L’ESTATUT QUE VOLEM : EL NOU FUTUR PELS CATALANS
Discurs de Pasqual Maragall, 8 de setembre de 2003


Benvolgudes amigues i benvolguts, gràcies per la vostra presència en aquest acte que ha esdevingut una tradició per iniciar el curs polític.
 
Avui, a poques setmanes de la cita decisiva amb les urnes, la meva intervenció i la vostra presència tenen una significació especial: són la proclamació de la nostra determinació, del nostre compromís i de la nostra responsabilitat amb el canvi per Catalunya.

Un canvi que respongui a la Catalunya viva i real. Un canvi per a tots els catalans i amb tots els catalans. Un canvi per acceptar Catalunya tal com és. Un canvi per reafirmar que Catalunya és un sol poble. Un canvi real, que suposa una alternativa. No el relleu, no l’administració del pujolisme, no un canvi de cares dins d’una mateixa família, no el fals canvi.

La nostra legitimitat

Ens sentim plenament legitimitats per encapçalar aquest canvi. Es pot pensar que una prova evident de la nostra legitimitat per encapçalar el canvi és la desmesurada reacció d’Aznar i del PP contra nosaltres. Una reacció que complementa la campanya abassegadora de CiU per vendre el seu candidat a l’opinió pública catalana.  Sembla ser que solament l’afirmació de la incompatibilitat de cada projecte amb l’altre es acceptable en la relació Catalunya-Espanya. Per a després pactar! Aquest és un pacte letal per a Catalunya i molt arriscat per a Espanya.

Nosaltres creiem que la línia política que segueixen el nacionalisme espanyol i el nacionalisme conservador català, i el basc, porten al desastre, no al trencament que desitgen els independentistes, no: al desastre, a l’empat de la mútua intolerància, a un impasse estèril, en el qual la lenta decadència relativa de l’empenta catalana no trobarà altra consol que el ressentiment i la impotència.

Per a nosaltres l’ofensiva anticatalana i antisocialista del govern popular és una prova negativa de la nostra legitimitat. Però són molt més importants les proves positives: la nostra audàcia, la nostra convicció i la nostra tenacitat en la proposta de l’Espanya plural; la nostra convicció en la capacitat de Catalunya de ser capdavantera a Espanya i de jugar un paper rellevant a Europa; el nostre indeclinable catalanisme.

Els socialistes catalans i els ciutadans pel canvi aspirem a liderar aquest projecte col·lectiu, no a apropiar-nos-el. Hi posarem el millor de nosaltres mateixos.

Amb dos grans actius que ens distingeixen:

Hem estat, som i serem la garantia més sòlida de la unitat civil del poble català.

Som els impulsors del nou compromís del socialisme espanyol amb l’autogovern de Catalunya.

Més autogovern

Un canvi real que vol dir més autogovern. Volem millorar l’autogovern, sí. Però per què? Per pur caprici? Perquè toca? Perquè ho demanen els altres partits? No. Rotundament no.
 
Parlem de la millora l’autogovern, perquè volem una Catalunya lliure, pròspera i ben cohesionada.

I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un moment de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. El moment d’avançar guiats de nou pels preceptes de la unió i la llibertat dels  pobles d’Espanya.

Més autogovern vol dir: un millor govern, un Estatut reformat i l’Espanya plural.

Avui us parlaré sobretot de l’Estatut.

Volem reformar l’Estatut: perquè?

En primer lloc, volem un Estatut per impulsar i garantir millor el progrés, el benestar i la igualtat entre els ciutadans de Catalunya.

A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els  interessaria la reforma de l’Estatut si no suposés més progrés, més benestar i més igualtat.

Un millor Estatut és una peça necessària, però no suficient per a la millora de l’autogovern.

Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat esdevingui una eina suficient per donar resposta  a les aspiracions dels catalans.

- En la millora de la vida quotidiana de les persones, en la millora dels serveis públics que ho han de fer possible.

- Per afrontar la inseguretat que preocupa a la gent. Per donar resposta a la inseguretat quotidiana al carrer, als barris, a les escoles, a casa, la violència de gènere, a la salut, la degradació dels serveis públics...
 
