Diari de campanya

Si alguna cosa molts reconeixen Pasqual Maragall és la seva capacitat d'anticipació, la seva voluntat precursora. Una capacitat provada quan va situar en el centre del debat les polítiques de família (escoles bressol, assistència domiciliària a malalts i a gent gran i ajuts econòmics) o quan va parlar de pèrdua d'impuls econòmic de Catalunya. Sempre que ho ha fet, la reacció de CiU ha estat la mateixa. Primer, negar. Després, fer que semblés que actuava en la direcció correcta per resoldre els problemes. Encara que fos en forma d'anuncis de publicitat (recordeu el dels nens que dormen tranquils a una escola bressol i que per això els seus pares també estan tranquils? No sé perquè no van fotografiar adormits els successius Consellers d'Ensenyament, responsables de la manca de places d'escoles bressol i incapaços de complir el compromís de crear-ne 30.000 en quatre anys). El mateix està passant quan Pasqual diu que cal assegurar que Catalunya sigui efectivament la pàtria de tots els ciutadans hagin nascut on hagin nascut. Primer, CiU s'exclama i acusa Maragall de vidalquadrisme o del que sigui. Però després Mas va a Cabra (Andalusia) a lloar l'aportació dels egabrencs a Catalunya. És obvi que no cal, perquè precisament hi ha 10.000 ciutadans de Catalunya nascuts a Cabra! Prou que ho saben! Mas hauria de contestar una pregunta ben senzilla: per què havent-hi hagut tants Consellers i Conselleres de la Generalitat al llarg dels 23 anys de govern de CiU, no arriben a cinc els no nascuts en terres de parla catalana? No és cert que una bona part del país no s'ha vist reflectida en aquest govern? I això no ho amaguen ni la publicitat ni els gestos de cara a la galeria. Com tampoc no pot amagar la desídia del Govern en matèria d'acollida dels immigrants un acte de repartiment de senyeres. Més política social i menys cops d'efecte!

Avui no hi ha hagut reunió del G-4 perquè en Pasqual i en Montilla estaven a Madrid al Comité Federal del PSOE. L'Ernest i jo esperàvem notícies des de Barcelona. Les notícies, finalment, arriben i són bones: s'ha aprovat per unanimitat el compromís del PSOE amb l'Espanya plural. Tenim llum verda per a la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya! Ens presentarem a les eleccions amb els deures fets. Ja vàrem registrar en el Parlament les Bases per a l'Estatut. Dilluns refermarem el compromís sobre aprofundiment de l'autogovern en un acte a les Drassanes. Parlant d'altres coses, avui també ha quedat clar que el govern espanyol va enganyar l'opinió pública per justificar la invasió d'Iraq. Suposo que demà en parlarà José Luis Rodríguez Zapatero aprofitant la seva estada a Barcelona per cloure la trobada de les Fundacions dels partits socialistes europeus. Per cert que Zapatero volia entrevistar-se amb Rajoy però Aznar no ho permet. Ja veiem qui mana. Per acabar amb el malson pepero cal guanyar el novembre a Catalunya i el març del 2004 a tota Espanya. I el demés són romanços.

El pacte CiU-PP no sembla haver ajudat a fer créixer la sensibilitat autonomista del PP (si és que n'hi havia). Avui veiem com per substituir la presència catalana d'un Piqué enviat a galeres, Aznar i Rajoy han optat per Julia García-Valdecasas, nova Ministra d'Administracions Públiques. Just el dia que es coneix un informe de la Unió Europea que qualifica de desmesurada l'actuació policial a la Cimera de la UE a Barcelona. També sobta i inquieta una notícia econòmica: aquests dies s'ha conegut la crisi profunda d'Eurobank que afecta una important mútua catalana. Més de 58.000 persones podrien veure's afectades per la fallida. Fa un any es van detectar els primers símptomes. Què hi va fer el Banc d'Espanya? I el govern de la Generalitat? Com en massa coses, silenci oficial.

El pobre Mas no deu donar més de sí. Avui, nova crítica a Pasqual Maragall. Avui el compara amb Vidal Quadras! Quina bestiesa. I quina pobresa d'arguments. I quina forma de recordar que Vidal Quadras va haver de deixar la política catalana a causa del pacte CiU-PP. Per ara el debat Maragall-Mas no té color. En Pasqual dóna arguments i en Mas ... critica. L'únic argument de Mas sembla ser el nou Estatut. Llàstima que encara no hagi explicat perquè una cosa tan important no ha tirat endavant en la legislatura que s'acaba. I que ningú no digui que és pel pacte CiU-PP que, segons Mas, mai no va existir... Arguments de Pasqual, trobeu-los directament al discurs que va pronunciar dimarts al CCCB davant d'unes 250 personalitats catalanes.

