Divendres, 14 de novembre
Quan falten poques hores perquè s’acabi la campanya electoral poc resta per dir. Encara són vives les emocions del míting del Palau Sant Jordi, magníficament reflectides en l’espot televisiu produït per Manuel Huerga que s’ha pogut veure al llarg del dia d’avui a TV3, al Canal 33 i a TVE-1. Està a punt de començar l’acte final de campanya a Reus, que culmina una jornada tarragonina de Maragall que l’ha portat també a Montblanc, Poblet, i El Vendrell.
Esperem ara el judici dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Satisfets per haver desenvolupat una campanya eminentment positiva, guiada per l’explicació del programa social del canvi, veritable compromís polític de Pasqual Maragall, que es pot resumir en els 10 punts que hem popularitzat al llarg dels darrers quinze dies. Dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya depèn ara si el canvi es fa realitat. Un canvi que només pot venir de la ma d’una gran victòria del PSC, fent impossible l’acord de CiU amb el PP o ERC que els mantingui en el poder, després d’haver governat Catalunya durant 23 anys i després de 7 anys del pacte CiU-PP.
El projecte de Maragall pot resumir-se molt breument: més ambició de país, amb més autogovern, més dinamisme econòmic i més inversió en infrastructures, recerca, desenvolupament i innovació; més política social; i més potència de Catalunya a Espanya i a Europa. Amb un nou Estatut que requereix, entre d’altres coses, un ampli consens a Catalunya, primer, i, després, recolzaments al Congrés dels Diputats, suports com el que va mostrar ahir José Luis Rodríguez Zapatero en representació dels 125 diputats socialistes, que esperem que siguin molts més encara després de les eleccions generals del març del 2004.
23 anys de govern de CiU i encara no tenim ni l’educació, ni la sanitat, ni l’autogovern, ni l’habitatge assequible, ni les polítiques de suport a les famílies que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya reclamen. Per això cal un canvi de majoria, un canvi de govern i un canvi de President. La victòria de Maragall suposarà la derrota de la majoria governamental formada per CiU i PP. Així, hi haurà canvi i quedarà barrat el pas a la continuïtat pura i dura o a la continuïtat maquillada d'un pacte CiU-ERC.
Confio que la campanya que he tingut l’honor i la responsabilitat de dirigir, hagi contribuït a que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya coneguin millor quina és la nostra proposta i, majoritàriament, s’hagin convençut que el canvi que ens proposa Pasqual Maragall val la pena. La publicació Crònica del canvi ha servit per explicar fil per randa el nostre projecte.
Amb aquesta confiança tanco avui el Diari de campanya. Podeu consultar tots els materials de consulta que he anat proposant al llarg dels dies. Demà toca reflexionar. I diumenge toca votar, primer, i comptar els vots després. Fins a ben entrada la nit de diumenge, doncs, no hi haurà noves entrades en aquest Diari. Mentrestant, em permeto suggerir-vos una última visita a la web de Pasqual Maragall.
Visca Catalunya!
Diumenge, Maragall!
Esperem ara el judici dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Satisfets per haver desenvolupat una campanya eminentment positiva, guiada per l’explicació del programa social del canvi, veritable compromís polític de Pasqual Maragall, que es pot resumir en els 10 punts que hem popularitzat al llarg dels darrers quinze dies. Dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya depèn ara si el canvi es fa realitat. Un canvi que només pot venir de la ma d’una gran victòria del PSC, fent impossible l’acord de CiU amb el PP o ERC que els mantingui en el poder, després d’haver governat Catalunya durant 23 anys i després de 7 anys del pacte CiU-PP.
El projecte de Maragall pot resumir-se molt breument: més ambició de país, amb més autogovern, més dinamisme econòmic i més inversió en infrastructures, recerca, desenvolupament i innovació; més política social; i més potència de Catalunya a Espanya i a Europa. Amb un nou Estatut que requereix, entre d’altres coses, un ampli consens a Catalunya, primer, i, després, recolzaments al Congrés dels Diputats, suports com el que va mostrar ahir José Luis Rodríguez Zapatero en representació dels 125 diputats socialistes, que esperem que siguin molts més encara després de les eleccions generals del març del 2004.
23 anys de govern de CiU i encara no tenim ni l’educació, ni la sanitat, ni l’autogovern, ni l’habitatge assequible, ni les polítiques de suport a les famílies que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya reclamen. Per això cal un canvi de majoria, un canvi de govern i un canvi de President. La victòria de Maragall suposarà la derrota de la majoria governamental formada per CiU i PP. Així, hi haurà canvi i quedarà barrat el pas a la continuïtat pura i dura o a la continuïtat maquillada d'un pacte CiU-ERC.
