Diari de campanya

Avui he llegit dos articles que m'han interessat especialment. El primer, de Xavier Vidal-Folch a El País. Diu que Pujol ha estat com a governant, millor Catalunya enfora que Catalunya endins. Realment, Catalunya endins la crítica és demolidora. "Hueros de auténticas prioridades, hemos hecho mal demasiadas cosas". "Su balance como gestor resulta muy deficiente, como lo demuestra la pérdida de posiciones de Cataluña en los escenarios muy competitivos y cada día más globales donde se juega el desafío de la modernidad: alta tecnología, infraestructuras, enseñanza, dimensión empresarial, medio ambiente". L'altre article que m'ha interessat molt és el de Manuel Castells a La Vanguardia. En ell fa un brutal diagnòstic de la significació de l'onze de setembre de 2001: "El 11 de septiembre proporcionó una oportunidad a un grupo de extrema derecha pro sionista (Perle, Wolfowitz, Rumsfeld, Cheney) para hacer triunfar sus posiciones, que defendieron años antes, convenciendo a un presidente inexperto y cristiano iluminado, y contando con el apoyo de una opinión pública traumatizada". He aprofitat per seguir via Internet els teletips d'agència i m'han sobtat unes ingènues declaracions de Josep Huguet, dirigent d'ERC, quan diu que la condició zero que posaran a CiU per pactar és que renunciï a votar la investidura de Rajoy. Crec que és ingenu perquè clar que Mas dirà que no pactarà amb el PP. Com ho van fer abans Pujol, Homs o Trias. Que al final van acabar pactant amb el PP, això sí, en interès de Catalunya, que no és altra cosa que l'interès de CiU en seguir escalfant cadires sense importar el peatge que calgui pagar. ERC està en un moment dolç: totes li ponen i puja en intenció de vot. Però, podran confiar en ERC tots aquells que pensen que el canvi passa necessàriament per desplaçar CiU de la Presdidència de la Generalitat? Si els dirigents d'ERC segueixen instal·lats en l'equidistància o la ingenuïtat, crec que no.

En Mas diu que no plega però li fan un Decret per rebaixar-li les competències. Seguirà al govern per les fotos gratis però tindrà més temps lliure per fer campanya. Fins i tot en Carod s'ha vist obligat a dir-li que la seva dimissió seria un gest "moral". El cert és que plegant o seguint, amb Decret o sense, ha quedat clar l'ús i abús de poder sobre els que Mas està promocionant la seva candidatura. I el demés són romanços. Per cert que Mas encara no ens ha aclarit res sobre l'afer Eurobank. Cal recordar que ell mateix deia a La Vanguardia del dia 27 d'agost que "no tenim per què dubtar de la fiabilitat d'aquestes mútues", i el dia següent la mateixa Vanguardia titulava "La Generalitat intervé les tres mutualitats accionistes d'Eurobank". D'això s'en diu estar alerta! Sobre la polèmica de la celebració de l'Onze de setembre hi ha poca cosa a afegir. És obvi que cal mantenir l'homenatge a Rafael de Casanova, però també seria bo trobar una celebració més unitària i, sobretot, amb més participació ciutadana. I el que és increïble és que hi hagi qui diu a la gent del PP que és millor que no hi vagin. Amb el que va costar que el PP acceptés la democràcia i l'autonomia, no es tracta ara de foragitar-los de la Diada nacional! I que això ho digui el Sr. Mas que els hi deu el càrrec, diu molt poc en favor d'ell. He rebut alguna queixa sobre el nostre programa: em diuen que és massa feixuc de llegir! Us proposo estudiar un petit resum de deu propostes per fer boca.

Avui és festa...menys pels polítics. Posar flors al peu del monument, anar a Sant Boi, ser presents a la recepció del Parlament, intentar que TV3 emeti unes assenyades opinions sobre data tan assenyalada, anar a la Plaça Salvador Allende al Carmel,... Hi ha tantes coses a fer que he decidit quedar-me a casa regirant papers i cercant informació a través d'Internet. Informació sobre la situació política nordamericana. Allà, el totpoderós Bush pidola més diners al Congrés i al Senat i, ara sí, demana més intervenció de les Nacions Unides. El fracàs de la seva política és evident. I pot significar la seva derrota el novembre de l'any vinent. Estic seguint també les primàries del Partit Demòcrata, que en aquest moments registren l'impuls de Howard Dean, governador de Vermont, sense pèls a la llengua i sense por que li diguin liberal (que pels americans conservadors/republicans és gairebé el pitjor insult). Segueixo amb consternació l'assassinat de la ministra d'afers estrangers sueca, la companya Anna Lindh. Inevitablement recordo Olof Palme. Els suecs voten diumenge vinent sobre la seva incorporació a l'euro. Sembla que el No va per davant, tot i que encara hi ha molts indecisos. Anna Lindh prenia una part molt destacada en la defensa del Sí i ja es parlava d'ella com a successora de Goran Persson. Aquest petit recorregut per Internet m'allunya una mica del dia a dia d'aquí. Però he de dir-vos que he trobat un nou fulletó de més de 50 planes de CiU parlant del Nou Estatut. El fullejo però segueixen sense explicar com han ajornat 23 anys quelcom de tan important. O com han deixat passar els darrers quatre anys havent-hi al Parlament de Catalunya 123 Diputats i Diputades sobre 135 disposats a fer-lo realitat. Tot pels 12 vots del PP? Una renúncia tan important a canvi de 12 vots? Per cert, també ERC tenia 12 vots, i els oferia a CiU tot sovint. En fi no desespero de sentir-los dir alguna vegada que es van equivocar. I que el seu error l'hem pagat entre tots. L'Onze, a seques, és com parlen a Chile de l'onze de setembre. Allà estava Pasqual Maragall, al costat de la filla d'Allende, Isabel, Presidenta de la Cambra de Diputats, dins del palacio de la Moneda on a partir d'avui hi figurarà un retrat de Salvador Allende. Ja era hora! Tot i que també és un arxiu gran (que pot trigar a descarregar), i també per celebrar la Diada, us adjunto l'esborrany del Programa del Canvi que aprovarem definitivament el 4 d'octubre en la Conferència Nacional del PSC. Serà el nostre compromís solemne amb els catalans i les catalanes.

