Divendres, 24 d'octubre
Avui les nostres activitats de pre-campanya se centraven a Lleida. Al migdia un dinar de més de 400 representants socialistes i progressistes del món local en suport a Pasqual Maragall. Allà s'ha fet públic un manifest de més de 150 alcaldes i regidors independents a favor del canvi. A la nit, també a Lleida, sopar amb 200 empresaris de les Terres de Ponent.
He mantingut a les 12h. una trobada amb els directors de campanya dels altres partits, per arribar a un acord sobre el debat televisiu entre els candidats a la Presidència que se celebrarà el dia 7 de novembre. Hem acordat que s'emeti en directe, que sigui organitzat conjuntament entre TV3 i TVE-Sant Cugat i que el senyal s'ofereixi a totes aquelles televisions públiques que el vulguin retransmetre. Cal destacar la generositat dels amics d'ERC (Xavier Vendrell) i d'Iniciativa (Jordi Guillot), que hauran d'alterar les seves previsions d'actes per aquell dia, precisament per fer el debat en directe en comptes de gravar-lo. Nosaltres haurem de començar d'hora l'acte de Cornellà per tal que en Pasqual pugui desplaçar-se a TV3 a temps de participar en el debat. Francesc Vendrell, en representació del PP, ens ha ajudat també a arribar a l'acord desplegant cordialitat i sentit comú.
D'entre les diverses consultes i peticions d'informació de professionals dels mitjans de comunicació als que he atès aquests dies, destaco la prevenció amb què es reben determinades propostes de campanya. No em refereixo al ridícul de Mas proposant la selecció catalano-andorrana. Això queda a part, en l'antologia del disbarat. O en el camp de les innocentades, com va destacar Regió 7 que havia fet una proposta similar fa anys, precisament en una notícia publicada el dia 28 de desembre. No em refereixo a propostes excèntriques com aquesta, sinó a l'aparent subhasta que de vegades pot desprendre's de la comparació de mesures concretes, bé sigui places d'escola bressol o nombre d'habitatges de promoció pública. En el nostre cas, moltes de les mesures van ser ja avançades per Pasqual Maragall a la tardor del 2001 amb motiu del debat de la moció de censura. Per tant, res a veure amb mesures improvisades per sortir del pas. També, en el nostre cas, la precisió en les xifres s'explica per l'esforç de tenir perfectament apamat el cost de la mesura i el seu finançament. És lògic que el partit que governa no prometi tant. Al cap i a la fi tota promesa que faci es pot convertir fàcilment en el retret de no haver-la realitzat abans (el cas de CiU i les 30.000 places d'escola bressol, seria un escàndol de promesa ja incomplerta). Tampoc s'hi han de mirar tant els partits que si bé aspiren a estar en el govern, saben que sempre podran dir que no eren prou majoritaris com per realitzar completament el seus programes...
En tot cas, la nostra planificació de presentació de propostes segueix endavant. I aprofito per suggerir que reviseu les fetes ahir per Pasqual Maragall en matèria de mitjans públics de comunicació i de suport a la gent gran.
També es pot fer una lectura interessant del nostre programa electoral de la "A" a la "Z", gràcies a la feina feta per Loli Morón que trobareu al nostre particular diccionari. Per cert, hi ha qui tenia dificultats a descarregar el powerpoint cortesia de l'equip Visió Social, que ens facilita ara el document sobre el dèficit social en format pdf.
He mantingut a les 12h. una trobada amb els directors de campanya dels altres partits, per arribar a un acord sobre el debat televisiu entre els candidats a la Presidència que se celebrarà el dia 7 de novembre. Hem acordat que s'emeti en directe, que sigui organitzat conjuntament entre TV3 i TVE-Sant Cugat i que el senyal s'ofereixi a totes aquelles televisions públiques que el vulguin retransmetre. Cal destacar la generositat dels amics d'ERC (Xavier Vendrell) i d'Iniciativa (Jordi Guillot), que hauran d'alterar les seves previsions d'actes per aquell dia, precisament per fer el debat en directe en comptes de gravar-lo. Nosaltres haurem de començar d'hora l'acte de Cornellà per tal que en Pasqual pugui desplaçar-se a TV3 a temps de participar en el debat. Francesc Vendrell, en representació del PP, ens ha ajudat també a arribar a l'acord desplegant cordialitat i sentit comú.
