Dissabte, 4 d'octubre
Fa dies que adverteixo sobre una obsessió convergent per la contraprogramació. Avui aprovava la Conferència Nacional del PSC el programa del canvi, doncs demà el Consell Nacional de CDC aprovarà el programa electoral. Però l'obsessió no es queda en això, que podria ser també una coincidència. Avui ha estat el dia elegit per Artur Mas per llençar una idea sobre polítiques d'habitatge. Segons aquesta proposta, en determinades condicions, la Generalitat hauria de subvencionar en un 20% la compra d'habitatges. Amb això s'intentava contraprogramar la nostra Conferència. La proposta fa un bon titular, però cal examinar-la amb deteniment.
Primer, per què un 20%? Per què no un 15%? O un 25%? Doncs, ben senzill: com el Banc d'Espanya atribueix una sobrevaloració del 20% en el preu de compra dels habitatges, amb aquest ajut de la Generalitat es podria compensar. Té gràcia. Els especuladors, que especulin. L'administració ajudarà els compradors ... a pagar el sobrecost imposat pels especuladors. Subvencionar la compra beneficia al sector immobiliari però no al consumidor.
Segon. Això baixarà els preus? Doncs, no. Aquesta proposta deixarà els preus tan alts com estan, en el millor dels casos. A més, aquesta mesura actuarà de forma inflacionària sobre el preu del sòl (que a Catalunya ja té un impacte promig del 42% en el preu total de l'habitatge).
Tercer. A qui beneficiarà més? Als que puguin pagar el 80% d'un pis. Que no seran precisament els que més ho necessitin. Aquesta mesura tendirà a allargar el període hipotecari (que avui ja està per sobre dels 20 anys de durada). I no promou precisament els habitatges de lloguer ja que pels promotors seguirà sent més fàcil apostar per l'habitatge de compra. No es tracta, doncs, d'una proposta social.
Quart. Interessa això als joves que no tenen feina o que treballen cobrant sous modestos i/o sense estabilitat laboral? Lògicament no (veure punt anterior).
Cinquè. Quantes persones podrien beneficiar-se d'aquests ajuts? Segons les xifres proporcionades, entre 400 i 600 noves famílies l'any. Cada any es creen 20.000 noves famílies.
Sisè. Ens podem creure les promeses convergents en matèria d'habitatge? No. El govern de CiU no ha complert mai un Pla de l'Habitatge en els darrers anys.
Setè. És millor la proposta socialista? Clarament sí. Perquè el compromís de fer 42.000 habitatges a preu taxat beneficiarà més gent (10.500 famílies l'any). Perquè contribueix a abaratir els preus de l'habitatge en general (amb més oferta, baixen els preus). Perquè una bona part d'aquests habitatges seran de lloguer, afavorint l'accés a l'habitatge dels joves amb rendes més baixes o amb feines poc estables. Perquè la notra proposta en lloguers (desgravació del contracte de lloguer o ajut a fons perdut) arribarà a beneficiar 200.000 famílies l'any.
El problema de Mas és com treure's mesures màgiques de la mànega per justificar el que no ha fet en 23 anys. Necessita fer jocs de mans. I a nosaltres ens correspon posar de manifest els trucs de l'il·lusionista. I aquest no serà l'últim!
Primer, per què un 20%? Per què no un 15%? O un 25%? Doncs, ben senzill: com el Banc d'Espanya atribueix una sobrevaloració del 20% en el preu de compra dels habitatges, amb aquest ajut de la Generalitat es podria compensar. Té gràcia. Els especuladors, que especulin. L'administració ajudarà els compradors ... a pagar el sobrecost imposat pels especuladors. Subvencionar la compra beneficia al sector immobiliari però no al consumidor.
Segon. Això baixarà els preus? Doncs, no. Aquesta proposta deixarà els preus tan alts com estan, en el millor dels casos. A més, aquesta mesura actuarà de forma inflacionària sobre el preu del sòl (que a Catalunya ja té un impacte promig del 42% en el preu total de l'habitatge).
