitiva proposant d’una vegada formació de qualitat sobre aquests temes.

Així, és necessari potenciar la xarxa pública de centres d’estudis de formació professional, per tal que sigui una possible alternativa i un complement als estudis universitaris, amb referents de qualitat i aplicabilitat al mercat laboral.

Per altra banda, la formació continuada s’erigeix com a un element imprescindible per accedir i mantenir-se en un lloc de treball digne, i s’hauria de vetllar perquè estigués garantida.

Cal tenir en compte que avui dia el coneixement d’idiomes és cada cop més important per aconseguir un lloc de treball. L’ensenyament d’idiomes al nostre país és deficitari envers Europa i per aquesta raó s’ha de millorar la qualitat en tots els nivells del procés educatiu i augmentar les ajudes relacionades, com l’Escola Oficial d’Idiomes, beques Erasmus i altres activitats associades.

D’altra banda degut a l’elevada sinistralitat juvenil a la carretera, és necessari iniciar l’educació viària des dels primers moments de la formació. Aquesta educació viària podria facilitar en un futur l’accés al carnet de conduir.

Els i les joves també exigim un habitatge digne i asequible.

L’habitatge de lloguer ha de ser accessible a qualsevol jove, garantint des de diferents administracions un preu just (ja sigui de lloguer o de compra) i, si cal, una ajuda inicial que permeti poder donar el primer pas (per exemple, en les fiances exigides, de fins a tres mesos del preu mensual del lloguer). Sense potenciar l´accés a un habitatge no estem treballant per desenvolupar l´autonomia real dels joves.

Les Administracions Públiques han de centrar les seves polítiques en augmentar la superfície de sól edificable del municipis per aconseguir una estabilització del preu de l’habitatge, sempre tenint en compte els criteris de sostenibilitat territorial. S’ha d’adequar la superfície dels pisos a les necessitats de les diferents realitats socials (joves, famílies, tercera edat i col·lectius socials més desafavorits). A més, s’ha de replantejar els sistemes de pisos de lloguer, tant de curta com de llarga duració. Els lloguers de curta duració afavoririen l’emancipació i d’aquesta manera aconseguiriem una rotació o regeneració d’aquestes ajudes. D’altra banda, els lloguers de llarga durada donarien una estabilitat econòmica a tots els col·lectius que gaudeixin d’aquests ajuts.

En definitiva, es tracta de garantir el dret constitucional a un habitatge digne, a preus raonables envers la realitat que pateixen els i les joves a l’actualitat.

Per desgràcia, els i les joves també som notícia degut a la precarietat laboral que patim generalitzadament. Cada cop més sovint ens trobem amb casos de salaris insuficients, inestabilitat laboral i una excessiva i insultant rotació de la mà d’obra jove, sobretot per grans empreses. Aquest factors no representen un bon punt de partida per a cap jove que vulgui donar aquest pas en la vida que es diu emancipació.

Que s’accedeixi a llocs de treball d’acord amb la formació del individu, així com uns sous decents i justos per a poder viure de forma digne i adequada a la realitat social i econòmica de l’entorn, són l’altre element essencial per facilitar l’emancipació dels joves, i per això, és imprescindible lluitar contra la precarietat laboral. Avui dia els joves tenen moltes dificultats per poder-se integrar de forma digne al món laboral (elevada temporalitat, sous baixos,...), i si això no ho aconseguim tots els esforços destinats a faciliatar l’emancipació dels joves (educació, polítiques de vivenda,..) seran inútils. D’aquesta manera, hauriem d’implicar las empresaris, les administracions públiques i els propis treballadors per tal de poder assolir aquests objectius.

És necessari remodelar aspectes claus del mercat laboral. Cal canviar el concepte d’E.T.T., per tal que aquestes siguin les que gestionin certs sectors del treball temporal i no simplement els treballs més precaris. S’ha de reforçar també el paper de les Administracions Públiques a l’hora d’introduir als joves al mercat laboral, fent d’intermediari entre la jove o el jove i les empreses.

A més cal portar a terme unes polítiques favorables als joves emprenedors amb mesures fiscals favorables i donant l'assessorament necessari.

Per tot això cal treballar per facilitar l’emancipació dels i les joves, el seu desenvolupament i la seva autonomia en igualtat de condicions i potenciant un servei específic inspirat en les Meses d’Emancipació Juvenil (MEJ’s).

Els i les joves tenim una realitat específica i això ens porta a parlar dels nous usos dels temps, de la transversalitat institucional i interdepartamental, de la seguretat ciutadana, dels serveis, les campanyes de prevenció, dels espais públics, ... des de l’òptica ciutadana del jove.
Aquesta autonomia personal dels joves i la joventut entesa com a període vitals ens obliga a treballar per tants aquestes polítiques més perifériques que dotin als joves de les eines que envolten el procès d’emancipació de manera integral.

S’han de consolidar i potenciar els Consells de Joventut Local com a elements d’interlocució entre l’administració i els joves.