D'entre les diverses consultes i peticions d'informació de professionals dels mitjans de comunicació als que he atès aquests dies, destaco la prevenció amb què es reben determinades propostes de campanya. No em refereixo al ridícul de Mas proposant la selecció catalano-andorrana. Això queda a part, en l'antologia del disbarat. O en el camp de les innocentades, com va destacar Regió 7 que havia fet una proposta similar fa anys, precisament en una notícia publicada el dia 28 de desembre. No em refereixo a propostes excèntriques com aquesta, sinó a l'aparent subhasta que de vegades pot desprendre's de la comparació de mesures concretes, bé sigui places d'escola bressol o nombre d'habitatges de promoció pública. En el nostre cas, moltes de les mesures van ser ja avançades per Pasqual Maragall a la tardor del 2001 amb motiu del debat de la moció de censura. Per tant, res a veure amb mesures improvisades per sortir del pas. També, en el nostre cas, la precisió en les xifres s'explica per l'esforç de tenir perfectament apamat el cost de la mesura i el seu finançament. És lògic que el partit que governa no prometi tant. Al cap i a la fi tota promesa que faci es pot convertir fàcilment en el retret de no haver-la realitzat abans (el cas de CiU i les 30.000 places d'escola bressol, seria un escàndol de promesa ja incomplerta). Tampoc s'hi han de mirar tant els partits que si bé aspiren a estar en el govern, saben que sempre podran dir que no eren prou majoritaris com per realitzar completament el seus programes...
En tot cas, la nostra planificació de presentació de propostes segueix endavant. I aprofito per suggerir que reviseu les fetes ahir per Pasqual Maragall en matèria de mitjans públics de comunicació i de suport a la gent gran.
També es pot fer una lectura interessant del nostre programa electoral de la "A" a la "Z", gràcies a la feina feta per Loli Morón que trobareu al nostre particular diccionari. Per cert, hi ha qui tenia dificultats a descarregar el powerpoint cortesia de l'equip Visió Social, que ens facilita ara el document sobre el dèficit social en format pdf.
Dijous, 23 d'octubre
Nou episodi dels culebrots judicials del partit de Duran Lleida: el sector crític d'Unió Democràtica impugna davant les Juntes Electorals Provincials la presència de membres d'UDC a les candidatures de CiU. L'argument és plausible: si els acords del darrer Congrés d'UDC han estat suspesos per decisió judicial, no hi ha direcció d'UDC que pugui avalar la presència de membres d'UDC en les candidatures electorals. No sé quina serà la decisió de les Juntes Electorals ja que el tema sembla prou embolicat i la decisió judicial de suspendre els acords presos pel darrer Congrés d'UDC està recorreguda davant l'Audiència de Tarragona, però no hi ha dubte que molts ciutadans es pregunten si no cal que CiU estigui a l'oposició una bona temporada per regenerar-se internament. D'altra banda, l'entestament de Duran en criticar tothom al mateix temps que refusa donar explicacions sobre els procediments judicials que afecten el seu partit i militants o gent relacionada amb UDC (casos Treball i Turisme) erosionen encara més una credibilitat ja prou minvada. Al cap i a la fi, encara ningú no ha explicat perquè no va ser Duran el successor de Pujol si estava molt millor valorat que Mas.
La nostra campanya segueix endavant amb la presentació de compromisos de Pasqual. El compromís amb Barcelona i amb la Universitat, ahir. També ahir a la nit amb Carlos Dávila a "El tercer grado" de TVE, que va ser un veritable "tercer grado" superat brillantment per Maragall. Avui al matí, amb els periodistes i els mitjans de comunicació. I avui a la tarda, amb la gent gran. Pel seu interès, us recomano la lectura del projecte socioeconòmic de Pasqual Maragall, en la seva intervenció del 15 d'octubre en el sopar amb un miler de professionals i quadres d'empresa.