Tercer. A qui beneficiarà més? Als que puguin pagar el 80% d'un pis. Que no seran precisament els que més ho necessitin. Aquesta mesura tendirà a allargar el període hipotecari (que avui ja està per sobre dels 20 anys de durada). I no promou precisament els habitatges de lloguer ja que pels promotors seguirà sent més fàcil apostar per l'habitatge de compra. No es tracta, doncs, d'una proposta social.
Quart. Interessa això als joves que no tenen feina o que treballen cobrant sous modestos i/o sense estabilitat laboral? Lògicament no (veure punt anterior).
Cinquè. Quantes persones podrien beneficiar-se d'aquests ajuts? Segons les xifres proporcionades, entre 400 i 600 noves famílies l'any. Cada any es creen 20.000 noves famílies.
Sisè. Ens podem creure les promeses convergents en matèria d'habitatge? No. El govern de CiU no ha complert mai un Pla de l'Habitatge en els darrers anys.
Setè. És millor la proposta socialista? Clarament sí. Perquè el compromís de fer 42.000 habitatges a preu taxat beneficiarà més gent (10.500 famílies l'any). Perquè contribueix a abaratir els preus de l'habitatge en general (amb més oferta, baixen els preus). Perquè una bona part d'aquests habitatges seran de lloguer, afavorint l'accés a l'habitatge dels joves amb rendes més baixes o amb feines poc estables. Perquè la notra proposta en lloguers (desgravació del contracte de lloguer o ajut a fons perdut) arribarà a beneficiar 200.000 famílies l'any.
El problema de Mas és com treure's mesures màgiques de la mànega per justificar el que no ha fet en 23 anys. Necessita fer jocs de mans. I a nosaltres ens correspon posar de manifest els trucs de l'il·lusionista. I aquest no serà l'últim!
Divendres, 3 d'octubre
Avui la Junta Electoral ha desestimat el nostre recurs contra la presència d'Artur Mas en l'acte d'homenatge a la gent gran organitzat per la Generalitat. Considera la Junta que la seva presència institucional no és objectable. Tot i així, la Junta no s'està de recordar l'obligació dels representants del govern de no vulnerar la llei pel que fa a la prohibició d'orientar el vot dels electors des dels actes institucionals. La Junta coneix bé la llei, però no coneix Artur Mas! No fa altra cosa fa dos anys que utilitzar el seu càrrec per promoure la seva candidatura. Tenim presentats altres recursos davant la Junta pel que entenem són vulneracions de la llei per part del Govern, tant de la llei electoral com de la llei de publicitat institucional. Per exemple, a què ve ara la publicació d'anuncis a la premsa tarragonina del Departament d'Agricultura Ramaderia i Pesca o de la Secretaria General de l'Esport explicant la seva gestió? O, encara més greu, com és possible que s'hagi encartat a la revista Catalunya novetats que es distribueix en ple període electoral d'una separata que sols té com a objectiu fer propaganda de la gestió del govern? Caldrà esperar per veure què resol la Junta en aquests casos.
El PP s'ha llençat en tromba novament contra Pasqual Maragall quan ha reiterat la nostra coneguda oposició al transvassament de l'Ebre contingut en el Pla Hidrològic Nacional pactat entre CiU i PP. La manipulació informativa de TVE ha arribat a l'extrem ridícul d'emetre per a tota Espanya les declaracions de Pasqual Maragall en català sense subtitular-les. Està tant clar que el principal adversari del PP en aquestes eleccions és el PSC que resulta ridícul l'intent de CiU de voler presentar Maragall com a polític submís davant el poder central. Ells sí que hauran de donar comptes d'haver-se agenollat als peus d'Aznar al llarg de set anys.
Polèmiques a banda, seguim decidits a fer una campanya de propostes en positiu. Com es demostrarà demà amb l'aprovació del Programa del Canvi per part de la Conferència Nacional del PSC. En el camí ja assenyalat per Pasqual Maragall en el seu discurs en l'acte de proclamació de la seva candidatura el 26 de juny a l'Auditori.
