Diari de campanya

Degut a un petit problema informàtic els 165 subscriptors del Diari de campanya no varen rebre ahir i abans d'ahir els enviaments corresponents (espero que els hagin consultat directament a la web). Sembla que avui s'ha solucionat el problema. Els enviaments es reben sense els caràcters accentuats i, per tant, de vegades pot resultar difícil llegir-los. Sempre queda el remei de consultar el diari a través de la web, augmentant el número de visites ;-)

Les activitats de campanya han seguit avui, i han tingut com a punt culminant el míting de Pasqual Maragall amb la presència de Felipe González. Els assistents a l'acte hem pogut comprovar el bon estat de forma de Felipe, que ha dedicat la seva intervenció a desenvolupar tres idees. La primera, subratllar fins a quin punt el govern del PP és un mal govern, més capaç de destruir que de construir, més capaç de crear problemes dels que després intenta treure rèdits electorals que de resoldre problemes. La política internacional i la vertebració territorial d'Espanya han estat els exemples més citats per Felipe González per a il·lustrar el seu argument. La segona, destacar el lideratge de Pasqual Maragall, al que ha comparat amb la llebre que és capaç de fer córrer al màxim els animals al canòdrom. Una llebre sempre disposada a fixar-se noves fites, sempre més ambicioses. La tercera, a destacar com la dreta se'n aprofita de la divisió de l'esquerra, essent la suma de vots d'esquerres superior a la suma de vots de dretes, però la dreta obtenint més escons que la suma d'escons de les esquerres. "Heu de fer que Pasqual guanyi bé perquè pugui governar bé, desplegant el potencial màxim del projecte que està proposant". En Pasqual ha dibuixat el programa social del canvi, centrant-se sobretot en tres qüestions: barris segurs, escoles dignes i habitatge. Felipe i Pasqual han mantingut també un interessant diàleg sobre l'Espanya plural i la necessitat que Catalunya sigui ella mateixa per servir de motor a tota Espanya.

Els nostres adversaris semblen més entestats a demostrar com seria de negativa la victòria de Maragall que a demostrar que tenen un projecte de futur que valgui la pena. És la típica campanya de perdedor.

A destacar també el lema de campanya de CiU, SÍ a Catalunya, amb una vana pretensió de presentar les eleccions com a un plebiscit sobre el país, intentant monopolitzar el patriotisme, precisament ells que al llarg dels darrers anys han avantposat a l'interès del país, el seu interès de partit. L'afany totalitzador i patrimonialitzador de la campanya convergent és inadmissible des del punt de vista democràtic, mostra una preocupant manca d'arguments i constitueix un error estratègic d'envergadura perquè, entre d'altres coses, Mas no és Pujol.

Ara sí. A mitjanit ha començat oficialment la campanya electoral. Pelats de fred, amb un plugim tipus "sirimiri" estàvem uns quants centenars de persones envoltant Pasqual Maragall a Sant Llorenç de Morunys iniciant les activitats de campanya. En Pasqual acabava un dia que l'havia portat a les comarques del Berguedà i el Solsonès. Va voler que fos així, que comencessim la campanya a un lloc diferent, marcant des del primer moment el canvi, deixant clar, des del cor de Catalunya, el nostre compromís amb el país. Pasqual-país-ciutadania. Municipis-comarques-regions. Catalunya-Espanya-Europa. Educació-Ocupació-Habitatge. Barris segurs-escoles dignes-suport a les famílies. El compromís de Pasqual Maragall pot resumir-se sovint en forma de tríades, de trípodes d'acció política. Així de clar ho ha deixat a Sant Llorenç. Municipi, per cert, del que tinc bons records d'infància acompanyant el pare a pescar truites per la contrada.

No us he parlat encara d'Imma Quintana, Marta Continente i Montse Clèries. Tres dones. Una missió: la ciber-campanya. Us convido a visitar la seva nova obra d'art, la nova web electoral de Pasqual Maragall. El millor candidat. La millor web. Seguiu la campanya en directe a través de Canvi TV.

Demà, un plat fort de la campanya. Després de visitar Vilafranca, cap al vespre, gran míting a L'Hospitalet, amb Felipe González donant suport a Pasqual Maragall. No és un míting a deixar-se perdre.

