Dijous, 4 de desembre
Demà es constitueix el Parlament de Catalunya. Però com no hi ha encara acord de majoria i de govern de cap mena, la configuració de la Mesa no prefigurarà el futur. Nosaltres haguéssim volgut que demà estiguessin ja totes les cartes sobre la taula. Això hauria permès, per exemple, que a la Mesa hi hagués un representant d'ICV cosa que, amb gairebé tota probabilitat, no es produirà demà. És cert que hi ha mecanismes que permetrien reparar aquesta situació si es configurés una majoria catalanista i d'esquerres, però haurem d'esperar uns dies més per comprovar si aquest és el cas. Aprofito per felicitar avui Ernest Benach, d'ERC, com a futur President del Parlament.
Des del meu coneixement de les converses entre els partits d'esquerres, puc afirmar sense embuts que no hi ha cap motiu perquè no s'arribi a formar la majoria i el govern catalanista i d'esquerres que tanta gent està esperant des de fa tant de temps. La resposta està en mans dels amics i amigues d'ERC i serà la setmana vinent quan la faran pública. Heu de saber que la Comissió Executiva d'ERC es reuneix dimarts dia 9 i que el seu Consell Nacional ho farà dissabte dia 13.
Avui els voluntaris i voluntàries de la Plataforma per un Govern Catalanista i d'Esquerres han lliurat les signatures d'adhesió al seu manifest. S'ha produït la feliç coincidència que han pogut saludar tant en Josep-Lluís Carod Rovira com José Montilla quan han anat al registre del Parlament a dipositar tot el material. Aquí hi trobareu els corresponents testimonis gràfics. Per acabar i com a bon auguri, us ofereixo l'històric cartell de Lluís Companys demanant el vot pel Front d'Esquerres. Esperem que l'Esquerra Republicana de Carod honori la gloriosa història de l'Esquerra Republicana de Macià, Companys i Tarradellas. Que així sigui.
Des del meu coneixement de les converses entre els partits d'esquerres, puc afirmar sense embuts que no hi ha cap motiu perquè no s'arribi a formar la majoria i el govern catalanista i d'esquerres que tanta gent està esperant des de fa tant de temps. La resposta està en mans dels amics i amigues d'ERC i serà la setmana vinent quan la faran pública. Heu de saber que la Comissió Executiva d'ERC es reuneix dimarts dia 9 i que el seu Consell Nacional ho farà dissabte dia 13.
Avui els voluntaris i voluntàries de la Plataforma per un Govern Catalanista i d'Esquerres han lliurat les signatures d'adhesió al seu manifest. S'ha produït la feliç coincidència que han pogut saludar tant en Josep-Lluís Carod Rovira com José Montilla quan han anat al registre del Parlament a dipositar tot el material. Aquí hi trobareu els corresponents testimonis gràfics. Per acabar i com a bon auguri, us ofereixo l'històric cartell de Lluís Companys demanant el vot pel Front d'Esquerres. Esperem que l'Esquerra Republicana de Carod honori la gloriosa història de l'Esquerra Republicana de Macià, Companys i Tarradellas. Que així sigui.
Dimecres, 3 de desembre
Mentre tot indica que ERC no prendrà la seva decisió sobre quina majoria i quin govern cal formar a Catalunya, demà tindrà lloc una nova sessió negociadora PSC-ERC. El clima que plana sobre les converses és molt bo i sembla acreditada la voluntat d'ambdues parts d'arribar a un acord. Però l'acord encara no és un fet i les converses ERC-CiU també segueixen obertes. Tot indica que la sessió constitutiva del Parlament de divendres dia 5 no serà encara indicativa de quina serà la decisió final d'ERC. Nosaltres ho haguéssim volgut així, però els amics i amigues d'ERC han volgut assenyalar un altre calendari. Esperem que tot plegat sigui a fi de bé.
Dimarts, 2 de desembre
Alguns subscriptors i subscriptores del meu Diari han trobat en excés lacònica l'entrada d'ahir. El cert és que m'agradaria allargar-me més, però no voldria fer-ho al preu d'inventar coses que no són, o de donar per fetes coses que no ho estan.
Al PSC seguim essent optimistes sobre la possibilitat de formar una majoria parlamentària i un govern catalanista i d'esquerres, amb ERC i ICV-EA. Creiem que aquesta formula respon millor que cap altra a la voluntat majoritària dels electors i electores. Perquè voldria dir canvi, és a dir, que CiU deixés el govern després d'haver-lo exercit pràcticament en solitari al llarg de 23 anys. Voldria dir un govern de coalició, plural, amb tres components ben diferenciades però capaces de sumar. Voldria dir una aposta per la transformació d'Espanya en un sentit de respecte al seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Voldria dir més transparència, eradicació d'irregularitats, corruptel·les i males pràctiques. Voldria dir més diàleg amb la societat, més atenció a les sensibilitats ciutadanes. Voldria dir escriure un nou capítol en la història catalana, més protagonitzat pels sectors populars que pels que sempre han manat, d'una forma o altra. Voldria dir més sensibilitat social, més col·laboració amb els sindicats, més diàleg amb les associacions. Una nova política, amb un importantíssim relleu de protagonistes, i una aposta per un futur clarament diferent des de tots els punts de vista.