Confio que la campanya que he tingut l’honor i la responsabilitat de dirigir, hagi contribuït a que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya coneguin millor quina és la nostra proposta i, majoritàriament, s’hagin convençut que el canvi que ens proposa Pasqual Maragall val la pena. La publicació Crònica del canvi ha servit per explicar fil per randa el nostre projecte.
Amb aquesta confiança tanco avui el Diari de campanya. Podeu consultar tots els materials de consulta que he anat proposant al llarg dels dies. Demà toca reflexionar. I diumenge toca votar, primer, i comptar els vots després. Fins a ben entrada la nit de diumenge, doncs, no hi haurà noves entrades en aquest Diari. Mentrestant, em permeto suggerir-vos una última visita a la web de Pasqual Maragall.
Visca Catalunya!
Diumenge, Maragall!
Dijous, 13 de novembre
Avui la nit s'ha fet llarga. De les emocions del míting del Palau Sant Jordi a la feinada de produir el darrer espot televisiu, passant pel sopar amb els joves socialistes. Començo pel sopar: dos-cents joves a L'ovella negra del Poble Nou celebrant les acaballes de la campanya electoral amb l'entusiasme intacte i els ànims desbordats. Crits, cants, acudits, ocurrències i anècdotes barrejades donen una idea molt exacta del que ha estat la campanya electoral. Per a molts d'aquests joves ha estat una de les primeres experiències electorals viscudes en directe. No cal dir que s'especula molt sobre el resultat de diumenge. I també es palpa la malfiança sobre el capteniment d'Esquerra Republicana. Després del sopar hi havia ball, però a mi em tocava anar a veure com es produïa el darrer espot de la campanya, a partir del material enregistrat al Palau Sant Jordi.
Quan m'en vagi a dormir, encara estaran treballant a l'estudi l'equip de Manel Huerga, el Guille, l'Enric Casas i en Francesc Navarro. Com és de difícil concentrar en un minut i mig de televisió les emocions viscudes al Palau Sant Jordi! Afortunadament les tècniques digitals han simplificat i agilitzat la tasca d'edició. Però sense la creativitat i la intel·ligència dels que en saben, no hi hauria res a fer. Quan he marxat quedaven encara hores de feina, però l'esbós de vídeo prometia molt. El podrem veure demà als espais gratuïts de propaganda electoral.
El Sant Jordi és molt Sant Jordi. Ha estat sens dubte el míting més multitudinari de la campanya electoral. Cap força política ha estat capaç d'organitzar un acte tant rodó com aquest. La mobilització de vint mil persones, el disseny de l'escenari, el guió de l'acte, les intervencions dels oradors i l'animació dels artistes ha convertit en màgica una nit en la que el canvi feia present en les emocions compartides.
Hem començat amb Comediants, que novament ens han sorprès amb la seva creativitat i senzillesa. Sergi Mateu ha estat el conductor de luxe de l'acte. Hem comptat amb les actuacions musicals de Jofre Bardagí, Xabier Gurrutxaga i Joan Manuel Serrat. El rock català, el pop dels Beatles i les cançons de sempre de Serrat ens han fet somniar. Imagine i All you need is love han estat cantades i ballades per tots els assistents, seguint la marxa increïble de Gurrutxaga. Com han estat també cantades i ballades, en un pla més intimista, Mediterráneo i Paraules d'amor de Serrat. Hem comptat amb l'humor de Carles Flavià i el rigor del compromís d'esquerres de Rosa Regàs. En Pepe Montilla ha fet la disecció del pacte CiU-PP. Manuela de Madre ha parlat del nou catalanisme i de la necessitat de no deixar escapar l'oportunitat històrica que tenim diumenge dia 16. Zapatero s'ha compromés solemnement a donar suport a la reforma de l'Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya i a reformar el Senat. Maragall ha seguit la seva campanya tranquil·la i serena, de proposta solvent i somnis possibles. Una nit magnífica.
La campanya entra en el seus darrers compassos. Demà acte final a Reus. I els darrers cartutxos argumentals, d'entre els que destaca, brillant amb llum pròpia, el número 7 de la Crònica del canvi, que arriba fins i tot a millorar els números anteriors. És, doncs, material d'obligada lectura pels interessats a conèixer els arguments de la campanya Maragall President.
Quan m'en vagi a dormir, encara estaran treballant a l'estudi l'equip de Manel Huerga, el Guille, l'Enric Casas i en Francesc Navarro. Com és de difícil concentrar en un minut i mig de televisió les emocions viscudes al Palau Sant Jordi! Afortunadament les tècniques digitals han simplificat i agilitzat la tasca d'edició. Però sense la creativitat i la intel·ligència dels que en saben, no hi hauria res a fer. Quan he marxat quedaven encara hores de feina, però l'esbós de vídeo prometia molt. El podrem veure demà als espais gratuïts de propaganda electoral.