El PP s'ha llençat en tromba novament contra Pasqual Maragall quan ha reiterat la nostra coneguda oposició al transvassament de l'Ebre contingut en el Pla Hidrològic Nacional pactat entre CiU i PP. La manipulació informativa de TVE ha arribat a l'extrem ridícul d'emetre per a tota Espanya les declaracions de Pasqual Maragall en català sense subtitular-les. Està tant clar que el principal adversari del PP en aquestes eleccions és el PSC que resulta ridícul l'intent de CiU de voler presentar Maragall com a polític submís davant el poder central. Ells sí que hauran de donar comptes d'haver-se agenollat als peus d'Aznar al llarg de set anys.
Polèmiques a banda, seguim decidits a fer una campanya de propostes en positiu. Com es demostrarà demà amb l'aprovació del Programa del Canvi per part de la Conferència Nacional del PSC. En el camí ja assenyalat per Pasqual Maragall en el seu discurs en l'acte de proclamació de la seva candidatura el 26 de juny a l'Auditori.
Dijous, 2 d'octubre
Pels emails rebuts, la part "teòrica" d'aquest Diari està tenint cert èxit. Malauradament, a mesura que el brogit de la campanya real augmenti serà molt difícil trobar temps per incloure materials d'aquesta natura. Per això voldria avui aprofitar per fer-ho. Hi ha qui mostra bastant interès per trobar informació electoral a la web. Personalment he de dir que el cercador Google és la meva eina preferida que, a més, s'ha ampliat recentment incorporant un cercador de notícies. La Universitat Pompeu Fabra (UPF) té una pàgina d'enllaços que us recomano.
Bibliografia n'hi ha molta. Es fa molt difícil triar i la tria és sempre molt subjectiva. Agrairé crítiques i comentaris a la selecció. En alguna conferència que he pronunciat he recomanat dotze llibres -sis en anglès i assequibles a través d'Amazon, i sis en castellà i català-. Són aquests: 1. Campaign Craft. The Strategies, Tactics and Art of Political Campaign Management, de Daniel M. Shea, editorial Praeger, 2001; 2. The Road to Victory 2000, de Ron Faucheux (ed.), editorial Kendall/Hunt, 1997; 3. Campaigns and Elections American Style, de James A. Thurber i Candice J. Nelson (eds.), editorial Westview, 1995; 4. No place for amateurs, de Dennis W. Johnson, editorial Routledge, 2001; 5. Buck up, Suck up ... and come back when you foul up, de James Carville i Paul Begala, editorial Simon & Schuster, 2002; 6. Taking back politics, de Cathy Allen, editorial Jalapeño Press, 1996; 7. La campanya més disputada. Mitjans, partits i ciutadans a les eleccions catalanes del 1999, de Josep Gifreu i Francesc Pallarés (eds.), editorial Pòrtic, 2001; 8. Marketing político, de Lourdes Martín Salgado, editorial Paidós, 1997; 9. Democracia med¡ática y campañas electorales, de Alejandro Muñoz Alonso i Juan Ignacio Rospir (eds.), editorial Ariel, 1999; 10. Tú eres el mensaje, de Roger Ailes i Jon Kraushar, editorial Paidós, 1993; 11. Vida política y televisión, de José Miguel Contreras, editorial Espasa Calpe, 1990; i 12. Marketing político y comunicación, de Philippe J. Maarek, editorial Paidós, 1997.
Finalment, dos materials descarregables. El primer, la tesi doctoral de Guillem Rico Camps, "Candidatos y electores. La popularidad de los líderes políticos y su impacto en el comportamiento electoral", cortesia de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS); El segon, la presentació de la campanya electoral que va portar per primer cop Gerhard Schröder a la cancelleria alemanya de Bernd Schoppe, membre de l'equip de campanya de l'SPD.
