Diari de campanya

En dues o tres ocasions un conegut periodista que fa informació política (i que està subscrit a aquest Diari) m'adverteix sobre la possibilitat que els adversaris del PSC trobin algun bon consell en aquestes pàgines. Vaja, que m'avisa sobre la possibilitat que estigui ajudant involuntàriament altres candidatures. Quan vaig començar el Diari havia pensat que podia cobrir tres necessitats: 1) obligar-me a prendre notes sobre la campanya que fossin d'utilitat en el futur; 2) donar arguments de campanya en favor de les posicions de Pasqual Maragall i del PSC; i 3) proporcionar informacions d'interès a aquells que s'interessen des d'un punt de vista cívic o professional en les campanyes electorals. No crec que hi hagi massa risc d'ajudar els nostres adversaris que, des del punt de vista professional, segur que tenen tanta experiència com nosaltres i tanta capacitat d'accés a bibliografia i experiència nacional i internacional com nosaltres. Per tant, no faré cas de la seva admonició. Per exemple, avui he acabat de pulir des del punt de vista informàtic unes valuoses notes de Josep M. Sala que, com us deia, és un dels principals experts catalans en la matèria que ens ocupa. I com no descarto haver-me de dedicar en el futur a l'assessoria professional en aquesta matèria, per començar a educar els eventuals futurs clients, els proporciono uns consells de Joseph Napolitan sobre com treure el màxim partit dels consultors polítics.

Ara bé, els nostres adversaris, ja ho he dit en d'altres ocasions, ens copien. Tant és així que Pere Macias, que dirigeix conjuntament amb David Madí la campanya de CiU, va iniciar ahir el seu propi Diari de campanya. Benvingut al club!

I tant que CiU ens copia... Llegeixo a la web de Pere Macias com n'estan de contents de la seva proposta de nova Llei electoral. Pels que no ho hagin seguit, Catalunya és la única Comunitat Autònoma espanyola que no té llei electoral pròpia! Sí, sí, com ho llegiu. La única. I per què? Perquè CiU en 23 anys no ho ha volgut. Resulta que encara fem les eleccions al Parlament aprofitant la llei electoral espanyola i una disposició transitòria de l'Estatut d'Autonomia que sols estava pensada per a regular les primeres eleccions autonòmiques, és a dir, les que es van celebrar el 1980.

Fa mesos el PSC va proposar una Llei Electoral. Vàrem portar-la on cal portar-la, al Parlament. Però CiU va dir que no, que era electoralista! Electoralista proposar que Catalunya tingui una llei electoral pròpia? Electoralista recordar que CiU s'ha negat a fer-ho en 23 anys que porta al govern? Però a CiU no li interessava. I va dir que no. Vet aquí que ara en proposen una, que té una música de fons que potser no sóna malament. Sobretot quan la música s'assembla a la proposta que vàrem fer fa mesos. Però si s'estudia una mica, ràpidament s'arriba a una conclusió evident: CiU vol canviar les regles de joc en el seu benefici amb un total desvergonyiment. M'explico ràpidament. Recordeu els resultats de les eleccions de 1999? CiU: 56 diputats; PSC-CpC-IC: 52 diputats; PP: 12 diputats; ERC: 12 diputats; IC: 3 diputats (als que cal sumar els dos obtinguts en coalició a Girona i Tarragona). Amb els mateixos vots però aplicant la proposta de CiU quin seria el resultat? CiU: 75 diputats (19 més!); PSC-CpC: 44 diputats (8 menys!); PP: 7 diputats (5 menys!); ERC: 7 diputats (5 menys!); IC: 2 diputats (1 menys!).

Apa, nois! Ara entenc l'alegria de Pere Macias. De cop i volta CiU tindria 19 diputats més i tots els demés partits en perdrien. Bingo! D'això s'en diu una llei electoral equilibrada! La gent de Convergència no contenta en saltar-se les lleis quan li convé -com ens recorden de tant en tant les Juntes Electorals-, pretén canviar-les per assegurar-se la majoria encara que tingui molts menys vots que la resta de partits junts.

I com s'ho fan? Doncs negant una premissa bàsica de la democràcia que diu que no sols cal que cada home o dona tingui un vot, sinó que cal que tots els vots tinguin igual valor. Si l'actual llei ja no garanteix plenament aquest principi, la proposta de CiU encara augmenta les diferències de valor d'entre els vots en funció del territori en què s'hagin emès. Les eleccions han de barrar el pas a una possibilitat tant antidemocràtica.