El Sant Jordi és molt Sant Jordi. Ha estat sens dubte el míting més multitudinari de la campanya electoral. Cap força política ha estat capaç d'organitzar un acte tant rodó com aquest. La mobilització de vint mil persones, el disseny de l'escenari, el guió de l'acte, les intervencions dels oradors i l'animació dels artistes ha convertit en màgica una nit en la que el canvi feia present en les emocions compartides.
Hem començat amb Comediants, que novament ens han sorprès amb la seva creativitat i senzillesa. Sergi Mateu ha estat el conductor de luxe de l'acte. Hem comptat amb les actuacions musicals de Jofre Bardagí, Xabier Gurrutxaga i Joan Manuel Serrat. El rock català, el pop dels Beatles i les cançons de sempre de Serrat ens han fet somniar. Imagine i All you need is love han estat cantades i ballades per tots els assistents, seguint la marxa increïble de Gurrutxaga. Com han estat també cantades i ballades, en un pla més intimista, Mediterráneo i Paraules d'amor de Serrat. Hem comptat amb l'humor de Carles Flavià i el rigor del compromís d'esquerres de Rosa Regàs. En Pepe Montilla ha fet la disecció del pacte CiU-PP. Manuela de Madre ha parlat del nou catalanisme i de la necessitat de no deixar escapar l'oportunitat històrica que tenim diumenge dia 16. Zapatero s'ha compromés solemnement a donar suport a la reforma de l'Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya i a reformar el Senat. Maragall ha seguit la seva campanya tranquil·la i serena, de proposta solvent i somnis possibles. Una nit magnífica.
La campanya entra en el seus darrers compassos. Demà acte final a Reus. I els darrers cartutxos argumentals, d'entre els que destaca, brillant amb llum pròpia, el número 7 de la Crònica del canvi, que arriba fins i tot a millorar els números anteriors. És, doncs, material d'obligada lectura pels interessats a conèixer els arguments de la campanya Maragall President.
Dimecres, 12 de novembre
Avui he pogut assistir al dinar-col·loqui amb Pasqual Maragall organitzat per Tribuna Barcelona. A diferència d'Artur Mas, Maragall ha exhibit una talla presidencial, tant per la forma com pel contingut de la seva intervenció. Ha estat molt celebrada una part de la seva disertació en la que posava de relleu el profund desconeixement de la història del nostre país per part del candidat Mas, quan no deixa de criticar ERC per un pretès pacte PSC-ERC (pacte que, per cert, ERC s'afanya sempre a desmentir) que suposaria, segons Mas, un inacceptable pacte amb el PSOE. Maragall li ha recordat a Mas el pacte de Sant Sebastià en el qual republicans, socialistes, ERC i PNB van acordar les bases de la Segona República, entre les quals l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia. Maragall ha recordat també el paper de Julián Besteiro, com a President del Congrés dels Diputats, i de Jiménez de Asúa, com a President de la Comissió Constitucional en l'aprovació per part del Congrés de l'Estatut català de 1932. També podria haver recordat la presència d'ERC en el govern de la República, govern en el que lògicament també estava present el PSOE. En definitiva, Maragall ha recordat a Mas que el catalanisme polític sempre havia pactat amb l'esquerra espanyola, amb el PSOE, fins que CiU va trencar amb aquesta tònica amb el seu pacte amb el PP. És curiós com els furibunds atacs de Mas a ERC, quan diu allò de Macià i Companys no haurien pactat mai amb el PSOE, es basen en un monumental desconeixement de la història de Catalunya. Per cert, el que probablement faria aixecar Macià i Companys de les seves tombes seria el pacte d'ERC amb els continuadors de Cambó... Indocumentats com són els atacs de Mas a ERC, sols busquen posar ERC contra les cordes. Vàrem sentir similars arguments per part de CiU després de les eleccions municipals. Una pressió que es va traduir en el pacte ERC-CiU a tota la demarcació de Lleida i el pacte ERC-CiU que va permetre la continuïtat de CiU a la Presidència de la Diputació de Girona. Mentre ERC no es defineixi sobre el seu capteniment futur, bastants dels seus eventuals votants s'ho pensaran més de dues vegades abans d'atorgar un vot que, aparentant canvi, pot suposar la continuïtat de CiU al govern i a la Presidència de la Generalitat.
La major part de la intervenció de Pasqual Maragall, però, no ha estat dedicada a criticar els seus adversaris sinó a perfilar el seu projecte de país, les relacions entre Catalunya i Espanya, i els compromisos en matèria de proximitat, transparència i participació. Realment fa goig dirigir una campanya en la que més del 90% dels continguts són propositius. Per il·lustrar aquest fet, suggereixo aprofundir en el projecte d'euroregió Pirineus-Mediterrània proposat per Maragall, així com en el seu discurs general contingut en l'entrevista publicada per La Estrella Digital el passat 9 de novembre.
