INTERVENCIÓ DE RAIMON OBIOLS
NECROLOGIA DíEN XAVIER SOTOParlament de Catalunya, 1 de març de 1995
Molt honorable senyor president, senyores diputades, senyors diputats, familiars d'en Javier, en Javier ens sorprenia, de vegades, resistint-se i fins i tot negant-se en rodó a parlar en públic; no pas per motius polítics, sinó per motius humans: quan l'ocasió li feia sospitar que l'emoció el pogués trair. I es resistia també que es parlés d'ell: amb un estirabot irònic o amb un gest brusc, volia impedir qualsevol manifestació d'aquesta naturalesa, i estic segur que si avui estigués en el seu escó hauria tractat també de girar aquesta intervenció inevitable de record de la seva persona. No volia que es parlés d'ell; volia, en tot cas, que es parlés dels seus.
El vam conèixer a finals dels anys setanta -ell havia nascut l'any 61-, tenia disset o divuit anys. Ens va colpir el seu caràcter, al seva vitalitat, un esperit llest com una centella; ens va captar a tots plegats d'una forma immediata.
Va assumir de molt jovenet importantíssimes responsabilitats polítiques. De fet, nosaltres estàvem, els socialistes catalans, en aquella època, encara sotraguejats per la complexa i difícil operació díunitat del socialisme català, i ell fou elegit, a penes amb vint anys, coordinador nacional d'una Joventut Socialista de Catalunya que repercutia i vivia amb passió i amb una certa desorientació les conseqüències d'aquell procés. Va bastar molt poc temps per a aparèixer com un líder clar, amb un discurs singular i original que ha influït tota una generació de militants socialistes i ha deixat en ells -i en tots nosaltres també- una petja molt profunda, molt inesborrable.
De fet, ell era un impulsor; vol dir la millor categoria de líder possible, de líder polític possible. De la mateixa manera com es resistia molt sovint a parlar d'ell o que es parlés d'ell, el recordarem també sovint darrere de les cortines, en una actitud discreta i esborrada per deliberació..., per decisió pròpia, disfrutant díuna iniciativa política que ell mateix havia impulsat i capitanejat.
Fill del seu temps i de les seves circumstàncies; nascut a Badalona l'any 61; des dels setze anys treballant, primer en una agència de consignataris al port de Barcelona; assumint un compromís polític als quinze anys; diputat a les Corts Generals per un temps molt breu, l'any 83, essent aleshores el més jove diputat que petjava el Congrés dels Diputats espanyol, hi renuncià ben aviat per trobar el seu lloc al Parlament de Catalunya com a representat del poble català, en un Parlament on exercí una activitat intensa i apassionada, marcada per una voluntat de servei en relació amb els sectors de la població més indefensos. Ell ens parlà aquí, amb to apassionat, dels infants de Catalunya, dels joves de Catalunya i des seus problemes, des de l'objecció de consciència fins als problemes de lleure, de cultura, d'educació, parlant-nos també de la gent gran, de les seves residències, de la seva situació social.
De fet, Javier Soto ha representat una nova generació de polítics a Catalunya, molt diferent de la que sorgí de la clandestinitat i del combat antifranquista en les seves manifestacions, en el seu llenguatge, en el seu to vital, sense del doctrinarisme i, a vegades, la petulància que ha estat una característica negativa d'algunes generacions juvenils de l'esquerra a Catalunya, poc ideològic, molt afermat en els valors i en els principis. Descobrí les seves arrels, però, en les generacions anteriors, no tant en la nostra com en la dels més grans: figures del socialisme català com Pep Jai, com Ramon Fernández Jurado, que havien combinat tan bé aquest tarannà de fidelitat incommovible a uns valors i uns principis amb una actitud vital, irònica, relativista en molts aspectes, rígida en el terreny moral, però molt tolerant el terreny humà; aquesta veta llibertària que va caracteritzar el millor del moviment obrer i socialista a Catalunya els anys trenta.
Javier se sentia -per utilitzar una expressió seva- "representant dels del túnel", de tots aquells que, per la seva condició de joves o de marginats o de diferents apareixien com destinats discórrer per sota l'asfalt del convencionalisme i de les coses establertes en la societat. Juntament amb els seus companys organitzà un congrés memorable de la Joventut Socialista de Catalunya en un túnel, en una estació de metro, a les rondes de Barcelona, i amb un lema que era aquest: "Les sortides del túnel". Proposava, amb els seus, a una joventut sotraguejada en aquells finals del vuitanta pel desencís, en molts aspectes, una rebel·lia amb causa. Tenia una preocupació especial per la joventut de les perifèries urbanes, per la joventut suburbial, els problemes de la qual també va saber detectar i escriure en un informe que serà recordat pel nostre company José Ignacio Urenda. Aquest informe va ser, en certa forma, una pedra de fonament díun projecte polític: el projecte polític que, en la Joventut Socialista de Catalunya, impulsà fonamentalment en Xavier Soto.