- Per estar a l’alçada del repte que suposa  la immigració. Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que grans proclames buscant l’adhesió electoral, la Generalitat necessita els recursos per afrontar els problemes concrets que es produeixen als nostres barris i als nostres pobles
 
En segon lloc, l’Estatut que volem també ha de ser una renovació del pacte de convivència entre tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

L’Estatut és un compromís col·lectiu per a conviure de forma pacífica i democràtica. Són les regles del joc que un poble, que una nació és dona a sí mateixa per a resoldre de manera pacífica les seves diferències. Ja sabem el que han donat de si les normes de 1979.

Han permès el predomini d’un clima d’aparent tranquil·litat democràtica, lloat per uns  amb un  excés de  cofoïsme i criticat per altres amb un  excés de rebentisme. Probablement, el balanç es troba en un entremig.

Però l’experiència ens demostra que les nostres regles de joc, les nostres regles d’autogovern, les nostres institucions,  poden millorar i han de millorar molt. Especialment, pel que fa a la descentralització, l’aproximació de les institucions a la ciutadania, el rendiment de comptes dels poders públics, l’administració de justícia.

Finalment, l’Estatut que volem ha de ser una renovació del pacte amb tots els pobles d’Espanya, d’Europa i del món.

Per a nosaltres, l’Estatut és una opció lliurement assumida, és un compromís clarament acceptat, de participar en la gran família dels pobles, de les nacions d’Espanya, d’Europa i del món.

L’Estatut que volem no és, per tant, una dissimulada declaració d’independència. Ni és tampoc una acceptació vergonyant de vassallatge. L’Estatut que volem és –en tot cas- una lliure declaració d’interdependència.

Interdependència, perquè som conscients que -avui més que mai- ciutats, nacions, continents sencers, el món, participen activament en una mateixa història. Els catalans volem ser reconeguts com a actors en aquesta història.

Aquest és l’Estatut que volem:
1) l’eina eficaç d’un govern progressista,
2) el pacte renovat d’una ciutadania democràtica,
3) el compromís de solidaritat del poble català amb la resta de pobles d’Espanya i del món.


Coherents amb aquesta voluntat, els socialistes catalans i els ciutadans pel canvi hem estat, molt especialment durant aquesta darrera legislatura, uns impulsors convençuts i decidits de la reforma de l’Estatut.

Nosaltres hem fet el que calia per assegurar que Catalunya tindrà un aliat a Espanya per reformar l’Estatut i millorar l’autogovern. Quina altra força política catalana pot presentar avui una aliança com aquesta?

La batalla de l’Estatut

Ara ens toca resistir, convèncer i arrossegar, i és així. És un combat antipàtic i a l’hora apassionant. El juguem amb una mà lligada a l’esquena, però el podem guanyar i el guanyarem. Sabeu per què? Perquè tenim els millors amics a Espanya i a fora d’Espanya, i perquè la unitat civil del poble català, que no s’ha trencat -i això ho hem d’agrair també a totes les forces polítiques catalanes- es convertirà en una basa formidable per a nosaltres en el conjunt del pobles d’Espanya.

I per una altra raó: perquè la dreta espanyola ha jugat ja totes les seves armes i és pràcticament impossible que repeteixi la seva majoria absoluta. Ens trobarem per tant a partir del març amb un parlament espanyol i un equilibri de forces canviat. En el que l’estèril empat dels dos nacionalismes donarà pas a una majoria dels que volem canviar l’Estatut, atacar de forma diferent el problema basc, i posar en el centre del debat l’avenç de l’Espanya plural.

En aquest escenari el debat sobre l’Estatut català serà decisiu. I el guanyarem. Perquè la meitat més un dels vots en el Congrés, fiqueu-vos-ho al cap, serà favorable al nostre Estatut, sobretot si fugim de frases plaents i anem al gra del que compta, que és l’autogovern, és a dir, la capacitat de muntar una governança catalana innovadora, al límit, que dibuixi la societat catalana d’alta qualitat que és perfectament possible i que han frustrat el desgast i, diguem-ho tot, la manca d’interès i d’energia del govern de CiU en els darrers vuit anys.

Els continguts de l’Estatut

No tothom ha copsat que el nacionalisme conservador no només ha frenat vuit anys la reforma de l’Estatut que ara diu voler fer amb nosaltres, amb el catalanisme d’esquerres, sinó que ha incomplert i desfigurat en la pràctica l’Estatut del 1979.

Ha incomplert la obligació estatutària de presentar al Parlament la llei electoral proporcional i representativa dels territoris.

