Diari de campanya

Finalment el govern de CiU es dóna per al·ludit pel cas Eurobank. El Conseller Homs ha demanat comparèixer davant la Diputació Permanent del Parlament. Per evitar que Artur Mas, ancorat en la seva habitual prepotència, doni explicacions. L'editorial de El País d'avui avança preguntes interessants a partir de l'anàlisi de l'informe realitzat per Ernst & Young. Per què el Govern de la Generalitat no va atendre les recomanacions de l'instructor, amb l'incoació de mesures de control especial sobre les mútues o d'altres més senzilles com la comunicació de l'informe al Banc d'Espanya? Per què no va intervenir les mútues? Per què no va informar el Banc d'Espanya? Per què va permetre operacions prohibides en la legislació d'assegurances? Per què no es va advertir als afectats de les sospitoses operacions descobertes?

A qui ha afavorit el Govern de la Generalitat amb aquesta actitud? A canvi de què? Qui coneixia l'existència de tantes irregularitats i va decidir rentar-se les mans a costa de l'interès general i dels interessos dels que confiaven en Eurobank i les mútues en que tenia participació?

Espero que el Conseller d'Economia i Finances comparegui efectivament dimarts davant la Diputació Permanent del Parlament, i que no faci com el Delegat del Govern de la Generalitat a les Terres de l'Ebre que ha estat multat per no comparèixer com a testimoni en un judici. 23 anys són massa anys...

El dia ha començat de la pitjor de les maneres: amb la notícia de la mort de Jordi Petit Fontseré, membre de la Sindicatura de Comptes a proposta del PSC i amic personal. Aprofitant la Diada vaig visitar en Jordi i la Núria Bozzo a casa seva. La Núria m'havia advertit de la gravetat de la malaltia. He de dir que el vaig veure millor del que havia suposat. Vam passar gairebé dues hores petant la xerrada, fonamentalment parlant de política i dels amics comuns. Tot just dimecres a la nit vaig parlar amb la Núria que m'advertia que podia ser qüestió de dies o hores. Han estat hores. He anat avui al Tanatori de les Corts a saludar la família. He trobat també Antoni Flos i Anna Balletbó. En Pasqual i la Diana han vingut també a abraçar la Núria. Demà el comiat serà a les 12.30 hores.

La lectura de la premsa d'avui proporcionava un titular en primer pàgina a El País: "La Generalitat conocía la trama de Eurobank desde 2001". Segons El País, l'octubre del 2001 el govern català rebia un informe especial de l'empresa auditora Ernst & Young, que havia encarregat prèviament, en el que es recomanava: "l'adopció de 'mesures de control especial' després de descobrir irregularitats com que Eurobank es nodria dels estalvis dels mutualistes".

Aquesta notícia ens confirma el que ja temíem: el govern de CiU tenia coneixement des de fa temps de les dificultats i irregularitats d'Eurobank i, per tant, del risc extrem que corrien les mútues que tenien una participació excessiva en aquesta entitat bancària. I el govern no ha fet res per evitar el desastre. Incompetència? Connivència? Encara és hora que el govern s'expliqui. Ho farà quan ja les dades que coneixem són incontestables? Donarà la cara Artur Mas o s'amagarà darrera del conseller Homs?

Joan Ferran, Diputat al Parlament i Primer secretari del PSC de Barcelona, adverteix sobre el possible intent d'instrumentalitzar la celebració del Dia de la Gent Gran. Quan no hi ha eleccions es tracta d'un acte simbòlic, mentre els anys electorals es promou una mobilització sense precedents. Fora d'eleccions se celebra al Palau de la Música o l'Auditori. Quan hi ha eleccions se celebra al Palau Sant Jordi. Es tracta que el discurs institucional sigui de veritat institucional i que el faci el President de la Generalitat i no el candidat de CiU. Es tracta de fer un homenatge a la gent gran i no un acte de campanya al servei del candidat de CiU. Artur Mas no triga ni dues hores a contestar. Ho fa aprofitant una roda de premsa del govern, al costat de Pujol, iniciant una campanya d'explicació de la gestió d'aquests darrers quatre anys, i dient que ell farà el que li convingui. Demà estudiarem amb l'Assessoria jurídica del PSC com aturar la vulneració flagrant de la legislació electoral que vol perpetrar Artur Mas. Però inclús abans d'arribar als mecanismes legals, no hauria d'operar el sentit comú? S'ha perdut la decència ètica? És possible tanta prepotència? Realment una prepotència com la que exhibeix Artur Mas feia temps que no s'observava en la politica catalana. Sols una derrota electoral contundent acabarà amb aquestes males pràctiques de CiU, que han esdevingut insoportables els darrers dos anys.