Bibliografia n'hi ha molta. Es fa molt difícil triar i la tria és sempre molt subjectiva. Agrairé crítiques i comentaris a la selecció. En alguna conferència que he pronunciat he recomanat dotze llibres -sis en anglès i assequibles a través d'Amazon, i sis en castellà i català-. Són aquests: 1. Campaign Craft. The Strategies, Tactics and Art of Political Campaign Management, de Daniel M. Shea, editorial Praeger, 2001; 2. The Road to Victory 2000, de Ron Faucheux (ed.), editorial Kendall/Hunt, 1997; 3. Campaigns and Elections American Style, de James A. Thurber i Candice J. Nelson (eds.), editorial Westview, 1995; 4. No place for amateurs, de Dennis W. Johnson, editorial Routledge, 2001; 5. Buck up, Suck up ... and come back when you foul up, de James Carville i Paul Begala, editorial Simon & Schuster, 2002; 6. Taking back politics, de Cathy Allen, editorial Jalapeño Press, 1996; 7. La campanya més disputada. Mitjans, partits i ciutadans a les eleccions catalanes del 1999, de Josep Gifreu i Francesc Pallarés (eds.), editorial Pòrtic, 2001; 8. Marketing político, de Lourdes Martín Salgado, editorial Paidós, 1997; 9. Democracia med¡ática y campañas electorales, de Alejandro Muñoz Alonso i Juan Ignacio Rospir (eds.), editorial Ariel, 1999; 10. Tú eres el mensaje, de Roger Ailes i Jon Kraushar, editorial Paidós, 1993; 11. Vida política y televisión, de José Miguel Contreras, editorial Espasa Calpe, 1990; i 12. Marketing político y comunicación, de Philippe J. Maarek, editorial Paidós, 1997.
Finalment, dos materials descarregables. El primer, la tesi doctoral de Guillem Rico Camps, "Candidatos y electores. La popularidad de los líderes políticos y su impacto en el comportamiento electoral", cortesia de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS); El segon, la presentació de la campanya electoral que va portar per primer cop Gerhard Schröder a la cancelleria alemanya de Bernd Schoppe, membre de l'equip de campanya de l'SPD.
Dimecres, 1 d'octubre
Ahir una agència de notícies difonia unes declaracions de Josep Antoni Duran Lleida en les que especulava sobre un futur govern de coalició CiU-PSC. Es podia dir, sense forçar les coses, que demanava aquest pacte. Així ho feia aquesta agència de notícies i avui ho recullen de forma molt destacada El Periódico i El Mundo. Immediatament vaig sortir al pas d'aquestes declaracions i ironitzava sobre les escasses esperances en la victòria de Mas que exhibia Duran Lleida. Abans que perdre-ho tot, pactem amb el PSC i salvem els mobles. Aquest era el missatge de Duran. Ell mateix m'acusava d'haver manipulat les seves declaracions poc després. No devia convèncer ningú ja que, com dic, la premsa ha recollit el que es deduia clarament de les seves paraules i la nostra negativa a contemplar aquesta eventualitat. Catalunya vol un canvi i el canvi passa perquè CiU deixi el govern. També ICV i ERC han declarat avui que rebutgen una "gran coalició". I a les meves paraules s'han sumat en Pasqual, la Manuela i altres.
Però Duran té avui una altra feina. S'ha conegut un nou episodi de la llarga tramitació judicial del cas Turisme. Com sabeu, militants d'UDC que ocupaven alts càrrecs de la Generalitat han estat acusats de favoritisme i desviació de fons públics del Departament de Turisme. Encara és hora que Duran doni explicacions públiques del cas i assumeixi les corresponents responsabilitats polítiques. Duran que normalment parla de tot, d'això no diu ni piu.
Però Duran té avui una altra feina. S'ha conegut un nou episodi de la llarga tramitació judicial del cas Turisme. Com sabeu, militants d'UDC que ocupaven alts càrrecs de la Generalitat han estat acusats de favoritisme i desviació de fons públics del Departament de Turisme. Encara és hora que Duran doni explicacions públiques del cas i assumeixi les corresponents responsabilitats polítiques. Duran que normalment parla de tot, d'això no diu ni piu.
Dimarts, 30 de setembre
Fa un mes que vaig començar a escriure aquest diari de campanya. Sembla com si fos ahir! El diari té més de 100 subscriptors i uns 70 visitants diaris. Clar que alguns dels visitants són subscriptors que volen veure bé el text i estan farts de llegir emails que eliminen els accents! Hi ha qui voldria que el diari fos més interactiu i que es poguessin fer comentaris a cada entrada. Sóc massa novell en l'experiència i tampoc tinc massa temps per dedicar-hi. Però rebo alguns missatges. Des de condols per la mort del gat a persones que voldrien que inclogués una mica de "teoria" sobre les campanyes, o inclús anècdotes de les que no surten als diaris. També hi ha qui vol saber d'on ve el meu entusiasme per la política i les campanyes.