La major part de la intervenció de Pasqual Maragall, però, no ha estat dedicada a criticar els seus adversaris sinó a perfilar el seu projecte de país, les relacions entre Catalunya i Espanya, i els compromisos en matèria de proximitat, transparència i participació. Realment fa goig dirigir una campanya en la que més del 90% dels continguts són propositius. Per il·lustrar aquest fet, suggereixo aprofundir en el projecte d'euroregió Pirineus-Mediterrània proposat per Maragall, així com en el seu discurs general contingut en l'entrevista publicada per La Estrella Digital el passat 9 de novembre.
Dimarts, 11 de novembre
El dia ens ha portat una mala notícia. Dies després de la mort de Manolo Vázquez Montalbán, ens colpia avui la mort de Miquel Martí i Pol. La mort d'un poeta és la mort d'una persona però no la mort de la seva veu. Una veu, en aquest cas, dels treballadors i les classes populars catalanes. Escoltem, doncs, la veu de Martí i Pol en el seu poema "Ara és demà":
Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.
I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.
Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.
Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.
Us recomano avui la lectura del tercer powerpoint de l'equip Visió Social, elaborat a partir dels treballs de Vicenç Navarro. Aquest tercer arxiu, completa amb els dos anteriors que trobareu a la secció materials de consulta d'aquest Diari, la trilogia que aplega els arguments socials de la campanya electoral i ha esdevingut instrument de crítica profunda i fonamentada a les polítiques desenvolupades pels successius governs de CiU al llarg de 23 anys, i al seu acord de set anys amb el Partit Popular.
Avui Pasqual Maragall s'ha desplaçat a les Terres de l'Ebre, aprofitant les seves intervencions per criticar la visió estreta i profundament electoralista de complements a les pensions de viduïtat desenvolupada per CiU. El seu compromís és el de regular-les per llei i millorar el conjunt de mesures de suport a les famílies i a la gent gran. A Tortosa, Maragall ha posat també en evidència la greu contradicció d'Esquerra Republicana de Catalunya quan condemna de forma rotunda el Pla Hidrològic Nacional i el transvassament de l'Ebre que en ell es planteja i, en canvi, no es compromet a desplaçar CiU del govern de Catalunya, essent CiU un dels partits que ha donat ple suport al PHN. Curiosa manera que té ERC d'entendre el canvi, un canvi que, segons ells, no passa necessàriament per la sortida de CiU del govern.
Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.
I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.
Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.
Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.
Us recomano avui la lectura del tercer powerpoint de l'equip Visió Social, elaborat a partir dels treballs de Vicenç Navarro. Aquest tercer arxiu, completa amb els dos anteriors que trobareu a la secció materials de consulta d'aquest Diari, la trilogia que aplega els arguments socials de la campanya electoral i ha esdevingut instrument de crítica profunda i fonamentada a les polítiques desenvolupades pels successius governs de CiU al llarg de 23 anys, i al seu acord de set anys amb el Partit Popular.
Avui Pasqual Maragall s'ha desplaçat a les Terres de l'Ebre, aprofitant les seves intervencions per criticar la visió estreta i profundament electoralista de complements a les pensions de viduïtat desenvolupada per CiU. El seu compromís és el de regular-les per llei i millorar el conjunt de mesures de suport a les famílies i a la gent gran. A Tortosa, Maragall ha posat també en evidència la greu contradicció d'Esquerra Republicana de Catalunya quan condemna de forma rotunda el Pla Hidrològic Nacional i el transvassament de l'Ebre que en ell es planteja i, en canvi, no es compromet a desplaçar CiU del govern de Catalunya, essent CiU un dels partits que ha donat ple suport al PHN. Curiosa manera que té ERC d'entendre el canvi, un canvi que, segons ells, no passa necessàriament per la sortida de CiU del govern.
Dilluns, 10 de novembre
La tamborinada d'enquestes del cap de setmana ha afegit desconcert a la ja molt nerviosa direcció convergent. Després d'atacar ferotgement el PSC i ERC i alertar sobre el perill que ICV formi part del govern, avui és el PP l'objectiu dels atacs de CiU. Com poden atacar-se tant aquells que s'havien estimat tant? Els ciutadans, farts de comèdia, estan a punt de fer abaixar el teló posant fi a la farsa convergent. Els desesperats intents dels estrategues convergents d'evitar fuites de vot cap a ERC, primer, i cap al PP, després, es veuen abocats al fracàs. I això que no semblen tenir en compte que també perden vots en direcció al PSC i a l'abstenció. Finalment, estan perdent vots en totes direccions. I després d'haver atacat tant ERC, amb qui pensen teixir aliances? Al final, sols i derrotats en l'escenari electoral, Mas i Duran hauran de plorar la marxa de Pujol, amb un projecte sense nord.