Però no voldria que l'entusiasme de la campanya em fes oblidar un dels objectius d'aquest Diari de campanya. L'objectiu d'oferir materials útils pels estudiosos de les campanyes i, en general, per totes aquelles persones interessades pel màrqueting i la comunicació polítiques. Avui us recomano la lectura de l'article "Són útils els programes electorals?" del professor Antoni Fernández, publicat al número 27 de la revista Àmbits de Política i Societat, publicada pel Col·legi de Doctors i Llicenciats en Ciències Polítiques i Sociologia de Catalunya. Afortunadament, en l'actual campanya electoral està tenint gran importància la discussió sobre propostes concretes, en aquest article hi trobareu els motius.

Per cert, algú em podria dir per què la campanya de CiU se centra més en la crítica de la proposta de Pasqual Maragall que en la defensa del seu propi projecte?

Quan falten poques hores per a l'inici oficial de la campanya electoral (a les 00.00 hores del dia 31 d'octubre, en la mitjanit de dijous a divendres) tot és a punt. La feina de molts anys, particularment dels darrers quatre anys, i les esperances de moltíssima gent, es veuran o no recompensades amb el desitjat triomf electoral.

Moltes vegades penso en la responsabilitat que recau sobre Pasqual Maragall en aquests darrers dies. L'esquerra catalana ha hagut d'esperar 23 anys per viure aquest moment. Molts militants, dels de pedra picada, dels que van lluitar contra Franco, dels que van defensar la democràcia i l'autonomia quan encara no les havíem recuperat, no han viscut per compartir amb nosaltres aquests moments. La victòria, si es produeix tal com desitgem, serà també d'ells. Com m'agradaria poder compartir la nit del 16 de novembre amb Ramon Fernández Jurado, Pep Jai, Joaquim Jou i Fonollà, Josep Pallach, Joan Cornudella, Alexandre Cirici, Felip Lorda, Carlos Cigarrán, Quico Vila Abadal, Miquel Casablancas, Xavier Soto, Francesca Martín, Jordi Llimona, Antonio Santiburcio, Maria Aurèlia Campmany, Enric Adroher Gironella, i tants altres. La majoria, desconeguts, perquè no tenien càrrecs importants, però per nosaltres éren imprescindibles, com Sebastià Fauquet o José Luis Gavilanes. Comences a posar noms i no pararies. I sempre et quedaries curt. Tanta i tanta gent que de forma generosa va dedicar el millor de la seva vida als ideals que compartim. Tanta i tanta gent que no estarà físicament amb nosaltres el dia 16. Però, com deia, la victòria serà també seva. Ells van viure per traslladar-nos un llegat de pensament i acció. Alguns van viure el temps suficient com per comprovar fins a quin punt es pretenia esborrar la contribució històrica del moviment obrer i de la Catalunya popular a la lluita democràtica i per la recuperació de les llibertats nacionals. Van veure com s'intentava patrimonialitzar el patriotisme per part d'una força política. Com s'acusava d'espanyolistes i de botiflers a lluitadors de primera hora. I com ho feien alguns que mai s'havien distingit precisament per la seva contribució a un combat desigual contra la dictadura. Aquella nit tindrem un record especial per ells i elles. Pels coneguts i pels anònims. D'ells serà també la victòria que perseguim.

Potser començo així l'entrada al diari d'avui reprenent el fil de part de la intervenció de Vicenç Navarro en un acte que hem celebrat aquest matí a la Universitat Pompeu Fabra. L'aula plena de gom a gom, responent a la convocatòria del grup Nexe Socialista. A mi em tocava presentar el nostre programa i el Dr. Navarro, independent com és, però compromès com pocs amb l'esquerra del nostre país, feia un comentari com a expert en polítiques socials. Vicenç ha reivindicat la lluita antifranquista i la memòria. Ens ha exigit a tots plegats, més compromís "en unes condicions molt millors que les del passat en què els riscos eren la mort, l'exili o la presó". Ha reivindicat l'esquerra, el compromís amb la classe treballadora i els sectors populars. Ha redefinit el patriotisme: "És patriota qui lluita per la millora del benestar de la majoria, és a dir, per la millora de la qualitat de vida dels treballadors i treballadores de Catalunya". I ha fet un vot de confiança en el nostre programa: "m'agradaria que fos encara més ambiciós, que els plaços d'aplicació fossin més curts, que la dotació de recursos econòmics fos més intensa, a partir inclús d'un augment de la pressió fiscal. Però és un programa que va en la bona direcció i això és el més important en aquests moments". El Dr. Navarro diu somrient que ell no és un esquerranós, sinó un socialdemòcrata convençut, defensor del model nòrdic d'Estat de benestar. Un Estat de benestar del que estem encara molt lluny.

