Dissabte, 18 d'octubre
La mort de Manolo Vázquez Montalbán ens ha commocionat a tots. L'admiració per la seva tasca intel·lectual i literària, així com el seu compromís polític, han fet de Vázquez Montalbán una referència fonamental en la Catalunya moderna. Avui mateix el diari Avui, publicava un article seu titolat El príncep Maragall en el que evocava les esperances que tenia en la victòria d'en Pasqual. El destí ha volgut que la seva mort coincidís amb la de Juana Doña, històrica dirigent comunista que ens deixa als 84 anys.
La pre-campanya, però, segueix quan encara no s'apaguen les veus d'indignació i sorpresa davant l'aposta andorrana de Mas. Sort que al diari El Mundo, Mas ens aclareix que no havia proposat la via andorrana pensant en els efectes fiscals del tema. Menys mal! Josep Piqué ha qualificat d'escandalós l'ús partidista que Mas fa del seu càrrec en general, i concretament, en l'alegre excursió a Lausanne per fer la proposta andorrana. El curiós és que Piqué diu que la maniobra de Pujol de crear el càrrec de conseller en cap perquè un dels seus es promocionés com a candidat, no s'hagués hagut de permetre en un país democràtic. Dic que és curiós perquè Piqué oblida que si això ha anat així és perquè el PP ho va permetre. Van ser moltes les veus que es van alçar contra la maniobra de CiU. El PSC va proposar que Pujol se sotmetés a una qüestió de confiança, ja que es modificava substancialment el model polític i de govern que s'havia presentat en el debat de investidura, però el PP va dir que no feia falta. En fi, vull assenyalar la complicitat del PP en aquest afer. Del PP, que vol dir Pobre Piqué. Pobre Piqué que sols aspira a ser conseller en un govern presidit per Mas que, si tot va bé, ens estalviarem.
La pre-campanya, afortunadament, també està farcida de coses positives, de propostes raonables. Per això torno a recomanar la lectura del programa electoral del canvi. Com que hi ha qui diu que el programa és massa extens, podeu llegir 120 propostes de Pasqual Maragall que el resumeixen bé.
Segueixo rebent demandes de material i bibliografia sobre marketing polític. Avui us recomano tres llibres ja clàssics publicats en castellà. Són: Sociología de la comunicación de masas (volumen III, Propaganda política y opinión pública), editat el 1985 per Miquel de Moragas a la col·leció Mass Media de l'editorial Gustavo Gili; Teoría y técnica de la propaganda electoral, de Mario Herreros Arconada, editat el 1989 per Promociones y Publicaciones Universitarias (PPU); i Campañas electorales y publicidad política, editat per José Luis Arceo Vacas el 1993, per l'Escuela Superior de Relaciones Públicas (ESRP) i Promociones y Publicaciones Universitarias (PPU).
Però si es vol aprofundir realment en el tema no hi ha més remei que endinsar-se en obres escrites en anglès. Avui aprofito per parlar-vos de la professora Pippa Norris, que dicta cursos a la John F. Kennedy School of Government. Podeu trobar moltes obres de la professora Norris a la seva web. Per fer boca us en recomano dues, a les que podeu trobar més referències bibliogràfiques per seguir treballant el tema:
La pre-campanya, però, segueix quan encara no s'apaguen les veus d'indignació i sorpresa davant l'aposta andorrana de Mas. Sort que al diari El Mundo, Mas ens aclareix que no havia proposat la via andorrana pensant en els efectes fiscals del tema. Menys mal! Josep Piqué ha qualificat d'escandalós l'ús partidista que Mas fa del seu càrrec en general, i concretament, en l'alegre excursió a Lausanne per fer la proposta andorrana. El curiós és que Piqué diu que la maniobra de Pujol de crear el càrrec de conseller en cap perquè un dels seus es promocionés com a candidat, no s'hagués hagut de permetre en un país democràtic. Dic que és curiós perquè Piqué oblida que si això ha anat així és perquè el PP ho va permetre. Van ser moltes les veus que es van alçar contra la maniobra de CiU. El PSC va proposar que Pujol se sotmetés a una qüestió de confiança, ja que es modificava substancialment el model polític i de govern que s'havia presentat en el debat de investidura, però el PP va dir que no feia falta. En fi, vull assenyalar la complicitat del PP en aquest afer. Del PP, que vol dir Pobre Piqué. Pobre Piqué que sols aspira a ser conseller en un govern presidit per Mas que, si tot va bé, ens estalviarem.
La pre-campanya, afortunadament, també està farcida de coses positives, de propostes raonables. Per això torno a recomanar la lectura del programa electoral del canvi. Com que hi ha qui diu que el programa és massa extens, podeu llegir 120 propostes de Pasqual Maragall que el resumeixen bé.
Segueixo rebent demandes de material i bibliografia sobre marketing polític. Avui us recomano tres llibres ja clàssics publicats en castellà. Són: Sociología de la comunicación de masas (volumen III, Propaganda política y opinión pública), editat el 1985 per Miquel de Moragas a la col·leció Mass Media de l'editorial Gustavo Gili; Teoría y técnica de la propaganda electoral, de Mario Herreros Arconada, editat el 1989 per Promociones y Publicaciones Universitarias (PPU); i Campañas electorales y publicidad política, editat per José Luis Arceo Vacas el 1993, per l'Escuela Superior de Relaciones Públicas (ESRP) i Promociones y Publicaciones Universitarias (PPU).
