Diari de campanya

Avui hem aprovat definitivament les llistes. S'han renovat força. Dos dels quatre caps de llista són nous; tres si comptem la novetat del retorn de'n Quim Nadal a Girona que, com diu en Pasqual, donarà la campanada del millor resultat de la història a aquella demarcació. Són paritàries, és a dir, com a mínim hi ha un 40% de dones en el conjunt de la llista i en el nombre previsible de Diputats electes. Han estat aprovades per immensa majoria del Consell Nacional del PSC (s'han registrat sols tres abstencions).



El procés de confecció de les candidatures és molt difícil, i més quan cal garantir un adequat equilibri territorial, la presència de totes les comarques, la paritat de gèneres, la necessitat de renovar, el reconeixement a la tasca feta pels Diputats al llarg de la passada legislatura, la incorporació d'independents -membres o no de Ciutadans pel Canvi-, etc. El risc de cometre algunes petites o grans injustícies personals existeix. I es constata també l'enorme generositat de tanta gent: dels que podrien formar-ne part i no sols hi renuncien sinó que recolzen sense embuts la llista, o aquells que podrien legítimament reclamar anar millor situats a la candidatura, aquells i aquelles que practiquen el "passa tu davant". Es parla sovint de les petites misèries de la política; convé parlar també de les seves grandeses, que també hi són, entre elles la generositat de molts que confien en uns pocs. Sens dubte les nostres candidatures són magnífiques, estan pensades per guanyar. Crec que el millor serà recordar els primers llocs de cada demarcació:

Barcelona: 1. Pasqual Maragall. 2. Manuela de Madre. 3. Josep M. Vallès. 4. Antoni Castells. 5. Carme Valls. 6. Miquel Iceta. 7. Higini Clotas. 8. Ernest Maragall. 9. Carme Figueras. 10. Montserrat Tura. 11. Joan Ferran. 12. Caterina Mieras. 13. Miquel Barceló. 14. Josep M. Carbonell. 15. Teresa Serra. 16. Manel Royes. 17. Josep M. Rañé. 18. Oriol Nel·lo. 19. Consol Prados. 20. Lídia Santos. 21. Alexandre Masllorens. 22. Ramon Espasa. 23. Joan Roma. 24. David Pérez. 25. Assumpta Baig. 26. Anna del Frago. 27. Flora Vilalta. 28. Mohammed Chaïb. 29. Pilar Díaz. 30. Roberto Labandera. 31. M. Angela Gassó. 32. Teresa Estruch. 33. Joan Galcerán. 34. Bernardo Fernández. 35. Juan Manuel Jaime. 36. Jordi Terrades. 37. Antoni Comín. 38. Josep Casajuana. 39. Conxita Rodríguez. 40. Montserrat Capdevila. 41. Ferran Vallespinós. 42. Felisa Lora. 43. Begoña Iñurria. 44. Salustià Monteagudo. 45. Eva Ferrer.

Girona: 1. Joaquim Nadal. 2. Marina Geli. 3. Manel Nadal. 4. Carme Carretero. 5. Esteve Pujol. 6. Martí Sans. 7. José Antonio Donaire. 8. Joaquim Valls. 9. Miquel Palomeras. 10. Pia Bosch.

Lleida: 1. Jordi Carbonell. 2. Joaquim Llena. 3. Marta Camps. 4. Francesc Boya. 5. Maite Josa. 6. Manuela González. 7. Victor Orrit. 8. Angel Jubete. 9. Jordi Mas. 10. Mònica Lafuente.

Tarragona: 1. Lluís Miquel Pérez. 2. Joan Sabaté. 3. Teresa Carrera. 4. Martí Carnicer. 5. Núria Segú. 6. Joaquim Josep Paladella. 7. Francesc Vallès. 8. Carme Mas. 9. Ana Amelia Díaz. 10. Rosa Maria López.

Vàrem triar el candidat del canvi. Hem decidit les llistes del canvi. I el proper 4 d'octubre aprovarem el programa del canvi. Estem preparats per governar Catalunya. I demà, tots a Gavà! Festa de la Rosa amb Montilla, Zapatero i Maragall. Amb un convidat especial, Patxi López, Secretari general dels socialistes bascos.

