Divendres, 7 de novembre
Avui cal subratllar tres elements de la campanya que exigeixen certa atenció i, algun d'ells, considerable detall. Són: l'enquesta del CIS, la intervenció de Juan Carlos Rodríguez Ibarra al míting del PSC celebrat a Cornellà i el debat televisiu entre els candidats a la Presidència de la Generalitat.
a) L'enquesta del CIS
L'ENQUESTA DEL CIS CONSTITUEIX UN VERITABLE FRAU POLÍTIC I ÉS L'EXEMPLE MÉS RECENT DEL PACTE CIU-PP
Cinc són les raons que ens mouen a desqualificar de forma tan rotunda aquesta enquesta:
En primer lloc, la credibilitat del CIS pel que fa a la capacitat de predir el resultat d'unes eleccions autonòmiques ja va quedar en entredit fa quatre anys. Recordem que llavors el CIS va fer una predicció segons la qual tots els partits obtindrien un resultat millor del que finalment van obtenir, llevat del PSC, al que el CIS va atribuir una estimació de vot 6,1 punts per sota de la que va obtenir a les urnes. Comproveu-ho en la taula que teniu aquí a baix.
En segon lloc, la credibilitat de la present enquesta del CIS resta en entredit a causa d'una notable infravaloració del record de vot del PSC. L'enquesta del CIS recull un record de vot del PSC de 19.8% (el percentatge de vot PSC sobre cens va ser de 22,4%) i un record de vot de CiU del 29,3% (el percentatge de vot CiU sobre cens va ser de 22,3%). Òbviament d'aquí s'en desprèn un clar i significatiu esbiaxament que desequilibra necessàriament l'estimació de vot que fa l'enquesta del CIS en benefici de CiU i en perjudici del PSC.
En tercer lloc, volem destacar la dada més inversemblant de l'estudi. Aquesta dada és l'atribució a ICV de dos escons a la circumscripció de Girona. Sense menystenir el capital polític d'ICV, cal recordar que en els millors resultats del PSUC (any 1980) quan va obtenir a Catalunya 25 escons, només en va obtenir un a Girona.
En quart lloc, volem destacar una previsió de participació excessivament elevada 71,8%, quan la participació registrada a les eleccions de 1999 va ser del 59,2%. A més, cal destacar la diferent estimació de participació en les quatre circumscripcions (especialment a Tarragona on curiosament l'estimació de participació -64,6%- és més propera a la que es va produir el 1999 -58,3%-). Sembla que algú hagi decidit quin escenari de participació s'ajusta més al nombre d'escons que es vol atribuir a cada partit circumscripció per circumscripció.
En cinquè lloc, cal destacar que, segons les dades de la pròpia enquesta del CIS, tots els partits llevat de CiU mostren nivells d'intenció de vot superiors al record de vot d'aquells partits. És a dir, tots els partits, llevat de CiU, tenen espectatives de creixement electoral. Això encara fa més contradictori que malgrat que el PSC presenta unes expectatives millors que les convergents, es trobi per darrera de CiU en l'assignació d'escons.
Finalment, malgrat l'evident manipulació que ha patit l'enquesta, constatem que ni tant sols el CIS, instrument en aquest cas del pacte CiU-PP, s'atreveix a negar el que ja és evident per a la majoria: el PSC va per davant en estimació de vot i està en condicions d'obtenir una clara majoria en escons.
b) Juan Carlos Rodríguez Ibarra
Com han pogut comprovar molts dels periodistes presents al míting, la intervenció de Rodríguez Ibarra ha produït una resposta eufòrica dels assistents a l'acte. La meva també. No sé si demà les cròniques als diaris li dedicaran massa espai, ja que el debat al que després em referiré, pot acaparar-ne molt. No em veig en cor de resumir tota la seva intervenció. Però sí de destacar dues idees que han mogut a l'entusiasme i també a la reflexió del públic.
Primera idea: els socialistes catalans, extremenys, andalusos, gallecs, aragonesos, etc. clar que som diferents. Som, respectivament, catalans, extremenys, andalusos, gallecs, aragonesos, etc. Tenim una cosa que ens uneix, una ideologia, uns valors que ens fan entendre la vida d'una determinada manera. I això uneix moltíssim. Però no som iguals. Això, contràriament al que diu el PP, no és un problema, és una realitat, és l'expressió de l'Espanya plural, de l'Espanya real. El problema de veritat és que la gent del PP, sigui catalana, extremenya, andalusa, gallega, aragonesa, etc. són tots iguals. Clònics, que diria Felipe González. I això sí que és un problema.
Segona idea: el PP ja és el tercer partit a Euskadi (havia estat el segon) i va camí de convertir-se en el quart partit a Catalunya (on fins ara era el tercer). Això fa que, per compensar aquestes pèrdues de posició, vulgui augmentar el seu pes a la resta d'Espanya precisament de la mà del nacionalisme espanyol més ranci. Això farà que segueixi perdent posicions al País Basc i a Catalunya. En una perillosa espiral si tenim en compte que el PP governa Espanya. Cal trencar aquest cercle viciós. I ho pot començar a fer Pasqual Maragall a Catalunya, obrint camí perquè Zapatero ho pugui fer també a Espanya el 2004.
La transcripció d'aquestes dues reflexions de Rodríguez Ibarra no és literal, però sí fidel. Em sembla que tenen molta profunditat.
I aquestes idees em porten a una conclusió: en el fons el PP voldria estar en condicions de refer el pacte CiU-PP a Catalunya, però saben que és molt difícil. Per això no fan fàstics al pacte CiU-ERC: tot el que no sigui que guanyi Maragall perquè saben que això facilita una nova majoria absoluta del PP a Espanya, en limitar les possibilitats de recuperació del PSOE i estimulant el nacionalisme espanyol més ranci. Contra la colisió de nacionalismes: federalisme! O, si ho preferiu, Espanya plural.
c) El debat televisiu entre els candidats a la Presidència de la Generalitat
És difícil fer una valoració objectiva del debat. La temptació d'escombrar cap a casa és massa gran. Tan gran com l'escepticisme amb què reben els periodistes els intents d'intoxicació dels representants dels candidats. ("Ha guanyat el nostre". "No ho veus, està claríssim. "L'altre no ha contestat". "L'hem deixat clavat"). Encara hi haurà algú que inventarà una enquesta per justificar el seu argument. No seria la primera...