Un altre congrés de la seva Joventut Socialista de Catalunya es va fer sota el lema: El plaer d'avançar junts»; una connotació generacional, però també una afirmació del plaer, de la satisfacció que produeix, fins i tot quan síavança entre perplexitats o quan síavança entre tenebres, avançar plegat amb els altres, compartint amb els altres moments d'esperança, anhels, passions i també moments difícils, moments on sembla que les coses perden sentit. No ha estat fàcil per a Javier i per a la seva generació avançar en aquesta direcció, i si ho han fet amb plaer ha estat perquè ho han fet junts, perquè ho han fet plegats, amb una dimensió solidària que ha estat capaç de mantenir la voluntat d'acció i també, molt fonamentalment, la capacitat d'indignació. Perquè la solidaritat, la capacitat de revolta davant de tantes injustícies es porta al cor, per descomptat, o la porten com a valor els infants i els adolescents, però tendeix a perdre's, a subsumir-se en la indiferència d'una falsa sabiduria al llar dels anys. La solidaritat ha de ser educada permanentment, i només pot ser educada a través del treball col·lectiu, del treball amb els altres. I aquesta labor educadora, envers els altres i envers ell mateix, és , des del meu punt de vista, una de les facetes més atractives, més interessants, díun home que ha mort als trenta-tres anys, però que ha mantingut amb una vivesa, amb una autenticitat totals els valors de solidaritat, de lluita per la llibertat i per la igualtat, de revolta contra la injustícia i contra la marginació que tenia quan el vam conèixer als disset anys.
Ha estat un impulsor -ho he dit- díuna molt bona collita. Fa anys que no érem bons per a les bones collites, i, com que a ell no li hauria agradat que haguéssim parlat massa d'ell i hauria volgut més que parléssim dels seus, de la seva generació, d'aquesta bona collita que ell va saber conrear i impulsar i projectar cap al futur, jo voldria citar també, com a exponent d'aquesta labor inestimable, els noms díuns quants dels seus companys i companyes en les seves responsabilitats, en les seves perspectives de futur, perquè, junt amb tots nosaltres, són ells fonamentalment els que hauran de tractar de tirar endavant la lliçó, el mestratge, de Javier Soto, després de la seva desaparició. Regidors, joves, dels ajuntaments de Catalunya, com Francesc López, com Carles Ruiz, Carmina Pueyo, Joan Pluma, Josep Baliu, Francesc Trillas; responsables que han assumit la presidència del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya com Narcís Castanyer o la presidència del Comitè Europeu dels Consells Nacionals de la Joventut, com Joan Pluma, o com la Secretaria General a Viena de la Internacional Juvenil Socialista, Ricard Torrell, o la presidència del Consejo de la Juventud de España com Maribel Serrano; periodistes com Andreu Castellet o Rosa Maria Molló; dirigents associatius com Isabel Castro, com Carles Martí, com Artur Baizán, mobilitzats amb els estudiants de l'hivern del 86-87; professionals com Germà Bel, com Joaquim Coll; tècnics de l'Administració com Vicenç Coscollà, com Blanca Solana, com el seu company Ricardo Castro. Un grup de gent incomprensible, des del meu punt de vista, donades les circumstàncies i donades, també, les nostres mancances en la vida política. Una generació que té molt horitzó al davant i que hauríem de desitjar que es poguessin desenvolupar en els anys a venir en la línia que ha marcat la trajectòria vital de Javier Soto; una rebel·lia amb causa, una afirmació del valor de la democràcia i de les institucions -en Javier estava orgullós d'aquest Parlament i del fet de ser diputat en aquest Parlament-, però també una pulsió permanent i irreverent contra l'excés de professionalització i de petulància, contra l'excés d'institucionalisme, contra el pragmatisme sense valors i, per descomptat, contra el carrerisme egoista i insolidari; és a dir, la millor faceta de l'activitat política, del compromís polític, de la funció política, entesa com a dimensió essencial d'una persona completa.
I era una persona completa, en Javier, en tots els aspectes; una persona sàvia, una persona tossuda en la defensa d'uns determinats ideals, una persona tossuda, també, en el rebuig de la petulància i de l'excés de protagonisme, una persona terriblement lúcida, com ens ha recordat el nostre president Joan Reventós; terriblement lúcida des de la seva primera joventut. El que es copsava i sorprenia en ell era justament aquesta lucidesa tremenda d'una persona que per la seva edat no podia haver experimentat moltes coses i les havia assumit, les havia interioritzat, per la seva intel·ligència i per la seva generositat i obertura envers els altres. ell tenia l'escrúpol de no figurar, sinó de ser; aquesta actitud discreta de pudor, amb el recurs a la ironia i a la duresa, que havíem també constatat en algunes de les seves intervencions parlamentàries, però que en cap moment ha obscurit el fet que, essent tan simpàtic, tenint tants gestos de tendresa i tants detalls humans, la seva desaparició va provocar una extraordinària commoció, un gran impacte, en aquesta cambra, fins i tot en aquells que havien estat els adversaris d'algunes de les seves intervencions més apassionades i més dures.
El nostre company Jordi Font va tenir l'endemà de la mort d'en Javier l'experiència colpidora de trucar al seu domicili i escoltar la seva veu en el contestador automàtic: No hi sóc en aquest moment» -deia-, deixa'm el teu nom i et trucaré». Jordi Font, en un article comentant aquest fet, deia: En el contestador en Javier diu que no hi és, però que després ens trucarà, segur. Moltes vegades ressonarà en la nostra oïda la seva veu amable, el calor d'home bo que fou, com una apel·lació íntima, el què i el com del nostre compromís».