Recordant Xavier Soto

Article de Joan Pluma, publicat a EL PUNT

Dimarts a mitjanit m'assabenten que en Xavier Soto ha mort. De cop, de manera sobtada, sense deixar temps ni per ordenar records ni per fer aquell procés estrany que fem durant les llargues malalties de persones que estimem.

Ens coneixíem de fa temps. I del record d'en Xavier Soto, que va vinculat indubtablement als records de la Joventut Socialista, de la qual va ser secretari general i la qual va impulsar, no em vénen al cap ni moments èpics ni de gran transcendència pel que fa a la nostra amistat, sinó més aviat el record continu de moments lligats a l'acció política, de confrontació a vegades, de treball la majoria i emotius en molts casos.

D'en Xavier Soto recordaré la fidelitat als seus amics i la seva capacitat d'emoció davant tot allò que els afectava, no en el pla polític, sinó en el més personal. Recordaré la seva visió de la política, el compromís personal i la capacitat de donar un aire absolutament nou a la política juvenil, formant part d'aquells que han impulsat una nova idea de la política adreçada als joves i dels elements que la conformaven.

Recordaré també una activitat que va manifestar amb insistència durant els anys durs de la crisi dels vuitanta, que fou fer sortir de la marginalitat totes les formes d'expressió dels i les joves de Catalunya i, junt amb altra gent, obrir les institucions als joves. També recordaré la seva capacitat de saltar entre generacions i d'entendre el moment de canvi que ha viscut el país aquests darrers anys. D'entendre'l i de transmetre'l.

I, de manera especial, recordaré també l'activitat d'en Xavier en tot allò que fos la defensa de les minories i la seva indignació enfront d'aquells -a vegades de les institucions- que intentaven furtar-los els drets.

I, en qualsevol cas, al record de Xavier Soto, hi associaré tota una etapa de la meva vida, la de l'aprenentatge en la participació política.