Per tant podria acabar aquí recomanant que tothom que hagi vist el debat faci la seva valoració personal, o que si no l'ha vist demani una còpia en video per fer-ho. Inclús podria recomanar que després de vist el debat, es puntués a cada participant a partir de les recomanacions per a preparar debats televisius que feia en l'entrada del Diari de dilluns dia 3 de novembre.
Però no puc resistir-me a fer alguna consideració sobre el debat d'aquest vespre. Primera. El debat de 1999 va ser més interessant. Ho sento. Va ser així. L'absència de Pujol s'ha notat i molt. Segona. Els debats televisius normalment tenen més efectes de cara a reforçar les idees preconcebudes dels televidents que no pas a canviar-les. Tercera. Els debats es medeixen també a partir de les expectatives creades. Quarta. Quines expectatives havia creat la campanya de CiU sobre aquest debat, sobre els debats en general? Que els guanyaria Mas de llarg. I no ha estat així. Mas no ha guanyat el debat. Cinquena. Qui ha guanyat el debat? És molt difícil dir-ho en un debat a cinc. Sisena. La campanya de CiU volia convertir el debat a cinc en un cara a cara. Han fracassat. No han aconseguit convertir-lo en un debat cara a cara.
Per cert, acabat el debat s'ha sentit un rumor de veus reptant Maragall a un cara a cara. He pensat que es tractava d'una pèssima senyal si venia d'algú que prèviament hagués dit que el seu candidat ja havia guanyat. Normalment no són els gunyadors els que demanen "revanxa". Per cert, el rumor de veus al que em refereixo ha estat contestat immediatament amb un altre que deia: "Sí, sí, fem-lo a Andorra".
Certament, ni Mas ha guanyat, ni tampoc ha reeixit en l'intent de convertir el debat en un cara a cara (com ingènuament havia anunciat algun dels seus assessors). Tampoc no crec que hagi taponat la fuita de vots de CiU cap a ERC o cap al PP. Qui ha guanyat? Com he dit és pràcticament impossible establir qui ha guanyat en un debat a cinc. Però sí -vull fer algunes reflexions que, com tot el que dic i escric estan obertes a la crítica.
Crec que tots els candidats han estat prou clars i contundents en les seves intervencions inicial i final. He de dir que, contràriament a la generalment bona valoració que faig de les seves intervencions al llarg del debat, la intervenció final de Joan Saura m'ha semblat un xic massa preparada tipus espot "M'adreço a aquest sector, aquest, aquest i aquest".
La referència de Carod a la seva estada a la presó en la seva petició final de vot m'ha semblat pensada en clau de crítica a Mas que no va prendre un compromís polític fins ja consolidades la democràcia i l'autonomia.
Les intervencions de Piqué m'han semblat en general ben preparades i dirigides a un sector concret de l'electorat, votants del PP i catalanistes moderats. M'atreviria a qualificar globalment la seva intervenció de "professional".
Carod m'ha semblat potser un pèl més rígid que en d'altres moments. Potser pel pes de la responsabilitat? Li recordo molt bones intervencions parlamentàries, i avui no crec que hagi estat el seu millor dia, tot i que ha esquivat amb facilitat els intents de parany de Mas que pretenia, sense aconseguir-ho, que es retratés pel que fa a pactes post-electorals. Per cert, m'ha sobtat una declaració emfàtica de Mas, forçada per Carod, dient que anirà a l'oposició si no guanya. És a dir que si arriba segon renuncia a cercar un pacte amb el primer o el tercer. No sé si acabarà matissant-la. En tot cas ha estat interessant.
Per cert, Maragall ha subratllat el que ha semblat una obertura de Piqué a considerar una eventual reforma de l'Estatut que, de concretar-se, seria notícia i, afegeixo jo, com ho ha fet Pasqual, una bona notícia per a Catalunya.
Què m'han semblat les intervencions d'Artur Mas? En primer lloc he de dir que m'ha semblat que s'havia preparat bé el debat des del punt de vista comunicacional. Coneix bé la tècnica i ha assajat bastant el missatge. Crec que s'ha equivocat en el plantejament tipus cara a cara. I que la seva posició ambigua amb respecte a ERC no haurà contribuït a taponar la fuita de vots de CiU cap al partit de Carod que detecten les enquestes. M'ha semblat molt obsessionat per intentar desqualificar Pasqual Maragall a partir de l'etapa de govern socialista a Espanya (1982-1996). Crec que això té per ell dos grans perills. D'una banda, el projecta més com a home de passat que de futur. I, d'altra banda, el situa com a massa còmode amb el seu pacte de set anys amb el PP, tot i que formalment en renega encara que Piqué li ha posat difícil. S'ha barallat potser un xic massa amb tothom. Menys, però, que en d'altres intervencions públiques crítiques amb els seus adversaris.