El primer acte electoral al que vaig assistir va ser un míting del PSC-Reagrupament a Gràcia, l'any 1977. El segon va ser, el mateix any, el míting dels Socialistes de Catalunya a la Monumental. El primer acte en el que vaig participar com a orador va ser un acte en favor del SI a la Constitució en un Institut de Barcelona junt amb una dirigent de la Jove Guàrdia Roja (organització juvenil de l'extint Partit del Treball d'Espanya), jo representava la Joventut Socialista de Catalunya. He intervingut en un acte polític a l'estranger l'any 1988, a Chile, en un acte de suport al NO en el Plebiscit que va convocar i va perdre el dictador Pinochet (És l'acte més multitudinari en el que he intervingut, vaig rebre molts aplaudiments per la presència solidària i en mencionar el nom de Felipe González). L'any 1989 vaig fer el meu primer porta a porta, també a Chile, al costat de l'avui president Ricardo Lagos a la comuna de Huechuraba. El que sé de campanyes ho he après llegint (tinc una magnífica biblioteca especialitzada) i, sobretot, en la pràctica. He assistit a cinc seminaris internacionals sobre el tema (tres als Estats Units, un a Barcelona i un a Alemanya -seguint la campanya de Gerhard Schröder el 1998). He conegut i entrevistat a diversos assessors electorals als Estats Units i a Gran Bretanya. He estat als equips de campanya del PSC des de 1984 -cridat per Josep M. Sala, un dels màxims experts en la matèria-, ocupant diverses responsabilitats. Narcís Serra em va donar l'oportunitat de seguir vinculat al tema des de la talaia de la Direcció del Departament d'Anàlisi de la Presidència del Govern a La Moncloa des de 1991 al 1996. I vaig formar part de l'equip de campanya de Josep Borrell en les eleccions primàries del PSOE de 1998.
El primer manual de campanya del que tinc notícia és el Breviari de Quinto Tulio Cicerón, de l'any 64 abans de Crist. És un petit llibre que convé llegir. En ell es troben afirmacions vàlides encara avui. Com aquesta: "hi ha tres coses en concret que condueixen els homes a mostrar una bona disposició i a donar el seu vot en unes eleccions: els beneficis, les expectatives i la simpatia sincera".
Però és als Estats Units d'Amèrica on trobem les fonts més actuals de teoria del màrqueting electoral. El degà dels consultors polítics nordamericans és Joe Napolitan, que va començar la seva activitat professional els anys 50, i encara segueix en actiu! A ell es deu l'expressió "consultor polític". I un llibre de capçalera dels especialistes de vàries generacions: "The Election Game and How to Win It" (1972).
Consells de campanya es troben a tot arreu. Molt recentment, Toni Soler, conegut periodista, després de publicar el llibre d'humor "Vota'm, inútil!", recomanava, molt seriosament, a Pasqual Maragall que fos menys transparent i a Artur Mas que fos més transparent. En Toni sap de què parla...
Jo, per la meva banda i com a aperitiu, us recomano la lectura d'un text de Joe Napolitan: "100 cosas que he aprendido en 30 años de trabajo como asesor de campañas electorales". Serà una bona manera de celebrar els primers 30 dies d'aquest Diari.