Després de les nostres exposicions hi ha hagut un interessant col·loqui, a partir de preguntes escrites i també d'una desena d'intervencions d'estudiants. Preguntes sobre el marge de maniobra real del PSC amb respecte del PSOE, sobre les nostres preferències en matèria d'aliances, sobre immigració, política lingüística, el Pla Hidrològic Nacional, el procés d'equiparació entre els gèneres, l'euroregió, el Pla Ibarretxe, la política d'habitatge, l'especulació immobiliària, els compromisos concrets a favor de l'emancipació juvenil, etc. Un debat, ric, intens i, al menys per a mi, molt interessant.

L'ambient era en general favorable, però hi ha hagut també intervencions crítiques, i alguns neguits sobre la capacitat de les esquerres catalanes per arribar a acords de govern. M'ha semblat intuir que inclús gent d'esquerres que no ens votarà vol que guanyem per assegurar que hi hagi canvi. Confio que serem capaços de convèncer una part d'aquests electors de que ens votin. Al cap i a la fi, si volen que hi hagi canvi, si estan convençuts que sols hi haurà canvi si guanyem, el millor que poden fer és fer-nos confiança aquest cop. Nosaltres hem demostrat que som un partit molt obert i que allà on governem fem els màxims esforços per incorporar totes les sensibilitats progressistes. Però per assegurar el canvi hem d'arribar els primers, amb una majoria sòlida que impedeixi tant l'acord CiU-PP com un possible acord CiU-ERC. El canvi, avui per avui, passa perquè CiU deixi el govern.

En els nostres adversaris es comença a detectar un cert desànim. Cada cop fan menys propostes en positiu. Semblen només dedicats a explicar el desastre que, segins ells, es produiria si guanyem. No semblen massa capaços d'explicar què hi guanyarien els ciutadans si ells seguissin governant quatre anys més, després d'haver-ho fet al llarg de vint-i-tres anys seguits. No sembla que Mas s'estigui recuperant de la relliscada "andorrana" o del degoteig de notícies sobre enquestes adverses. Per cert, com a director de campanya, no entenc com avui des de CiU s'ha donat peu al següent titular de diari: "Pujol farà campanya a Andorra després de la relliscada de Mas" (El Periódico). Més aviat pensava que des de CiU s'intentaria fer oblidar quan més ràpidament millor aquest error monumental. Però no sembla que la notícia de l'anada de Pujol a Andorra contribueixi a fer-ho. Segur que a la direcció de campanya de CiU tampoc no els ha agradat ni el titular, ni que Pujol, voluntària o involuntàriament, recordi l'error de Mas que ell va haver de tallar en sec.

Avui els mitjans de comunicació recullen les declaracions d'Aznar a Catalunya. Alguns es poden sorprendre dels arguments d'Aznar quan recomana "estabilitat" a Catalunya. Però aquest argument no hauria de sorprendre ningú: Aznar vol que CiU segueixi governant Catalunya. Sap que CiU és incapaç de plantar cara a la seva política i al seu tarannà. El que Aznar no vol de cap de les maneres és que guanyi el canvi, que guanyi Maragall. Mas intenta dissimular el suport d'Aznar amb declaracions crítiques, però el missatge d'Aznar és clar: el PP prefereix que segueixi governant CiU.

Molta gent, en canvi, vol que guanyi el canvi. Com els amics i amigues d'Els Verds-Opció Verda. Hem publicat un anunci amb la carta que Joan Oms ha adreçat a Pasqual Maragall explicant les raons del seu suport.

També us recomano la lectura del número 4 de la crònica del canvi. Que, com sabeu, és la lectura favorita dels dirigents de CiU. Els treu tant la son, que ens fan propaganda gratuïta sempre que poden.

Avui és un dia de reaccions sobre les eleccions a Madrid. Molta sorpresa per la capacitat de resistència del PSOE, que ha estat inclús remarcada per Mariano Rajoy. Ningú no pot sorprendre's de l'alegria dels dirigents de CiU, especialment Duran Lleida, per la victòria del PP: al cap i a la fi són socis fins que no es demostri el contrari.

Pere Rusiñol fa una crònica sobre l'equip de campanya de Maragall. La transcric no perquè la comparteixi al 100%, però sí pot ser interessant per qui no l'hagi llegit a El País d'avui. A l'article no hi figuren les qüestions relatives a la mobilització que compten amb l'impuls de Joan Rangel i Pepe Zaragoza. Tampoc no es parla de l'equip de comunicació i imatge: Enric Casas i Carles Prieto. O del paper de CpC i la Xarxa Maragall. Però és cert que és impossible encabir en un breu article una organització tan complexa. Qui no hagi llegit aquest diari el dia d'avui s'haurà perdut també un interessant article de Joan Subirats que retrata les dificultats dels candidats prefabricats, com Artur Mas, al fil del gran error de les seleccions catalanoandorranes.