Les negociacions entre els partits d'esquerres segueixen endavant, a bon ritme i millors auguris, però encara no han acabat. I ERC encara no ha dit la seva darrera paraula. Carod ha afirmat avui que ja ho tenen clar però, murri com sempre, no ha badat boca malgrat la insistència d'Iñaki Gabilondo. Temps hi haurà.
Els amics d'El Triangle, compromesos com estan en la formació d'aquest govern catalanista i d'esquerres, proporcionen a ERC les seves 100 raons a favor del pacte. Espero que ben aviat podran posar a la portada la foto del govern que tants i tantes estem esperant fa tant de temps.
Al PSC seguim essent optimistes sobre la possibilitat de formar una majoria parlamentària i un govern catalanista i d'esquerres, amb ERC i ICV-EA. Creiem que aquesta formula respon millor que cap altra a la voluntat majoritària dels electors i electores. Perquè voldria dir canvi, és a dir, que CiU deixés el govern després d'haver-lo exercit pràcticament en solitari al llarg de 23 anys. Voldria dir un govern de coalició, plural, amb tres components ben diferenciades però capaces de sumar. Voldria dir una aposta per la transformació d'Espanya en un sentit de respecte al seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Voldria dir més transparència, eradicació d'irregularitats, corruptel·les i males pràctiques. Voldria dir més diàleg amb la societat, més atenció a les sensibilitats ciutadanes. Voldria dir escriure un nou capítol en la història catalana, més protagonitzat pels sectors populars que pels que sempre han manat, d'una forma o altra. Voldria dir més sensibilitat social, més col·laboració amb els sindicats, més diàleg amb les associacions. Una nova política, amb un importantíssim relleu de protagonistes, i una aposta per un futur clarament diferent des de tots els punts de vista.
Les negociacions entre els partits d'esquerres segueixen endavant, a bon ritme i millors auguris, però encara no han acabat. I ERC encara no ha dit la seva darrera paraula. Carod ha afirmat avui que ja ho tenen clar però, murri com sempre, no ha badat boca malgrat la insistència d'Iñaki Gabilondo. Temps hi haurà.
Els amics d'El Triangle, compromesos com estan en la formació d'aquest govern catalanista i d'esquerres, proporcionen a ERC les seves 100 raons a favor del pacte. Espero que ben aviat podran posar a la portada la foto del govern que tants i tantes estem esperant fa tant de temps.
Dilluns, 1 de desembre
Segueixen les negociacions per formar el govern catalanista i d'esquerres. Espero que aviat podrem donar la notícia que tanta gent està esperant.
Diumenge, 30 de novembre
Cal felicitar els organitzadors i organitzadores de la concentració a favor d'un govern catalanista i d'esquerres. Han estat capaços de reunir en pocs dies més de 3000 persones davant del Parlament de Catalunya per reclamar als partits d'esquerra la voluntat, l'intel·ligència, i l'esforç de fer possible una majoria i un govern catalanista i d'esquerres a partir dels resultats obtinguts pel PSC-CpC, ERC i ICV-EA a les eleccions del passat 16 de novembre.
Si algú tenia algun dubte sobre l'encert de la convocatòria, sols cal que llegeixi les declaracions airades de Josep Antoni Duran Lleida que pretèn acusar-nos als socialistes de "guanyar al carrer el que no hem guanyat a les urnes". En un tic de dretes indissimulat, a Duran Lleida li fa por que els ciutadans prenguin el carrer. No l'hem vist a les manifestacions per una altra globalització, a les manifestacions contra la guerra, o a les manifestacions en defensa dels drets socials i sindicals. A Duran l'hem vist del bracet d'Aznar a la Internacional Demòcrata de Centre -abans Internacional Demòcrata Cristiana-, l'hem vist del bracet de Joan Cogul -cas Turisme- i l'hem vist del bracet de Fidel Pallerols -cas Treball-. Però no l'hem vist a les mobilitzacions socials en defensa d'un món millor. Com ja ha estat dit, a la dreta li fa por la mobilització ciutadana i en això Duran Lleida és la representació més genuïna de la dreta catalana.
No deixa de sorprendre que Duran insisteixi en falsos arguments. El primer fals argument: el convocant d'aquesta concentració no és el Partit Socialista. Són plataformes ciutadanes ben diverses que apleguen gent progressista, algunes persones amb militància política coneguda però la majoria sense carnet. Duran, defensor a ultrança de les privatitzacions, és un enemic conspicu de la socialització de la política, és a dir, de l'esforç per vincular a l'acció política al màxim de persones, des de la creença que no és bo en democràcia que els únics actors polítics siguin els partits.