Ha incomplert la obligació de reconèixer el fet metropolità, també establerta en l’Estatut, abolint l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Ha negat la possibilitat de que els 7 territoris reals de Catalunya, reconeguts fins i tot per la comissió Roca-Lluch, fos debatuda i votada pel Parlament que va crear la comissió i que ha deixat l’Ebre i el Pirineu sense veu a Catalunya, amb les conseqüències que ja sabem.

I finalment ha renunciat a plantejar la reforma estatutària promesa pel president Pujol en relació amb el traspàs de la titularitat estatal de la televisió i ràdio públiques catalanes a la Generalitat.

És per tot això que guanya terreny entre nosaltres  la idea que aquests temes han de ser inclosos en l’Estatut. S’ha demostrat que l’existència i la literalitat de l’Estatut quan obliga i/o preveu determinades lleis no es garantia de que les lleis es facin si la majoria no vol. L’Estatut no pot ser en el futur buidat de fet de les seves determinacions, com ha estat el cas del 79 fins ara.

Prou trampes. 25 anys són suficients. La dreta catalana, en aquest quart de segle, ha estat incapaç d’honorar l’Estatut. La nova majoria del Parlament el farà valer i el posarà al dia. El convertirem en una eina viva i respectada, estudiada a l’escola i convertida, com volia el president Rigol, en una definició operativa de les regles de la convivència a Catalunya. No pot ser un text per a especialistes i a sobre oblidat o negat. Convertir-lo en un text senzill i atractiu, que la gent faci seu, serà la principal garantia de que no es tornarà a vulnerar ni per acció ni per omissió.

L’Estatut també haurà de clarificar la confusa interpretació que el govern ha fet tant de l’Estatut pròpiament dit com de l’Estatut Interior.

Sóc un decidit partidari d’una Presidència, perdoneu, “presidencial”, d’un president que ho sigui de tots, de tots els ciutadans, com és evident, però també d’un president que vetllarà per que es respectin totes les administracions, que no estarà  a la defensiva davant els alcaldes, sinó que defensarà els ajuntaments, que farà que se senti la veu dels territoris, també la del Pirineu, de l’Ebre i de la Catalunya central, i la de les àrees metropolitanes que s’hagin de crear, a Barcelona per descomptat, però també a les altres tres capitals de província actuals si es creu convenient.


Tot això vol dir que hi haurà d’haver un conseller primer de debò, no un conseller primer candidat a res, ni els dos superconsellers inventats l’any 97 per motivacions similars.

S’han d’extremar les possibilitats, dins de la Constitució, de plantejar solucions a temes que han anat sorgint d’ençà del 1979, com la possibilitat d’incloure els joves de 16 a 18 anys i els immigrants amb residència legal en els esquemes de consulta i representació en unitats administratives de tamany reduït, com ara els districtes de les grans ciutats.

I hem d’afrontar amb l’Estatut la nova organització territorial de Catalunya.

Vull precisar d’entrada que evitarem tota fugida d’estudi estrictament verbal i sense efectes com la que s’ha alimentat durant anys entorn de la província única i que ens ha fet perdre anys i anys, sota l’impuls típicament evasiu i estrictament nominalista del nacionalisme conservador. De què ha servit la ficció de la província única? On és la província única? Ha servit per a que de fet cada conselleria de la Generalitat adoptés el seu mapa provincial de facto.

Crearem en l’Estatut les set vegueries o demarcacions i associarem més estretament els delegats del govern o veguers al funcionament del Consell Executiu. De la mateixa manera el president de la Generalitat haurà de vetllar per associar els presidents dels consells territorials elegits pels alcaldes a la discussió de les polítiques territorials.

Per acabar amb el bloqueig de la Carta Municipal de Barcelona -primer a Barcelona i ara a Madrid- no descarto que les seves determinacions fonamentals puguin ser incloses com a apartat especial en l’Estatut nou.

L’Estatut haurà de deixar ben clar que la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, no és necessàriament la seu de totes les conselleries i de tots els organismes d’abast català.

La representació ordinària de l’Estat que ostenta a Catalunya el president de la Generalitat ha de ser més ben especificada en l’Estatut.

En la línia que es comença a obrir pas en el document aprovat pels socialistes a Santillana de Mar, la Generalitat i el seu president han d’ostentar el comandament superior de les forces policials uniformades en el seu territori, en el termini més breu possible en el qual s’haurà de verificar el desplegament dels Mossos d’Esquadra en tots els nostres territoris.