Noves crítiques d'Artur Mas a Maragall. Si alguna cosa està quedant clara aquests dies és que Mas sols sap criticar. Però les seves crítiques són com per a sucar-hi pa. Critica que Pasqual Maragall estigui a Xile l'Onze de Setembre. Sembla que li sàpigui greu que en Pasqual celebri la Diada amb catalans residents a l'estranger. O, encara pitjor, sembla desconèixer que enguany fa 30 anys de l'assassinat d'Allende en el cop d'estat dirigit per Pinochet. Mas ha reconegut en diverses ocasions que la seva vocació política era tardana, però potser en fa un gra massa! També critica el relleu a l'Alcaldia que va protagonitzar en Pasqual. Oblida que quan va marxar en Pasqual el consistori va elegir per majoria Joan Clos i que per dos cops els barcelonins li han fet majoritàriament confiança. Mas fa aquesta crítica quan li pregunten pel relleu d'Aznar per Rajoy. No cal dir que el PP és un partit autoritari (n'hi ha un que mana i tots els demés aplaudeixen). Però Mas hauria de reconèixer que almenys Rajoy surt del govern i no utilitzarà fons públics per promocionar la seva candidatura. És a dir, el contrari que ha fet CiU per ajudar Artur Mas: gastar una fortuna (de diners de tots) per promocionar-lo.

Torno de la Festa Major de Ripollet. Bona acollida a en Pasqual. I molt bona feina dels companys i companyes de l'agrupació al xiringuito. He arribat a Ripollet més tard del que em pensava perquè alguns periodistes volien comentar telefònicament el què ha passat a Santillana del Mar. És ben senzill: el PSOE ha donat llum verda a la reforma de l'Estatut, quan es consideri necessari per una àmplia majoria del Parlament i estigui en el marc de la Constitució. A més, s'ha ratificat el compromís del PSOE amb l'Espanya plural, plantant cara al model neocentralista del PP -sí, sí, els socis de CiU-. Realment portem els deures fets en matèria d'autogovern. Hem predicat i practicat consens. Hem denunciat els intents d'instrumentalització partidista. Hem recordat una i altra vegada que sols des d'una posició àmpliament majoritària a Catalunya es pot avançar. I que cal trobar suports a la resta d'Espanya. Hem reclamat començar a treballar en la legislatura que ara s'acaba (cosa que no s'ha pogut fer a causa del pacte CiU-PP). Hem arribat a un acord sobre autogovern amb ERC i ICV. Hem entrat al Parlament les Bases per a un Nou Estatut (què és un tema de debat parlamentari, no de mítings ni tanques publicitàries). I ara hem obtingut el suport del PSOE. Perquè sense suports més enllà de l'Ebre tot són bones paraules, però cap possibilitat d'avançar en el terreny dels fets. I d'això és del que es tracta, de fets i no de paraules. Que les paraules se les enduu el vent.

Pepe Zaragoza m'avisa de l'intent de contraprogramació convergent. Conferència de Mas el dia 8 (a La Pedrera!) i festa de CiU el dia 21 a Castellar, coincidint amb l'acte de Pasqual Maragall a les Drassanes i la Festa de la Rosa a Gavà, respectivament. No hi ha color. D'altra banda nosaltres comencem el curs demà al Mirador del CCCB. Serà el punt de partida de la gran aventura del canvi. Canvi que vol dir canviar, no Mas de lo Mismo. Llegiu el meu article a El Mundo sobre el tema.

Avui he parlat amb l'Ernest i en Quim. Estem d'acord en què la setmana ha estat positiva. Els ferotges atacs d'Aznar a la posició de Pasqual Maragall mostren fins a quin punt s'estimaria més que guanyés Artur Mas. Li fa por la idea d'Espanya plural i una proposta de millorar l'autogovern de Catalunya que compti amb el suport del PSOE. La reacció de Zapatero ha estat molt bona: dóna suport a Maragall i defineix una posició ben diferent de la del PP. La cimera de Santillana ha estat un èxit. La incomoditat de CiU és evident. Tot això els deixa fora de joc i mostra fins a quin punt ha estat un error la seva aliança amb el PP. La designació de Rajoy per part d'Aznar posa en marxa la successió. Pobre democràcia interna la del PP. Sols compta la decisió del Jefe Nacional del Movimiento. Que ha triat un successor dòcil i submís. Un gallec que mai no saps si puja o baixa, però pots estar ben segur que no se sortirà del guió escrit per Aznar.

Començo un diari de campanya. Ja veurem si m'en surto.