Fa dies que no parlem de la utilització abusiva de tots els mitjans institucionals a l'abast del govern de la Generalitat per tal de promocionar el candidat de CiU. Ja se sap que, en període electoral, aquesta és una acusació recurrent dels partits de l'oposició als partits que governen. Qui té raó? Finalment, sols les resolucions de les Juntes Electorals poden aclarir si s'està complint la legislació o no. Fa dies els socialistes vàrem portar a les Juntes Electorals la nostra queixa pel fet que la revista "Catalunya novetats" editada pel govern de la Generalitat estava essent distribuïda en període electoral amb un encartament dedicat a explicar la gestió del govern de CiU. Avui, la Junta Electoral de Girona ha demanat suspendre cautelarment la seva distribució mentre no es decideixi qui ha de resoldre sobre el nostre escrit. Hores més tard hem sabut que la Junta Electoral de Lleida ha ordenat per unanimitat suspendre la difusió i distribució d'aquesta revista en estimar que no es pot fer propaganda institucional un cop convocades les eleccions. Encara no sabem que decidiran les Juntes Electorals de Barcelona i Tarragona, però ja podem dir que existeixen dubtes més que raonables sobre l'actitud del govern de CiU.

Marc Puig, l'actual Secretari de Comunicació del Govern, que va substituir David Madí, que va haver de dimitir per l'escàndol de les enquestes i avui coordina la campanya electoral d'Artur Mas, diu que van entregar la revista dies abans de ser convocades les eleccions. Si fos així, sabien perfectament que hi hauria ciutadans que la rebrien en període electoral. Estem davant d'un incompliment flagrant de la legalitat o davant un frau de llei?

La consciència d'un permanent abús de poder de l'equip Mas-Duran-Madí-Puig es va obrint camí. Multimilionària despesa en publicitat, presència embafant als mitjans de comunicació públics, inauguracions fetes a corre-cuita, actes massius organitzats a major glòria del candidat convergent, etc. etc. Fins i tot sembla que s'han pagat més de 30 milions de les antigues pessetes a Bill Clinton per tal que es faci una foto al costat de Mas.

Per altra banda segueixen apareixent notícies als mitjans de comunicació sobre els casos Treball i Turisme. El debat sobre la qüestió ètica està servit i planarà sobre les eleccions.

Com que cada cop rebo més missatges demanant materials addicionals sobre campanyes electorals aprofito avui per recomanar quatre d'una tacada. Es tracta d'uns materials utilitzats en els programes de formació de la Diputació de Barcelona, que és una institució que es pren molt seriosament el treball en xarxa.

• El qui i el perquè del vot de Joel Bradshaw


• Vademecum para debates electorales de Ron Faucheux


• 10 mitos sobre encuestas políticas de Robert G. Meadow y Heidi von Szeliski


• Cómo llevar un tema hasta las elecciones de Richard Arnold

Les campanyes electorals tenen fama de simplificar en excés els missatges polítics i de convertir el debat d'idees en intercanvi d'improperis. Però no sempre és així. En tot cas, la campanya de l'equip Maragall no és ni serà així. I vull demostrar-ho amb fets. Per això us convido a descarregar-vos la "crònica del canvi" un setmanari en què la substància prima sobre la forma, en el que les crítiques no impliquen una manca d'arguments. Comunicació sense trucs ni subterfugis. Les properes setmanes anireu veient com avança la crònica, com avança el canvi.

Al llarg dels vint anys que porto interessant-me per les campanyes electorals i el màrketing polític he acumulat una quantitat ingent d'informació. Els darrers anys, aprofitant les facilitats d'Internet, he augmentat considerablement el meu fons documental. Molt d'aquest material està escrit en anglès i concebut per a la seva aplicació als Estats Units d'Amèrica. Això no vol dir que no hi hagi bibliografia en castellà. Per exemple, la meva col·lecció de llibres es va ampliar fa pocs dies amb l'adquisició de l'obra coordinada per Salomé Berrocal, "Comunicación política en televisión y nuevos medios", editada per Ariel.

Avui aprofito per facilitar un material descarregable que pot ser útil pels que s'interessen pel tema. Es tracta d'un petit "Manual de Marketing Político" escrit el 1994 pel consultor uruguaià Luis Costa Bonino que l'ofereix gratuïtament. L'he modificat molt lleugerament per a facilitar la seva lectura i comprensió. Per fer aquesta feina he comptat com sempre amb l'inestimable col·laboració de Loli Morón, la meva secretària al PSC; sense el seu ajut moltes de les coses que faig no arribarien a bon port.

Començo el dia amb una discussió sobre l'agenda de les dues properes setmanes. Ens fa por avançar notícies d'agenda perquè la contraprogramació de CiU és escandalosa. Avui ens acusen inclús de monopolitzar el Palau Sant Jordi! Des de 1993 fem els mítings finals allà. Enguany, mentre ells jugaven a amagar la data electoral vàrem fer una pre-reserva de totes les dates possibles. Ara diuen que juguem amb avantatge... Segueix el dia amb una reunió de la Comissió Executiva i la preparació de la roda de premsa que ha protagonitzat Pepe Montilla. Allà li pregunten sobre l'enquesta que CiU ha fet pública. Com sempre, les enquestes de CiU asseguren que la suma CiU-ERC dóna 68. El que passa és que CiU en matèria d'enquestes (i de moltes altres coses) té la cua de palla. Si han manipulat enquestes que s'han pagat amb diners de tots, què no faran amb les que paguen ells... En tot cas, inclús l'enquesta de CiU admet que anem per davant...en vots, no en escons. A això encara no s'atreveixen, però tot arribarà.