A partir d'aquí i fins al final, l'article de Pere Rusiñol:

ELECCIONES EN CATALUÑA
Un candidato que escucha pero no obedece
Maragall mantiene su autonomía, a pesar de los consejos de su nutrida nómina de asesores

PERE RUSIÑOL - Barcelona
EL PAIS | Cataluña - 27-10-2003 - 00:00

El equipo de campaña de Pasqual Maragall no deja casi ningún resquicio por cubrir: el partido está centrado en la movilización, un grupo reducido de asesores forma algo así como una factoría de mensajes, existen organismos que coordinan unos con otros, no faltan tampoco los asesores externos. El engranaje funcionaría como un reloj si no fuera porque un área no precisamente menor escapa a su control: el candidato escucha, pero no siempre obedece.

El propio Maragall lo contó sin tapujos la semana pasada, en el acto en que se comprometió a reformar el modelo de los medios de comunicación públicos tomando como ejemplo la BBC. Empezó así su intervención: "No sé si daré un gran titular; los asesores no lo recomiendan, pero ya sabéis que les hago caso con prudencia".

Nadie se sorprendió ante su jocosa ironía. Toda la maquinaria de la campaña socialista lo sabe. Maragall no es un político al uso, que se pliega al dictado de la mercadotecnia política. En ocasiones ejerce más de filósofo -indomable y con un punto libertario- que de candidato y tiene una gran confianza en sus intuiciones. Sucede a menudo que en sus discursos influyen más las improvisadas conversaciones que mantiene minutos antes de subir a la tribuna que los detallados argumentarios preparados a conciencia y sin dejar cabos sueltos por su equipo.

En esta ocasión, a diferencia de lo que ocurrió hace cuatro años, la dirección formal de la campaña recae sobre el partido. En 1999, el director de campaña era un asesor externo -Xavier Roig- y el cuartel general se instaló en una céntrica sede electoral de Ciutadans pel Canvi. Hoy el director es Miquel Iceta, portavoz del Partit dels Socialistes (PSC), y se trabaja desde la calle de Nicaragua, donde está ubicada la sede del PSC.

Las diferencias entre las dos campañas, no obstante, son menores de lo que podría parecer sobre el papel. Ahora Maragall preside el PSC y los antagonismos entre ambos mundos -el del candidato y el del partido- han disminuido: el aparato se siente más implicado y cómodo y Maragall mantiene casi intacto su margen de autonomía.

Miquel Iceta y Ernest Maragall -hermano de Pasqual- son los vértices de ambos mundos en el equipo del candidato y sus despachos están pared con pared. El primero, que coloca cada día en la web un diario de la campaña con informaciones muy útiles para su seguimiento (www.iceta.org/diari.htm), es hombre de la máxima confianza del primer secretario del PSC, José Montilla, y tiene el partido detrás. El segundo, que dejó el Ayuntamiento tras las últimas elecciones -antes incluso de tomar posesión como edil- para dedicarse al máximo a la campaña autonómica, es el responsable del mensaje y de los actos del candidato. El peso de Ernest Maragall es muy superior al que indique cualquier organigrama: es de los pocos dirigentes capaces de poner firme al candidato, con el que tiene una gran sintonía política y personal.

La coordinación entre el candidato y el partido se produce en un poderoso órgano informal que en la jerga del partido se conoce como G-4. Es aquí donde dos veces por semana -cuando la campaña empiece, el ritmo previsiblemente decaerá- Miquel Iceta, Ernest Maragall, Pasqual Maragall y José Montilla analizan la situación y fijan las grandes líneas de la campaña.

La letra pequeña -a menudo tan importante como las grandes líneas- queda no obstante para el reducido equipo dirigido por Ernest Maragall, integrado por un selecto grupo de fieles que lleva años colaborando muy de cerca con Pasqual Maragall como puntales de su política de comunicación o como jefes de gabinete de áreas clave, aunque a menudo desde un discreto segundo plano formal. Aquí se incluye la periodista Àngela Vinent, responsable de Comunicación; el jefe de gabinete del candidato, Jordi Williams, quien dispone de una poderosa agenda territorial reunida en sus años en la Diputación de Barcelona, y el llamado tridente, la factoría del mensaje: Jordi Mercader, periodista y miembro en excedencia del Consejo Audiovisual de Cataluña (CAC); Jaume Bellmunt, ex jefe de gabinete de Joan Reventós y con experiencia en La Moncloa, y Jaume Badia, director gerente en excedencia del Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona (CCCB). Los tres, al igual que Vinent, han trabajado con Pasqual Maragall en el Ayuntamiento de Barcelona.