Som partidaris d’integrar al màxim possible els contingents de la policia nacional i guàrdia civil encara residents a Catalunya en el cos policial autonòmic. La pèrdua progressiva de quadres qualificats de la intel·ligència policial a Catalunya és una descapitalització important i de remei no gens senzill. I la marxa forçada d’agents policials fora de Catalunya és un drama familiar per a molts d’ells casats aquí i amb fills en escoles catalanes i genera la pitjor de les ambaixades sobre Catalunya en la resta de les comunitats autònomes espanyoles i un niu de ressentiment que va contra els efectes positius dels missatges que aquestes comunitats reben dels seus antics emigrants residents aquí.

La presència dels senadors catalans en el Senat renovat que algun dia tindrem és un tema que s’ha de substanciar en el Parlament de Catalunya en forma de proposta a debatre en el parlament espanyol.

És difícil que l’Estatut pugui entrar decisivament en aquesta matèria crucial, però no tindria sentit que en el moment en què a Catalunya es considera la norma fonamental de la nostra governació, Catalunya no avancés en una definició unitària de quina ha de ser la seva voluntat i com ha de ser la seva proposta d’articulació de la cambra espanyola de les autonomies.

El mateix haig de dir de la presència de Catalunya i de les restants comunitats autònomes en la Unió Europea.

El Senat ha de ser format pels governs autonòmics i eventualment per una representació dels parlaments autonòmics, seguint el model federal alemany.


La Conferència de Presidents aprovada en el document de Santillana és una reunió anual de tots els presidents autonòmics amb el president del Govern espanyol i és lògicament previsible que tingui lloc en un Senat en el que els presidents autonòmics tindran presència destacada en condicions a determinar.

Els socialistes catalans hem estat insistents en proposar que sigui aquest Senat renovat i fidel a l’idea primigènia de la Constitució –que tanmateix la Constitució no podia establir perquè en el moment de la seva aprovació no existien les autonomies i si en canvi les províncies– qui estableixi les bases del federalisme fiscal.

El primer que cal fer, ja des d’ara, és establir en el Senat una oficina de comptabilitat dels fluxes econòmics i financers de l’Espanya plural. Sense transparència no hi ha debat possible i sí només volades de coloms com la famosa reclamació de 500.000 milions de ptes/any per part  de Catalunya,  que el sistema Montoro/Homs de finançament aprovat l’any passat va deixar de moment en 50.000.

El dany que ha fet tot això (les demandes exagerades i els pactes miserables) a la credibilitat de la Generalitat de Catalunya en matèria econòmico-financera en el món de les comunitats autònomes, és molt considerable. Ens haurem de posar ben aviat a restablir el nostre crèdit en aquest camp, en el qual certament els economistes catalans ja gaudeixen d’un respecte merescut.

Les pegues que el Govern espanyol està posant a les opa’s sorgides d’empreses catalanes, com ha estat el cas de les efectuades sobre Iberdrola i NH (i podria acabar essent el de Retevisión, esperem que no), testimonien de la inexistència palesa de transparència i joc net en la governació econòmica espanyola i en els reguladors concernits.

En aquest sentit la ubicació a Catalunya i altres comunitats autònomes d’alguns d’aquests reguladors compta ja amb l’acord de José Luis Rodríguez Zapatero i el seu equip. És una garantia més que estem en condicions d’oferir i que mostrarà tot el seu sentit a partir del proper mes de març per les raons que esgrimeixo en una altra part d’aquesta exposició.

Encara haig d’afegir un comentari relacionat amb la governança econòmica i les compravendes d’empreses. L’Estatut nou no pot conviure amb un entorn fàctic de biaixos considerables en aquests camps. No serviria de res. Igual com no ha servit l’Estatut vell en coses fonamentals, que he citat i que són interiors a Catalunya, per les desviacions considerables en la seva interpretació i la passivitat en el seu desenvolupament, per part del govern que hem tingut fins ara.

En matèria judicial l’Estatut –amb la reforma de l’actual article 20- ha d’establir el dret dels catalans (que és el dels pobles d’Espanya en general) a ser jutjats a Catalunya fins al nivell de la cassació de sentències. Amb una sola excepció, lògica, i que permet resoldre per via excepcional, com dic, el que ara es regla i regla onerosa, perquè obliga a enviar tots els papers a Madrid en tots els casos.