Són les dues de la matinada. Acabem tot just ara la reunió de la comissió que prepara les candidatures del PSC a les eleccions del 16 de novembre. La feina ha estat feixuga i complexa. La reunió s'ha produït després de conèixer la decisió d'Antoni Siurana de renunciar a encapçalar la llista de Lleida. Vol dedicar-se plenament a la Paeria quan ha signat molt recentment l'acord tripartit PSC-ERC-ICV que donarà estabilitat al Consistori. Amb la seva renúncia, la llista de Leida experimentarà una profunda renovació a la que ell dona simbòlic suport tancant la candidatura. Aprovem també la resta de candidatures. Complim escrupolosament la paritat entre homes i dones. Combinem continuïtat i renovació. Assegurem la representació de tots els territoris de Catalunya. En fi, sortim amb la potència d'un coet. Serem imparables!

Els mitjans de comunicació comencen a prendre's molt seriosament l'espatarrant despesa propagandística del govern de CiU. Avui, el diari El País dóna unes xifres que resulten esfereïdores. Cito literalment: "El govern català ha disparat en el tram final de la legislatura la despesa en publicitat, que s'ha multiplicat per set en quatre anys i ha arribat a fites fins ara inimaginables: en l'exercici de 2002, l'Executiu va gastar en publicitat i propaganda 30,5 milions d'euros (5.000 milions de pessetes), segons la liquidació del pressupost que el Govern ha remès a la Sindicatura de Comptes, quan en el pressupost que va aprovar el Parlament hi constaven sols 4,4 milions. El Departament de Presidència, dirigit pel conseller en cap, Artur Mas, ha gestionat el 80% de tota la despesa publicitària". Uf! La cita és llarga però el tema s'ho mereix. Es tracta de dades oficials proporcionades pel propi govern. Estem o no davant d'un abús? Les dades corresponents al 2003 es coneixeran a mitjans de l'any vinent, però l'actual secretari general de comunicació del Govern, Marc Puig, va insinuar ahir dimecres a Ràdio Barcelona que se situarà al voltant de 40 milions d'euros. Sí, sí, 6.600 milions de les antigues pessetes. Per què tanta despesa? A qui es vol afavorir? No hi ha prioritats socials desateses? Li sobren o li falten diners a la Generalitat? No li deuen faltar gaire si el govern pot malbaratar-los així. Ahir també, el Consell Audiovisual de Catalunya va decidir demanar un informe jurídic sobre la consideració o no de propaganda política de la publicitat del llibre electoral d'Artur Mas. El furor propagandístic de l'equip Mas no coneix límits. Però cal recordar que són diners que paguem entre tots i que sols estan servint per a la promoció d'un candidat. No hi ha dret!

"La Catalunya del futur, la Catalunya d'Artur Mas". Això diuen els espots publicitaris a ràdio i televisió d'un llibre d'Artur Mas recentment publicat amb el títol "La Catalunya emergent" (a no confondre amb les emergències de Catalunya: nevades, incendis i aiguats). Fa dies que m'havien alertat que el desvergonyiment de l'equip Mas els portaria a utilitzar el concepte de futur en la seva publicitat, aprofitant la millonada de diners de tots que s'han gastat en propaganda de la Generalitat (aquella que diu "Fem créixer l'artur a Catalunya; perdó, fem créixer el futur a Catalunya). Doncs, sí. Amb dos refinaments addicionals. El primer, la publicitat política està prohibida a televisió fora dels períodes electorals; la publicitat de llibres electorals, no. El segon: qui paga aquesta publicitat? Ell, l'editorial, el partit? De l'editorial diuen que el contingut de l'espot publicitari el va decidir l'equip Mas. Portarà cua l'assumpte, sí. El llibre, no gaire. El desvergonyiment, és ja marca de la casa. Per cert que avui Pujol ha desmentit Mas que va anunciar fa mesos a bombo i plateret que CiU no participaria en el 25è aniversari de la Constitució. Avui, Pujol, bastant més intel·ligent, mostrava amb la seva presència en un acte institucional presidit pel Rei que seria un error polític deixar que s'apropiessin de la Constitució els que van arribar els últims a defensar-la i que ara en fan una lectura tan restrictiva. Pujol ha aprofitat també per pronunciar una conferència a Madrid. En aquesta conferència atribuïa al PP i a la seva política la nova etapa reivindicativa que es viu a Catalunya. Té raó el President. Però en tindria més si acceptés d'un cop que la seva aliança amb el PP, que pot reproduir-se en qualsevol moment, ha estat un fracàs estrepitós. Un fracàs tan estrepitós com el del govern de CiU en la seva funció de tutel·la de les mútues. Com s'ha pogut comprovar amb el cas de les mútues afectades per la crisi d'Eurobank. Avui els responsables del Banc d'Espanya donaven la cara al Congrés dels Diputats. Aquí, encara és hora que els responsables del govern de CiU diguin res. Per cert, sabeu qui era el Conseller d'Economia i Finances quan es van detectar les primeres irregularitats a Eurobank? Sí. Ho heu encertat: era Artur Mas. Mentre passava tot això, Pasqual Maragall anunciava dues coses: hi haurà un mínim del 40%
de dones a les llistes del PSC; i, encara més significatiu, formarà un govern amb una presència de dones similar a aquesta. Això també serà un canvi!