La nostra campanya segueix endavant amb la presentació de compromisos de Pasqual. El compromís amb Barcelona i amb la Universitat, ahir. També ahir a la nit amb Carlos Dávila a "El tercer grado" de TVE, que va ser un veritable "tercer grado" superat brillantment per Maragall. Avui al matí, amb els periodistes i els mitjans de comunicació. I avui a la tarda, amb la gent gran. Pel seu interès, us recomano la lectura del projecte socioeconòmic de Pasqual Maragall, en la seva intervenció del 15 d'octubre en el sopar amb un miler de professionals i quadres d'empresa.
Dimecres, 22 d'octubre
Tota campanya electoral és un moment especial per a jutjar la capacitat i el caràcter dels candidats. La ridícula proposta d'Artur Mas sobre la possibilitat que Catalunya participi en competicions esportives internacionals de la mà d'Andorra ens ha permès de conèixer la talla del candidat de CiU. Què ha passat immediatament després del rebombori causat per la pífia de Mas? En primer lloc, algú s'ha dedicat a escampar que la idea original no era seva sinó de Jordi Vilajoana. ("Yo no he sido"). En segon lloc, ha calgut l'autoritat de Jordi Pujol per frenar en sec el debat obert en el si de CiU. Quan en una reunió de la Comissió Executiva de CiU algú començava a desvariar sobre com haurien de ser les samarretes de les seleccions catalanoandorranes, Pujol va haver de dir prou. En tercer lloc, l'explicació pública de la retirada oficial de la proposta va anar a càrrec de Duran Lleida. I, en quart lloc, les excuses al co-príncep episcopal d'Andorra les hi trasllada el Conseller d'Agricultura. Quina forma de fugir d'estudi! Tant li costava a Mas admetre l'error públicament i demanar ell mateix les excuses a Andorra?
Fa gràcia que sigui Duran Lleida l'elegit per donar explicacions públiques de la decisió de la direcció de CiU sobre l'afer, que no era altre cosa que la de desautoritzar Mas. Un Duran Lleida que, per cert, encara no dóna explicacions sobre els casos Treball i Turisme, i a qui se li acumulen les causes judicials, com la de l'anul·lació del darrer Congrés d'UDC per "vulneració dels drets d'associació i representació política", acordada per un jutjat de Vilanova (ciutat en què es va celebrar el Congrés), recorreguda per l'actual direcció d'Unió davant l'Audiència de Tarragona i amb un informe del Fiscal favorable a ratificar la sentència del Tribunal vilanoví que comportaria la repetició del darrer Congrés d'Unió.
Sembla clar que a CiU augmenten els dubtes sobre les possibilitats de Mas, com ho posa de relleu el protagonisme creixent de Jordi Pujol en la campanya. Mas per si sol no se'n surt. El seu únic mèrit és haver merescut en un moment donat la confiança de Pujol, i això no és suficient perquè els catalans li confiïn la Presidència de la Generalitat.
Fa gràcia que sigui Duran Lleida l'elegit per donar explicacions públiques de la decisió de la direcció de CiU sobre l'afer, que no era altre cosa que la de desautoritzar Mas. Un Duran Lleida que, per cert, encara no dóna explicacions sobre els casos Treball i Turisme, i a qui se li acumulen les causes judicials, com la de l'anul·lació del darrer Congrés d'UDC per "vulneració dels drets d'associació i representació política", acordada per un jutjat de Vilanova (ciutat en què es va celebrar el Congrés), recorreguda per l'actual direcció d'Unió davant l'Audiència de Tarragona i amb un informe del Fiscal favorable a ratificar la sentència del Tribunal vilanoví que comportaria la repetició del darrer Congrés d'Unió.
Sembla clar que a CiU augmenten els dubtes sobre les possibilitats de Mas, com ho posa de relleu el protagonisme creixent de Jordi Pujol en la campanya. Mas per si sol no se'n surt. El seu únic mèrit és haver merescut en un moment donat la confiança de Pujol, i això no és suficient perquè els catalans li confiïn la Presidència de la Generalitat.