Deixo pel final un breu comentari sobre Maragall. No extranyarà ningú que digui coses bones. És cert que de vegades Pasqual Maragall sembla incòmode en debats en els que prima la forma sobre la substància. Però és així. Autèntic. També és cert que ningú li atribueix qualitats de bon orador ni d'especialista en retòrica, argumentació i contradicció. Com ho és que, en un debat sense guanyadors clars, ha estat sens dubte el candidat més presidencial. I, què coi, l'he felicitat en acabar. Crec que avui s'ho ha ben merescut.
a) L'enquesta del CIS
L'ENQUESTA DEL CIS CONSTITUEIX UN VERITABLE FRAU POLÍTIC I ÉS L'EXEMPLE MÉS RECENT DEL PACTE CIU-PP
Cinc són les raons que ens mouen a desqualificar de forma tan rotunda aquesta enquesta:
En primer lloc, la credibilitat del CIS pel que fa a la capacitat de predir el resultat d'unes eleccions autonòmiques ja va quedar en entredit fa quatre anys. Recordem que llavors el CIS va fer una predicció segons la qual tots els partits obtindrien un resultat millor del que finalment van obtenir, llevat del PSC, al que el CIS va atribuir una estimació de vot 6,1 punts per sota de la que va obtenir a les urnes. Comproveu-ho en la taula que teniu aquí a baix.
| %CIS 99 | % real | Dif. | Escons CIS | Esc.real | Dif. | |
|---|---|---|---|---|---|---|
| CiU | 38,6 | 37,6 | -1 | 57-59 | 56 | -1/-3 |
| PSC | 31,7 | 37,8 | +6,1 | 45-47 | 52 | +5/+7 |
| PP | 11,7 | 9,5 | -2,2 | 14-15 | 12 | -2/-3 |
| ERC | 9,7 | 8,7 | -1 | 11-13 | 12 | -1/+1 |
| ICV | 4,5 | 3,1 | -0,6 | 4-5 | 3 | -1/-2 |
En segon lloc, la credibilitat de la present enquesta del CIS resta en entredit a causa d'una notable infravaloració del record de vot del PSC. L'enquesta del CIS recull un record de vot del PSC de 19.8% (el percentatge de vot PSC sobre cens va ser de 22,4%) i un record de vot de CiU del 29,3% (el percentatge de vot CiU sobre cens va ser de 22,3%). Òbviament d'aquí s'en desprèn un clar i significatiu esbiaxament que desequilibra necessàriament l'estimació de vot que fa l'enquesta del CIS en benefici de CiU i en perjudici del PSC.
En tercer lloc, volem destacar la dada més inversemblant de l'estudi. Aquesta dada és l'atribució a ICV de dos escons a la circumscripció de Girona. Sense menystenir el capital polític d'ICV, cal recordar que en els millors resultats del PSUC (any 1980) quan va obtenir a Catalunya 25 escons, només en va obtenir un a Girona.
En quart lloc, volem destacar una previsió de participació excessivament elevada 71,8%, quan la participació registrada a les eleccions de 1999 va ser del 59,2%. A més, cal destacar la diferent estimació de participació en les quatre circumscripcions (especialment a Tarragona on curiosament l'estimació de participació -64,6%- és més propera a la que es va produir el 1999 -58,3%-). Sembla que algú hagi decidit quin escenari de participació s'ajusta més al nombre d'escons que es vol atribuir a cada partit circumscripció per circumscripció.
En cinquè lloc, cal destacar que, segons les dades de la pròpia enquesta del CIS, tots els partits llevat de CiU mostren nivells d'intenció de vot superiors al record de vot d'aquells partits. És a dir, tots els partits, llevat de CiU, tenen espectatives de creixement electoral. Això encara fa més contradictori que malgrat que el PSC presenta unes expectatives millors que les convergents, es trobi per darrera de CiU en l'assignació d'escons.
Finalment, malgrat l'evident manipulació que ha patit l'enquesta, constatem que ni tant sols el CIS, instrument en aquest cas del pacte CiU-PP, s'atreveix a negar el que ja és evident per a la majoria: el PSC va per davant en estimació de vot i està en condicions d'obtenir una clara majoria en escons.
b) Juan Carlos Rodríguez Ibarra
Com han pogut comprovar molts dels periodistes presents al míting, la intervenció de Rodríguez Ibarra ha produït una resposta eufòrica dels assistents a l'acte. La meva també. No sé si demà les cròniques als diaris li dedicaran massa espai, ja que el debat al que després em referiré, pot acaparar-ne molt. No em veig en cor de resumir tota la seva intervenció. Però sí de destacar dues idees que han mogut a l'entusiasme i també a la reflexió del públic.
Primera idea: els socialistes catalans, extremenys, andalusos, gallecs, aragonesos, etc. clar que som diferents. Som, respectivament, catalans, extremenys, andalusos, gallecs, aragonesos, etc. Tenim una cosa que ens uneix, una ideologia, uns valors que ens fan entendre la vida d'una determinada manera. I això uneix moltíssim. Però no som iguals. Això, contràriament al que diu el PP, no és un problema, és una realitat, és l'expressió de l'Espanya plural, de l'Espanya real. El problema de veritat és que la gent del PP, sigui catalana, extremenya, andalusa, gallega, aragonesa, etc. són tots iguals. Clònics, que diria Felipe González. I això sí que és un problema.
Segona idea: el PP ja és el tercer partit a Euskadi (havia estat el segon) i va camí de convertir-se en el quart partit a Catalunya (on fins ara era el tercer). Això fa que, per compensar aquestes pèrdues de posició, vulgui augmentar el seu pes a la resta d'Espanya precisament de la mà del nacionalisme espanyol més ranci. Això farà que segueixi perdent posicions al País Basc i a Catalunya. En una perillosa espiral si tenim en compte que el PP governa Espanya. Cal trencar aquest cercle viciós. I ho pot començar a fer Pasqual Maragall a Catalunya, obrint camí perquè Zapatero ho pugui fer també a Espanya el 2004.
La transcripció d'aquestes dues reflexions de Rodríguez Ibarra no és literal, però sí fidel. Em sembla que tenen molta profunditat.
I aquestes idees em porten a una conclusió: en el fons el PP voldria estar en condicions de refer el pacte CiU-PP a Catalunya, però saben que és molt difícil. Per això no fan fàstics al pacte CiU-ERC: tot el que no sigui que guanyi Maragall perquè saben que això facilita una nova majoria absoluta del PP a Espanya, en limitar les possibilitats de recuperació del PSOE i estimulant el nacionalisme espanyol més ranci. Contra la colisió de nacionalismes: federalisme! O, si ho preferiu, Espanya plural.
c) El debat televisiu entre els candidats a la Presidència de la Generalitat
És difícil fer una valoració objectiva del debat. La temptació d'escombrar cap a casa és massa gran. Tan gran com l'escepticisme amb què reben els periodistes els intents d'intoxicació dels representants dels candidats. ("Ha guanyat el nostre". "No ho veus, està claríssim. "L'altre no ha contestat". "L'hem deixat clavat"). Encara hi haurà algú que inventarà una enquesta per justificar el seu argument. No seria la primera...