La salvetat es refereix al recurs d’unificació de doctrina. Si un ciutadà català és sentenciat, amb sentència havent superat la cassació, en termes menys favorables dels obtinguts, per exemple, per un ciutadà gallec per part del seu Tribunal superior, aleshores el català podria recórrer al Tribunal Suprem en unificació de doctrina, i aquest tribunal, que certament no té perquè estar a Madrid  haurà de dirimir entre les doctrines dels dos tribunals autonòmics, unificant de passada  la doctrina.


En l’àmbit cultural i lingüístic, els socialistes catalans considerem que la Constitució obliga si més no moralment el Govern espanyol a protegir el català i els altres llengües co-oficials.

No ho fa. No només no ho fa sinó que el Ministeri de Cultura financia els estudis que han de donat com a resultat la teoria àmpliament documentada, de que el català no va ser “perseguit pel ferro” sinó “condemnat per l’or”. Recordareu que la ministra va haver de donar moltes explicacions sobre aquesta matèria amb motiu d’un fals pas que li van fer al rei, justament parlant del catalá.

La tesi dels estudiosos del ministeri era que els catalans, per interès econòmic, havien estat els factors clau en la decadència del català en els segles XVIII i XIX, més que no pas els decrets reials o les polítiques de l’estat. La tesi té exemples abundants per a ser sostinguda davant un públic més o menys ignorant, però és d’una perversitat fora de dubte, tenebrosa.

No n’hi ha prou que l’Estatut proclami la oficialitat del català. És la Constitució la que és clau aquí. O el català es defensat, finançat i promogut per l’Estat que l’ha reconegut o tot ho gastaren en batalles defensives. El català ha de poder estar present en documents d’identitat, passaports, internet, matrícules i documents oficials i privats, i naturalment en els estudis hispànics fora de Catalunya, a Espanya i a l’estranger.

És l’Estat qui ho ha de fer. El català ho és una riquesa d’Espanya que Espanya defensa, o es converteix en una bandera i decau. les banderes son massa llamineres en sí mateixes per a que allò que representen avanci amb el seu flamejar.

Espanya ha de defensar el català i nosaltres en l’Estatut hem de proclamar la gran veritat de que sense el castellà seríem infinitament més pobres.

I, finalment,  el nou Estatut ha de ser –com he dit abans- una eina útil per satisfer les demandes dels ciutadans de Catalunya, en unes condicions econòmiques i socials molt diferents a les de fa 25 anys.

Nous fenòmens generen situacions conflictives que no havíem previst:

- Baixa natalitat i envelliment accelerat de la població.

- Precarietat de les relacions laborals.

- Necessitat apressant de que la nostra població es familiaritzi amb les noves tecnologies –que ja no són tan noves-.

- Immigracions massives i diverses que hem de acollir –per interès i per obligació- però que hem d’acollir adequadament.

- Urbanització descontrolada.

- Pressió sobre els recursos naturals –l’aigua, l’aire, el paisatge, el mar, el bosc- amb la progressiva degradació del medi.

Podria seguir l’enumeració de grans assumptes d’interès col·lectiu que eren poc previsibles quan es va fer l’Estatut del 79. I que, per tant, no es comptaven entre les obligacions del nostre autogovern.

Avui, no podem ignorar-les. I el nostre sistema d’autogovern, el nostre Estatut ha de tenir-les en compte. Hem d’establir quina és la intervenció que es requereix dels ajuntaments, del govern de la Generalitat, de l’Estat o de la UE.   No serà sempre el mateix.

Però ningú no pot pensar que la Generalitat pugui quedar al marge d’aquests objectius col·lectius de la nostra societat, de les preocupacions dels nostres conciutadans:

- Per assolir una educació més adaptada al món laboral i a l’univers cultural d’avui.

- Per fer compatible vida familiar i vida laboral.

- Per aconseguir una sistema de salut més adequat a la nostra piràmide demogràfica.

- Per a facilitar l’accés a l’habitatge digne als qui el necessiten per desplegar un projecte personal de vida.

- Per a frenar la destrucció de recursos naturals que no podrem restaurar.




Amigues i amics, vull anar acabant.

M’agradaria fer-ho donant-vos 10 punts per argumentar la Millora de l’autogovern que proposem.

I, finalment,   reflexionant un moment sobre les dues vies que s’obren davant nostre, davant els ciutadans de Catalunya.

Els arguments, en síntesi, són:

1. Ambició nacional per Catalunya. Catalunya és una nació, i manifesta la seva ferma voluntat a decidir autònomament sobre el seu govern.
L’Estatut és i serà de tots, no pas de cap partit.