Dimarts, 21 d'octubre
Començo per recomanar-vos el projecte eleccions2003 impulsat per la Fundació Bofill i DemocràciaWeb que permet als cibernautes seguir la campanya electoral a través d'Internet donant accés a molta informació sobre la campanya electoral que, encara que no us ho creieu, encara no ha començat!
Fa mesos alguns comentaristes alertaven sobre el risc d'una campanya electoral centrada sols en qüestions essencialistes o estrictament lligades al grau d'autogovern. La política social, deien, serà la gran oblidada de la campanya, sent com és una de les principals preocupacions dels ciutadans. El pas dels dies ha demostrat que els temors eren infundats o que l'estratègia d'alguns partits ha evitat, si és que hi era, aquest risc. En efecte, la pre-campanya, si exceptuem la proposta ridícula de Mas sobre les seleccions catalanoandorranes, s'està centrant molt en propostes socials. Això és lògic, entre d'altres coses, perquè aquesta no ha estat la prioritat dels governs de CiU al llarg dels darrers 23 anys. Però seria un error pensar la campanya com una subhasta que guanyarà qui més proposi. A tall d'anècdota podem posar l'exemple de la construcció d'habitatge social (42.000 habitatges en la proposta del PSC, 44.000 en la d'IC, i 50.000 en la d'ERC, que es van fer públiques per aquest ordre. Si la nostra proposta hagués estat de 50.000 habitatges, algú dubta que la d'IC i la d'ERC haguessin estat diferents?) Però, com deia, el problema no és el d'oferir més. El problema és de credibilitat. Com creurà algú les propostes de CiU quan no hi hagi resposta a la pregunta òbvia de "per què no ho vàreu fer en els darrers 23 anys"?. El mateix podríem dir de les propostes del PP. Al cap i a la fi, el suport del PP a CiU al Parlament de Catalunya ha estat determinant en els darrers set anys.
També respecte de la credibilitat convé fer un balanç adequat de la legislatura passada. Són molts els mitjans de comunicació que ja estan fent informació molt útil sobre aquesta qüestió. Vull destacar avui l'interessant article de Víctor Saura, aparegut al darrer número de la revista El Triangle, que porta el títol: "Pujol no ha complert ni una de les grans promeses de l'any 99". I, en efecte, ni plena ocupació, ni català llengua oficial a la Unió Europea, ni eliminació de les llistes d'espera, ni 30.000 places d'escola bressol. Víctor Saura recorda també com CiU va prometre situar el nivell de vida dels catalans un 10% per sobre de la mitjana de la Unió Europea, i ens diu que una promesa tan il·lusòria sols és explicable si pensaven que l'ingrés a la Unió dels països del centre i l'est d'Europa s'acceleraria molt, disminuint dràsticament la mitjana... En fi, tothom pot prometre el que vulgui, però alguns tenen la cua de palla perquè abans de prometre haurien de retre comptes. I els comptes no els surten.
Les trampes de la campanya de CiU també s'acumulen cada dia que passa. Recordeu les crítiques de Duran Lleida a la nostra publicació Crònica del canvi? Ens acusava de dues coses. Primer, de mentir. I ja quedava demostrat amb les dades del powerpoint de l'equip Visió Social, que no mentim. Però també ens acusava d'ocultar que la "Crònica del canvi" era una publicació del PSC. Això sols s'explica perquè portat per la indignació, Duran Lleida no devia passar de la pàgina 1, perquè a la pàgina 2 hi figura clarament com a totes les publicacions legalment registrades. Però vull cridar l'atenció sobre un fet gravíssim. El 17 d'octubre el PSC va presentar un escrit a la Junta Electoral de Tarragona per tal que requerís a l'imprempta Diggraf de Reus que aportés el nom del client pel que aquesta imprempta editava un periòdic titular "solc.net" en el que es defensava l'actuació del govern de CiU a les Terres de l'Ebre. Dies després de la denúncia, CiU s'ha vist obligada a reconèixer que Solc.net era una publicació de partit. Té gràcia, doncs, que Duran ens acusi d'una cosa que no sols no fem, sinó que els que ho fan són ells! Ràpidament em ve a la memòria el conegut refrany "Piensa el ladrón que todos son de su condición". Què pretenia CiU fent aquesta trampa? Més credibilitat de la publicació? Amagar despeses electorals? Afavorir que algun amic els pagui el "gasto"? També em passa pel cap un altre refrany. "Siempre ha de hablar quien más tiene que callar". Mas? Mas? En fi, en aquest cas no és Mas, és Duran qui hauria de parlar menys de pamflets i explicar els casos Treball i Turisme, com bé li recordava avui mateix en roda de premsa Joaquim Nadal (que li donarà un ensurt a Pere Macias a la circumscripció de Girona que deixarà pàl·lid el que ja es va endur CiU a les eleccions municipals; recordeu que si no és pel suport d'ERC, CiU hauria perdut el govern de la Diputació de Girona).