Per tant podria acabar aquí recomanant que tothom que hagi vist el debat faci la seva valoració personal, o que si no l'ha vist demani una còpia en video per fer-ho. Inclús podria recomanar que després de vist el debat, es puntués a cada participant a partir de les recomanacions per a preparar debats televisius que feia en l'entrada del Diari de dilluns dia 3 de novembre.
Però no puc resistir-me a fer alguna consideració sobre el debat d'aquest vespre. Primera. El debat de 1999 va ser més interessant. Ho sento. Va ser així. L'absència de Pujol s'ha notat i molt. Segona. Els debats televisius normalment tenen més efectes de cara a reforçar les idees preconcebudes dels televidents que no pas a canviar-les. Tercera. Els debats es medeixen també a partir de les expectatives creades. Quarta. Quines expectatives havia creat la campanya de CiU sobre aquest debat, sobre els debats en general? Que els guanyaria Mas de llarg. I no ha estat així. Mas no ha guanyat el debat. Cinquena. Qui ha guanyat el debat? És molt difícil dir-ho en un debat a cinc. Sisena. La campanya de CiU volia convertir el debat a cinc en un cara a cara. Han fracassat. No han aconseguit convertir-lo en un debat cara a cara.
Per cert, acabat el debat s'ha sentit un rumor de veus reptant Maragall a un cara a cara. He pensat que es tractava d'una pèssima senyal si venia d'algú que prèviament hagués dit que el seu candidat ja havia guanyat. Normalment no són els gunyadors els que demanen "revanxa". Per cert, el rumor de veus al que em refereixo ha estat contestat immediatament amb un altre que deia: "Sí, sí, fem-lo a Andorra".
Certament, ni Mas ha guanyat, ni tampoc ha reeixit en l'intent de convertir el debat en un cara a cara (com ingènuament havia anunciat algun dels seus assessors). Tampoc no crec que hagi taponat la fuita de vots de CiU cap a ERC o cap al PP. Qui ha guanyat? Com he dit és pràcticament impossible establir qui ha guanyat en un debat a cinc. Però sí -vull fer algunes reflexions que, com tot el que dic i escric estan obertes a la crítica.
Crec que tots els candidats han estat prou clars i contundents en les seves intervencions inicial i final. He de dir que, contràriament a la generalment bona valoració que faig de les seves intervencions al llarg del debat, la intervenció final de Joan Saura m'ha semblat un xic massa preparada tipus espot "M'adreço a aquest sector, aquest, aquest i aquest".
La referència de Carod a la seva estada a la presó en la seva petició final de vot m'ha semblat pensada en clau de crítica a Mas que no va prendre un compromís polític fins ja consolidades la democràcia i l'autonomia.
Les intervencions de Piqué m'han semblat en general ben preparades i dirigides a un sector concret de l'electorat, votants del PP i catalanistes moderats. M'atreviria a qualificar globalment la seva intervenció de "professional".
Carod m'ha semblat potser un pèl més rígid que en d'altres moments. Potser pel pes de la responsabilitat? Li recordo molt bones intervencions parlamentàries, i avui no crec que hagi estat el seu millor dia, tot i que ha esquivat amb facilitat els intents de parany de Mas que pretenia, sense aconseguir-ho, que es retratés pel que fa a pactes post-electorals. Per cert, m'ha sobtat una declaració emfàtica de Mas, forçada per Carod, dient que anirà a l'oposició si no guanya. És a dir que si arriba segon renuncia a cercar un pacte amb el primer o el tercer. No sé si acabarà matissant-la. En tot cas ha estat interessant.
Per cert, Maragall ha subratllat el que ha semblat una obertura de Piqué a considerar una eventual reforma de l'Estatut que, de concretar-se, seria notícia i, afegeixo jo, com ho ha fet Pasqual, una bona notícia per a Catalunya.
Què m'han semblat les intervencions d'Artur Mas? En primer lloc he de dir que m'ha semblat que s'havia preparat bé el debat des del punt de vista comunicacional. Coneix bé la tècnica i ha assajat bastant el missatge. Crec que s'ha equivocat en el plantejament tipus cara a cara. I que la seva posició ambigua amb respecte a ERC no haurà contribuït a taponar la fuita de vots de CiU cap al partit de Carod que detecten les enquestes. M'ha semblat molt obsessionat per intentar desqualificar Pasqual Maragall a partir de l'etapa de govern socialista a Espanya (1982-1996). Crec que això té per ell dos grans perills. D'una banda, el projecta més com a home de passat que de futur. I, d'altra banda, el situa com a massa còmode amb el seu pacte de set anys amb el PP, tot i que formalment en renega encara que Piqué li ha posat difícil. S'ha barallat potser un xic massa amb tothom. Menys, però, que en d'altres intervencions públiques crítiques amb els seus adversaris.
Deixo pel final un breu comentari sobre Maragall. No extranyarà ningú que digui coses bones. És cert que de vegades Pasqual Maragall sembla incòmode en debats en els que prima la forma sobre la substància. Però és així. Autèntic. També és cert que ningú li atribueix qualitats de bon orador ni d'especialista en retòrica, argumentació i contradicció. Com ho és que, en un debat sense guanyadors clars, ha estat sens dubte el candidat més presidencial. I, què coi, l'he felicitat en acabar. Crec que avui s'ho ha ben merescut.