Però si es vol aprofundir realment en el tema no hi ha més remei que endinsar-se en obres escrites en anglès. Avui aprofito per parlar-vos de la professora Pippa Norris, que dicta cursos a la John F. Kennedy School of Government. Podeu trobar moltes obres de la professora Norris a la seva web. Per fer boca us en recomano dues, a les que podeu trobar més referències bibliogràfiques per seguir treballant el tema:
- Campaign Communications, part de l'obra col·lectiva Comparing Democracies 2: Elections and Voting in Global Perspective, publicada per Sage el 2001
- Political Communications and Democratic Politics, part de l'obra col·lectiva Political Communications Transformed, publicada per Palgrave Macmillan el 2001
Divendres, 17 d'octubre
De les moltes anècdotes que utilitza Raimon Obiols en les seves intervencions, n'hi ha una que trobo avui especialment pertinent. Explicava Raimon una anècdota protagonitzada pel President Tarradellas i pel Primer Ministre francès de la 4a República Antoine Pinay. Sembla que Pinay va rebre el President Tarradellas després de moltes gestions i molts intents de defugir l'entrevista, incòmoda en tractar-se de rebre un exiliat polític que representava una institució disolta per la força de les armes en acabar la guerra civil espanyola. Finalment, Pinay rep Tarradellas amb la voluntat de fer una visita ràpida, de tràmit. Tant és així que sembla que Pinay rep Tarradellas dempeus amb la idea de saludar-lo i prou. D'entrada, Pinay li etziba un sec "Qu'est-ce que vous voulez?" I, Tarradellas, llest com la guineu, li respon immediatament: "Surtout, faire pas le ridicule". Pinay, en constatar que està rebent una persona seriosa, li diu que s'assegui que parlaran del que calgui el temps que calgui.
Dic que l'anècdota és pertinent perquè revela fins a quin punt els drets d'una nació sense Estat, inclús en el cas d'una institució a l'exili, es poden fer valer sobretot quan no es vol fer el ridícul. Exactament el contrari del que ha fet Artur Mas amb la idea pintoresca segons la qual els atletes catalans haurien de competir internacionalment sota la bandera d'Andorra. En aquests moments ja no sabem si la proposta era ferma o no, si es va fer en nom del govern de Catalunya o en nom d'un candidat desesperat per unes enquestes adverses, si es va consultar o prevenir el govern andorrà o no es va fer. Tampoc no sabem què pensa Pujol d'aquesta bestiesa, ell que, després de 25 anys presidint Catalunya i d'haver viatjat molt establint interessants relacions exteriors, mai no havia fet aquesta proposta. En tot cas, Mas ha demostrat, de forma ben sonada, que no està qualificat pel càrrec que ambiciona. Ni més ni menys. Ell, que intenta sovint desacreditar les propostes de Pasqual Maragall qualificant-les de maragallades, fa el ridícul més espantós en oblidar que per representar internacionalment un país s'ha de tenir la nacionalitat d'aquell país, i que per tenir la nacionalitat andorrana -si no s'ha nascut allí o un no té pares andorrans- ha d'haver-hi residit 25 anys. Mentre Maragall va portar a Barcelona i Catalunya uns Jocs Olímpics i va dirigir l'equip que va organitzar els millors Jocs Olímpics de la història, Mas ens ofereix... la bandera andorrana. És possible imaginar comparació més patètica?
Correm el risc d'oblidar altres propostes de Mas que han estat tan encertades com aquesta. Com una proposta adreçada a ajudar la compra de pisos, que tots els experts han dit que contribuiria a encarir els preus encara més. O la proposta de llei electoral, que és un nyap que sols busca beneficiar el partit que la fa, perjudicant tots els altres. Com és possible que encara CiU no s'hagi atrevit a dir quin hagués estat el resultat de les eleccions de 1999 si s'hagués aplicat la seva "proposta"? També ha estat curiosa la insistència en dotar la Generalitat de la capacitat de concedir indults. Serà pensant en Javier de la Rosa o l'ex-jutge Pascual Estevill? O s'està pensant ja en els casos Treball o Turisme? Tampoc no sembla massa encertat dir que els altres partits no creuen en la família i que sols CiU la defensa fent propostes, o no és CiU qui ha governat els darrers 23 anys? Sols se'n recorden de la família quan s'acosten les eleccions? Tampoc l'encerta gens Artur Mas quan critica l'edat de Maragall, o és que pensa que a partir dels 60 el millor que una persona pot fer és quedar-se a casa? No és això contradictori amb voler guanyar la confiança de la gent gran que, en definitiva, el que vol és seguir vivint molt de temps amb la màxima qualitat de vida, la màxima activitat i sent molt útil?
Al final s'han gastat tants diners en promocionar Artur Mas que hi haurà tanta gent que el coneixerà tant, que no el votarà... Ara diuen que per sortir del pas intentarà convertir les eleccions en un referèndum. I que el seu eslogan serà: "Sí per Catalunya". No havíem quedat que era "Sí per Andorra"? Com ja anunciava ahir, els propers dies prometen moltes sorpreses. I tot a causa d'unes males enquestes...