A la tarda se celebra l'acte commemoratiu del Dia Internacional de la Gent Gran. La Junta Electoral va autoritzar la intervenció en aquest acte d'Artur Mas, com a conseller de la Generalitat, però deixant clar que la seva intervenció no podia en cap cas pretendre incidir sobre la intenció de vot dels assistents. Doncs, bé, Mas parlava d'aquestes pagues extres als pensionistes que els governs de dretes fan els anys electorals. No és això intentar influir en el vot? Nosaltres, com ja vàrem anunciar, hem aprofitar la concentració de tanta gent per repartir materials d'interès per a la gent gran, fora del recinte on se celebrava l'acte. Els responsables del govern s'ho han pres molt malament i feien deixar bosses i papers a la porta. En canvi no deien res sobre els mocadors amb els colors de CiU que algú havia repartit convenientment als assistents... És una llàstima que Mas no s'hagi atrevit a dir als assistents a l'acte el que sempre diu a Pasqual Maragall: a partir dels 60 el millor que es pot fer és retirar-se i quedar-se a casa. Com pot la gent gran del país confiar en algú que pensa així? Com confiar en algú que diu que en Pasqual sols vol guanyar per jubilar-se o que CiU representa una nova generació enfront d'un equip de veterans? Si aquest és el concepte que tenen sobre el paper dels majors de 60 anys, per què no els hi diuen a la cara?

Les polèmiques del dia no impedeixen seguir reflexionant sobre les campanyes i els seus efectes. Us recomano la lectura de l'estudi de María Fernández Mellizo-Soto sobre els efectes de la campanya electoral a les eleccions generals de 1993.

Comença també la pre-campanya a la Comunitat de Madrid. L'esquerra tem que l'abstenció la perjudiqui. No està de més recomanar la lectura de l'estudi de Belén Barreiro sobre el problema de l'abstenció de l'esquerra en les eleccions generals de 2000.

Aquests dos estudis, ben recents, han estat patrocinats per la Fundación Juan March que fa una molt bona feina en matèria de recerca en ciències socials.

Avui, dues notícies marquen el dia: la publicació de la primera entrega del debat cara a cara entre Maragall i Mas a La Vanguardia, i la publicació d'una enquesta per part de El Periódico.

Sobre el cara a cara de La Vanguardia, el millor és que jutgin els lectors, que per això s'ha fet. El primer debat cara a cara en 23 anys, perquè CiU mai no els ha volgut fer. En Pasqual, en canvi, sempre els ha fet quan era Alcalde. I els tornarà a fer el 2007 quan Mas o qui el substitueixi sigui cap de l'oposició. La meva opinió és que, des del punt de vista dels continguts, no hi ha color. En Pasqual té idees i projecte, mentre Mas es refugia en "latiguillos", clixés fabricats per altres que va repetint. Els seus assessors el deuen haver convençut que, com ha perdut aquest debat, ha de seguir demanant un altre cara a cara, aquest cop a la televisió. A la televisió prima la forma per sobre del contingut. Potser per això els assessors de Mas creuen que li seria un terreny més favorable. Forma sobre substància. El terreny favorit pels insubstancials.

El primer debat televisat entre candidats a la Presidència va ser el debat Nixon-Kennedy el 1960. Per cert, un debat que Kennedy va guanyar entre els que el seguien per televisió, però que Nixon va guanyar entre els que l'escoltaven per ràdio. Trobareu un relat apassionant d'aquella campanya al llibre de Theodore H. White, The Making of the President 1960, publicat el 1961 per l'editorial Atheneum. És també llibre de capçalera dels consultors polítics, com el clàssic "Cómo se vende un Presidente", de Joe McGinniss, publicat per ediciones Península el 1972. En aquest llibre s'explica la campanya de Nixon contra Hubert Humphrey el 1968, una campanya que va consolidar la imatge d'un Nixon disposat a tot per tal de guanyar i mantenir-se en el poder. Com el cas Watergate va demostrar de forma rotunda.

L'enquesta de El Periódico mereix ser analitzada en profunditat. L'estimació de vot és clara i molt positiva per a nosaltres: guanyaríem les eleccions amb un avantatge de 4 punts. Guanyaríem en vots i escons. I, malgrat he escoltat alguna opinió diferent, no es produiria la fatífica suma CiU+ERC=68. Hi ha qui ha sumat la banda alta de les forquilles d'ERC i CiU però és gairebé impossible que tots dos partits treguin el màxim del que l'enquesta els atribueix perquè si un se situa a la banda alta, l'altre se situarà amb tota probabilitat a la banda baixa. Dic que 68 és fatídic perquè fa majoria al Parlament i jo no voldria que ERC pogués triar entre PSC i CiU com a socis de govern. No han dit que farien en aquest cas i jo no posaria la mà al foc... Però dic que cal examinar aquesta enquesta amb detall perquè té elements que assenyalen com les eleccions són lluny d'estar guanyades i com de renyida serà la contesa electoral.