Dijous, 6 de novembre
José Bono ha fet unes poc afortunades declaracions que portaran cua. En aquestes declaracions es tractava de forma desconsiderada el President Pujol. En aquest sentit cal dir que el propi Bono les ha matissat en un comunicat oficial. Tampoc no comparteixo el fons de les declaracions en les que Bono es mostrava contrari als complements de pensions de viduïtat aprovades per algunes Comunitats Autònomes. Estem tots d'acord en que les pensions de viduïtat són minses i que l'autonomia de les Comunitats està per exercir-la. Precisament nosaltres hem criticat que CiU atorgui els complements de forma arbitrària en comptes d'aprovar una llei que les reguli, com ho ha fet, per exemple, la Junta d'Andalusia. Mancats d'arguments com estan, els de CiU voldran que la polèmica s'allargui més del compte. Obliden en canvi molt ràpidament que no fa pas tant feien acusacions de "delirium tremens" als seus adversaris...
Avui he tingut un acte de campanya a Cerdanyola del Vallès. Hem aprofitat per explicar bastant en detall el programa social del canvi en matèria d'habitatge, d'ocupació, de sanitat, d'educació, de suport a les famílies, d'atenció a la gent gran, d'ajut a l'emancipació dels joves, i també per comentar aspectes de la campanya electoral. He remarcat com és de curiós que Mas intenti donar lliçons de catalanisme, precisament ell que no va badar boca quan calia de veritat defensar l'autonomia. He parlat d'ERC i de la seva indefinició sobre la necessitat d'apartar CiU del govern de Catalunya. I també de la campanya "parasitària" d'ICV amb el seu eslògan "El canvi de debò". Nosaltres fem l'esforç del canvi i ells s'apunten el "de debò". El cert és que la presència al govern de Catalunya del que representa ICV no depèn tant de que tinguin dos o tres diputats més sinó de que Maragall obtingui una clara majoria, en vots, però també en escons.
Avui he tingut un acte de campanya a Cerdanyola del Vallès. Hem aprofitat per explicar bastant en detall el programa social del canvi en matèria d'habitatge, d'ocupació, de sanitat, d'educació, de suport a les famílies, d'atenció a la gent gran, d'ajut a l'emancipació dels joves, i també per comentar aspectes de la campanya electoral. He remarcat com és de curiós que Mas intenti donar lliçons de catalanisme, precisament ell que no va badar boca quan calia de veritat defensar l'autonomia. He parlat d'ERC i de la seva indefinició sobre la necessitat d'apartar CiU del govern de Catalunya. I també de la campanya "parasitària" d'ICV amb el seu eslògan "El canvi de debò". Nosaltres fem l'esforç del canvi i ells s'apunten el "de debò". El cert és que la presència al govern de Catalunya del que representa ICV no depèn tant de que tinguin dos o tres diputats més sinó de que Maragall obtingui una clara majoria, en vots, però també en escons.
Dimecres, 5 de novembre
Margot Pascual, consultora-coordinadora de la Diplomatura de Comunicació Política de l'ICPS, em proposa d'afegir almenys dos llibres a la bibliografia. Es tracta de Comunicación Política. Técnicas y estrategias para la sociedad de la información de María José Canel, editat per Tecnos el 1999, i Comunicación Política de Alejandro Muñoz Alonso y Juan Ignacio Rospir (eds.), editat per Universitas el 1995.
Aprofito també per recomanar un llibre de recentíssima aparició que aprofundeix en un tema cabdal per a les estratègies electorals, ja que se centra en l'estudi de l'abstenció. El seu títol és Abstencionistes, d'Oriol Bartomeus Bayés, editat per Fundació Rafael Campalans-Editorial Mediterrània el 2003.
Recomanava fa dies un powerpoint titulat Catalunya a la cua que evidenciava el dèficit social català. Dies després CiU intentava contrarestar les dades incloses en aquest material. Ara ens arriba la contrarèplica de l'equip Visió Social. Les dades són en aquest cas com en l'anterior, irrefutables. En una campanya que s'està centrant en el debat sobre política social és imprescindible comptar amb dades. Aquí n'hi ha una bona colla.
Segueixen els rumors sobre enquestes. S'espera la divulgació de l'enquesta del CIS per demà o divendres i el cap de setmana és molt probable que els diaris en publiquin d'altres. No deixa de sorprendre'm la credibilitat absoluta que encara atorguen alguns a les enquestes del CIS. Sols cal comparar la predicció del CIS per a les eleccions de 1999 i els resultats que es van produir per comprovar que estem lluny d'una "veritat revelada". Com veureu a la taula que hi ha més avall, a tots els partits els van pronosticar uns resultats superiors als que després van obtenir, llevat del PSC. A nosaltres ens van pronosticar uns resultats sis punts inferiors. Casualitats de la vida!
Està tot dit, oi?
Aprofito també per recomanar un llibre de recentíssima aparició que aprofundeix en un tema cabdal per a les estratègies electorals, ja que se centra en l'estudi de l'abstenció. El seu títol és Abstencionistes, d'Oriol Bartomeus Bayés, editat per Fundació Rafael Campalans-Editorial Mediterrània el 2003.
Recomanava fa dies un powerpoint titulat Catalunya a la cua que evidenciava el dèficit social català. Dies després CiU intentava contrarestar les dades incloses en aquest material. Ara ens arriba la contrarèplica de l'equip Visió Social. Les dades són en aquest cas com en l'anterior, irrefutables. En una campanya que s'està centrant en el debat sobre política social és imprescindible comptar amb dades. Aquí n'hi ha una bona colla.
Segueixen els rumors sobre enquestes. S'espera la divulgació de l'enquesta del CIS per demà o divendres i el cap de setmana és molt probable que els diaris en publiquin d'altres. No deixa de sorprendre'm la credibilitat absoluta que encara atorguen alguns a les enquestes del CIS. Sols cal comparar la predicció del CIS per a les eleccions de 1999 i els resultats que es van produir per comprovar que estem lluny d'una "veritat revelada". Com veureu a la taula que hi ha més avall, a tots els partits els van pronosticar uns resultats superiors als que després van obtenir, llevat del PSC. A nosaltres ens van pronosticar uns resultats sis punts inferiors. Casualitats de la vida!
| Estimació CIS | Resultats reals | Diferència | |
|---|---|---|---|
| Data | 8/10/99 | 17/10/99 | |
| PP | 11,7 | 9,5 | -2,2 |
| CiU | 38,6 | 37,6 | -1 |
| ERC | 9,7 | 8,7 | -1 |
| PSC | 31,7 | 37,8 | +6,1 |
| ICV | 4,5 | 3,9 | -0,6 |
Està tot dit, oi?