Dic que l'anècdota és pertinent perquè revela fins a quin punt els drets d'una nació sense Estat, inclús en el cas d'una institució a l'exili, es poden fer valer sobretot quan no es vol fer el ridícul. Exactament el contrari del que ha fet Artur Mas amb la idea pintoresca segons la qual els atletes catalans haurien de competir internacionalment sota la bandera d'Andorra. En aquests moments ja no sabem si la proposta era ferma o no, si es va fer en nom del govern de Catalunya o en nom d'un candidat desesperat per unes enquestes adverses, si es va consultar o prevenir el govern andorrà o no es va fer. Tampoc no sabem què pensa Pujol d'aquesta bestiesa, ell que, després de 25 anys presidint Catalunya i d'haver viatjat molt establint interessants relacions exteriors, mai no havia fet aquesta proposta. En tot cas, Mas ha demostrat, de forma ben sonada, que no està qualificat pel càrrec que ambiciona. Ni més ni menys. Ell, que intenta sovint desacreditar les propostes de Pasqual Maragall qualificant-les de maragallades, fa el ridícul més espantós en oblidar que per representar internacionalment un país s'ha de tenir la nacionalitat d'aquell país, i que per tenir la nacionalitat andorrana -si no s'ha nascut allí o un no té pares andorrans- ha d'haver-hi residit 25 anys. Mentre Maragall va portar a Barcelona i Catalunya uns Jocs Olímpics i va dirigir l'equip que va organitzar els millors Jocs Olímpics de la història, Mas ens ofereix... la bandera andorrana. És possible imaginar comparació més patètica?
Correm el risc d'oblidar altres propostes de Mas que han estat tan encertades com aquesta. Com una proposta adreçada a ajudar la compra de pisos, que tots els experts han dit que contribuiria a encarir els preus encara més. O la proposta de llei electoral, que és un nyap que sols busca beneficiar el partit que la fa, perjudicant tots els altres. Com és possible que encara CiU no s'hagi atrevit a dir quin hagués estat el resultat de les eleccions de 1999 si s'hagués aplicat la seva "proposta"? També ha estat curiosa la insistència en dotar la Generalitat de la capacitat de concedir indults. Serà pensant en Javier de la Rosa o l'ex-jutge Pascual Estevill? O s'està pensant ja en els casos Treball o Turisme? Tampoc no sembla massa encertat dir que els altres partits no creuen en la família i que sols CiU la defensa fent propostes, o no és CiU qui ha governat els darrers 23 anys? Sols se'n recorden de la família quan s'acosten les eleccions? Tampoc l'encerta gens Artur Mas quan critica l'edat de Maragall, o és que pensa que a partir dels 60 el millor que una persona pot fer és quedar-se a casa? No és això contradictori amb voler guanyar la confiança de la gent gran que, en definitiva, el que vol és seguir vivint molt de temps amb la màxima qualitat de vida, la màxima activitat i sent molt útil?
Al final s'han gastat tants diners en promocionar Artur Mas que hi haurà tanta gent que el coneixerà tant, que no el votarà... Ara diuen que per sortir del pas intentarà convertir les eleccions en un referèndum. I que el seu eslogan serà: "Sí per Catalunya". No havíem quedat que era "Sí per Andorra"? Com ja anunciava ahir, els propers dies prometen moltes sorpreses. I tot a causa d'unes males enquestes...
Dijous, 16 d'octubre
La campanya pot acabar essent més divertida i dinàmica que el que alguns comentaristes preveien. Ho dic perquè els nervis poden acabar jugant molt males passades. Veiem alguns exemples. Avui mateix, Duran Lleida segueix com si res, cada cop hi ha més militants i persones lligades al seu partit que han de retre comptes davant la justícia per pressumptes irregularitats i ell encara és hora que doni alguna explicació. Això sí, segueix trobant estones per criticar tots els altres, fins i tot ha criticat Jordi Pujol per haver gosat parlar de la fusió entre Convergència i Unió. Dels casos Treball i Turisme, ni una paraula.
Avui també el president de la patronal catalana ha carregat durament contra la possibilitat d'un canvi a Catalunya i, més precisament, sobre la presència d'ERC al govern. Fins a cert punt la seva preocupació és lògica, ell veuria millor la permanència d'un govern CiU-PP, són tants anys de conèixer-los, tants anys de fer negocis plegats. Però la memòria els deu fallar a la gent de Foment. No estan essent desagraïts amb ERC? O és que no recorden que després de la duríssima campanya de Foment contra les esquerres el 1980 va ser precisament ERC qui va evitar que les esquerres governessin, al tancar un pacte amb CiU i UCD?
Molts nervis. Sí senyor. I fluixa memòria, tots plegats. Ara bé, el premi del dia se l'enduu Artur Mas. Com no crec en les casualitats, el dia que Pasqual Maragall presentava el seu compromís amb l'esport de Catalunya, Mas marxava cap a Lausanne a fer una proposta sorpresa. Mas ha resolt definitivament el tema pendent de la presència internacional de l'esport català. Sols cal que ens associem a... Andorra. De l'estat lliure associat anem cap a l'associació de federacions esportives. Realment hauríem d'evitar caure en el ridícul. I algú que vol ser President de la Generalitat hauria d'evitar de proposar disbarats.