Fa mesos alguns comentaristes alertaven sobre el risc d'una campanya electoral centrada sols en qüestions essencialistes o estrictament lligades al grau d'autogovern. La política social, deien, serà la gran oblidada de la campanya, sent com és una de les principals preocupacions dels ciutadans. El pas dels dies ha demostrat que els temors eren infundats o que l'estratègia d'alguns partits ha evitat, si és que hi era, aquest risc. En efecte, la pre-campanya, si exceptuem la proposta ridícula de Mas sobre les seleccions catalanoandorranes, s'està centrant molt en propostes socials. Això és lògic, entre d'altres coses, perquè aquesta no ha estat la prioritat dels governs de CiU al llarg dels darrers 23 anys. Però seria un error pensar la campanya com una subhasta que guanyarà qui més proposi. A tall d'anècdota podem posar l'exemple de la construcció d'habitatge social (42.000 habitatges en la proposta del PSC, 44.000 en la d'IC, i 50.000 en la d'ERC, que es van fer públiques per aquest ordre. Si la nostra proposta hagués estat de 50.000 habitatges, algú dubta que la d'IC i la d'ERC haguessin estat diferents?) Però, com deia, el problema no és el d'oferir més. El problema és de credibilitat. Com creurà algú les propostes de CiU quan no hi hagi resposta a la pregunta òbvia de "per què no ho vàreu fer en els darrers 23 anys"?. El mateix podríem dir de les propostes del PP. Al cap i a la fi, el suport del PP a CiU al Parlament de Catalunya ha estat determinant en els darrers set anys.
També respecte de la credibilitat convé fer un balanç adequat de la legislatura passada. Són molts els mitjans de comunicació que ja estan fent informació molt útil sobre aquesta qüestió. Vull destacar avui l'interessant article de Víctor Saura, aparegut al darrer número de la revista El Triangle, que porta el títol: "Pujol no ha complert ni una de les grans promeses de l'any 99". I, en efecte, ni plena ocupació, ni català llengua oficial a la Unió Europea, ni eliminació de les llistes d'espera, ni 30.000 places d'escola bressol. Víctor Saura recorda també com CiU va prometre situar el nivell de vida dels catalans un 10% per sobre de la mitjana de la Unió Europea, i ens diu que una promesa tan il·lusòria sols és explicable si pensaven que l'ingrés a la Unió dels països del centre i l'est d'Europa s'acceleraria molt, disminuint dràsticament la mitjana... En fi, tothom pot prometre el que vulgui, però alguns tenen la cua de palla perquè abans de prometre haurien de retre comptes. I els comptes no els surten.