El primer acte electoral al que vaig assistir va ser un míting del PSC-Reagrupament a Gràcia, l'any 1977. El segon va ser, el mateix any, el míting dels Socialistes de Catalunya a la Monumental. El primer acte en el que vaig participar com a orador va ser un acte en favor del SI a la Constitució en un Institut de Barcelona junt amb una dirigent de la Jove Guàrdia Roja (organització juvenil de l'extint Partit del Treball d'Espanya), jo representava la Joventut Socialista de Catalunya. He intervingut en un acte polític a l'estranger l'any 1988, a Chile, en un acte de suport al NO en el Plebiscit que va convocar i va perdre el dictador Pinochet (És l'acte més multitudinari en el que he intervingut, vaig rebre molts aplaudiments per la presència solidària i en mencionar el nom de Felipe González). L'any 1989 vaig fer el meu primer porta a porta, també a Chile, al costat de l'avui president Ricardo Lagos a la comuna de Huechuraba. El que sé de campanyes ho he après llegint (tinc una magnífica biblioteca especialitzada) i, sobretot, en la pràctica. He assistit a cinc seminaris internacionals sobre el tema (tres als Estats Units, un a Barcelona i un a Alemanya -seguint la campanya de Gerhard Schröder el 1998). He conegut i entrevistat a diversos assessors electorals als Estats Units i a Gran Bretanya. He estat als equips de campanya del PSC des de 1984 -cridat per Josep M. Sala, un dels màxims experts en la matèria-, ocupant diverses responsabilitats. Narcís Serra em va donar l'oportunitat de seguir vinculat al tema des de la talaia de la Direcció del Departament d'Anàlisi de la Presidència del Govern a La Moncloa des de 1991 al 1996. I vaig formar part de l'equip de campanya de Josep Borrell en les eleccions primàries del PSOE de 1998.
El primer manual de campanya del que tinc notícia és el Breviari de Quinto Tulio Cicerón, de l'any 64 abans de Crist. És un petit llibre que convé llegir. En ell es troben afirmacions vàlides encara avui. Com aquesta: "hi ha tres coses en concret que condueixen els homes a mostrar una bona disposició i a donar el seu vot en unes eleccions: els beneficis, les expectatives i la simpatia sincera".
Però és als Estats Units d'Amèrica on trobem les fonts més actuals de teoria del màrqueting electoral. El degà dels consultors polítics nordamericans és Joe Napolitan, que va començar la seva activitat professional els anys 50, i encara segueix en actiu! A ell es deu l'expressió "consultor polític". I un llibre de capçalera dels especialistes de vàries generacions: "The Election Game and How to Win It" (1972).
Consells de campanya es troben a tot arreu. Molt recentment, Toni Soler, conegut periodista, després de publicar el llibre d'humor "Vota'm, inútil!", recomanava, molt seriosament, a Pasqual Maragall que fos menys transparent i a Artur Mas que fos més transparent. En Toni sap de què parla...
Jo, per la meva banda i com a aperitiu, us recomano la lectura d'un text de Joe Napolitan: "100 cosas que he aprendido en 30 años de trabajo como asesor de campañas electorales". Serà una bona manera de celebrar els primers 30 dies d'aquest Diari.
Dilluns, 29 de setembre
Eurobank. Ara sí que ja hi són tots. Es parla fa dies d'aquest escàndol però encara és hora que algun responsable del govern de CiU doni la cara. Sembla que ho farà el Conseller Homs demà al Parlament. Però quan ho faci ja ens haurem assabentat de moltes més coses pels diaris que no pas a través d'una font oficial. En aquest cas avui ja podem dir alló de "ja hi són tots". En efecte, el diari El País assenyala com d'estretes eren les relacions entre Eurobank i el poder convergent. Anem a pams. Qui va ser conseller d'Eurobank? Joan Hortalà, antic Secretari General d'ERC i Conseller d'Indústria de la Generalitat, que va acabar militant a CDC i sent membre de la seva Comissió Executiva. Línia! Qui va assessorar Eurobank davant del Banc d'Espanya? Macià Alavedra, antic Conseller d'Economia de la Generalitat i membre de la Comissió Executiva de CDC. Bingo! Qui va tenir relacions com agent del banc Crédit Suisse First Boston amb Eurobank? Josep Pujol Ferrussola! Tot queda a casa! Hi falta algú? Amb totes aquestes, diguem-ne coincidències, hi ha algú que pugui dubtar de les estretes relacions de l'anomenat "sector negocis" de CDC amb Eurobank i les seves mútues? Mentrestant, Artur Mas calla. Però hauria de parlar clar, perquè de les dificultats d'Eurobank se'n sap molt des de 1997, any en que Mas era, precisament, Conseller d'Economia i Finances. Sabem que Homs, previngut per informes que ell mateix havia demanat, es va rentar les mans, incorrent en gravíssima negligència o qui sap si en manifesta connivència amb els gestors d'Eurobank i les seves mútues. Sobre què va fer Mas quan va tenir notícies de les dificultats d'Eurobank encara és hora que ho expliqui. En van parlar a les reunions de la Comissió Executiva de CDC? O quan es va fer el pacte del Majestic (sí, sí, el pacte CiU-PP de 1996 que avui alguns intenten que tots plegats oblidem)? Per què calla Mas?