El tema de les seleccions esportives és paradigmàtic de l'actual nerviosisme convergent. És un tema en el que no s'ha avançat ni un mil·límetre en els seus 23 anys de govern. És un tema que ha permès campanyes d'agitació útils al nacionalisme oficial. Inclús es va pretendre utilitzar una legítima reivindicació per obscurir l'èxit olímpic de Barcelona '92. Va servir per crear una plataforma ciutadana que va comptar amb la implicació directa de Marta Ferrussola en qualitat de responsable d'esports de CDC. Una plataforma que, finalment, ha arribat a un acord electoral amb ERC. I així es tanca el cercle. Primer es detecta una reivindicació sobre la que el govern de CiU ha estat impotent. Després se la utilitza de forma partidista. Se la serveixen en safata als amics d'ERC. I s'acaben fent propostes absurdes. Bingo! Com a contrast us recomano la lectura del compromís de Pasqual Maragall amb l'esport. Afortunadament el futur de l'esport català no dependrà de la delirant proposta de Mas.
Avui també el president de la patronal catalana ha carregat durament contra la possibilitat d'un canvi a Catalunya i, més precisament, sobre la presència d'ERC al govern. Fins a cert punt la seva preocupació és lògica, ell veuria millor la permanència d'un govern CiU-PP, són tants anys de conèixer-los, tants anys de fer negocis plegats. Però la memòria els deu fallar a la gent de Foment. No estan essent desagraïts amb ERC? O és que no recorden que després de la duríssima campanya de Foment contra les esquerres el 1980 va ser precisament ERC qui va evitar que les esquerres governessin, al tancar un pacte amb CiU i UCD?
Molts nervis. Sí senyor. I fluixa memòria, tots plegats. Ara bé, el premi del dia se l'enduu Artur Mas. Com no crec en les casualitats, el dia que Pasqual Maragall presentava el seu compromís amb l'esport de Catalunya, Mas marxava cap a Lausanne a fer una proposta sorpresa. Mas ha resolt definitivament el tema pendent de la presència internacional de l'esport català. Sols cal que ens associem a... Andorra. De l'estat lliure associat anem cap a l'associació de federacions esportives. Realment hauríem d'evitar caure en el ridícul. I algú que vol ser President de la Generalitat hauria d'evitar de proposar disbarats.
El tema de les seleccions esportives és paradigmàtic de l'actual nerviosisme convergent. És un tema en el que no s'ha avançat ni un mil·límetre en els seus 23 anys de govern. És un tema que ha permès campanyes d'agitació útils al nacionalisme oficial. Inclús es va pretendre utilitzar una legítima reivindicació per obscurir l'èxit olímpic de Barcelona '92. Va servir per crear una plataforma ciutadana que va comptar amb la implicació directa de Marta Ferrussola en qualitat de responsable d'esports de CDC. Una plataforma que, finalment, ha arribat a un acord electoral amb ERC. I així es tanca el cercle. Primer es detecta una reivindicació sobre la que el govern de CiU ha estat impotent. Després se la utilitza de forma partidista. Se la serveixen en safata als amics d'ERC. I s'acaben fent propostes absurdes. Bingo! Com a contrast us recomano la lectura del compromís de Pasqual Maragall amb l'esport. Afortunadament el futur de l'esport català no dependrà de la delirant proposta de Mas.
Dimecres, 15 d'octubre
Tot i que encara estem lluny de les eleccions, l'activitat es fa frenètica. Pasqual Maragall parlava aquest matí de prevenció de la violència de gènere i del suport a les dones que la pateixen, i al vespre es trobava amb un miler de professionals i dirigents d'empresa per explicar el nostre projecte. Estem molt satisfets d'aquesta llarga pre-campanya, que ens està permetent parlar amb molta gent i anar desgranant el nostre programa electoral. Per cert, aconseguint que el debat electoral se centri en les polítiques socials, novetat total en unes eleccions catalanes.
Mentrestant es van disparant els rumors sobre enquestes. Nosaltres hem decidit fa temps no fer públiques les dades de les que disposem. Fem gairebé una enquesta per setmana! Per què no les fem públiques? Perquè ens sembla que les enquestes filtrades pels partits han de vèncer un recel d'entrada: tothom pensa que estan fetes per animar els propis i desanimar els adversaris, i això els hi resta força credibilitat. L'últim rumor se centra en una suposada enquesta encarregada per Convergència i Unió que els estaria avançant resultats no massa bons. Potser és cert, potser és un rumor, i qui sap si un rumor interessat. Totes les enquestes publicades al llarg d'aquests mesos prediuen una victòria per un estret marge del PSC. Nosaltres estem treballant per assegurar una victòria àmplia. Però el cert és que sols val el veredicte ciutadà i aquest es produirà el 16 de novembre.
