Els que no tenen veu

La influència de Xavier Soto en el moviment juvenil català

Els moviments juvenils, per naturalesa, tenen una memòria històrica fràgil. Això ens pot fer passar per alt lliçons importants del passat més recent, d'un passat recent molt intens, en què sense adonar-nos s'han anat normalitzant les institucions democràtiques i amb mot poc temps hem après a viure en llibertat. Aquesta reflexió inicial em ve al cap a l'hora de recordar qui durant deu anys (1981-1991) va ser el Primer Secretari de la Joventut Socialista de Catalunya, en Xavier Soto, que ens va deixar el passat mes de gener.

De fet, l'any 1981 no va ser exactament nomenat Primer Secretari, sinó Coordinador Nacional de la JSC, en un intent de plasmar en el nom del càrrec l'objectiu de fer una direcció més col.legiada i, de fet, diluir el lideratge del nou màxim responsable. Aquest intent no va servir per a res, perquè Xavier Soto va necessitar poc temps per erigir-se en un líder clar de la JSC, amb un discurs singular i original, que ha influït en una generació de militants socialistes, deixant en els seus companys una petjada molt profunda.

L'any 1981 Xavier Soto va ser nomenat màxim responsable d'una organització raquítica i profundament dividia, que s'ha convertit en caixa de ressonància dels conflictes derivats del procés d'unitat socialista que van portar a la constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya.

El desembre de 1983, el Congrés de la JSC celebrat al casinet d'Hostafrancs ja va investir al líder de la JSC amb el nom apropiat de Primer secretari. aquest Congrés va tapar en bona mesura les ferides de la fase anterior i es va iniciar un important període d'expansió.

Eren els primers anys de govern socialista al govern de l'Estat i s'iniciava el segon mandat dels Ajuntaments democràtics. Les Joventuts Socialiestes d'Espanya estaven immerses en un debat sobre si calia importar a Espanya el "Projecte Radical", incorporant al discurs socialista un fort component de llibertat, associat als moviments radicals i alternatius, que tenien molta influència a països com Itàlia. A aquest debat, Xavier Soto va aportar-hi amb tenacitat l'exigència de no oblidar un factor essencial: la veu de la joventut suburbial, de la joventut de les perifèries urbanes. Soto no s'oposava al "Projecte Radical", però creia que s'havia de tirar endavant al mateix temps que es feia quelcom més important: representar als que no tenen veu.

La JSC en aquells anys es va caracteritzar per un discurs que deia que els joves eren el sector social que havia pagat la pau social que havia fet possible la transició a la democràcia a Espanya. aquesta consideració es basa en un tall profund que segueix existint a la nostra societat i que està en l'origen, al meu entendre, de molts processos socials i polítics: la generació adulta s'ha defensat mitjançant els instruments polítics i socials dominants (partits i sindicats), en els quals pràcticament no hi tenia cap pes la gent jove. I això acaba influint poderosament en les fòrmules que pren l'Estat del Benestar, en l'estructura del mercat laboral o en les imatges i estereotips que emanen dels mitjans de comunicació.

Però en Xavier Soto no era un demagog que creia que tota la joventut estava discriminada: no era un "juvenilista". Ell era una persona profundament d'esquerres, que sabia que qui més necessitava una veu que els representés i els ajudés eren els joves fills de treballadors, la joventut suburbial de les perifèries urbanes. Em aquest sentit, l'havia influenciat mot un Informe sobre aquest sector de la població que havia redactat a principis dels 80 Josep Ignasi Urenda, que en aquells moments era Vice-president de la Corporació Metropolitana de Barcelona. Soto ens feia llegir als seus col.laboradors l'Informe Urenda i ens va traslladar l'obsessió per les condicions de vida de la joventut suburbial.

Aquest discurs va tenir el seu punt culminant en el Congrés de la JSC celebrat el desembre de 1985 sota l'eslògan de "Les sortides del túnel". El Primer Secretari em va encarregar que busqués un lloc on fer el Congrés, i quan li vaig dir que un lloc possible era una estació de metro que no es feia servir (la de Sant Antoni), va entrar en un estat d'excitació i, malgrat totes les incomoditats, ja va ser impossible treure-li del cap la idea de fer un Congrés al Metro. I potser aquell gest, el de reunir-nos sota terra, amb aquell eslògan, va transmetre millor que mil paraules el nostre missatge.

És així com amb un projecte força definit i amb una organització que s'anava fent relativament sòlida i cohesionada, la JSC va arribar a tenir una influència notable. Amb Xavier Soto de Primer Secretari, els joves socialistes van tenir la presidència del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) amb Narcís Castanyé; la presidència del Comitè Europeu de Consells Nacionals de la Joventut (CENYC), amb Joan Pluma. Es va arribar a un acord per fer de l'AJEC una gran associació d'estudiants on poguessin conviure joves comunistes, socialistes i independents. Es va influir poderosament en les Joventuts Socialistes d'Espanya (amb la presència del mateix Soto i de Ricard Torrell en l'Executiva de les JSE). I, responent també a una voluntat ferma i premeditada de Xavier Soto, es van anar incorporant moltes persones joves com a Regidors d'Ajuntaments, que han dut a terme polítiques integrals de joventut responent a l'anhel expressat en aquest sentit pel I i pel II Congrés de la Joventut de Catalunya. Per altra banda, Soto va transmetre personalment la seva preocupació per la situació de la gent jove a les màximes instàncies del país: al President Pujol, a l'ex-President Tarradellas, a l'Abat de Montserrat i al Capità General de la Regió Militar, entre d'altres.

Xavier Soto va ser, amb vint-i-dos anys, el Diputat més jove de la història d'Espanya al Congrés. No obstant, a l'any 1984 va decidir, d'acord amb els que llavors érem a la Comissió Executiva Nacional de la JSC, deixar el Congrés dels Diputats per presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya. Una vegada va ser escollit, va desenvolupar una feina notable, principalment criticant la política juvenil del govern de CiU. Va ser un crític implacable de la Direcció General de Joventut, en una època en que era pràcticament l'únic parlamentari que s'ocupava d'aquestes qüestions. S'ha de dir també que tot i l'acidesa de les seves crítiques, sempre convidava al Director General de Joventut als congressos de la JSC, i s'ha de dir també que el Director General, que durant molt de temps va ser l'Enric Puig, també tenia l'amabilitat de venir.

En la meva opinió, si avui els joves socialistes seguim tenint un pes important en el moviment juvenil català és perquè del lideratge d'en Xavier Soto en van sortir una organització i un projecte. Un projecte i una organització que no eren perfectes, com és natural, però que si han tingut defectes (professionalització excessiva, institucionalització), aquests han estat més culpa dels errors dels socialisme català i espanyol en general, i no tant (encara que també hem comès equivocacions) de les persones que, a principis dels anys 80, ens vam comprometre. de la mà d'en Xavier Soto, amb la justícia i la llibertat.

[Article publicat al número 54 (hivern '95) de la revista "Debat Juvenil", editada pel Consell Nacional de la Joventut de Catalunya]