Amb l'Ernest seguim pensant com centrar el debat electoral sobre qüestions socials. El gran èxit de CiU -si es pot parlar d'èxit en aquest cas- és haver anestesiat l'opinió pública catalana. "Tot va bé. I el que no va bé no és culpa nostra. No podem fer-hi res". Aquest és el mantra repetit al llarg de 23 anys pels responsables de CiU. Però el cert és que hi ha coses que no van. 23 anys de CiU i encara no tenim ni la sanitat ni l'educació pública ni la política d'habitatge ni de suport a la família que necessitem. Vicenç Navarro, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, predica gairebé en solitari sobre la necessitat de capgirar la tendència creixent cap al dèficit social a Catalunya. Llegiu, per exemple, aquest fragment d'un article seu publicat a El Periódico el 2 de setembre d'enguany titulat: Catalunya no va bé.

"La despesa pública social de Catalunya és (segons l'Idescat i l'Eurostat) de les més baixes de la UE: només un 17,5% del PIB, la més baixa de la UE després d'Irlanda (la despesa pública social a Espanya és un 19,9% del PIB i a la UE, un 27,6% del PIB). Aquest dèficit social de Catalunya es dóna en gairebé tots els capítols de l'Estat de benestar. Així, la despesa pública en sanitat, un 4,9% del PIB, és la més baixa de la UE (a Espanya és un 5,7% i a la UE, un 7,1%); en educació és un 2,7% del PIB, més baixa que l'espanyola (4,3%) i molt més baixa que la mitjana de la UE (5,4%); en ajudes a la família (que la retòrica oficial considera la unitat central de la societat), la despesa és un 0,4% del PIB, la més baixa (juntament amb l'espanyola) de la UE; en vivenda protegida és un 0,2% del PIB, de les més baixes de la UE, i així un capítol rere l'altre de la Catalunya social".

"Si utilitzem uns altres indicadors, com ara la despesa pública social per habitant, hi veiem un retard semblant. Encara que lleugerament superior a l'espanyola en algunes àrees (sanitat) i inferior en altres (educació), és sempre molt inferior a la mitjana de la UE, amb l'agreujant que el dèficit social amb la UE (la diferència existent entre la despesa pública social catalana i la despesa pública europea), que havia anat disminuint durant els anys 80 i començaments dels 90, ha tornat a augmentar des del 1993, i això com a resultat de l'increment molt més lent que ha sofert la despesa pública social a Catalunya (i Espanya) respecte a la mitjana de la UE. El significat d'aquestes xifres és que els nostres centres d'atenció primària, hospitals, escoles, serveis d'ajuda a la família, vivendes protegides, residències per a la gent gran i altres, són cada vegada més deficitaris respecte a la mitjana d'Europa, una situació que s'amaga quan no se n'informa la població en els mitjans de persuasió controlats per la Generalitat".

Està clar. Hem d'aconseguir com sigui que aquests temes estiguin en el centre de la campanya electoral. S'admeten suggeriments.