La lectura de la premsa del dia proporciona algunes dades interessants. Són molts els diaris que subratllen els acords municipals entre Esquerra Republicana de Catalunya i el Partit Popular, a partir de l'acord de govern a Alella. Es tracta de cinc o sis pactes que criden especialment l'atenció perquè fa pocs dies Josep-Lluís Carod-Rovira feia la proposta d'un govern de concentració sense el PP. Està vist que el que val per Catalunya segons ERC té algunes excepcions a nivell local. A ERC no tothom ho té tan clar. Hem llegit opinions contràries al pacte de la direcció comarcal del Maresme i també de Joan Ridao, portaveu del partit, mentre Carod n'és absolutament partidari. Com ho és Piqué. Un Piqué que, per cert, diuen que volia espantar alguns electors socialistes a causa d'un pressumpte pacte post-electoral entre PSC i ERC, i va oblidar comentar-los-hi el petit detall d'aquests pactes locals PP-ERC. Tornarà a llançar l'espantall del pacte PSC-ERC? No li pujaran els colors a la cara? Probablement no.

També m'ha sorprés la ressenya de la roda de premsa del govern. Ja sabíem que Mas no volia deixar el govern per no perdre algunes rodes de premsa addicionals. Però, per favor, per què no les dedica a parlar del què han fet o no han fet en comptes d'aprofitar-les per fer campanya. Ahir va aprofitar per alertar els ciutadans sobre una pretesa campanya de desgast del PSC contra el govern de CiU. No creu el Sr. Mas que el desgast de CiU té més a veure amb haver governat al llarg de 23 anys? Per cert, quan li preguntaven sobre Eurobank, Mas feia que contestés Felip Puig. Qui és el Conseller en cap? Qui va ser Conseller d'Economia i Finances? Per què no explica per què no van fer res quan van saber que alguna cosa no anava bé a Eurobank i les mútues en les que participava? CiU i PP van votar junts al Congrés de Diputats contra una moció del PSOE exigint responsabilitats per aquest cas. Junts altre cop CiU i PP. Com sempre a l'hora de la veritat. Junts tapant-se les vergonyes. Junts com sempre que es tracta de negar explicacions i de defugir responsabilitats. A Madrid com a mínim s'ha parlat del tema. Aquí encara és hora que algun responsable del govern parli clar. És que cal que surtin més informacions sobre la passivitat del Govern de la Generalitat? Cal que algú expliqui si hi va haver negligència o connivència. Quan es donaran les necessàries explicacions sobre el trist paper del govern de CiU en aquest afer? Aquí és on Mas hauria de donar la cara, abandonant la seva prepotència. O és que espera que sigui Pujol qui doni la cara per ell? Li queden pocs dies per fer-ho.

Pasqual Maragall ha fet pública avui la seva proposta en matèria d'habitatge. En Pasqual s'ha compromés a la construcció de 42.000 habitatges en 4 anys, un promig 10.500 per any. Això significarà doblar els que s'estan fent ara. La política d'habitatge és un dels principals fracassos del Govern d'Artur Mas i la prova és que el 1996 es van construir 16.000 habitatges de protecció oficial mentre que l'any 2002 se'n van fer 6.900, menys del 10 % de l'habitatge construït. Entre 1996 i 2000 la quota de mercat de l'habitatge protegit va caure del 34% al 4%. I només en els últims anys s'ha començat a recuperar fins al 9%. La proposta Maragall busca situar-nos en una quota del 20%

Paral.lelament el President del PSC s'ha compromès a fomentar el parc públic d'habitatge destinant-lo al lloguer. En aquest sentit Pasqual Maragall ha explicat que destinarem a lloguer pràcticament el 50% dels habitatges de protecció oficial que promourem els propers quatre anys: 20.000 habitatges de lloguer en 4 anys. Alhora proposa establir una desgravació de 600 euros del tram autonòmic de l'IRPF per contracte de lloguer i any, per a les rendes inferiors als 21.000 euros/any. Aquesta és una mesura que beneficiarà 200.000 famílies catalanes.