El segon fals argument és que Pasqual Maragall hauria perdut les eleccions. Encara és hora que Duran admeti que hi va haver més catalans i catalanes que van votar a favor de Pasqual Maragall com a President que els que ho van fer a favor d'Artur Mas (7.000 persones més). O que admeti que la suma dels escons del PSC-CpC, ERC i ICV-EA (74) seria superior a les sumes CiU+PP (61) ó CiU+ERC (69). Totes elles sumes legítimes, però la que assegura una majoria més àmplia és la del tripartit d'esquerres.
Tampoc no recorda Duran que al mateix temps que en la campanya electoral els dirigents de CiU acusaven als amics i amigues d'ERC de traïdors, no s'estaven de dir que encara que no fossin la llista més votada no renunciarien a formar govern si podien. O inclús molt abans de la campanya, com quan Artur Mas en una entrevista publicada a La Vanguardia el 13 d'abril deia: "Si puedo gobernar, aunque no sea la lista más votada, lo haré".
A que venen doncs les declaracions tan brutals de Duran? Senzillament al nerviosisme d'un partit que després d'haver governat 23 anys seguits, ha monopolitzat en benefici propi tots els instruments institucionals, la política de nomenaments, les subvencions, les concessions, els mitjans de comunicació de titularitat pública. Ara pateixen el vertígen de la possibilitat d'haver de fer política en igualtat de condicions als demés. Encara que sols fos per aquest motiu, convindria que l'alternança es fes realitat perquè, no ens enganyem, el canvi a Catalunya passa perquè CiU deixi el govern.
Si algú tenia algun dubte sobre l'encert de la convocatòria, sols cal que llegeixi les declaracions airades de Josep Antoni Duran Lleida que pretèn acusar-nos als socialistes de "guanyar al carrer el que no hem guanyat a les urnes". En un tic de dretes indissimulat, a Duran Lleida li fa por que els ciutadans prenguin el carrer. No l'hem vist a les manifestacions per una altra globalització, a les manifestacions contra la guerra, o a les manifestacions en defensa dels drets socials i sindicals. A Duran l'hem vist del bracet d'Aznar a la Internacional Demòcrata de Centre -abans Internacional Demòcrata Cristiana-, l'hem vist del bracet de Joan Cogul -cas Turisme- i l'hem vist del bracet de Fidel Pallerols -cas Treball-. Però no l'hem vist a les mobilitzacions socials en defensa d'un món millor. Com ja ha estat dit, a la dreta li fa por la mobilització ciutadana i en això Duran Lleida és la representació més genuïna de la dreta catalana.
No deixa de sorprendre que Duran insisteixi en falsos arguments. El primer fals argument: el convocant d'aquesta concentració no és el Partit Socialista. Són plataformes ciutadanes ben diverses que apleguen gent progressista, algunes persones amb militància política coneguda però la majoria sense carnet. Duran, defensor a ultrança de les privatitzacions, és un enemic conspicu de la socialització de la política, és a dir, de l'esforç per vincular a l'acció política al màxim de persones, des de la creença que no és bo en democràcia que els únics actors polítics siguin els partits.
El segon fals argument és que Pasqual Maragall hauria perdut les eleccions. Encara és hora que Duran admeti que hi va haver més catalans i catalanes que van votar a favor de Pasqual Maragall com a President que els que ho van fer a favor d'Artur Mas (7.000 persones més). O que admeti que la suma dels escons del PSC-CpC, ERC i ICV-EA (74) seria superior a les sumes CiU+PP (61) ó CiU+ERC (69). Totes elles sumes legítimes, però la que assegura una majoria més àmplia és la del tripartit d'esquerres.
Tampoc no recorda Duran que al mateix temps que en la campanya electoral els dirigents de CiU acusaven als amics i amigues d'ERC de traïdors, no s'estaven de dir que encara que no fossin la llista més votada no renunciarien a formar govern si podien. O inclús molt abans de la campanya, com quan Artur Mas en una entrevista publicada a La Vanguardia el 13 d'abril deia: "Si puedo gobernar, aunque no sea la lista más votada, lo haré".
A que venen doncs les declaracions tan brutals de Duran? Senzillament al nerviosisme d'un partit que després d'haver governat 23 anys seguits, ha monopolitzat en benefici propi tots els instruments institucionals, la política de nomenaments, les subvencions, les concessions, els mitjans de comunicació de titularitat pública. Ara pateixen el vertígen de la possibilitat d'haver de fer política en igualtat de condicions als demés. Encara que sols fos per aquest motiu, convindria que l'alternança es fes realitat perquè, no ens enganyem, el canvi a Catalunya passa perquè CiU deixi el govern.