El rumor sobre aquesta suposada enquesta encarregada per CiU s'ha disparat perquè molts observadors consideren que la campanya de CiU ha entrar en una fase d'histèria. Molta agressivitat contra Maragall i contra ERC. Sap greu fins i tot el paper que li estan fent fer a Jordi Pujol. Ja li van fer dir que era un teloner, i ara el volen convertir en una mena de defensa trenca-cames ("leñero"). No es mereix acabar així el mandat. Però veuen la situació tan desesperada que li toca fer el paper que tradicionalment havia jugat Duran Lleida en les campanyes electorals. Potser també perquè Duran prou feina té amb les darreres decisions judicials sobre el cas Turisme. Avui mateix el jutge ha decidit obrir judici oral imputant greus delictes a tretze persones, la majoria d'elles militants o vinculades a Unió Democràtica. Per evitar que la campanya se centri en aquestes qüestions, convindria que Duran Lleida donés les explicacions que havia d'haver donat anys. Si no ho fa, serà d'aplicació aquell refrany castellà que diu: "quien calla, otorga". Algú ha de donar la cara i assumir, si s'escau, les corresponents responsabilitats. Tampoc estaria de més que Artur Mas, que era aleshores Conseller d'Economia i Finances, expliqués com l'escàndol li va passar per alt. Com també li va passar per alt la crisi d'Eurobank i les mútues en les que tenia participació.
Però no només sembla que hi hagi nervis a CiU. Déu n'hi do les barbaritats que diuen els dirigents del PP. L'altra dia acusaven Maragall de connivència amb les màfies de la immigració il·legal. Sí, sí, tal com ho llegiu. Després han acusat Zapatero de ser antipatriota (un cop més). I ahir Rato defensava novament el pacte PP-CiU per evitar el triomf de les esquerres, el molt perillós -segons ell- pacte tripartit PSC-ERC-ICV. Ho deia parlant de Balears. Potser per això vèiem l'altre dia la foto Artur Mas-Jaume Matas, revifant l'esperit del pacte del Majestic. Realment fa riure quan CiU acusa Maragall de no ser capaç de defensar els interessos de Catalunya, mentre veiem com el PP faria el que fos per aconseguir que CiU seguís governant, segurs com estan que CiU mantindria la seva política de submissió davant la dreta espanyola, com ha fet els darrers set anys.
Seguirem explicant el nostre programa, però de tant en tant caldrà sortir al pas de les barbaritats que uns i altres diuen, presoners de les seves contradiccions i atacats dels nervis per les enquestes que tenen.
Mentrestant es van disparant els rumors sobre enquestes. Nosaltres hem decidit fa temps no fer públiques les dades de les que disposem. Fem gairebé una enquesta per setmana! Per què no les fem públiques? Perquè ens sembla que les enquestes filtrades pels partits han de vèncer un recel d'entrada: tothom pensa que estan fetes per animar els propis i desanimar els adversaris, i això els hi resta força credibilitat. L'últim rumor se centra en una suposada enquesta encarregada per Convergència i Unió que els estaria avançant resultats no massa bons. Potser és cert, potser és un rumor, i qui sap si un rumor interessat. Totes les enquestes publicades al llarg d'aquests mesos prediuen una victòria per un estret marge del PSC. Nosaltres estem treballant per assegurar una victòria àmplia. Però el cert és que sols val el veredicte ciutadà i aquest es produirà el 16 de novembre.
El rumor sobre aquesta suposada enquesta encarregada per CiU s'ha disparat perquè molts observadors consideren que la campanya de CiU ha entrar en una fase d'histèria. Molta agressivitat contra Maragall i contra ERC. Sap greu fins i tot el paper que li estan fent fer a Jordi Pujol. Ja li van fer dir que era un teloner, i ara el volen convertir en una mena de defensa trenca-cames ("leñero"). No es mereix acabar així el mandat. Però veuen la situació tan desesperada que li toca fer el paper que tradicionalment havia jugat Duran Lleida en les campanyes electorals. Potser també perquè Duran prou feina té amb les darreres decisions judicials sobre el cas Turisme. Avui mateix el jutge ha decidit obrir judici oral imputant greus delictes a tretze persones, la majoria d'elles militants o vinculades a Unió Democràtica. Per evitar que la campanya se centri en aquestes qüestions, convindria que Duran Lleida donés les explicacions que havia d'haver donat anys. Si no ho fa, serà d'aplicació aquell refrany castellà que diu: "quien calla, otorga". Algú ha de donar la cara i assumir, si s'escau, les corresponents responsabilitats. Tampoc estaria de més que Artur Mas, que era aleshores Conseller d'Economia i Finances, expliqués com l'escàndol li va passar per alt. Com també li va passar per alt la crisi d'Eurobank i les mútues en les que tenia participació.
Però no només sembla que hi hagi nervis a CiU. Déu n'hi do les barbaritats que diuen els dirigents del PP. L'altra dia acusaven Maragall de connivència amb les màfies de la immigració il·legal. Sí, sí, tal com ho llegiu. Després han acusat Zapatero de ser antipatriota (un cop més). I ahir Rato defensava novament el pacte PP-CiU per evitar el triomf de les esquerres, el molt perillós -segons ell- pacte tripartit PSC-ERC-ICV. Ho deia parlant de Balears. Potser per això vèiem l'altre dia la foto Artur Mas-Jaume Matas, revifant l'esperit del pacte del Majestic. Realment fa riure quan CiU acusa Maragall de no ser capaç de defensar els interessos de Catalunya, mentre veiem com el PP faria el que fos per aconseguir que CiU seguís governant, segurs com estan que CiU mantindria la seva política de submissió davant la dreta espanyola, com ha fet els darrers set anys.