D'altra banda Pasqual Maragall s'ha referit a la necessitat de fomentar la rehabilitació per a incorporar pisos que ara estan buits al mercat de lloguer. No ens podem permetre d'acumular tants habitatges buits, per això cal regular-los. D'aquí el nostre compromís: rehabilitar 37.000 pisos en els propers 4 anys, amb una inversió de 400 milions d'euros. I per aconseguir incorporar els pisos buits al mercat, el primer pas és la creació d'un registre de pisos desocupats. Aquest registre serviria per identificar la bossa d'habitatges disponibles susceptibles de rebre un tractament fiscal favorable quan es plantegi la seva entrada al mercat de lloguer.

Des del punt de vista de l'organització de la campanya m'arriba una fantàstica i esperada notícia. Pepe Zaragoza em confirma que farem l'acte final de Barcelona al Palau Sant Jordi! L'eufòria de la Festa de la Rosa a Gavà ha portat a molts responsables territorials del partit a "exigir" que ens plantegem l'objectiu d'omplir de gom a gom el Palau Sant Jordi. I quan ho diu Pepe Zaragoza, que és el màxim expert en mobilització orgànica, ja està tot dit. El Palau Sant Jordi s'omplirà a vessar!

Convergència i contraprogramació. Serà aquest el nou nom de la federació nacionalista? Ho dic perquè en llegir La Vanguardia d'avui he trobat un cas com un cabàs. Mireu, sinó, el titular de portada: "Mas i Maragall ya buscan el voto casa por casa". I a la pàgina 13: "Mas y Maragall rivalizan casa por casa", a sota, més petit, "CiU y PSC movilizan a toda su militancia para que haga campaña puerta a puerta". Com sabeu, ahir Pasqual Maragall iniciava la mobilització porta a porta del PSC. Què feia Mas? En una reunió de la Comissió Executiva de CiU deia que s'ha proposat "tocar el màxim nombre de gent personalment". I a CiU sembla que ho tenen tot preparat per fer una operació semblant. Però ahir, de contraprogramació ben bé no n'hi havia. Mentre en Pasqual Maragall visitava els veïns i veïnes del número 99 del carrer Andrade de Barcelona, Artur Mas presentava un llibre. Això sí, a La Vanguardia diuen que "Mas y Maragall rivalizan casa por casa". La brama de la contraprogramació és tan forta que fins i tot ahir el diari La Razón titulava amb aquesta paraula la seva crònica sobre la festa de CiU a Castellar del Vallès. La Razón deia "CiU reúne a su plana mayor para restar efecto a la Fiesta de la Rosa". Perquè, en efecte, diumenge, mentre el PSC celebrava per catorzena vegada la seva festa, la federació de CiU celebrava per primer cop la seva. Ahir, de porta a porta sols en feiem nosaltres. Digui el que digui el titular de La Vanguardia. Està clar que CiU va a remolc nostre i els mitjans de comunicació ens ajuden a demostrar-ho cada dia.