El candidato, sin embargo, es autónomo en su propio equipo autónomo. Mantiene, por ejemplo, una muy fluida relación con Xavier Roig, quien ha tomado las riendas de la campaña en Lleida, y cualquier ciudadano que se le dirija espontáneamente por la calle puede convertirse sin saberlo en un improvisado asesor tan determinante para el mitin del día como todo su equipo de campaña junto.

Avui el centre d'atenció estava fixat a Madrid on es celebraven novament les eleccions autonòmiques, a causa de la deserció de dos diputats elegits en la llista del PSOE. La pròpia celebració d'eleccions era anòmala. Dos diputats manipulats per foscos interessos als quals no semblava aliè el Partit Popular, forçaven una nova convocatòria electoral en subvertir amb la seva actitud la voluntat majoritària dels madrilenys expressada a les urnes el passat 25 de maig. Ningú no podia, doncs, alegrar-se de la nova convocatòria electoral, victòria pírrica de dos indesitjables.

Escrutat el 99.35% dels vots, i amb una participació del 64% -alta, però inferior a la registrada el passat 25 de maig-, els resultats provisionals han estat els següents: PP, 48.5% dels vots, 57 diputats; PSOE, 39% dels vots, 45 diputats; IU, 8.5% dels vots, 9 diputats. Vist els resultats de maig: PP, 46.7%, 55 escons; PSOE, 39.9%, 47 escons; IU, 7.7%, 9 escons; les diferències són mínimes. El PP aconsegueix la Presidència, sí, però el PSOE no s'enfonsa com havien predit analistes i enquestadors.

La pregunta obligada és: tindrà això alguna repercusió en les eleccions catalanes? Crec que no. Els ciutadans han demostrat de forma reiterada que voten en cada elecció en funció dels paràmetres de l'elecció que es tracti. Inclús quan han coincidit diferents eleccions el mateix dia, s'observen diferències polítiques significatives que demostren fins a quin punt els electors filen prim. En tot cas, les eleccions a Madrid assenyalen la tendència a la consolidació de majories absolutes del PP que són absolutament rebutjades a Catalunya.

La millor manera de parar els peus al PP és donar una àmplia majoria a Maragall. He escoltat Duran Lleida dir a una emissora de ràdio que per frenar el PP el millor seria votar CiU. Com pot pretendre Duran -que segueix sense dir ni piu sobre els casos Treball i Turisme- convèncer algú que CiU és un obstacle pel PP? Si ha estat precisament CiU la que ha votat per dos cops consecutius la investidura d'Aznar, si CiU ha votat set pressupostos generals de l'Estat presentats pel PP, si CiU ha donat suport al Pla Hidrològic Nacional i al transvassament de l'Ebre. Ara volen que els catalans oblidin tot això? Com volen que oblidem que CiU inclús va pactar la renúncia a modificar l'Estatut en aquests darrers quatre anys a canvi dels dotze vots del PP al Parlament de Catalunya, i això que tenien l'oferta alternativa dels dotze vots d'ERC?

Pensar que els catalans modificaran el seu vot en funció del que hagi passat a Madrid és absurd. Pensar que els catalans oblidaran els set anys de submissió de CiU al PP, també.

Avui, Pasqual Maragall ha fet una important declaració des de Girona. Important perquè mostra el compromís personal de Maragall pel que fa al tarannà amb el que voldria desenvolupar la seva funció de President si els ciutadans i ciutadanes de Catalunya li fan confiança. Es tracta d'una declaració breu, no programàtica, al mateix temps vibrant i humil. M'hagués agradat sentir-la en directe. Crec que comunica un estat d'esperit, i que mostra fins a quin punt estem davant la possibilitat d'un canvi real. Aquesta declaració demostra fins a quin punt la visió del país i de la política de Pasqual Maragall és ben diferent de les que els 23 anys de govern de CiU han intentat imposar.

He recuperat dos documents d'un seminari sobre màrqueting polític organitzat per la Fundació Konrad Adenauer a Buenos Aires. La Fundació Adenauer és un potent instrument de la CDU per a impulsar el seu ideari democristià dins i fora de la República Federal Alemana. Es tracta de les conferències sobre "Importancia de la comunicación política" de Uli Gleich i sobre "Management de la comunicación política" de Peter Radunski.