Afortunadament, la campanya del PSC és totalment aliena a aquest tipus de ziga-zagues. Com més ens ataquen, més ens dediquem a presentar el nostre projecte. Sembla mentida fins a quin punt ha oblidat CiU una de les regles bàsiques de les campanyes dels partits que aspiren a governar: cal presentar el propi projecte primer, abans de criticar les posicions dels altres.
Per això molta gent aprecia com Pasqual Maragall, sense immutar-se pels crits desaforats dels dirigents de CiU, ha presentat avui les seves propostes per a impulsar l'emancipació juvenil. Propostes en tres direccions: foment de l'habitatge de lloguer per a joves, crèdit per a l'emancipació i compromís que el 80% dels joves de més de 16 anys continuïn estudis superiors o professionals. Podeu trobar aquí la interessantíssima lletra petita d'aquestes tres propostes que formen part del paquet de mesures per afavorir l'emancipació dels joves.
El número 6 de la Crònica del canvi, que s'ha constituït en veritable portaveu de la campanya electoral de Pasqual Maragall, segueix provocant tant interès i tanta il·lusió com els anteriors números.
Afortunadament, la campanya del PSC és totalment aliena a aquest tipus de ziga-zagues. Com més ens ataquen, més ens dediquem a presentar el nostre projecte. Sembla mentida fins a quin punt ha oblidat CiU una de les regles bàsiques de les campanyes dels partits que aspiren a governar: cal presentar el propi projecte primer, abans de criticar les posicions dels altres.
Per això molta gent aprecia com Pasqual Maragall, sense immutar-se pels crits desaforats dels dirigents de CiU, ha presentat avui les seves propostes per a impulsar l'emancipació juvenil. Propostes en tres direccions: foment de l'habitatge de lloguer per a joves, crèdit per a l'emancipació i compromís que el 80% dels joves de més de 16 anys continuïn estudis superiors o professionals. Podeu trobar aquí la interessantíssima lletra petita d'aquestes tres propostes que formen part del paquet de mesures per afavorir l'emancipació dels joves.
El número 6 de la Crònica del canvi, que s'ha constituït en veritable portaveu de la campanya electoral de Pasqual Maragall, segueix provocant tant interès i tanta il·lusió com els anteriors números.
Diumenge, 9 de novembre
Com estava anunciat, avui ha estat dia d'enquestes. Tantes, que es fa difícil saber quina impressió n'han tret els ciutadans. Suposo que veuen que les eleccions estan obertes, però que Maragall té moltes possibilitats d'assolir la Presidència. Anem per davant, i es tracta ara d'assegurar que hi hagi canvi, evitant la combinatòria CiU-PP o CiU-ERC.
Hi ha hagut ocasions en que la victòria dels progressistes estava a l'abast i, en el darrer minut, se'ns ha escapat dels dits. Recordo el 1980, quan ERC va decidir que era millor pactar amb UCD i CiU que fer-ho amb el PSC i el PSUC. Recordo també fa quatre anys, quan la divisió entre IC i EUiA ens va jugar una mala passada a tots. I em venen al cap els noms de Jospin i Al Gore. Jospin, favorit a les eleccions presidencials franceses, no és que no guanyés, sinó que no va arribar ni a la segona volta gràcies a la dispersió del vot progressista i d'esquerres en la primera volta de les eleccions. I cal recordar que, a Catalunya, no hi ha segona volta. I per tant, qui vulgui assegurar el canvi, convé que voti Maragall.
El cas d'Al Gore ha fet córrer rius de tinta. Precisament aquests dies estic llegint un llibre que em va regalar Michael Abramowitz, periodista del Washington Post, que s'està a Barcelona uns dies convidat per la German Marshall Fund, que és una organització creada a Estats Units per estrényer els llaços transatlàntics, a partir d'una important donació alemana feta per agrair el Pla Marshall de reconstrucció d'Alemanya després de la segona guerra mundial. Vaig tenir l'oportunitat de gaudir d'una beca de la GMF l'any 1988, i visitar els Estats Units en ocasió de les eleccions presidencials d'aquell any en què el primer Bush va derrotar Dukakis.