Les trampes de la campanya de CiU també s'acumulen cada dia que passa. Recordeu les crítiques de Duran Lleida a la nostra publicació Crònica del canvi? Ens acusava de dues coses. Primer, de mentir. I ja quedava demostrat amb les dades del powerpoint de l'equip Visió Social, que no mentim. Però també ens acusava d'ocultar que la "Crònica del canvi" era una publicació del PSC. Això sols s'explica perquè portat per la indignació, Duran Lleida no devia passar de la pàgina 1, perquè a la pàgina 2 hi figura clarament com a totes les publicacions legalment registrades. Però vull cridar l'atenció sobre un fet gravíssim. El 17 d'octubre el PSC va presentar un escrit a la Junta Electoral de Tarragona per tal que requerís a l'imprempta Diggraf de Reus que aportés el nom del client pel que aquesta imprempta editava un periòdic titular "solc.net" en el que es defensava l'actuació del govern de CiU a les Terres de l'Ebre. Dies després de la denúncia, CiU s'ha vist obligada a reconèixer que Solc.net era una publicació de partit. Té gràcia, doncs, que Duran ens acusi d'una cosa que no sols no fem, sinó que els que ho fan són ells! Ràpidament em ve a la memòria el conegut refrany "Piensa el ladrón que todos son de su condición". Què pretenia CiU fent aquesta trampa? Més credibilitat de la publicació? Amagar despeses electorals? Afavorir que algun amic els pagui el "gasto"? També em passa pel cap un altre refrany. "Siempre ha de hablar quien más tiene que callar". Mas? Mas? En fi, en aquest cas no és Mas, és Duran qui hauria de parlar menys de pamflets i explicar els casos Treball i Turisme, com bé li recordava avui mateix en roda de premsa Joaquim Nadal (que li donarà un ensurt a Pere Macias a la circumscripció de Girona que deixarà pàl·lid el que ja es va endur CiU a les eleccions municipals; recordeu que si no és pel suport d'ERC, CiU hauria perdut el govern de la Diputació de Girona).
Dilluns, 20 d'octubre
Comença el dia amb una reunió de la Comissió Executiva del PSC. Avui, tot són somriures. Les notícies sobre enquestes favorables i les relliscades d'Artur Mas centren les converses. Hi ha qui pregunta com és possible que ningú (llevat d'El Periódico) no hagi analitzat amb rigor la proposta de nova llei electoral feta per Artur Mas? Per què ningú no pregunta a CiU quina composició tindria el Parlament de Catalunya aplicant la seva "llei" als resultats obtinguts el 1999? Ja ho hem comentat: CiU tindria 19 (dinou!) diputats més, el PSC 8 (vuit) menys, PP i ERC 5 (cinc) menys, i IC 1 (un) menys. Com és possible que s'estigui passant per alt una barbaritat tan gran? Una barbaritat que faria bona l'expressió: feta la llei, feta la trampa. Tampoc no ha merescut massa atenció la proposta de Mas que la Generalitat pugui concedir indults. En qui estaria pensant? En Javier de la Rosa? En Pascual Estevill? O en els afectats pels casos Treball i Turisme? Sí, sí en els afectats pels casos dels que Duran Lleida no opina, tot i que es tracta de militants i persones relacionades amb el seu partit.
A Andorra, la proposta de Mas segueix fent córrer la tinta. Llegiu sinó l'article de Bru Noya publicat avui a El Periòdic d'Andorra en el que qualifica a Mas d'especialista en bestieses i el compara amb Pilar del Castillo (sic). O l'article de David Domingo publicat avui al Diari d'Andorra que posa en qüestió tant la proposta de Mas com el silenci oficial del President del govern andorrà.
Avui mateix, la Comissió Executiva de CiU li ha esmenat la plana a Mas i li ha fet retirar oficialment la proposta. Amb el curiós argument que es tractava d'una proposta "jurídica" i no "política". I dient que havia estat malentesa. No pot estranyar ningú que ni Pujol ni Duran Lleida hagin volgut parlar d'ella en les seves compareixences públiques. Tots dos tenen la suficient experiència i coneixement dels afers internacionals com per justificar una pífia tan estrepitosa.
Però per molt que ara es retiri la proposta, hi ha preguntes que segueixen sense resposta. Com és possible que Mas hagi fet una proposta que topa frontalment amb la Constitució andorrana? Com és possible que Mas no hagi pensat en l'efecte negatiu que havia de produir necessàriament a Andorra una proposta d'aquestes característiques? Com és possible que en comptes de defensar les seleccions nacionals catalanes hagi semblat que Mas està disposat a desfilar sota una altra bandera sempre que no sigui l'espanyola? Per què s'ha pagat amb fons públics el viatge d'Artur Mas i el seu seguici a Lausanne quan és obvi que la fallida expedició sols tenia una intencionalitat electoral? Es va produir o no un contacte previ de Mas amb el govern andorrà? Com és possible que una proposta com aquesta hagi sorgit del partit que ha governat Catalunya els darrers 23 anys? És obvi que Pujol no l'hagués fet. Ha tingut 23 anys per fer-la i no ho ha cregut pertinent. Com pensen que els ciutadans poden confiar en un candidat capaç d'anar pel món amb ocurrències com aquesta? És que no saben que els catalans poden perdonar-ho gairebé tot, llevat que algú els faci fer el ridícul a l'estranger? Per què Mas no ha demanat oficialment disculpes als andorrans, donat que va formular la proposta oficialment al Comitè Internacional Olímpic com a Conseller en cap de la Generalitat, acompanyat del Conseller de Cultura (a qui, per cert, en cercles propers a Mas es fa responsable de la pífia)?