Els que sí parlen i cal escoltar-los són els afectats per la crisi d'Eurobank i les seves mútues. Us convido a llegir l'article-denúncia d'una afectada.
Hi ha altres temes que potser tenen més interès des del punt de vista de la preparació de la campanya electoral. Però com he dit en la roda de premsa que he fet avui (per cert, dia del meu sant), massa sovint el soroll de la campanya ens fa perdre de vista la realitat. En aquest cas, la crua realitat de les víctimes d'una gestió inepta i temerària, i de la incompetència o qui sap si de la connivència d'un mal govern. El govern de Francesc Homs i Artur Mas.
Els que sí parlen i cal escoltar-los són els afectats per la crisi d'Eurobank i les seves mútues. Us convido a llegir l'article-denúncia d'una afectada.
Hi ha altres temes que potser tenen més interès des del punt de vista de la preparació de la campanya electoral. Però com he dit en la roda de premsa que he fet avui (per cert, dia del meu sant), massa sovint el soroll de la campanya ens fa perdre de vista la realitat. En aquest cas, la crua realitat de les víctimes d'una gestió inepta i temerària, i de la incompetència o qui sap si de la connivència d'un mal govern. El govern de Francesc Homs i Artur Mas.
Diumenge, 28 de setembre
El Mundo publica avui una enquesta segons la qual el PP obtindria novament una majoria absoluta en les properes eleccions generals. És una mala notícia. Però es tracta sols d'una enquesta i, a més, falta molt per a les eleccions generals. Per frenar el PP cal una victòria contundent de les forces progressistes a Catalunya. Ja va dir Aznar que el gran problema d'Espanya (segons la seva opinió i la seva particular visió d'Espanya) es deia Pasqual Maragall. Per cert, no deia que CiU li suposés cap problema. I és lògic que sigui així. Està acostumat a que li votin les investidures i li riguin les gràcies. Per això sorprèn que el Sr. Mas digui que si guanya el PSC Catalunya es rendirà davant Madrid. Els catalans saben que els experts a rendir-se són la gent de CiU. Es van rendir el 1996, el 1999 i l'any 2000. Allà i aquí. Per què oblida el Sr. Mas que li deu el càrrec al Sr. Aznar? I per què oblida les renúncies que ha hagut de fer Catalunya per pagar la hipoteca del suport del PP a CiU? Tampoc no ens hauria d'estranyar tant que CiU sols es dediqués a criticar Pasqual Maragall. Què poden proposar? Allò que no han estat capaços de fer en 23 anys?
Aquests dies hem assistit a la polèmica sobre el Pla Ibarretxe. La meva opinió és que es tracta d'un error. Al País Basc cal unir els demòcrates contra els violents i no dividir els demòcrates perquè els violents es freguin les mans. No es pot plantejar cap proposta que trenqui les regles de joc. Cada cop que això ha passat a la història d'Espanya, hem retrocedit dècades. Clar que Aznar i els seus són una veritable fàbrica d'independentistes, allà i aquí... Ja els va bé. Guanyen vots creant un enemic i alimentant-lo amb arguments. Per això ara volen aturar com sigui la idea de l'Espanya plural. Si s'acaben els conflictes, ells deixaran de viure de renda. Per això les propostes de Pasqual Maragall els treuen de polleguera.