2. Ambició federal de Catalunya. Catalunya vol resoldre la seva relació amb Espanya.
Catalunya vol aprofundir en el caràcter federal i  plurinacional de l’Estat.

3. Ambició europea de Catalunya. Una Catalunya inserida a Europa, amb personalitat pròpia.
I amb un rol potent en l’euroregió mediterrània.

4. Ambició social per Catalunya: una societat més jutsa, més pròspera i més cohesionada. 
Un nou Estatut i un millor govern per guanyar en eficàcia i  per augmentar el benestar i no pas per apujar el volum de la retòrica patriòtica.

5. Un nou estil de govern. Un President que sàpiga escoltar i un govern que governi.
  I que això sigui norma, no pas excepció.

6. Una nova relació amb el govern local: Lleialtat, subsidiarietat, estratègies compartides.
Recuperació de la confiança de la ciutadania en el compromís de la política.

7. Un nou compromís amb la transparència. Aposta per una democràcia de més qualitat i amb més control social de les institucions púbiques.

8. Un nou compromís amb la ciutadania: preponderància dels valors cívics; participació de la societat civil en els grans projectes de país.

9. Un nou compromís amb les llengües i la cultura de Catalunya. Catalanà i castellà com a patrimoni i valors que cal conrear i  defensar.
Que cal respectar i  fer respectar, a Catalunya, a Espanya i a Europa.

10.  Pensar en una Catalunya gran,  en clau de futur,  amb ambició i confiança.


Bé amigues i amics,

Fins aquí el que penso i proposo. El que els socialistes i els Ciutadans pel Canvi volem proposar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya en aquest moment decisiu.

Aquesta és la nostra via.   Una via real i realista. Una bona via.

Que té definida l’estratègia i compta amb els suports necessaris,  un cop tingui l’aval del Parlament de Catalunya.

N’hi ha cap altra, de via?. Sí.

Bé, de fet, només n’hi ha una altra. La via del foc d’encenalls sobiranista.

Però ho dic clarament: és una via morta abans de començar.

Per què? Doncs perquè o no hi ha voluntat d’impulsar-la.
Els darrers quatre anys en són prova suficient.

O no  hi ha camí possible a seguir. Per molt que la retòrica sobiranista  sigui brillant i enlluernadora. 

Però no es pot enganyar el poble de Catalunya proclamant aventures sense sortida o fent perdre el temps esperant miracles ...

Jo vull un Estatut per als catalans i les catalanes del segle XXI. Un Estatut per al futur Catalunya.
No vull allargassar gratuïtament el memorial de greuges de Catalunya amb Espanya.


Ara bé, dels nostres arguments n’hem de convèncer els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Ens hem d’explicar.  I ens hem d’explicar bé.

Hem d’explicar bé les nostres raons als catalans nacionalistes. No ens hem de justificar.

No hem de demanar perdó ni permís per voler liderar el camí de Catalunya cap a la millora del seu autogovern.

S’ha acabat això. Ara és a nosaltres que ens toca plantar cara.

Als nacionalistes, els hem de preguntar, mirant-los als ulls, si realment pensen que PSOE i PP ofereixen les mateixes garanties i possibilitats per fer avançar l’autogovern.

Els hem de preguntar si creuen que el PP, que ha bloquejat , amb la connivència de molts dirigents de CiU, qualsevol proposta de reforma o millora de l’Estatut, pot ser mai el millor aliat de Catalunya. 

Això és el que heu de preguntar a Artur Mas i al seu amic Josep Piqué.


I també hem d’explicar bé les nostres raons als qui s’hi oposen,  a la reforma de l’Estatut.

Hem de deixar clar que  el millor reconeixement al valor de l’Estatut (i a la Constitució) és saber-lo adaptar a les condicions socials i  polítiques del nostre temps.

Hem de deixar clar que no volem obrir la caixa dels trons per cap frivolitat. Que la frivolitat fóra accentuar la retòrica sobiranista sense suport social. I que és una frivolitat vendre un estatut nou i seguir pactant amb el PP.

 Us demano que feu d’altaveu de la  meva proposta de millora de l’autogovern. I que m’ajudeu a  desmuntar l’engany dels que tant criden en campanya i després callen per quatre vots.

Si ho feu convençuts sereu convincents. I si sou convincents, la societat catalana veurà clar que només hi ha una via bona, la via del consens que nosaltres impulsem i proposem.

Moltes gràcies.