Retrat de Xavier Soto

Article de Josep Maria Reguant i Gili, diputat del grup mixt al Parlament de Catalunya

M'acullo al retrat per justificar la possible subjectivitat de les ratlles que segueixen. Xavier Soto morí als trenta-tres anys ara fa uns dies. La notícia m'arribà a l'habitació 508 de l'Hospital de Traumatologia de la Vall d'Hebron i no em va sorprendre. Així ho vaig manifestar als seus companys de partit, els diputats Font i Utgés, quan m'ho comunicaren. L'havia vist pansir-se des del meu racó en la Cambra. Com la figa caiguda de l'arbre, la seva salut l'abandonava dia a dia i era palès, fins i tot pel més distret dels parlamentaris, que Xavier es transformava a mans de la malaltia a una velocitat prodigiosa. Les seves intervencions en plenari o en comissió s'havien fet fonedisses, aspecte que contrastava amb la seva actitud de sempre, participativa i punyent a l'hora. Malgrat tot, esporàdicament, es deixava veure en el seu escó, gest propi d'aquell que no vol rendir-se.

Havíem parlat poc. No ens coneixíem. Alguna vegada, ell m'havia comentat l'encert d'alguna intervenció meva, o jo li havia manifestat l'oportunitat i valentia d'algun dels seus sempre contundents discursos. Havíem coincidit a Antena 3 TV l'11 de setembre de 1992, a fi de, juntament amb Roc Fuentes i Ferran Pont entre d'altres, si bé recordo, debatre el significat de la Diada. Prèviament, companys del meu partit d'aleshores m'havien previngut de l'agressivitat dialèctica d'en Xavier. Allò cert fou que el debat es desenvolupà sota el signe de respecte i la cortesia mutus, i les divergències entre ell (PSC) i jo (ERC) trobaren un punt de partença d'acord: el futur de Catalunya seria federal. Aquell primer contacte em va captivar, i sempre més el vaig observar amb interès tant en les seves intervencions en plenari com en els seus enfrontaments contundents i implacables amb el conseller de Benestar Social, Antoni Comas, en el si de la comissió de Política Social, a la qual tots dos pertanyíem. També l'observava amb plaer i curiositat quan deambulava pel Parlament, fent política de passadís.

Soto era un tipus interessant, i molt agressiu, dirien un bon nombre de diputats, en particular del sector conservador. De la seva agressivitat en diré dos mots, unes ratlles més endavant.

Convindran amb mi que, als trenta-tres anys, és una edat molt jove per plegar de viure. Hi ha hagut gent, però, que entre els trenta i els quaranta anys ens han deixat profunda petjada, ens han deixat el seu segell. Kafka (1883-1924) plegà en la misèria i sense veure una ratlla publicada. Van Gogh (1853-1890) plegà per autòlisi, i en la pobresa. A Bonaventura Durruti (1896-1936), una bala perduda en el front de Madrid li frenà el seu compromís revolucionari. John Reed, igual que Xavier, plegà als trenta-tres, víctima d'una infecció, i ens deixà, però, Els deu dies que feren escruixir el món, crònica de la revolució d'Octubre, i Mèxic insurgent, al 1914, recull de vivències obtingudes en el conviure amb les tropes de Pancho Villa. Federico García-Lorca (1898-1936), afusellat pel feixisme en plena productivitat i coherència. La literatura, la pintura, l'acció revolucionària, la crònica política revolucionària, i la poesia i el teatre, foren l'obra i el segell de Kafka, Van Gogh, Durruti, Reed i Lorca. I Xavier Soto, què ens ha deixat? Es mogué en el camp de l'acció política i els seus companys de partit, aquells que el coneixien profundament, podran assenyalar el signe guia de la seva conducta personal i política, conductes indestriables al meu entendre. Crec que el segell que Xavier ens deixà fou el de la rebel.lia davant la injustícia, rebel.lia portada a terme en la seva acció política quotidiana de manera tenaç i esforçada, a risc que pogués semblar agressivitat primària. En totes les seves intervencions em va semblar veure-hi la indignació activa i constant davant la maniobra, grollera a voltes, pròpia del joc polític. Davant d'una joventut prou vegades submissa i dòcil, intolerant o poc reflexiva, Xavier es manifestà en la seva acció parlamentària incorporant, en tant que jove, una gens menyspreable capacitat d'anàlisi situacional farcida de rebel.lia, fidel al món de les seves idees i a la seva gent del PSC-PSOE. La rebel.lia no entén de suposades estratègies que permeten esquarterar els partits segons "sensibilitats diferenciables".

Deia el filòsof, músic, pintor i poeta Josep de Letamendi, referint-se a la mort i als metges: "Trist i imponent és veure morir, i molt digne d'honor aquell que mai no s'hi acostuma. Qui davant les acaballes de la vida no pensa, no té entranyes. Aquell que no filosofa no té enteniment". La mort de Xavier Soto ha produït, de segur, un allau de reflexions i impactes.

Aquest és el retrat d'un rebel amb causa del nostre temps, fet per una màquina de fotografiar antiga, que capta amb dificultat el filigraneig de la política a l'ús intentant produir la quadratura del cercle, però que destria i reprodueix, amb alta fidelitat, aquella matèria primera que ha dignificat la vida dels homes i, en particular, del gruix immens dels bandejats del progrés.

Xavier Soto formava part de l'avantguarda intergeneracional que ha fet avançar la justícia social al llarg de la història.