Seguirem explicant el nostre programa, però de tant en tant caldrà sortir al pas de les barbaritats que uns i altres diuen, presoners de les seves contradiccions i atacats dels nervis per les enquestes que tenen.
Dimarts, 14 d'octubre
Ahir apuntava a una bona notícia "verda". Avui ja puc referir-m'hi obertament. Aquest matí, a la seu central del PSC, José Montilla i Joan Oms (President d'Els Verds-Opció Verda) signaven un acord molt important: Els Verds-Opció Verda no es presenten a les eleccions al Parlament i demanen el suport a les candidatures del canvi que encapçala Pasqual Maragall. Els Verds-Opció Verda emeten un missatge clar: cal sumar esforços per garantir el canvi i el canvi ha d'incorporar la sensibilitat ecologista. El PSC s'ha compromés a treballar conjuntament amb Els Verds-Opció Verda per desenvolupar un programa legislatiu i de govern que incorpori els criteris de sostenibilitat. Podeu visitar la web dels amics i amigues d'Els Verds-Opció Verda on també es recull l'acord signat avui i els plantejaments polítics d'un grup ecologista que s'afegeix a les forces del canvi.
Segueixo rebent missatges sobre la proposta de llei electoral de CiU. Albert Aixalà em demana que faci èmfasi sobre un argument fonamental: la proposta de CiU, en contra del que diuen, no serveix els interessos reals dels ciutadans que viuen en les demarcacions de Girona, Lleida i Tarragona. Veieu els exemples que em dóna l'Albert: a Girona, amb menys del 50% dels vots, CiU obtindria 13 dels 17 diputats que elegeix aquesta demarcació. On queda la voluntat del 50% restant dels gironins i gironines? El mateix passa a Lleida de forma encara més exagerada, allà, amb menys del 50% dels vots, CiU obtindria 14 dels 15 diputats que elegeix aquesta demarcació. On queda la voluntat del 50% restant dels lleidatans i les lleidatanes?
L'Albert, a més, em fa notar que vaig fer el càlcul comptant les antigues quatre demarcacions, però la proposta de CiU parla de 6 demarcacions, perquè divideix les províncies de Barcelona i Tarragona en dues demarcacions. Això encara faria menys proporcional el sistema. Veieu que passaria a Tarragona. Al Camp de Tarragona, CiU obtindria 6 diputats (3 comarques i 3 a la proporcional) i el PSC amb 5 (2 comarques i 3 proporcional). I a les Terres de l'Ebre, CiU obtindria 7 diputats (5 comarques i 2 proporcional) i el PSC (1 proporcional). Per tant, PP i ERC es quedarien sense representació, el PSC es quedaria com abans (amb 6 diputats) i CiU passaria de 8 a 12 diputats. Bingo! No ha d'estranyar que CiU no sols no hagi contradit aquests arguments sinó que ni tant sols hagi tornat a obrir la boca sobre la seva proposta...
La Crònica del canvi, segueix tenint un gran èxit. Podeu llegir aquí el número 2. Per cert, un dels principals impulsors de la Crònica del canvi té una interesantíssima pàgina web que us convido a visitar. Es tracta de Barcelona digital. No us la perdeu!
Segueixo rebent missatges sobre la proposta de llei electoral de CiU. Albert Aixalà em demana que faci èmfasi sobre un argument fonamental: la proposta de CiU, en contra del que diuen, no serveix els interessos reals dels ciutadans que viuen en les demarcacions de Girona, Lleida i Tarragona. Veieu els exemples que em dóna l'Albert: a Girona, amb menys del 50% dels vots, CiU obtindria 13 dels 17 diputats que elegeix aquesta demarcació. On queda la voluntat del 50% restant dels gironins i gironines? El mateix passa a Lleida de forma encara més exagerada, allà, amb menys del 50% dels vots, CiU obtindria 14 dels 15 diputats que elegeix aquesta demarcació. On queda la voluntat del 50% restant dels lleidatans i les lleidatanes?
L'Albert, a més, em fa notar que vaig fer el càlcul comptant les antigues quatre demarcacions, però la proposta de CiU parla de 6 demarcacions, perquè divideix les províncies de Barcelona i Tarragona en dues demarcacions. Això encara faria menys proporcional el sistema. Veieu que passaria a Tarragona. Al Camp de Tarragona, CiU obtindria 6 diputats (3 comarques i 3 a la proporcional) i el PSC amb 5 (2 comarques i 3 proporcional). I a les Terres de l'Ebre, CiU obtindria 7 diputats (5 comarques i 2 proporcional) i el PSC (1 proporcional). Per tant, PP i ERC es quedarien sense representació, el PSC es quedaria com abans (amb 6 diputats) i CiU passaria de 8 a 12 diputats. Bingo! No ha d'estranyar que CiU no sols no hagi contradit aquests arguments sinó que ni tant sols hagi tornat a obrir la boca sobre la seva proposta...
La Crònica del canvi, segueix tenint un gran èxit. Podeu llegir aquí el número 2. Per cert, un dels principals impulsors de la Crònica del canvi té una interesantíssima pàgina web que us convido a visitar. Es tracta de Barcelona digital. No us la perdeu!