El llibre del que us parlo es titula "Deadlock" (que pot traduir com a punt mort, carreró sense sortida, bloqueig,...) Aquest llibre és la història del recompte de vots que finalment va atorgar la Presidència dels Estats Units a George W. Bush. Com recordareu, després d'un recompte agònic a Florida i de procediments legals que van arribar al Tribunal Suprem, Bush es va adjudicar la victòria amb una sensació generalitzada de trampa. Sols cal llegir els llibres de Michael Moore, el director de Bowling for Columbine, per comprovar fins a quin punt molts americans no oblidaran com Bush II va arribar a la Presidència. El cas és que Bush va guanyar a Florida, i de retruc la Presidència, per un marge de 537 vots dels 5.825.000 vots que es van atribuir a tots dos candidats. Per cert, n'hi havia un tercer, Ralph Nader que, intentant portar el país cap a l'esquerra de debò, el va deixar en mans de l'extrema dreta.
Dic això perquè ningú no oblidi la importància del vot, d'exercir el dret de vot. I la necessitat de sumar el màxim de vots progressistes en favor de Pasqual Maragall per tal d'assegurar el canvi.
Dissabte i diumenge he tingut ocasió de fer actes de campanya que m'han posat en contacte amb força gent. Dissabte a Sant Sadurní d'Anoia i a Palau-Solità i Plegamans. Avui al matí a Barcelona al districte de Sant Martí. M'agrada explicar el nostre programa i veure com moltes persones fan cops de cap afirmativament quan toquem temes concrets, problemes que preocupen a la gent, qüestions que tenen a veure amb les polítiques de suport a les famílies, a l'habitatge assequible, a les escoles bressol, a l'assistència domiciliària a la gent gran, a la qualitat de l'educació, als serveis de salut. També és ocasió de parlar de temes com el fenomen de la immigració. Un fenomen davant el qual els governs del PP i de CiU s'han creuat de braços. El govern del PP, perquè pensa que és un problema que s'arregla sols fent lleis, mentre és incapaç de controlar la immigració il·legal. I el govern de CiU, incapaç de millorar la política social per evitar que els ciutadans autòctons que necessiten ajuda no la perdin a causa dels nous vinguts que la necessiten encara més. O incapaç d'entendre que l'escolarització de nens immigrants ha d'implicar més professors de suport o, en alguns casos, la creació de veritables cursos d'adaptació, perquè els nens immigrants tinguin els mínims coneixements de llengua necessaris per no distorsionar la marxa de la resta d'alumnes.
Avui he pogut veure en directe els telenotícies. I he comprovat el nerviosisme dels nostres adversaris. En les seves intervencions públiques sols es dediquen a atacar-nos i a atacar ERC. Ja han renunciat a explicar el seu programa. Sols són capaços d'insultos i desqualificacions. Com algun dels anuncis que publiquen. I arriben a l'extrem de Josep Antoni Duran Lleida cridant fins a esgargamellar-se "el PSC és mort", "el PSC és mort". Això ho diu l'expert en mort de partits, l'expert en asfixiar partits amb la corrupció, a cops de casos com el cas Treball i el cas Turisme. Encara algú deu pensar que exhibir els crits de Duran dóna vots...
Hi ha hagut ocasions en que la victòria dels progressistes estava a l'abast i, en el darrer minut, se'ns ha escapat dels dits. Recordo el 1980, quan ERC va decidir que era millor pactar amb UCD i CiU que fer-ho amb el PSC i el PSUC. Recordo també fa quatre anys, quan la divisió entre IC i EUiA ens va jugar una mala passada a tots. I em venen al cap els noms de Jospin i Al Gore. Jospin, favorit a les eleccions presidencials franceses, no és que no guanyés, sinó que no va arribar ni a la segona volta gràcies a la dispersió del vot progressista i d'esquerres en la primera volta de les eleccions. I cal recordar que, a Catalunya, no hi ha segona volta. I per tant, qui vulgui assegurar el canvi, convé que voti Maragall.
El cas d'Al Gore ha fet córrer rius de tinta. Precisament aquests dies estic llegint un llibre que em va regalar Michael Abramowitz, periodista del Washington Post, que s'està a Barcelona uns dies convidat per la German Marshall Fund, que és una organització creada a Estats Units per estrényer els llaços transatlàntics, a partir d'una important donació alemana feta per agrair el Pla Marshall de reconstrucció d'Alemanya després de la segona guerra mundial. Vaig tenir l'oportunitat de gaudir d'una beca de la GMF l'any 1988, i visitar els Estats Units en ocasió de les eleccions presidencials d'aquell any en què el primer Bush va derrotar Dukakis.
El llibre del que us parlo es titula "Deadlock" (que pot traduir com a punt mort, carreró sense sortida, bloqueig,...) Aquest llibre és la història del recompte de vots que finalment va atorgar la Presidència dels Estats Units a George W. Bush. Com recordareu, després d'un recompte agònic a Florida i de procediments legals que van arribar al Tribunal Suprem, Bush es va adjudicar la victòria amb una sensació generalitzada de trampa. Sols cal llegir els llibres de Michael Moore, el director de Bowling for Columbine, per comprovar fins a quin punt molts americans no oblidaran com Bush II va arribar a la Presidència. El cas és que Bush va guanyar a Florida, i de retruc la Presidència, per un marge de 537 vots dels 5.825.000 vots que es van atribuir a tots dos candidats. Per cert, n'hi havia un tercer, Ralph Nader que, intentant portar el país cap a l'esquerra de debò, el va deixar en mans de l'extrema dreta.