Com cada dilluns a les 9.30, reunió d'agenda. Repassem la setmana que comença i la pròxima. Comencen a amuntegar-se peticions de presència de Pasqual Maragall a molts actes. No podrà anar-hi a tots. Empreses, cooperatives, associacions, col·legis professionals, etc. Tothom vol un contacte directe amb el candidat. És lògic. Com difícil és el paper de Marta Grabulosa, cap de la secretaria d'en Pasqual, que ha de dir no a tanta gent sense ofendre sentiments ni menystenir legítimes demandes. Àngela Vinent ha tornat molt engrescada del viatge a Chile; sembla que no l'afecti el jet-lag. Me'n vaig a la COM a la tertúlia de Sílvia Còppulo, susbtituint en Quim que té feina al Parlament. Allà em trobo Xavier Trias, Dolors Nadal (PP), Jesus Maestro (ERC) i Joan Herrera (ICV). Parlem de l'enquesta de La Vanguardia, del referèndum suec i del possible acord sobre pensions. Me'n vaig corrents al Parlament perquè hi ha la darrera reunió de Grup parlamentari. Encara arribo a temps de veure el final de la roda de premsa d'en Pasqual, en Quim i Josep M. Vallés. Han fet públic el darrer balanç crític del govern, el de la Conselleria de Presidència, i també el global del "govern Mas". Ja vaig anotar fa dies la magnífica tasca de control al govern realitzada al llarg de quatre anys que es resumeix en els balanços crítics que hem anat fent públics les darreres setmanes. El d'avui, en ser global i afectar les responsabilitats directes d'Artur Mas, té una especial importància. Llegiu-lo, no té desperdici. Els periodistes troben en Pasqual més còmode i desinvolt que en altres ocasions. Aprofiten per preguntar-li de tot. Inclús volen que parli d'una pretesa desavinença entre Duran i Mas sobre el futur paper de Pujol. Rient, rient, els hi diu que s'estima més parlar de coses més serioses. Mentre estem reunits en Carod llança la idea d'un govern de concentració. Crec que no estem en una situació excepcional. I els governs de concentració responen a situacions excepcionals. Es tracta d'una petita maniobra de distracció de Carod. Com no vol triar entre continuïtat maquillada (Mas) i canvi (Maragall), s'inventa un nou escenari. Ai de l'Esquerra que dubta entre l'esquerra i la dreta...

Dues notícies marquen la jornada: els actes electorals del PP i del PSOE a Madrid, i l'enquesta de La Vanguardia. Anem a pams. Sobre els actes de Madrid cal dir que avui ha quedat claríssima la diferència d'uns i altres, tant pel que fa a les eleccions autonòmiques a la Comunitat de Madrid com pel que fa al concepte d'Espanya. Mentre el PP vol que els electors els ajudin a rematar la feina dels trànsfugues, Rafa Simancas vol que es refermi la victòria de l'esquerra per posar fre a l'especulació del sòl. Mentre el PP està encara amb la retòrica de l'España una y no cincuenta y una, el PSOE es compromet fermament amb l'Espanya plural i adonar suport a les reformes que calguin per millorar l'Estat de les Autonomies, entre elles la reforma del Senat i la reforma de l'Estatut de Catalunya que proposa Pasqual Maragall. No sé com s'ho farà CiU per seguir dient que PP i PSOE són el mateix. És el mateix Esperanza Aguirre que Rafael Simancas? Representen els mateixos interessos? Els mateixos electors? El mateix projecte polític? És el mateix tancar-se en banda a qualsevol tipus de reforma que obrir el pas a modificar la Constitució i els Estatuts? L'enquesta de La Vanguardia diu que anem per davant però amb un avantatge reduït. La majoria vol que guanyem però dubta del resultat final. Mai no he estat partidari de sacralitzar les enquestes, ni tant sols les nostres. Aquesta tampoc. Per molt que l'hagi fet l'amic Julián Santamaría. En tot cas assenyala uns trets gruixuts que poden ser bastant certs. CiU baixa amb referència al 1999 i nosaltres bàsicament ens matenim. ERC experimenta una pujada significativa mentre el PP baixa. L'escenari pre-electoral està molt obert: s'imposarà el canvi de Maragall o la continuïtat maquillada de Mas? Podrà ERC mantenir l'ambigüitat sobre aquesta qüestió fonamental? A nosaltres ens toca ampliar el marge de la nostra victòria. Entre d'altres coses convencent els electors progressistes que no s'hi val a badar i que no ens donin gat per llebre. Hem pogut resistir l'ofensiva multimilionària de promoció d'un candidat prefabricat al llarg de molts mesos. Ara toca guanyar l'esprint final. Estem preparats!