Pot algú pensar seriosament que Mas pot substituir Pujol? Després de Macià, Companys, Irla, Tarradellas i Pujol, la Presidència de la Generalitat serà per Mas? Au, va!
A Andorra, la proposta de Mas segueix fent córrer la tinta. Llegiu sinó l'article de Bru Noya publicat avui a El Periòdic d'Andorra en el que qualifica a Mas d'especialista en bestieses i el compara amb Pilar del Castillo (sic). O l'article de David Domingo publicat avui al Diari d'Andorra que posa en qüestió tant la proposta de Mas com el silenci oficial del President del govern andorrà.
Avui mateix, la Comissió Executiva de CiU li ha esmenat la plana a Mas i li ha fet retirar oficialment la proposta. Amb el curiós argument que es tractava d'una proposta "jurídica" i no "política". I dient que havia estat malentesa. No pot estranyar ningú que ni Pujol ni Duran Lleida hagin volgut parlar d'ella en les seves compareixences públiques. Tots dos tenen la suficient experiència i coneixement dels afers internacionals com per justificar una pífia tan estrepitosa.
Però per molt que ara es retiri la proposta, hi ha preguntes que segueixen sense resposta. Com és possible que Mas hagi fet una proposta que topa frontalment amb la Constitució andorrana? Com és possible que Mas no hagi pensat en l'efecte negatiu que havia de produir necessàriament a Andorra una proposta d'aquestes característiques? Com és possible que en comptes de defensar les seleccions nacionals catalanes hagi semblat que Mas està disposat a desfilar sota una altra bandera sempre que no sigui l'espanyola? Per què s'ha pagat amb fons públics el viatge d'Artur Mas i el seu seguici a Lausanne quan és obvi que la fallida expedició sols tenia una intencionalitat electoral? Es va produir o no un contacte previ de Mas amb el govern andorrà? Com és possible que una proposta com aquesta hagi sorgit del partit que ha governat Catalunya els darrers 23 anys? És obvi que Pujol no l'hagués fet. Ha tingut 23 anys per fer-la i no ho ha cregut pertinent. Com pensen que els ciutadans poden confiar en un candidat capaç d'anar pel món amb ocurrències com aquesta? És que no saben que els catalans poden perdonar-ho gairebé tot, llevat que algú els faci fer el ridícul a l'estranger? Per què Mas no ha demanat oficialment disculpes als andorrans, donat que va formular la proposta oficialment al Comitè Internacional Olímpic com a Conseller en cap de la Generalitat, acompanyat del Conseller de Cultura (a qui, per cert, en cercles propers a Mas es fa responsable de la pífia)?
Pot algú pensar seriosament que Mas pot substituir Pujol? Després de Macià, Companys, Irla, Tarradellas i Pujol, la Presidència de la Generalitat serà per Mas? Au, va!
Diumenge, 19 d'octubre
Avui, quan falten 28 dies per a les eleccions, he assistit al meu primer acte pre-electoral. Es tractava d'una arrossada a Granollers amb 200 persones. He atès els mitjans de comunicació i he saludat tots els assistents. L'Alcalde, Josep Pujadas, no ha pogut venir a causa d'una inoportuna grip. En Josep Majoral i en Jordi Terrades han fet, respectivament, la presentació de l'acte i la primera intervenció. He de dir, a més que l'arròs era excel·lent, que la part més aplaudida de la meva intervenció ha estat quan he acabat dient que el 16 de novembre cal triar entre dos Presidents, un, Maragall, que va portar els Jocs Olímpics a Catalunya i que va dirigir la magnífica organització que els va fer possibles, i l'altre, Mas, que diu que als propers Jocs Olímpics els atletes catalans hi haurien de participar sota bandera andorrana. A Granollers encara riuen.