Dic això perquè ningú no oblidi la importància del vot, d'exercir el dret de vot. I la necessitat de sumar el màxim de vots progressistes en favor de Pasqual Maragall per tal d'assegurar el canvi.
Dissabte i diumenge he tingut ocasió de fer actes de campanya que m'han posat en contacte amb força gent. Dissabte a Sant Sadurní d'Anoia i a Palau-Solità i Plegamans. Avui al matí a Barcelona al districte de Sant Martí. M'agrada explicar el nostre programa i veure com moltes persones fan cops de cap afirmativament quan toquem temes concrets, problemes que preocupen a la gent, qüestions que tenen a veure amb les polítiques de suport a les famílies, a l'habitatge assequible, a les escoles bressol, a l'assistència domiciliària a la gent gran, a la qualitat de l'educació, als serveis de salut. També és ocasió de parlar de temes com el fenomen de la immigració. Un fenomen davant el qual els governs del PP i de CiU s'han creuat de braços. El govern del PP, perquè pensa que és un problema que s'arregla sols fent lleis, mentre és incapaç de controlar la immigració il·legal. I el govern de CiU, incapaç de millorar la política social per evitar que els ciutadans autòctons que necessiten ajuda no la perdin a causa dels nous vinguts que la necessiten encara més. O incapaç d'entendre que l'escolarització de nens immigrants ha d'implicar més professors de suport o, en alguns casos, la creació de veritables cursos d'adaptació, perquè els nens immigrants tinguin els mínims coneixements de llengua necessaris per no distorsionar la marxa de la resta d'alumnes.
Avui he pogut veure en directe els telenotícies. I he comprovat el nerviosisme dels nostres adversaris. En les seves intervencions públiques sols es dediquen a atacar-nos i a atacar ERC. Ja han renunciat a explicar el seu programa. Sols són capaços d'insultos i desqualificacions. Com algun dels anuncis que publiquen. I arriben a l'extrem de Josep Antoni Duran Lleida cridant fins a esgargamellar-se "el PSC és mort", "el PSC és mort". Això ho diu l'expert en mort de partits, l'expert en asfixiar partits amb la corrupció, a cops de casos com el cas Treball i el cas Turisme. Encara algú deu pensar que exhibir els crits de Duran dóna vots...
Dissabte, 8 de novembre
Ahir, enquesta del CIS. Comentada àmpliament en l'entrada del dia d'ahir del meu Diari de campanya. Avui toca l'enquesta d'El Periódico. Demà enquestes a La Vanguardia i El País. El Mundo la publica demà o dilluns. Enquestes a tutiplén. Totes diferents. Però amb alguns trets que convé destacar: Maragall va al davant. Gairebé totes atribueixen més diputats al PSC que a CiU. Gairebé cap permet albirar un govern estable no presidit per Maragall. La tendència està clara però, com sempre es diu perquè sempre es veritat, l'única enquesta vàlida és la del dia de les eleccions.
És obvi què hem de fer. Convèncer la gent decidida a votar-nos que ho faci realment el dia 16. Donar arguments als que dubten entre votar-nos o votar altres partits. Intentar convèncer els que encara no han trobat la seva opció i, fins i tot, aquells que pensen avui que no votaran el dia 16.
Raons n'hi ha de sobres. Més si tenim present la pobresa d'arguments dels nostres principals adversaris. Que si Maragall té 62 anys i això no és bo... Quin morro! Quina edat tenia Pujol quan va guanyar el 1995? 62 anys! Però, encara més fort, podem confiar en persones que pensen que a partir dels 60 anys la gent s'ha de retirar i quedar-se a casa perquè ja no són vàlids? O quan parlen de la dependència del PSOE. Nosaltres compartim uns ideals amb els socialistes de tota Espanya, els ideals de llibertat, justícia, solidaritat i igualtat. Volem fer possible l'Espanya plural en la que els pobles d'Espanya es desenvolupin plenament. Volem la modernització i el progrés, creiem que el nostre futur col·lectiu està a Europa. Volem transformar la societat en un sentit de major justícia social. Si això és dependència, ens declarem "culpables".