Dimarts, 4 de novembre
Avui us recomano la lectura d'uns materials de campanya que mostren fins a quin punt és alta la fiabilitat de la nostra proposta. Us convido a llegir el darrer exemplar de la Crònica del canvi. Mai en una campanya un mitjà de difusió com aquest ha assolit el nivell de distribució i de lectura, el nivell de qualitat, i l'interès dels continguts de la Crònica del canvi.
I permeteu-me també que, de forma separada, us mostri gràficament part del nostre programa d'infraestructures. Un programa redactat en connexió amb el territori, en diàleg amb la societat, per experts de la categoria de Manel Nadal i Oriol Nel·lo. Un programa que arriba a dibuixar els mapes de la Catalunya del futur, els mapes de la xarxa viària i de la xarxa ferroviària que proposem que Catalunya tingui. Com veureu el treball ha estat feixuc però la magnitud de la nostra ambició per Catalunya s'ho mereixia.
I permeteu-me també que, de forma separada, us mostri gràficament part del nostre programa d'infraestructures. Un programa redactat en connexió amb el territori, en diàleg amb la societat, per experts de la categoria de Manel Nadal i Oriol Nel·lo. Un programa que arriba a dibuixar els mapes de la Catalunya del futur, els mapes de la xarxa viària i de la xarxa ferroviària que proposem que Catalunya tingui. Com veureu el treball ha estat feixuc però la magnitud de la nostra ambició per Catalunya s'ho mereixia.
Dilluns, 3 de novembre
Tot i que el dia ha començat amb la reunió d'agenda dels dilluns i la reunió quinzenal de la Comissió Executiva del PSC, el meu cap estava en la preparació del debat que he mantingut a la nit al Canal 33 amb Felip Puig (CiU), Dolors Nadal (PP), Pere Esteve (ERC) i Jaume Bosch (ICV). La valoració sobre com ha anat l'han de fer aquells i aquelles que l'hagin seguit. Jo em limitaré a transcriure els 33 consells que he anat recollint al llarg del temps sobre el procés de preparació de debats.
33 INSTRUCCIONS DE CARA A UN DEBAT DE TELEVISIÓ
1. La TV és imatge, per tant cal tenir present que es valora més la forma, per sobre del contingut.
2. Conèixer bé el format del debat (temari, durada, ordre d’intervencions, estructura de blocs, si hi haurà o no introducció i/o declaració final, paper i personalitat del moderador, com s’asseuran els participants, si hi haurà taula o taules auxiliars i com seran,..)
3. Dedicar temps suficient a preparar el debat, tant amb experts amb les matèries concretes com amb experts en comunicació.
4. Cal vestir bé sense estridències ni robes que facin “brillos”.
5. Arribar al debat relaxat i amb molta antel·lació.
6. Saludar tots els membres de l’equip.
7. Deixar-se maquillar, il·luminar, i posar-se el micròfon bé pels professionals del mitjà.
8. Cal seure dret una mica inclinat cap al davant (mai “desmenjat”).
9. No moure massa les mans.
10. No obsessionar-se amb mirar a càmara, d’això se’n cuiden els professionals del mitjà.
11. Relaxar-se i respirar bé.
12. El debat és amb altres candidats, però és un instrument per arribar a l’audiència. L’esforç de convèncer es dirigeix als telespectadors.
13. Sols la propia convicció transmet convenciment.
14. Cal tenir molt clars els missatges a transmetre.
15. Repetir els missatges centrals tants cops com es pugui. En el meu cas: “Canvi”. “23 anys són massa anys”. “Pacte CiU-PP”. Mai no es repeteix prou (no hi ha cap telespectador que segueixi amb la màxima atenció tot el debat).
16. Tenir assajades les intervencions inicial i final (si n’hi han).
17. Consultar i prendre notes.
18. Portar materials gràfics que puguin mostrar-se a càmara o documents que donin credibilitat a les afirmacions que es vulguin fer.
19. Deixar que t'acabin de preguntar abans de respondre; no interrompre ningú.
20. Cal ser el màxim de breu i el màxim de precís.
21. Utilitzar exemples concrets i referències personals.
22. No utilitzar tecnicismes, explicar el què i el com.
23. Relacionar qualsevol proposta amb el benefici concret que en treuran els ciutadans.
24. És millor parlar dels ciutadans en concret que del país en abstracte.
25. Evitar desqualificar els altres.
26. No deixar que t’interrompin.
27. No intentar monopolitzar el temps.
28. Demostrar que saps escoltar.
29. Utilitzar preguntes retòriques per respondre-les amb contundència.
30. Somriure.
31. Saber jugar amb l’humor i la ironia.
32. No donar una imatge crispada.
33. Fer exposicions didàctiques, però sense aire de suficiència.
33 INSTRUCCIONS DE CARA A UN DEBAT DE TELEVISIÓ
1. La TV és imatge, per tant cal tenir present que es valora més la forma, per sobre del contingut.
2. Conèixer bé el format del debat (temari, durada, ordre d’intervencions, estructura de blocs, si hi haurà o no introducció i/o declaració final, paper i personalitat del moderador, com s’asseuran els participants, si hi haurà taula o taules auxiliars i com seran,..)
3. Dedicar temps suficient a preparar el debat, tant amb experts amb les matèries concretes com amb experts en comunicació.