Dilluns, 13 d'octubre
Segueixo rebent missatges sobre la proposta de llei electoral de CiU. Hi ha gent que no s'ho pot creure. Va pels descreguts, llegiu directament la proposta de CiU. Ja em sabreu dir si és o no bestial. D'això s'en diu escombrar cap a casa, o com convertir un sistema proporcional en majoritari tot confiant que ningú no se n'adoni.
Avui ha estat un bon dia des del punt de vista de la feina feta. Pasqual Maragall ha començat la jornada visitant una empresa puntera en telecomunicacions per marcar la prioritat que per a nosaltres tenen les tecnologies de la informació i la comunicació. I ha acabat el dia en un importantíssim acte amb molts i bons exponents del món de la creació cultural a Catalunya. No crec que sigui un acte que ens puguin contraprogramar perquè hi ha afectes que no es compren amb diners...
El professor Gabriel Colomé, seguidor del Diari, m'avisa de la sortida del número 27 de la revista "Àmbits de Política i Societat", editada pel Col·legi de Doctors i Llicenciats en Ciències Polítiques i Sociologia de Catalunya. Aquest número està dedicat monogràficament a la comunicació política. El Dr. Colomé hi publica un article sobre l'espiral del silenci. En aquest article veureu l'aplicació de la teoria de Noelle-Neumann que porta aquest nom a la política recent a Catalunya i Espanya.
Per cert, Gabriel Colomé és Director de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) del que ja us he parlat. Us recomano els Working Papers que editen i el Sondeig polític anual de Catalunya que publiquen. Per fer boca llegiu els estudis sobre l'estructura de la competència política a Catalunya (parts I i II) i Espanya d'Isidre Molas i Oriol Bartumeus, així com el Sondeig corresponent a l'any 2001 (com els publiquen el darrer trimestre de l'any següent suposo que ben aviat podrem llegir el de l'any 2002).
Demà tindrem una sorpresa ben verda. En deixaré constància al Diari.
Avui ha estat un bon dia des del punt de vista de la feina feta. Pasqual Maragall ha començat la jornada visitant una empresa puntera en telecomunicacions per marcar la prioritat que per a nosaltres tenen les tecnologies de la informació i la comunicació. I ha acabat el dia en un importantíssim acte amb molts i bons exponents del món de la creació cultural a Catalunya. No crec que sigui un acte que ens puguin contraprogramar perquè hi ha afectes que no es compren amb diners...
El professor Gabriel Colomé, seguidor del Diari, m'avisa de la sortida del número 27 de la revista "Àmbits de Política i Societat", editada pel Col·legi de Doctors i Llicenciats en Ciències Polítiques i Sociologia de Catalunya. Aquest número està dedicat monogràficament a la comunicació política. El Dr. Colomé hi publica un article sobre l'espiral del silenci. En aquest article veureu l'aplicació de la teoria de Noelle-Neumann que porta aquest nom a la política recent a Catalunya i Espanya.
Per cert, Gabriel Colomé és Director de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) del que ja us he parlat. Us recomano els Working Papers que editen i el Sondeig polític anual de Catalunya que publiquen. Per fer boca llegiu els estudis sobre l'estructura de la competència política a Catalunya (parts I i II) i Espanya d'Isidre Molas i Oriol Bartumeus, així com el Sondeig corresponent a l'any 2001 (com els publiquen el darrer trimestre de l'any següent suposo que ben aviat podrem llegir el de l'any 2002).
Demà tindrem una sorpresa ben verda. En deixaré constància al Diari.
Diumenge, 12 d'octubre
De bon matí començo a rebre emails escandalitzats per la proposta de llei electoral de CiU. El Periódico se n'ha fet ressò en la seva edició d'avui. Hi ha gent que vol que expliqui en detall la proposta de CiU i els càlculs en què em baso. N'hi ha que, com dir-ho, no s'ho acaben de creure. És tan bèstia, diuen, que no pot ser.
Anem a pams. Quina proposta fa CiU? El Parlament de Catalunya té 135 escons. Ells proposen elegir, per sistema majoritari, 55 diputats per districte. Quins serien els districtes? Les 41 comarques de Catalunya, els 10 districtes de Barcelona, 3 districtes formats pels catalans residents a l'estranger, i un diputat addicional elegit per la Vall d'Aran. La resta de diputats, 80, s'elegirien per llistes tancades i bloquejades presentades pels partits. En quines circumscripcions? No ho precisen, podrien ser les províncies, o sis o set regions. Però fan una previsió per assegurar que les antigues demarcacions electorals de Girona, Lleida i Tarragona, escolleixin, al menys, tants diputats com fins ara. Això què vol dir? Doncs que si fins ara Girona triava 17 diputats i sols té 8 comarques, cal assegurar al menys 9 diputats elegits per llista gironina; si fins ara Lleida triava 15 diputats i sols té 12 comarques, cal assegurar al menys 3 diputats elegits per llista lleidatana; i si fins ara Tarragona triava 18 diputats i sols té 10 comarques, cal assegurar al menys 8 diputats elegits per llista tarragonina.
L'elecció per sistema majoritari de 55 Diputats sense cap mecanisme de correcció per assegurar la proporcionalitat en el conjunt, i la reducció del nombre de diputats elegits per la demarcació de Barcelona, acaben, de fet, amb el sistema de representació proporcional que assegura l'igual valor de tots els vots.