On no riuen gens és a Andorra. Com d'aquí a uns dies des de CiU es dirà que tot plegat s'ha magnificat molt, us convido a llegir l'editorial d'avui del Diari d'Andorra i dos articles també d'avui mateix publicats a El Periòdic d'Andorra, un d'Àlvar Valls i l'altre de J.A. Rossell Pujol. Com és fàcil de veure, allà no li treuen importància. El tema pot esquitxar inclús Marc Forné, President del Govern d'Andorra que, per treure ferro a l'assumpte s'estima més no fer comentaris. Qui sí ha fet avui comentaris sobre el tema és Jordi Barbeta a La Vanguardia, que assenyala amb el dit Jordi Vilajoana, conseller de Cultura, com a pare de la idea. No sé qui haurà tingut la idea però qui l'ha fet seva, i per això queda perfectament retratat, és Artur Mas. Cal ressaltar que la idea no sols és una bestiesa monumental sinó que és una trampa més de la campanya de Mas que pretenia generar una falsa expectativa. Aquest cop se li ha girat en contra.
Duran segueix la seva particular campanya acusant de tot a tothom i donant lliçons de tot. El comentari ve a tomb perquè avui Duran, que segueix sense donar cap explicació sobre els casos Treball i Turisme, diu que els socialistes mentim a la Crònica del canvi. No és cert. No mentim. Catalunya ha quedat a la cua en política social. Per tenir dades sobre la qüestió us recomano que repasseu la presentació en powerpoint que l'equip Visió Social, als que no tinc el gust de conèixer, em van fer arribar fa uns dies. En ella es contenen dades irrefutables que demostren fins a quin punt les polítiques socials no ha estat mai la prioritat de CiU en els darrers 23 anys que porten governant. Per això CiU fa ara tantes propostes socials, perquè queda molt a fer. Tot el que no han fet en aquesta matèria en 23 anys.
On no riuen gens és a Andorra. Com d'aquí a uns dies des de CiU es dirà que tot plegat s'ha magnificat molt, us convido a llegir l'editorial d'avui del Diari d'Andorra i dos articles també d'avui mateix publicats a El Periòdic d'Andorra, un d'Àlvar Valls i l'altre de J.A. Rossell Pujol. Com és fàcil de veure, allà no li treuen importància. El tema pot esquitxar inclús Marc Forné, President del Govern d'Andorra que, per treure ferro a l'assumpte s'estima més no fer comentaris. Qui sí ha fet avui comentaris sobre el tema és Jordi Barbeta a La Vanguardia, que assenyala amb el dit Jordi Vilajoana, conseller de Cultura, com a pare de la idea. No sé qui haurà tingut la idea però qui l'ha fet seva, i per això queda perfectament retratat, és Artur Mas. Cal ressaltar que la idea no sols és una bestiesa monumental sinó que és una trampa més de la campanya de Mas que pretenia generar una falsa expectativa. Aquest cop se li ha girat en contra.
Duran segueix la seva particular campanya acusant de tot a tothom i donant lliçons de tot. El comentari ve a tomb perquè avui Duran, que segueix sense donar cap explicació sobre els casos Treball i Turisme, diu que els socialistes mentim a la Crònica del canvi. No és cert. No mentim. Catalunya ha quedat a la cua en política social. Per tenir dades sobre la qüestió us recomano que repasseu la presentació en powerpoint que l'equip Visió Social, als que no tinc el gust de conèixer, em van fer arribar fa uns dies. En ella es contenen dades irrefutables que demostren fins a quin punt les polítiques socials no ha estat mai la prioritat de CiU en els darrers 23 anys que porten governant. Per això CiU fa ara tantes propostes socials, perquè queda molt a fer. Tot el que no han fet en aquesta matèria en 23 anys.