Ha arribat el dia! Avui, finalment, el President de la Generalitat ha signat el Decret de convocatòria de les eleccions. Demà sortirà publicat al Diari Oficial i quedaran 54 dies pel canvi! Hem començat el dia amb una reunió de la Comissió Executiva. Hem fet l'anàlisi de la situació política i un repàs als preparatius de la campanya electoral. Teníem com a convidat especial Antoni Siurana que ens ha explicat els preparatius de la propera Assemblea de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP). Amb el resultat de les darreres eleccions municipals la correlació de forces ha variat i tenim la possibilitat d'aconseguir una direcció progressista de la FEMP. La qüestió és ben senzilla: tornarà CiU a recolzar amb els seus vots la candidatura del PP -com va fer-ho el 1999 donant suport a Rita Barberà- o estarà a favor del canvi? He aprofitat la roda de premsa posterior a la Comissió Executiva per emplaçar-los a respondre aquesta senzilla pregunta. El cert és que no n'esperem massa. No oblidem que ja van dir que no pactarien amb el PP en tres ocasions: ho va dir Joaquim Molins el 1996 -i van fer el contrari del que havien dit-; ho va dir Jordi Pujol el 1999 -i van tornar a fer el contrari del que havien dit-; ho va dir Xavier Trias el 2000 -i per tercera vegada van fer el contrari del que havien dit-. Tres cops, després d'omplir-se la boca amb expressions com "plantarem cara" o "els farem passar per l'adreçador", CiU va agenollar-se davant del PP. I no serà perquè ERC no els oferís un altre tipus de pacte. Però les dretes, per molt que es barallin de cara a la galeria, acaben posant-se d'acord, lligades com estan per poderosos interessos comuns. En tot cas els hem tornat a preguntar si aquest cop també pactaran amb el PP. Aviam que diuen. He aprofitat també per exigir que cessi l'allau de propaganda al servei de Mas, una publicitat que paguem entre tots, perquè es paga amb fons públics. Es tracta que compleixin la lletra i l'esperit de les lleis. Veurem si en són capaços. Pel que hem vist fins ara, els costarà moltíssim de fer-ho ja que no han mostrat cap voluntat en aquesta direcció, sinó tot el contrari.

En Pasqual ha fet un viatge llampec a Lleida. Es tractava de comparèixer en públic amb Antoni Siurana i Jordi Carbonell -el nou cap de llista socialista per aquella demarcació-, fent palesa la nostra voluntat de renovació, i mostrant també com la gent que dóna pas a d'altres no es desentén de la formidable batalla que comença oficialment demà.

En Pasqual ha tornat a Barcelona per iniciar la campanya del porta a porta al districte de Sant Martí. Es tracta d'aprofitar els 54 dies que van des de demà al dia de les eleccions per arribar directament a més de 40.000 llars, a aproximadament 200.000 ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Aquest esforç de mobilització el faran 80 equips formats per tres persones, que realitzaran 500 visites per assegurar que el missatge del canvi arribi a tot arreu. Sabem que els nostres adversaris tenen més diners. Prou que es nota! La promoció de Mas ha costat ja 100 milions d'euros i encara en pensa gastar molts més. Però nosaltres tenim molta més capacitat d'arribar directament als electors. I confiem que aquest serà un factor decisiu per a la nostra victòria.

Fa uns dies anunciava per avui un intent de contraprogramació convergent. Mentre el PSC fa 14 anys que celebra en aquestes dates la seva Festa de la Rosa a la Pineda de Gavà, la federació nacionalista iniciava la seva primera festa a Castellar del Vallès, municipi del que és Alcalde el Secretari d'Organització de CDC. Doncs bé, no hi ha hagut color. A partir de les dades difoses per les agències EFE i Europa Press i per Catalunya Ràdio sabem que a la Festa del PSC hi han participat entre 30 i 35.000 persones, mentre sols ho feien entre 5 i 6.000 a la Festa de CiU. Espero que no hagin criticat la presència de Zapatero a Gavà. Quin ridícul haguessin fet! Nosaltres no sols defensem un nou Estatut sinó que: a) hem proposat treballar-hi ja en la present legislatura; b) hem dipositat la nostra proposta en el Registre del Parlament; i c) tenim el suport de la segona força política al Congrés dels Diputats. En canvi, CiU s'ha negat a treballar sobre el tema en els darrers quatre anys lligada de peus i mans pel seu pacte amb el PP, fa servir la qüestió per fer propaganda sense haver formalitzat cap proposta al Parlament, i no té suports més enllà de l'Ebre (tampoc té massa suports a l'Ebre a causa de la seva defensa del transvassament proposat pel PP!). En fi, hem guanyat avui la batalla de la festa per golejada. I CiU no ha comparegut allà on calia en el moment que calia per donar la batalla de l'Estatut. Que no vinguin ara amb romanços. Tothom sap que no s'aprova un nou Estatut sense suports al Congrés dels Diputats. Nosaltres els tenim. Ells no.

