PARAULES DE MIQUEL ICETA EN L'ENTERRAMENT DE XAVIER SOTO

Ens apleguem avui aquí per acomiadar-nos del cos del fill, del germà, de la persona estimada, del company. I, crec, ho dic bé, ens acomiadem d'un cos. Perquè la persona és viva en el record. La portem arrapada a la pell, en forma de vivències i d'anhels compartits.

I ens apleguem també aquí per fer costat als que més el trobaran a faltar: fent costat als seus pares i germans, fent costat a en Ricardo, el seu company. No sabrem, segurament, confortar-los en el seu dolor. Perquè el seu dolor és també el nostre.

En Xavier ha estat i seguirà sent part important de les nostres vides. La seva amistat, que ens ha donat tant i tant, obre amb la seva mort un buit que no sabrem omplir. Com diu Salvador Espriu, recordem el seu somriure. Però les seves mans, on retrobar-les?

I el trobarem a faltar molt sovint. Sabent que ens mancarà la seva mirada i l'escalf de la seva paraula. Ens ha mancat ja en preparar aquest acte de comiat. Segur que no l'hagués volgut així; que ell l'hagués preparat millor, en el cas que ens hagués permès organitzar-lo, cosa que dubto.

Però hem d'aprendre a gaudir del seu record i a ser fidels al seu compromís polític. Ell, un jove de Badalona, va creure en el socialisme, en l'esforç permanent de construir una societat més justa i més lliure, composada per homes i dones lliures, en igualtat de drets i deures, amb les mateixes possibilitats de desenvolupar una vida plena.

Ell va creure en el Partit Socialista, va dedicar-hi moltes hores i moltes energies. Fins al darrer dia o, per ser més precisos, fins el dia abans de la seva mort prematura.

Va redreçar la nostra organització juvenil, esquinçada a principis dels anys 80 per les lluites internes.

Recordo encara la seva primera intervenció pública com a Primer Secretari en el 3er Congrés de la JSC, el novembre de 1981. Va triar un poeta, Salvador Espriu. Va triar un vers, "Indesinenter", que vol dir: sense defallir.

Potser aquesta és la qualitat que voldria destacar d'en Xavier, la tenacitat en el compromís i en l'esforç; juntament amb el seu desinterès pel profit o el lluïment personal. Si algú ho ha donat tot, deixant sempre en darrer terme el protagonisme personal, ha estat ell.

Tots en podem donar testimoni, des del seu treball a la Joventut Socialista de Catalunya, fins a la seva important tasca parlamentària, passant per l'exercici de les seves responsabilitats a la Comissió Executiva del Partit.

El seu compromís exigeix com a penyora als que l'hem estimat i apreciat, un compromís semblant. El compromís de ser fidels als nostres ideals, el compromís de ser fidels a la nostra història, el compromís de ser fidels als treballadors de Catalunya, d'Espanya i del món. El compromís, en definitiva, de transformar la societat i de construir un món millor, just i solidari.

En el moment de la seva mort vull evocar, i crec que ell ho hagués aprovat, el nom d'un altre jove socialista desaparegut també de forma prematura. Vull recordar com a testimoni de compromís socialista el company Guillermo Vidaña, mort en accident de cotxe mentre participava en l'esforç de promoure l'elecció de consellers escolars progressistes.

Que els seus noms i el seu exemple ens donin l'energia i l'empenta necessàries per fer avançar els ideals que amb ells compartim.

No voldria acabar aquestes paraules sense evocar la dimensió personal d'en Xavier. Però és ben difícil expressar en paraules la complexitat d'una gran persona.

I no dic bona persona. No perquè no ho fos. Sinó perquè crec que faig més justícia a en Xavier si parlo d'una gran persona. Que fins i tot en la malaltia no va voler que els seus problemes personals afectessin la seva família i amics més enllà del mínim imprescindible. Cosa que, vull remarcar-ho aquí, va aconseguir amb l'inestimable suport d'en Ricardo. Mentres, ell no va regatejar l'esforç per donar tants cops de mà com calgués.

Hem perdut una gran persona, un dirigent polític en el més noble i ple sentit de la paraula. Ell no ha pogut assistir a la culminació de la renovació del PSC i del PSOE. Ens ha deixat quan més falta ens feia, en moments difícils. Però sabrem, en la mesura de les nostres possibilitats, suplir la seva absència. Que no serà total, perquè el record i l'exemple el faran viure quotidianament entre nosaltres.

Queden moltes coses a dir però no sabria fer-ho com cal. Cadascú de nosaltres porta al cap i al cor un tros diferent, únic i irrepetible, d'en Xavier. I encara que siguem capaços de fer reviure el caleidoscopi, la seva llum i els seus colors segueixen vius en tots nosaltres.