Aquest Diari de campanya hauria de començar, de fet, avui. És avui que hem sabut la data de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Serà el dia 16 de novembre. Ho anunciava a bombo i plateret La Vanguardia en la seva edició d'avui. La data ha estat coneguda després de l'entrevista Pujol-Aznar d'ahir. Una entrevista que ha accelerat l'anunci de la data electoral. El diari Avui, ben connectat amb la cúpula convergent, encara deia en la seva edició d'avui que la data seria anunciada demà dijous. No deixa de ser curiosa la foto Aznar-Pujol-Piqué moments abans que es filtrés la notí­cia. Alguna cosa va passar ahir entre Vandellós i Reus que va alterar uns plans curosament preparats. El President del Parlament va conèixer la data ahir al vespre, a corre-cuita. Es diu ara que la tria de la data mostra la voluntat de separar les eleccions catalanes de les de la Comunitat de Madrid. Si això fos veritat la millor data possible era el 5 d'octubre, fent les eleccions catalanes abans de les madrilenyes. Però, és clar, Mas necessitava encara més temps per usar i abusar dels mitjans institucionals al seu abast. Mai una administració havia gastat tant en publicitat que sols serveix per a la promoció d'un candidat. Per això demanem a Mas que deixi el seu càrrec al govern per fer de candidat en igualtat de condicions que els demés. Que cessi l'abassegadora campanya propagandística del govern de CiU, la campanya "el futur creix a Catalunya". Mas ja ha dit que no. Però no esperàvem d'ell altra cosa. Ja varèm veure com proposava a Asha Miró, que co-protagonitza aquesta campanya, que anés de candidata a les llistes de CiU. Ella, més intel·ligent i honesta, va declinar l'oferiment. Ara sols falta que l'eslogan electoral de Mas giri al voltant del concepte de "futur", perquè l'abús derivi en escàndol i delicte electoral. A aquestes hores es coneix ja el discurs de comiat del President Pujol. Conté alguna autocrítica interessant referida als darrers temps. Diu "la línia ascendent que des del punt de vista institucional i d'autogovern hi havia hagut durant molts anys s'ha aturat". No assumeix, però, la part de responsabilitat que li correspon a CiU a causa del seu pacte amb el PP. Defensa el "model català" i afirma que ha estat un èxit de tots. Ben cert. Amb el seu comiat el President tanca una etapa. I queden, a partir d'avui, 67 dies pel canvi, per obrir una nova etapa presidida per Pasqual Maragall. No s'hi val a badar!

Avui he hagut de prendre la dolorosa decisió d'autoritzar l'eutanàsia d'un dels meus gats. Una fatal malaltia de fetge anunciava un patiment que calia abreujar. Ha estat a mitja tarda, i tot i que ja m'ho esperava de feia dies, la trucada del veterinari m'ha trasbalsat. Potser algú quedi sorprès de trobar aquesta informació al meu Diari de campanya, però després de pensar-m'ho una mica, he decidit incloure-la. Si el Diari ha de recollir les meves impressions d'aquests dies, no puc deixar d'enregistrar aquest fet. El dia, però, començava de forma ben diferent. Repassàvem al G-4 els darrers esdeveniments i feiem les previsions de cara a l'11 de setembre. A les dotze, reunió de Pasqual Maragall amb representants del món de l'educació. Jo seguia la meva jornada amb una entrevista a Minoria Absoluta de RAC1. És divertit tenir un diàleg impossible amb Mas, Maragall, Obiols i el Rei (millor dir, amb els periodistes que els imiten). Rient, rient, es diuen veritats i el públic de l'estudi s'ho passa d'allò més bé. No m'estranya l'èxit d'un programa com aquest. Per cert, en Toni Soler i els seus pregunten si hi haurà algun argument de campanya que no sigui l'Estatut. Els dic que sí. La declaració de Pasqual sobre educació ho demostra. A la tarda, reunió amb Jaime Naranjo, Senador del PS de Xile. L'acompanya Salvador Goya, vell conegut del PSUC. He aprofitat per posar-me al dia de la política xilena. Naranjo, admirador incondicional de Lagos, és optimista pel que fa a les municipals de l'any 2004 i les presidencials del 2005. Aprofito per explicar-li com vaig conèixer Ricardo Lagos el 1988 a Santiago amb motiu del plebiscit que va perdre Pinochet. Comentem molt positivament la reivindicació de la figura d'Allende amb motiu del 30 aniversari del cop d'estat i que en Pasqual hagi volgut estar present a la celebració oficial al Palacio de la Moneda. Vaig cap a la meva Agrupació que fa avui la seva proposta de candidats a les llistes. No cal dir que els agraeixo que m'hi incloguin!