Enric Casas (un dels meus millors amics, a més de gran expert en comunicació institucional i política) em dóna un article interessantíssim publicat a la revista Anuncios (número 1026, 15/21 de setembre de 2003). Es tracta d'un article de Marçal Moliné, conegut i reconegut consultor de màrqueting i creativitat. Moliné demostra en aquest article, titulat "Con Goebbels contra el PSOE" com el PP està utilitzant les regles de la propaganda nazi contra el seu principal adversari polític. Les regles que recull són onze:

1. Regla de la simplificació i de l'enemic únic. Es tracta d'adoptar una sola idea-força, o un sol símbol. Una de les formes de simplificar és individualitzar l'adversari personalitzant-lo. Recordareu com per Aznar el principal risc per Espanya es deia Pasqual Maragall?

2. Regla del mètode de contagi. Es tracta de reunir diversos adversaris en una sola categoria o un sol individu. Franco parlava de la coalició "rojo-separatista" com Aznar parla de la coalició "social-comunista". També Aznar agrupa sota el concepte de "nacionalistes" tots els que no comparteixen la seva idea (imperial) d'Espanya.

3. Regla de la transposició. Es tracta de carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac. Com deia Goebbels: "si no pots negar les males notícies, inventa d'altres que els distreguin".

4. Regla de l'exageració i desfiguració. Es tractar d'aprofitar una petita anècdota per convertir-la en una gravíssima amenaça. Recordeu una votació en un municipi basc que va justificar els atacs d'Aznar al PSOE per "pactar amb Batasuna"? Per cert, també Aznar va fer el mateix amb el PSC quan vàrem donar suport a les mobilitzacions per una altra globalització (cosa que, per cert, no va fer CiU), perquè en una de les manifestacions s'havia anunciat la presència d'algun grup afiliat a Batasuna.

5. Regla de la vulgarització. Com diu Hitler en el Mein Kampf: "Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell al menys intel·ligent dels individus als que va dirigida. Així cal que l'esforç mental a realitzar sigui tan petit com més gran sigui la massa a la que cal convèncer. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; per altra banda tenen gran facilitat per oblidar".

6. Regla de l'orquestació. Com va dir Goebbels: "La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentades una i altra vegada des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes". D'aquí ve també la famosa frase: "Si una mentida es repeteix suficientment, acaba per convertir-se en veritat".

7. Regla de la renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l'adversari respongui el públic estigui interessat en una altra cosa. Es tracta que les respostes de l'adversari mai no puguin contrarestar el nivell creixent d'acusacions.

8. Regla de la versemblança. Cal construir arguments a partir de fonts diverses, a través de globus sonda o d'informacions fragmentàries. O no recordem com Aznar diu ara que les proves de l'existència d'armes de destrucció massiva a Iraq venien d'informacions de mitjans de comunicació occidentals (convenientment intoxicats per Bush i Blair)?

9. Regla de la silenciació. Es tracta de callar sobre les qüestions sobre les que no es tenen arguments i es tracta de dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari. També contraprogramant amb l'ajut de mitjans de comunicació submissos o afins.

10. Regla de la transfusió. Com diu l'expert Jean-Marie Domenach: "Per regla general la propaganda opera sempre a partir d'un substrat pre-existent, sigui una mitologia nacional o un complex d'odis i prejudicis tradicionals". Es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives ja instal·lades. Això explica les habituals al·lusions racistes i xenòfobes de la dreta.

11. Regla de la unanimitat. Es tracta d'arribar a convèncer molta gent que pensi "com ho fa tothom", creant una falsa impressió d'unanimitat. Aquesta regla ha estat estudiada a la teoria de "l'espiral del silenci" d'Elisabeth Noelle-Neumann, segons la qual les persones adapten gairebé instintivament les seves opinions al que consideren "socialment acceptable".

Interessant ... i valent! article. El propi autor recomana l'ampliació del tema a partir d'un estudi de la professora Emma Rodero.