Convé llegir l'entrevista a Pasqual Maragall publicada avui pel diari Avui. Com convindrà seguir el debat cara a cara que La Vanguardia publicarà a partir de diumenge vinent. Un cara a cara publicat té avantatges perquè dificulta els jocs de mans que la televisió afavoreix. Ja no es tracta ni de maquillatge, ni d'ocurrències, ni de trucs. Trucs que, com diu el diccionari, són recursos enginyosos per a fer semblar una cosa allò que no és realment o per a aconseguir un efecte insospitat dels altres. Més substància que forma, al contrari que la tele. Per això hi ha qui està tan obsessionat a controlar la tele i a sortir-hi com a governant, com a candidat, com a venedor de llibres, o fins i tot, com a espectador d'una operación triunfo infantil. Realment, Mas embafa. Embafar que és, com diu el diccionari, enutjar una cosa per l'excés d'artifici o la insistència. Embafar que és, també, atribut dels prepotents.
Aquests dies hem assistit a la polèmica sobre el Pla Ibarretxe. La meva opinió és que es tracta d'un error. Al País Basc cal unir els demòcrates contra els violents i no dividir els demòcrates perquè els violents es freguin les mans. No es pot plantejar cap proposta que trenqui les regles de joc. Cada cop que això ha passat a la història d'Espanya, hem retrocedit dècades. Clar que Aznar i els seus són una veritable fàbrica d'independentistes, allà i aquí... Ja els va bé. Guanyen vots creant un enemic i alimentant-lo amb arguments. Per això ara volen aturar com sigui la idea de l'Espanya plural. Si s'acaben els conflictes, ells deixaran de viure de renda. Per això les propostes de Pasqual Maragall els treuen de polleguera.
Convé llegir l'entrevista a Pasqual Maragall publicada avui pel diari Avui. Com convindrà seguir el debat cara a cara que La Vanguardia publicarà a partir de diumenge vinent. Un cara a cara publicat té avantatges perquè dificulta els jocs de mans que la televisió afavoreix. Ja no es tracta ni de maquillatge, ni d'ocurrències, ni de trucs. Trucs que, com diu el diccionari, són recursos enginyosos per a fer semblar una cosa allò que no és realment o per a aconseguir un efecte insospitat dels altres. Més substància que forma, al contrari que la tele. Per això hi ha qui està tan obsessionat a controlar la tele i a sortir-hi com a governant, com a candidat, com a venedor de llibres, o fins i tot, com a espectador d'una operación triunfo infantil. Realment, Mas embafa. Embafar que és, com diu el diccionari, enutjar una cosa per l'excés d'artifici o la insistència. Embafar que és, també, atribut dels prepotents.
Dissabte, 27 de setembre
Mai no deixa de sorprendre'm la fatxenderia de Duran Lleida. Avui ha dit que l'escola concertada i l'escola privada corren perill a Catalunya si guanyen les forces d'esquerres. La falsedat d'aquesta afirmació és tal que causa rubor haver-ho d'argumentar. Si alguna cosa està corrent perill a Catalunya és precisament l'escola pública i la qualitat de l'ensenyament en general. Com explica Duran que la despesa per habitant en educació sigui menor a Catalunya que a d'altres Comunitats Autònomes? O que aquesta despesa es situï per sota de la mitjana espanyola? Com és possible que pugui mentir tan descaradament un representant destacat dels que van prometre falsament 30.000 places d'escola bressol? Com és possible que encara algú pugui creure un dirigent que ha practicat la depuració política entre els que dissenteixen dins del seu partit? Com és possible que algú pugui creure el dirigent polític del partit que té més militants involucrats en judicis pendents per pressumptes irregularitats i casos de corrupció a Catalunya? Com és possible que algú cregui el dirigent d'un partit que s'ha negat a esclarir el destí final de milers de milions de pessetes que haurien d'haver finançat cursos de formació ocupacional o la millora del sector turístic a Catalunya? Com creure el dirigent d'un partit que forma part de la Internacional que presideix Aznar i a la que s'ha inscrit a bombo i plateret Silvio Berlusconi? Com creure qui va de número dos a la candidatura autonòmica de CiU i ja ha anunciat que pensa anar de número ú a la candidatura d'aquesta federació a les eleccions generals? Dóna per descomptada la seva derrota o és que vol assegurar-se el sou durant els mesos d'espera fins a les eleccions generals? Caldria recomanar temprança al Sr. Duran. Que encara queden molts dies fins a les eleccions. I que la vida no acaba el 16 de novembre.