Com es calculen els diputats aplicant aquests criteris als resultats obtinguts per cada força política el 1999 (recordeu que PSC i ICV anàvem junts a Girona, Lleida i Tarragona)?
1) Distribució dels 55 escons per districtes:
a- Comarques: CiU=34 / PSC=6
b- Vall d'Aran: CiU=2
c- Districtes de Barcelona ciutat: CiU= 4 / PSC=6
d- Catalans a l'estranger: CiU=3
2) Distribució de 80 escons per les antigues demarcacions:
a- Barcelona (60): CiU=22 / PSC=25 / PP=6 / ERC=5 / ICV=2
b- Girona (9): CiU=5 / PSC=3 / ERC=1
c- Lleida (3): CiU=2 / PSC=1
d- Tarragona (8): CiU=3 / PSC=3 / PP=1 / ERC=1
Resumint:
Estudieu-ho amb calma i descobrireu que, en efecte, és una proposta bestial que sols té un objectiu: beneficiar el partit que la fa i perjudicar tots els altres. I que, a més, per conseguir aquest objectiu trampós vulnera un principi democràtic bàsic: l'igual valor dels vots amb independència de qui els emeti i d'on siguin emesos. És obvi que hi ha qui està disposat a qualsevol cosa per tal de mantenir el poder. Hem d'aturar-los abans que sigui massa tard.
Anem a pams. Quina proposta fa CiU? El Parlament de Catalunya té 135 escons. Ells proposen elegir, per sistema majoritari, 55 diputats per districte. Quins serien els districtes? Les 41 comarques de Catalunya, els 10 districtes de Barcelona, 3 districtes formats pels catalans residents a l'estranger, i un diputat addicional elegit per la Vall d'Aran. La resta de diputats, 80, s'elegirien per llistes tancades i bloquejades presentades pels partits. En quines circumscripcions? No ho precisen, podrien ser les províncies, o sis o set regions. Però fan una previsió per assegurar que les antigues demarcacions electorals de Girona, Lleida i Tarragona, escolleixin, al menys, tants diputats com fins ara. Això què vol dir? Doncs que si fins ara Girona triava 17 diputats i sols té 8 comarques, cal assegurar al menys 9 diputats elegits per llista gironina; si fins ara Lleida triava 15 diputats i sols té 12 comarques, cal assegurar al menys 3 diputats elegits per llista lleidatana; i si fins ara Tarragona triava 18 diputats i sols té 10 comarques, cal assegurar al menys 8 diputats elegits per llista tarragonina.
L'elecció per sistema majoritari de 55 Diputats sense cap mecanisme de correcció per assegurar la proporcionalitat en el conjunt, i la reducció del nombre de diputats elegits per la demarcació de Barcelona, acaben, de fet, amb el sistema de representació proporcional que assegura l'igual valor de tots els vots.
Com es calculen els diputats aplicant aquests criteris als resultats obtinguts per cada força política el 1999 (recordeu que PSC i ICV anàvem junts a Girona, Lleida i Tarragona)?
1) Distribució dels 55 escons per districtes:
a- Comarques: CiU=34 / PSC=6
b- Vall d'Aran: CiU=2
c- Districtes de Barcelona ciutat: CiU= 4 / PSC=6
d- Catalans a l'estranger: CiU=3
2) Distribució de 80 escons per les antigues demarcacions:
a- Barcelona (60): CiU=22 / PSC=25 / PP=6 / ERC=5 / ICV=2
b- Girona (9): CiU=5 / PSC=3 / ERC=1
c- Lleida (3): CiU=2 / PSC=1
d- Tarragona (8): CiU=3 / PSC=3 / PP=1 / ERC=1
Resumint:
- Amb l'actual llei CiU té 56 escons i amb la proposta de nova llei feta per Artur Mas en tindria 75. Guanyaria, doncs, sense moure un dit, 19 escons.
- Amb l'actual llei el PSC té, 52 escons i amb la proposta de nova llei feta per Artur Mas en tindria 44. Perdria, doncs, sense fer res, 8 escons.
- Amb l'actual llei el PP té, 12 escons i amb la proposta de nova llei feta per Artur Mas en tindria 7. Perdria, doncs, sense fer res, 5 escons.
- Amb l'actual llei ERC té, 12 escons i amb la proposta de nova llei feta per Artur Mas en tindria 7. Perdria, doncs, sense fer res, 5 escons.
- Amb l'actual llei ICV té, 3 escons (més 2 en coalició amb el PSC a Girona i Tarragona) i amb la proposta de nova llei feta per Artur Mas en tindria 2. Perdria, doncs, sense fer res, 1 escó.
Estudieu-ho amb calma i descobrireu que, en efecte, és una proposta bestial que sols té un objectiu: beneficiar el partit que la fa i perjudicar tots els altres. I que, a més, per conseguir aquest objectiu trampós vulnera un principi democràtic bàsic: l'igual valor dels vots amb independència de qui els emeti i d'on siguin emesos. És obvi que hi ha qui està disposat a qualsevol cosa per tal de mantenir el poder. Hem d'aturar-los abans que sigui massa tard.