Avui he començat el dia amb una reunió per repassar l'agenda de la setmana. Cada dia un acte important i, al menys, dues declaracions públiques, una al matí i l'altra a la tarda -els telenotícies manen. Aquesta és la recepta dels experts. I costa seguir-la! Els mitjans de comunicació no admeten com a notícia la simple reiteració d'un argument. Això implica un gran esforç d'elaboració perquè per tal que els missatges quallin cal repetir-los fins a la sacietat. I en Pasqual Maragall no és home de frases breus pensades pels 20 segons de televisió, no és "busto parlante". Podeu comprovar-ho en la seva intervenció d'avui mateix sobre l'Estatut. A les 10 comença la reunió de la Comissió Executiva. Primer, l'informe polític del Primer Secretari. Concís i directe, com sempre. Escrit a mà amb la seva lletra menuda. Després em cedeix la paraula: toca parlar de campanya. Parlo sense perdre de vista l'Ernest, que fa després unes precisions exigents. L'ambient és relaxat i el to optimista. Amb una clara preocupació per la desproporció de mitjans entre els nostres principals adversaris i nosaltres. Uns adversaris que volen inclús jugar amb el petit aventatge d'amagar fins al darrer moment la data de les eleccions. Les generals, que se celebraran l'any vinent ja tenen data, el 7 de març. La data de les d'aquí, que se celebraran en dos mesos, segueix essent una incògnita, tot i que Mas ja ha dit que o bé seran el 9 o bé el 16 de novembre. A què carai seguir marejant la perdiu! Si són el 9, el primer cap de setmana de campanya coincideix amb el darrer cap de setmana de la campanya de les eleccions autonòmiques de Madrid. Si són el 16, una setmana més perquè Mas abusi de la propaganda institucional. Em diuen que Carles Bonet, Senador i Vice-Secretari d'ERC està convençut que l'eslogan de campanya de Mas serà: "El futur ja és aquí". Així s'aprofitarien els centenars de milions de pessetes de la campanya institucional "El futur creix a Catalunya". Si és així, l'escàndol seria monumental. Les hem vistes ja de tots colors, però després de l'escàndol de les enquestes sabem que són capaços de tot.

La cúpula del PP desembarca a Barcelona per a la presentació de Piqué. Com diu en Pasqual, tanta exhibició és lògica. Si algú necessita oxigen en aquestes eleccions és el PPC, que va passar de tercera força política a la quarta posició en les darreres eleccions municipals, mantenint vots però perdent un centenar de regidors a Catalunya. Dels discursos no s'en desprèn cap novetat: els peperos faran tot el possible per evitar una victòria de Maragall. També és lògic que sigui així. Sols una victòria de Maragall posa en perill l'hegemonia del PP a tota Espanya. Saben que CiU no representa cap risc pel PP. Els peperos sols fan un retret als convergents: són uns desagraïts, diuen. I no els falta raó. Com va obtenir la investidura Jordi Pujol? Per què CiU ha pogut governar sense entrebancs aquests darrers quatre anys? Gràcies al suport del PP. Això sí, a canvi de no tocar ni una coma de l'Estatut. Ara CiU s'omple la boca de la importància de canviar-lo, però oblida explicar perquè aquests quatre anys han estat anys perduts per a la millora de l'autogovern de Catalunya. Fa gràcia sentir les crítiques d'Artur Mas a Piqué. Li diu que el seu únic mèrit ha estat agradar Aznar. I quins són els mèrits de CiU al llarg dels darrers set anys? Votar dos cops la investidura d'Aznar. Votar a favor de tots els pressupostos presentats pel govern del PP. Votar a favor de la llei d'universitats, del Pla Hidrològic Nacional, etc. etc. CiU també ha fet mèrits davant d'Aznar. La compensació ha estat clara: set anys més de govern de CiU, fins a un total de vint-i-tres. Llàstima que Catalunya no n'hagi tret l'aigua clara (mai millor dit!). Ara els convergents tornaran a dir que no pactaran mai amb el PP. Com ho va dir Pujol. Com ho va dir Molins. Com ho va dir Trias. I ara ens hem de creure en Mas i en Duran? Au, va!