4. Cal vestir bé sense estridències ni robes que facin “brillos”.
5. Arribar al debat relaxat i amb molta antel·lació.
6. Saludar tots els membres de l’equip.
7. Deixar-se maquillar, il·luminar, i posar-se el micròfon bé pels professionals del mitjà.
8. Cal seure dret una mica inclinat cap al davant (mai “desmenjat”).
9. No moure massa les mans.
10. No obsessionar-se amb mirar a càmara, d’això se’n cuiden els professionals del mitjà.
11. Relaxar-se i respirar bé.
12. El debat és amb altres candidats, però és un instrument per arribar a l’audiència. L’esforç de convèncer es dirigeix als telespectadors.
13. Sols la propia convicció transmet convenciment.
14. Cal tenir molt clars els missatges a transmetre.
15. Repetir els missatges centrals tants cops com es pugui. En el meu cas: “Canvi”. “23 anys són massa anys”. “Pacte CiU-PP”. Mai no es repeteix prou (no hi ha cap telespectador que segueixi amb la màxima atenció tot el debat).
16. Tenir assajades les intervencions inicial i final (si n’hi han).
17. Consultar i prendre notes.
18. Portar materials gràfics que puguin mostrar-se a càmara o documents que donin credibilitat a les afirmacions que es vulguin fer.
19. Deixar que t'acabin de preguntar abans de respondre; no interrompre ningú.
20. Cal ser el màxim de breu i el màxim de precís.
21. Utilitzar exemples concrets i referències personals.
22. No utilitzar tecnicismes, explicar el què i el com.
23. Relacionar qualsevol proposta amb el benefici concret que en treuran els ciutadans.
24. És millor parlar dels ciutadans en concret que del país en abstracte.
25. Evitar desqualificar els altres.
26. No deixar que t’interrompin.
27. No intentar monopolitzar el temps.
28. Demostrar que saps escoltar.
29. Utilitzar preguntes retòriques per respondre-les amb contundència.
30. Somriure.
31. Saber jugar amb l’humor i la ironia.
32. No donar una imatge crispada.
33. Fer exposicions didàctiques, però sense aire de suficiència.
Diumenge, 2 de novembre
La campanya electoral proporciona anècdotes ben divertides. Com el lapsus de Jordi Pujol quan, avui mateix, en elogiar l'equip de CiU parlava d'Artur Mas, Duran Lleida i Pere Esteve. Ràpidament Joan Miquel Nadal el corregia dient que es referia a un altre Pere, Pere Macias. És un lapsus sense importància, o no? A CiU hi militen dos ex-secretaris generals d'ERC (Hortalà i Colom), i ERC ha fitzat recentement a un ex-secretari general de CDC (Esteve). Potser per això molta gent dóna per fet que si l'aritmètica parlamentària ho permetés, es produiria un pacte CiU-ERC. CiU el vol, perquè sap que seria la única manera de continuar al govern després de 23 anys. I ERC diu que vol el canvi, però no arriba fins al punt d'admetre que el canvi passa perquè CiU deixi el govern. Ambigüitat, equidistància, conveniència electoral? Més d'un possible votant d'ERC que vulgui de veritat el canvi s'ho pensarà dos cops abans de votar ERC, precisament per no contribuir a la "restauració convergent".
Duran ens critica, un cop més, per espanyolitzar la campanya a través de la presència de Felipe González a un acte electoral. No li deu agradar que un andalús parli en suport d'un català? Però tothom sap que CiU ha comptat amb el suport actiu del Partit Andalusista en aquesta campanya, i amb la presència d'algun dels seus dirigents aquí, així com l'organització del viatge de Mas a Cabra. Duran no hauria d'oblidar tampoc que ha estat precisament José María Aznar (que no és català) qui ha fet a Barcelona la defensa més contundent de la continuïtat del govern de CiU. Sols falta que vingui Silvio Berlusconi, que forma part amb Aznar i Duran de la Internacional Demòcrata de Centre, a donar suport a CiU. Per cert, l'IDC abans es deia Internacional Demòcrata Cristiana i va canviar de nom precisament per acollir, entre d'altres, a gent com Berlusconi, mentre expulsava el Partit Nacionalista Basc.
També m'ha sobtat l'atac de Saura al PSC per haver arribat a un acord amb Els Verds-Opció Verda. Ens acusa d'ecologisme de màrqueting. Quina poca memòria! No fa pas tant que Iniciativa es deia PSUC i que el seu símbol era la falç i el martell. Després va ser una "i" i després algú va decidir apropiar-se d'un sol somrient. Nosaltres seguim sent socialistes, amb puny i rosa, i quadrat vermell. I, això sí, hem fet un acord amb uns verds, però no per prendre-los-hi les sigles. I encara hi ha uns altres verds que es presenten sols a les eleccions. Iniciativa no pot pretendre monopolitzar el sentiment ecologista. Espero que acceptin una broma: si fossin una fruita serien una síndria, verds per fora i vermells per dins. I consti que no ho critico. De debò. Però he observat que en aquesta campanya ens critiquen molt. I fins i tot dubten en públic que volguem posar fi a la presència de CiU al govern. I això ho diuen els que comparteixen govern amb CiU a Arenys de Munt, Molins de Rei, Esparreguera, Collbató, Sant Sadurní d'Anoia, Piera, Almacelles, Borges Blanques, Cerdanyola del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda i Castellar del Vallès, municipis on viuen més de 160.000 catalans i catalanes. De debò. Dediquem-nos a mobilitzar l'electorat progressista, més que a criticar-nos entre les forces d'esquerra.
Duran ens critica, un cop més, per espanyolitzar la campanya a través de la presència de Felipe González a un acte electoral. No li deu agradar que un andalús parli en suport d'un català? Però tothom sap que CiU ha comptat amb el suport actiu del Partit Andalusista en aquesta campanya, i amb la presència d'algun dels seus dirigents aquí, així com l'organització del viatge de Mas a Cabra. Duran no hauria d'oblidar tampoc que ha estat precisament José María Aznar (que no és català) qui ha fet a Barcelona la defensa més contundent de la continuïtat del govern de CiU. Sols falta que vingui Silvio Berlusconi, que forma part amb Aznar i Duran de la Internacional Demòcrata de Centre, a donar suport a CiU. Per cert, l'IDC abans es deia Internacional Demòcrata Cristiana i va canviar de nom precisament per acollir, entre d'altres, a gent com Berlusconi, mentre expulsava el Partit Nacionalista Basc.