Té gràcia que ens "acusin" d'això els que han decidit dependre del PP d'Aznar al llarg de set anys. Aquells que comparteixen Internacional Demòcrata de Centre amb Aznar i Berlusconi. Els que depenen de Pallerols (cas Treball), Cogul (cas Turisme), De la Rosa o Pascual Estevill. I els que intenten amagar l'evidència: un nou Estatut necessita suports al Congrés dels Diputats. Pasqual Maragall ja n'ha compromès 125, els dels diputats i diputades socialistes. Quants en té compromesos CiU? Nosaltres, a més, intentarem que els 125 siguin més a partir de les properes eleccions generals. En canvi, CiU segueix dient que amb el PP s'està millor...
Però també hi ha arguments de cara a les persones que dubten entre votar-nos a nosaltres o fer-ho a favor d'ERC. Cal dir que votar ERC és arriscar-se a que no hi hagi canvi. Perquè si canvi vol dir que CiU deixi el govern, cal recordar que ERC no s'ha compromés a fer-ho possible. Més aviat al contrari, diuen que volen el govern poti-poti, tots sense el PP, que és la manera de dir que no volen que CiU deixi el govern.
O arguments de cara a les persones que dubten entre votar-nos a nosaltres o fer-ho a favor d'ICV. Demanem-los-hi que es facin la següent pregunta: què és més important per garantir que el que ICV representa arribi al govern de Catalunya, que ICV tingui dos o tres diputats més o que Pasqual Maragall obtingui una majoria que faci impossible l'aliança CiU-PP o CiU-ERC?
Queden encara dies per assegurar que hi hagi canvi. Queden encara dies perquè Pasqual Maragall obtingui una victòria clara que permeti formar un govern estable i amb la força necessària per tirar endavant el nostre ambiciós programa social.
En un altre ordre de coses, és recomanable llegir l'anàlisi sobre la campanya a Internet recollit a baquia.com
És obvi què hem de fer. Convèncer la gent decidida a votar-nos que ho faci realment el dia 16. Donar arguments als que dubten entre votar-nos o votar altres partits. Intentar convèncer els que encara no han trobat la seva opció i, fins i tot, aquells que pensen avui que no votaran el dia 16.
Raons n'hi ha de sobres. Més si tenim present la pobresa d'arguments dels nostres principals adversaris. Que si Maragall té 62 anys i això no és bo... Quin morro! Quina edat tenia Pujol quan va guanyar el 1995? 62 anys! Però, encara més fort, podem confiar en persones que pensen que a partir dels 60 anys la gent s'ha de retirar i quedar-se a casa perquè ja no són vàlids? O quan parlen de la dependència del PSOE. Nosaltres compartim uns ideals amb els socialistes de tota Espanya, els ideals de llibertat, justícia, solidaritat i igualtat. Volem fer possible l'Espanya plural en la que els pobles d'Espanya es desenvolupin plenament. Volem la modernització i el progrés, creiem que el nostre futur col·lectiu està a Europa. Volem transformar la societat en un sentit de major justícia social. Si això és dependència, ens declarem "culpables".
Té gràcia que ens "acusin" d'això els que han decidit dependre del PP d'Aznar al llarg de set anys. Aquells que comparteixen Internacional Demòcrata de Centre amb Aznar i Berlusconi. Els que depenen de Pallerols (cas Treball), Cogul (cas Turisme), De la Rosa o Pascual Estevill. I els que intenten amagar l'evidència: un nou Estatut necessita suports al Congrés dels Diputats. Pasqual Maragall ja n'ha compromès 125, els dels diputats i diputades socialistes. Quants en té compromesos CiU? Nosaltres, a més, intentarem que els 125 siguin més a partir de les properes eleccions generals. En canvi, CiU segueix dient que amb el PP s'està millor...
Però també hi ha arguments de cara a les persones que dubten entre votar-nos a nosaltres o fer-ho a favor d'ERC. Cal dir que votar ERC és arriscar-se a que no hi hagi canvi. Perquè si canvi vol dir que CiU deixi el govern, cal recordar que ERC no s'ha compromés a fer-ho possible. Més aviat al contrari, diuen que volen el govern poti-poti, tots sense el PP, que és la manera de dir que no volen que CiU deixi el govern.
O arguments de cara a les persones que dubten entre votar-nos a nosaltres o fer-ho a favor d'ICV. Demanem-los-hi que es facin la següent pregunta: què és més important per garantir que el que ICV representa arribi al govern de Catalunya, que ICV tingui dos o tres diputats més o que Pasqual Maragall obtingui una majoria que faci impossible l'aliança CiU-PP o CiU-ERC?
Queden encara dies per assegurar que hi hagi canvi. Queden encara dies perquè Pasqual Maragall obtingui una victòria clara que permeti formar un govern estable i amb la força necessària per tirar endavant el nostre ambiciós programa social.
En un altre ordre de coses, és recomanable llegir l'anàlisi sobre la campanya a Internet recollit a baquia.com