També, cal promoure la informació i el coneixement dels temes que la gent jove demanden: sexualitat i alimentació. S’han d’enfocar des d’una perspectiva juvenil, per tal que s’acostin a la realitat dels i les joves, i per tal que siguin un mecanisme efectiu per a tots i totes. . S’han d’enfocar des d’una perspectiva juvenil, sovint de forma arriscada, per tal que s’acostin a la realitat dels i les joves, i per tal que siguin un mecanisme efectiu per a tots i totes.

Lluitar perque des dels diferents govern central, autonòmic i municipal, comencin a aplicar-se les polítiques i mesures apropiades dirigides als veritables problemes dels i les joves. És necessaria la implicació dels joves en la societat a través de mecanismes de participació, fomentant els valors democràtics de la societat i essent en definitiva, els protagonistes de les transformacions dels pobles i ciutats del segle XXI.

Des de les JSC hem de defensar un model d’estat per a Espanya i Catalunya que representi els valors del socialisme i promogui la democràcia i l’autogovern. Aquest model no es altre que el Federalisme, que va més enllà d’una forma d’organitzar un estat on la base es la divisió de poders i el control d’aquest per diverses institucions a través de la sobirania compartida. Federalisme representa els valors pluralistes, la confiança institucional, el consens, la integració, el respecte i representació de tots els pobles dins l’estat.

Un altre dels temes que preocupen als joves socialistes es la informació i el coneixement envers les drogues. Creiem que cal la legalització de les drogues toves com la marihuana i d’altres drogues naturals perquè es a través del coneixement i la lliure decisió com millor podem tractar aquest assumpte. La prohibició i la manipulació no son bons instruments per educar el jovent; a més aquestes drogues son al carrer de tota manera i la prohibició només afavoreix el tràfic il·legal i el desconeixement dels seus efectes.

Per a la nostra organització l’àmbit europeu i la nostra relació amb ell es un dels punts clau perquè sabem que en el futur serem encara més Europa i la política europea serà clau pel nostre territori. Volem contribuir-hi, fomentar-la i formar-hi part dels valors i principis que representa Europa perquè creiem en la diversitat cultural i en la integració lliure dels pobles; alhora valors que el socialisme català ha defensat sempre. També però observem amb un cert neguit una sèrie de polítiques i actituds que Europa avui practica i que volem denunciar i canviar com son: la manca de Democràcia als òrgans de decisió, la falta d’un autèntic poder legislatiu representat al parlament europeu, l’absència de polítiques socials, la creació d’un euroexèrcit i d’una indústria militar europea. Cal construir Europa però no a partir de criteris econòmics i d’una lògica d’estats, sinó a través d’un model federal, social i solidari.

Desde les JSC exigim una política més eficient de cara el medi amibient. Cal promoure mesures per reduir progresivament aquelles energies no renovables, com la nuclear. També necesitem mes mesure per protegir el nostre espai natural i promoure un pacte intergeneracional perque les futures generacions puguin tenir assegurat un medi ambient en condicions.

Hem de promoure polítiques socials de cara als més desfavorits econòmicament. Aíxí, entenem necessari una cobertura social que asseguri la renta bàsica a tots els ciutadants, millorant les pensions mínimes, les pensions de viduetat, etc. A més, hem d'intentar aconseguir que també els més desafavorits puguin tenir oportunitats i que tots els ciutadants que es vegin inmersos en la pobresa puguin aprofitarles, millorant la qualitat de vida d'aquesta gent i de la societat en general.

Les JSC entenem com a model econòmic just aquell que vetlla, mitjançant les polítques socials, per la equitat en la distribució de la renta i que ofereix a tots els ciutadants la possibilitat de gaudir d'una amplia cobertura de serveis socials. Rebutjem, per tant, el model econòmic neoliberal i apostem per una política econòmica adreçada a enfortir l'estat del benestar, molt malmés després de 8 anys de polítiques antisocials i de dretes.

Des de les JSC hem de defensar una polítca d’igualtat social entre gays i lesbianes. Totes les persones han de tenir els mateixos drets independentment de la seva opció sexual. Per tant, creiem que es bàsic que en ple segle XXI els gays i lesbianes puguin casarse lliurament , adoptar criatures i tenir igualtat de drets d’herència .

Els i les joves hem demostrat sempre que volem la pau. Després del terrible atemptat de l’once de març tots vam sortit al carrer per manifestar-nos en favor de la pau. Abans però ja l’haviem fet sortint al carrer per manifestar-nos en contra de la guerra d’Iraq i defensant la llibertat després de cada atemptat d’ETA. És per això que els i les joves tenim el deure de continuar en aquesta mateixa linia pacífica que hem demostrat durant els ultims anys i que de ben segur seguirem demostrant.

És per tot això, perquè estem convençuts que s’obre una etapa plena d’il·lusió i empenta. Perquè som un Partit amb experiència de govern, i sobretot plural, dinàmic, viu, apassionat, progressista i ple d’idees, característiques pròpies d’un jove. Som gestors de la societat que volem transformar. I ara és el moment de fer-ho.