També m'ha sobtat l'atac de Saura al PSC per haver arribat a un acord amb Els Verds-Opció Verda. Ens acusa d'ecologisme de màrqueting. Quina poca memòria! No fa pas tant que Iniciativa es deia PSUC i que el seu símbol era la falç i el martell. Després va ser una "i" i després algú va decidir apropiar-se d'un sol somrient. Nosaltres seguim sent socialistes, amb puny i rosa, i quadrat vermell. I, això sí, hem fet un acord amb uns verds, però no per prendre-los-hi les sigles. I encara hi ha uns altres verds que es presenten sols a les eleccions. Iniciativa no pot pretendre monopolitzar el sentiment ecologista. Espero que acceptin una broma: si fossin una fruita serien una síndria, verds per fora i vermells per dins. I consti que no ho critico. De debò. Però he observat que en aquesta campanya ens critiquen molt. I fins i tot dubten en públic que volguem posar fi a la presència de CiU al govern. I això ho diuen els que comparteixen govern amb CiU a Arenys de Munt, Molins de Rei, Esparreguera, Collbató, Sant Sadurní d'Anoia, Piera, Almacelles, Borges Blanques, Cerdanyola del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda i Castellar del Vallès, municipis on viuen més de 160.000 catalans i catalanes. De debò. Dediquem-nos a mobilitzar l'electorat progressista, més que a criticar-nos entre les forces d'esquerra.
Dissabte, 1 de novembre
Als diaris de demà no hi haurà campanya que valgui. La Casa Reial ha anunciat el compromís oficial del príncep d'Astúries amb la periodista Letizia Ortiz (periodista i presentadora del Telediario 2 de TVE). Ens hi posem com ens hi posem, la notícia és aquesta. Ni enquestes ni declaracions de polítics podran sobreviure a l'allau mediàtic que es prepara. I això que la boda està prevista per a l'estiu vinent.
Parlant d'enquestes, s'està produint certa confusió a partir del coneixement de diverses enquestes fetes per l'Institut Opina que donen resultats diferents malgrat haver-se realitzat en un curt espai de temps. El mateix dia que la Cadena SER feia públic el "sermómetro" d'Opina sobre les eleccions al Parlament, CiU feia pública una altra enquesta d'Opina amb un resultat ben diferent. I en el PSC tenim una tercera enquesta d'Opina que dóna uns resultats més semblants als de la de la Cadena SER que als de la de CiU.
Crec que encara és massa d'hora per posar-se a fer pronòstics. Haurem d'analitzar les enquestes realitzades després de la primera setmana de campanya. Fins llavors al PSC tenim la tesi que mantenim un avantatge cert sobre CiU. Nosaltres intentem que la distància electoral que separa el PSC de CiU s'eixampli per tal d'assegurar que no hi hagi la possibilitat d'un acord CiU-PP ó CiU-ERC. Al cap i a la fi el canvi implica que CiU deixi el govern. El PP, com no vol canvi, no hi està d'acord. ERC, que diu que sí vol canvi, no es pronuncïa sobre aquesta qüestió.
Duran Lleida segueix entestat a fer de pivot polèmic de la campanya de CiU, però encara no ha trobat el moment per fer alguna declaració que esclareixi els casos Treball i Turisme en els que s'imputen greus irregularitats a persones estretament lligades al partit que dirigeix. Per cert Duran havia de representar CiU en un debat entre candidats al Canal 33, però finalment qui representarà CiU en aquest debat serà Felip Puig.
L'activitat central de la nostra campanya d'avui ha estat l'acte polític celebrat a Badalona. Allà Javier Gurruchaga ha parlat en suport a la candidatura de Pasqual Maragall i ha cantat per animar l'ambient. Pasqual Maragall l'ha acompanyat en alguna cançó. Els assistents sortien convençuts que Pasqual serà millor President que cantant...
Parlant d'enquestes, s'està produint certa confusió a partir del coneixement de diverses enquestes fetes per l'Institut Opina que donen resultats diferents malgrat haver-se realitzat en un curt espai de temps. El mateix dia que la Cadena SER feia públic el "sermómetro" d'Opina sobre les eleccions al Parlament, CiU feia pública una altra enquesta d'Opina amb un resultat ben diferent. I en el PSC tenim una tercera enquesta d'Opina que dóna uns resultats més semblants als de la de la Cadena SER que als de la de CiU.
Crec que encara és massa d'hora per posar-se a fer pronòstics. Haurem d'analitzar les enquestes realitzades després de la primera setmana de campanya. Fins llavors al PSC tenim la tesi que mantenim un avantatge cert sobre CiU. Nosaltres intentem que la distància electoral que separa el PSC de CiU s'eixampli per tal d'assegurar que no hi hagi la possibilitat d'un acord CiU-PP ó CiU-ERC. Al cap i a la fi el canvi implica que CiU deixi el govern. El PP, com no vol canvi, no hi està d'acord. ERC, que diu que sí vol canvi, no es pronuncïa sobre aquesta qüestió.
Duran Lleida segueix entestat a fer de pivot polèmic de la campanya de CiU, però encara no ha trobat el moment per fer alguna declaració que esclareixi els casos Treball i Turisme en els que s'imputen greus irregularitats a persones estretament lligades al partit que dirigeix. Per cert Duran havia de representar CiU en un debat entre candidats al Canal 33, però finalment qui representarà CiU en aquest debat serà Felip Puig.
L'activitat central de la nostra campanya d'avui ha estat l'acte polític celebrat a Badalona. Allà Javier Gurruchaga ha parlat en suport a la candidatura de Pasqual Maragall i ha cantat per animar l'ambient. Pasqual Maragall l'ha acompanyat en alguna cançó. Els assistents sortien convençuts que Pasqual serà millor President que cantant...
